gemmapasqual |
dimarts, 7 de febrer de 2012 | 18:22h
Et criden cel i terra. A l’aire hi ha suspès el somni del núvol i cadira. El mitjó és al seu lloc. Ulls endins, tot es resol en llum: com una catedral de llum i silencis escollits, les clarors que el cor et dicta, un blanc pur visible a l’ànima. El teu silenci és el perfil de l’horitzó. El teu silenci no és ceguesa. Hi veus amb les mans i deixes el crit en la respiració de la matèria, en la quietud. Les teves mans, plenes de dibuixos i de pols de terra als dits.
gemmapasqual |
dilluns, 6 de febrer de 2012 | 14:44h
Dues veïnes em van ficar en una habitació, em tremolava el cos, una d’elles em va subjectar el cap mentre m’aixafava els muscles amb els seus genolls perquè no em moguera. L’altra m’obria les cames, la meua mare em tapava la boca, en presència d’una anciana que m’esperava amb una fulla d’afaitar a la mà. Em van dir: no plores, és l’honor de la teua família. Va estirar amb els seus dits aquesta mínima part del meu cos i va tallar repetides vegades. Encara em ressonen a les orelles els meus propis crits. Vaig sentir un dolor intens entre les cames i vaig veure molta sang, em vaig desmaiar abans que em cosiren la ferida amb una espina i fil gros. Vaig estar malalta durant més de quaranta dies. No parava de plorar. Era com si m’hagueren tallat de la cintura cap avall. Sentia un buit total. Tampoc no era capaç de comprendre el perquè d’aquesta violència vers el meu cos de nena. Per què em castigaven?
gemmapasqual |
dilluns, 30 de gener de 2012 | 12:03h
L’any 2011 ha estat un any productiu, en total han estat tres les obres que han sortit al carrer: els dos homenatges a l’Enric Valor, l’obra de teatre “El caçador de paraules” (Tabarca) i el llibre per a nens “L’Homenot del barret” (Edicions 96), a més a més de la novel·la finalista del XV Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil “Barça ou barzakh!” (Bromera). Jo crec que són bones notícies!
gemmapasqual |
dimecres, 25 de gener de 2012 | 10:29h
Des de ben joveneta, quan no tenia les obligacions pròpies de l’edat, el dissabte al matí m’agradava visitar la llibreria Tres i Quatre. Llavors era al carrer de Pérez Bayer –no a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània on és ara–, un carrer estret envoltat de centres comercials que va a parar a la plaça de l’Ajuntament. L’enrenou dels cotxes i de la gent amunt i avall desapareixia en creuar el llindar de la llibreria, a dins tot era pau i silenci. Feia un cop d’ull als llibres, m’aturava una mica més en les novetats, en la música, en les revistes… Ensopegava un amic o una amiga i fèiem petar la xerrada, la llibreria era un bon lloc de trobada. Era fàcil coincidir-hi amb alguna patum, llavors la venerava com una vaca sagrada, orgullosa de trepitjar el terra que ella trepitjava, observava en silenci els seus moviments i intentava retenir a la memòria aquell instant per poder-ho explicar quan fos gran als meus néts. Respirava a fons la flaire que un dia hi van deixar Sanchis Guarner, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i tants altres autors i autores ara ja desapareguts, que també es van passejar per aquesta mateixa llibreria i que són més vius que mai a les seves prestatgeries.
gemmapasqual |
divendres, 20 de gener de 2012 | 18:17h
Emporta't a casa una temporada un valencià en situació de risc: una alumna d'un col·legi de barracons o sense electricitat, un professor interí (disponible a partir del 30 de juny, que és quan el foten al carrer per no ...pagar-li vacances), un dels 500.000 aturats, una d'aquestes farmacèutiques a la vora de la fallida, un d'aquests 40.000 valencians en llista d'espera per operar-se en la sanitat pública... Apadrina'ls, són alegres, xerraires i li tenen agafat el puntet a la paella! També acceptem tot tipus de MATERIAL HUMANITARI: mantes per a alumnes sense calefacció en els col·legis, llibres de text per a les famílies que no puguen afrontar la retirada del bo-llibre, bolígrafs i material d'oficina, folis, paper del cul, solt per a fotocòpies, medecines per a les farmàcies, paracetamol, i el que és més important: VASELINA, molta vaselina. Això si, aquest any també tindrem la Fórmula 1, amb dos COLLONS O OVARIS! Gràcies
gemmapasqual |
divendres, 13 de gener de 2012 | 13:25h
Què fa l’Enric Valor cap a les dues del migdia, el 13 de gener de 2000, en un eriçat dia d’hivern a Penàguila, abraçat a un ginebre monumental que té més de tres segles, on misteriosament parlen els animals, les plantes i les aigües?
Un llibre que ret homenatge a l'escriptor castallut quan està a punt de cloure's l'any Valor.
Fes-ne un tast:
"Això va anar i era un cas que va passar a la vila de Penàguila. Cal dir-vos de primer que aquesta vila és un racó de món. Un bell racó, això sí, enmig d’intricades, ombrienques i encinglerades muntanyes. De vora el poble davalla una costera vorejada d’oms gegantins i frondosos i al capdavall hi ha una font abundantíssima, que trona pels seus més de vint canonets de bronze. La Travessa és un vell camí romà que puja des del poble de Penàguila fins a la coronació del coll. Orientat a tramuntana, és aquell un pintoresc indret però resulta més aviat trist i solitari. A mitjan camí, ja veus allà avall, com ho veuria un xoriguer, la petita vila, els grans pins que la volten i el terreny extremadament trencat del terme baix.
Allà, en el terme d’un mas anomenat el Bítol de Valor, es conserva un ginebre monumental que té més de tres segles, és el més bonic i corpulent de tot el territori. Sota aquest ginebre misteriosament encara parlen els animals, les plantes i les aigües. Allí no bat la tramuntana, i les herbes muntanyenques floreixen tothora."
gemmapasqual |
dimarts, 10 de gener de 2012 | 21:44h
A la seva taverna habitual són molt pocs els parroquians que han resistit el pas del temps i la crisi. La bullícia dels clients la supleix Canal Nou, cridant i estossegant en espanyol. Ella vol veure la novel·la de TV3. La memòria de vegades juga males passades, ja no recorda que fa anys que la van tancar. És la puta més vella de totes les putes, per una absenta i un somriure t’explica la vida.
gemmapasqual |
dimarts, 10 de gener de 2012 | 10:47h
Estic convençuda que Josep Guardiola du un d’aquests llacets vermells cosit als calçotets, perquè hi ha gent a qui no agrada que sigui entrenador del Barça, ni el seu recent títol de millor entrenador del món, hi ha gent a qui no agrada que llegeixi a Martí i Pol, hi ha gent a qui no agrada que sigui un home culte, hi ha gent a qui no agrada que sigui català i de nació oprimida i a més a més molt molt templat!
gemmapasqual |
diumenge, 18 de desembre de 2011 | 18:26h
Avui ens ha deixat Josep de Calassanç Serra, el 'Cala', estic massa trista per escriure un obituari com cal, però no puc deixar de dedicar-li unes paraules sentides, molt sentides...
Em disculpareu si m’estalvio la biografia d’aquest gran patriota. La darrera vegada que ens vam veure va ser a Barcelona, en una reunió de la Fundació Reeixida de la qual tots dos som patrons, m’entenia molt bé amb ell, no calia explicar-li massa les coses, ni ell a mi tampoc. Vaig tenir la sort de seure amb ell a l’hora de dinar, com sempre, em va fer un munt de preguntes del País Valencià, ell com el Joan Oliver s’estimava Catalunya completa, Catalunya la Gran, amb gent i la terra i la llengua, i el passat i el present, i el futur que ens espera, bo o dolent, infal·lible!
El nostre comiat va ser molt trist, ell ho va fer per sempre, em va dir que era molt possible que no tornarà mai més a València i potser tampoc a Barcelona, em va parlar del seu cor, sabia perfectament que havia de fer bondat. De primer li vaig dir que tot aniria bé, ja sabeu allò que se li diu a un amic per donar-li ànims, però no vaig poder acabar la frase, ell em va mirar i tots dos ens vam fondre en una forta abraçada.
Bon viatge company, per tu els versos del poeta Martí i Pol: No vaig ni vinc. Si algú us demana on sóc, podeu respondre que m'heu vist, sorrut i tendre alhora, a qualsevol indret des d'on es senti la remor del mar...
gemmapasqual |
dilluns, 12 de desembre de 2011 | 19:43h
Saforíssims i Edicions 96 presenten L’Homenot del barret, homenatge a Enric Valor
L'Homenot del barret
El dissabte 17 de desembre, presentàrem a les 12h a la Biblioteca Central. Convent de Sant Roc. Plaça del Rei en Jaume, 10 de Gandia L’Homenot del barret, de Gemma Pasqual i Escrivà. Un llibre amb el qual l'autora vol retre homenatge a Enric Valor quan està a punt de cloure's l'any Valor, en forma d’una gran rondalla on el protagonista és el nostre escriptor castellut.
gemmapasqual |
diumenge, 4 de desembre de 2011 | 13:13h
Què fa l’Enric Valor cap a les dues del migdia, el 13 de gener de 2000, en un eriçat dia d’hivern a Penàguila, abraçat a un ginebre monumental que té més de tres segles, on misteriosament parlen els animals, les plantes i les aigües?
Un llibre que ret homenatge a l'escriptor castallut quan està a punt de cloure's l'any Valor.
Fes-ne un tast:
"Això va anar i era un cas que va passar a la vila de Penàguila. Cal dir-vos de primer que aquesta vila és un racó de món. Un bell racó, això sí, enmig d’intricades, ombrienques i encinglerades muntanyes. De vora el poble davalla una costera vorejada d’oms gegantins i frondosos i al capdavall hi ha una font abundantíssima, que trona pels seus més de vint canonets de bronze. La Travessa és un vell camí romà que puja des del poble de Penàguila fins a la coronació del coll. Orientat a tramuntana, és aquell un pintoresc indret però resulta més aviat trist i solitari. A mitjan camí, ja veus allà avall, com ho veuria un xoriguer, la petita vila, els grans pins que la volten i el terreny extremadament trencat del terme baix.
Allà, en el terme d’un mas anomenat el Bítol de Valor, es conserva un ginebre monumental que té més de tres segles, és el més bonic i corpulent de tot el territori. Sota aquest ginebre misteriosament encara parlen els animals, les plantes i les aigües. Allí no bat la tramuntana, i les herbes muntanyenques floreixen tothora."
gemmapasqual |
dijous, 1 de desembre de 2011 | 20:37h
La notícia no és el senyor López Tena, la notícia és la presidenta de la cambra, Núria de Gispert i la seva censura, en definitiva la censura del Parlament de Catalunya, recordem a Joan Fuster: Forma part de la bona educació saber en quines ocasions cal ser maleducat. #EspanyaEnsRoba
gemmapasqual |
divendres, 25 de novembre de 2011 | 12:45h
La senyora Margarida era una dona molt prima i ossuda, amb unes cames llargues i ben formades. En mirar-la, et feia l’efecte que veies l’Harmonia quan fóra gran. Anava sempre amb un gran davantal farcit de taques, i els cabells plens de rínxols agafats al clatell, sense gaire èxit, perquè aquests es resistien i li queien pels ulls, grans i verds, cansats, i per l’esquena. Tenia l’aspecte de ser una dona gran, vella. Però, si l’observaves atentament, encara era molt jove, degué tenir l’Harmonia quan encara era una adolescent.
gemmapasqual |
dimecres, 23 de novembre de 2011 | 12:41h
El nom de Fuster no deixa indiferent ningú. Esmentar el seu nom és despertar a uns odi, antipatia, aversió, i a molts de nosaltres, simpatia, respecte, admiració, devoció, veneració, catalanisme, independentisme i, sobretot, patriotisme. Totes aquelles paraules acabades amb sufix que a ell li agradaven tan poc. Si algú de vosaltres pensava en la paraula nacionalisme, l’he omesa deliberadament. Recorde que Fuster deia: «A mi em disgusta que em consideren «nacionalista», perquè no ho sóc: sóc un valencià «nacional» –amb una opció clara–, i em desagrada el sufix.»
I convindreu amb mi que aquest homenot, una mica crispat de cara, els ulls sortints darrere uns vidres gruixuts de miop important, amb aquella impressió que volem fer entendre quan parlem d’una cara de pomes agres, tal com el va definir Josep Pla, ens va convèncer amb molt d’art a tots que dir-nos valencians és la nostra forma de dir-nos catalans.
