Al meu País hi regna el cinisme. Perquè de manera impúdica, siguin catalans o espanyols, es fa gala
del menyspreu quant als valors morals a propòsit de les inquietuds
nacionals. Però no parlo d'un fet bo o dolent, en absolut. El sentiment
de pertinença no val més o menys en funció de la Nació de torn, en cap
cas, mai. Ara bé, a mi em dol veure com es defensen plantejaments
polítics des de l'extravagància o fruit d'inèrcies i gesticulacions que
"supleixen" la manca d'anticonvencionalisme
imperant a casa nostra. I si es creu que la innovació és l'avantguarda,
l'escapatòria del cul de sac on som, ens equivoquem. Tendir cap a l'avantguarda,
veure més lluny del propi nas, vaja, és tornar a l'origen. I no crec que
hàgim de rumiar bones -i noves (?)- maneres sinó rellegir les bones -i
úniques (!)- pensades. I avui he estat partícip d'un nou acte
d'immaduresa intel·lectual:
la falsa tolerància entre la ciutadania. Perquè els nacionalistes
catalans saben que la Nació catalana l'és mitjançant la llengua i la
cultura, i els nacionalistes espanyols saben que la seva n'és a través
del manteniment de l'entelèquia d'essència romana, és a dir, Hispània,
per tant, seguir insuflant aire en un foc per tal que no s'apagui:
l'artefacte constitucional, veure's, doncs, l'Estat espanyol. I en
aquest sentit, el cinisme, la nàusea, de nou, irromp... Som 30 de
gener i -curiosament (?!)- s'ha muntat un circ similar al que fa 71
anys van protagonitzar un sublevats a la República (en termes vertaders, a la democràcia) tot desfilant de
blau marí per la riera arenyenca.
Un acte que, per cert, es diu que és a favor d'unes llibertats. En
realitat, tan sols per a uns, els quals si tan demòcrates i
escrupolosos són amb la Llei, en comptes de queixar-se i d'invocar el
feixisme en els acords parlamentaris i referendats per la ciutadania,
haurien de callar i respectat la voluntat d'una majoria de catalans que
han triat l'equiperació de drets i deures pel català. I finalment,
m'agrada que el cinisme sigui una arma que a la vegada denigri la mateixa llengua
castellana, perquè els seus parlants també veuen que no és espanyola
sinó un parlar propi de Castella. En definitiva, una mostra més de
cinisme entre nacionalistes... Tenia raó un amic que em deia que la
mona quan es vesteix de seda segueix sent això, una mona.
És 2010 i tothom sap que el peix és un bé escàs. No va de nuclears -que per cert, demà en parlarem de manera folgada- ni quant a Vic. M'estic cenyint als dofins, als mamífers cetacis que tenen el musell allargat. I, concretament, a la seva estratègia per a menjar i quedar-se ben tips. Doncs bé, la mecànica del poder és l'instrument que mou les regnes d'aquests -naturalment (?)- súbdits. I el delfí, un entranyable príncep (sigui dit!), el considerat hereu desitjat de tota la moguda quant al patrimoni que està en joc. Però, malauradament, el moment no acompanya, encara menys el prestigi de l'art, és a dir, la praxis política. En conclusió, que en el vídeo -el qual m'ha fet arribar un amic físic en potència- hi observem com n'és de necessari el treball en equip. Perquè la suma d'individus és crucial per batre's en duel a l'arena pública. I assolir petits triomfs és un requisit indispensable per engreixar l'esperança dels teus i no defallir. Les grans fites, doncs, les deixarem per a les persones que tenen fil directe amb Déu. Mentrestant, però, recomano als prínceps de Catalunya que, si són capaços, es posin la fortuna al seu servei; i, si són honestos, que mirin de resistir-la. Sigueu virtuosos!
Quan vénen els exàmens perceps el temps. És increïble com durant els mesos previs a les avaluacions ens arribem a enganyar, a dilatar l'espera fins al dia D. Però també es força curiosa la forma mental amb què ens encapsulem, hores abans d'anar a fer nones, i congelem l'experiència de la durada fins a enfilar el bolígraf i escriure els nostres nom i cognoms, talment, sovint, la signatura d'una més que provable sentència de mort, o més aviat ésser enculat de manera no desitjada si és que mai has estat un subjecte passiu, que rep. I encara que ens sembli que capitulem, no deixa de ser un altre interval regular, és a dir, un altre fenomen successiu que dóna embranzida al joc de l'evolució, de la transformació, de l'inexorable anar fent, fins i tot maleït quan se't passa pel cap "no fer res" o, entre l'alumnat, "tenir la ment en blanc". I és que la immensa majoria, i m'incloc, pretén encadenar-se sempre a despit de negar-se que per molt que t'obstinis a no creure com avancen les agulles del rellotge, prefereixes insistir en va, i prendre't una distància -falsament- prudencial per pura comoditat gandula. I, no sent hipòcrita amb mi mateix, reconec que la meva vida no s'alleugeriria si tingués més temps, ans el contrari: l'estrés és innat i, quant a mi, descansar és canviar de feina.
Cansat de
llegir lletres, si bé fa cert temps que en segueixo les seves traces des del més
íntim anonimat, faig públic i notori, doncs, que també llegeixo dibuixos: m’ha
atrapat el sentit de l’humor d’Aleix Saló [bloc]. Perquè, entre ell i jo, ens separaran
vora sis anys però tots dos som fills d’una marona que ens ha mimat, alletat i
acariciat com mai cap matriarca ha pogut fer-ho: parlo dels feliços i dolços anys vuitanta. I a través del
seu retolador negre gruixut, la senzillesa personificada amb tocs de sàtira
fresca, desenfadada i mordaç. I m’il·lusiona que cada dia els seus ninots
siguin més nostres, és a dir, que entre els meus tothom se’ls faci seus. I és
ara quan constato que som productes del Club Súper 3: que cadascuna de les
vinyetes d’en Goku, l’Arale i en Doraemon ens han ajudat a pintar un imaginari
sense por. I el millor de tot, que la factoria d’en Tomàtic, Megazero, Petri,
Nets i Noti, en realitat, ens ha fet un gran servei: ens ha permès riure’ns de
nosaltres mateixos. I, això, és bàsic, elemental, per a una generació que està
destinada a ser catalana en plenitud, sense més.
L'amic, politòleg i sociòleg Roger Buch m'ha confessat quelcom que feia molt temps que esperava escoltar: que ahir a la matinada, finalment, el pastís que estava coent va sortir del forn, és a dir, que acabava la tesi doctoral en què hi ha deixat més hores que un rellotge, les ha robades d'on ha pogut mentre treballava a la feina i, com no, les ha esgarrapades quan la mainada dormia i els deures com a pare romanen una estona en stand by. I si qualifico aquesta tesi doctoral com un artefacte propi d'una pastisseria és perquè entre les files independentistes serà ben llaminer, atès que es podrà llegir amb rigor acadèmic i pulcritud d'estadista la magna obra del gènesi de l'independentisme català: el Partit Socialista d'Alliberament Nacional. I sempre he dit, també, que el PSAN, quant a mi, no m'hi vincula sinó un romanticisme patern. Perquè al militar-hi el pare i, alhora, que aquella organització escenifiqués el bressol on hi van néixer l'actual pedrera de polítics que superen la cinquantena i, en gran part, ja assoleixen la seixantena, no deixa de suposar-me un goig immens. D'aquella font en bevem tots. D'aquella aigua n'han brollat dos conceptes: l'alliberament nacional i la justícia social. I d'aquests dos filons en deriva una cromàtica força heterogènia dins d'un catalanisme que pretén ser radicalment democràtic: ser lliure. I per aquest motiu el PSAN serà viu. Perquè aquesta tesi doctoral serà el testimoni ideal on consultar el què, el com, el qui i el per què de tota aquesta santa mare dels ous: l'independentisme contemporani català.
Fa tres dies que tinc la sensació d'estar vivint el dia de la marmota. Se m'està fent feixuc això d'acceptar que estic atrapat en el temps. Aquests núvols corruptes volen ser uns antiherois. Mentre el Sol ha regnat sempre, a la costa, ara ells, l'encerclen, el tapen i s'erigeixen com a uns falsos protagonistes, talment com si fessin un exercici de justícia poètica. I aquests malparits han trobat un aliat d'última hora: una boira pixanera que fa uns pipís tipus gota malaia. Fins i tot, en un acte de sinceritat amb un mateix, he arribat a cantar en pretèrit, és a dir, a murmurar melòdicament que la pluja s'ha assecat ja, d'una vegada per totes. Però no, el cel segueix donant l'esquena a la llum. Tenim els tres turons desfigurats, i el cementiri de Sinera fa més pena que glòria. El descans etern, des d'allà s'entén, ha de ser insofrible. És un paisatge ideal per a les estàtues esculpides pel mestre Llimona. I els qui encara estem vius, anem fent pals de cec, sigui des de casa o quan en sortim per tal d'estirar les cames i optem per a anar-nos-en a córrer fins a l'espigó per a poder dormir a la nit, perquè fem anar massa el cap i, tanmateix, el cos no es cansa, roman massa vitaminat. I des de l'habitació estant, tinc la sensació que aquest xiri-miri m'està regant les idees, encara que pateixo una lleugera impressió que fa que pensi que m'assemblo a una planta dins d'un test amb un hivernacle perpetu que l'encapsula.
Era Plutarc qui afirmava que “L’amistat és un animal de companyia, no pas de ramat”. I Plató va ser qui va fer evident que “La música és per l’esperit el que la gimnàstica representa pel cos”. I segons sembla, es veu que Plutarc i Plató es van conèixer, sense prèvia cita ni sent contemporanis a la bella Grècia, en el 3r 1a del carrer de Muntaner. Curiosament, en aquest pis també s’hi respirava un aire gens viciat, és a dir, ben fresc, farcit d’atzar i contingència, talment com la ploma de Paul Auster. I el relat d’una colla d’universitaris amb ganes d’assolir heroïcitats mentre alguns treballaven de coses tan políticament incorrectes com vendre tabac en la nit barcelonina i d’altres ni coneixen l’existència d’aquests somiatruites perquè preferien embadalir-se com adolescents amb la mirada cinèfila de Jean-Luc Godard, va ser, en realitat, el gènesi: l’excusa perfecta perquè es posés la primera pedra d’uns anomenats ‘Els Amics de les Arts’. I ara ens canten mentre esmorzem o quan ens en anem a fer nones. ‘Bed&Breakfast’, doncs, ja sona, i amb força! Aquest 2010 promet, de debò ho crec. Ànims i esforç, artistes de l’amistat.
No sé com, i encara em pregunto per què, dijous passat vaig acabar el dia entre feligresos de l'Església Catòlica, de l'Església evangèlica o protestant, el Judaisme, l'Islam, l'Església Adventista del Setè Dia, les Esglésies ortodoxes, el Budisme, l'Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, la Fe bahà'í, l'Hinduisme, el Sikhisme, els Cristrians Testimonis de Jehovà, la Religiositat popular xinesa i, finalment, les Cerimònies laiques. Des de la meva condició d'agnòstic convençut, si bé només he estat més a prop del Misteri a través de la Filosofia i, darrerament, a través d'Albert Camus, confesso que em va encantar. Ni de bon tros m'imaginava que a casa nostra hi haguessin totes aquestes confessions amb cadascuna de les representacions que us he esmentat, menys encara el paper que hi juga la mort en aquestes. Gràcies a la Sara, una bona amiga de la família, vaig poder ser partícip de la magnífica feina que es fa des dels Afers Religiosos de la Generalitat (organisme del Departament de la Vicepresidència). Perquè mentre al Parlament, o en altres àmbits, ens tirem els plats pel cap, es treballa perquè hi hagi respecte quant a la pluralitat d'opcions religioses i de pensament. I bé, l'equilibri de la fe sembla tota una paradoxa que es produeixi a casa nostra. Com deia, és una virtut que el caràcter espartà no s'imposi entre els qui preguen als seus, a la seva manera, és clar. I em satisfà molt veure totes les confessions juntes en una sala, i que el diàleg sigui una realitat. Que la laïcitat no s'imposi sinó que s'entengui com un mitjà per a obtenir un fi: la convivència des del mateix estadi de llibertat.
Hi ha gent que no llegeix. Que per mandra de ser més lliure opta per seguir engreixant i donant fe als típics tòpics que ha escoltat des que era una criatura. I ara gran, lluny de preguntar-se el per què de tot plegat, tan sols creu que la raó de la seva existència és una estètica feta a mida, és a dir, a prova de les bales més esmolades que es disparen des de la mediocritat imperant. Però desconeixen que no hi ha aparença inexpugnable possible quan s'és frívol, groller de mena. I a mi em preocupa aquesta frivolitat i grolleria. No per paternalisme vocacional ni perquè sigui un moralista d'urgències, en absolut. Jo no diré a ningú què ha de fer, només faltaria! En tot cas, em permeto la immodèstia de pensar en veu alta: és alarmant veure persones que confonen la lectura per a ser possibles enredats quant al llegit; quan, en realitat, escriure és l'exercici més bell i empíric d'intel·ligència. I qualsevol ratlla que explicita un cap amb les idees ben ordenades és perseguit, fins i tot repudiat en un oprobi col·lectiu que brama perquè s'arrosseguen estigmes socials, etiquetes farcides d'impostures. I jo vull que els meus siguin valents. Perquè els meus seran més forts, més grans, menys ignorants, doncs, si ho llegeixen tot. I amb "tot" n'incloc l'odiat i el benaurat. Perquè no pots dir què vols si el volgut potser no et vol a tu. O dit d'una altra manera, per a sepultar el dogmatisme cal acabar amb la frivolitat, i sobretot, la grolleria.
Res és casual. Tot succeeix perquè hi ha una causa. I si en aquesta hi sumem esforç i optimisme en traiem sacrifici dolç, ganes de seguir persistint i reivindicant la teva existència, el teu dia a dia. I és que després d'un any i escaig tumultuós, celebro que el meu amic, mataroní i company d'històries creuades dins -i fora- de la literatura comenci a trobar el lloc que li pertoca: enfilar la ploma, escriure. I tot indica que rebel·lar-se amb el Dret haurà estat l'opció més sensata per a enterrar, sine die, la professió d'advocat i exhumar la vertadera vocació: la de periodista. I això només és un principi, i li desitjo el millor. De moment, però, com si res, algú amb bon ull ja l'ha clissat, i per tant, ja surt -sense l'aparent timidesa- en el suplement de Cultura de l'Avui. I aquest 2010, alerta! Que pel que sé, que és poc però ja és ben bé prou, posarà la primera pedra a la seva particular piràmide: escriure des de la bonhomia, el somriure i l'ímpetu per a poder encomanar als seus d'harmonia. Gràcies per les vitamines que ens dónes, Joan! Segueix així, si us plau. Perquè, quant a mi, mentre tu no defalleixis jo tinc l'obligació d'aixecar-me i fer quelcom profitós. Infla el pit, doncs, carrega't de raons i desembeina l'espasa, paladí de la prosa.
El catalanisme, si no és cosmopolita, perdrà la seva condició de moviment polític inclusiu. La nació catalana, la nació d'adscripció, ha arribat fins al segle XXI perquè ha sumat cada onada migratòria. I és que ha sabut integrar des del procés d'arrelament, és a dir, sabent d'on ve hom podem esbrinar del cert com dirigir-nos a la ciutadania nouvinguda perquè, un cop aquí, sàpiguen on han arribat i aprenguin la llengua i cultura pròpies del País. Però desenganyem-nos, tota persona que vingui a Catalunya ve per un motiu determinat més que una qüestió romàntica. Ve perquè vol guanyar-se les garrofes i li va el pa. I això està per damunt dels nacionalismes. L'individu ha de poder satisfer les seves necessitats bàsiques. Ara bé, harmonitzar la gestió de molts individus dins un marc homogeni de benestar no pot ser igualitari si no ens ajustem a la legalitat. Si bé el mercat de treball determina si hi cabem tots en el món laboral, per tant, en aquesta diatriba que mou les sinergies entre els habitants d'una comunitat, siguin emigrants o immigrants; és una sort que tinguem el padró. Aquest faculta a la ciutadania de sanitat i educació. I aquí hi tenim, tanmateix, dos tabús que cal clarificar: que els municipis estan supeditats econòmica i administrativament a l'Estat via Comunitats Autònomes i que qualsevol ciutadà s'arrela a un municipi mitjançant tres variables, sovint massa flexibles, que són: la seva xarxa de relacions amb la zona, si hi té un immoble (o no) i si el treball l'exerceix allà (o no). Això no obstant, felicito l'Ajuntament de Vic perquè una acció de força com aquesta reivindica una gestió des del territori. I sé que això significa més liberalisme quant a l'acció política. Però en sóc conscient, que des de l'opacitat i l'invalidesa de l'Administració, tan sols des d'aquest territori es saben les vertaderes mancances i realitats, com és obvi, que planen damunt el mateix municipi. I aquestes llums i ombres passen per a concebre l'exercici de l'empadronament per a tenir el control de quanta gent hi ha empadronada (o no). Perquè des d'aquest ordre pot evitar-se el desordre. I cal desempadronar, és a dir, endurir i limitar l'accés a l'empadronament, a les persones que no reuneixin els requisits legals establerts perquè, com a ciutadà que ja no serà en potència, hom pugui gaudir de les llibertats fonamentals com a qualsevol individu en comptes de presumir-les gaudint-se dels deures assumits per a uns altres. I també cal desempadronar, alhora, doncs, a les persones que creïn competència deslleial entre els qui perden bous i esquelles i que sí que disposen de totes les condicions que la legalitat emana tenir adquirides per a disposar-ne, satisfer-se'n.
No m'han agradat mai les telenovel·les. He preferit sempre agafar un llibre i imaginar-me les mil i una giragonses amb què la vida de per se ens sorprèn cada dia. O fins i tot, si he volgut altes dosis de realitat, he parat l'orella i m'he dedicat a saber quant als meus i els seus quefers: parlo d'aquelles batusses -i sovint, malauradament, també escaramusses- familiars en què hi ha petites subdivisions de l'MI5 o de la CIA per a tractar afers d'Estat entre les quatre parets que ens arrengleren a casa nostra. Però reconec que 'La Riera' [video de presentació] m'ha abduït. En seguiré el seu relat diari, ja que en aquesta hi veig part del meu temperament i, és clar, aquell tarannà tan nostrat: que, com a criatures del Mediterrani, tot ho fotem pel broc gros i fem baixar tots els Sants, Déus i fills del Misteri més indesxifrable per a poder invocar la calma, aparent. I, si bé vaig seguir 'Mar de fons' (tota una llàstima que durés tan poc) fou perquè allà on hi hagi Irene Montalà [wiki] hi veuré el somriure entremaliat, el mirall de les meves nits; amb aquesta nova aposta de TV3 reconec que voldré estar-ne informat cada tarda vora les quatre. Perquè això d'esvalotar el galliner i tapar les vergonyes en el si d'una família són trets força característics de la nostra idosincràcia com a poble. És aquesta actitud, sumada als paisatges nostàlgics d'una comarca tropical i en forma de mongeta com és El Maresme, que faran que resti embadalit veient La Rambla de Mataró, El Far de Calella de Mar, El Passeig Marítim de Sant Pol de Mar i, com no, El Port d'Arenys de Mar. I perquè, a més, em tenen el cor robat les atzavares que guaiten les petites Llunes que es projecten a la mar quan el Sol es pon. Això, tu, que penso competir aferrissadament amb les xafarderes del mercat. Ah! Que em deixava el més important: constato que sóc un verdulaire, i què? S'accepten les crítiques.
Regna l'estupidesa. Ens mirem al mirall i no veiem el Narcís que ens conquereix l'imaginari, el qual després ens humilia públicament fins a límits grotescos. Pensem que anem vestits amb medalles honorables, però les galindaines no són intocables. És precisament aquest barroc la frivolitat que ens despulla de tot traç pensat (sic) amb precisició mil·limètrica. I jo estic enamorat, ho reconec. I davant d'aquest diable romàntic no hi ha sabre que no tingui la fulla prou esmolada i no sàpiga ni pugui tallar de soca-rel la passió sense raó: la cursileria.
Per més inri, l'exponent absolut del romanticisme se'n fot de nosaltres. Un moviment en què, tot sovint, en bevem supinament i venem, com si res, el nostre amor propi per a quatre rals. Goethe afirmà que 'Contra l'estupidesa, fins i tot els Déus lluiten en va'. Doncs no! S'ha d'acabar amb aquesta tendència inversemblant d'invocar a la Lluna sense haver-hi anat pas mai. Per sort, només Jules Renard [wiki]pot vacil·lar i pixar-se sobre el cap de l'alemany: 'Estupidesa humana? Humana sobra, realment els únics estúpids són els homes'. I encara bo que, alhora, puc comptar amb una màxima d'un argentí d'on em prové -parcialment- aquesta malaltia. Jorge Luis Borges [wiki]deia que 'Les tiranies fomenten l'estupidesa'. I jo vull ser sensat: no em vull menjar un món que encara no sé quants -ni quins!- gustos té. Imparables? Primer aprenem a escriure, i després, malgrat haver mort, ja sabrem si el nostre traspàs s'ungirà d'eternitat merescuda, o no.
A la matinada, anant cap a casa, pensava que som ben poca cosa enmig de tot aquest merder que es diu univers. I, hi ha quelcom que em fa ser un no-res en la meva pròpia propietat física, més diminut -i sòrdid!- que una formiga, per exemple. Sovint hem cregut que caminar sota els auspicis dels cossos celestes és pensar que el cel no ens cauria mai al cap. Des de la Terra estant, doncs, són escasses les ocasions en què m'he sentit protegit. I parlo en condicional perquè si ja temo a les dotze constel·lacions del zodíac, no puc pas imaginar-me la immensitat dels petits detalls que configuren els planetes i algunes de les seves geografies terrenals. I potser és per això que la humanitat ha volgut besar els peus de la intempèrie per por de reconèixer que estem sols i que ningú, llevat de nosaltres mateixos, ocupa una parcel·la d'existència en aquest recòndit sistema solar. És per aquest motiu que homenatgem als cràters, les imperfeccions d'aquests vuit, abans nou, astres opacs. Mercuri i Venus, o Carducci i Laura. Sí, tu! Mentre en el primer s'hi allotgen escriptors i artistes, en el segon hi ha esculpides les nines més boniques que han donat cos, que han encarnat, el femení. Quin honor ser una formiga i tenir el teu particular formiguer, allà a dalt, oi? Limitem-nos a levitar amb el formigueig dins nostre, va!
La manca de definició sobre quelcom elemental sempre es converteix en una llosa que sepulta la raó de ser del fet que la fa, la cosa. I si la indefinició passa per no detallar el significat de manera explícita dels termes 'Estat' o 'Nació', el ball de cadires està més que assegurat. De fet, per aquest motiu conceptes com 'Espanya' i 'nacionalitats', que havien d'haver tenallat els pares de la carta magna espanyola com els pertocava, són avui la mare dels ous per enfortir l'artefacte constitucional espanyol o bé divorciar-se'n, i crear-ne un de nou segons les necessitats d'uns nous propietaris d'un immoble, d'un Estat. I aquests inquilins han d'engreixar el debat cap a un sol objectiu: federalisme (espanyol!) o autodeterminació (catalana!). És clar que quan siguem lliures els catalans serem federals quant a Països Catalans i els espanyols, si volen, malgrat sembli una ficció, també podrien autodeterminar-se; tot i que en aquest paradigma perdrien la gènesi de la seva Nació i la Castella medieval seria una Espanya estatal. En tot cas, vigilem amb els republicanismes miops, és a dir, els unitaris. Que cada Nació tingui el seu Estat, sí; però que tot Estat li correspongui una Nació, no. Per descomptat que personalitats com Giuseppe Mazzini [wiki] em mereixen tots els respectes i honors. I és que sabem del cert que hi havia, i hi ha, un fil conductor per a la construcció de moltes Itàlies en una sola Itàlia. Això no obstant, mai hi ha hagut la justificació del mateix símil per a forjar una sola Espanya sumada de moltes Espanyes.
Mentre ahir els menuts amb els fanalets i els més grans amb els paraigües cap per avall jugaven a aixoplugar cadascun dels caramels que els patges reials obsequiaven al seguici de ses majestats els Reis d'Orient, no queda cap mena de dubte per reblar que, en realitat, avui són els pares, els nens; i aquests, els monarques suprems. La festa de la infància, doncs, premia amb regals a la quitxalla. I no necessàriament per l'acompliment de manera satisfactòria dels propòsits adquirits durant tot l'any, que també, sinó que els reben pel mer fet de ser-ho, d'infants. Ara bé, els qui ja no tenim pèl moixí sabem del cert que les tres copes de conyac, moscatell i ratafia ens les haurem begudes de bonmatí imaginant-nos -amb un somriure ben tendre- la innocència que ens caracteritzava quan érem puçes: que anàvem a dormir més aviat del compte i, fets uns canalons entre els llençols, desitjàvem mig somiquejant que no ens portessin carbó. Però res, tu. Les meves súpliques no van ser mai escoltades. Jo em portava malament: era, i sóc, un dimoniet entremaliat.
