Llegeixo una entrevista del catedràtic de la UB, José Manuel Bermudo, sobre el moviment dels indignats, en la que demana temps i serenor per desxifrar el sentit de la història i avaluar quina serà la repercussió que aquesta expressió popular acabarà tenint sobre les nostres societats.
Potser és un moviment passatger com alguns denuncien. D’altres, més agosarats, el defineixen com a espuri i que són les eleccions el veritable i únic baluard de la democràcia. Probablement aquest moviment no té, ni tindrà, l’articulació política necessària que requeriria satisfer part de les demandes que reclama.
“Hem confós el model de ciutat amb la marca Barcelona”, el nou president de la FAVB, Jordi Bonet, resumia d’una forma tan encertada com entenedora, quina serà la voluntat que inspirarà el seu mandat. En un moment en el qual les relacions econòmiques han canviat radicalment, en una conjuntura de crisi estructural com la que estem patint, i amb la irrenunciable voluntat d’una ciutat, com Barcelona, que aspira a esdevenir una referència arreu del món, la ciutat està obligada a una profunda renovació ideològica i pràctica.
Que Benet XVI vingui a Barcelona, per primera vegada com a cap de l’Església Catòlica, hauria de ser percebut com un fet normal.
Que la majoria de forces polítiques assisteixin a la cerimònia religiosa, es pot considerar un exercici d’excessiva obediència, però tenint en compte que qualsevol discrepància és jutjada des de determinades tribunes com una desconsideració, i donada la proximitat de les eleccions, no hauria de semblar insòlita la nombrosa representació que s’hi veurà.
Per primera vegada, les enquestes d’opinió diuen què, després de la situació econòmica, els (i les) polítics son el que més ens preocupa a la ciutadania. L’índex d’insatisfacció política s’enfila al 80’2%...
Cada generació creu viure moments únics de la història. Cada societat es pensa protagonista de viure com a escollida pel capritxós designi del determinisme. I, realment, cada època és única però, malauradament pels seus actors, no tots els humans viuen moments que recullin els mèrits necessàris per a ser recordats pels seus predecessors. La primera dècada del 2000 s'acaba, i no cal ser massa exigent per a descobrir que la Història no ha cone-gut gaire episodis rellevants que mereixin la pena destacar...
Feia dies que tenia un post sobre els aeroports desat al calaix d'esborranys. Després de vacances, o per feina, l'obli-gatòria penitència d'arrossegar-me per les terminals i cremar hores sense cap objectiu, em va fer pensar què representava aquesta mena de mirall de la societat contemporània que són els aeroports on, malgrat t'hi pots trobar de tot, no són més que orquestres buides com les definia Joseph Brodsky...
Avui he vingut a veure els pares al Vallès, on hi estan instal·lats des de que es van jubilar. Feia bon dia i hem sortit a donar un vol. Ens hem trobat el Leonardo, amic de la família de fa anys. Castellà de naixement, català d'adopció. Sempre ha tingut interès per la política i agraeix la conversa encara que sigui des de la discrepància. Hem parlat de la situació actual i m'ha semblat sincer i honest. És un bon termòmetre del que sovint anomenem la gent.
- "No entenc els polítics", em diu, "sembla que no siguin conscients del què passa. Segur que el finançament és molt important, però se'n fa un gra massa. Si és tant important, són ells els que se n'han de preocupar, no traspassar-me la preocupació a mi, que ja en tinc prou per arribar a final de mes. Què ofereixen? Hi ha alternatives? Tenen alguna idea del que cal fer per sortir-nos-en?"
El to de la conversa em sembla superficial, però aquest cop, hi ha quelcom que sona diferent. Un punt de resignació, un sentiment d'allunyament i molta desafecció...
Sota l'evidencia d'una instal·lació exemplar, pròpia d'un país avançat, s'amaga la cruesa que suposa la manca d'un dels valors més preuats: la llibertat.
El mòdul 11 és la síntesi del que tota societat rebutja:
A l'inadaptat que és incapaç de conviure. Al nihilisme ignorat, de qui sap que més enllà del ciment i la reixa no hi ha futur. A l'individu que menysprea la sensació de respirar sobre un bosc moll per una pluja imprevista. A la vida sòrdida, penosa, dramàtica d'aquells que per no enfrontar-se amb la seva fràgil consciència, ultrapassen els límits de la raó.
Sota aparença humana, s'amaga el "residu"de la societat.
He esperat la lenta però inevitable davallada de l'atenció mediàtica de què ha gaudit l'autobús ateu i m'he endut una petita decepció. Com pot ser que després de tants segles i tant progrés ens continuem debatent en un terreny tant contradictori? És just reconéixer l'alt grau d'adhesió o rebuig que ha generat la iniciativa i l'impacte que ha aconseguit transmetre una campanya relativament simple: una idea -existència o no de Déu- en un mitjà mòbil -autobús-. Però finalment, aquesta catarsi col·lectivament confrontada, no ha servit per a qüestionar-nos si allò que prediquem té alguna cosa a veure amb allò que practiquem?
El Metro de Barcelona ha canviat. Les estacions han mutat en ecosistemes urbans. D'art, de vida, de música. Espais de creació i ciutats en moviment. S'hi succeeixen més històries de les que podem imaginar. Aquestcuc del transport ens desplaça per les venes de l'urbs, quan les principals artèries estan obturades en hora punta. El sòl i el subsòl tenen llums diferents però van amb el rellotge a l'hora.....
El nom de Tibidabo prové del llatí -Tibi Dabo- i vol dir "et donaré". Segons la llegenda és el lloc d'on Satanàs va temptar Crist des de les alçades mostrant-li tot el que estava disposat a oferir-li, se suposa que per la seva ànima: "Tot això (omnia) et donaré (tibi dabo) si m'adores"... temptadora oferta.... ....continúa....
L’Haiku és una de les descobertes més recents de la xarxa que consumeix la societat moderna d’avui. Hi ha webs i blocs d’haikus, concursos d’haikus, llibres d’haikus i fins i tot cuina inspirada en la filosofia o tradició haiku. Una descoberta que ens arriba com a herència nipona de finals del segle XV en forma de breu poema de tres versos i disset síl·labes. Una instantània en paraules que resumeix un moment, normalment un paisatge o un fragment de la natura aturat en el temps. L’haiku és l’expressió de la brevetat, però no per breu és necessàriament superficial. És senzill, però profund. Poques paraules il·lustren amb una definició precisa el moment, la situació, la necessitat, el sentiment. L’haiku pretén en la seva condició quasi efímera, ser una guspira de frescor. Però en aquesta radical simplicitat, no perd la seva intensitat. De fet, en un text tan aparentment breu existeix la figura del kireji, una paraula tallant que serveix per separar dos elements existents en tot haiku.
La pau, pregonen, i amb la boca petita criden la guerra
“Jo mai he cregut en Déu. No, no, jo mai, ni quan era petit. Jo sempre, sempre he pensat...recordo que pensava: encara que Déu existeixi, ha fet tan malament les coses que no entenc com la gent no s’uneix per presentar una demanda contra Ell.” (W.Allen a “Todos dicen I love you”)
Gran part de la població barcelonina es delecta per veure’t passejar o treballar en ple mes d’agost pels carrers de Barcelona. Si no fos perquè ets un excel·lent cinematògraf, i a més força ignorat al teu país en relació a la teva vàlua (“Res m’agrada i enorgulleix més que ser considerat un cineasta europeu”), diria que et tenim tanta admiració i devoció perquè en realitat encarnes el sentir i l’ésser del poble català. Ets com un mirall per a nosaltres. Una metàfora del nostre imaginari. Una icona que desprèn ànima i passió. Un personatge en qui veiem reflectits tots els nostres traumes emocionals que patim com a país.
Aquest matí he anat a comprar el diari, com cada diumenge, al quiosc que mira de cara al Centre de Cultura Santa Mònica a les Rambles barcelonines. Em poso la mà a la cartera, i agafo un bitllet de 5 €. El prenc amb la punta dels dits i un tacte estrany em fa dubtar un breu moment si aquest bitllet és autèntic. Al tacte, és un paper usat, desgastat, porós, quasi desfet. Probablement molt utilitzat de passar per moltes mans. Fins i tot desprèn una olor diria que peculiar, gens agradable, com de paper humit i clos.