Robert Musil va ser un escriptor austríac que va viure la primera meitat del segle XX. Conegut per la seva obra "L'home sense atributs", a la que dedicaria quasi 30 anys, la meitat del que va viure, va morir deixant-la inacabada. Ulrich n'és el protagonista. Un anti-heroi. Un burgès, al que la vida li transcorre banalment. Sense emocions, però sense desgràcies. Racional i amable, l'única transgressió que comet és una relació sentimental amb la seva mitja germana. L'alemanya nazi va prohibir "L'home sense atributs"per nociu i indesitjable. Us adjunto un paràgraf que resumeix l'esperit de la novel·la. Metàfora de la fragilitat de la condició humana, ens recorda que tots portem un Ulrich dins nostre.
Un jove indi es presenta al programa “Vol ser milionari?”, i acaba fent-se ric perquè, sorprenentment, encerta totes les preguntes del concurs. No és cap superdotat, ni ment privilegiada, simplement ha estat un nen dels slums de Mumbai, als que la vida ha maltractat, però com que no hi ha millor escola que la vida mateixa...
La barreja de físic i filòsof han fet de Mario Bunge, nascut a l'Argentina però fill adoptiu del Canadà, un personatge tan indiscutiblement rigorós en el seu anàlisi, com implacable en les seves afirmacions. Algú l'ha batejat com el Messi del lliurepensament. Però innegablement, el futbol encara continúa mantenint una clara prevalència davant la filosofia política. Avui, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, a tocar d'uns 90 anys més que dissimulats, Bunge ha inaugurat el curs 2009 del Consorci Universitari Internacional Menéndez Pelayo de Barcelona, sota el títol "¿Existió el socialismo alguna vez, y tiene porvenir?" ....
Fouché resumeix en essència "l'Inspector" de Nikolai Gógol. Obra teatral que va escriure amb 27 anys i que l'obliga a fugir de Petersburg, com a conseqüència de l'enrenou que va suposar la seva estrena el 1836.
No va agradar gens aquest exercici de despullar la realitat de la burocràcia russa de principis de segle XIX. Farcida de corrupció i cinisme, l'administració i els seus responsables, veuen en els suborns i el caciquisme un espai natural de relació i entesa entre les capes dominants.
Enguany es celebra l'any Ferrer i Guàrdia. Nascut fa 150 anys i afusellat fa 100, Francesc Ferrer i Guàrdia es considera el fundador de l'Escola Moderna. Personatge controvertit i injustament explicat, Ferrer i Guàrdia va pensar més enllà dels personatges de l'època i va idear una educació d'avantguarda a finals del segle XIX i principis del XX.
Pedagog innovador va defensar en tres pilars quina considerava que era la base educativa dels infants del seu país:
- coeducació entre nens i nenes, quelcom inèdit a l'època. - educació integral: a part de formar la intel·ligència, cal desenvolupar el caràcter, promoure la cultura de la voluntat i preparar l'individu tant físicament com moral. - coneixement basat en el racionalisme i el cientificisme i oposat a les veritats preconcebudes. La raó i l'experiència com a pilars del coneixement.
L'Escola Moderna tenia com a objectiu l'educació de les classes treballadores d'una forma racional, laica i no-coercitiva, i acabaria inspirant, a partir de 1911, l'Escola Racionalista a Londres i Nova York.
Enemic dels dogmes i l'autoritarisme i defensor de la llibertat de pensament va ser, fonamentalment, una persona que va lluitar contra les imposicions i els apriorismes d'una societat sovint atenallada per les rigideses morals i religioses.
Va ser jutjat i condemnat com a instigador dels fets de la Setmana Tràgica de 1909. Arran de la seva execució, fins i tot el diari conservador britànic The Times, va oposar-se al fatal destí imposat pel tribunal militar espànyol: «Per negligència o estupidesa, el govern ha confós la llibertat d'instrucció i consciència, el dret innat a raonar i expressar el seu pensament, amb el dret d'oposició, assimilant-lo a una agitació criminal»
El Festival Internacional Cervantino, gran cita anual mexicana de teatre, música i dansa,ha convidat a Catalunya i a l'estat de Campeche en la seva 36ena edició. En la seva presentació, Guanajuato ens ha ofert tres glops de país...
La cultura popular vertebra un país. Tant, que la venerem com cap altre expressió col·lectiva pròpia. Les festes de la Mercè a Barcelona no serien el que són sense el Correfoc.
Tradició en estat pur. Paganisme destil·lat. Foc i cultura, dos elements indestriables dels pobles mediterranis. I es que el correfoc data d'una data tant llunyana i pretèrita com...la dels anys 80...
Hi ha notícies que no ho són, però que no per això deixen de tenir un valor en sí mateixes. Avui, el Pla de Foment de la Lectura, ens deixa una petita "píndola" de llibertat. 67.000 joves podran llegirgratuïtament durant un any la publicació que desitgin d'una llista proposada.
No recordo que cap pel·lícula recent amb el personatge del Checom a protagonista, fins avui, hagi tingut el beneplàcit de la crítica. En alguns casos, pel tracte superficial del personatge i, en d’altres, per oferir un resultat caricaturesc de la història al servei exclusivament del consum. L’única excepció que hi destacaria seria “Diarios de motocicleta”, de Walter Salles, amb un joveníssim Che en formació - interpretat per Gael García Bernal -, que encara no era el que tots tenim en el subconscient, però que ja apuntava maneres i una personalitat que emanava principis i es forjava sobre una sòlida base humanista. La figura d’Ernesto Che Guevara és una icona estètica que ha sobreviscut les modes de forma impensable al llarg de dècades i generacions. Que fins i tot ha deixat de ser...
Elcòmic pot ser, també, una barreja d'expressió artística i instrument de denúncia i crítica social. Injustament se l'ha titllat de producte de masses sense cap mena de consideració ni de mínima atribució cultural. El còmic satíric, a ulls de la societat, pot ser més corrosiu que el millor article d'opinió d'un analista, perquè la imatge al servei de la comunicació arriba a transmetre fàcilment missatges de contingut complex i profund. Esdevé una càrrega de rebuig cap a situacions injustes que alimenta l'actual sistema de consum, polític i/o social que ens adoctrina i ens fa inofensius perquè sovint hem renunciat a la reivindicació i a la lluita de molts dels nostres drets individuals i col·lectius. Tan és així que el còmic és objecte de permanent persecució, censura i repressió en països amb carències democràtiques elementals.
Quan als i les joves del nostre país se’ls explica a l’escola la Revolució Francesa, no se’ls parla de Joseph Fouché, o si se’n parla, es fa de forma extremadament tangencial i asèptica. I és ben bé una llàstima. Cap personatge rellevant del 1789 francès, és tant actual, tant vigent, com el "Mitrailleur de Lyon". Cap tant real. Cap tant viu. I, probablement, de molt pocs com ell, podríem explicar perquè, de vegades, la política té les “imperfeccions” que té.
- Aviat serà tard - Ho sé..... - Havies volgut que fos així? - Hi ha circumstàncies que no les esculls tu... - Dona, però sabies a què t'exposaves! - Ho havia fet sempre de la mateixa forma...i mai havia passat res... - A la sort no se la pot temptar
“No és per odi, no és per guerra que venim a lluitar a cada terra. Sota el cel blau l'únic mot que ens escau és un crit d'alegria: la pau [...] Contra els baixos crits innobles aixequem cap al cel les nostres mans! Vibrin els cants perquè es tornin més grans i més lliures els pobles.”
Josep Maria de Sagarra, Juliol de 1936[ + continúa ]
16 d'agost de 2008:Avui Bukowski faria 88 anys. Es llevaria a les 2 del migdia i esmorzaria un vodka o qualsevol altre substància líquida que el fés despertar. Romandria sol, mentre entre renecs esperaria un punt de lucidesa en la seva vida per seure davant la Olivetti i explotar la creació del gènere underground més pur, més americà. La vida dels exclosos, de la beguda, del nihilisme contemporani, de l'autodestrucció. Però Bukowski ja deixaria clar que no pensava esperar als 80 per a morir. Una vida molt viscuda i poc cuidada, però molt fèrtil i poderosament creativa. Una vida explorada i explotada. Fins al límit.
