|
país  “[...] junto a la crisis económica, me preocupa la desconfianza que parece estar extendiéndose en algunos sectores de la opinión pública respecto a la credibilidad y prestigio de nuestras Instituciones. [...] Vivimos en un Estado de derecho, y cualquier actuación censurable deberá ser jugada y sancionada con arreglo a la Ley. La justicia es igual para todos.” Juan Carlos I, Rey de España 
Les
eleccions del 28N van donar com a guanyador Artur
Mas que, pocs dies
després, fou investit el 129è
President de la Generalitat.
A prop de la simbòlica xifra que suposen els primers 100 dies de
Govern –concessió mediàtica de la que no acabo d’entendre la
virtut, ni política ni democràtica- s’ha fet evident una
bicefàlia de facto
al capdavant del Govern, amb una atribució desigual entre funcions i
llurs responsabilitats.
 L’expresident espanyol, José María Aznar, ha tornat a situar en l’agenda
política el perill de la unitat de l’estat, sota la subtil però
matussera fórmula de la abusiva despesa pública que generen les
administracions autonòmiques. Tal i com s’hi va referir, no cal ser mal pensat per intuir que el que pretenia dir no anava contra la política especulativa i malbaratadora dels pressupostos públics de les comunitats de Madrid i València, sinó del que es consideren despeses indesitjables i prescindibles com aquelles relacionades amb la llengua, la projecció internacional, la promoció de l’esport, la cultura, l’educació, els mitjans de comunicació públics... tots ells amb l’afegitó de “català/catalana”. De fet, podria dir l’autonomia, perquè és una la que realment el molesta. 
 En poc més de sis mesos hem assistit perplexes a una regressió sense precedents des dels temps de la LOAPA, patida per l’autogovern català. I, sorprenentment, no ha estat només com a conseqüència d’una acció legislativa i deliberada de les Corts espanyoles, sinó amb el suport còmplice del sistema judicial...  El propietari de l’imperi RUMASA, el polèmic Ruiz-Mateos, va presentar-se a les eleccions europees de 1989 com a resposta al que va jutjar en el seu moment de la més gran injustícia que s’havia comès per part de l’estat espanyol a un ciutadà innocent. La seva lluita, estrambòtica per alguns i lloable per uns altres, i la impossibilitat de celebrar un judici que ja s’ha posposat per quasi 30 anys, van fer que decidís sotmetre’s al veredicte popular presentant una candidatura a les eleccions al Parlament europeu... 
 María Luisa Cava de Llano, defensora del pueblo en funcions, ha encetat una polèmica pròpia d’aquells que utilitzen les institucions en benefici propi, o per interès partidista ignorant quina és la naturalesa política del lloc que ocupa. Al·lega aquesta persona en virtut d’un càrrec que ostenta de forma transitòria, que el català no pot ser de cap manera, la llengua preferent d’una persona que, provinent de qualsevol indret del món, arriba a Catalunya i busca residir de forma més o menys permanent al nostre país. 
 Dissabte, 10 de juliol. Barcelona es converteix, durant unes hores, en l’epicentre del catalanisme. Gent de moltes procedències –al meu costat uns valencians i un alguerès- i de gran pluralitat ideològica –socialistes, democratacristians, socialdemòcrates, liberals...- expressen amb una única veu, una sola idea: Catalunya. La voluntat de ser i la dignitat d’un poble que no s’arronsa i que n’està cansat del menysteniment que ha patit els darrers 7 anys. Els mateixos anys que ha durat el debat de l’estatut. 
Ei, deixem-nos de formalitats / tu i jo ho sabíem / que no sempre es pot guanyar / però tampoc és absurd defensar allò que és teu / és temps de dificultats / tornen les desamortitzacions / és temps de dubtes / toca decidir 
 El cofoisme de la unitat al Parlament va donar pas a l’escepticisme de la praxis i aquest, a la divisió provocada per l'acord de Madrid. Va passar el temps i la llarga espera va donar peu a la permanent fatiga que es va anar configurant, finalment, en desorientació. És fàcil confondre un poble quan es posseeixen els instruments per a fer-ho, però és impossible que renuncïi a llurs principis si està convençut i decidit a aconseguir allò que persegueix.  Un sí és una afirmació clara i diàfana. Especialment, com a resposta a una pregunta. Un sí és, inequívocament, una elecció, una decisió. Un sí és un permís o un consentiment a alguna cosa. En alguns casos, un sí és una emfatització a una oració que reforça un posicionament. Diem sí a diari. Una persona normal pot arribar a usar-lo, aproximadament, 57 vegades/dia. Són moltes les accions en les que ens cal un sí. També ens cal quan volem comprometre’ns amb alguna causa o persona. Un sí, no dóna lloc al dubte... 
 Temps de crisi és terreny abonat per a bruixots i farsants que ofereixen Ítaca a tocar. La independència o res. El dogma. Quan ens falla l'esperança podem arribar a creure en el camí ràpid, en la drecera. Però no hi ha recorregut còmode per a cap país. Si no ho és per aquells que tenen estat propi, ho serà per a nosaltres que aspirem a tenir-ne un? És vital saber què es proposa per part d'aquells que afirmen tenir resposta fàcil per a qüestions complexes... 
|
Accés de l'autorCategories Crea el teu distintiu Els meus enllaçosDIARIS DIGITALS
ENTITATS
RECOMANATS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
