Començant per l'augment galopant de la superfície urbanitzada i seguint pel desfici de fer noves carreteres i autovies, poques coses canvien entre el País Valencià i Mallorca, territoris marcats per la barbàrie de les darreries del segle XX i el que duguem de l'actual.
És en aquest context que vull agrair a na Caterina Sansó i en Tomeu Martí, d'Obra Cultural Balear, i a en Joan Vicenç Colomar, company blocaire d'Amics Arbres, l'organització de dues presentacions de Macrourbanisme a Calvià (Divendres, 5-02-10, 20.00 h, antiga biblioteca) i Palma (Dijous 4-02-10, 20.00 h, seu del GOB al c/ Manuel Sanchis Guarner, 10).
Els meus fidels lectors ja sabeu moltes coses d'aquest llibre, "Macrourbanisme i agressions al paisatge mediterrani", obra amb la que començo un camí de lluita intel·lectual i difusió d'arguments i raons contra la barbàrie. Un camí que segueixo recorrent a foc lent, amb una propera parada que ja és a la vista.
"Allà on res s’interposa entre nosaltres i l’horitzó, o la cara amable de l’Albufera"
Les sensacions paisatgístiques són universals a l’ésser humà, els llocs
amb vegetació frondosa i aigua fàcilment ens faran sentir bé, sense que
allò contrari siga perfectament cert, i els barrancs tancats i de
parets elevades segurament ens resultaran més suspicaços que les
obertures infinites dels nostres aiguamolls, per exemple els de
l’Albufera.
Aquest llac amb nom de ressonàncies àrabs està tancat per una romàntica
restinga on Ausias March anava de cacera en la seua faceta de falconer
Reial. Les seues aigües són solcades per albuferencs, un petit vaixell
amb les seues fustes conformades per no aprofundir i enfangar-se en
aquestes aigües de poc calat, menudes naus que solquen les aigües a
mode de gòndoles.
Sense cap dubte, allí on l'element vegetal té més força i és més espectacular de tot el territori valencià és en el barranc dels Horts (Ares del Maestrat). En aquest lloc absolutament atípic en el marc del mediterrani peninsular trobarem sorpreses que ens marcaran per a sempre.
Resumir tot el que ha passat a l'Albufera els darrers 40 anys en una breu història seria com explicar la trilogia de Larsson en 5 minuts, però val la pena intentar-ho, si més no per a donar a conéixer la realitat que s'amaga sota la lluentor del seu espill d'aigua. Fins als anys 60 l'Albufera va ser un paratge idíl·lic, sense contaminació, un verger de peixos i aus rodejat de barraques i perxadors que lliscaven les aigües amb els seus albuferencs, aquestes curioses embarcacions de formes semblants a les góndoles que amb una o altra tipologia s'han repetit a totes les zones humides del mediterrani. Mireu si estava poc alterat el lloc que hi està documentada la presència de llúdriga i hi vivien més de trenta espècies de macròfits del gènere Chara sp., molt sensibles a la contaminació.
Avui comence amb una introducció per a plantejar un debat, al voltant d'un vídeo de la Sexta. La forta degradació del paisatge als municipis
del litoral ha anat lligada al model turístic de sol i platja. Aquest model ha
passat massa sovint per damunt de la conservació dels valors ambientals dels
espais litorals. Ens ho prova que dels 470 quilòmetres que té el litoral
valencià, més de 315 són sòl urbà o urbanitzable.
La serra d’Irta és un dels últims trams verges del litoral valencià, i són les úniques muntanyes per on hi podrem passejar acariciant el mar sense molèsties visuals ni sorolls aliens, per tant la satisfacció del visitant està garantida, ja que hi podem trobar uns 10 quilòmetres sense construccions, amb el paisatge de les cales verges i els penya-segats sense res que el destorbe, en soledat. (Segueix text i fotos)
Estem cansats de sentir sempre el mateix: en conseqüència anem a avançar-nos una mica als debats i a parlar sobre la relació entre cultura i sostenibilitat.
L'heterodòxia del meu pensament em du a l'extrem de comparar territoris i cultures que, a priori, no tenen res a veure. Tota una aventura que em pot fer caure en grans despropòsits, però a la que tinc el plaer d'arriscar-me. Des del País Valencià ens anem cap al Carib...
El domini despòtic i la crueltat suposen un desordre moral que és il·lícit èticament quan l'apliquem amb els nostres congèneres. Cada vegada més, per sort, ho és també quan l'ésser humà practica aquesta mena d'actes amb animals de laboratori i d'altres éssers amb sistema nerviós. Però encara a la totalitat del planeta passen coses així a ecosistemes sencers. Al primer món es desconeixen els rius sense contaminació, i això que depenem de l'aigua per a viure. En canvi no mirem amb els mateixos ulls a les nostres mascotes que als peixos dels rius contaminats. Patim la síndrome de les mil milles i ...
...On ens hi hem de sentir convidats, mai amfitrions ni protagonistes, us convide a seguir el lema: "no hi deixeu res excepte petjades de les sabates, no n'agafeu res excepte fotografies, i no mateu res excepte el temps". També cal tenir en compte algunes recomanacions, algunes més generals i d'altres específiques del nostre territori:
Al costat dels cursos aquàtics, i de forma paral·lela, s’organitzen de manera natural unes franges de vegetació en funció de la proximitat al recurs hídric. Sovint aquesta vegetació és desconeguda per al públic en general, donat que les hortes circumdants han anar ocupant el terrenys que correspon a la vegetació de ribera i aquesta ha anat desapareixent o en el millor dels casos disminuint. Un altre impacte que podem observar al nostre territori sobre la vegetació de ribera és que el seu lloc al territori està ocupat pels canyars d’Arundo donax L., que n'hi pren l'habitat eliminant la viabilitat d'aquestes interessants franges ...
Mentre els diaris es queixen de què les obres del Pla d'Acció Contra Inundacions de 2003 no ha servit de gaire, res no diuen de les noves riuades que tindrem després del boom urbanístic. Quan arriben les precipitacions torrencials, les
macrourbanitzacions que han crescut com bolets a les nostres comarques
es converteixen en un espai pràcticament impermeable...
Els professionals del medi ambient tenim per meta convertir la resolució de conflictes més enllà de l'àmbit jurídic en una eina capaç de solucionar problemes i, el que és més important, concertar interessos.
Al voltant dels elements patrimonials hi ha un paisatge cultural que ens mostra testimonis de quins han estat els condicionants i el context d'aquest patrimoni al llarg de la història, ajudant-nos a entendre les implicacions socioeconòmiques que ha tingut al llarg del temps un territori i quines han estat les relacions de l'entorn amb la funció que realitzaven els elements de patrimoni cultural i històric que es troben escampats pels nostres termes municipals.
La Nacra és un bivalve molt gran que viu semisoterrat a les praderes submarines de posidònia. És el bivalve més gran del mediterrani, i pot arribar a fer...
Alegria, la insigne Editorial Bromera ha inclòs un article d'opinió meu en un llibre de llengua de sisé de primària, per tal que els menuts coneguen un exemple d'article d'opinió. És reivindicatiu, és clar, a més parla de temes estiuencs, de la meua estimada platja de l'Ahuir. Seguidament reproduïsc l'original, que va ser publicat a Quinze Dies.
La nostra societat està plena de llençadors de burilles per la finestreta, d'agricultors que realitzen cremes de manera poc ortodoxa i hi ha alguns que altres pirats i piròmans. Fins a quin punt tenim dret, com a societat, a exigir als cossos d'extinció que entrin en una situació de risc assumible per apagar un foc? La societat ho mereix? Està preparada per a donar exemple en altres àmbits que li corresponen, en concordança amb aquest nivell d'exigència? Definisc risc assumible com aquella situació en la qual un canvi brusc de condicions meteorològiques pot manllevar vides humanes. Situacions de risc assumible se'n donen tot sovint en actuacions com la dels bombers en incendis forestals.
Tantes vegades es fan tantes imprudències. La zona interior de Catalunya sovint pateix més del que pot assumir a causa del foc. Terres de cereals rodejades de pinedes ho afavoreixen. Un dia qualsevol algú crema i perd el control. Els resultats són esfereïdors. Casalment baixava dels Pallars cap al Camp de Tarragona, i entre Balaguer i Tàrrega vaig capturar aquesta imatge. Ho sent pels afectats i pel meu mestre i amic Àngel, que tenia un vincle amb la zona. Aquesta entrada va ser publicada abans del lamentable succés dels Ports, ens afegim al condol. Dies després de la darrera modificació continue pensant: maleït foc. Ara són les valls de la Marina el que crema, i ara em dol a mi. Hi he passat tota una infància jugant-hi i botant pels marges dels cirerers. PROU IMPRUDÈNCIES! PIRÒMANS A LA GARJOLA!
Ja no tems aturar-te sota les ombres que el vent agita; ni el fresseig de les petjades sobre les fulles caigudes. Christelle Enguix. El cor del Minotaure.
Altres realitats s’amaguen al darrera dels tòpics mediambientals del País Valencià, amb l’albufera i les platges al capdavant i el conflicte urbanístic com a rerefons. El nostre és un territori forestal caracteritzat per pocs boscos tancats. És molt ric en matolls i màquies, que proporcionen un hàbitat a la fauna i afegeixen una gran biodiversitat al territori.
Microrelat estiuenc. Ella, pobra, escapava del poble amb un xiquet en braços. Havia perdut l'honra, li deien els malaguanyats veïns. Gràcies a uns parents de la capital es dedicà a netejar escales de sol a sol mentre pujava Bernabé. Fins que un diumenge servint una paella a cals senyorets aparegué Jesús. Que si Jesús cap ací, que si Jesús cap allí. I Bernabé mentre creixia sense pare, de braç en braç, de tiet en tieta, fins i tot a cal veïnat. I Soledad es deixà seduir. Ella veia el seu fill creixent sense estima, amb una mirada perduda que no s'endreçava mai. No ho podia suportar.
Per favor senyors i senyores adults i adultes, deixen de marejar la perdiu com si foren xiquets al voltant de les agendes 21 que vindran els ecologistes i els marmolaran amb raó! Ací tenen informació, també poden ometre-la i esperar la guerra, el tan denostat CONFLICTE SOCIOAMBIENTAL.
Journal de combat, qui veut faire progresser une cause encore minoritaire, La Décroissance fait désormais partie du paysage médiatique national et contribue, par son indépendance, à la vitalité du débat démocratique sur l’avenir de la planète.
Comparteix-ho ara!!
