  |  |
un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )
|
|
morim perquè vivim  Mentiria si et digués que vaig llegir el teu post de comiat Oh, si fos pols d'un camí. #adéugent quan el vas publicar, el 8 de gener. Aquell dia jo estava immersa en una mort familiar i el ritme de navegació per la xarxa, tant alentit de fa temps, no em va portar a visitar ni el teu bloc ni tants d'altres que tinc enyoradament abandonats. (segueix)  Els actes de comiat són molt més càlids i ens reconforten més quan es personalitzen amb unes paraules dels familiars i a mics. Aquí les que va llegir la Teresa, la meva germana, d'alguna manera en nom de tots els nebots: Per a la tia Avui ens acomiadem de la tia, la meva tia, la nostra tia Madrona. Jovial, senzilla, xerraire, vital, amb les seves manies i la seva bondat. Una dona important. (segueix)  Amb els ulls ben oberts, divertida i dolça, però forta, resistent, has guanyat tantes batalles que t'havíem cregut immortal. I t´ho agraïm perquè ens has regalat una treva. Ens has regalat temps per a poder-te vetllar i cuidar com tu ens has cuidat i vetllat al llarg dels anys. Viure intens i marxar lent. Però diuen, alguns ocellets, que ningú no mor del tot mentre hi hagi qui recordi; qui recordi els berenars i els jocs de fusta, els vestidets pels nadons, la devoció pels menuts, l'amor pels nebots. T'havíem cregut immortal, tia, i a partir d'ara ho seràs. Sigues feliç en aquest lloc que fa temps que esperes i saluda de part nostra als d'aquí dalt. (Mariona Massip)  Al tanatori, acompanyant en el dol a l'amic que ha perdut el pare - gran i vital, amb inquietuds i projectes propis, la mort ha arribat inesperadament - surt aquella frase tòpica cada cop estem més a primera línia i una resposta aguda: no hi ha edat per estar a primera línia, i és ben cert si ens referim a la mort. No hi ha edat per morir, totes les edats en són candidates. Però jo no em referia tant a la mort en si com al fet de no tenir ningú al davant bastint l'imaginari dels grans que ens precedeixen. (segueix) Ens passem part de la nostra vida lluitant contra la mort. La pròpia, la dels propers, la dels llunyans. Lluitar contra la mort dels qui estimem acostuma a ser molt compromès, laboriós, i dolorós. Lluitar-hi quan la mort és voluntària és demolidor. Altre cop el suïcidi treu el cap ben a prop meu, i m'esquitxa l'ànima. Actiu o passiu, el suïcidi és el mateix. Però l'actiu és com el terratrèmol que allarga el seu impacte devastador amb llargs tentacles perdurables. Vull escriure sobre això, tinc coses a dir. Coses que potser poden ajudar a patir menys, com em van ajudar a mi la primera vegada. Però avui encara no puc. Avui només puc recordar el somriure vital de l'Anna, i plorar. Avui només puc pensar en els seus fills i la seva mare. En les seves germanes i els amics. I en nosaltres, els familiars del voltant. La gent que l'estimava i que ella estimava. I fer l'esforç per respectar la serva darrera decisió, la seva voluntat inapel·lable. Em fonc en la nostra darrera abraçada i intento conservar-ne el caliu. De la mort voluntària, del plegar de viure, en parlaré una altra vegada. Avui només puc plorar i fer viva l'Anna en la meva mirada. (he publicat al calaix de les paraules triades el poema que li ha dedicat l'Elisensa, la seva germana, plou a les finestres)  Un 13 de juliol no es va despertar. El cor. Recordo que vaig portar el meus fills, petits, al tanatori, en aquell intent de fer-los partíceps del dolor i del vincle. El meu cosí Mel, només tenia 39 anys, o 38 encara. De la vida recent un contacte lleuger, de vides que s'estimen i se saben, però que es segueixen de lluny. De la vida d'infants, d'adolescents, records marcats amb tinta permanent. El meu cosí més trencador, amb l'atractiu de l'enigma i la rebel·lió. De maneres pausades i un somriure dolç que els sotets de l'hermosura accentuaven. El que em va fer estimar la música de Simon & Garfulken quan a casa només entrava Nova Cançó, (el fregall i l'escombra els anomenava jo per buscar-li gresca). Sempre que els escolto hi penso. I avui, en un íntim record, una estona de vinil que s'encalla, però que em transmet, encara, ressons de llavors.  Quan hi he arribat gairebé ningú entenia què passava. Només enllaçant les explicacions parcials i les conjectures de diversos badocs que, com jo, esperaven el desenllaç d'aquell "espectacle", he aconseguit fer-me una composició més o menys complerta i ajustada dels fets. (segueix) Era un dissabte, com avui. També lluminós com el d'avui. La nit abans vam anar a casa els pares, a instal·lar-los aquell aparell de DVD que feia temps havien comprat però no encertaven a fer funcionar. Abans aquestes coses els les resolia en Dani, el manetes de la família. Vam estrenar-lo mirant el DVD d'Homenatge a l'Ovidi Montllor, en aquella tele posada damunt un invent giratori que el meu pare va enginyar-se per adaptar la casa a les noves necessitats: la rampa s'emportava mig menjador, i la cadira de rodes necessitava molt d'espai per transitar amb comoditat. Les reformes i canvis de lloc del mobiliari volien imaginació i astúcia, i en això el meu pare era un crac. La meva mare admirava tota la Nova Cançó, però a l'Ovidi li tenia devoció expressa. Vam xalar als acords de la fera ferotge i de teresa (com em commou el nom de Teresa!) i de tantes imatges emotives, i de tots els tons de la seva veu; vam xalar i ens vam emocionar, vam plorar totes dues, plegades en aquella complicitat tan íntima que la malaltia enfortia. Fer feliç la meva mare, en aquell marc cruel, s'havia convertit en un objectiu prioritari que sumava l'esforç de tota la família, compaginant com es podia inquietuds i calendaris. (segueix) Com en els contes que ens feies viure amb l'emoció a flor de pell, la teva presència planarà per sempre més en el nostre paisatge, i es farà sentir més quan el vent bufi i faci sonar les canyes que, convertides en flautes, cantin secrets i misteris; o quan escampi amb brisa suau damunt la immensitat del mar polsim màgic de raigs de llum astral esmicolada, omplint-lo de miralls que, com lluernes fugisseres, es gronxen en les ones un matí assolellat o una nit d'intensa lluna plena (segueix) (del dilluns 21 de febrer) He començat el matí amb les llàgrimes de la M., alumna adolescent envoltada de pèrdues i dols familiars, i he sentit el poder de les paraules que acompanyen; he seguit amb les llàgrimes de la N., alumna adolescent turmentada per la mort d'un familiar, i he sentit el poder de les paraules que descabdellen; he acabat ben tard de la tarda, connectant-me al món electrònic, i l'allau de missatges m'han deixat sense paraules:en Paco és mort. I ploro per dins, pel Paco. I ploro per fora. És una mort que escombra part de la meva història. I voldria paraules per acompanyar el meu dol, però una immensa solitud em buida la tarda. (segueix)  Discretament, has marxat sense donar-nos temps a convertir-te en motiu de les nostres atencions. Les atencions que tu, discretament, has regalat amb tanta generositat, generositat senzilla i franca, a tanta tanta gent. Pastoral de la Salut, Esplai Mar Blau, dissabtes a la Cínica del Carme. Cap parent sense una visita a l'Hospital, a la Residència, a la llar. Parents, amics, veïns: tothom pot comptar-hi. Amb aquella naturalitat, aquella simpatia còmode, neta, aquella sinceritat generosa, afable. De vegades sornaguera. M'hauria agradat fer-te'n retorn, ni que fos una desena, una centéssima part, retorn de tanta dedicació, tanta companyia animosa, tanta complicitat. Però has marxat de sobte. Massa aviat. Sense temps per visitar-te i mimar-te, (potser no t'agradava el canvi de papers?), i jo m'he quedat amb tot l'agraïment embolicat, com un present que no arriba mai a donar-se. I no puc retenir les llàgrimes. Perquè has marxat. I perquè no t'he dit adéu. La Núria Peguera, la Nuri, la veïna, la cuidadora tants anys de la tia Mundeta i d'en Josep, tan propera als grans de casa, com de la família, la voluntària incombustible sempre alegre i disposada a fer-ho fàcil, - darrerament més cansada, o amoïnada, però disposada igual -, l'acompanyant que fa costat a vells i malalts, amiga de les amigues, mare amatent, tieta. germana dels seus germans que és alhora infermera, vetlladora, suport logístic... soferta, generosa, senzilla, valenta, dedicada, incondicional, discreta; i discretament ha marxat sense avisar.  El canvi d'hora m'ha canviat la llum del llevar-me. I enceto el dia com si fes tard, com si m'hagués adormit. He demanat al meu fill si m'acompanyarà al cementiri, a portar flors a l'àvia, i m'adono que aquest costum que no havíem tingut mai, amb l'edat, i amb la falta de la mare, se'm va tornant gustós. Sento l'enyor del temps que fa que no puc abraçar-la, i de tot el que ja no hem compartit. I em vénen ganes de cridar-la amb veu pausada, i amb aquella dolçor amb que ho fa en Frederic. (segueix) Desperto d'un matí boirós amb una sotragada. Una trucada em posa al dia: la Mercè, la Nieto, ha mort. Sí, ha mort. (...) Diu que ja fa uns dies. Ja ho té això l'agost, deixa algunes notícies a la sala d'espera d'una adreça de correu que mires menys o d'una contenció amistosa perquè saben que ets de viatge. Diu que ja fa uns dies. Se'm fa difícil. El darrer cop que ens vam veure la seva força i dignitat davant la malaltia, sense cap engany ni subterfugi, ens va colpir. I meravellar alhora. Va ser el seu comiat, a temps vista, temps imprevisible, es clar. Estava convençuda, jo, que se'n sortiria un cop més, que la ciència avança, que ara hi ha més camp per córrer. De vegades ens costa veure i creure el que no acceptem. Encara no m'he sobreposat i no sé ben bé què escric, no puc fer aflorar ara mateix un llenguatge més adient a la seva persona, a la nostra vinculació, a la seva trajectòria. Només puc dir, ostres, no, Mercè, m....! Sentir una tristesa immensa. I fixar els meus ulls en el record de la llum dels seus: vius i juganers, valents i intrèpits, analítics i intel·ligents, creatius i dinàmics, interrogants, còmplices, fidels, molt fidels.  Després de la d'en Fede, aquesta mort - i comptant que entremig n'havia viscut algunes altres d'inesperades, xocants, doloroses - és la que més em va marcar la meva joventut, llavors ja entrada l'adultesa. Encara ara no puc evocar-la sense emocionar-me i trencar el plor, per més que l'intenti intern, discret i serè. La frescor del seu somriure i de la seva gracilitat em saluden moltes jornades. Roser...Intento prendre-la i fer-la seure a la falda, com feia ella sovint, amb el seu cos àgil, bromista, divertida, creativa, afectuosa. Acaronar-li els cabells i riure a cor que vols amb alguna de les seves ocurrències, entre dolça i irònica. Il·lusionada, sommiadora. Suaument sincera. (segueix)  "Es tracta senzillament, d'abandonar el cos físic tal com la papallona abandona el capoll de seda" 
En solitud, però no solitaris, Silenci ferit d'un mig matí de dimarts, a la bústia de correu. Paràlisi a la pantalla per quatre paraules: curtes i inequívocament tràgiques. En pocs segons la complicitat vivenciada es replega sencera en els fulls d'un gruixut llibre,imaginari, que el dit esventa, com si tots aquests anys cabessin en una única llambregada. Sento aquesta mort amb íntima i sincera commoció; la sento com a inesperada, tot i que, en realitat, el vaig conèixer amb el compte enrera en marxa. Sinó que això ell mai ho demostrava. Conscient, tenaç lluitador, realista, vital, afrontant tots els obstacles. (segueix)  Qui més qui menys tothom deixa la seva petita petjada en la vida de les persones amb qui s'entrecreua, i rep les petjades dels altres. Hi ha petjades de moltes mides, i de perdurabilitat ben diversa... I hi ha persones que deixen petjades molt grans, a molta gent.A la taula rodona Xesco, un vell amic, la Teresa Giné va llegir fragments dels textos que tres alumnes van escriure, vint-i-cinc anys després de la seva mort, tot recrdant al qui havia estat el seu mestre de música a l'escola de primària. Els reprodueixo en la seva totalitat: (en negreta els fragnments que es van llegir a la taula rodona) (continua)  Mentre conclou aquest cap de setmana 100% hospitalari, dedicat al meu fill i al meu tutelat, - ambdós ingressats per intervencions quirúrgiques traumatològiques-, acarono la data del calendari: vint-i-dos de novembre, Santa Cecília. Avui la meva mare hauria fet anys, avui seria el seu aniversari.  Conservo de l'adolescència un cert rebuig a visitar els cementiris "quan toca" i més aviat m'agrada trobar-m'hi en la solitud d'un dia anònim. I segueixo sentint una clara preferència per la flor collida del jardí, escollida i preparada a consciència, en un diàleg íntim, simbòlic, de sintonia amb el mort. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosBADALONA ÉS AL MÓN
FORA DE BDN TAMBÉ HI HA VIDA!
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|