Ja ho veia a venir: els diaris ja fa dies que diuen que aquests del color blau arrasaran: immisericordes.... anirem tots a can pistraus!! I tots a veure-les a venir.... com si plogués, com si només poguéssim ser planyívols! com si només poguéssim condoldre'ns.... I al damunt, el diari Ara hi acaba de posar la cirereta del pastís: Ens comunica que avui, precisament avui, aquest corifeu dels blaus de la gavina, cap al tard, quan ja sàpiga que ha guanyat i ben guanyat..... es retirarà sol a un cambra i allí, a la vora dels déus, desembolicarà, pausadament, lentament un puro de colossals dimensions: hi retirarà la corona i ... Àpali: quina flaire que fan els puros Partagàs!! I dó!!! Si el nostre compatrici arenyenc en Jaume Partagàs i Ravell no hagués fundat, el 1845 "La Flor de tabacos, Partagás i cia" almenys avui, aquest galifardeu, no xalaria a costes nostres!! Mireu com, els arenyencs, sense voler-ho serem responsables del plaer immens d'aquest camàndula!! Ai! Mare de Déu quines coses!!! Que Nostramo no ens ho tingui en compte!!
Foto: Un moment de l'acte inaugural de l'ampliació. (Foto de Xavi Salbanyà)
Avui hem gaudit d'un acte important a la vila d'Arenys de Mar. Hem inaugurat l'ampliació de la Residència Vil.la Betània. Des de fa més de 103 anys, les germanes del Cor de Maria de Baugé estan presents a la vila d'Arenys, tot ajudant a les persones grans, en una residència que fa goig de veure. I més goig fa ara un cop acabada l'ampliació. I l'acte ha estat lluït: La mare provincial francesa Sor Claire Monnique. Sor Bibiana, la superiora d'Arenys, la presidència de l'alcalde. I l'arquitecte Miquel Fané que ha explicat les obres i un servidor que ha clos l'acte tot explicant que el lloc on ens trobàvem, o sigui a l'edifici antic (avui renovat) de la residència, va ser inicialment Can Faló, el primer lloc on Arenys de Mar va tenir un teatre on representar-hi la Passió de Crist, i amb els calerons que es recollien, s'ajudava l'hospital dels pobres d'Arenys, situat al Carrer de l'Església cantonada carrer Sant Jaume. I així, de baula en baula, hem arribat als nostres dies que, també, en aquest edifici s'ajuda a la gent gran, tot fent una tasca lloable. Si voleu veure les fotos d'en Xavi Salbanyà, podeu clicar aquí.
Foto: El amics que m'han acompanyat a la passejada.
Sovint anem a can Quintí al carrer de la Torre, a comprar, obviament. Tenen bons productes, ben escollits, i bona cuina quan ens fa falta. Pugem del despatx cap a casa i passem per davant de la botiga. Moltes vegades entrem, però no només a comprar, sinó a fer-la petar, bona conversa tenim sempre amb la Teresa, la seva filla i el personal. No us perdeu, si veniu a Arenys , de demanar on és a can Quintí i de ben segur que en sortireu contents, amb bona compra, bons productes i una estona riallera amb la mestressa. Aquesta setmana, comentant, em diu que li vénen uns amics a veure Arenys, que els recomani qué poden veure: -I cà, que faig jo, ja us portaré a fer un tomb per Arenys. -Home, no vull molestar... -Si no és molèstia, al contrari. Anirem al Cementiri... - Al cementiri, vols dir, que potser s'ho prenen malament.. No dona no!! I avui, en bona companyia hem pogut fer un tomb pel nostre cementiri. Fa goigmirar Arenys des del Mirador que ens han fet, amb encert, al
capçal del cim de la Pietat, i ara l'una ara l'altra, he pogut fer una
de les coses que més em plau: Mostrar part de la nostra història i la nostra literatura a qui la vol escoltar. Molt bons companys de viatge!!!! Per a ells i per a tots, us enllaço alguns escrits que fan referència al Cementiri. Itinerari pel cementiri Toni Cucarella ens roba la batalla. Fotos del cementiri de Sinera.
Cal felicitar els de la Casa Gran que hagin decidit fer un Itinerari pel Cementiri de Sinera. Cal agraïr l'esforç i cal agraïr que ho hagin fet amb molta dignitat. Fa goig de veure com qualsevulla visitant pot anar al cementiri i en trobarà les tombes, panteons i qualque explicacions. No obstant la bona feina feta, hi ha alguns petits oblits que, de ben segur, s'aniran corregint en les properes edicions. Per exemple en l'explicació del panteó dels esposos Vinardell Tarré. Es fa una petita descripció, es diu que l'arquitecte, Antoni Rovira va ser qui va construir l'Asil i poca cosa més. Home, potser caldria dir que allà hi ha enterrat l'Antoni Torrent, el benefactor que va donar l'Asil, i els vitralls de l'interior no son dels sants dels propietaris del panteó (Sant Ignasi. Per Ignasia Tarre) i Sant Jaume, per Jaume Vinardell. Sino que també hi ha, a l'esquerra la Dolorosa (per la Dolors Vinardell, esposa d'Antoni Torrent) i Sant Antoni, (per Antoni Torrent, benefector de l'Asil) , del qual, a l'interior del panteó hi ha una pintura de la cara del Sr Antoni Torrent.... En fi ja ho anirem corregint. Hi falta també, al meu parer, un farciment més acurat de la literatura lligada al Cementiri: Miralls tèrbols de Ferran de Pol és un paradigma de com cal mirar el nostre cementiri: els graons del mateix, talment com les classes socials, van pujant d'avall cap amunt.... I també falta Fèlix Cucurull i el Pons i Guri... en fi... falta un marc literari més acurat... Però en el que no estic d'acord i crec que és un gran error és en la descripció del sepulcre de l'Emilia de Rovira i Preses... Ultra que l'explicació de la tomba no fa cap referència a la llegenda (no contrastada, però per la que és coneguda la tomba -la rosa), es descriu somerament la situació històrica... I s'acaba amb el següent comentari: " Per iniciativa d'alguns arenyencs, des de l'any 2000 les restes d'Emilia reposen per fi en aquesta tomba" Home això és una opinió, no una descripció!. Els autors del text manifesten una opinió ben personal, sense tenir en compte que fent aquesta declaració, bandegen de bell antuvi la visió dels qui tenim, del cementiri, una altra concepció, si voleu més simbólica que la prosaica d'enterrar unes despulles a un determinat lloc.... Perdoneu, pero l'expressió "per fi" cal retirar-la d'immediat! Enlloc està escrit que la senyora Emília ha de reposar a la tomba. Qui ho havia de permetre, no ho va permetre, i a nosaltres ens va fer el regal de tenir una tomba que era un (el) símbol excels de l'amor.... Com a tota representació del mateix: una rosa, una sola rosa ocupant la tomba. Una rosa llençada, abans de tancar el panteó per l'amic en recordança d'un amor de joventut no reeixit... tan poc reexit que ni tan sols a la tomba h va poder enterrar el cos de l'estimada... Una rosa símbol excels de l'amor no realitzat però tanmateix desitjat... (si ho voleu literaturitzar: la rosa tota perlada de rosada.) Símbol excels de l'amor no correspost, símbol de l'amor etern, símbol de la màxima expressió d'un amor no clos (pel motiu que fóra) I en front d'això, varem cometre el sacrilegi de banalitzar aquesta màxima expressió de l'amor i la varem menystenir (de tombes d'amantes de..... tonta ella i tonto el) n'hi ha a milers pels cementiris del mon mundial. Però de tombes amb un simbol excels de l'amor representat per una rosa, perlada de rosada (i de ben segur plena d'espines) en representació de la malmesa relació amorosa..... només la teníem a Arenys. Bé, ja la varem fer grossa quan varem deixar soterrar les despulles de l'Emilia!! Ja està... quan jo explico la llegenda de la tomba blasmo aquest fet... I ara no tenim cap dret, ningú te cap dret, a ferir als qui pensen que en aquella tomba només hi ha d'haver una rosa... Per tant, demano, suplico, reitero a qui correspongui que a la propera edició es retiri l'expressió "per fi". Fareu un favor a la història, a la simbologia, al cementiri i a la inteligència sensible dels visitants del cementiri. De passada, donareu raó als poetes que ens han cantat el cementiri, als novelistes que ens l'han descrit i farem justícia a n'en Fèlix Cucurull que, en el darrer passatge de la seva novela "Només el Miratge" ens diu:
Més enllà, a la dreta, un bust de dona presideix una tomba buida. Es dreça com si enmig de la mort volgués ignorar la corrupció dels cossos. Mai ningú no jaurà dessota d’aquest bust de dona, ni tan sols aquella qui l’escultura és una reproducció fidel. Es dreça com una mena d’homenatge a totes les quimeres, a tots els somnis impossibles. Es una tomba inutil. En Ricard s’hi adreça, inconscientment i la contempla en silenci. No s’hi havia fixat mai. Es curiós: el bust de dona que presideix la tomba buida s’assembla a Irma."
El subratllat és meu.
Estem a l'espera doncs que en la propera edició es retiri l'expressió "per fi".
Crec que seria de justícia i a l'ensems tornariem al cementiri ... la dignitat que un mal dia, mans matusseres (potser amb massa bona voluntat) li van prendre!!!
Foto: Una colla de macipes i macips a punt de refermar el Vot de Vila.
Ja fa uns dies que us vaig penjar un post de qui era Sant Roc. Avui, si us sembla, us enllaço una entrevista amb els de Radio Arenys, on intento explicar com hem celebrat Sant Roc en el decurs del temps. Si teniu la paciència d'escoltar-la, anireu veient que des de sempre, Arenys, ha estat un xic diferent. Sempre ens hem muntat les festes nosaltres mateixos i en el decurs dels anys, hem anat trobant la formula de fer-les més participatives. Avui, ens omplim la boca de democràcia. Hem d'escollir tots i tothom per a qualsevulla càrrec públic... I passa el que passà... només heu d'obrir els diaris... Ah! però els de Sinera varem trobar una formula que ens permetia tres coses: a.- Que tothom hi podia participar, fossin del braç que fossin i tinguéssin els cabals que tinguéssin . b.- Que tothom participava en recollir els calerons per a pagar la festa. c.- L'administrador i la Junta sortien escollits, per insaculació, tot fent un rodolí. Antigament, l'administrador de la festa (un macip), havia de pagar els petits xeflis que es convocaven en tan magna diada. A Arenys, de seguida , varem veure que així no aniríem enlloc: sempre seria l'administrador gros un vailet de possibles. Doncs què voleu! ens inventem una formula: Els macips i les captadores sortien al llevant de taula (havent dinat) a recaptar cabals... i així amb els doblers necessàris ja no havia de ser administrador el que tingués més possibles. TOTHOM HO PODIA SER. I així, acabada la processó de Sant Roc, tothom a la rectoria i una mà innocent treia un rodolí que prèviament s'havia posat dins una saca i així s'anava escollint l'administrador i la junta. Ah! i quan treien un rodolí, tocaven un cop fort de tabal.... Per allò de la signatura. Si voleu, cliqueu aquí o al dessota i ho podreu escoltar.
No! si això ja es veia a venir.... Varem començar per prostituir la tomba i ara, apa!!! Tothom s'hi veu en cor!!! El títol avui el manllevo del mateix qui ens furta una part de nosaltres. El bloc d'en Toni Cucarella... es diu "Toni Cucarella en roba de batalla". Doncs apa! vols caldo! tres tasses!! Home, que això no es fa. Permeteu-me que m'expliqui: Fa uns dies, amb la meva dona varem practicar un dels esports que més ens abelleix: Trapassejar per llibreries... I ara un llibre ara un altre, els passem per la mà, de la mà al magí i quasi sempre del magí a la bossa. I en aquesta feina tan agradívola: Voilà, quina fuetejada: Em trobo amb la tomba d'En Pasqual Sentís: la portada del llibre d'en Toni Cucarella l'Ultima Paraula, recentment reeditat per 3 i 4. (Cliqueu i veieu-ne la foto i compareu-la amb la de l'Emilia Rovira de Preses que encapçala aquest post!!!!) I mireu quines coses: M'han prostituït la tomba, m'han tret a l'Emília amb les seves cuites, m'hi etziben un camàndula a la portada i no en tenen prou, que a dins, ni citen d'on han tret el retrato!!! No home no!! Que això no es fa. Que aquesta tomba és un tresor i massa preuat perquè ens el violi qualque indocumentat i el posi a la portada d'un llibre, sense citar d'on l'ha tret!. Castigats sigueu a les penes eternes d'en Pere Botero! Si voleu, cliqueu per veure les fotografies d'un cementiri que és una joia : El de Sinera. Si voleu, cliqueu un post antic on explico algunes dades. I per que en tingueu coneixement, us escric la llegenda resumida.
ADDENDA: LA LLEGENDA DE LA ROSA
La llegenda de la història de la rosa, fou tal que l'Emilia Rovira de Preses i en Rafael Martinez Ortiz es varen enamorar quan aquest darrer, cubà, va venir a Catalunya per estudiar medicina i es va ostatjar a casa d'uns parents d'Arenys. Quan la carrera fou acabada, el pobre Rafael se'n retornà a Cuba, no sense abans haver promés a l'Emília que s'escriurien i, el dia de demà, si s'esqueia, es casarien. Les cartes, totes, foren obstruides per la familia d'ella. Tant les d'anada com les de tornada. Emília morí de pena d'amor. Passats molts anys, ja casat i emmainadat, En Rafael , diplomàtic cubà ve a Europa a un Congrés a París. S'arriba a Arenys a veure als seus coneguts i saber que en fou d'aquella noia, l'Emilia... Li expliquen: Es morí de sentiment esperant l'estimat cubà. Ell, en recordança d'aquella bella amistat fa construir la tomba amb marbre de París. Un cop construïda demana autorització a la família de l'Emília que quedava. El permís li és negat. La llegenda ens il.lustra que el cavaller cubà, es treu una rosa fresca, acabada de collir que lluïa a l'ullal de l'americana i la llença, solitària, dins la tomba... El simbol excels de l'amor: Una rosa, encara tendra, que reposi en recordança pels segles dels segles que l'amor, a voltes, no és res més que una rosa perlada de gotims de rosada.....
Després, unes mans maldestres, la malmeteren posant les restes de la pobre Emília a la tomba i trencant l'encanteri de l'amor... volent-la convertir en una tomba adotzenada... I la història ens retorna el seu desengany... Ara, per greuge de visitants, a la tomba de l'Emilia, sempre, sempre ... hi ha unes roses de plàstic... (Apa! castigats per sempre més) I és clar... Havent trencat l'encanteri, què voleu!! qualsevol passerell es veu en cor de tornar-la a violentar!!! Salvem la tomba, salvem l'amor... I en Toni Cucarella, home enllustrat i de provat senderi......, crec que, algun desgreuge o altre ha de fer......
Foto: Capvespre ennuvolat al port de la rada de Llevant de Sinera, amb els tres turons al fons.
La mare Muntala desa la claror a l'armari. La veu de l'Espriu ressona per la claror de Sinera i l'Altíssim resa la darrera oració abans que el sol deixi en tenebres el Xibalbà del Mareny.
Vilatans,
patricis de Sinera: som a les acaballes de la faula. El sol s’ajoca enllà dels
turons del Mont-Alt, una ora suavíssima es desvetlla al Mal Temps i ens portarà
sentors de fonoll i de menta, l’aigua cau a primes gotes per la molsa del
safareig del tritó, ulls del vespre comencen a esguardar-nos. Atorgueu-vos,
sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca
de perdó i tolerància. Eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre
germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments
petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum."
De vegades, la vila marinera te aquests punts de poesia que, sense massa paraules, la vida et retorna la grandesa d'un instant.
Foto: Foto de Sant Zenon (feta per la X. durant la passejada)
Divendres, cap al tard, una bona colla de persones varem fer una passejada per l'Arenys literari. A la Biblioplatja varem poder analitzar, amb textos literaris, com hem anat confegint el mite de la nostra pàtria encerclada de turons que ha esdevingut amb l'imaginari Espriuenc. Tot amb tot, però, un mite no es fa amb dos dies, i varem començar escatint alguns dels primers textos coneguts arenyencs que eren del frare Segimon de Vic, passant per en Josep Puig i Bosch, Mn Palomer.... Josep Ma Arnau i fins arribar als ja més coneguts i propers, Ferran de Pol, Cucurull, Espriu... I passejant, passejant, varem acabar a la nostra Església de Santa Maria d'Arenys de Mar que, gràcies a les persones que en tenen cura ens varen acollir i escapolir-nos així d'un petit xàfec d'estiu.
Apali, si us animeu, el divendres dia 22 de juliol, a les 7 del vespre, quan ja s'escola el temps de treball i esforç i quasi entrellucant ja el període de descans. I quan l'esperit està freturós de trobar una mica de pau en el devenir dels dies, tots iguals, de sempre... Si voleu trencar aquest quefer diari a la recerca del nostre pa de cada dia, perquè no us acosteu a Arenys de Mar i passejarem per l'imaginari literari d'una vila que respira literatura?. I potser no només literatura, sinó l'encant de saber trobar un lloc diferent que regala al vianant un clos mític, on el bé més preuat és l'orgull de pertinença a aquest lloc mític,. I no només gaudirem d'aquest espai, sinó que ens retrobarem amb personatges que hom no lliga amb aquesta petita pàtria encerclada de turons... també és de l'Azaña, d'en Longinos, del pare Hilari, d'en Sender i la seva Crónica de l'alba, d'en Chopin i la George Sand i si recerquem més també és una vila dels austracistes, on els botiflers en van ser foragitats. I on varem tenir la gosadia de decapitar un rei .... en efigie eh!! Doncs aixó, si voleu a les 7 de la tarda del divendres dia 22 de juliol de 2011, a la Biblioplatja, ens trobarem a Arenys de Mar.... Per a més informació cliqueu aquí.
Foto: Tallaferro i Flor d'Alba. Fotografia de la X.
Diumenge, aquests geganters i altres engrescats d'Arenys de Mar, la varen fer molt i molt grossa!: Varen muntar la filmació d'uns flashmobb (si no es diu així, ja em perdonareu), A l'engrós: 92 gegants vinguts d'arreu, deu càmeres de televisió (algunes en llocs inversemblants, fins i tot volaven la riera....) En fi, festa gran!! Enhorabona per aquesta gent engrescada i engrescadora que, amb pocs mitjans, son capaços de muntar-ne una d'alló més cofoia... Tot amb tot, com que trobareu l'explicació en altres llocs, (per exemple aquí a vilaweb) si us sembla us n'explico una de gegants: Els dos gegants principals (nats a 1955) son en Tallaferro i la Flor d'Alba.(vegeu el cant nové del Canigó de Verdaguer: l'enterro) Pels lectors de Verdaguer no us sonaran estranys els noms. Tallaferro és el comte Bernat de Tallaferro de Canigó.... I Flordeneu és la fada encisadora que l'encercla... I és clar, qui va batejar els gegants a Arenys de Mar (home molt culte) va tenir clar que un Tallaferro a Arenys, d'acord.... ja en som un xic de guerrers... Però una Flordeneu, quan a Sinera només hem vist la neu en comptades ocasions, era massa. Per això se li canvia el nom i se li posa Flor d'Alba, On sinó neix l'albada de cada dia de cada dia a la nostra Pàtria?: A Sinera prop del mar!. Ah! I si en voleu d'altra i us mireu bé les seves fesomies podeu veure un actor de l'época Cornel Wilde-el nostrat gegant - I ella no queda clar si van voler fer la Grace Kelly o la Joan Fontaine. Sigui com sigui sembla ser que els nostres predecessors varen voler fer uns gegants únics... I sí, sí... si aneu a algunes festes de gegants en trobareu d'altres semblants. Fixeu-vos amb els de Premià de Mar, que, a 1977, resulta que son iguals.... Què hi farem.. Però els primers els nostrats gegants de 1955. Visca Sant Zenon!!!!!!....
De matinet, amb l'airet viu, sol ja alçat. Matí tranquil, val la pena una passejada pel nostre cementiri. M'hi portava cercar un prohom arenyenc que aquests dies l'hem tingut a boca de tots. No el trobàvem i gràcies a l'Hug Palou, el nostre arxiver l'hem pogut trobar: La tomba de l'Antoni Torrent, el prohom que ens va aixecar l'Asil. Si seguiu les fotos que us adjunto, veureu que hi ha un mini reportatge fotogràfic del panteó de la Ignàsia Tarré. La sogra de l'Antonio Torrent.... I si mireu bé, veure que m'he pogut acostar als vidres de la tomba i dins, hi veureu la fotografia de l'Antonio Torrent i de la seva esposa Dolores Vinardell. I també veureu que els vitralls son de la Dolorosa i de Sant Antoni... En fi , tranquila passejada i plaent l'esguard als petits detalls... Ah i també veureu la tomba de l'Emilia Rovira de Preses que periódicament ens retorna el malestar pel fet que unes mans graponeres van treure la rosa natural (simbol de l'amor excels) per convertir-la en una tomba adotzenada. Doncs la resposta la teniu, sempre, als seus peus hi trobareu ... roses... de plàstic!!! Encara som a temps a refer la història: A la tomba, única al món, hi havia hi ha d'haver i s'hi ha de mantenir per a l'eternitat una rosa natural amb un lleu tel de rosada: Símbol excels de l'amor!! Apali, si voleu veure les fotos , cliqueu aquí.
Avui, a les 10, a l'Església de Santa Maria d'Arenys de Mar, cantarem les Completes. Perque en feu un tast, us adjunto el video de la Coral l'Aixa cantant les Completes de Sant Zenon. Molt bona Festa Major!!!!
Foto: Un moment de la prèdica. Foto d'en Xavi Salbanyà.
Avui, diada de Sant Marçal, Arenys de Mar ha acomiadat a les Hermanas de los Desamparados, que durant quasi una centúria han tingut cura de l'Asil Torrent d'Arenys de mar. L'Asil, com nosaltres el coneixem. Una obra modèlica, que va crear l'indiano Antoni Torrent, amb molta cura, a partir d'un testament que feu l'any 1892, any en que començà les obres. A l'any 1897 s'inaugura i el propi Torrent disposa que sigui servit per les Hermanitas de los Pobres. A Arenys tenim unes quantes fundacions: ens van deixar edificis per quasi tot: per balnearis, per col.legis, per parcs, per.... en fi... que l'obra dels fundadors va ser important en fer la deixa, però com l'Antoni Torrent, cap. Ell va pensar l'edifici, el va fer construir, va crear el patronat que el gestionés i va encomanar a les Hermanitas de los pobres que el dirigís... I des de llavors, les Hermanitas de los pobres ho van deixar passats uns anys i van venir després les Hermanitas de los Desamparados i des de principis del segle XX fins avui, ha estat regit amb molta cura, per les dues congregacions. Avui ens han deixat i s'inicia una altra etapa, destinada també a Residència de Gent Gran. I si voleu veure les fotos d'en Xavi Salbanyà, cliqueu aquí: Valen la pena!! I Arenys ha volgut donar-los-hi les gràcies com es mereixen, amb un acte molt lluït, en el que, m'han demanat que fés la prèdica del comiat, que us adjunto.
Foto: Cementiri
del Mareny, que alguns diuen que s'assembla molt al de Sinera.
Avui, amb una
bona colla de gent, hem recorregut els indrets de Miralls térbols, la novela de
Lluís Ferran de Pol. He intentat
transmetre tres nocions:
a.- Arenys és
un mite per ell mateix, per història, per autors literaris i pel propi espai. En
definitiva : Una república federal independent.
b.- Hem
intentat escatir els espais de la novela. El port, el cementiri, Can Pasqual,
el café dels Menestrals....
c.- El fil
conductor de l'obra: No és altre que el joc de miralls. Entesos els miralls com
els entenien els clàssics: "El retrat de Dorian Gray", el mite de Narcís
i el mirall que retorna la faç del drac... aquest mirall que ens retorna el
propi jo, però aquest jo que no vull veure, aquest jo que no em plau veure. Jo
vull veure un jo a través del mirall, però és un jo que no existeix. Com diu Gide : "Rien n'est plus fatigant que de réaliser sa dissemblance". No hi ha res mes esgotador que adonar-se de la dissemblança.... La dissemblança que ens retorna el mirall, si volem veure a través d'altres ulls, si volem viure la vida a través d'altres sensibilitats.... el mirall és obstinat i ens retorna a la dissemblança... I el que hi
ha a Miralls tèrbols, és el retrobament del jo distorsionant. Tots tenim aquest
jo. L'Enric, protagonista de la novel.la, s'emmiralla amb el seu pare, el seu
antagonísta, el propi drama del Fill pródig....
En fi, una passejada pels encontorns del Mareny amb final al cementiri del Mareny que molts diuen que te semblances i dissemblances amb el cementiri de Sinera... Quí sap!
En definitiva,
una lectura pràctica sobre el propi terreny del Mareny.
I potser no hi
ha altre vila ni indret en tot el nostre país que pugui gaudir, per descriure
un sol espai, dels noms que nostres tenim. D'Arenys en podem dir: Mareny
(Ferran de Pol) Vilamar (nom non nat també de Ferran de Pol. Sinera (d'Espriu),
Rialda ( Fèlix Cucurull). I Arenys (Miquel i Vergés) i altres que si el temps
i altres elements ho permeten podrem anar afegint.
Però pel damunt
de tot, Arenys és un mite: ja ho deia el mateix Ferran de Pol en l'escrit que féu a la mort de Mn Palomer:
De tots els
pobles que jo conec, Arenys de Mar m’ha semblat sempre, de molt, el més
preocupat d’ell mateix quant a comunitat, a petit conjunt, a menuda pàtria. Que
el lector no cregui, ni per un moment, que al.ludeixo a la bajanada de la Pàtria
petita, o xica, com alguns anomenen entitats respectables. I bé, aquesta mena d’aspiració
a un sentit local, aquesta tendència a la polis (no hi ha altre remei que
escriure la parauleta, però amb un inici de somris, és clar) fa d’Arenys un
poble especialment sensible a una possible mitologia. Una mitologia tan menuda
i a petita escala com vulgueu, peerò necessària i gairebé fatal, donada l’aspiració
que el poble d’Arenys sent per a constituir-se en petita pàtria.
Que aquesta petita pàtria encerclada de turons us sigui plaent...
Mireu, els que estem vora el mar, de sempre, l'hem viscut a voltes com el nostre amic i a voltes el nostre enemic. Els d'Arenys, per allò de tenir una Real Escola de Pilots, varem tenir més facilitats que d'altres per anar cap a Amèrica a fer les amèriques... els uns en van tornar amb el ronyò cobert, els altres ni van tornar i uns pocs varen tornar però no varen abocar cap caleró a la gaia vila. Però els que en tornaren, ens deixaren el seu llegat: En Xifrè, l'Hospital..., l'Antoni Torrent, l'asil... i...... I avui, ens han convidat a n'En Zenon de Pol, una eminència en la cosa dels nostres avantpassats a Cuba, en Joan Pons que en sap un niu i a un servidor , que no en se gaire però m'apassiona tot el nostre passat i hem fet una mena de taula rodona al llevant de taula, quan el sol encara era alt, una colla de gent s'ha aplegat a la plaça de l'Església de la Vila d'Arenys de Mar, per escoltar històries, facècies i passatges del nostre passat remot. Si voleu, podeu escoltar el que he explicat....
