Un lloc que em fa pensar en mi
com si visqués sense poder caminar en una altra direcció
i no hagués de resoldre cada revelació de l'experiència. 

Un lloc que em fa pensar en viure
aplegant totes les sensacions que suren en el temps
talment la duració d'un dia sense paranys
-i sense innocència.


(23 de novembre.- Mirant Sa Cabaneta des del Puigblanc)

Des de les roques mir les ones blanques
que reculen, l'escuma que rodola
com si fos el passat. El moviment
és el principi de tot pensament,
formes que distribueixen altres formes
molt més segures,
no tan sentimentals:
és preferible no recuperar
velles formes d'entendre les raons
on nien la incertesa i un inici
de nostàlgia, com si viure fos
una mescla de símbols del passat
i del present.
I és que tot és més simple,
i caga gest concentra tots els gestos:
tot és en cada instant, i un camí nou
surt a rebre'ns, tan jove com un jove
que recorda i alhora és recordat. 
   
  

Arrib tard i encara no fa fosca:
la llum és la darrera fugitiva.
Cerc l'única certesa
sense cap recompensa,
i per entendre els vells motius
convocaré algun record que es fongui
com un alè de llibertat.
En el darrer revolt,
com un abecedari de la vida,
les respostes duran noves preguntes,
i jo no podré sebre quin camí
pot ser el vertader.
O no n'hi ha, de vertaders,
i tot camí duu sempre al mateix lloc
on altres ja arribaren.
19 d'octubre 

Però avui el vent és suau i agradable, i deixa respirar. La tardor s’anuncia –faig un alè-.
Qui em podrà ajudar a l’hivern, quan els freds vertaders anunciïn els canvis.
Ja l’ordre espiritual –que és l’obsessió dels majors- es fon a la memòria, i no sent gelosia de la joventut.
Tan sols cercaré els dolços plaers de la vida, tot i que sien prims com un jonc:
despertar junts, per exemple, i mirar cap a llevant, com si per allà encara hi hagués una respiració que ens consoli de la nit que s’acosta, molt lluny encara, o no tan lluny,
com una fera amable...

Fems davall el pont, un carrer que avança entre publicitat i arbres que semblen a punt de desaparèixer: això és el lloc del minúscul ciutadà.

A punt de desaparèixer: els gests de cada passa, la desproporció entre voler i poder.

Més que la circumstància, tot forma part de l’esperit de la ciutat: la brutor, els caus de la perduda bellesa

i el laberint dels que demanen doblers com a única salvació possible.

No hi ha res que es pugui sotmetre a la mentida: els que no miren es perden pels afores.

Un home tot sol entra al restaurant i es queda aturat a l’entrada, devora la porta

just quan jo bec un glop de vi blanc de la copa transparent il·luminada per la mirada de na I: el seu somriure.

Ell, l’home que roman dret devora la porta, espera amb un somriure de soledat immerescuda.

I si fos jo, què faria? Com sabria esperar? No sé si ho podria fer amb la mateixa dignitat.

Quan algú entra tot sol a un restaurant vol que les cames expressin un llarg viatge, les mans plenes de desig.

Però ell espera, no té por de ser reconegut, no té por de semblar un home indefens.

Jo l’he vist en altres llocs, i en veure’l puc entendre les fites més concretes de la meva biografia, moments semblants.

Com me’n desfeia quan era un estudiant solitari, o quan era un jove enamorat perdut per Barcelona,

o, ja major, quan m’eixugava les llàgrimes sense que em veiés ningú, lluny de tot, lluny del seu cos estès al llit, ple de morfina?

I quan arriba el cambrer, l’home que espera, ben igual que si fos jo, somriu amb una alegria estranya i absurda,

com si l’haguessin rescatat d’un perill immerescut, com si una veu o el gest d’una mà fossin un dret, o una recompensa, o un consol,

i aleshores jo sent que la seva silenciosa presència m’ha omplert algun buit essencial del meu cos ple de buits

que he d’omplir per força amb una presència que m’acosti generositat, exaltació de la vida, o simplement pietat humana.

Vaig insultar un home que travessava el semàfor en vermell. Jo no tenia res en contra d’ell, tan sols em barrava el pas.

Li vaig fer senyes perquè passàs, i després el vaig insultar, per ventura amb una mica de sorna.

Però na I m’assegura que fou un insult, i que sonà com un insult vertader.

Vull pensar que jo no era el mateix de sempre, el meu jo vertader, sinó un altre.

Però no és veritat. Era el meu jo vertader, i el meu insult era un insult vertader.

Jo, jo, jo: només n’hi ha un, de jo, no hi ha escapatòria possible: visc en el meu jo i no valen per a res les excuses, no som innocent.

També vull pensar que no vaig tenir un bon dia. I és veritat. Una altra veritat que no pot ser una excusa.

Ell m’amenaçà, multiplicà el meu insult per tres, per quatre, per mil, i em va mostrar els seus punys de desesperació.

El meu insult actuà com un interruptor: totes les guerres terribles deuen haver començat així.

Però en el moment decisiu, na I el mirà i ell va fer marxa enrere perquè per ventura sentí la mirada d’una persona humana.

Tot succeeix en un escenari imprevist, i aleshores la desesperació cedeix, minva cap a la buidor d’uns fets irrisoris.

Així que quan na I el mirà amb pietat, els fets prengueren un altre camí. Tot sembla absurd: l’insult, els punys, la desesperació, la mirada.

I en aquesta matinada, en recordar-ho, la història pren un altre sentit, i s’esvaeix com una boira que es fon lentament a qualsevol lloc de la terra.

Sempre com si cada passa fos la recerca d’un sentit, però sense entendre el sentit de res: un deure matisat per la innocència que duim damunt sense adonar-nos.

Innocència pervertida.

En un indret desconegut, com si cada arbre i cada flor abans de mustiar-se em fessin senyals de records que no he pogut entendre, imatges que es desfan abans de sortir de la closca.

En cada cap de cantó de la ciutat, pels carrers que esdevenen escenaris o un Gran Escenari, en cada cap de cantó hi ha dibuixos innocents. Marxem a prendre cafè a un jardí, a una pastisseria on no hi hagi diaris.

Però no pots fugir mai de res, tot és en tu, tot és en cada cap de cantó, en cada pastisseria sense diaris. El teu cos avança sempre carregat amb l’ànima, la gran amiga/enemiga en qualsevol moment.

Entre tants de renous desconeguts alguna música. Però sempre el renou de bell nou, un concert de desesperats que cerquen alguna cosa als abocadors de la realitat.

El vell mestre J s’asseia a la Plaça de la Pescateria com si en cada banc hi hagués una possibilitat

Jo el veia cada dia com si en la seva vida hi descobrís la perduració de la meva vida

A l’ombra d’un lledoner les mans són més visibles, i una part de l’ànima corr a rebre una fulla que cau

La intimitat de cada persona no és una llei de la naturalesa ni un crit de la sang que va a poc a poc

La identitat dels vells no sembla provenir més que de les rues de les mans i d’alguns dubtes que perseveren

La fosca no cau de sobte com una fortalesa ni és la dimensió de cap espai desconegut

Jo passava pel carrer i el veia amb la mà dreta sobre el gaiato com si fos una palanca del temps

Si de sobte queia una fulla d’un lledoner ell no s’adonava del seu vol però jo sí

I aquella fulla actuava com un parèntesi de la meva circumstància personal

El seu temps es quedava clavat en terra i el meu s’allunyava lentament pels carrers de la ciutat antiga

Un dia començaren a caure totes les fulles dels lledoners i moltes no arribaven en terra

Qui m’ensenyaria a viure a partir d’aquell dia i qui em donaria el seu gaiato?

Aquest segle es dissol entre intel·ligències brillants i edificis de grans organitzacions.

Altres maneres d’entendre la vida sorgeixen de la necessitat d’interpretar la bellesa que roman amagada

i que només veuen alguns afortunats des de la seva talaia de valents estrafolaris.

Les butxaques dels valents són plenes de xips que han de canviar la part occidental del món.

Menjam melons d’Amèrica perquè tenim pressa i no som capaços d’esperar els d’Ariany.

El peix de Mercadona ha viatjat des d’Àfrica, i és ben segur que l’uniforme de les caixeres

és el resultat –amb totes les consideracions que facin falta- d’una profunda reconstrucció del capitalisme de fa cent anys.

El començament del segle coincideix amb la festa de les identitats falsificades pels doblers.

Ho coment al meu amic M, que és un conversador amable i intel·ligent, però no es sorprèn del món dels nostres fills,

i em diu amb total seguretat que d’aquestes intel·ligències tan brillants no en treurem l’aigua clara

sinó un embull de les classificacions que han sorgit de la nostra experiència col·lectiva.

Aquesta gent corr massa, diu una mica compungit, i no tenen temps de pensar.

Som nosaltres, doncs, els indolents, els dipositaris d’aquesta feina corrosiva.

En penjar el telèfon, la veu del meu amic roman encara una estona en l’atmosfera de la meva habitació

mesclada amb el silenci dels economistes i el darrer informe dels teòlegs sobre Wall Street.

El diari en el bar té alguna notícia que no pot llegir-se sense la companyia d’altres,

ja que la llum que entra des de la mar projecta llampecs de lucidesa, o de gratitud –i alguns pics, de dolor immerescut.

Les cinc dones de la taula de devora són velles conegudes, i parlen de cans, de viatges,

de la darrera separació, i fins i tot una d’elles avui ha tret, com si fos una ofensa, l’amor al llarg del temps.

La riallada de les altres s’ha sentit a molts de metres de distància, talment l’esperó de la incertesa,

una casualitat que l’experiència ofereix com un dogma que ha de ser revisat per no caure en la humiliació

dels sentiments que ens dominen, sobretot de joves, quan encara no gosàvem fer un esforç per entendre res.

La que parlava de viatges, de cans i de programes de televisió diu que no vol canviar d’home

perquè les condicions de supervivència són molt dures devers els seixanta anys

-com si l’edat fos un territori sense vigilància i no una fórmula de compromís.

N’hi ha una que de tant en tant em mira perquè jo la recolzi, i a mi m’agrada perquè em recorda Katharine Hepburn

i la velocitat de les aventures d’aquells anys inoblidables, la joventut madura dels herois.

És una dona tan alegre que en allunyar-se em deixa tot sol amb un pòsit de paradís,

i han de passar alguns minuts fins que m’adon que tot era un miratge, i que la vida es perd en les notícies dels diaris,

com els mots encreuats que no he sabut acabar mai, o com una fotografia que ha perdut el color definitivament.

Estic assegut en un banc, devora de l’església, entre la gent que camina cap a la nit.

Dos homes vells parlen davant meu, i em comuniquen una placidesa estranya.

És com si de sobte hagués vist el temps aturat pel gaiato d’un d’ells, clavat en terra com una espasa.

El del gaiato parla amb paraules que no semblen sortir amb una missió concreta, sinó per sentir-se viu.

I l’altre escolta com si tan sols des del silenci es pugui entendre la vida dels altres, i les paraules –que són vida.

Just després s’intercanvien els papers: el del gaiato escolta però no per cortesia

sinó amb una delicadesa que és tan precisa com la percepció d’una operació matemàtica:

la reflexió prové del silenci i de les paraules expressades amb la convicció d’haver viscut.

Les altres persones humanes que passen caminant cap a la nit no s’aturen ni miren els dos vells extravagants.

Els empleats de l’entitat bancària han sortit amb un pesar molt gros, una mica fugitius, sense entendre la passió de viure.

Ben al contrari: se’n van carregats de discursos d’altri i de finalitats concretes.

El músic desa el clarinet i se’n va cap a La Costa de Sa Pols carregat de deutes i de malenconia.

Els dos captaires ja se n’havien anat molt abans, just després que el Rector tancàs la porta de l’església.

Pens que som testimoni del moment en què el present pren forma, i contingut,

i que viure és per ventura aquest afany dels dos vells que parlen en el territori de les raons vertaderes.

Ja me n’he d’anar, i em sap molt de greu, i els deix definitivament sols, esperant sense por que la nit els expliqui el darrer deure.

Ens reunim un pic a l’any i començam a parlar com si el passat fos una mina de carbó.

Escoltam el silenci dels desapareguts, una mica reals i una mica imaginaris.

Un d’ells és un gegant que ha sorgit d’alguna rondalla absurda, i és una narració que no té començament ni final.

Un altre conta una a una les anècdotes d’un batlle bondadós que fou afusellat.

Aquella condemna ha esdevingut una de les peces més vergonyoses de l’arxiu de la por.

Les raons dels falsificadors, em diu en Biel, són sovint la coartada que els inútils deixen a les cunetes.

N’hi ha que conten la vida a les pedreres, avui fossilitzades en algun llibre per a supervivents.

Ja ens hem adonat, molts de nosaltres, que ho som, supervivents. N’hi ha alguns que així i tot remuguen.

Jo visc una mica en la memòria dels altres, com un miner que cerca les darreres deixalles del passat.

Per exemple, en la memòria d’aquell que imaginava la seva valentia en els gratacels de Nova York, o que feia de mecànic de rellotges famosos.

Mentrestant en Joan mos mostra un gran cargol de mar, dels seus viatges a Cuba,

i el fa sonar, i la música és tan bella com si fos una simfonia que engega la desesperació, i el càstig.

I aleshores ja tots anam amb la cara plena de sutge, i pels ulls no som capaços de reconèixer els altres,

i caminam a través de la nit, entre sementers de records i el desengany de les il·lusions que fugen com a cavalls salvatges,

entre els terrossos de la terra ferida per les nostres passes i la llum indiferent de les estrelles.

S’acota per agafar els pots de llet, de brou de pollastre, de cocacola, una botella de whisky, la fruita en bosses de plàstic.

S’acota i s’aixeca amb una cosa, només una, amb moviments mecànics, no exempts de mètode, i d’eficàcia.

Jo el voldria ajudar, però podria ofendre’l: no és tan vell, ben afaitat, a les mans com a molt alguna rua.

En haver pagat, se’n va lentament –el pes de les tres bosses, les mans vermelles de l’esforç-.

I ara em toca a mi. M’acot ben igual que ell, i vaig posant les coses una a una, amb moviments que denoten voluntat –i res més-.

La dona que espera just darrere meu em mira amb posat de segura desesperació –per la meva lentitud-.

Em mira col·locar els pots de confitura i de colacao. Com dir-li que no són per a mi, sinó per a la meva filla?

M’adon que la caixera també em mira sense pietat, com si jo fos un extravagant que només menja confitura i beu llet amb colacao.

Per les escales mecàniques mos trobam els consumidors de felicitat. La claror del matí embafa una mica.

Ah, la indiferència del sistema, les lliçons apreses que sempre tenen preguntes a peu de pàgina!

Surt al carrer i el veig, a ell, el pes de les bosses plenes, la lentitud de l’ànima, el semàfor.

És com si de sobte em veiés a mi caminant, d’aquí a vint anys, el pes de les bosses plenes, la lentitud de l’ànima, el semàfor.