El Consell de Política Fiscal i Financera és l’òrgan que reuneix les Conselleries d’Economia i Hisenda de les Comunitats autònomes de l’Estat Espanyol per “coordinar” polítiques (autonòmiques) fiscals.
Ahir, 17 de maig, hi havia reunió però no hi havia res a coordinar; les autonomies anaven a presentar els plans d’ajust per aconseguir l’objectiu de dèficit 0 per a 2015. Segons dos titulars de premsa “[La Generalitat Valenciana] va a l’”examen” de Montoro quasi sense dèficit” (Levante EMV 16-5-12) “Catalunya espera l’aprovat d’Hisenda” (Reuters 16-5-12)
I dic jo, ¿Quina autonomia es la que tenim si cal que se’ns coordine a Madrid i anem amb una actitud d’alumnes submisos amb la màxima aspiració d’haver fet bé la feina que ens han manat?
Per als qui ens agrada la política i la banca. Més ben dit: per als qui pensem que una altra política i una altra banca és possible, quan vesquem aquestes declaracions en una notícia el mateix dia que s’anuncia la injecció de més de 7.000M d’€ i la dimissió del president de Bankia, la sensació de ràbia impotent es fa molt dificl del suportar.
“Bankia propondrá a la junta general de accionistas el reparto de un dividendo de 152 millones de euros con cargo a los resultados del ejercicio 2011, que arrojaron un beneficio atribuido de 304 millones de euros.
Está previsto que Rato exponga a la junta de accionistas los planes de la entidad, que consisten en el mantenimiento de su estrategia en solitario y por el cumplimiento en el año en curso de las exigencias de saneamiento financiero aprobadas por el Gobierno.
En el complejo escenario económico y financiero, Rato ha defendido reiteradamente la capacidad de Bankia de afrontar el futuro por sus propios medios y ha destacado como prioridades las mejoras en eficiencia y rentabilidad, y sacar el máximo jugo a las sinergias.”
De vegades la gent pregunta: I amb la que està caiguent? Com et pots parar a escriure? Per evadir-me d’un món ple de lladres com aquest, de polítics col·laboracionistes i d’una ciutadania anestesiada. Efectivament, el sisé acte del que parla el director de Vilaweb al seu editorial de hui no el vorem.
"1.960 euros ens ha furtat Espanya, el 2012, a cada ciutadà dels Països Catalans. Aquesta és la conclusió de la ponència “Els diners de la independència” presentada en la Jornada de Transició cap a la Independència que celebràrem a València el passat 31 de març. Enguany Espanya ens roba 26.800M€: 6.500 al País Valencià, 16.500 al Principat i 3.800 a les Illes. Són diners que cada territori aporta a l'estat espanyol i que no retornen ni via pressupostos autonòmics ni via inversions estatals en infraestructures. Paguem més del que rebem. Aquesta espoliació sols afecta els territoris de parla catalana, també ara territoris de paga catalana.
L'estudi, es basa en dades del mateix govern espanyol, poc difoses perquè són considerades un gran argument a favor de la independència dels Països Catalans. Tan sols al Principat de Catalunya s’ha aprofundit en el tema amb estudis i publicacions, la difusió dels quals ha fet augmentar el SÍ a la independència a les enquestes sobre un possible futur referèndum.
Aquest robatori és la raó més determinant en l'empobriment del País Valencià i dels Països Catalans. El País Valencià ha passat de ser més ric que la mitjana estatal a ser de les comunitats autònomes més pobres. Hom quantifica en 4.500 M€ el balafiament i la corrupció al País Valencià durant anys de grans esdeveniments i obres faraòniques. És poc, comparat amb els 6.500 milions d'euros de l’espoliació fiscal de només el 2012. L’eixida de la crisi passa, sobretot, per acabar amb aquest robatori."
Hi ha un seguit d’economistes seriosos, com Paul Krugman, premi nobel d’Economia en 2008 o Richard Koo, Economista en cap de Nomura, banc d’inversió nipó, que qüestionen el diagnòstic de la crisi actual i, sobretot, les receptes per eixir-ne. Jo, sense dubtar-ho, m’alineava amb ells.
Richard Koo, en una entrevista publicada recentment feia un breu resum de la crisi: No es tracta d’una crisi fiscal, sinó que va començar en el sector immobiliari nord-americà, es transformà en una tempesta financera global, i va continuar essent una crisi bancària que ha afectat l’economia pública i la productiva, […] Al creure que és una crisi fiscal, el que es fa per solventar-la és
Demanar austeritat als estats que rebaixen els comptes públics, a costa de retallar l’estat del benestar o paralitzar les inversions productives.
Injectar diners a les entitats financeres amb actius tòxics amb la confiança que el crèdit fluirà al sistema productiu tractant el darrer símptoma de la crisi (la banca) en lloc de la causa. La banca amb eixos diners aprofita per desendeutar-se i no continua el circuit esperat, el sector productiu-privat no té finançament.
I l’economia no creix. En aquest bucle decepcionant estigueren als anys ‘80 Mèxic i altres països de llatinoamerica o Japó als ’90 (del que sap bona cosa el sr. Koo) i li posaren nom: La dècada perduda.
L’eixida de la crisi? El creixement:
Els dos economistes nomenats no estan sols en la recepta del creixement per eixir de la crisi: Tot un seguit d’autors de la càtedra FEDEA (Fundación de Estudios de Economia Aplicada) – McKinsey en 2010 publicaren al treball “Una agenda de crecimiento para España” que els motors de creixement a nivell estatal poden ser els serveis i els bens exportables, el turisme, les infraestructures i la construcció (reconvertida, clar que sí). Concretaven a l’apartat infraestructures que: “Los puertos españoles, entre los principales del mundo (Algeciras, Valencia y Barcelona entre los 50 puertos mundiales en mayor volumen de mercancías), representan una oportunidad como centros logísticos europeos ante la próxima apertura de la ampliación del Canal de Panamá. Un mayor consumo de los servicios logísticos españoles dentro del comercio global sería un aporte positivo a la balanza comercial española, y su promoción debe ser una prioridad. Para ello, es necesario asegurar mejorar la competitividad en precio (p.ej. costes portuarios por encima de Francia, Reino Unido, EEUU y Alemania,) para que no se convierta en un obstáculo para la demanda global de estos servicios.”
La inversió pública en infraestructures pot ser un revulsiu per a l’època d’atonia i estancament econòmic, a mode de dècada perduda, en la que el jou alemany de l’austeritat ens vol encabir. Si agafem la recomanació, cada vegada més generalitzada, del treball de la gent de FEDEA- McKinsey en el sentit de prioritzar les infraestructures per connectar via ferroviària els ports, aeroports, plataformes logístiques i centres de producció. Si a això li sumem la resolució del 19 d’octubre de 2011 de la Comissió Europea que inclou el corredor mediterrani dins la Xarxa Bàsica Transeuropea de Transports. I si tenim present el mapa que acompanya aquest escrit que situa les infraestructures que es beneficiarien de dur a terme una de les receptes econòmiques per eixir de la crisi amb més probabilitat d’èxit, està clar que el mapa que es dibuixa a Madrid no li agrada. I en eixe context s’entén que a Espanya es vote en contra de prioritzar en els pressupostos públics aquesta infraestructura, volent repartir la prioritat (això és possible?) "sense treure gens ni mica d'importància a la resta de corredors, igualment importants per al territori i absolutament compatibles” diu el PP. És a dir cuidar que Espanya no pague una infraestructura de la que no té garantida l’explotació futura vistos els aires d’emancipació i independència que corren per la nostra nació.
Per la nostra part, no sols per convenciment sinó també per conveniència, hauríem de continuar lluitant per la independència de la nostra nació, donat que no seran ells (Espanya) qui ens financen les infraestructures necessàries per eixir de la crisi ni, molt menys, per vertebrar-nos.
Fa temps vaig pensar que allò que mou el món són els diners: l'obtenció, la distribució, l'ocupació dels recursos, dels diners. I aleshores vaig pensar que coneguent els mecanismes que els feien rodar em seria més fàcil comprendre la política, el procés de presa de decisions en els grups humans, en els grups humans organitzats primer en les "polis" gregues, després en nacions. Per això el meu interés polític va derivar un poc en econòmic.
Ara estic, amb un company, preparant una xerrada sobre els diners i la política, sobre la política independentista, i ara, com aleshores, pense que les dades econòmiques són objectives però la interpretació i l'ús que se'n fa d'elles és política.
Aquesta vol ser una xerrada divulgativa i, vist l'entusiasme del meu company, pot ser també l'inici d'un document marc que ens permeta explicar l'opció independentista des del punt de vista econòmic, també al País Valencià.
Si esteu per ací, us podríeu apuntar... amb el debat i el contrast sols podem millorar. Serà el dissabte 31 de març.
Diuen que els "capos" de la mafia colombiana o italiana, tant fa, son capaços de les crueltats més extremes i dels gestos més tendres. Per reforçar els primers és que fan els segons. Aquesta disociació de la personalitat, aquest comportament és, si més no, típic d'una malaltia mental.
I a València és el que el president Fabra ha fet per justificar la brutalitat policíaca contra els estudiants: ha eixit a recolzar les malaltisses i militaritzades declaracions del cap de la policia, Antonio Moreno, amb la seua dicotomia policia-enemics. Un comportament paranoic... o no.
L'enemic de la injustícia, i dels seus policies, és el poble. Malgrat el que direm a la manifestació de demà: "No som l'enemic, som el poble!", el que passa és que per a ells és la mateixa cosa.
Dijous de Carnaval de 2012, un dia atipicament trist i buit, on ens hem quedat sense escoltar el pregó de Carnestoltes i sense que les criatures, mestres i famílies dels col·legis del sistema d’educació pública (“els de la pública”, com ens agrada anomenar-nos) ocupem carrers i places al nostre poble, com en molts altres del País Valencià.
El motiu? Els Consells Escolars de la pública han acordat, i el del meu centre amb el meu vot a favor, fer un boicot a aquesta activitat, i a d’altres, per evidenciar el malestar que les retallades que en la funció pública en general, i en educació en particular, està portat a cap el govern del PP.
La política de balafiament i malversació, la corrupció dels governs del PP i, sobre tot, la voluntat de fer pagar el cost de la crisi als sectors socials més dèbils desmantellant el sistema de benestar aplicant retallades desproporcionades sobre la sanitat i l’educació no pot quedar sense resposta.
Malgrat que la resposta tinga una primera víctima que siguen els xiquets i xiquetes que es queden sense festa, malgrat que un dels efectes col·laterals de suspendre gran part de les activitats extraescolars siguen els professionals que en viuen d’elles (artistes, empreses de transport, granges-escola,…), pense que cal estar al costat de les protestes. Mostrar al govern que la societat en general no veu amb bons ulls la seua gestió i que el nostre bàndol són els treballadors i les treballadores de l’ensenyament, de la sanitat,… la nostra classe. I no la seua.
En acabar la reunió del Consell Escolar una mare es lamentava de com anava a costar d’explicar a la resta de pares i mares del centre el nostre vot a favor de la suspensió de les extraescolars. Ens va a costar, certament, explicar que tots junts anem a poder més que cedint a les divisions artificials que el govern busca amb la polèmica de l’enfrontament entre famílies i docents. La unitat en la protesta serà la nostra força.
El 21 de gener vaig anar a València per solidaritzar-me amb tota la gent treballadora de l’ensenyament a qui li s’està fent pagar el malbaratament que la Generalitat Valenciana ha fet dels diners públics: Retallades de complements, renúncia a la substitució de baixes maternals i d’enfermetat, acomiadament d’interins, etc. Tot això perjudicarà els xiquets i xiquetes que han de rebre l’educació escolar per part dels professionals de l’ensenyament, amb grans vocacions la majoria de les vegades, però que amb un maltractament econòmic i professional com el que s’està portant a cap per les nostres autoritats, derivarà en un deteriorament de l’educació de les nostres criatures.
Per això és d’agrair l’actitud de gran part de professors i professores que no veuen amb bons ulls la supressió d’activitats extraescolars programades com a mesura de protesta contra les retallades. Mireu l’article de Jaume Fullana, d’Escola Valenciana, publicat divendres al diari Levante-EMV “De què servirà no fer el Carnaval?” (jo no havera deixat de dir mai Carnestoltes però…)
El poble valencià va eixir al carrer per demanar el que li pertoca: els diners amprats als centres educatius i que han servit per pagar els Grans Esdeveniments i la trama corrupta que ha finançat els polítics. La indignació era gran i sense voler es deixava veure. A casa, mentre preparàvem l’eixida el meu fill em preguntava si anàvem a “matxacar” els retalladors. No se, 200.000 persones al carrer és molta gent,pot ser els temps estan canviat i els queden dos tallades de monyo…
“A la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera el govern espanyol ha anunciat una línia especial de crèdit ICO per a que les autonomies paguen els deutes als proveïdors. La Generalitat Valenciana ha tret comptes i ha decidit impagar els 22,5 M d’€ del cànon de la Fórmula 1. Amb els diners del crèdit ICO que van a formalitzar, més l’estalvi de la Fórmula 1, pagaran els 400.000€ que deuen als centres socials de Parc Alcosa, posaran al dia els deutes amb centres educatius infantils, de primària i instituts de secundària, a mes de regularitzar els bono-llibres pendents amb les llibreries del País Valencià i començarà a regularitzar el deute amb les Universitats.”
Bé, eixa és la notícia que no llegirem.
Llegirem altres dos coses.
Primera: que Fabra, el president de totes les persones del País Valencià (malgrat que tots no li votarem, bé no li va votar ningú, va heretar el càrrec) es va reunir en la vesprada del 17/01/2012 amb la Junta Directiva del PP per explicar els dos nous decrets de mesures urgents per reduir el dèficit de la Generalitat que s’anunciarien a l’endemà. La política de retallades i deixar enfonsar en el fang a la gent (presumptament) corrupta del PP valencià li ha provocat algun que altre resquemor en el partit i abans de rebre una punyalada per l’esquena dels seus els ha donat la primícia.
Segona: Que cap dels dos decrets de mesures (més) urgents per retallar el dèficit que es van a anunciar diran res similar al meu primer paràgraf. Carregaran de nou sobre la classe treballadora i en la societat en general.
I tercera, que se m’oblidava: El Consell de Política Fiscal sí que ha aprovat l’ICO però també un pla d’intervenció de les autonomies infractores que boten un sostre de despesa i de dèficit. Els pressupostos anuals passaran a estar supervisats per Madrid i l’autonomia, en essència, serà revocada. La valenciana té tots els números de ser la primera. No sols per com està de mal econòmicament, sinó per què la covardia del president a enfrontar-se als seus l’espentarà a entregar les armes (econòmiques) a Madrid i dedicar-se a fer de virrei a València, passant la responsabilitat de cancel•lar la Fórmula 1 a Gènova Moncloa i curt-circuitar la rebelión a bordo de Rus, Blasco i Rita que li se’n ve damunt.
Monyofine |
divendres, 13 de gener de 2012 | 16:21h
He anat a fer-me el DNI nou, el del xip. I se m'ha quedat una sensació estranya. ¿Vosaltres sabeu aquelles pel·lícules "de xinos" on l'actor movia molt la boca durant una estona i el doblatge arrojava un escuet "hola"? Doncs això m'ha semblat que em passava a la comissaria.
Quan ja estava tot acabat, la funcionària ha posat el meu flamant DNI en un lector-grabador i allà ha estat una bona estona (4 minuts de rellotge) amb les llumenetes roges i verdes, més roges que verdes, parpellejant... i quan me l'ha entregat he anat a una màquina lectora de DNIs que hi ha i l'he introduït.
La pantalla m'ha donat les dades bàsiques: Nom, Cognoms i número de DNI. I una opció "consultar más?" i jo "sí, clar, a veure què teniu de mi" i la pantalla s'ha fet blanca i m'ha dit on vivia: el carrer, amb el número i a quin poble.
ÉS mania meua o allà dins dels nous DNI hi ha d'haver més coses que no ens diuen?
Endeutar-se per aconseguir coses està bé. Una persona, que tinga ganes de pagar els estudis als fills, comprar una casa, canviar-se el cotxe, la moto, fer-se fallera major, pagar un gran convit de la comunió del primogènit, posar-se pits,... en lloc d’estalviar pot empenyar-se.
Si l’expectativa de treball, que genera els ingressos, és bona, l’aventura del crèdit és assumible. Si és incerta caldria demanar el crèdit sols per a alguna de les coses, les imprescindibles: col·legis, hospitals, infraestructures,... (si, posem per cas, en lloc d’una família parlàrem d’una Generalitat Valenciana) i si l’expectativa és incerta i dolentíssima caldria no fer despeses INNECESSÀRIES. Un exemple?
I açò ara mateix, eh? en ple ull de l’ huracà de la crisi econòmica, i amb el cinisme de dir el president Fabra, dies després, en el discurs de cap d’any, venien de perdre més de 24.000 vots a les eleccions a Corts Espanyoles: 'Hem entès el missatge: zero despesa supèrflua i que cada esforç públic es destine a crear llocs de treball, que ens permetrà garantir la salut, l'educació i l'atenció de les persones' [...] 'es reorganitzarà i es racionalitzarà la prestació dels serveis públics, s'augmentarà la corresponsabilitat en el seu finançament i s'impulsaran mesures d'estalvi dins de l'administració'.
La Generalitat Valenciana està en fallida tècnica (no pot pagar el que deu) i no sols perquè no pot tornar els préstecs als bancs, sinó perquè no pot pagar a les farmàcies (dos dies de vaga en desembre reclamant pagaments atrassats), ni als advocats i advocades del torn d’ofici que presten la justícia gratuïta (sols han cobrat part del 1er trimestre de 2011), ni a les residències de gent gran, ni als beneficiaris de la Llei de Dependència, ni als llibreters els paguen els bonollibres, ni les despeses de funcionament ordinari dels centres educatius, que es veuen forçats a tornar els rebuts de la llum...
Aquesta situació és realment greu i preocupant, però com s’ha arribat fins a eixe punt? En el moment de les vaques grosses quan es requalificaven els camps de tarongers amb PAIs fets a mida pels especuladors es generava una expectativa ingent de diners i això en mans de la comptabilitat creativa de les administracions públiques va derivar en inversions grandiloqüents i megalòmanes: El circuït urbà de València de Fórmula 1, l’Àgora de la Ciutat de les Arts que sols s’usa unes setmanes a l’any, l’America’s Cup... i quan alguns pensàvem que no anàvem bé i ens tapaven la boca amb totes les meravelles que a València teníem, ens recordàvem d’Anselm Turmeda, el poble estava cec i amb ells.
“Diners de tort fan veritat,
E de jutge fan advocat;
Savi fan tornar l’hom orat,
Pus que d’ells haja”
Ens podríem quedar ací, en lamentar-nos de la mala administració que han fet els governants del PP a la Generalitat Valenciana, però jo trobe que, a més de denunciar aquest malbaratament caldria preguntar-se de quin pressupost parlem. Vull dir, on estan els nostres diners? Parlant d’oïda al País Valencià es recapten uns 23.000M d’€ anuals i l’Estat realitza inversions per un valor aproximat de 20.000M d’€... ens deuen 2.838.000.000 Euros a cada any! Quan parlem d’espoli fiscal valencià parlem d’aquestes xifres, parlem de que no seria necessari retallar el sou als funcionaris, que els proveïdors cobrarien en un temps prudencial de 30-60 dies, que les persones dependents no estarien malvivint, que els companys i companyes de Park Alkosa no haurien d’estar en vaga de fam i ser desallotjats per la policia per demanar el que és seu! Això, clar, si no fórem Espanya i ens administrarem nosaltres que la culpa no la tenen els diners
Hui he mirat altra vegada la mort, no de cara que fa tant de mal, ha estat així com la solem mirar de quan en quan: ha faltat un familiar d’una persona propera i he anat a acompanyar la família una breu estona.
M’ha sorprès que es llegiren poemes en l’acte civil d’acomiadament, encara que sincerament reconec que la primera vegada que em vaig encarar amb ella també em vaig posar a escoltar al cotxe una poesia:
Tot ben senzill i ben alegre. Em creureu mort. Jo no hauré mort. Faré vacances! El color negre que tant m'estime, se'n vindrà amb mi. Jo sol de negre! Beveu conyac, i vi i caçalla. I si m'arriba el pressupost beveu bon "whisky". Ràpidament, em boteu foc. Sóc valencià! Si no és molèstia per als amics, amb una capsa de cartó, fiqueu la pols d'un servidor, i el millor llibre de poemes d'aquell poeta que creieu. Es per anar passant l'estona amablement. I al mateix temps, aprendre, viure, conèixer coses per a la propera cançó a fer. Porteu-me a Alcoi, que és el meu poble I allà on comença el "Barranc del Cinc", prop d'un romer, al seu costat, deixeu-me ja. Així tindré l'aroma bo. I a prop també del rierol. Així a les nits, amb la quietud vindrà la música. Mireu també de fomentar els berenars a la muntanya. Així per fi, s'aproparan al romaní dolces xicones. I despistant, com qui no vol, alçaré els ulls i entrant pel peus arribaré fins al seu cor. Res d'adéus ni de records. Vaig de vacances! Qualsevol dia impensat, us tornaré a emprenyar amb les darreres cançonetes. Potser d'entrada us estranyeu, bé pel físic o la veu. Però seré altre cop jo. Doncs com el mestre Maragall, també crec jo amb la resurrecció, de la carn. Seré més jove i tornaré a estimar a cada instant. Ai les xiquetes! Ai les donetes! Ai quines joies! I si per cas, jo no crec pas, encara dura la vida dura, doncs altre cop de part dels bons, fins a la mort! Però llavors, no em moriré: faré vacances.
Monyofine |
dimarts, 20 de desembre de 2011 | 00:13h
"Daniel Estulín, un maestro en el arte de la comunicación, o lo que es lo mismo, en el arte de la vida" (Luis Rupérez, Director de RRHH, PharmaMar (Grupo Zeltia))
Vaig comprar aquest llibre atret pel títol. Em vaig parar a fer una ullada a la contraportada.
"Daniel Estulín bucea en la cultura tradicional china y enseña su aplicación a quienes hoy tienen que afrontar, por motivos empresariales, una presentación" (Reseña en El País)
"Parece que la "Sabiduría China" de Estulín es un compendio del saber popular de todas la culturas de la tierra" (Pedro Aparicio, PRNoticias.com)
Però després de llegir-lo ho vaig trobar una recopilació de frases fetes, de filosofia de sobre de sucre de café, ordenades sense trellat ni forrellat i sense cap aprofitament per a fer cap presentació. Malgrat la meua impressió, em vaig quedar inquiet, com insegur, sense voler acceptar el meu criteri davant la forta recomanació de la contraportada del llibre. Fins al punt d'haver recomençat fins a tres vegades el llibre (i haver-lo deixat les tres vegades per acabar. Com diu un amic: "Amb tant de llibre per llegir com vas a perdre el temps amb això?")
Total que per a sorpresa meua el diari Levante-EMV li fa una entrevista el passat dissabte. I ens presenta a l'autor com a "excontraespia y escritor" Ostres! Si ja dia jo que el tio aquest escrivia rarot.
Però es que l'entrevista no té desperdici:
"...el movimiento de la contracultura, los hippies, se creó en el laboratorio. El símbolo de la paz viene de un culto pagano de hace 5.000 años cuyos líderes sometian, torturaban y mataban. El 15M nace en Yugoslavia en 1999, finaciado por la CIA [...] Estamos en manos de un grupo de gente que es la antigua nobleza negra veneciana. [...] Por todos lados ves símbolos masónicos, miras BBVA o Bankia i la "B" es un "13"..."
I ara ja és quan he agafat el llibre i l'he dut a un rastro a veure si em donen alguna cosa.
Jo sempre he estat un xic de l'Esquerra Independentista.
Concretament em trobe a gust amb el PSAN
Per sumar esforços estic amb la gent de SI que és una coalició que inclou Els Verds-Alternativa Verda.
I a l'unic mitin polític que he anat aquestes eleccions és a un que va convocar l'Assemblea de Veïns de Benimaclet: "Per què no votem els independentistes a l'Estat Espanyol". Era una xerrada amb la Coordinadora al País Valencià de Solidaritat...
La taula a punt amb els ponents preparats i la sala buida: el fantasma al que tota organització té por d'enfrontar-se, i més encara si es vanagloria de tindre la veritat absoluta en el seu ideari i un número creixent d'acòlits.
Doncs això és el que li va passar a Plataforma per Catalunya, el partit d'extrema dreta d'Anglada a Sabadell el 15 de novembre, dins de la campanya electoral al Congreso Español.
Hi haurà que estar a l'aguait i observar de prop els vots de Sabadell, molt al meu pesar l'extrema dreta atraurà un nombre ben superior de vots que d'assistents a l'acte (10 comptant als guardaespatlles segons una informació de Vilaweb) i això pot ser un problema: el feixisme camuflat.
(Totes les cançons dels post d'aquesta sèrie són propietat de Manu Chao i estan ací reproduides i mal traduides amb tot el respecte a la seua tasca intel·lectual i artística que no té perquè ser una cosa distinta)
Els meus enllaços
10 LLIBRES QUE NO HE LLEGIT (ENCARA)
Diuen que sols hi ha una persona més "tonta" que qui deixa un llibre: qui el torna. M'han recomanat uns llibres amb tanta fervorositat que me'ls han deixat i tot, abans de tornar-los els he de llegir.
