Us enllaço l'escrit que vaig fer el dia que varem poder veure en el seu esplendor el Gorg Negre, després d'haver-ho intentat moltíssimes vegades.:
Una prometença cal complir-la. I avui ha estat el gran dia. Amb En Manel i En Toni hem fet cap al Gorg Negre. De bon matí, pel camí de Can Prat, on, en passar-hi ens ha semblat sentir el plor de l'amo, enderiat per no trobar l'estimada goja que, un dia, pel seu mal cap, va perdre a l'estimball del Gorg Negre. Hem seguit la pista de can Prat fins al peu de la creu, resseguint el corriol d'aigua que ens parlava de les angoixes de la contrada. Hem passat pel suro gros. Val la pena que li feu una ullada per copsar la natura com se les enginya per fer créixer una alzina surera damunt una roca.
Hem arribat al peu de la creu. On em vaig haver d'aturar el darrer dia. Des d'allí hem iniciat la remuntada del riu. Grimpant com escaladors i ajudant a n'en Xaloc a guanyar els desnivells. Per fi, la resclosa davant nostre..., Quina joia! Quin esclat d'aigua, quina fúria l'embat del torrent! Encisador ! El lloc te l'encanteri de la dona d'aigua, de la goja, de l'esperit ferreny de l'aigua obrint-se pas per la torrentada!!!! Hem quedat impregnats d'una pau sens fi.... Fins i tot hem trobat l'ànima del dimoni perduda dins l'aigua en forma de gripau... groc... !.
Ah! i en Xaloc s'ha portat com un "jabato" pujant per allí on era materialment impossible de pujar un gos.... Bravo per ell!!
Foto: La riera de Gualba a la vesprada de la diada de Tots Sants.
Ja us vaig anunciar que enguany podríem tenir un Montseny engarlandat. En teniu una mostra: si voleu veure les fotos que he pogut obtenir aquesta tarda de Tots Sants, cliqueu aquí. M'ha enxampat un aiguat de molta potència, però he pogut pujar pel camí de Riells, i ara una giragonsa ara una altra, he anat copsant els colors de la primavera d'hivern que ens va oferint la muntanya: els grocs, els verds, els marrons glacé, algun vermell esclatant i algun escadusser color granatós. Una joia per a la vista i l'esperit i avui, també , la muntanya m'ha regalat les seves millors endreces. Només arribar al cimbell del camí de Riells, on es pot veure amb tota l'esplendor la vall de Gualba engarlandada, m'ha sortit a l'encontre un bon ruixat. Regal dels Déus que han volgut que el tast de tardor fos d'alló més plaent. Encara no hem arribat als colors de la primavera d'hivern de 2003, però Deu n'hi do.!!!! Si continueu resant, frescoreja un xic i no fa cap ventada, veurem altra volta la lluminositat dels vermells, tot fent rotllana amb els colors vius que la gran baluerna ens oferia aquesta tarda.
Ja podeu resar!! Aquest any, si no hi ha res que ho destorbi, potser serà un any en que la tardor ens pintarà llapissades grogues, ocres, vermells, blaus, grisos, als capçals dels arbres, ... en definitiva ... podem tenir un any de pintura cromàtica a la nostra muntanya. Vegem-ho: La foto que encapçala aquest post és de 2003. Des d'aquell any, la muntanya, a la primavera d'hivern, no ens ha sabut pintar aquestes coloraines tan plaents al caminant. Les fulles, tots aquests anys, han caigut a mig setembre. I és així, que no han pogut tornassolar-se al cimbells dels faigs, dels pollancres, i d'altres espècies de fulla caduca... Resultat: Res de colors a muntanya: del verd hem passat al gris... i tot acabat. Aquest any és donen les mateixes circumstàncies de l'any 2003 i alguns altres anys (pocs) : Ha plogut al Juliol (força). L'agost ha estat prou calurós. Setembre ha estat parcialment plujós. I tot amb tot, no ha fet massa vent. Les condicions son òptimes perque aquest any tinguem colors a muntanya. Ara!: Reseu perquè no faci vent i que faci una mica de fresqueta.... Si és dónen aquestes circumstàncies tindrem les fulles colorejant-se al cim dels arbres i : SIMFONIA DE COLORS A MUNTANYA!!!
Enyorança de l'espai frescoral de la nostra oblidada muntanya. A recer d'un matinet prou ardent, amb un sol que picotejava de valent, després d'unes hores de feina, cap a la muntanya!. Fa temps que no havia copsat les clapissades de sol que s'entrelluquen per les fulles verdorenques dels faigs sadollats d'aigua plaent. El juliol ha estat benèvol. Si a Déu plau, enguany, a tardor, la muntanya ens regalarà uns colors vius, apareixeran els marrons, els ocres, els vermells, els grocs .... en fi una simfonia de colors, si tenim la sort que enguany, plogui una mica més i les fulles no caiguin abans de tornassolar-se arrapades a l'arbre al que pertenyen.. Oh! quina verdor més jovenívola que, amb remors de l'aigua del sotabosc que regalava l'orella, el verd dels faigs fent sardana amb el lila de les violes, i la llum que planava sobre el gran bassiol del Montseny. Quin goig retrobar la muntanya! Ella sempre espera per sorprendre el caminant escadusser que, amb calor a la vall, hi puja encara que només sigui a fer tat. Si voleu, podeu entrellucar les fotografies totjust sortides del forn....
Ronsejo en acabat de dinar. M'arribo, ara una giragonsa, ara una altra, fins al llindar de la porta del clos eclesiàstic i tranquil de Sant Esteve de la Costa. A la llunyania, unes nuvolades espantadisses. El sol llueix esmorteït. El comunidor es dreça tranquil, encapçalant aquesta vall pregona de la nostrada Muntanya. Una fotografia, ara una altra... De cop, el temps s'atura. L'aire pren una finíssima serenor. El sol, temorenc, s'amaga al darrera la nuvolada... la dringadissa i els piulets dels ocells, de cop, aturen el seu tarannà bellugadís. El xiprés es dreça endiumenjat, tot dient, baixet, baixet, una pregària.... El silenci total.... De sobte, les batallades del campanar de Sant Esteve, van escampant-se arreu, tot anunciant que son les cinc de la vesprada..... Pausadament, harmoniosament. El seu dring és potent. El so ha d'arribar a tota la muntanya. La magnificència del so que ens porta al recolliment de la solitud acompanyada. Marxo: dos vailets, agombolats per la seva mare, corren pels camps que verdegen.... Retorn a la vall..... Si voleu, podeu clicar les fotografies d'una sortida antiga.
Foto: Les deus d'aigua de Marianegra, amb la C. ja fa uns anys...
Sortida de ja fa uns anys:
"Veient com n’estava
de blanca de neu la nostra muntanya, hem cregut que les deus d’aigua estarien
ben farcidetes. I, apali, cap a Marianegra a veure els dollsdels quatre raigs d’aigua furient i del
salt, que, de ben segur, pensàvem, estaria esperant-nos en la seva
majestuositat.
Però ai las!
Que el que hom es proposa es pot veure malbaratat per una surera immensa al mig
de la carretera. Podeu veure les fotos de la surera que, tan gran com era, ens
ha barrat el pas cap a Santa Fe. Un miracle no ha volgut que nosaltres acabéssim
al dessota de les seves urpes...
Però fent
marrada i tot, hem arribat a les deus de l’aigua pregona de la nostra muntanya
del senyal. Veieu com hem xalat de la neu, de l’aigua, del paisatge, i de la
serenor sempre nova i resplendent de la muntanya del senyal."
Aquests dies de recolliment, us enllaço una caminada antiga:
Revolts i
giragonses d’un camí entreteixit de verds, grocs, flors boscanes i alguna
esmorteïda, encara, orquídia ens ha anat menant, ara un pas ara l’altre cap a
la ignota petita Esglesiola de Santa Maria de Liors. Els revolts s’ens feien
aspres, a cada giragonsa, el camí ens esperava per ofrenar-nos, humilment, el
canvi de la natura: que si ara uns pins altívols dels que en baixaven, amb fils
invisibles, uns cuquets que t’ensopegaven a la cara, que si ara feies un revolt
i trobaves unes alzines esmorteïdes per la calor, ja força punyent, i suara en
el revolt trobaves el plaer d’una obaga humida plena d’una frescor que feia l’instant
plaent. Les giragonses del camí, talment com les giragonses de la pròpia vida,
quins designis secrets ens depara la natura? Quins designis secrets ens deparen
lels revolts mal girats de la vida?... Respostes difícils a una vida també
prou difícil... Nosaltres però, com a humils caminants, només podem mostrar-nos
a la natura amb un gran interrogant, només amb l’interrogant de la
pregunta....... talment com davant la vida mateixa...I... Apali! Podeu gaudir de
les fotos a clicant aqui
Foto: 31 de desembre de 2006: al cim del Matagalls amb els bons amics que em trob en companyia.
Avui us enllaço un post d'una sortida ja antiga, d'hivern amb neu al Montseny:
De bon matí/
quan els estels es ponen/ hem de sortir/ per ganyar el pic gegant...I avui, vinga
gresca i batzàrria, els estels han fet de coixí dels nostres somnis: tot un any
oblidant-nos de la muntanya amiga i avui ens ha rebut amatent i oferint-nos el plaer de la
trobada. I com estava avui el Matagalls!!, engarlandat amb els millors
abillamentsque podia tenir a l’armari
del bon temps. I nosaltres engrescats com col·legials antics anàvem
enfilant-nos a la trobada amb l’home dels nassos que, de ben segur, que trobaríem
al cim... I les fonts...quin
regal de la natura avui empolsinada de farina del pessebre, i l’arbre de Nadal,
cofoi de rebre els fills pròdigs. I nostra mare, la muntanya del senyal, s’ens
obria cofoia de rebre el desori matiner d’uns infants marinersque, per un dia, no volien anar a
costura i volien fer festa de la bona!!. Festa de la grossa i ho hem aconseguit.
L’hem trobat, com sempre, com mai, com la volem sempre:la nostra muntanya que ens acull
amorosa al clos matiner on la natura es transforma per sorprendre’ns. I quin
goig, quina joia... Només que ens sap greu pels que avui no han gaudit amb nosaltres...
Però la muntanya ja ens ho ha promès ... ens espera sempre amatent als nostres
antulls!!!!. Veieu-ne les fotografíes
Com tots ja sabeu, les nostres passejades pel Montseny tenen la claror dels dies clars i la foscor dels dies rúfols,... però sempre, sempre, tenen la bellesa de les petites coses, dels petits plaers, de les petites sensacions de retrobar, en els petits instants fotogràfics, una mica de nosaltres mateixos. Quina bellesa trobar una taula parada amb un porró que ens espera per sadollar la curiositat del caminant!. I aquell paller amatent que indica el corriol precís al caminant freturós de sensacions novelles, i la claror al bell mig de la fageda, i la teranyina que ens reporta sensacions de collarets reials... i la petita branca tot just entrellucada. i l'aigua plaent dels petits racons... I com sempre, el Montseny son els seus cims i també les petites sensacions del caminant, a la recerca dels petits plaers que, no ho dubteu, son la grandesa de la vida!. Apali, si les voleu veure, cliqueu aquí.
Hem anat a l'encalç de la serenor tranquila de la vall de Santa Fe, llaçada pel camí dels traginers fins enfilar-nos per Passavets, a l'abraçada que, eternament, te enllaçats un avet i un faig. Des de sempre la pregunta eterna: Es una abraçada d'amor etern, o és l'assassinat que no deixa passar ni l'aire, ni el temps, ni la llibertat per les seves poderoses urpes?. És el faig que agombola l'avet, o l'avet que s'escapoleix de l'abraçada encisadora. Gran pregunta la de pensar, si pel veritable amor, hi ha de córrer la llibertat que ens guia, o hem d'estar eternament enllaçats i ancorats al temps i a l'espai. i llavors, lentament, cap al pla del Convent i la font de Maçaners que, de la boixa negrosa, ens sadolla l'aigua que dringa enmig de la roureda que s'ens està esmorteïnt. I ara un pas ara l'altre, fins la forca que ens ensenya com un faig pot engolir una part de la nostra història montsenyenca que, dia rera dia, s'empassa goludament l'estri de les nostres muntanyes. i per acabar, el llac que ens espera tranquil, com tranquiles son les seves aigues que emmirallen l'infinit. Us enllaço les fotos d'avui i també les d'una sortida de l'any 2006 on podreu contemplar un esplet de marcòlics.
I quin goig feia avui la nostra muntanya!!. Ens ha vingut a l'encalç ben polida, neta, endiumenjada, ha tret el colors de l'armari, ha debolit les males estrugances de la nostra quotidiana existència i ens ha col.locat al bell mig de la presència del transcendent. Avui, els que hem tingut el goig de compartir amistat i companyonia, ens hem sentit traslladats al més enllà dels colors, de les sentors, de les sensacions, de les mirades amples, de les mirades properes, on ens venien a veure les flors, els blauets, la farigola, el refilet de les bestioles boscanes... I a l'ensems hem pogut trepitjar un espai màgic al cor de la nostra màgica baluerna: Les rossoles, un espai erm, que en altra lloc desentonaria de la natura exuberant que ens sortia al camí, però que avui, ens feia de contrapunt a la nostra joia de conviure i viure a plena natura. Ai las, que sadollats de colors, de flors i de força, hem tornat a la quotidina existència, a voltes, massa sovint, tenyida de dolor. Amén. I si voleu entrellucar una petita mostra de la sortida, poseu clicar aquí.
Foto: Farigola (em diuen que és barballó o cua de cavall!) al Montseny.
I si a la plana ens avisaven que vindrien calorades, nosaltres amatents a respirar la bellesa del Montseny, hem fet tat a un dels indrets més bells i grandiosos de l'esponerosa baluerna. Des de la Calma, ara un pas ara l'altre hem anat baixant pel Pla de Niudecorbs, deixant a la nostra esquerra el Puig Drau. Al lluny, la lluminosa presència del Sui ens anava fent tat, ara en un revolt, ara l'altra. I al davant, presidint la nostra caminada el gegant adormit del Montseny. A la dreta hem deixat l'Estret de Gibraltar, i més enllà el Serrat de les bruixes i tancant l'horitzó el Coll Serola, (no patiu, no és el barceloní) i és que al Montseny tenim de tot!. I dringant per les marrades, tots els colors del verd que ens cridaven fort. I el Molar, el gran casalot que ens ha deixat l'ombra per fer un mos abans de reprendre la nostra baixada cap a la recerca del dring de l'aigua, que, com podeu veure, avui no ens era pas gasiva de la seva presència. I els amos del Molar, els artífexs que s'hagi pogut salvar l'Estela ens han fet el goig d'atendre'ns molt amablement. Apali! si voleu gaudir del Montseny, només us ho heu de proposar i passejar per la nostra muntanya, és un dels plaers, dels petits grans plaers, dels que encara podem gaudir els mortals. I si us abelleix, podeu veure les fotografies que hem fet aquest matí primaveral.
Foto: L'Agapit Borràs, arquitecte autor del Mirador on han exposat l'Estela al poble del Montseny.
Avui, tocava anar a l'encalç de l'estela, de seguir el seu camí ignot a la nostra muntanya del Senyal. la Calma ens espera amatent, lluïa uns núvols baixos que enamoraven. Per primera vegada en molts anys, la boira ens ha acompanyat a la recerca de l'Estela. De ben segur que els fats divins no volien que perdéssim l'oremus per la vista de la muntanya solellada. La tebior del gris ens ha acompanyat fins el peu de la barraca. Feia goig d'avançar, lentament, però fitant cada recó del camí. Un pastor ens sortia de la boira per saludar el caminant freturós de trobar la baluerna en forma de barraca. Adesiara les nostres figures es convertien en lleugeres ombres que avançaven amb ulls de cec. I les flors boscanes ens sortien a saludar tímidament. I per fi, la barraca d'En Ramon, que, acollidora ens ha fet passar al seu clos i hem pogut constatar la copia de l'Estela.... I que bé. I de retorn, hem fet tat al mirador de l'Estela al Prat del Rector al poble del Montseny... I allí ... miracle: ens ha vingut a l'encalç l'arquitecte de les noves estances de l'Estela: L'Agapit Borràs, que amb bonhomia, sabiduría i pedagogia ens ha explicat que el color vermell de les portes vol ser el signe perquè els estadants del Molar, quan surtin a l'Era puguin veure aquesta Estela , fins fa poc a casa seva. I ens ha il.lustrat de la forma del mirador... i ens ha fet estremir quan ens ha explicat que en el dinar de dissabte passat que era la celebració de la col.locació de la pedra, un bon home de muntanya es va emocionar, no quan parlava de persones, sinó que es va emocionar quan parlava de la pedra... I sí... A les persones les estimem i ens condolen els seus problemes, però quan és la història la que ens ve a veure, ens estremim quan veiem part del nostre passat, encara que sigui una pedra. Apali! Si ho voleu aneu al poble del Montseny a llucar la Pedra que ens lliga amb la Història: L'estela de la calma . Ah! I us acompanyo les fotos de la sortida, però també, per fer-vos una idea de la diferència de la barraca, us acompanyo fotos d'anys reculats!.
I enllà d’enllà, hem fet cut a la barraca
gansonera d’En Ramon que ens goitava per mostrar-nos la seva joia de l’Estela,
on mans matusseres ens volen privar de la grandesa de trobar un tresor a la
muntanya. Potser l’acabaran traient per a vergonya de caminants i l’haurem
d’anar a veure a un museu somort de les barcelonines planuries.
Aquell dia vaig pensar que ja, mai dels mais,
ens lliuraríem de perdre l'Estela i no la tornaríem a tenir al seu lloc primigeni: La barraca d'en
Ramon.. Veia segur que la perdríem per sempre.
Però ai las! que els fats divins han fet que la
temença no es convertís en realitat. Ans al contrari: Avui tenim la barraca
d'en Ramon refeta. (pel meu gust massa ben girada, l’antiga era matussera, com
cal al servei que prestava) i a dins hi tornem a tenir l'Estela (una copia) i
la de veritat la tenim al poble on ha de ser: al Montseny. I diuen que
bellament exposada. Aviat ho anirem a constatar.
Avui però em plau dir, amb molt de goig, que gràcies
a les administracions, tornem a gaudir de la barraca d'en Ramon i l'Estela de
la Calma al seu propi lloc: A la Sitja del LLop. I el bon amic Jordi Novell, aquesta setmana ha anat a veure-la i m'ha enviat la foto que ilustra aquesta anotació.
En estol cap a la recerca de l’Esquei,
del Turó i de l’empedrat del Morou. Després de molts dies d’enyorament, avui
tocava retrobament amb la muntanya del senyal. I cap a la recerca dels narcisos,
que, sabíem per altres anys, que els podíem trobar a prop del Turó del Morou,
però avui, porucs i tímids que son, no han volgut sortir al nostre encalç,
però, ai las! que hi ha hagut un narcís, que, desvergonyit, ha dreçat la seva
testa al sol i ens ha vingut a l’encontre, alterós, xiroi, joiós i ens ha
enjogassat la sortida. Després l’esquei ens esperava amb la seva visió rutilant
del Turó de l'Home.
I xino xano, cap a l’empedrat
que, com sempre, ens ha sorprés orgullós, posant-nos al davant, dins l’escenari, el Turó de Paletreques,
i el Turó de l’Home, i les Agudes i... al final , el sadollat llac del
Montseny, on, sorpresa immensa, hem trobat a la persona més humil, més
sàvia i més orgullosa de pertinència al Montseny: un savi total. Mestre Josep
Maria Panareda i la seva esposa amb uns amics. I , àpali, hem gaudit de les
seves lliçons abans de prendre el retorn cap a la llar que ens agombola,
esperant, altra volta, poder tornar aviat a la nostra gran i estimada baluerna.
Foto: Les deus d'aigua de Marianegra, amb la C. ja fa uns anys...
