Les entrevistes de Neus Albis són sempre plenes d'aquesta rara intensitat vital que ens fa romandre davant del televisor perquè en qualsevol moment ens il·luminarà amb un comentari precís, o amb una pregunta intel·ligent. En aquests instants, a mitjanit, es projecta una selecció de fragments d'entrevistes dels darrers quatre anys. Enmig de la banalitat que ens envolta pertot arreu, la seva manera de fer periodisme és un oasi emocionant.




L'adéu de Televisió de Mallorca em recorda el de Canal+, tot i que l'una sia pública i l'altra privada.  

Ciutat és una ciutat de contrasts: el barri antic et permet caminar entre silencis, visitants interessats a sebre, moixos ociosos i ensaïmades flonges; a partir de les Avingudes el desordre mental que se’ns ofereix és una demostració de desgavell real, impossible de superar –hauria de figurar com a assignatura opcional en els estudis d’arquitectura, o de disseny, o d’economia aberrant.

Aquest desgavell de la zona contemporània esdevé neurosi col·lectiva: fa vint –i-un anys hi va haver un debat absurd quan es plantejà que el carrer dels Oms fos per a vianants; ara es reprodueix fil per randa pel mateix motiu al carrer de Blanquerna. He intentat explicar-ho a amics meus d’altres ciutats, i són incapaços d’entendre res. És ben igual: aquí tampoc no ho entén ningú.

He llegit fins i tot que algú opina que, per aquest motiu, l’exbatllessa és una dictadora. L’adjectiu no és cap afegit secundari, sinó una curiosa identificació entre coratge i ignorància. Però en B, que sí viu aquí des de fa anys, diu que la realitat de Ciutat és la perversió sentimental: l’alaben des de lluny però en realitat no la suporten, i per això els que poden se’n van a la Colònia tot d’una que comença a fer calor.

He pensado desde hace muchos años, y lo he escrito de vez en cuando, que España vivía en un estado de irrealidad parcial, incluso de delirio, sobre todo en la esfera pública, pero no solo en ella. Un delirio inducido por la clase política, alimentado por los medios, consentido por la ciudadanía, que aceptaba sin mucha dificultad la irrelevancia a cambio del halago, casi siempre de tipo identitario o festivo, o una mezcla de los dos. La broma empezó en los ochenta, cuando de la noche a la mañana nos hicimos modernos y amnésicos y el gobierno nos decía que España estaba de moda en el mundo, y Tierno Galván -¡Tierno Galván!- empezó la demagogia del político campechano y majete proclamando en las fiestas de San Isidro de Madrid aquello de “¡ El que no esté colocao que se coloque, y al loro!” Tierno Galván, que miró sonriente para otro lado, siendo alcalde, cuando un concejal le trajo pruebas de los primeros indicios de la infección que no ha dejado de agravarse con los años, la corrupción municipal que volvía cómplices a empresarios y a políticos.

Por un azar de la vida me encontré en la Expo de Sevilla en 1992 la noche de su clausura: en una terraza de no sé qué pabellón, entre una multitud de políticos y prebostes de diversa índole que comían gratis jamón de pata negra mientras estallaban en el horizonte los fuegos artificiales de la clausura. Era un símbolo tan demasiado evidente que ni siquiera servía para hacer literatura. Era la época de los grandes acontecimientos y no de los pequeños logros diarios, del despliegue obsceno de lujo y no de administración austera y rigurosa, de entusiasmo obligatorio. Llevar la contraria te convertía en algo peor que un reaccionario: en un malasombra. En esos años yo escribía una columna semanal en El País de Andalucía, cuando lo dirigía mi querida Soledad Gallego, a quien tuve la alegría grande de encontrar en Buenos Aires la semana pasada. Escribía denunciando el folklorismo obligatorio, el narcisismo de la identidad, el abandono de la enseñanza pública, el disparate de un televisión pagada con el dinero de todos en la que aparecían con frecuencia adivinos y brujas, la manía de los grandes gestos, las inauguraciones, las conmemoraciones, el despilfarro en lo superfluo y la mezquindad en lo necesario. Recuerdo un artículo en el que ironizaba sobre un curso de espíritu rociero para maestros que organizó ese año la Junta de Andalucía: hubo quien escribió al periódico llamándome traidor a mi tierra; hubo una carta colectiva de no sé cuantos ofendidos por mi artículo, entre ellos, por cierto, un obispo. Recuerdo un concejal que me acusaba de “criminalizar a los jóvenes” por sugerir que tal vez el fomento del alcoholismo colectivo no debiera estar entre las prioridades de una institución pública, después de una fiesta de la Cruz en Granada que duró más de una semana y que dejó media ciudad anegada en basuras.

El orgullo vacuo del ser ha dejado en segundo plano la dificultad y la satisfacción del hacer. Es algo que viene de antiguo, concretamente de la época de la Contrarreforma, cuando lo importante en la España inquisitorial consistía en mostrar que se era algo, a machamartillo, sin mezcla, sin sombra de duda; mostrar, sobre todo, que no se era: que no se era judío, o morisco, o hereje. Que esa obcecación en la pureza de sangre convertida en identidad colectiva haya sido la base de una gran parte de los discursos políticos ha sido para mí una de las grandes sorpresas de la democracia en España. Ser andaluz, ser vasco, ser canario, ser de donde sea, ser lo que sea, de nacimiento, para siempre, sin fisuras: ser de izquierdas, ser de derechas, ser católico, ser del Madrid, ser gay, ser de la cofradía de la Macarena, ser machote, ser joven. La omipresencia del ser cortocircuita de antemano cualquier debate: me critiacan no porque soy corrupto, sino porque soy valenciano; si dices algo en contra de mí no es porque tengas argumentos, sino porque eres de izquierdas, o porque eres de derechas, o porque eres de fuera; quien denuncia el maltrato de un animal en una fiesta bárbara está ofendiendo a los extremeños, o a los de Zamora,o de donde sea; si te parece mal que el gobierno de Galicia gaste no sé cuántos miles de millones de euros en un edificio faraónico es que eres un rojo; si te escandalizas de que España gaste más de 20 millones de euros en la célebre cúpula de Barceló en Ginebra es que eres de derechas, o que estás en contra del arte moderno; si te alarman los informes reiterados sobre el fracaso escolar en España es que tiene nostalgia de la educación franquista.

He visto a alcaldes y a autoridades autonómicas españolas de todos los colores tirar cantidades inmensas de dinero público viniendo a Nueva York en presuntos viajes promocionales que solo tienen eco en los informativos de sus comarcas, municipios o comunidades respectivas, ya que en el séquito suelen o solían venir periodistas, jefes de prensa, hasta sindicalistas. Los he visto alquilar uno de los salones más caros del Waldorf Astoria para “presentar” un premio de poesía. Presentar no se sabe a quién, porque entre el público solo estaban ellos, sus familiares más próximos y unos cuantos españoles de los que viven aquí. Cuando era director del Cervantes el jefe de protocolo de un jerarca autonómico me llamó para exigirme que saliera a recibir a su señoría a la puerta del edificio cuando él llegara en el coche oficial. Preferí esperarlo en el patio, que se estaba más fresco. Entró rodeado por un séquito que atascaba los pasillos del centro y cuando yo empezaba a explicarle algo tuvo a bien ponerse a hablar por el móvil y dejarnos a todos, al séquito y a mí, esperando durante varios minutos. “Era Plácido”, dijo, “que viene a sumarse a nuestro proyecto”. El proyecto en cuestión calculo que tardará un siglo en terminar de pagarse.

Lo que yo me preguntaba, y lo que preguntaba cada vez que veía a un economista, era cómo un país de mediana importancia podía permitirse tantos lujos. Y me preguntaba y me pregunto por qué la ciudadanía ha aceptado con tanta indiferencia tantos abusos, durante tanto tiempo. Por eso creo que el despertar forzoso al que parece que al fin estamos llegando ha de tener una parte de rebeldía práctica y otra de autocrítica. Rebeldía práctica para ponernos de acuerdo en hacer juntos un cierto número de cosas y no solo para enfatizar lo que ya somos, o lo que nos han dicho o imaginamos que somos: que haya listas abiertas y limitación de mandatos, que la administración sea austera, profesional y transparente, que se prescinda de lo superfluo para salvar lo imprescindible en los tiempos que vienen, que se debata con claridad el modelo educativo y el modelo productivo que nuestro país necesita para ser viable y para ser justo, que las mejoras graduales y en profundidad surgidas del consenso democrático estén siempre por encima de los gestos enfáticos, de los centenarios y los monumentos firmados por vedettes internacionales de la arquitectura.

Y autocrítica, insisto, para no ceder más al halago, para reflexionar sobre lo que cada uno puede hacer en su propio ámbito y quizás no hace con el empeño con que debiera: el profesor enseñar, el estudiante estudiar haciéndose responsable del privilegio que es la educación pública, el tan solo un poco enfermo no presentarse en urgencias, el periodista comprobando un dato o un nombre por segunda vez antes de escribirlos, el padre o la madre responsabilizándose de los buenos modales de su hijo, cada uno a lo suyo, en lo suyo, por fin ciudadanos y adultos, no adolescentes perpetuos, entre el letargo y la queja, miembros de una comunidad política sólida y abierta y no de una tribu ancestral: ciudadanos justos y benéficos, como decía tan cándidamente, tan conmovedoramente, la Constitución de 1812, trabajadores de todas clases, como decía la de 1931.

Lo más raro es que el espejismo haya durado tanto.

Caminam fins a la platja, i n’Anna em conta El moix negre d’E Allan Poe. Jo el vaig llegir fa anys, i gairebé no en record res, tan sols la por que sentia a l’habitació de dalt de la casa pairal, i la fosca de la nit –tot d’acord amb el color negre, injustament negatiu fins que en algun moment descobrim que té altres matisos-. E Allan Poe fou una persona de vida difícil, i ara identificam el seu atractiu amb el misteri. En El moix negre el protagonista té trets de psicòpata, com si l’autor coneixés molt bé la malaltia. No s’ha de caure en el parany de confondre l’autor amb els seus personatges, és evident, però com pot una persona diversificar-se, com és possible que es pugui escriure des de l’exterior, sense una identificació, tot i que sia molt per damunt, superficialment. El lector se’n despreocupa, i tan sols se situa en front dels personatges, que són com són, i que projecten la seva personalitat, no sempre arrodonida i completa, imaginable pel lector, sinó embastada, com en aquest conte de Richard Ford que acab de llegir, Moments exquisits, en què un periodista va a l’encontre de la seva amant, a un hotel de Chicago, i parlen –ella vol donar un sentit a tot el que viu, tot i que no ho vegem molt clar, per ventura l’únic que vol és una mica d’emoció –la seva activitat no explícita al llit, el periodista més passiu, que sembla no dir allò que és vertaderament essencial...¿Llegim per interpretar i per entendre des d’aquesta interpretació? ¿Llegim per arribar a algun plaer estètic o per entendre la vida dels altres? La vida és aquest plaer frenètic de sentir-nos entre altres persones que ens ajuden a interpretar la nostra pròpia vida, que és aquesta mescla de química i consciència, però amb molta més química del que suposam –segons per exemple el biopsicòleg Víctor Johnston...

En la música contemporània sempre hi sol haver el perill de no poder identificar allò que sentim amb l'experiència, i no tan sols amb l'experiència de la música que més o menys tenim avesada, sinó amb quelcom més important i decisiu: amb la relació que sempre hi ha d'haver entre qualsevol activitat artística i el món en què vivim. S'ha de poder entendre l'arquitectura de la música -tot i que d'una manera intuïtiva- però també s'ha de poder situar en l'experiència personal perquè sia possible que ens entendresqui, que ens faci sentir el goig de moure'ns la consciència.

Una simfonia que sentim per primera vegada ens deixa un pòsit indesxifrable, perquè les primeres impressions poden ser el resultat d'una interpretació errònia, en el meu cas per incapacitat personal: sempre he necessitat sentir moltes de vegades una peça musical per arribar a entendre-la, és a dir, per interioritzar-la segons els meus codis de sensibilitat. Ahir, els primers moviments de la Simfonia de S. Brotons em semblaren un recorregut accidentat per molts de paisatges vagament recordats, i en alguns compassos hi vaig entreveure aquesta mescla de sorpresa i de deliri que tenen alguns compositors americans contemporanis.

Però el quart moviment fou una meravellosa sensació de plenitud, com si allà es produís la conciliació de tot el que s'havia presentat abans d'una manera impactant: allò és el món tal com és, i aquest darrer moviment és el món tal com jo voldria que fos, sembla que sia el missatge del compositor. No és una manera de sortir sense voler fer front a la vida tal com és; ben al contrari: és una manera de presentar-la des de punts de vista diferents -els quatre moviments són, en realitat, quatre punts de vista sobre la vida.

Camín pels voltants de Sant Marçal i record aquell quart moviment, mir les parets seques esportellades, les cases que han romput el meu paisatge infantil, la unitat que jo record. Però no hi ha unitat possible avui en dia, qualsevol unitat és un afegitó nostre, un joc de la imaginació que mos ha de dur per força a una contradicció total. La Simfonia de Brotons ens ho explica molt bé, aquest sentiment de pèrdua: la realitat s'ha esqueixat fa molt de temps, tant la Realitat com la realitat. Aquella, per les forces de l'evolució tecnològica -el bé i el mal, alhora-; aquesta, pel temps associat a l'escala de la vida. La música ha de reflectir aquest estat anímic del món contemporani. I és que la música no pot ser tan sols una successió de sons que ens enlairen com si ens poguéssim oblidar de tot. La música no ens pot treure del món, sinó situar-nos-hi amb intensitat. Quin valor té allò que mos treu de la vida amb l'excusa que és una manera de viure-la? No hi ha més món que aquest, i és en aquest on hi nien la bellesa i l'horror, la guerra i la pau, la vida i la mort...

Motiu:

Simfonia n5 'Mundus Noster' Op. 117

de Salvador Brotons

Orquestra Simfònica I Balears

Som a Babel, assistim a un concert de música cèltica. Aquesta nit de dissabte el grup Talamh ens transmet una sensació d’estranya alegria. És com si haguéssim tornat d’un llarg viatge i ens haguéssim posat a recordar l’experiència viscuda, però no tan sols nosaltres sinó tots els altres assistents.

Vaig al tasser i deman dues copes de vi negre. ¿Rioja, Ribera, Penedès? Ribera, perquè record el poble, Haza, on he sentit molts d’estius la felicitat de sentir-me senzillament jove, sense interferències del passat -però ara l'experiència ja és un resum, i és la consciència d’haver viscut.

En el vi negre que tenc a la copa hi ha memòria, i a la memòria s’hi incorpora, per enriquir-la, la música de Talamh. Cada cançó és una història que representa una meravellosa forma d’obrir-se al món, però no d’una forma tan sols onírica o espiritual.

Lluc Màs diu que la pròxima cançó és la de Molly Malone, però també és la cançó de la seva padrina, que cada dia s’aixecava molt prest al Puig de Sant Pere i  se n’anava al barri d’Hostalets a vendre peix. Després tornava a ca seva a fer el dinar i la resta de deures d’una vida difícil.

La padrina de Lluc Màs era la nostra Molly Malone, la peixatera que trescava per Ciutat per guanyar-se la vida. I la cançó de Molly Malone és la cançó d’aquella dona que encara dóna vida a la memòria de tots nosaltres.

Dublín, Ciutat: la memòria estableix connexions aparentment impossibles a través d’una cançó. La copa de vi s’acaba, la de n’Anna també. Sortim de Babel amb un plaer real, amb cançons sobre la realitat viscuda per altres que ara s’incorpora a la nostra memòria de supervivents.

Motiu:

concert del grup Talamh

Julián Ferragut, violí

Burkhard Horstkotte, banjo&veu

Lluc Màs, bodhran&flautes

Fran Reig, whistles&uillean pipe

Em qued una estona tot sol en un lloc que sembla un buit. Un buit enmig de la ciutat. Les coses no tenen més presència que la que jo els don. Ara a casa tan sols record que és com si hagués romàs en un lloc sense definició.

A vegades això és el significat de pensar: no tan sols elaborar teories personals sobre una qüestió determinada, sinó fer mentalment un resum precís del significat d’unes hores viscudes, el contingut de les quals es fon lentament en un espai interior que té a veure més amb les vísceres que amb la memòria.

El meu amic Jesús Lores em deia que preferia el teatre perquè podies escometre els actors, que eren devora teu com un esquitx de vida que et comunicava una mescla ambigua de realitat i ficció, però sempre més del costat de la realitat -en el cinema, en canvi, podies caure en el parany dels somnis.

En el Teatre del Mar, Sergi López escenifica la vida alliberada de les convencions del temps: tot s'esdevé com si un personatge sense edat ens donàs les condicions de la seva existència, a partir d'un absurd que no ho és tant, perquè hi podem identificar dades de la realitat.

N'Anna em diu: veim efectivament els 73 personatges! La sensació de veure l'escenari ple de gent és un mèrit de l'Actor, que en el monòleg que acaba en la mort d'un dels imaginaris 'homes iguals' ens demostra que la vida és una mescla de molts d'ingredients aparentment contradictoris.

Les escenes que molts d'espectadors aplaudien com a més còmiques són les que a mi em provocaven més tristesa. Tots som iguals però tots volem ser diferents, malgrat que les proves d'aquesta diferència no sien gens convincents. Per què si deixam el telèfon mòbil a casa és com si haguéssim deixat una part important de nosaltres mateixos? No és aquesta manera d'entendre la humanitat com un avançament de la inutilitat de viure? La vida és absurda si tots som iguals.

Sergi López en algun moment deixa de ser l'actor per convertir-se en Sergi López: la ficció a l'escenari convertida en la realitat: una escena aparentment d'humor que de sobte ens obr una porta a través de la qual veim allò que és evident: en la vida hi ha humor i tristesa -al meu parer a la vida també hi ha alegria.

En sortir del teatre caminam a vorera de mar. Les ones són quasi irreals, l'escuma brilla entre l'obscuritat, i per un instant imagín Sergi López interpretant l'obra d'avui en un escenari sotmès a aqueixa sonsònia rítmica. No és això la vida contemporània: un coneixement que mos fuig de les mans...? I ara record les ulleres de l'actor, que són un símbol de totes les màscares.

Motiu: Sergi López, 'Non Solum', Teatre del Mar

La llibreria Àgora és un dels locals més agradables de Ciutat. Avui vespre ens hi hem acostat per celebrar el Cap d'Any, però sobretot per assaborir l'entranyable sensació de trobar-nos amb na Ramona, que és la llibretera de qui sempre aprenem que la lectura és una activitat que es nodreix de la conversa i de l'enteniment d'altres lectors, i que sempre sap donar les indicacions precises segons els nostres gusts, i alhora contribueix  a augmentar el ventall de les nostres preferències. Àgora és una llibreria que sembla feta a posta per a sentir-s'hi a pler, on els llibres respiren d'una manera especial, com si ens xiuxiuejassin la seva història per avançat. Parl amb en Xavi, i aleshores m'adon que la conversa es va fent més sucosa, perquè en l'ambient propici sembla que les paraules preguin un altre vol. De fet, les paraules parlades acompanyades de les paraules escrites són l'ingredient imprescindible de la civilització. En sortir, caminam per Ciutat, que és una ciutat que guanya molt entre la fosca, perquè més enllà de les Avingudes el desordre urbanístic queda una mica aigualit entre les ombres i la imaginació.

(3 de gener)

Deix el cotxe al taller i faig una petita excursió per la Falca Verda, un espai que de nit converteix l'urbanisme en desolació. L'Estadi Lluís Sitjar es una calavera que mos fa recordar horabaixes de diumenge de fa molts anys. Les finestretes on compràvem les entrades encara hi son, brutes i resistents, la part millor conservada de la insta·lacio. No em resulta difícil imaginar-me devora mon pare, intentant distingir les evolucions del meu jugador preferit, Alberto Bergara. Veure la gespa era quelcom semblant a albirar un paradís, ja que els meus amics i jo havíem de jugar a futbol en Es Campet, que era una tanca plena de pedres. En sortir, travessàvem Sa Riera, que a l'hivern duia dos dits d'aigua fresca que feia un renouet quasi musical entre les pedres que servien de pont. La vella guzzi vermella ens esperava a l'altre costat, on ara hi ha aquesta extensió de camp obert que es diu Falca Verda, un nom una mica estirat, al meu parer. La imatge de la ciutat que s'allarga devers el cementeri, el vell psiquiatric que sembla un edifici que s'ha quedat ancorat en una desolació irreversible, el nou velòdrom que es construi per decisio política d'en Matas: tot contribueix a crear una postal de dimensions gairebé metafísiques, amb el contrapunt de les muntanyes allunyades que fan d'horitzó. Caminar pels afores de Ciutat es un exercici que converteix formes esvaïdes de la memoria en imatges que no poden posar mai d'acord el passat i el present. Tot el que veim es converteix en silenci i en desig de fugir com mes aviat millor. Uns funcionaris entren a la nova Conselleria de Sanitat, un edifici públic que s'ha construït miraculosament en plena crisi. Una al·lota passeja el ca pel pont de Sa Riera, i un home amb les mans dins de les butxaques espera el moment de tornar al taller a cercar el cotxe. En entrar-hi i engegar-lo sent una noticia que li sembla un error, no pot ser que sia veritat: en el mes de novembre s'han donat de baixa 54.000 afiliats a la Seguretat Social, dels quals 52.000 son de les Illes Balears.     

Escolt les primeres manifestacions de dues ministres noves -Leire Pajín, Rosa Aguilar- i és com si ja les hagués sentides -aqueixes manifestacions- mil vegades abans. Les paraules de la majoria dels polítics són una sonsònia molt semblant a la litúrgia de les misses dels diumenges, en què a força de repetir sempre el mateix ja no escolta ningú. Després en sent una altra, d'entrevista, a Cristina Garmendia, la ministra de Ciència i Innovació, i el resultat és el mateix: cap autocrítica, referències a estadístiques per negar qualsevol pregunta que pugui fer dubtar sobre l'eficàcia del seu departament. Per què els mitjans de comunicació han de dedicar el seu temps a entrevistar els polítics? Tan sols hi ha una altra activitat pública els actors de la qual responen amb la mateixa buidor sistemàtica: els que es dediquen al futbol, tant els entrenadors com els futbolistes. No diuen res mai que valgui la pena de ser escoltat. I així i tot qualsevol frase dels polítics i dels futbolistes sol ser analitzada des de molts de punts de vista: se'n vol treure aigua amb un poal ple de forats. La Història s'ha convertit en un seguit de petites històries sense cap importància. Sembla sorgir dels esdeveniments esportius: qualsevol partit de futbol és 'històric', i un campionat mundial és una celebració que posa dreta tota la comunitat: l'únic personatge que té dret a sortir al balcó del Consolat de Mar és Jorge Lorenzo, i tots hi acudeixen, el nostre President davant de tots. No sé si ahir Antich digué el mateix que fa un any o dos, en una altra celebració semblant, però esper que s'ho pensàs millor, o que algú de confiança li recordàs el disbarat que havia dit: que a Mallorca podríem pensar fer un circuit de motos! Confiem en el seny d'algun assessor...