El mes que ve farà 10 anys de l’atac terrorista contra les Torres Bessones. National Geographic Channel ha entrevistat el que va ser el president dels Estats Units en aquell moment, George W. Bush, per recordar què i com es va viure un fet que acabaria canviant molt més que la política exterior de l’administració nord-americana. Canviaria la mentalitat del poble americà i polaritzaria el discurs dels dos partits, el republicà es veuria arrossegat per les posiciones extremes del Tea Party i el demòcrata acabaria fent de l'alternativa a Bush un missatge d’esperança que personificaria, anys més tard, Barack Obama.

Fantàstica l’emissió del reportatge del canal33, el passat divendres 22 d’abril, sobre la revolució de Tiananmen. Van venir-me al cap, instantàniament, les revoltes al món àrab i, en concret, l’egípcia amb epicentre a la Plaça Tahrir –que en àrab vol dir alliberament-. Dues revolucions populars, originades per joves i estudiants, de durada similar, en països d’una influència geopolítica enorme, internacionalment seguides, però amb un desenllaç completament oposat.

Pels aficionats al motor, l’inici d’any va irremeiablement aparellat a la incomparable aventura París-Dakar, una prestigiosa cursa que tradicionalment començava a la freda i bucòlica París de gener, i acabava a les inabastables i verges platges de Dakar. França i Senegal connectats fraternalment, per la creació i impuls d'un projecte promogut pel malaguanyat Thierry Sabine.

La guerra dels EUA contra l’Iraq es va justificar per les suposades evidències que el Govern de Bush va exhibir sobre la possessió d’armes de destrucció massiva del règim iraquí. En contra d’una resolució de NNUU, Bush, Blair i Aznar, iniciaren una guerra per a defensar la democràcia i la llibertat, i que ens havia de dur a un món més segur. El balanç, més de 250.000 morts, la majoria dels quals iraquís innocents. Aleshores, Wikileaks no existia.

En Cris, un bon amic anglès, me’n va parlar fa mesos. Existeix un lloc a la web, on pots trobar documents molt interessants dels servei secrets nord-americans i de l’exèrcit. S’anomena Wikileaks –Wikifiltracions- i ja ha penjat més de 76.000 documents secrets sobre la guerra de l’Afganistan en els quals es descriu amb detall militar la mort de més de 20.000 civils afganesos, oficialment desapareguts, la implicació oficiosa del govern del Pakistan per col·laborar amb els terroristes d’Al-Qaeda o els minuciosos plans per a matar caps locals de les forces talibans.

El Fòrum Social Mundial (FSM), altrament dit Porto Alegre, celebra el seu 10è aniversari. La cimera dels “governats”, dels antiglobalització, de les esquerres transformadores, dels altermundistes –poseu-hi tantes etiquetes com conegueu, que cap d’elles s’acabarà ajustant al que realment és Porto Alegre-, passa per aquest simbòlic zenit que representa la dècada, amb més preguntes que no pas respostes...

El passat divendres, TV3 va emetre “Diamant de sang”, una excel·lent pel·lícula d’Edward Zwick inspirada en la guerra civil de Sierra Leone el 1999. En un moment del film, hi apareix el Coronel Coetzee, militar d’alta graduació amb estranys interessos en el gran jaciment de diamants del país. Aquest tal Coetzee, en realitat és un militar professional de l’Executive Outcomes (EO), empresa prestadora de serveis militars que va actuar i actua encara a Uganda, Botswana, Zàmbia, Etiòpia, Namíbia, Lesotho i Sud-àfrica...

Henry Kissinger, probablement un dels polítics referents de la realpolitik, qüestionava l'eficàcia de la política exterior europea quan es preguntava a qui havia de trucar quan volia parlar amb Europa. 

Aquesta setmana, Herman Van Rompuy i Catherine Ashton han estat escollits per l'Europa dels vint-i-set estats com a President de la UE i com a "ministra" d'Afers Exteriors. Les seves biografies han deixat entreveure que els estats han optat per uns lideratges que continuaran sense deixar resposta a la pregunta del que va ser Secretari d'Estat nord-americà i, a l'igual que Barack Obama, premi nobel de la pau...

El magazine Foreign Policy del mes d'agost, presenta el reportatge anual dels "Estats en Fallida". Una demostració més que en el club dels estats, hi ha de tot. Però sobretot, una bona demostració que si els estats haguéssin de passar auditories per a justificar llur existència, el mapa del món seria molt diferent al que és ara.

Els indicadors per a mesurar la salut d'un estat inclouen variables com el nombre de refugiats, la situació econòmica, l'aprofundiment democràtic, el desenvo-lupament, la pressió demogràfica, les fugues de capital humà, la intervenció externa o el rol de l'exèrcit o cossos de seguretat de l'estat...

No hem sentit a dir, per part d’economistes o analistes de prestigi, que la crisi econòmica mundial que patim és conseqüència de la cobdícia dels darrers anys.


Hem justificat amb eufemismes poc entenedors i derivades que pretenen ser científiques, allò que només s’explica per una actitud rebutjable del comportament humà. Leopoldo Abadía, el jubilat que ha gosat explicar fàcilment allò aparentment difícil, en el seu llibre La crisi Ninja, ha estat més convincent a ulls de l’opinió pública que no pas Jean-Claude Trichet, president del Banc Central Europeu.

"Els petits estats són més capaços d'adaptar-se al món globalitzat. Actualment estar orgullós per la mida o la dimensió d'un país és anacrònic"
G. Rachman, Financial Times

Ara que ha començat la campanya de les eleccions europees, sembla pertinent fer un breu recull del que ens hi juguem al Parlament Europeu i a la resta de les institucions europees. Intuïtivament, podem creure que s'hi decideixen molts aspectes quotidians que afecten la nostra vida. Des de que ens llevem, fins que apaguem el llum per anar a dormir. En podem enumerar uns pocs a tall d'exemple:

la jornada laboral, l'etiquetatge dels productes que consumim, les grans infrastructures (el 72% de l'AVE Barcelona-Madrid, s'ha  sufragat amb fons europeus), també s'hi decideixen els productes alimentaris aptes per ingerir, les joguines amb les que juguen els nostres fills i filles, els topalls en les emissions de CO2...

La Unió Europea és un actor econòmicament fort. Amb tan sols el 7% de la població mundial, produeix el 25% de la riquesa i genera el 33% del comerç del conjunt del planeta. Sent un dels agents econòmics més potents del món, paradoxalment, no és dels més influents...

Un dels motius que poden fer de les eleccions europees del 7-J les més abstencionistes de la història, és la percepció de la ciutadania que no ens hi juguem res, o quasi bé res. La complexitat del funcionament de les institucions europees també ressona com a excusa per a fer d'aquestes eleccions un tràmit més obligatori que no pas desitjat i un falaç argument pel fet que, en no entendre-les, no podem decidir-ne el seu futur.     [...]

La Unió Europea és un complex entramat institucional que s’ha anat construint a mida que ingressaven nous estats. Amb 52 anys d’història, ha canviat molt aquella embrionària comunitat econòmica que dissenyava el Tractat de Roma.

Ningú podia imaginar, en aquells moments, que la Unió Europea acabaria sent el que és avui: 27 estats membres, alguns dels quals a l’òrbita de la desapareguda URSS, 500 milions de ciutadans i ciutadanes i el 30% del PIB mundial. Tampoc que França renunciaria al seu franc com Alemanya al seu marc, en benefici d’un Banc Central Europeu que marcaria els tipus d’interès, ni que els darrers països que opten a entrar-hi son Macedònia, Croàcia o Turquia. 

Aquest cap de setmana es celebra, al Parlament de Catalunya, la 2ona reunió de la Taula per al Diàleg Multiactors. Aquesta trobada, és un exemple de com exercir acció exterior amb entitats, governs estatals i subestatals i xarxes de la societat civil, superant així, el monopoli de què encara gaudeixen els estats i, en un format en el que Catalunya pot ser un excel·lent actor i un digne amfitrió.

L'aspecte és el d'un mandatari europeu amb un discurs que evidencia les fortes influèn-cies liberals nord-americanes de la formació que ha rebut. Amb un discurs estàndard i previsible, ha defensat l'estabilitat econòmica i la reducció dràstica dels nivells de corrupció que, des de que ell és el cap de l'executiu el 2004, ha gaudit el seu país.

Mikheil Saakashvili, President de Geòrgia, ha estat aquest matí a l'esmorzar que ha organitzat el "Fórum Europa. Tribuna Catalunya" i ha encetat així una breu però intensa visita a Catalunya de dos dies.

"Som un país petit en població, però gran geopolíticament", ens recorda, en aquesta diàfana voluntat de mirar a l'Europa Occidental i trobar com aliats els països de la ribera nord del Mediterrani.

La plaça era plena de vida i una llarga cua davant del "Relais Gourmand" esperava els afamats clients que ignoraven els estralls que la crisi fa al consum. Tot queda allà fora si encara pots gaudir d'un bon restaurant. A i B seien a la millor taula. La que gaudeix de millor disposició. Amb vistes a la Plaça i ubicats fora del pas de clients i cambrers. Tant lluny del soroll com aprop del servei. Amb espai per a moure's i un comfort adequat a les necessitats més bàsiques. Suficientment centrats perquè tothom els vegi, però prou desplaçats perquè ningú els molesti...

Obama representa molt bé el canvi que desitja el poble nordamericà. Ha fet una campanya de manual perquè ha estat capaç de vendre un somni i aquest és l'objectiu de qualsevol candidat. Fer-se creïble i transmetre que les coses poden ser diferents, si es vol. I això és justament el que necessita sentir la població. McCain, que probablement és qui més ha patit les males arts del seu col·lega Bush Junior ha quedat massa artificial i sobretot massa supeditat als pecats del seu predecessor. Les destrosses que l'economia de laboratori han transferit implacablement a l'economia de debò han passat factura al candidat republicà. Els excessos en les polítiques econòmiques de Bush, les ha pagat McCain.

Ens hem llevat a les 5 del matí. És important ser puntual perquè tot just a les 6, es tanquen les portes. És l'hora que els membres que conformen la junta electoral han de ser al col·legi per a constituir-se com a mesa. Si arribem més tard no ens serà possible entrar. Un cop dins, s'endreça l'aula, es munten les urnes de cartró, es compten les butlletes (un total de 400) i s'omplen les actes pertinents...