de ir a buscar tan lejos la explicación del hambre

que me devora, el hambre de vivir como el sol

en la gracia del aire, eternamente'.                                             

Estrofa de ‘Contra la muerte’ de Gonzalo Rojas

Mumare ha encès el televisor i sentim la sonsònia litúrgica del Papa -com una cançó buida, les veus que provenen d'un més enllà ancestral que no expressa més que costum i manca de pensament. De tot el que vaig viure en la meva educació de nin de la postguerra catòlica m'ha quedat un gust una mica barroc per entrar en les esglésies de Ciutat, els dies feiners, i sentir el silenci que hi cova, com si fos el residu d'una religiositat dogmàtica que no respon les preguntes que assegura respondre, sinó que ens deixa perduts davant de la nostra circumstància, que és la raó i el pensament que se'n deriva. La solitud del no creient és una llibertat encesa pel desig de viure des d'una moral plena de dubtes, sense cap certesa, més dura i més difícil de dur que la dels benaventurats que tenen aquella fe que de petit em semblava el resultat d'una ciència inabastable. La por de les persones humanes és l'origen de les majors errades que es poden cometre. No hi ha res més segur que la fe en alguna creença, sia religiosa o política -pens. El més difícil d'aquesta vida tan bella, a vegades, i tan dura, d'altres, és no sebre res de res de les respostes que cercam. I seguir cercant... 

La pel·lícula ‘En un mundo mejor’ de Susanne Bier, és talment una mirada absoluta sobre els personatges. És un cinema que ens deixa sense alè, com si en cada escena hi hagués tanta veritat que finalment es romp el límit entre realitat i ficció. L’art pot arribar a ser una explicació transversal del món. Cercam la venjança i el perdó, i els trobam en algun lloc del nostre interior, i continuam cercant fins que sabem que l’experiència els dibuixa en l’ànima per a sempre, com una marca essencial. Meravellós Anton, el personatge interpretat per Mikael Persbrandt.

Et commou la matinada, el moment en què comença un dia i la claror entra per la finestra com si demanàs permís, anar a l’aeroport com tantes de vegades a acomiadar-me d’ella, dir-li adéu amb la mà com si entengués cada moviment però sense acabar d’arrodonir la comprensió d’una manera total, tornar per l’autovia i reconèixer els edificis i els arbres solitaris de Ciutat, una llum que ja és la llum de primavera, més brillant, més real que la llum de l’hivern, que sol ser més flonja però més comprensiva del perfil de les persones, et commou la percepció del món, aquesta aventura que és la vida, que sembla que sia un gran territori que hem de travessar amb una certa llibertat, una llibertat nascuda del món exterior i de les nostres condicions personals, em commou la vibració de les coses, el que diu el meu amic Manolo sobre la consciència i sobre qualsevol aspecte de la vida, la perfecció d’una fórmula matemàtica, el creixement dels arbres, el creixement dels fills, els arbres despullats que ara es vestiran de verd, em commou la sensació de sentir-me viu, em commouen els joves que lluiten per aprendre.

Parlam per telèfon després de molt de temps, i és com si un bot molt fort ens hagués separat, no dels que fórem, sinó dels que som ara, com si la història personal viscuda hagués suposat un canvi de consciència i ja no fóssim els mateixos, o com si les persones d’abans no poguessin ser entrevistes en un primer moment, sinó després d’escorcolls successius, talment com un historiador que cerca entre els papers oblidats un comentari que sap que va escriure i que ara necessita per a poder continuar la investigació.

La conversa encara ens reconforta, però no podem retornar al principi. Quina és la solució? Com anirem vivint amb la incertesa de no poder compartir allò que anys enrere ens unia? El passat ja no té res a veure amb el present. No hi ha revelacions sobre la projecció de la nostra vida cap a l’altra persona. Fa anys que no en sabíem res, i ara la sinceritat pot ser mal entesa, com una excusa.

Però sempre queda algun petit detall que mos emociona de bell nou, un gest que imaginam mentre l’interlocutor parla a molts de quilòmetres de distància, a l’habitació de darrere, de la qual la memòria me’n dóna el color de la paret, aquell gerro amb unes flors que sempre hi havia en el racó, devora la finestra, l’amabilitat de compartir la tendresa de la mirada quan acabàvem de deixar la joventut i sabíem amb certesa que la vida ens separaria.

L’àngel exterminador era una força oculta, o un poder desconegut, o ves a sebre, aquella gent no podia sortir de la casa, record vagament la pel·lícula, a Barcelona havia començat a percebre una realitat que no tenia res a veure amb Sa Cabaneta. Amb qui vaig anar a la Filmoteca? No ho record, però de joves intentam entendre a partir dels recursos del grup, i la personalitat és un simple esborrany. Aleshores cercàvem les interpretacions més absurdes, i no perquè filàssim prim, ben al contrari, érem ingenus i ignorants, tot i que ens féssim passar per especialistes de gairebé tot, o per coneixedors de les raons ocultes.

Però no les coneixíem, les raons ocultes. Jo no sabia res, la joventut a vegades és esbravada i lenta, i s’aferra a la ignorància revestida de seguretat, sense tenir en compte l’embat dels temps, que considera erròniament una coordenada teòrica, sense cap projecció cap al futur. Durant el franquisme rebutjàvem la realitat, l’entrellat de la qual ens era completament inaccessible. No en sabíem veure les causes vertaderes, i ni tan sols érem capaços de tocar-ne la superfície, perquè les idees que teníem no eren nostres del tot, i ningú mos havia ensenyat a reflexionar i a pensar. I érem intransigents, perquè no volíem sebre, de la mateixa manera que ho eren els suposats mestres, i tan sols ens interessava rebatre les evidències si no s’avenien a les nostres hipòtesis, sense adonar-nos que les utopies no eren nostres sinó d’altres que mos enganyaven. Crèiem en un paradís que ara sabem que no pot existir –i és bo que no pugui existir.

Ara no estic segur de sebre res, però almenys sé que vull sebre, i la idea de trobar-me amb un àngel exterminador a mitjan horabaixa m’empipa molt, no m’agrada gens imaginar que pugui existir un ésser amb tanta fortalesa que em barri el camí d’allò que desitj, tot i que el camí finalment no em dugui enlloc. Però això –que no dugui enlloc- m’és ben igual: si un camí s’acaba és que ja no hi ha res a fer...Pens en la necessitat de no tenir res que sia massa pesant. Així, per si de cas ho he de deixar en algun racó, no farà falta que m’esforci massa: m’adon que l’edat és temps concentrat, cada vegada més i més concentrat, però també és la causa de l’essència de viure: anar fent...

 ‘L’àngel exterminador’, de Luis Buñuel;

Foto: ‘El temps concentrat de la maduresa’, Ciutat, 2010

algun dia em despert entendrit pel temps / 

i m’acost als llocs de la meva petita història personal /

i descobresc exemples de silenci i de gratitud /

i mentrestant he de confessar els meus pecats /

atribuïbles a l’enteniment que sol ser massa superb i vanitós /

(com si volgués endevinar les estacions sense un mapa) /

i també sé que no hauria de rebutjar la matinada/

i que en la mirada hi nien estrelles de la nit /

com interferències que m’engrunen la pell /

i que hauria d’entendre sense melancolia /

Caminam per davall d’un pont en una ciutat desconeguda. Al final del pont es veu una llum molt blanca, i just en arribar-hi comença a nevar. Entram en una plaça molt gran, i més enllà de la plaça hi ha un paisatge que arriba fins a l’horitzó. Comença a nevar i em sent feliç. És una sensació de benestar que té relació amb la sorpresa de veure nevar per primer pic. En el somni som molt jove però pens com si fos una persona major. La neu és molt blanca i cau d’una manera metòdica, sense aldarulls, amb una persistència ordenada. No fa vent. Jo observ i sé que estic amb vosaltres i amb moltes altres persones, algunes d’elles són conegudes i altres no, i sembla que cada vegada arriba més i més gent. Intent agafar un floc de neu abans que caigui en terra. Em tenir-lo a la mà, sobr de sobte com si fos una capsa amb un contingut especial: una dada que jo no coneixia sobre el món. Algú em crida perquè m’hi acosti: en el floc que acaba d’obrir hi ha un color que no havia vist mai. I és aleshores quan m’adon que cada floc de neu és un coneixement. I els flocs que no puc agafar, en caure en terra s’obren i revelen cadascun d’ells un petit misteri, i jo els vull anar agafant però no puc, perquè n'hi ha un nombre gairebé infinit que cauen sense aturall. Em sent feliç, però m’envaeix també una angúnia que resulta ser opressiva en sentir-me tan petit davant de la immensitat del paisatge, ple de flocs de neu amb detalls fins ara desconeguts sobre la vida en la terra, que no podré abastar mai. Començ a caminar devora tothom, i sembla que la neu caurà tota la vida...

M’assec devora ella, i el rellotge arriba a la nit però no ens fa recular. El temps és com una planta enfiladissa amb una mica de rovell, però té prou fortalesa per a deixar-nos pujar a poc a poc.

A mi també em serveix la seva proximitat, les seves limitades conviccions, no tan allunyades de les meves, i la mirada interrogant, quan les meves respostes no són concretes ni segures. (I no ho són.)

La reconciliació amb la meva mirada és el resultat de la seva presència.

(Record un retrat admirable de la mare del pintor Louis Eysen, exposat a l’Antiga Galeria Nacional de Berlín: la mare de l'artista envoltada dels seus objectes, asseguda, com si s’anàs a fondre amb ca seva, situada de bon de veres a l’escala de la vida, que és un símbol tan encertat i tan curiós. Travessant el carrer amb mumare he pogut adonar-me de les dificultats d’aquests mínims moviments, que semblen tan senzills: pujar o baixar un escaló, pujar a un bus, dipositar una bossa de fems dins de l’abocador. Ha arribat el moment de rellegir ‘El llibre de mumare’ d’Albert Cohen).

El temps converteix les bones amistats en un consol que ens salva de moltes de les circumstàncies adverses amb què xocam inevitablement.

Al llarg de la vida una amistat passa per diverses fases: dos amics joves comparteixen experiències, parlen llargament fins a la matinada, els agraden les mateixes cançons, la música d’un acaba essent la música de l’altre, un llibre és bo perquè li va agradar al nostre amic, i si li agradà a ell a nosaltres també ens ha d’afectar positivament. L’amistat de joventut és una cosa excelsa.

Una llarga amistat comença essent un amor de joventut.

Però a l’amor li donam sovint un abast massa curt, i ens oblidam que l’amistat també és un amor, i no té les limitacions de l’amor de parella, que és tan bell però que sempre es veu sotmès a les interferències d’altres persones, interessos de més o menys importància. En canvi, l’amistat d’un amic al llarg de trenta, quaranta anys, no s’acaba mai. Un parèntesi de deu anys es pot salvar amb un retrobament que es converteix en una festa de l’esperit. Jo em vaig retrobar amb el meu amic Raül a Santiago fa dos o tres anys i em vaig sentir reconfortat. Caminar per la vella ciutat amb el meu amic fou una delícia.

Vull dir que amb els anys l’amistat és un consol, i no un consol qualsevol, sinó un consol que ens compensa dels sotracs inevitables, que solen ser una conseqüència del temps, quan ja som en un escaló del vessant de davallada de l’escala de la vida. No sé perquè avui m’he posat malenconiós, amb tot això de l’amistat i del consol de l’amistat. Jo som en aqueixa etapa en què es comencen a fer evidents les limitacions humanes, però també la manera de salvar-les amb els mecanismes de l’experiència. El millor de la vida és sebre utilitzar allò que tenim a l’abast amb l’enteniment despert. És ara, a la maduresa, quan m’adon que l’amistat és compartir un tassó de vi amb plaer. I el vi no és tan sols vi, sinó una metàfora del millor de la vida. És a dir, el vi ha de ser bo, naturalment. Un bon amic és un gran reserva que no es pot comprar a cap preu. No hi ha res comparable. Ens retrobam i parlam. Tornarem a les interminables hores de la joventut, quan encara no hi havia temps sentit com a temps, i tot era una festa dels sentits i de la llibertat. I a vegades l’amic ens regala alguna idea que és una conseqüència de la saviesa que ens dóna el fet de sentir-nos vius. Per exemple, en Raül em digué, parlant dels fills: els fills són fills nostres però també són fills de la vida. I ho record de llavors ençà...

Les turbulències polítiques expulsen la veritat a la superfície.
Els exabruptes sovint són transparents.
Els polítics de la competència travessen el carrer amb el semàfor en vermell.
L'orquestra del casino interpreta paròdies.
Els polítics que governen no s'afluixen el nus de la corbata.
Les pedres de la façana del palau són falses.
La hipocresia no deixa respirar.
El vell filòsof plora devora l'abocador d'idees cremades.
En el cap de cantó de la innocència només hi ha flors de plàstic.