No sé què ha canviat des de la cimera del G-20 de l’any 2008, liderada per Sarkozy, que propugnava la refundació del capitalisme, i el ple del parlament grec d’aquesta setmana en la que Yorgos Papandreu decidia retirar la proposta de referèndum del segon pla de rescat europeu per l’economia grega.
El dia de la república vaig comprar l’ARA i em va cridar l’atenció l’article d’en Ferran Sáez. Es titulava “El cercle impossible” i intentava demostrar la simulació que a Espanya s’havia generat, durant els anys d’opulència econòmica, a partir de la creació d’una aparent classe mitjana indirectament subsidiada per sous públics però que no contribuïen a un model afavoridor de l’economia productiva.
Vaig començar a escriure aquest bloc un diumenge de juliol de l'any 2008. El primer post duia per nom diner i era una "crítica panegírica" a aquest fòtil tan nociu com imprescindible que necessitem per a funcionar. Ara hi torno. Aquest cop no per parlar d'aquella minúcia insignificant del bitllet de 5 € sinó per fer-ho d'un ignot de 200 €. Quan desembutxaques un groguet passes immediatament a ser sospitós...
Els números governen el món. Ens envolten. Neixem gràcies als números i fins que no els comprenem, no som autònoms. Vivim entre números, parlem i ens comuniquem amb números. No hi ha relació social possible sense ells i, a l'Antiguitat, quan ciència i religió es barrejaven, n'aportaven l'explicació racional a qualsevol dubte metafísic. Pitàgores és l'home que va empedreir aquesta divisa en l'enteniment humà i sempre més s'ha mantingut inalterable. Tot s'explica entre el breu o infinit tram que va de l'1 al 9. També en política...
Jacques Attali ha estat al Cercle d'Economia en motiu de la presentació del seu llibre "I després de la crisi què?". Josep Piqué l'ha presentat, tot destacant allò què no compartia amb el ponent. En acabar la conferència, l'ex-ministre espanyol, ha constatat que les discrepàncies ideològiques entre ells dos són abismals. Molt més del que ell podia intuïr.
Attali és a François Mitterrand el que Anthony Giddens fou per Toni Blair, i això és el que li critiquen els seus detractors de l'esquerra dogmàtica. Allunyat de l'ortodòxia, no fa escarafalls alhora de defensar el capitalisme. Avui, però, critica l'hegemonia nord-americana i denuncia que cap institució prèn solucions contra la crisi. Com a molt, es cusen pedaços a efecte de sedant...
Manipulades desde la imposició o l'acord, les fronteres han estat cicatrius o somnis esbossats per homes assenyalats pels capricis de la història. En el món globalitzat s'ha enfortit la identitat, allò que distingeix aldees i a la seva gent de la resta. Nosaltres i els altres. I, en aquest marc, les fronteres han guanyat protagonisme...
"La inflació acaba el 2008 a l'1'5%, el nivell més baix dels darrers 10 anys". Això vol dir què, pràcticament, no han pujat els preus al consum en tot l'any. A més, les hipoteques han baixat al nivell del 2002. Llegint els diaris d'aquests mesos ens trobem davant una crisi de dimensions històriques i no parem de descobrir forats negres financers que agreugen la crisi de confiança que pateix l'imaginari col·lectiu.
Continuem sense saber que està passant amb els "simpàticament" coneguts com a Plans de Rescat, i és clar, amb aquest nom, qui s'hi pot oposar a tant noble exercici de solidaritat col·lectiva ?
Continuem sense saber de què van parlar i, sobretot, a què es va comprometre ZP amb les principals famílies financeres espanyoles.
Continuem sense saber qui acabarà assumint els forats negres financers, de la mateixa manera que no sabem que ha passat amb els cervells de l'MBA que gestionaven el Fòrum Filatèlic i Afinsa, Gescartera, Opening o Martinsa-Fadesa per no fixar-nos en la panacea del lliure mercat nordamericà personalitzats en el gurú Bernard Madoff o l'envejable i exemplar Enron.
No fa tant temps en el què, parlar d’especulació i bombolla financera, era sinònim d'antic i d’ignorar quin era l’inevitable recorregut que en favor del progrés i el benestar, el liberalisme econòmic havia posat a l’abast de la humanitat.
No fa tants anys, hi havia un consens unànime entre persones autoritzades acadèmicament, política i institucional, que ens defensaven l’estabilitat i permanència d’uns creixements econòmics que superaven amb escreix aquells magres que exhibia l’economia real (producció, salaris...).
Venim d'un temps de dogmes que suportem amb silenci a les grises ciutats del món que gosem dir avançat. Venim d'un temps que l'èxit i la droga del posseir enverina les relacions d'afecte i de solidaritat. Tant tens, tant ets. Ni més ni menys. O posseeixes o no ets res. Venim d'un temps de veritats inqüestionables que pesen com a lloses de ficció tan irreals com ho ha estat el sistema per a tenir cada cop més riquesa. Ara toca la dolorosa. La factura dels excessos i les vanitats miserables de l'home.
700.000 milions $: La Cambra de Representants dels EEUU aprova el Pla de Rescat Financer que suposa una injecció de 700.000 $ del Govern nord-americà al sistema bancari.
22.500 milions $: Quantitat necessària per a escolaritzar totes les nenes i nens -segons programa FAO per l'objectiu del mileni- dels països més pobres de l'Àsia, Àfrica, Orient Mitjà i Amèrica del Sud....
10.000 milions $: total aproximat de l'ajuda a la cooperació del conjunt de la UE -segons anuari CIDOB 2006-
Ciutadà: preguntava pel lliure mercat. Fa dies que estic una mica dèbil i el Doctor Adam Smith m’ha receptat llibertatína. Pensava que vostès la fabricaven......això... en necessitaria un parell de dosis en supositori transaccional.
BCE: Lamento informar-lo que la llibertatína ha passat a genèric, ja no la tenim en marca. Ara ens dediquem a un altre tipus de fórmules... molt més importants per la salut del sistema... fórmules que ens evitaran el col·lapse i amb ell, el futur benestar de milions de ciutadans i ciutadanes.
Ciutadà: ...doncs ara mateix no sé de què em parla....
Després de comprovar, en l’indicador de visites, que el post “Sense pensament crític no hi ha independència” tenia un pic d’entrades anòmal en relació a la modesta mitjana d’aquest bloc, he pensat que valia la pena fer-ne un segon, aquest en relació al control a que estem sotmesos com a ciutadans per a evitar que puguem pensar críticament, imaginar, desitjar i per descomptat, actuar, com si aquest país mai pogués ser independent.
La socialdemocràcia, històricament, ha pretès proporcionar les mateixes oportunitats, no els mateixos resultats. És a dir, permetre que tothom sortís des de la mateixa graella de sortida, i no necessàriament que tothom arribi alhora a la meta.
L'objectiu que persegueix sobre un pla teòric, doncs, hauria de ser eliminar les injustícies, no pas les desigualtats.
El contracte social, tant apreciat pel socialisme, pretén la recerca d'una societat més justa. En el cas del finançament, hi podem aplicar el mateix principi: el sistema hauria de permetre més justícia, eliminant aquelles situacions que ens fan partir de punts inicialment diferents.
"Los expertos [...] están de acuerdo en que 'ni hay burbuja, ni la habrá'.[...] el director de Tinsa admite que no es fácil justificar por qué continúan subiendo los pisos. 'Lo cierto es que la demanda sigue fuerte y las alternativas estando la Bolsa como está son inexistentes [...]. Para los promotores, la culpa de esta espiral de precios la tiene de nuevo el precio del suelo."
