L’estrident silenci de la diplomàcia espanyola -i també de la paradiplomàcia de la Generalitat- en relació al retorn a l’autoritarisme a l’Amèrica llatina contrasta amb la d’altres països europeus que no tenen por de dir la seva. Aquí, en canvi, alguns van repetint que la monarquia comunista cubana ha portat molt benestar, que el militar colpista Hugo Chávez és un redemptor del seu poble, etc. És curiós que els qui ara relativitzen determinades dictadures encobertes perquè són d’esquerres hagin estat, precisament, els qui també han legislat la memòria històrica. I és que amb el clavell de la superioritat moral autoatribuida a la solapa, tot acaba quadrant. Fins i tot les dictadures tenen disculpa.

Amb el centenari de la Setmana Tràgica, a l’ambient flota la nostàlgia d’una època que Barcelona era la Meca dels anarquistes europeus i era coneguda com la Rosa de Foc, o amb el nom menys poètic i més explícit de Ciutat de les Bombes. Però la nostàlgia és un error, com deia Llorenç Vilallonga. Si fóssim objectius, veuríem la Setmana Tràgica (com la Guerra Civil), no com una batalla entre el Bé i el Mal, sinó com una horrible desgràcia cuinada entre dos bàndols extrems i equivocats. De la mateixa manera que la barbàrie de Franco no hauria de justificar els errors de la República, l’afusellament de Ferrer i Guàrdia no ha de tapar els incendis dels convents. Cal memòria història. Però imparcial, no la de Saura.

La societat civil catalana no és gaire valenta. D'acord. Té un respecte reverencial pel poder, sobretot pel poder de l'Estat. D'acord. Però és que, carai, té al davant un Estat amb molts mecanismes per domesticar la societat civil i amb moltes ganes de fer-ho. I qui diu l'Estat diu la Generalitat. Per domesticar cal alternar el premi i el càstig, el terròs de sucre i la xurriacada. Sucre per repartir i cops de fuet per espantar. Subvencions i llistes negres, amics i enemics. El BOE és el magatzem de totes les eines que un domador necessita per amansir la fera. I encara que la societat civil catalana no sigui un lleó ferotge, l'Estat té molta vocació de domador del circ.

El viceprimer secretari, portaveu parlamentari i mestre fontaner del PSC, Miquel Iceta, s'ha superat. És difícil. Iceta és insuperable. Però, de tant en tant, ho aconsegueix. Ahir ho va fer. La mà esquerra de Montilla va proclamar, referint-se a Convergència i Unió: "Nosaltres no començarem la campanya un any abans de les eleccions". Esquerra i Iniciativa ja ho han fet. Han obert campanya. No es mamen el dit. Tot i que Miquel Iceta es pensa que la majoria dels catalans ho fan. El nou finançament ha estat una conseqüència d'estratègia electoral. Punt d'arribada i tret de sortida. És l'únic hipotètic mèrit del tripartit. I pretén ser l'arma electoral. No una arma. L'arma. Per això han cedit i l'han pactat. El PSC també ha començat campanya. La negativa d'Iceta n'és la prova irrefutable.

Seguint les regles més primàries del mercat, i en previsió d'un anunciat càstig electoral, la cúpula d'ICV jubila Joan Saura com a candidat. La parròquia postcomunista necessita votar sempre amb la consciència ben tranquil·la, per això enretiren l'home de la policia i el substitueixen pel xicot de la bici. Herrera, candidat a president de la Generalitat. I no és cap broma. Si els vells del PSUC aixecaven el cap, tindrien un ensurt. S'imaginen que diria Gutiérrez Díaz davant aital panorama? Al fons d'aquesta comèdia, dues paradoxes. Primera: fan plegar Saura no per haver estat un conseller nefast (com sap tothom, començant per Montilla) sinó per evitar el daltabaix. Segona: proposen Herrera o la Tia Nana per presidir el Govern perquè el veritable candidat d'ICV sempre és el del PSC. Vet aquí l'esquerra de debò, la que ens ha de salvar. Ah, i no pateixin pel senyor Saura: segur que li trobaran una bona ocupació.

Ben pocs assalariats estan afiliats als sindicats (menys d'un irrisori 2%!) i ben pocs empresaris se senten identificats amb determinades organitzacions que, suposadament, vetllen pels seus interessos. Es tracta d'una tropa en la que ningú no creu, però a la que, de manera inexplicable, encara s'atorga una representativitat grotescament sobredimensionada. Aquests dies, la falsa societat civil subvencionada ha parlat. Ha dit que el flagrant incompliment de l'estatut en forma de nou sistema de finançament ja li està bé. Ha dit, en definitiva, que el que li importa no és el futur del país, sinó el present de la mamella publica a la que parasita. Cal prendre'n nota, i després riure.

El debat sobre el finançament ha acabat agafant aquest aire de vodevil perquè tots els actors hi fan un paper que tenen poc assajat. Convergència, que té ànima de partit de govern, quan ha de fer d'oposició li costa trobar el to i acaba semblant emprenyada. Els partits del tripartit, que vénen de la pancarta i de la cultura del no i tenen ànima d'oposició, quan han de dir que sí se'ls en va la mà amb el triomfalisme i l'encens. Es passen. El tripartit només ha estat còmode quan ha pogut passar de lloar el finançament a criticar la posició de CiU, que és per al que s'ha entrenat durant dècades. Quan ha pogut tornar a fer d'oposició. D'oposició de l'oposició.

Fa patir, tot això del finançament. Les xifres no quadren entre Madrid i Barcelona. Madrid calla. I qui calla no atorga. I a Barcelona els números són com els vestits de Camps: cadascú se'ls fa a mida. Com que són gratis... Però el problema és més gros. Si algú té la santíssima paciència de fer una ullada al dèficit i al deute de la Generalitat, arribarà a la conclusió que amb el que rebran no taparan el que han de pagar. Per això no s'entén tanta campanya i tanta festa. Una festa, per cert, que només paguen en part els partits, perquè les insercions institucionals van a compte del primer any de finançament. Convé recordar-ho. Les etapes del procés han estat les següents: Discussió, acord, propaganda i decepció. Potser, gastant tant en propaganda, en lloc de decepció vindrà abans la fallida i l'embargament.

El genial Jonathan Swift va escriure que la mentida política, per tenir èxit, ha de ser, necessàriament, efímera. Alguns no ho han tingut en compte. L'obsessiva propaganda del tripartit i del PSC sobre les suposades excel·lències del nou finançament se'ls girarà en contra, el temps juga a favor de la veritat. Números cantaran. Tanmateix, Montilla, Puigcercós i Saura tenen del temps una visió molt reduïda: el que va d'ara fins les eleccions al Parlament. Més enllà, que sigui el que déu vulgui. La mentida només ha d'aguantar una mica mes d'un any. Aquesta és l'aposta. El que sorprèn és que Antoni Castells, autoritat acadèmica en la matèria, s'hagi prestat a posar el seu prestigi al servei d'aquesta operació de desinformació col·lectiva. Malauradament, l'alta competència tècnica no assegura el compromís moral amb la veritat. Què deu pensar Castells quan es veu en el mirall?  

L'actual campanya preelectoral, pagada amb fons públics i destinada a legitimar la tercera reedició del tripartit tot apel·lant a l'acord sobre finançament, ha arribat al seu punt culminant. Es tracta d'esgrimir els números triomfalment... i alhora ocultar-los: un autèntic espectacle de prestidigitació. "Hem guanyat una muntanya de milions!", repeteixen. Ah sí?. Si agafem una simple calculadora, sumem els milions afegits a les comunitats suposadament afavorides i comparem la xifra final amb el pressupost addicional de la ministra Salgado, constatarem que tot plegat no quadra ni per casualitat. De quants diners parlem, exactament?. Heus aquí una nova ciència amb molt futur: el cinisme aritmètic.

1.- Elena Salgado encara no ha explicat els detalls del finançament. 2.- Els 3.855 milions proclamats per Puigcercós són un enigma. 3.- Zapatero és un geni matemàtic: afirma que el finançament per càpita de Catalunya estarà per damunt de la mitjana... i diu el mateix de totes les altres comunitats. 4.- Les xifres definitives es referencien el 2012. Etc. Els dubtes que genera el finançament són enormes. Excepte per a Foment, la PIMEC i la Cambra! L'empresariat català ha fet una gran reverència a l'amo de Madrid, i li exigeix a CiU una altra reverència. Quins secrets saben ells, del finançament, que ignorem la resta? Tenen poders paranormals? Els ha regalat Castells una bola de vidre?

Si no tinguéssim Estatut, el nou model de finançament no estaria malament. Si el terme de comparació no fos el que preveia i el que permetia el nou Estatut, el nou model de finançament seria acceptable. El govern tripartit el celebra amb entusiasme, com si no hi hagués Estatut. Potser tenen raó. Potser han arribat a la conclusió que a base d'incompliments, de terminis passats pel forro, d'invasions competencials en el tema de les caixes, de tornar a negociar coses que ja estaven negociades, resulta que no tenim Estatut. Que l'Estatut és una ficció, paper mullat, un holograma que sembla que existeixi però que no té cap mena de cos ni de valor. Ens pensàvem que ens l'afaitarien al Constitucional. Potser ni això caldrà. Ja està afaitat.

Primera fase: discussió. Segona fase: acceptació. Tercera fase: propaganda. Quarta fase: decepció. Ja som a la tercera fase del serial del finançament i totes les bateries del PSC disparen per cel, terra, mar i aire. Entre tanta i tanta palla serà difícil destriar el gra. Molt de blat i poc de forment, en diuen. I és un problema, perquè ens hi juguem el futur. Què n'ha de dir el tripartit? Que ho han arrancat tot de Madrid! I els economistes? Depèn per a qui treballen. Qui més qui menys, per a una instància pública o parapública. Per tant, han dit amén. Ho han complicat tot tant, amb tanta cistella, tanta ordinalitat i tanta potinga, que ara és impossible moure's entre tant alt concepte. No sabem quin peix ens estan venent. Però fa pudor. Si el producte és fresc i tan bo, per què cal tanta i tanta propaganda. Fins i tot TV3 va interrompre diumenge el directe de la Fórmula1 per donar en directe el sí d'Esquerra... Anatema!