Els dies 16 i 17 de juliol ha tingut lloc a Girona el 1r Congrés de Serveis Lingüístics de Territoris de Parla Catalana, l'anomenat CONVIT. Un èxit, des de tots els punts de vista. I ara, què podem fer? Tinc algunes propostes per anar-hi rumiant.
En l'àmbit de les TIC...
Per què no fem allò que ens va recomanar en Genís Roca i entrem de ple tots plegats a la xarxa, ja que no podem viure fora d'aquest món, si és que volem existir i ser competitius?
Per què no creem algun espai interactiu de debat que serveixi per compartir allò que ens preocupa i per fer xarxa?
Per què no posem un xic d'ordre a la multitud de causes i revindicacions lingüístiques que trobem en el món 2.0?
Per què no s'ofereixen als professionals de la llengua les eines adequades perquè puguin treballar dignament -en tots els sentits- i incorporin noves metodologies d'ensenyament-aprenentatge?
En l'àmbit de l'ensenyament de la llengua...
Per què no fem cas de les paraules del mestre Joan Solà i denunciem allò que sabem que no funciona prou bé i n'esbrinem les causes?
Per què no reflexionem sobre el fet que molta gent estudia català si no de grat per força i que segons com es presenti aquest aprenentatge és possible que arribin a avorrir-la i per tant, triïn una altra llengua de comunicació?
Per què no considerem la possibilitat d'ensenyar de manera diferent la llengua segons si es tracta d'una L1, L2 o L3, per tal que sigui molt més efectiu l'aprenentatge?
Per què no fem saber als responsables de la formació dels nous filòlegs -la gent que ha elaborat les programacions dels nous graus- que pensem que els plans docents s'haurien d'haver dissenyat d'acord amb les necessitats reals del mercat perquè tothom té dret a aprendre allò que li demanaran que sàpiga (coneixements) o que sàpiga fer (competències)?
En l'àmbit de la política lingüística...
Per què no deixem de mirar-nos de reüll els uns als altres -entre institucions- i ens comencem a arremangar per tal d'ajudar-nos, tot aprofitant allò que sap fer millor cadascú i posant-ho en comú?
Per què no deixem d'enganyar-nos fent veure que tot va bé quan sabem que la política lingüística és potser la part més feble de la política?
Per què no ens plantem, per què no exigim, per què no reclamem en lloc de queixar-nos, simplement?
Per què no acceptem que l'ús del català recula malgrat tots els esforços i a partir d'aquí busquem noves vies perquè avanci?
S'ha presentat el primer balanç del programa PROFIT, que ha format 700 persones del sector de l'hostaleria perquè puguin atendre la clientela en català. Al meu entendre, els trets diferencials que fan que sigui un programa innovador són aquests:
a) Els horaris es pacten entre empresa i treballadors, i s'aprèn en hora de feina. Només així ens en sortirem. Cal la implicació dels ocupadors, tal com ja s'ha produït per exemple a l'empresa Noel d'Olot, del sector carni. Això s'ha d'estendre. Aquesta gent treballa moltes hores i li ho hem de posar fàcil.
b) Els cursos són molt curts, cosa que vol dir que algú ha hagut de seleccionar molt bé què s'ensenya, i que l'aprenent no té gaire temps de cansar-se'n. De fet, l'abandonament ha estat pràcticament nul, contràriament al que passa en altres de més llargs.
c) El programa es completa amb altres tècniques i recursos destinats a millorar la qualitat del servei ofert, no es limita a ser "un curs de català".
d) Hi ha un avantatge evident, en aquest sector: el repertori lingüístic és molt acotat, amb una sintaxi poc complexa. L'aprenent ho té bé per practicar cada dia el que ha après.
e) Si s'estén el programa tal com està previst a milers de persones, l'efecte multiplicador serà fantàstic: la petició que els cambrers ens garanteixin el nostre dret a fer les comandes en català era una reclamació històrica, atès que que la gran majoria dels establiments de restauració tenen algun immigrant.
f) Ens han proporcionat dades addicionals, que havíem de tenir: el 76 % dels assistents al curs no entenia el català, el 89 % no el parlava, i la majoria considera que era necessari aprendre'l. Ja és molt.
g) Els promotors de la campanya van més enllà i ens demanen als consumidors que no deixem de fer servir el català quan anem al restaurant o al bar. Si no, tot l'esforç institucional haurà estat en va. Ara té més sentit que mai la campanya "Encomana el català", que s'ha presentat posteriorment.
Quan va venir a Girona el secretari per a la Immigració, l' Oriol Amorós, a inaugurar les jornades d'Acolliment lingüístic, els que érem a la sala vam comentar que el programa PROFIT feia bona pinta. També ens va parlar de l'exigència de coneixements de català dins la Llei d'acollida, i va deixar ben clar, amb molta fermesa, que si algú trobava que es demanava massa (nivell bàsic de català) que es mirés els països europeus, com ara Noruega, que demanen milers d'hores cursades de l'idioma.
Espero que a la primera lliçó els cambrers ja hagin pogut aprendre els tres elements que ja han esdevingut icones en les reclamacions lingüístiques: el "tallat", el "cafè amb llet" i el "cafè amb gel". També estaria bé que no haguéssim de sentir dir mai més: "Un cafè sol?", i que l'escena delirant on en Carod del Polònia cau mig mort després de mirar de no canviar de llengua per demanar "Un tallat, sisplau", ja no tingués sentit d'aquí a un any.
A partir dels missatges públics i privats que he anat rebent arran de la darrera entrada que vaig publicar, volia presentar una sèrie de reflexions per facilitar que continuï el debat:
1. Ens hem acostumat a anar endavant i endarrere en la nostra feina i encara no sabem treballar amb indicadors i amb enfocament a objectius. És urgent que n'aprenguem. I també a partir d'ara caldrà comptar una per una el nombre d'hores perdudes si un projecte se'n va enlaire: els polítics han de saber què s'hi juguen, quan prenen una decisió. Les nostres hores són diners, també, i és la seva responsabilitat. No anem pas a escalfar la cadira cada dia.
2. Ens cal replantejar el que fem com si realment venguéssim un producte i l'haguéssim de col·locar sigui com sigui: ens cal conèixer més el target al qual va destinat, identificar oportunitats i obstacles, i traçar línies estratègiques d'actuació. No ens podem permetre de no obtenir resultats. Recordo que una trobada de serveis en Modest Reixach feia la conferència inaugural, i ens va etzibar una cosa així: "Vostès aquí són 500, i la llengua catalana no avança: s'han plantejat què fan?" De tant en tant em ve al cap.
3. En els temps que corren, la improvisació és un gran perill. Tenim models europeus que hem anat veient en la munió de congressos a què hem assistit aquests dos anys, i hi ha persones expertes que ens poden ajudar a traçar el camí. No cal que tothom pensi, n'hi ha que en saben molt més que nosaltres i val la pena fer-los cas.
4. Hem de ser més hàbils i no anar tant amb el lliri a la mà (això m'ho dic cada dia, perquè quan s'és ingenu costa de veure-hi més enllà). Ens hem de fer valorar més, perquè hem passat, com m'agrada de dir sovint a la meva gent del Servei, de ser prescindibles a ser imprescindibles. D'això n'estic segura, i encara ahir en parlàvem amb el nostre vicerector 2.0, en Miquel Duran. La llengua és estratègica, si ara desapareixéssim les universitats no podrien encarar el procés d'internacionalització amb garanties. I si no treballem per definir unes quotes de català (i amb qualitat lingüística) els nostres estudiants no podran ser bons professionals en la nostra llengua. Per això, encara que a alguns els resultem incòmodes, hi som i hi serem.
5. El que fem val diners, ho sabem, i ara no és un bon moment. Però cal que s'inverteixi en llengües. Els plans estratègics no serveixen sense un pressupost al darrere. Potser entre tots hem d'ajudar a trobar altres vies, fonts de finançament addicionals. Els projectes europeus, per exemple. O els patrocinis. O els convenis amb institucions i organismes interessats en la formació que podem oferir.
6. Tenim el coneixement i l'experiència, això no ens ho treu ningú. Parlant de coneixement, si encara queda gent que no sap què és Infonomia, que s'hi connecti. La innovació, i la gestió del coneixement, és el nostre present i l'única garantia de futur. El seu fundador i president, Alfons Cornella, inaugurarà el nostre primer congrés de serveis lingüístics a l'estiu. En aquesta entrevista recent ens ofereix les claus de futur. Confio que sacsejarà les consciències, i que ens servirà per encarar els nous temps amb una visió més àmplia. Apunto només algunes de les seves idees força: cal que invertim més temps a llegir, en lloc de fer tantes reunions, hem d'interaccionar uns amb els altres, cal tenir un objectiu, cada dia hem d'aprendre una cosa nova, el lideratge valent consisteix a dir la veritat, qui té diners no té idees i qui té idees no té diners: cal relacionar visió i solidesa, IDEES X VALOR=RESULTATS.
7. Avui la foto és des de dalt del globus. Mirem-nos la realitat des de més amunt, amb perspectiva, i amb una visió global/glocal. Així segur que no fallarem.
(Dedicat als polítics) Ja fa massa temps que dura. Els tècnics es queixen, reiteradament, fins a cansar-se. Ho fan en privat, és clar, quan es troben tots sols. Els politics rondinen, pateixen, s'esmunyen, fan el que poden (o no). I mentrestant, la llengua va com va. Voleu dir que tots plegats no hauríem de mirar de fer-hi alguna cosa?
Ja vaig explicar fa molts dies que havien nascut i crescut molts projectes lingüístics que mai no van arribar a materialitzar-se. Un pas endavant, i dos enrere. Sempre ha estat així, durant aquests 15 anys de feina. Algú que no s'hi hagi trobat mai no pot saber com ens sentim, quan ens hem cregut un pla, un programa o el que sigui, ens hi hem implicat fins al fons, i arriben uns altres i en un moment se'l treuen del damunt, sense valorar-ne les conseqüències. Moltes vegades, quan desenvolupàvem una idea que havia tingut un polític no ho acabàvem de veure clar, ho sabíeu? Però som professionals, i ens vam arremangar com tocava, com ens demanàveu. No pot ser que, quan n'arriben uns altres, pel sol fer que sigui un projecte que "és dels d'abans" ni es consideri i es deixi de banda. Això crema, i molt. I passa massa sovint. Alguns dels projectes s'han arribat a acabar, però ja són ben morts: els llibres s'han de reeditar, les pàgines web s'han de mantenir, els programes informàtics s'han de renovar... i tot això no s'ha tingut en compte. Quina llàstima.
La gent dels serveis lingüístics treballa molt, us ho ben asseguro. I la seva és una feina que sovint no es veu, que queda amagada. Però és gent que treballa bé, coordinadament, en projectes conjunts prou innovadors, que quan es difonen interessen molt, perquè s'han pensat per cobrir necessitats peremptòries. És gent que s'ha format pel seu compte, i que estan al dia en el seu àmbit. Però estan desaprofitats, menystinguts, poc valorats. La majoria va estudiar filologia per convenciment, per vocació, i pensen que la seva feina és molt més que una manera de guanyar-se les garrofes, fan un servei al país -i si sembla kumbaià, què hi farem.
Ara tots plegats ens n'hem cansat, d'aguantar situacions absurdes, i de perdre el temps: no pot ser que es faci servir la qüestió lingüística com a reclam o com a arma dels uns contra els altres; que es vagi amb peus de plom a l'hora de decidir certes normatives i que al final quedin en paper mullat; que es canviï de llengua dissimuladament, i es maquillin les dades perquè no sigui dit; que es menteixi sobre l'ús de la llengua, i es donin percentatges que no responen per res a la realitat; que no es vulgui aplicar un acord sobre l'acreditació lingüística del PDI aprovat per unanimitat; que es procuri més de no fer enfadar els de Madrid que no pas de decebre els d'aquí; que no es respectin els usos lingüístics aprovats en reglament; que les persones amb responsabilitats no serveixin d'exemple a la població i canviïn de llengua davant dels nouvinguts; que s'accepti amb resignació que els estudiants surten mal preparats en qüestió de llengua; que s'improvisi en la introducció de l'anglès en la docència... I que consti que no parlo de la meva universitat, precisament. El nostre equip de govern s'ho ha cregut. Parlo en general, del que veig al meu entorn, del desànim dels col·legues i del descrèdit dels polítics. No podem continuar d'aquesta manera, ja ha passat massa temps i el problema s'ha enquistat.
La imatge del globus m'agrada molt, perquè em serveix per il·lustrar el que voldria transmetre. Si encara no hi heu pujat mai, us perdeu una sensació única: no te n'adones, i ja ets a dalt de tot, a dos mil metres. Fa por, si tens vertigen, però se supera. S'avança suaument, amb el vent, i tot al voltant és eteri, ingràvid, suau i silenciós.
Hem d'enlairar-nos així, sense cops bruscos, lentament i sense por de caure. Tenim molts fronts oberts, i una única manera d'encarar-los, que potser no hem sabut aprofitar prou: el treball conjunt entre polítics i tècnics que vam iniciar des de Girona el curs passat. Tenim una missió, i només la podrem complir si treballem conjuntament, amb tranquil·litat d'esperit, voluntat, fermesa i, és clar, amb els recursos necessaris. Per on comencem?
Ahir vaig participar en dues reunions. una al matí i l'altra al vespre, que em van deixar una sensació molt agradable en acabar el dia, perquè van ser molt profitoses. En tots dos casos se m'ha encomanat una certa responsabilitat, cosa que agraeixo però que em fa molt de respecte, i m'obligarà a treballar encara molt més.
En la primera, un grup de persones arribades de diferents punts dels Països Catalans -m'agrada recordar de tant en tant que existeix si més no el concepte- van venir a Girona per posar fil a l'agulla al projecte europeu que ens acaben de concedir , per tal que puguem ensenyar llengua catalana a la gent de la Catalunya Nord i llengua francesa a Girona i a Lleida, com també continguts de cultura professional a Andorra. L'objectiu és claríssim: cal que la llengua no sigui un obstacle dins aquest espai transfronterer, és molt necessari que un francès i un català que vulguin fer negocis, projectes de recerca o simplement poder-se conèixer puguin parlar en la seva llengua, sense cap necessitat d'adoptar-ne una altra que no és de ningú -digueu-li castellà o anglès. S'han de poder entendre. Per arribar aquí, només ens cal formar aquestes persones en la comprensió oral i escrita, i pel fet que es tracta de llengües romàniques, el procés d'aprenentatge és ben ràpid. Ho podem demostrar. I ho farem aplicant les últimes tecnologies de la informació i la comunicació, i els mètodes d'ensenyament-aprenentatge més innovadors. Estem tots molt motivats, les nostres institucions hi han donat molt de suport, el context sociopolític és absolutament favorable, i el projecte té tot el sentit del món. Ja en sentireu a parlar.
Al vespre, vam constituir la sectorial de política lingüística d'Esquerra de les comarques gironines. Un altre grup de gent, compromesa i activa, disposada a treballar fora d'hores de feina perquè el català avanci posicions. Avui dia es tendeix o bé a funcionaritzar massa la política lingüística -i per tant a allunyar-la de les necessitats reals i peremptòries- o bé a deixar que quatre activistes de bona voluntat reclamin algun aspecte concret, que trobarà algun forat a la premsa i s'oblidarà en poc temps. El terme mitjà no existeix, i a nosaltres ens toca de fer-lo possible.
Aquí hi trobem gent que no demana res -cosa estranya, en aquests temps que corren- que arriba avalada per una trajectòria de defensa de la llengua i del país, i que l´únic que pretén és denunciar situacions on la llengua es troba en situació de risc -per pèrdua d'ús o de qualitat- i proposar camins per resoldre-les, a aquells que tenen responsabilitats en aquest àmbit. I això no es farà de qualsevol manera, sinó de manera planificada i amb garanties d'èxit. Si no, no ens hi posaríem, que ja tenim prou feina tots plegats.
Sovint em retreuen, la gent del meu entorn, que sóc massa optimista. Ara el que es porta és veure-ho tot negre, i anar plorant pels racons. Doncs no ho accepto. Dies com el d'ahir em reafirmen en el meu convenciment: ens en sortirem -ahir mateix li ho deia a l'Enric Canela- perquè hi ha molta gent vàlida i emprenedora, i s'estan organitzant, d'una manera o altra.
Acabo de tornar de Madrid, fa ben poques hores. Ha estat cansat perquè ens hi hem estat tot el dia des de primera hora, però ha valgut la pena. Ens hem reunit amb els representants dels centres de Llengües de les universitats de la resta de l'Estat per mirar de trobar solució als problemes comuns, perquè ara ens cal assolir els mateixos objectius, i des de realitats ben diferents. Les universitats catalanes en aquest àmbit tenim avantatge, n'hem de ser conscients, i prendre la iniciativa. Des de sempre hem hagut de treballar amb més d'una llengua, i la metodologia que havíem aplicat per a la normalització lingüística del català ara l'hem de fer servir per la introducció de la tercera llengua. A les universitats de Valladolid, Salamanca o Madrid no s'havia fet mai política lingüística, i ara no tenen més remei que posar-s'hi. La llàstima és que des del Ministeri no s'hagi fet ni un pas per avançar en aquest sentit. Hem tornat a comentar la bestiesa de l'exigència del nivell baixíssim d'anglès als que hauran de fer de mestres de llengua estrangera (el mateix nivell que de sortida del batxillerat, sembla impossible però surt al BOE). (Parlant de bestieses: sabíeu que han retornat les memòries de graus a les facultats perquè hi han d'introduir una assignatura de religió per als mestres? No entenc res)
A tot arreu s'ha introduït el requisit de la tercera llengua per als estudiants de grau, però aquí s'acaba la política comuna. Els nivells concrets, els plans d'estudis, els itineraris, els crèdits optatius quan n'hi ha, no tenen res a veure d'un centre a un altre. Tothom ha anat treballant pel seu compte, però no podem continuar així. Ara nosaltres necessitem l'homologació dels nostres certificats, i només hi podem arribar des del treball conjunt i amb una bona planificació estratègica. Hem tingut la sort de poder debatre-ho tot plegat amb una persona experta del nostre àmbit, que ens ha orientat i ens ha resolt els dubtes.
Ens esperen temps convulsos: no serà fàcil. Ens caldrà convèncer molta gent dels beneficis del multilingüisme. Ens caldrà difondre a tort i a dret les recomanacions europees de la Divisió de Política Lingüística, que no es coneixen gaire, i que ens marquen el camí a seguir. Ens caldrà aprendre a treballar plegats, i som molts. Ens caldrà adaptar el Pla de Bolonya amb sensatesa, i sense improvisacions. Ens caldrà implicar els estudiants perquè vegin els beneficis de sortir ben preparats per al mercat laboral. I tantes altres coses...
Les hores que hem passat junts, la relació que ja fa temps que hem establert, les complicitats que s'han anat manifestant, em fan pensar que arribarem a bon port, tot i els entrebancs que segur que sorgiran, perquè el projecte és ambiciós, però ens hem trobat una colla de persones emprenedores que tenim clar que Europa és el futur, no ens espanten les dificultats, i ens agraden els reptes. Si són compartits, encara millor.
A l'avió de tornada, m'he polit el llibre de l'Albert Espinosa. 10 anys de càncer: hi va deixar una cama, un pulmó i un tros de fetge. I és una persona feliç. M'ha impactat de debò. Hi pensaré quan em sembli que s'acaba el món (a vegades ens ofeguem en un got d'aigua).
S'ha presentat el primer balanç del programa PROFIT, que ha format 700 persones del sector de l'hostaleria perquè puguin atendre la clientela en català. 
(Ara, dedicat als tècnics)
(Dedicat als polítics) 
Acabo de tornar de Madrid, fa ben poques hores. Ha estat cansat perquè ens hi hem estat tot el dia des de primera hora, però ha valgut la pena. 
