Els noms dels pobles i dels rius em surten a camí com si els hagués retrobat després de molt de temps. Un paisatge ha d’anar associat a la vida viscuda per a poder sentir-lo. En haver travessat Somosierra l’autocar avança com si l’horitzó no es pogués tocar mai, talment una mar en la terra, però els noms esdevenen senyals d’arribada: Carabias, Milagros, el riu Riaza, i a la fi Aranda. Pujam a un altre autocar, passam per Berlangas, per vinyes que han substituït els bladars de fa vint, trenta anys, però el camp té la mateixa simbologia en la memòria: una mescla d’imatges dels llibres que estudiàvem en el batxillerat –no fotografies, no: tan sols dibuixos- i de records de la vida viscuda, que va lligada a emocions de persones que ja no hi són. ¿Es pot viatjar a través del temps, es pot reprendre la vida a partir d’un punt concret del passat de cadascú? Per Castrillo de Roa veig les primeres fileres de trèmols, que ara, a l’hivern, són arbres despullats, del color de la cendra. Projecten una puresa desdibuixada, com si no poguéssim creure, en veure’ls, que brostaran en algun moment de la primavera, que tornaran a ser verds, i que les seves fulles crearan aqueixa música tan deliciosa que tan sols es pot sentir des d’un silenci absolut. I ja damunt del pujol veig Roa de Duero, i el pont sobre el riu, que és la vella arquitectura que sempre ens ofereix la calidesa de les pedres, tan fraternal si són pedres conegudes. M’atur en el centre de la plaça, m'hi qued una estona, dret com un fus, i de sobte m'adon que no és possible tornar a un lloc sense aquells que compartiren la mirada amb nosaltres.

Travessar un carrer desconegut d'Avignon per arribar a la plaça del palau dels papes i trobar-te de sobte un gran riu que és el món sencer que se'ns ofereix, mirades noves amb la voluntat de pensar i de reviure la història petita i la Història grossa de molta de gent: un viatge és sempre un descobriment, la successió de les experiències d'altres moments viscuts que prenen forma davant de nous paisatges. Però no sempre el que veim a França és nou, perquè sembla que ho hàgim vist en algun lloc, la memòria que fa la seva feina a partir de vivències xuclades en ensenyances que hem rebut o simplement en la innocència de no sebre d'on venim i cap a on anam. No hi ha cap carrer desconegut en cap ciutat de França, perquè ens reconeixem en la gent i en els costums basats en una lleugera variació a partir dels nostres...

(Al meu amic Antonio L.)
Un trajecte molt curt entre la sortida del metro i la casa d'un amic poc convertir-se en una successió d'imatges que et permeten suposar que ets el de fa vint  o trenta anys. En deu minuts veus els bars, les botigues, el col·legi, tot ben igual, això imagines, erròniament, ja que de sobte, com si fos un miratge, els quatre gratacels, just davant, són la marca dels canvis. Sembla que els puguis tocar: les façanes brillants, un escenari de museu contemporani més que de vida possible. N'A m'obr la porta: tant ell com jo tenim més cabells blancs, però sempre l'agradable sensació de l'amistat, la indulgència mútua. Ens asseim. Els fills ja no corren per la casa. Veig algun quadre que record vivament, i alguns buits en la paret, en llocs estratègics, amb el deure d'omplir-los amb alguna emoció nova -i així el futur és sempre possible. De retorn, n'Antonio m'acompanya en cotxe, i recorrem carrers i avingudes que jo no conec, i parlam d'alguns llibres que hem llegit i d'altres que ja no llegirem mai. Cada retorn a una ciutat on visquérem és, en realitat, un viatge a una ciutat desconeguda. La resta és un viatge interior...    

JL sempre roman a la plaça del poble. S’hi passa hores i hores, i se’l pot veure davall els porxos mirant cap a l’església, a l’altre costat. Un dia li vaig contar les meves experiències d’un viatge a H, i ell –després d’escoltar-me amb atenció- em digué que no li feia falta viatjar per conèixer el món, que ell era com la tortuga, que –seguint les ensenyances d’Esop- considera que la seva closca és la llar ideal. No m’ho digué amb reticència, ni rebutjant amb desdeny la meva manera de viure. Ben al contrari: és una persona que no presum de res, i que -al meu parer- no enveja res. A vegades hi pens, en les possibilitats d’una mirada que no cerca més enllà del seu redol, però acab pensant que fins i tot per arribar a aqueixa conclusió és necessari haver sortit de la closca.

Fotografia: Calanova

Arxiu: Sant Agustí

Havia llegit ‘El camino’, i els seus protagonistes em recordaven la meva vida d’infantesa, però sobretot m’ajudaven a entendre una manera de veure el món plena de pietat, no de resignació, i una mirada que podia transfigurar les experiències personals en paraules. L’escriptor Miguel Delibes donava una conferència, i jo m’hi vaig acostar amb la necessitat de sebre com era, com parlava, i aleshores em vaig adonar que escrivia de la mateixa manera que parlava, i que el to de veu era gairebé el mateix que el dels seus escrits. Jo només tenia vint anys i era molt susceptible a la identificació entre la persona i el personatge, i pensava que de la biografia se n’havia d’extreure, per força, la directriu central del seu ideari. Amb el temps he sabut que no és així en la major part dels que es dediquen a projectar la seva experiència en un paper o en qualsevol altra activitat més o menys creativa, però en ell la identificació sí que es produia, i era un tret de la seva personalitat. Molts anys després, llegir ‘Con la escopeta al hombro’, un recull d’articles que publicava a ‘El Noticiero Universal’ de Barcelona, em suposà el plaer pur de la literatura, que consisteix a transportar-nos a mons desconeguts, i a fruir-ne com si féssim un viatge meravellós. A mi, que no he anat mai a caçar, aquells articles em semblaren una font de coneixement i de sorpresa, i em donaren algunes de les claus que s’han de dur sempre a la butxaca per entendre el significat de caminar. Miguel Delibes deia que no podia caçar un mamífer, perquè no hauria pogut mirar els seus ulls. Era un caminant, més que un caçador, un caminant que escrivia llibres que mos ajuden a caminar, és a dir, a viure.

“Y como quiera que la renuencia de la torcaz es proverbial y su recelo mayúsculo, y como quiera, asimismo, que estas aves suelen divagar en bandos muy espesos –lo que no ve una lo ve otra- no conviene armar un tollo en lo limpio, entre encina y encina, porque inevitablemente se herirá su suspicacia” (de ‘Con la escopeta al hombro’)

August Macke i Franz Marc eren dos pintors expressionistes que moriren com a soldats durant la Primera Guerra Mundial /

August Macke al front oest de França, l’any 1914, i Franz Marc a Verdun, l’any 1916 /

La seva joventut s’acabà de sobte com un llamp, a la velocitat de la guerra /

Ara mos situam davant de les seves pintures i podem entendre els esquitxos de la bellesa que ells veieren /

Veim el rius que contemplaren i els poltres blancs i la manera de caminar sobre Alemanya /

Que aleshores ja era una llavor de ciència i de lluita i de convulsions i d’horror i d’intel·ligència /

Sempre podem explicar els fets però no sabrem mai si la nostra versió de la vida és convincent /

He de recordar per força el cementeri de Berlín que vaig trobar quan cercava una pastisseria /

La pastisseria és just devora el cementeri, i es fan companyia, i s’avenen en una atmosfera molt neta /

Quelcom semblant a una claror indefensa, plena de vida vegetal i animal: tot és ple d’ocells /

Que després de menjar les miques dels pastissos que deixen els parroquians se’n van al cementeri /

On vaig restar dret una estona davant de les tombes dels soldats de la Primera Guerra Mundial /

Cadascuna d’elles un nom en lletres gòtiques i dues dates: 1887-1914, 1880-1916 /

Una dona entrà al cementeri en bicicleta i s’aturà i es quedà mirant no cap a les tombes sinó tot el cementeri /

Com si volgués sentir-se unida al que l’envoltava i interpretar el seu buit interior /

Recordar la persona estimada i a més a més interpretar la llum que entra al cementeri i els arbres i les flors vives que hi arrelen /

Talment una conseqüència de la claror que ens fa sentimentals en fer-nos majors /

Els cementeris de Berlín són una mescla estranya de vida i de mort, com els quadres dels expressionistes /

On veim precisament aquesta estranya mescla: vida i mort: colors vius sobre uns ulls foscos/

Però no hi ha vida sense mort: els falsificadors ho saben molt bé, i per això les separen /

Però no els expressionistes, que les col·loquen juntes, unides en una germanor que mos ajuda /

Les pintures dels expressionistes tenen molt més que la claror que ells desitjaven /

Tenen una necessitat de mostrar la vida des de l’evidència d’una bellesa personal amagada però no obscura /

Que es pot transmetre i es pot obrir com si fos una casa gran amb finestres que cerquen una llum /

La serenitat no sempre es l’aspiració dels cercadors de futur /////

Foto: Städtisher Friedhof Schöneberg III, Berlín

Exposició Expressionistes alemanys (1900-1930) Col·lecció Kunsthalle Emden, Ciutat

(Notes d’un viatge en tren de Berlín a Hamburg, agost 2009)

Arribam d’hora a la gran estació de Hauptbahnhof. Els nostres companys de viatge ja són a l’andana: joves amb bicicleta i motxilla, però també persones majors. És lògic que els viatgers sien sobretot joves i majors, perquè anirem en el tren regional, que és el de la tarifa més barata. El tren s'aturarà a moltes estacions, i fins i tot haurem de fer un un transbord a Schwerin, a una hora d’Hamburg. El viatge durarà quatre hores, si tot va bé. S’obren les portes i ens podem asseure. El nostre vagó és ple de viatgers. L’estació de Hauptbahanhof és una estructura de vidre i ferro, neta com una patena i molt còmoda. La deixam enrere i ens obrim tot d’una als afores de Berlín. Després de la primera aturada ja viatjam entre arbres, a dreta i esquerra. Un viatger aboca cafè d’un termo a una tassa que treu de la motxilla. L’oloreta de cafè envaeix tot el vagó. Una dona vella a la meva dreta llegeix el SonntagsZeitung, i una altra dona de la meva edat ha obert un llibre de Joseph Roth. N’Anna segueix amb la novel·la d’Stegner que no li agrada del tot, pel rebuig que li suscita Charity, però sé per intuïció que a poc a poc, mentre avanci, li anirà agradant més. Ja som a Spandau. Qui no recorda la presó, i Rudolf Hess. La dona vella deixa de llegir el diari i es posa a omplir caselles en els mots encreuats. Sembla que ja hem sortit de Berlin definitivament, però això és difícil d’assegurar, perquè Berlín és una ciutat immensa. Les cases i els arbres es combinen i es complementen, i podem suposar que un bosc ens indica que ja som lluny del centre, però ens adonam que el bosc forma part de la ciutat. Berlín no tan sols és una ciutat amb molts d’arbres, sinó que els arbres formen una ciutat vegetal que ens fa sentir la immensitat de la terra. En aquest espai horitzontal hi ha una claror d’eternitat, un territori que hem vist en somnis i que ha estat un escenari de totes les odissees possibles al llarg de la Història. Veim una xemeneia per damunt el verd de l’herba i una empresa de transport, i arribam a Falkensee. A l’andana un al·lot llegeix el diari. Ens movem entre dues fileres d’arbres, de tant en tant alguna casa o un grup de cases, però sempre tornam als arbres. La dona vella ara llegeix una revista. Apareixen els primer molins, a l’esquerra, i torres d’alta tensió, i els primers camps sembrats, però no sé de què, i una deliciosa guarda d’ovelles. Tot és pla. No hi ha cap indici de muntanya, ni tan sols d’un petit puig o d’una mínima costa. Tampoc no hi ha horitzó, perquè es manté tapat per una lleugera boirina en el límit de la mirada. Veig més molins blancs que giren, i alguna xemeneia, i la punta d’un campanar. Som a Nauen. Devora l’estació hi ha una torre de telecomunicacions, plena d’antenes per a telefonia mòbil, i una paràbola que deu ser un repetidor de microones. Ens creuam amb un tren vermell que passa com una exhalació. La densitat de la boira augmenta, l’horitzó s’acosta. Ja n’estic ben segur, ara, d’haver deixat Berlín. Travessam camps sembrats ribetejats de trèmols altíssims. Pens en Castella, i sobretot en Burgos i Valladolid, on sempre hi haurà una part de la meva vida. Ara el camp verd i groc em recorda algun dels quadros que vaig veure ahir al museu Alte Nationalgalerie, algun paisatge de Renoir, o de Théodore Rousseau, o de Camille Corot, o per ventura de Manet o de Monet, que sempre confonc a pesar dels grans esforços que faig per a diferenciar l’un de l’altre. Mentrestant hem arribat a Paulinenaue. Devora les vies hi ha edificis abandonats. L’home que bevia cafè ha intercanviat el seu seient amb el d’un veïnat. Duen ser amics. Devora ells hi ha un jove ros amb barba i cabells llargs, amb un mocador pel cap, que per algun motiu em recorda un bonjesús contemporani. Na I dorm, n’A dorm, n’E i jo miram per la finestra. Jo escric a llapis aquestes retxes per passar l’estona, però també perquè m’agrada fer-ho. Moltes de vaques pasturen. La dona vella ha deixat la revista i mira embadalida cap a l’exterior, on la boira ja ho envaeix tot. Travessam la boira, i n’és un clar indici la fredor que sentim en el vagó, però m’agrada aquesta mica de fred. Ja passarem calor, i molta, en tornar a Mallorca. En una indecisió de la boira puc entrellucar un llac petit a l’esquerra, i molts d’arbres, com sempre, i un pont, i ja som a Friesack. Devora la via, més cases abandonades. Un nadó plora. Ara veig una gran extensió de blat de les índies, i rostoll, i garbes. De sobte, després de travessar un pont, la boira ha desaparegut completament, just quan arribam a un immens bocs de coníferes. El bosc és espès, i el sol té moltes de dificultats per a entrar-hi, tot i que ja és el senyor del cel, i per primera vegada des que sortírem de Berlín es distingeixen clarament les ombres dels arbres i dels pals d’electricitat. Ens hem aturat però no som a cap estació. El nadó ara sí que s’ha posat a plorar a les totes. El rellotge de l’estació de Neustadt marca les 08:25, i en un primer cop d’ull pens que va retardat un quart d’hora, perquè són les 08:40, però la realitat és que el rellotge està romput. I aleshores he de recordar per força el rellotge de la vella estació de Roa de Duero, que vaig fotografiar amb regularitat al llarg dels anys vuitanta, des que s’aturà definitivament fins que perdé les busques. En aquell estació hi nasqué la mare de na Susanna, na Loli. Quantes persones hauran viscut, i fins i tot nascut, en aquestes estacions que ara anam veient pel camí! El nombre de molins augmenta. Tots són iguals. A cada aspa tenen dibuixades, transversalment, dues retxes vermelles, una a la punta i l’altra més endins. El bonjesús ara dorm amb la boca oberta, el cap que cau fora del seient. La dona vella medita. El cel és ja d’un blau intens. Hi ha més molins, a la dreta; i a l’esquerra un poble, i l’església que el governa. Les cases són totes iguals, o molt semblants, com les cases de Sa Cabaneta quan jo era petit, i adolescent, i jove. El tren alenteix la marxa i s’atura a Breddin. Aquí sí que hi ha rellotge: les 08:50. M’agrada el nom: Breddin, les dues vocals li donen un so musical alegre. N’Anna em diu que li agrada que els alemanys puguin dur cans i bicicletes en el tren. A l’esquerra tenim un bosc immens, i a la dreta arbres i pastura. La velocitat del tren és l’adequada per a sentir-nos viatgers una mica fora del temps, perquè és còmode, però no tan ràpid que ens pugui fer pensar que anam en el darrer model, que és una manera de tenir pressa irremeiablement. Nosaltres no en tenim, de pressa, i els altres viatgers tampoc. La dona que llegia el llibre de Joseph Roth continua llegint-lo. Ella i Anna són les persones de llibre del vagó. Però n’Anna deixa de llegir uns instants. Mira! Cavalls, per aquella clariana. Però el bosc reapareix de bell nou amb més força, un bosc espès de pins alts i prims i de trèmols joves. Quina delícia si ara pogués caminar entre els trèmols i sentir la dolça fressa de les fulles! El trèmols encara em fan recordar Castella, però el verd fosc dels pins és ja una altra cosa. Sempre hi ha diferències entre els paisatges que al nostre parer s’assemblen, petits matisos, delicadeses de la natura que hi posa en cada lloc el seu esperit individual. Ara és com si entrassin en una monotonia vegetal, pins i pins, i una casa entre els pins, que no acabam de veure bé, una casa entrevista entre el verd fosc dels pins, la casa del bosc, per ventura on viu la padrina que na Caputxeta és a punt de visitar. Veig el cementeri d’un poble, i tot d’una arribam a l’estació de Badwilsnack. A prop de l’andana, just en començar a moure’s el tren de bell nou, hi ha una pomera plena de pomes de color de rosa intens, l'arbre del bé i del mal, però a mi em sembla l'arbre de la felicitat. Ara la dona vella ja dorm, amb el cap una mica inclinat sobre la mans, que li fan de coixí. A la dreta hi ha moltes de vaques, i més boscs de pins, a dreta i esquerra, i grans zones de pastura. Una llarga filera d’arbres fa de partió, o per ventura només serveix per a aombrar un camí rural. Devora aquests arbres, el verd de les pastures és d’un verd suau, bellíssim. Som a Wittenberge, i entren molts de passatgers nous, i els passadissos s’emplenen de gent. Una torre alta de telecomunicacions ens recorda que som en un país avançat, i les persones poden parlar tot el que vulguin aprofitant que aqueixes antenes són de telefonia mòbil. El dia, definitivament, sembla que serà excel·lent. El cel és d’un blau net que convida a viatjar, i a Hamburg, segons les previsions, no farà massa calor. Amb tanta de gent que ha pujat a Witternberge, han augmentat les converses i les rialles. Ara la dona vella dorm amb el cap baix però lliure de suports, perquè té les mans plegades. El bonjesús ha desaparegut de la meva vista perquè me’l tapen les persones del passadís. Supòs que continua dormint, perquè el seu aspecte és de tenir molta de son endarrerida. Dues o tres dones riuen i riuen, i ami m’agrada sentir-les riure, i no em molesten, ben al contrari: li donen al viatge un puntet de vida imprevisible i amable. Mentrestant, per la finestra veig una terra molt negra en els paratges –pocs- on no hi ha herba o sembrat, i veig unes vaques, i més enllà una casa de pagès, i quarterades i quarterades de blat de les índies. Karstädt és una estació solitària, però Grabow és el pòrtic d’un poble gran, i veim xemeneies molt modernes, amb cares pintades que riuen, i la paraula Happy repetida. Són xemeneies contemporànies, la qual cosa significa que la indústria va per amunt en aquest lloc. A Ludwigslust les rialles de les dones que riuen són més fortes que mai, i nosaltres acabam rient com elles, però un home dret em mira amb mala cara, i aleshores m’adon que hi ha persones a qui riure no els agrada gaire. Hi ha més extensions de blat de les índies, i moltes de vaques, i en entrar a Lüblow hi ha uns niguls blancs en l’horitzó del cel blau. Més endavant, a Rastow, hi ha una dona que espera algú a l’andana. Viatjar en tren equival a anar descobrint el paisatge d’una manera tranquil·la. La velocitat assossegada del tren ajuda a poder abastar-ho tot amb la mirada, i a través de la finestreta tenim una visió de conjunt molt adequada a les possibilitats humanes. La següent estació es diu Holthusen, i ja ens hem de preparar per a Schwerin, que és lloc on hem de transbordar. Però Schwerin deu seu una població important perquè la primera estació no és encara la nostra. És l’estació del sud, així que la nostra serà la pròxima, i ens preparam a baixar, com molts altres viatgers. Baixam, i en posar el peu a l’andana m’adon que ens hem equivocat, perquè no hi ha més andanes, i n’hi hauria d’haver una altra almenys per l’altre tren. En efecte, ens hem equivocat, ens havíem d’haver aturat a Schwerin Hbf, que és la següent! Ens hem deixat endur per la gent que s’aturava en aquesta, i no ens hem fixat que encara no era Hbf! I ara què feim? Però tot es soluciona per inèrcia: esperarem el pròxim tren, i tenim una hora i mitja per davant, que ens permet conèixer Schwerin, que resulta ser una ciutat deliciosa. En el riu, que és majestuós, i que deu ser l’Elba, hi ha avui una festa grossa. Embarcacions de rem amb al·lots joves que volen arribar a la riba on els esperen els premis i la felicitat. Aquests són moments deliciosos, per ells i per nosaltres. M’entra una immensa tristesa que no puc abastar amb el pensament, però m’adon que és per això: és possible, és gairebé segur, que no tornaré mai més a Schwerin. I en reprendre el viatge cap a Hamburg ens trobam envoltats de gent nova en el vagó. Passam per Hagenow Land, dues al·lotes i un jove riuen, i cada pic que un d’ells diu alguna cosa els altres responen amb més rialles. Ara som a Pritzier, i veig una gran extensió d’un verd magnífic. Pel passadís del tren passa un jove amb un ratolí devora l’orella esquerra, crec que enganxat amb un fil a la jaqueta. Deu anar una mica begut, i duu a la mà dreta una botella de xampany. Deu ser d’alguna tribu urbana relacionada amb els punk, em diu na I. Ja arribam a Brahlstorf, són les 12.45. Sembla que des de Schwerin hi ha menys densitat de població, perquè veig menys cases de pagès. Vaques, sí, ara en veim moltes, i en arribar a Boizenburg tornen passar els punks. Són dos o tres, no tan sols el del ratolí. I després les estacions de Büchen i Müssen, i dos arbres solitaris, i Schwarzenbek, i els afores d'Hamburg...

El nin entra corrents i la besa amb una passió que Ella rep com un present de la vida, però la dona jove i el nin se’n tornen tot d’una, perquè a Nova York s’ha d’anar molt de pressa, i Ella diu: ‘set anys, i jo noranta-tres’, amb un humor empeltat d’ironia, i els cinc companys de taula riuen a les totes, tres homes i dues dones, tan vells o més que Ella, que s’entendreix mirant com surten al carrer la dona jove i el nin, i tots sis parlen alhora i viuen en el temps de l’amor perdurable, sé que vaig pensar, i aleshores cadascun d’ells demana cafè, i Ella un cafè doble, i recita: ‘viure és una mirada valenta a l’horitzó que s’acosta’, i sentim l’emoció del futur i una pena feixuga quan una de les tres dones s’aixeca i agafa un caminador arrambat a la paret, i un dels homes un gaiato, i abracen els altres i surten i deixen l’aire amarat de nostàlgia, i començam a perdre l’alegria d’abans, perquè ja no podem sentir-nos segurs a l’edat que tenim després d’haver vist l’horitzó que s’acosta, i ara entra un jove, i els dos homes s’acomiaden d’Ella i de l’amiga, i semblen contents, i se’n van amb el jove, i entren al cotxe, i nosaltres perdem una mica més d’alegria, i ja no hi esperança, perquè Ella i l’amiga, tan elegants i enigmàtiques, caminen de bracet i s’acomiaden davant del semàfor amb dues besades quasi tan lluminoses com una posta de sol, i ara sí que ja hem perdut l’alegria, i també la confiança, més sols i abatuts que mai per l’abandó dels sis prínceps de Nova York, però l’encarregat del ‘Bella Luna’ de Columbus Avenue ens vol recompensar, i des de la voravia ens acomiada movent la mà amb la mateixa tendresa que si fos un amic entranyable.

(Nova York, 2007)