Aquest simpàtic joc de les felicitacions nadalenques desperta poetes i escampa poesia; aquesta m'ha arribat al cor. Nadal és ser tots junts, grans i petits, els que no hi són - presents al cor - els que s'en van - la mà agafada - i fins i tot la més petita sap que la màgia és quelcom més que fer cagar el tió. És ser tots junts altra vegada.
Aquests matins de sol intens escalfant l'aire de novenbre, i de fulles corrent i dansant per les voreres desertes, em són matins coneguts com si ja els hagués viscut i em vinguessin a veure o com si els anés jo a trobar per rebuscar entre les cendres.
Com si els anés jo a trobar per rebuscar entre les cendres cercant-hi antigues essències i rastres sota l'engrut.
Diumenge, últim dia de la setmana. “L’últim”, últim xiringuito d’Ocata. I, segurament, l’últim concert de l’any que farem vestits de blanc. Perquè, senyors, és octubre i és tardor, tot i que res semblava indicar-ho; (segueix)
A punt de produir-se l'equinocci, avui m'he trobat aquests versos als llavis:
És garbellant els més foscos dels núvols
que el ritme imprevisible de la pluja
s'emporta carrerons avall de l'ànima
l'última llum d'estiu que tardoreja.
L'última llum que ningú no comenta,
perquè se sap que no és de cap partit,
s'enduu dubtant cap als indrets d'oblit
el meu garbó d'antics i vius desigs. (segueix)
El ressó de Lorca als mitjans, pel proper aniversari de la seva mort (75 anys farà el dia 19 d'agost) m'ha fet venir moltes ganes de tornar a tenir el Romancero Gitano a les mans. L'edició típica, senzilla, que llegíem els estudiants, l'he conservada sempre. Però avui sóc lluny de casa. L'he trobat a la xarxa, i els seus versos han galopat pel meu cervell, evocant imatges que conservo de quan el vaig llegir per primera vegada. El podeu llegir aquí. Recomenble fer-ho de nit, amb una lluna com la d'aquests dies, a l'aire lliure i lluny del brogit urbà...
Un joc, un enginy, una imatge, una sorpresa, una màquina, una escultura, quelcom diferent... Un repte, un desig, un impacte, un dubte, una il·lusió, una incògnita... Habilitat, màgia, sort, casualitat? Tot provoca mirades, somriures, ganyotes, rialles, i torna el joc. Juaga ara! Gaudeix, trobant perquè i a on riuen o somriuen aquestes persones.
Vic, juliol 2011, 20 anys del Guixot de vuit, Maria Valverde
No va ser fàcil lligar-la: les exigències tòniques i rítmiques són més complexes que les de les quartetets de la cançó improsvisada, i la tonada mana. Però vaig fer el que vaig poder per correspondre a l'honor d'haver estat nomenada per fer la d'enguany.
L'Oriol Lladó, amb "En Joan Argenté no ha perdut la poesia", em recorda oportunament que avui és el dia de la poesia catalana a internet. I per a l'ocasió escullo un poema que ho és, d'oportú. És de la Joana Raspall, a qui es considera una referent en poesia infantil i juvenil. Vaig conèixer la seva delicada i interessant poesia gràcies a l'escola dels meus fills, la Jungfrau. I aquest poema que van portar un dia a casa i es passà molt temps presidint la cuina des de la porta de la nevera, i m'acompanyà en molts actes futurs, és l'escollit. Llegiu-lo deixant que el llenguatge senzill i net que parla als infants commogui als adults. (segueix)
Hi ha dies en què, com aquest cap de setmana, l’esplai ens dóna treva del dia a dia; ni internet ni tele ni universitat ni pares; ens deixa a canvi infants, guitarres, jocs, estones per compartir i alegria esbogerrada.(segueix)
Després de l'impressionant viatge que vam fer dilluns des de l'Espai Betúlia a la platja de Badalona, a les tràgiques hores del 31 de gener de 1911, en tancar l'acte d'homenatge. l'Andreu Solsona ens va fer viatjar fins dins la pell dels nàufrags, mitjançant aquest poema escrit per un supervivent.
Hi ha unes tardes de solitud quieta, dins de casa, tardes de deixar que l'enfosquir-se travessi les finestres i el silenci ressoni per les cambres. Són tardes de berenar i cuinar escudella, pausadament, i de deixar que els vapors perfumin l'aire. (segueix)
Va néixer dedicat al
meu xicot, en Ramon, ara marit, quan ell tenia poc més de vint anys, en format de quadre plàstic habitat per petites figures de fang manufacturades per mi.
La gràcia del poema rau, crec, en el seu missatge clau: el desig de créixer i no perdre l'infant, el somni de sumar el bo de fer-se gran sense perdre el bo de ser petit, el desig de mantenir per sempre els
valors propis de la infantesa. (segueix)
Aplegar al voltant de 350 persones en una sala i marcar l'acte amb calidesa i familiaritat, o aconseguir que les sis persones assegudes a la taula de presentació no es repeteixin i aportin lectures de l'obra des de diferents òptiques, coherents i complemtàries, ja ens diu alguna cosa sobre la virtuositat d' "El sanatori de l'ànima" i del seu autor, Paco Grande. (segueix)
Estem a l'era digital, sí, i jo en sóc usuària habitual: gestió per correu electrònic, diaris on line, googledocs, blocs, moodels, formació virtual, docència amb1x1. No m'hi he posat d'esquena, al contrari, però pel que fa als llibres, al plaer de llegir, he de dir que tinc passió - i cap ganes de perdre-la - pel llibre tangible. Palpar-ne les tapes i fullejar-li el dins, sentir la seva mística... El llibre com a objecte concret, amb ànima pròpia. (segueix)
Ahir, al comiat de 
Diumenge, últim dia de la setmana. “L’últim”, últim xiringuito d’Ocata. I, segurament, l’últim concert de l’any que farem vestits de blanc. Perquè, senyors, és octubre i és tardor, tot i que res semblava indicar-ho; 
Un joc, un enginy, una imatge, una sorpresa, una màquina, una escultura, quelcom diferent...
No va ser fàcil lligar-la: les exigències tòniques i rítmiques són més complexes que les de les quartetets de la cançó improsvisada, i la tonada mana. Però vaig fer el que vaig poder per correspondre a l'honor d'haver estat nomenada per fer la d'enguany. 
L'Oriol Lladó, amb 
Hi ha dies en què, com aquest cap de setmana, l’esplai ens dóna treva del dia a dia; ni internet ni tele ni universitat ni pares; ens deixa a canvi infants, guitarres, jocs, estones per compartir i alegria esbogerrada.
La violència és la por als ideals dels altres...
(la fotografia és treta del bloc de l'autor del llibre que parla sobre l'ultra dreta a Catalunya)
"Paraules que cap presó no pot tancar"
Estem a l'era digital, sí, i jo en sóc usuària habitual: gestió per correu electrònic, diaris on line, googledocs, blocs, moodels, formació virtual, docència amb1x1. No m'hi he posat d'esquena, al contrari, però pel que fa als llibres, al plaer de llegir, he de dir que tinc passió - i cap ganes de perdre-la - pel llibre tangible. Palpar-ne les tapes i fullejar-li el dins, sentir la seva mística... El llibre com a objecte concret, amb ànima pròpia. 
