L’endemà dels aldarulls provocats pels indignats al Parlament de Catalunya, un programa de televisió trasllada a la seva audiència la pregunta sobre si s’està d’acord o en desacord amb el moviment 15M. Subtilment s’insinua com a violent el moviment dels indignats.La societat de la infoxicació ens ofereix més confusió que no pas claredat. Quan algú planteja una crítica, no consignada, ho fa enfrontant-se a un excés de dades –verídiques o falses, objectives o arbitràries- que fan difícil formar-se una idea equànime del què i del perquè ocorren les coses...
Haig de reconèixer que a mi, també em va sorprendre que la Pilota d’Or la tornés a guanyar Messi. Una sorpresa què, d’altra banda, no tenia cap mena de justificació. Si mirem l’aportació en gols i futbolística del jugador, criteris que segons el reglament de tan prestigiós premi en justifiquen la seva possessió, veurem com el 10 del Barça ha estat, raonablement, el millor jugador de l’any 2010.
Sempre m’he preguntat sobre quina base hi ha gent que afirma que un jugador de futbol percebi 9 milions d’€ l’any és una immoralitat. Faig aquesta reflexió, el mateix dia que Tonny Hayward, actual conseller delegat de British Petroleum, deixarà el càrrec no abans de percebre una indemnització d’1 milió d’€ i una pensió vitalícia de 700.000 € l’any.
Durant la creació de l’estat modern, aquest es va protegir dels tres grans poders que havien governat destins de pobles i imperis durant segles: l’església, l’exèrcit i els intel·lectuals. La secularització va ser una gran victòria de l’estat modern que va fer possible separar el dogma de la llei, actuant aquesta darrera com a marc de comportament universal i inviolable per a tots els súbdits del Leviatan...
Quan el consell de redacció de la revista Espai de Llibertat va decidir fer un monogràfic sobre Cinema i Revolució, es va encetar un debat entre partidaris i detractors de la temàtica en qüestió, la revolució; una idea complexa i que era percebuda com un tòtem massa valuós com per caure en la frívola actitud de relativitzar-lo en benefici de l’audiència.
Recordo amb detall l'interès que es va generar a l'Ajuntament de Barcelona fa poc més de tres anys al voltant de l'Ordenança del Civisme. Les portades intencionades per part d'algun diari i la pressió exercida tant per la ciutadania com per l'oposició, van forçar l'aprovació d'una normativa que avui torna a estar en qüestió...
Hi havia una vegada un bon home que vivia en un petit poble de la costa de Marfà. El seu nom era Frodo del Camps i era el governador de la comunitat.
Vetllava pel benestar dels seus conciutadans i sempre s'havia preocupat que mai els faltés res. Els proporcionava menjar, beure i roba.
També hi havia treball per a tothom i així, la comunitat de l'Anell de Llevant, podria reproduïr-se per a resoldre la gran missió que tenia encomanada: la destrucció de l'aliança que existia a Marfà, dominada per ordes malvades que es delataven pel seu roig roent i la seva obsessió d'allunyar de la Terra del Brau del Sol, tot allò que estigués comandat per Saruman, el Senyor Roig del Mal...
Sota el lema Més enllà de la crisi, avui ha començat una nova edició de la UPEC. La sessió inaugural ha anat a càrrec del físic Jean Bricmont, conegut pel seu "Imposturas Intelectuales", una obra que despulla argumentalment i denuncia irònicament, l'ús desmesurat, abusiu i de vegades groller, de conceptes científics utilitzats per reconeguts intel·lectuals del post-modernisme com Lacan, Baudrillard o Deleuze.
Bricmont defensa l'anarquisme com a forma d'ateisme generalitzat, i ho fa des d'un racionalisme exemplar. Vivim temps d'incertesa, i no hi ha millor recepta que la provocació argumental i discursiva...
Oblit és la recepta de l'arquebisbe de Madrid, Rouco Varela, per a fer front a les veus que, cada cop més nombroses, demanen una justícia que mai ha arribat, per a comdemnar la dictadura franquista. L'estat espanyol és, encara, un dels pocs països democràtics, sinó l'únic, que és incapaç de llevar-se, reconciliat amb el seu poble i la seva memòria més recent, per les taques d'un règim autoritari que van colpejar amb força, especialment a Catalunya, qualsevol expressió de llibertat i d'identitat. Xile, Alemanya, Portugal, França... recorden i honoren aquells que foren víctimes en el passat, de la des-raó dels seus governants. Però Espanya, no. Desconèixer que va succeir abans que nosaltres visquéssim, diu Ciceró, és romandre en una permanent infantesa. És viure i admetre la ignorància com a estat vital preferit...
Però sabem quan cobres, sabem amb qui parles i quanta estona. On treballes i on has treballat. Podem saber què menges, amb quina freqüència i on ho compres. També quins hàbits de lleure tens. Si vas al cinema, al teatre o bé prefereixes l’òpera. Si fumes o beus. [ + continúa....]
La UPEC reclama les arrels teòriques de les esquerres catalanes. Del pensament polític que neix amb Pi i Margall, demòcrata radical i defensor del progrés material i moral de la classe treballadora. De la reivindicació catalanista i obrerista de Valentí Almirall. De l’apropiació per part de l’esquerres de la qüestió nacional teoritzada per Rovira i Virgili. De la tradició llibertària tan arrelada a Catalunya i encarnada per Salvador Seguí i del socialisme catalanista de Rafael Campalans. I d’Andreu Nin.
Abans i ara, la qüestió nacional esdevé indefugible per a les esquerres. La sobirania de Catalunya vindrà de la mà d’una voluntat majoritària de les classes populars i dels seus referents polítics.
