En Joan Solà en un dels darrers articles,  Salvem el Besòs, magistral i punyent com tots els seus, es queixava de la desídia certs presentadors de TV3, que transformen alegrement i impunement o obertes en tancades, esses sonores en esses sordes, i mentrestant, ningú no es queixa, sembla que no tingui cap importància. En l'article anterior,  "Això del català", ja hi incidia.

Si "això del català fos seriós", s'ho prendrien d'una altra manera. Segons ell, ja podem anar invertint en cursos i recursos, que si es permet que es vagi maltractant la llengua en públic com es fa,  no avançarem.

Joan Solà participa activament al web  "Els sons del català" , iniciativa de la Universitat de Barcelona, que permet a l'alumne escoltar i repassar des de qualsevol ordinador els fonemes que li resulten més dificils, i repetir-los tantes vegades com vulgui d'una manera molt gràfica. Segurament es pot pensar que servirà per a estrangers, però seria bo que els estudiants catalans hi entressin.

Què han de fer les facultats de Comunicació?  Fins on poden incidir, si els estudiants ja els vénen, com qui diu, "amb defectes de fàbrica" de la secundària? Hi ha qui pensa que aquest és el signe dels nostres temps, i que cal resignar-s'hi. No pensava així l'enyorada Mavi Dolç, que havia estat professora de tants professionals d'èxit actuals. Recordo que explicava entre rialles que no li era fàcil explicar la vocal neutra, amb aquell català occidental tan bonic que exhibia.  

On és el límit, doncs? 

D'una banda, hem d'identificar els problemes de pronúncia derivats de la fisiologia. Aquests sí que tenen els dies comptats, perquè la nostra mainada sabrà pronunciar correctament la r o la l,  ja que des de ben petits se'ls porta al logopeda si s'intueix  cap defecte de pronúncia. A l'escola avisen la família i entre tots hi posen remei.  Els imitadors ja no podran ridiculitzar les erres com ara fan amb en Xavier Trias o les eles amb en Carod-Rovira. Quan era examinadora de l'antiga Junta Permanent de Català, havíem discutit amb els tribunals fins a quin punt podíem penalitzar en un nivell superior aquests defectes de parla. Sempre sortien els defensors del català correcte que feien descomptar punts per  tot allò que s'apartava de l'estàndard. D'altres eren més comprensius.

D'altra banda, hi ha trets característics del parlar d'un determinat lloc. Quan teníem en Salvador Oliva de professor de llengua a la Facultat, sempre demanava d'on eren els estudiants, i en funció de la procedència se'ls eximia de la distinció entre o oberta i o tancada. Heu sentit mai la gent de Banyoles?  No podeu identificar la o oberta d'arròs o la tancada de bossa. És una o neutra. Un tret dialectal que cal tenir en compte, en els exàmens també. En aquest mateix bloc parlàvem fa dies del ieisme, i fèiem una distinció entre el que és propi de certs parlars com ara la diferenciació entre poi (pronunciat poj, fonèticament) i poll, i la gent que mai no pronuncia la ll, perquè parla a la manera castellana.

Si passem per alt, doncs, els trets propis del parlar de cadascú i els trets físics, ens queda encara molt de camp per córrer. I tot es pot aprendre, amb paciència i ganes. Fa molt de temps que una meva parenta es volia presentar per locutora a Catalunya Música i vaig passar una tarda amb ella per repassar la pronúncia dels noms dels moviments musicals, els autors i les obres. Bach es pronuncia BaK o Baj? I Mozart, Módzart o Modzárt?  Se'ns va girar una bona feinada...  

Cal  ser conscients de la importància de la fonètica, i sobretot de l'efecte multiplicador dels mitjans de comunicació audiovisuals, però em fa por que molta gent no hi dóna cap importància. Els nostres polítics, els periodistes dels mitjans audiovisuals, els professors... la gent que es guanya la vida parlant en públic, s'haurien de prendre molt més seriosament la comunicació oral, si és que volen assolir una comunicació eficaç.

I un apunt final, per acabar: per l'amor de Déu, senyors, prou de parlar de Bolònia. Com pot ser que tants dirigents universitaris encara no hagin après que és Bolonya?  "Poc anem pas bé", que dirien al meu poble...

Fa poc que ha sorgit una iniciativa curiosa i ben original: una colla de gent que es constitueix en brigada ortogràfica que es dedica a posar accents allà on falten, en la retolació del carrer. Podeu veure el que fan al web Acentos perdidos. El moviment va nèixer a Mèxic i es va estendre al Perú i a l'Argentina. Ho fan com cal, demanen permís, però si es tracta de publicitat tiren pel dret. Fins i tot inclouen la regla ortogràfica en qüestió, perquè quedi ben clar.   Alguns ho han tipificat de "vandalisme suau", una expressió que sembla que sigui una contradicció in terminis, però és per diferenciar-ho dels grafitti.  M'agrada el component reivindicatiu i burleta alhora d'una acció com aquesta. De vegades pequem de massa seriosos, i un punt de bogeria ens fa prou falta.

En Quim Monzó, sempre amatent a aquestes qüestions, ho reflectia clarament a l'article de la Vanguardia de fa un temps.  En l'anglès no hi ha accents, i la moda d'estén, inexorable.  A les cartes de restaurants, per exemple, i en la retolació als carrers. 
 
La inexistència d'accents en anglès la vam patir quan elaboràvem el curs de català en línia, Speakcat, i els professors que treballaven als lectorats de Londres ens van  fer adonar que els estudiants anglesos tindrien problemes per seguir el curs, perquè en voler aconseguir el resultat correcte de cada pregunta no podrien posar-hi els accents. Aleshores ens vam inventar una sèrie d'icones amb totes les vocals accentuades (cal pensar en tot).

Quan te'n vas de viatge i utilitzes els ordinadors amb connexió a Internet que hi sol haver als vestíbul dels hotels, sovint has de demanar disculpes a la gent a qui envies correus electrònics, perquè no es pensin que has perdut el nord. N'he rebut una pila, amb aquest encapçalament: "Perdona que no posi els accents, sóc a  .... (poseu-hi el país que vulgueu)  i aquí els ordinadors no en tenen".  A casa nostra sí que en tenen, però cada cop es fan servir menys: als SMS s'han ben perdut: això d'haver de teclejar tantes vegades per trobar la lletra accentuada (i només l'accent agut, del greu ja ni en parlem) ha fet que anessin minvant les aparicions dels accents. I quan molta gent s'ha adonat que la factura pujava més -perquè escriure bé penalitza, perquè en molts casos es canvia a Unicode i resulta més car quan inclous símbols diferents- encara amb més raó els ha eliminat. A les adreces de correu electrònic i a les URL no n'hi pot haver, i sovint per passar d'un programa a un altre els accents entrebanquen i queden substituïts per signes com ara %, per exemple. La solució?  No posar-n'hi, i avall que fa baixada... Els accents estan renyits amb la tecnologia, semblen inútils, i sovint són la causa que baixi la nota dels estudiants en els dictats -un exercici que també es troba en perill d'extinció.

Ahir mateix vaig veure una revista editada per unes persones conscienciades, sense ni un accent als títols. No hi van donar importància, senzillament. Em vaig estimar més no insistir, mai no he pretès fer-ne bandera, de la qüestió ortogràfica. Però penso que es comença per no posar accents a les majúscules, i vés a saber on s'acaba...

Quan estudiàvem el darrer curs de Filologia, anàvem a aprendre de corregir textos a l'escola Vèrtex, a Barcelona. Va ser un autèntic privilegi poder assistir a les classes que impartien en Bardagí, l'Albert Jané, en Ruaix o en Carles Riera. No sé si els estudiants d'ara tenen l'oportunitat de fer aquest aprenentatge. A mi em va servir molt. Ens van ensenyar a tenir "sentit lingüístic", això que ara trobo a faltar en alguns correctors. Vam aprendre que no tot és blanc o negre, que els diccionaris són una eina molt útil, imprescindible, però que si un corrector no té criteri propi, malament rai, que les solucions que es proposen per als textos no sempre són les mateixes, que el context determina l'expressió que hi ha d'anar, que no sempre la primera accepció del diccionari és la vàlida, que cal comprovar tots els noms propis que surten en un text, que cal respectar l'autor i no se li pot esmenar la plana així com així. 

En definitiva, vam aprendre llengua, i encara més enllà de la llengua. Ens van ensenyar l'ofici, d'una manera que a la Universitat no s'aprèn. I ens ho vam prendre com aquell que entra d'aprenent en un taller de fusteria: començant des de la base i descobrint pas a pas tot allò que cal saber per fer bé la feina, amb humilitat i esforç. Vam descobrir que no era una tasca senzilla, i que implicava molta responsabilitat. Jo diria que ens van ensenyar a tenir respecte per la llengua.

L'assessorament lingüístic ha evolucionat moltíssim des de llavors. Fa un temps, vaig assistir a una sessió de presentació de noves eines de suport lingüístic a la Universitat de Barcelona. Va ser magnífica: aquells correctors i traductors, a banda de ser bons lingüistes, eren persones que s'havien dedicat a imaginar noves solucions per a problemes quotidians dels assessors lingüístics, i ho havien fet en un treball d'equip que els havia permès desenvolupar recursos lingüístics útils per a tothom.  Ens van ensenyar que les TIC poden ser un aliat esplèndid per no perdre el temps amb tasques que, de fet, pot fer una màquina. A la llarga, tot allò que s'automatitzi estalviarà molta feina i permetrà que les persones que es dediquen a aquesta tasca puguin treballar millor. Hi aportaran coneixement, i la seva feina deixarà de ser rutinària.

Quan va morir la persona que feia de cap de llengua del diari El Punt, una amiga comuna va dir una frase que recordaré sempre: "L'Anna ens millorava els textos i en definitiva ens ha millorat la vida". Que serveixi d'homenatge a l'Anna Mir i a tots els bons correctors que han contribuït a construir un model lingüístic a casa nostra.

He trobat un article que vaig escriure fa uns 10 anys, en el qual parlava del llenguatge no sexista en un número especial sobre feminisme, i aleshores em preguntava si era una autèntica reivindicació o una simple moda.  Era la revista A 440 m sobre el nivell del mar, que posteriorment va obtenir el Tasis Torrent. El que hi deia ho subscric ara, i m'hi reafirmo, perquè m'adono que això ha anat a més. Se n'ha fet un ús i un abús, i m'agradaria que s'hi posés seny.

Anem als orígens. D'on va sorgir tot plegat? Del Plain English Movement, sorgit cap als anys 70, que defensava un nou llenguatge de l'Administració cap als ciutadans, més funcional, entenedor i no sexista. Cal tenir en compte que la llengua anglesa té uns trets morfològics que faciliten molt l'adopció d'aquest recurs. En llengua cal ser coherents, i sobretot, sobretot, respectar les regles. Això és el que no fan molts quan apliquen alegrement el llenguatge no sexista.

En les llengües romàniques no és tan fàcil d'incloure el femení a tot arreu, -ni tampoc cal- com s'ha pogut demostrar durant tots aquests anys, atès que hem de fer la concordança explícita del femení, i sovint quan es força tant la llengua surten bunyols. Els que ens hem dedicat en un moment o altre a la correcció lingüística tenim un bon grapat d'exemples ben divertits.   Aquí en teniu uns quants:
N'hi ha de partidaris dincorporar  herstory (història d'elles) al costat de history (història d'ells) 
*El/la nostre/a soci/a que estigui interessat/a. 
*Els/les becaris/es que siguin diferents/es
*Els i les nens i nenes que vinguin a l'excursió hauran de portar autorització del pare/mare

En el món de l'educació és potser on s'ha aplicat més rotundament. Les ampes han esdevingut amipes -res a dir- , però és que fins i tot en els títols dels articles, com ara: El dèficit d'atenció en el nen i la nena, s'ha arribat a uns límits.

Recordo el procés de redacció dels primers Estatuts de la nostra universitat. El Claustre es va haver de dedicar a debatre sobre  les esmenes que havien presentat un grup de professores perquè s'incloguessin les barres el/la rector/a... en tot el text. Al final els lingüistes vam arribar a una solució consensuada, però us asseguro que les primeres propostes incloïen un munt d'incorreccions. Això és el que no pot ser. Si tothom es fixés tant en la qualitat de la llengua com es fixen en aquest aspecte concret, els correctors perdrien la feina.

Hi ha gent jove que ha trobat solucions imaginatives, com ara la introducció de l'arrova, pres@s, que engloba presos i preses, es veu. Té la seva gràcia, ho reconec, però mireu: si el que escriviu es pot llegir, funciona, i si no, torneu-vos-ho a mirar.

La Generalitat va editar un opuscle sobre La representació d'homes i dones a la llengua que convé tenir present, perquè ofereix recursos útils. Els llibres d'estil de les diferents administracions aporten solucions assenyades i raonables, i val la pena fer-hi una llegida.  Es tracta d'evitar el sexisme en aquells textos en què algú pot sentir-se exclòs per raó de gènere -impresos, contractes- , en les professions -no parlarem d'una advocat, per exemple-, en els escrits. Però sense abusar-ne, i tenint en compte que la llengua s'estira i s'arronsa, però de vegades es trenca, i els bocins no es poden recuperar. 

No voldria descuidar-me de donar  l'enhorabona a l'amiga Cathy Sweeney, de les Illes, per l'èxit de la seva causa al Facebook, "Farts de tots i totes". Resulta que això és una incorrecció i la gent que fa assemblees, edita manifestos, o fa discursos i arengues diverses, ho hauria de saber: la paraula "tothom" no es pot substituir per "totdon", i  "tots" ja funciona, perquè les "totes" són a dins. No fem el ridícul.

Un darrer apunt frívol, per acabar: els/les que passaran a la història seran "los vascos i las vascas" de l'Ibarretxe i "los miembros y miembras" de la Bibiana Aído.

Amb la irrupció de les xarxes socials, tothom escriu molt més que abans, i els codis han canviat. Fa poc que el vicerector Miquel Duran de la UdG, sempre amatent a la qüestió lingüística, constatava la poca qualitat de la llengua en aquest tipus de suport.

Per començar, ara tot s'ha d'expressar en  sigles: si  fins i tot per dir Bon Nadal m'escriuen BN! El Facebook és el FB, un petó és un b7, adéu és a10, el nou any és l'any 9, etc. Tot plegat, com en el llenguatge de mòbil, el mateix que ja hi havia però ara, encara més accentuat.

És propi d'aquestes xarxes  que per marcar l'èmfasi en una determinada expressió s'utilitzen una colla de signes d'admiració  (Que tinguis un bon any!!!!!!!!)  i si cal fer una pregunta que denoti sorpresa, s'hi posa tota una sèrie de signes d'interrogació.  (Vols dir que podràs venir ???????????)
Posats a incloure-hi un reguitzell de signes iguals, el que es porta ara és incloure una gran quantitat de vocals en el missatge:  Que passis un moooooooool boooooooon dia!. L'altre dia en Carles Capdevila va trencar aquest codi i ho va posar en un mitjà en paper: a la contraportada de l'Avui. Quedava estrany. Després ho va dir a la ràdio, a l'especial de l'Eduqueu les criatures  del dia de Nadal, i ja va quedar bé, era llengua oral. Potser el registre oralitzant (si es pot dir) traspassarà la frontera 2.0 i arribarà als mitjans en paper, no ho sé, però de moment els diaris van fent la seva, amb més encert o menys.

A les xarxes tothom s'atreveix a traduir, a adaptar, a manllevar, sense esperar que l'autoritat dicti. Així, es parla del fèisbuc ben alegrement per exemple.  Quan vaig entrar-hi per primera vegada, em vaig queixar dels errors que hi havia al menú -de l'estil "nombres de telèfon" - i vaig rebre per resposta que ho havia fet un grup de voluntaris, amb molt d'esforç, i sense saber el context de les paraules.   Encara gràcies. Però a vegades penso que tots plegats tendim a justificar que allò que fem fora d'hores de feina no surti tan bé. I ens hauríem d'acostumar a exigir rigor també en el voluntariat.

A la Universitat tenim exàmens de llengua on incloem textos que els alumnes han d'elaborar. Hi ha un tipus de text que el que anomenem "escrit per ser dit": tant pot ser una presentació d'un llibre o d'un cicle de conferències, com una intervenció en una taula rodona. En tot cas, es tracta que l'examinand es posi en situació, i escrigui allò que després representa que s'haurà de llegir. També recordo que a l'època en què examinava del nivell C -fa molt de temps, ja- li dèiem a la persona que teníem al davant que fes com si truqués a un programa de ràdio, i la comèdia era només per garantir que mantindria el registre formal. Si no es feia així, ràpidament qui s'examinava perdia la por o la vergonya i baixava al registre informal. I és que no estem acostumats a aquest tipus de situacions, en aquest nostre país no es fan, per desgràcia, exàmens orals. Encara recordo els que ens feia l'actual conseller Joaquim Nadal, hi anàvem ben espantats, imposava molt més que no un examen escrit.

Aquí al Facebook i en altres xarxes socials que inclouen xats es tracta de textos escrits en un registre diferent, informal, i que intenten trencar fins on poden la barrera de l'escriptura per acostar-se a l'oralitat. Per això s'exploten tots els recursos possibles: les emoticones miren d'emfasitzar l'estat d'ànim que no es capta tan fàcilment en un missatge. N'hi ha de prou sofisticades...

Entre aquests recursos, hi trobem també una gran quantitat d'onomatopeies, que tenen la mateixa funció que els altres que hem esmentat abans: reforçar el missatge. És difícil incloure-les en un text que no sigui un còmic, però aquí contribueixen a la frescor del que es diu. En molts missatges s'expressa el riure: he he he , je je je, ha ha ha... No hi ha una única manera de fer-ho. S'utilitzen també molt els punts suspensius, que a vegades més aviat entrebanquen la lectura del text. També trobem cada cop més frases en majúscula, per remarcar determinats missatges.

Al meu entendre, el que caldria fer és anar més enllà i  integrar-hi veu i imatge. Els costos són ínfims -quan val una webcam?- i els beneficis poden ser considerables. Parleu amb gent que viu fora de casa i pregunteu-los què s'estimen més a l'hora  d'establir contacte amb la seva família.  I és que no cal forçar la llengua fins a aquests extrems: si és escrita, no cal reinventar-la perquè sembli oral. Ja tenim manera de parlar a través de l'ordinador, doncs fem-ho.

Per tornar al que esmentàvem a l'inici, la poca qualitat lingüística del que s'escriu en aquests entorns, val a dir que de fet tothom hi queda retratat, i podríem pensar que ja s'espavilaran si no saben escriure.  És cert que no és problema nostre. Però hi ha un perill: que de tant veure textos mal escrits, mal puntuats i plens de faltes ens hi acabem acostumant. I si hem d'arribar aquí, més val que ho deixem córrer tot. Si, en canvi, no perdem la nostra capacitat d'indignació davant allò que no pot anar, encara podem fer alguna cosa com a país.

Els estudis de filologia catalana, com dèiem en l'entrada anterior, no acaben de preparar els estudiants per a la diversitat de sortides professionals. El certificat de nivell K en canvi, ajudava a preparar els futurs correctors, i era una garantia per aquells que ens dediquem a reclutar-ne. Era el certificat de capacitació per a la correcció de textos orals i escrits, i acreditava el coneixement suficient i la competència per aplicar els criteris i els recursos necessaris per a la correcció de textos orals i escrits. Va anar guanyant prestigi com a titulació i el vam incloure com a requisit per formar part de les borses de treball d'assessorament lingüístic.

Als estudiants als servia per consolidar coneixements, era una formació pràctica.   Jo vaig ser de la primera promoció que va obtenir el K -si en fa, de temps!- i si la memòria no em traeix, diria que em van examinar en Salvador Sunyer pare, l'exalcalde de Salt, i en Salvador Sunyer fill -el director de Temporada Alta. No era fàcil, corria la brama que tothom suspenia. No era ben bé així, però sí que hi havia una certa dificultat, perquè s'havia de saber corregir i a més calia justificar molt bé les raons per les quals s'optava per una solució determinada. També es demanava que s'haguessin llegit -i paït bé-  les obres de referència, calia fer-ne una comparativa.

Hem de parlar en passat, perquè el K ja no s'ofereix, des de l'any 2006, i es troba a faltar.  Un bon dia vam rebre una carta a la universitat de la Secretaria de Política Lingüística on se'ns informava de la decisió, i dels motius pels quals s'havia pres: per no duplicar l'oferta, atès que ja hi havia postgraus que oferien la mateixa formació.  Un bon exemple és el que fan a  la UAB amb en Branchadell al capdavant, des d'aquest any amb un conveni amb l'IEC.  A Girona teníem un curs de postgrau d'aquest estil que coordinava l'Anna Mir, una persona que en paraules de l'Imma Merino el dia del seu enterrament, va dedicar-se a millorar els textos i a millorar la vida de la gent del seu voltant.   La seva dedicació i el seu entusiasme eren únics, i ja no hi ha res semblant al seu curs, tot i que ho s'ha reclamat més d'un cop.

Ara que els anglesos no paren d'oferir nous certificats específics -l'ILEC, o anglès per a juristes, per exemple, el BEC o l'anglès de negocis, o el TKT, l'anglès per a professors d'anglès com L2- nosaltres anem fent passos enrere. I a més, de dues convocatòries cada any en els certificats generals en fem una, i els certificats G (llenguatge administratiu), J (llenguatge jurídic), M (llenguatge comercial)  i K (correcció de textos) ja no es poden obtenir.

També hi ha problemes amb el nivell superior, o nivell D. Heu pogut veure cartes al diari, a l'inici de curs, de gent que s'ha quedat en llista d'espera. 

Penso que des de la Generalitat haurien d'assegurar que s'atén la demanda, de certificats generals i específics, i si no els ofereix directament, anar a buscar els organismes que puguin fer-ho, però mai no s'hauria de deixar gent al carrer que vol aprendre català. És un mal servei al país.

Me'n descuidava: ja sé que no es pot  impedir de totes totes que la gent baixi a Vinarós o a València a examinar-se de català. Però ja n'hi ha prou. Va començar com una broma i s'ha convertit en un escàndol.

Al Congrés hi van convidar representants del País de Gal·les i Finlàndia, entre d'altres. Finlàndia interessa, i molt. En sentim a parlar, els polítics s'hi emmirallen, però tot i que en els darrers congressos sempre hi trobes un finès o altre, no havia tingut ocasió de contrastar la informació que ens n'arriba. Trobar-me amb Timo Riiho, catedràtic de la Universitat de Hèlsinki i exdirector de l'Institut Finès de Madrid, i poder compartir taula amb ell ha estat un privilegi. És una persona senzilla, que va sorprendre tothom entrant al Palau de Congressos amb txapela i parlant euskera amb fluïdesa. Ens va fer entendre en un moment les causes del fenomen, que es remunta al XIX, i ens va fer veure cap on anava el futur: tothom (5 milions d'habitants) ha d'aprendre bé finès, suec i anglès. "Han d'usar-les correctament"- va especificar. És a dir, aprendre vol dir "aprendre bé", no pas fer veure que s'aprèn, com sol passar.
La quarta llengua és a triar, però n'hi ha molts que opten per l'espanyol. Així doncs, és possible el miracle -que a nosaltres des d'aquí ens sembla encara  un miratge. Molta gent que ha visitat la capital explica que al mercat o a la botiga t'atenen en espanyol només de saber d'on ets.  
Aquí s'han conjuminat una sèrie de factors: voluntat política, necessitat de suport de les minories per governar, conscienciació, etc.  Però quan ens explica que els suecs representen únicament  el 6 % de la població, ens en fem creus.   Hi estaríem disposats, nosaltres, a aprendre a l'escola una llengua ben diferent de la nostra que farem servir ben poc, si no treballem a l'Administració, durant 8 anys?  Seríem capaços d'entendre que cal preservar-la i que per això és necessari aquest esforç? No pensaríem que no cal esmerçar-hi diners? El professor feia una clara defensa d'aquest bilingüisme finès-suec, sense fissures: és una riquesa.  Van ser determinants els exemples concrets de persones que ens va anar posant: les trajectòries vitals condicionades per les llengües, les llengües condicionades per les trajectòries vitals.
No feu el paral·lelisme amb català i castellà, perquè us perdreu. La llengua dominant aquí era el suec, al 1800, i el finès l'ha anat desplaçant. Per això no es tracta de protegir la llengua que "ens cau bé", com sol passar, sinó la minoritària, i punt. Cal estudiar el fenomen per si sol. I no us hi trenqueu les banyes.
L'he convidat a venir a Girona l'any vinent. Segur que aleshores ja sabrà parlar català, al pas que va.