.......... La nostra vanitat prou s'afigura que està damunt del bé i del mal, mes no hi val ganivet, ni ànima dura, és més forta la nit de Nadal! Ai, si no fos aquesta nit, tan clara! Seríem tros de carn i pensament que no coneix d'on ve, ni on va, ni on para, pell d'home que arrossega la corrent! Però Nadal ens ha pintat el rostre amb un vermell precís i decidit, i ens dóna un sentiments de llar, de sostre, de terra, de nissaga i d'esperit. I ems dóna un punt d'humilitat de cendra per estimar un racó dintre l'espai, i desperta en el cor aquell blau tendre que hem volgut escanyar i que no mor mai.
Procurem ser una mica criatures amorosint el baladreig raspós, i diguem: "Glòria a Déu en les altures" amb aquell to que ho deien els pastors. I si tot l'any la mesquinesa ens fibla, i l'orgull de la nostra soledat, almenys aquesta nit fem el possible per ser uns homes de bona voluntat!
Veiem cada dia titulars, declaracions, tothom entén de tot, tothom té la sol·lució, no importa el problema ni el fet: avui el nou President dels USA; ahir, Israel i Palestina; demà, la caiguda de la borsa...
Parlem i parlem, però... algú escolta? Tenim encara la capacitat d’escoltar?
Hi ha paraules que sembla que pertanyin a un temps anterior, que hagin perdut sentit. "Escoltar" n'és una, no l'única, també "esforç", "treball",..., seria una llarga llista.
En les tertúlies d’amics, reunions de treball, fins i tot en les reunions de govern, sovint sentim a parlar, que no vol dir que escoltem. En moltes ocasions ni tan sols respectem la persona que parla, s'interromp a qui parla sense cap mirament, bo i pensant que el que hem de dir és més ocurrent, més important, o simplement ho diem nosaltres, que ja és prou.
Les intrusions solen anar acompanyades de gesticulacions i frases buides, grans adjectius que magnifiquen el mot, pirotècnia i focs d’artifici, per acabar no dient res.
Segurament, per algú sigui un esforç molt gran, sigui demanar-li molt, potser massa, però si volem seguir caminat junts cal parar i escoltar.
Acabat el recompte, escoltem el discurs del guanyador i també les paraules de perdedor. És en aquests moments d'emocions quan s’entreveu la qualitat humana, de quina fusta estan fets els personatges.
El president Obama, ha fet un discurs emotiu, però ple de càrrega política, un discurs integrador, ha parlat de ciutadans, de persones lliures, sense distinció entre negres i blancs, ha parlat de millorar el benestar de tots, de junts podem,......... però a ningú escapa que segurament la seva gran contribució en la historia, sigui que ser blanc o negra ja no és condició per ser el president d'Estats Units d’Amèrica.
Que hagi fet realitat un dels somnis de Martin Luther King, blancs i negres caminant de la mà.
Ja en les primàries, quan Hillary Clinton va perdre davant d’Obama, el missatge d’Obama va ser ràpid, precís: no és moment de divisions, la nostra lluita personal ja s’ha acabat, ara cal sumar, només junts podem portar a guanyar la presidència del país.
I fou així. Tota la maquinària de Hillary es va posar a treballar per Obama, pel partit demòcrata, ja no hi ha maquinària Hillary ni maquinària Obama, hi ha partit demòcrata amb un candidat clar.
També el candidat McCain, de forma ràpida, contundent, va fer callar els seus seguidors quan mostraven el rebuig pel president electe, un acte que l’honora. Però va fer més, va dir alt i clar que, com no podia ser de cap altra manera, es posava a la disposició del nou president, del seu president, per seguir treballant pel seu país.
Tan de bo això passés més sovint a casa nostra, en diferents àmbits: en el municipal, en el meu partit, en els partits que configuren l’arc parlamentari català...
Quan el tacticisme, el personalisme i altres ismes guanyen la batalla, tots hi perdem.
Caldria recordar més sovint que no som enemics, que treballem pel mateix objectiu, esquerra, Arenys, Catalunya.
Aquesta és la frase que fa servir el Gran Wyoming a l’inici del seu programa, en una cadena del país veí que té cobertura a casa nostra. Sovint,hom pensa que estaria bésaber la veritat, si més no, conèixer la realitat, no el que el periodista ha escrit.
Ja dono per fet que no és de forma intencionada, que la informació no és correcte o està distorsionada, que més aviat és per falta de comprensió del fet o de la dificultat a l’hora de posar sobre paper algunes coses que hom no ha entès bé o detalls que s’han escapat.
Llavors és quan la informació deformada, esbiaixada, arriba als lectors, que reben una visió falsa de la realitat.Llavors no s’està informant, s’està desinformant.
A l'iniciar l’aventura blocaire vaig fixar-me un full de ruta, una guia a seguir. Una de les coses que calia fer era tenir un post setmanal i vaig pensar que el dimecres era un bon dia.
Segon escrit i ja faig tard: avui és dijous. Tenia intenció de parlar sobre el finançament, de la necessitat de mantenir la unitat de les forces catalanes en la negociació amb l’estat.
Però no puc, no vull, no toca fer-ho, des de la finalització del plenari municipal d’ahir de forma recorrent em ve al cap la lletra del Jaume Sisa, (cantautor galàctic al que tinc una especial admiració), no cal parlar, i heus aquí la lletra...
Amb algú que no té ombra i té el cap sota la sorra. Amb aquells que no t´escolten si el que dius no és el que toca, no cal parlar.
Si te´n rius sense fer broma, de les coses més serioses, et prendran per un idiota. La paraula és molt traïdora, no cal parlar.
No cal parlar, no cal dir res, quan el silenci ho diu ben clar. Obrir la boca és perdre el temps, no cal parlar, no cal...
Si la vida t´enamora però l´amor ja no funciona. I se´t fa un nus a la gola, i no saps com dir les coses, no cal parlar.
