Sabeu per què l’assassí de Noruega és diferent dels altres? 

Jo us ho vaig a dir i us vaig a dir quines coses sobre ell no ens dirà mai cap mitjà de comunicació.

 

Aquest home s’anomena: Anders Behring Breivik, és el noruec de 32 anys, que assassinà a gairebé 100 persones fa uns dies a l’illa d’Utoeya en Noruega, és un cristià conservador d’extrema dreta que odia els musulmans.

I encara que al principi diversos mitjans afirmaren que l’atac havia estat realitzat per musulmans, i països com els EEUU s’estriparen les vestidures dient que anaven a enviar tota l’ajuda possible a Noruega per a atrapar als autors de la pitjor matança que s’haja vist en eixe país des de la Segona Guerra Mundial, per ara se sap que el tipus “anti-sistema” actuà sol.
D’ara en avant, no veurem als mitjans refregant-nos per la cara el credo religiós de l’assassí, ni atribuiran a la religió les seues idees extremistes.

Tindrà un judici completament just i el més segur és que acabarà els seus dies en un hospital mental perquè llocs com Guantànamo no han sigut confeccionats per a rossos d’ulls blaus amb sang europea.

Cap membre de la família d’aquest home serà perseguit ni el seu país envaït per matar a innocents, ningú  gosarà usar mètodes de tortura com el “submarí” per aconseguir una confessió i fins i tot és molt possible que després de centenars de psicoanàlisis ens facen creure que hem de tindre-li llàstima, i la seua pel·lícula serà premiada amb un Òscar de la Acadèmia després d’haver-se convertit en un Best Seller.

No escoltarem mai una disculpa als musulmans per encolomar-nos l’atac “debades” i dintre d‘uns dies aquesta notícia serà només una “relliscada” i un motiu més dintre de la magnífica Comunitat Europea per a que tracten d’unir-se més que mai en contra dels terroristes de torn.
En Noruega aquest ‘patriota’ assassinà a 100 persones i és la pitjor tragèdia des de la Segona Guerra Mundial, en canvi els morts de Líbia, Síria, Bahrein, Afganistan i Pakistan, són només danys col·laterals. Aquestos no compten en aquestes llistes de tragèdies.

La pobresa en Somàlia està anorreant la seua població, fomentada per països que l’han parasitat y després ¨se muden¨ a altres amb tots els recursos explotables per a fagocitar-se’ls.
Mentrestant, seguiran sembrant vents i continuaran recollint tempestes.

Vull aclarir que jo jamai justificaré l’assassinat de cap innocent, el que he volgut subratllar, són les “petites grans” diferències amb que serà tractat aquest cas.

Llegir els detalls i observar les imatges encara em tenen en estat de xoc, però no menys que els xiquets assassinats a diari por l’OTAN, EEUU o qualsevol altra força creada per a justificar el crim. Res justifica la mort d’éssers innocents.
Rashida Jenny Torres
Musulmana Costarricense.

http://www.elpionero.com.mx/no​tas.pl?n=25116&s=7

http://ultima-hora.bichotoblog​.com/%C2%BFquien-es-anders-beh​ring-breivik.html?utm_source=r​ss&utm_medium=rss&utm_campaign​=%25c2%25bfquien-es-anders-beh​ring-breivik

http://www.boingboing.net/2011​/07/22/oslo-terror-suspect.htm​l

Per: Rashida Jenny Torres

 

 

 

ENRIQUE VILA-MATAS

Si no fóra per la crisi

ENRIQUE VILA-MATAS 18/01/2011

 

 

Un país que dilapidà el temps de l’esplendor amassant infortunis. Un país de tertúlies. Un país fora del temps. Amb verdaderes masses de fumadors omplint les terrasses d’hivern, esperant als xinesos. No vam saber ser pròspers i ara qualsevol redreça la desfeta. Un país de vociferants en podis de clofolles de gambes. L’únic bo és que ja podem anar-nos-en, de pont etern. Ha acabat ocorrent-nos el que Michon diu que li passà a Rimbaud: morí de la mateixa mà d’aquells el treball del qual l’enriquien; s’havia enriquit amb una mort sumptuosa, sagnant com la d’un rei al qual immolen el seus súbdits; només fou ric en or, i d’això morí.

La puixança portà la desaparició de gran part de les persones amables, amb bon caràcter

            D’un temps ençà, tot s’ha tornat, a més, insofriblement vernacle. Quan regnava la hipnosi del benestar, ja era tot asfixiant, perquè la puixança portà la desaparició de gran part de les persones amables, amb bon caràcter. Era penós veure que, quan més avançàvem en el miratge del progrés, més malhumorat es tornava el ciutadà. Quan arribà la crisi, semblava que aquesta ajudaria almenys a rebaixar els nivells d’estupidesa dels vanitosos, dels malcarats, dels cabrons. Però no ha estat així. Ara bé, no s’ha d’oblidar que en realitat les crisis són un fenomen recorrent, quan no perpetu, i tenen un costat molt bo, perquè ofereixen moments de gran sacsejada i creativitat. De fet, si no fóra per la crisi, no tindríem de què parlar. Per als què han organitzat uns debats públics sobre el tema al CCCB, les crisis no solament obren sempre un lapse de llibertat abans que cristal·litze un nou ordre, sinó que, a més, permeten que es tornen a plantejar les grans preguntes.

            Després de tot, una crisi és un element essencial en qualsevol esforç que fem per a trobar-li sentit al món. En les conferències de Barcelona participen Soledad Puértolas, Saskia Sassen, Gosta-Esping Andersen, François Jullien, Avishai Margalit, Claudio Lomnitz-Adler, Eva Illouz, Antón Costas, Étienne Balibar. El títol de la xerrada de

Jorge Wagensberg, Si no fóra per la crisi, encara seríem bacteris, ofereix indicis de que aquesta serà tan realista com optimista i permet recordar-nos que el més cru realisme no té per què mancar d’humor. El món s’ensorra,  però hi ha algú que xiula una cançó. M’ha recordat un moment d’aquella novel·la de Saramago sobre la mort de Ricardo Reis. Eixe instant en el què, amb Europa en plena escalada cap a la guerra, un home s’asseu davant l’Atlàntic i es pregunta si ell, Ricardo Reis, existeix.

            Les crisis serveixen també per a proposar serenitat i fins el retorn a una cultura clàssica. I així, la setmana passada, quan tornàrem a veure en televisió, gairebé de pur miracle, El Sur, de Víctor Erice, ens dèiem al matí següent si no era una tragèdia que artistes como Erice portaren tant de temps sense rodar. Quin gran dia serà aquell en el que els nostres xarlatans unisquen esforços per a desxifrar per què amb crisi o sense ella sempre maltractem als millors. Però de res d’açò es parlà eixe matí del dia següent, eixe matí del que només recorde una pudor a anís castís en l’ambient i una cridòria en les ràdios i un aldarull en les televisions: una carrera de bojos per veure qui emetia més fort en les terrasses al sol o en els interiors amb clofolles de gambes, qui emetia més alt el seu fúnebre cant general per l’or que perdérem.

Escric mentre escolte udolar en la ràdio i les veus perverses dels més xerraires em porten el record d’alguna cosa que plantejava Mario Levrero al voltant de Nerval: "¿Com és possible que estant boig s’haja expressat en Aurèlia, mitjançant un estil seré, dolcíssim? Em pregunte què esdevindria si tots els bojos reberen una cultura clàssica".

 

GRAMSCIMANIA

 

Noam Chomsky i les 10 Estratègies de Manipulació Mediàtica

 

 

El lingüista Noam Chomsky elaborà la llista de les “10 Estratègies de Manipulació” a través dels mitjans de comunicació de masses

1. La estratègia de la distracció

            L’element primordial del control social és l’estratègia de la distracció que consisteix en desviar l’atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de continues distraccions i d’informacions insignificants. L’estratègia de la distracció és igualment indispensable per a impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials, en l’àrea de la ciència, l’economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica.

“Mantindre l’atenció del públic distreta, lluny dels vertaders problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantindre al públic ocupat, ocupat, ocupat, amb gens de temps per a pensar; de tornada a la granja com els altres animals (cita del text 'Armes silencioses per a guerres tranquil·les)”.

 

2. Crear problemes i després oferir solucions

Aquest mètode també és anomenat “problema-reacció-solució”. Es crea un problema, una “situació” prevista per a causar certa reacció en el públic, a fi que aquest siga l’ordenant de les mesures que es desitja fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupe o s’intensifique la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, a fi que el públic siga el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per a fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.

3. L’estratègia de la gradualitat

            Per a fer que s’accepte una mesura inacceptable, basta aplicar-la gradualment, amb comptagotes, per anys consecutius. És d’aquesta manera que condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme) foren imposades durant les dècades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, desocupació en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents, tants canvis que hagueren provocat una revolució si haguessin estat aplicats d’una sola vegada.

4. L’estratègia de diferir

Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com a “dolorosa i necessària”, obtenint l’acceptació pública, en el moment, per a una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l’esforç no és aplicat immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que “tot millorarà demà” i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Açò dóna més temps al públic per a acostumar-se a la idea del canvi i d’acceptar-la amb resignació quan arribe el moment.

5. Adreçar-se al públic com a criatures de poca edat

La majoria de la publicitat adreçada al gran públic utilitza discurs, arguments, personatges i entonació particularment infantils, moltes vegades pròxims a la debilitat, com si l’espectador fos una criatura de poca edat o un deficient mental. Quant més s’intente buscar enganyar a l’espectador, més es tendeix a adoptar un to infantilitzant. Per què? “Si un s’adreça a una persona com si tingués l’edat de 12 anys o menys, aleshores, en raó de la suggestionabilitat, ella tendirà, amb certa probabilitat, a una resposta o reacció també desproveïda d’un sentit crític com la d’una persona de 12 anys o menys (veure “Armes silencioses per a guerres tranquil·les”).

6. Utilitzar l’aspecte emocional molt més que la reflexió

Fer ús de l’aspecte emocional és una tècnica clàssica per a causar un curtcircuit en l’anàlisi racional, i finalment al sentit crític dels individus. D’altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d’accés a l’inconscient per a implantar o empeltar idees, desigs, pors i temors, compulsions, o induir comportaments…

7. Mantindre al públic en la ignorància i la mediocritat

            Fer que el públic siga incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats per al seu control i el seu esclavatge. “La qualitat de l’educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobra i mediocre possible, de forma que la distància de la ignorància que planeja entre les classes inferiors i les classes socials superiores siga i reste impossible d’assolir per a les classes inferiors (veure ‘Armes silencioses per a guerres tranquil·les)”.

 

8. Estimular al públic a ser complaent amb la mediocritat

Promoure al públic a creure que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i incult…

9. Reforçar l’autoculpabilitat

            Fer creure a l’individu que és solament ell el culpable de la seua pròpia desgràcia, per causa de la insuficiència de la seua intel·ligència, de les seues capacitats, o dels seus esforços. Així, en lloc de rebel·lar-se contra el sistema econòmic, l’individu s’autodevalua i es culpa, el que genera un estat depressiu, un dels efectes del qual és la inhibició de la seua acció. I, sense acció, no hi ha revolució!

10. Conéixer als individus millor del que ells mateixos es coneixen

            En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una creixent bretxa entre els coneixements del públic i aquells posseïts i utilitzats per les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el “sistema” ha gaudit d’un coneixement avançat de l’ésser humà, tant de forma física com psicològicament. El sistema ha aconseguit conéixer millor a l’individu comú del que ell es coneix a si mateix. Açò significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control major i un gran poder sobre els individus, major que el dels individus sobre si mateixos.

 

 

Traducció del castellà de sudameric d'un enllaç trobat per casualitat del seu web... la veritat és que aquest home no té por de parlar clar...


La política d’Estats Units a l’Orient Mitjà

Noam Chomsky

Text de la xerrada presentada en el Palau UNESCO,

Beirut, Líban, 25 de maig 2010

 

         Als cercles de política exterior s’acorda sovint que hui hi ha dos problemes majors en la política exterior americana. Un és l’amenaça d’Iran,  el segon és el conflicte sense resoldre entre Israel i Palestina. Moltes preguntes sorgeixen al voltant de cadascun d’aquests problemes. Respecte a Iran, la primera pregunta que sorgeix és, "¿Quina és exactament l’amenaça iraniana?" Respecte a Israel/Palestina, la pregunta òbvia és, "¿Per què no es resol?" De fet, hi ha molts problemes en el món en els que és difícil fins i tot imaginar una solució, però aquest resulta ser particularment senzill. Hi ha l’acord gairebé universal en quina hauria de ser la solució, recolzada per la Lliga Àrab, per l’Organització d’Estats Islàmics, inclòs Iran, per Europa, per les Nacions Unides, per la llei internacional, de fet, per tothom en essència. Així que ¿Com és que no se soluciona? Eixa és la segona pregunta.


(Dins segueix...) 

Salinger no deixà d’escriure

ni un dia de la seua vida

En les sis noves cartes de l’autor deixa clara

la seua necessitat de soledat per a treballar

 

ANTONIO LAFUENTE - NOVA YORK - 13/04/2010 23:00

            A J. D. Salinger el que més li agradava era escriure i no els resultats que podés donar el seu treball, ja els havia aconseguit amb El guardià en el camp de sègol i no li interessaren en absolut, segons va escriure ell mateix en una ocasió al seu amic Michael Mitchell, en una de las sis cartes que des d’ahir i fins el 9 de maig es poden llegir en la sumptuosa Morgan Library de Nova York.

            "En els últims 20 anys i més (...) he estat explorant coses, mirant coses a través de la meua escriptura i la meua ficció. Quin serà el resultat no ho sé, no ho puc dir i no estic segur que siga alguna cosa que tinga a veure amb mi. Solament m’importa el treball. Vaig tindre resultats abans i no m’interessaren en absolut", assegurava Salinger en la missiva, datada el 6 d’abril de 1985 en Cornish, en l’estat de New Hampshire, on es va recloure bona part de la seua vida després de l’èxit obtingut amb El guardià en el camp de sègol.

            Tal vegada de totes les cartes en l’exposició aquesta, de tres fulls d’extensió escrites a màquina, siga la que més claus dona sobre la seua activitat literària i la seua forma de treballar, a pesar que aleshores portava 20 anys sense publicar: "Comence a escriure a les sis o les set del matí fins les dotze", comentava al seu amic Mitchell, autor de la portada de la primera edició de El Guardià en el camp de sègol, mentre li feia constar que era conscient que la dedicació a l’escriptura feia la seua vida diferent: "No sé del cert si el tipus de vida que porte es pot contar en la forma habitual en què els amics es conten les coses."

            Salinger creia que la soledat era sagrada per a l’escriptura, com assenyala en eixa mateixa carta: "Vella cabra com sóc, encara ocasionalment li propose matrimoni a qualsevol que passa per davall la meua finestra, però sempre sota els mateixos termes egoistes, a saber, que no dec deixar el meu escriptori, els meus papers i els meus llibres a menys que siga absolutament necessari o oportú; i no veig cap o gairebé ningun motiu que ho siga".

Una amistat per una signatura

            Les sis cartes són correlatives a las quatre que la Morgan ja tingué exposades i que componen la correspondència completa que mantingué amb Mitchel durant 40 anys, en el que Salinger arribà a definir como "una amistat de primera classe".

            Una amistat que es va extingir després de l’última d’eixes missives, en la qual l’escriptor es negà a signar un exemplar de la primera edició de El Guardià que li havia demanat aquell. "Clar que no em molesta signar-te un llibre. Res d’això. El que passa és que crec que no puc signar un llibre més. No ho he fet durant anys". A més, "la major part del que és genuí és millor deixar-ho com està", segons va escriure a Mitchell deixant-li clar que hauria de conformar-se amb el que tenia.

 

      Encara ens queden apunts per passar en net i publicar, però com que tenim molta feina retardada en altres afers, estem dedicant-nos (en estones entre una cosa i altra) a traduir articles de premsa, cosa en la qual no ens cal invertir molt de temps. La resta ja vindrà. El text de hui, "pescat" del bloc de l'amic Àngel Canet, ens va cridar l'atenció i el vam descarregar per a traduir-lo en una estona com la que tenim ara. Afegim un enllaç ací que tracta el mateix tema, una entrevista amb el professor Joan Solà on també es parla de la necessitat d'un estat plurilingüe, i també un altre article de Sebastià Alzamora publicats ambdós en aquest bloc.

Dintre hi teniu l'article traduït.

La llengua, en el divan

Parlar en valencià
causa estrés

            Els psicòlegs Ferran Suay i Gemma Sanginés, de la Societat Valenciana de Psicologia, analitzen en un estudi "l’estrés afegit" que suporten els valencianoparlants en resistir-se a canviar d’idioma quan interactuen amb parlants de la llengua dominant, el castellà. En el seu llibre "Sortir de l'armari lingüístic" proposen consells per a rebaixar aquesta tensió personal i sentir-se bé en triar la llengua pròpia. 

PACO CERDÀ 
       Tal vegada perquè l’anòmala situació del valencià desborda els camps de la filologia o la sociolingüística, o perquè la seua situació és directament de psiquiatra, els psicòlegs Ferran Suay i Gemma Sanginés han gitat en el divan a la llengua d’Ausiàs March. L’objectiu era descobrir, des de la psicologia social, les dificultats que pateixen els valencianoparlants en el seu estat de minorització lingüística, especialment notòria en el País Valencià i les seues grans urbs. El resultat, publicat en el llibre “Sortir de l'armari lingüístic” (Angle Editorial), és doble. D’una banda, els autors revelen un sorprenent diagnòstic: parlar en valencià comporta "un estrés afegit" en les situacions comunicatives. D’altra banda, l’obra facilita una guia pràctica de consells per a aprendre a viure en valencià "sense traumes i amb comoditat".

        

         La clau inicial de la qüestió resideix en el transvestisme lingüístic de tants valencianoparlants. "La majoria de nosaltres -expliquen els dos psicòlegs- girem al castellà amb  una gran facilitat, sense necessitat de cap gran força coercitiva que ens obligue". Uns es passen al castellà en adreçar-se a qualsevol que no tinga aspecte de parlar en valencià. Altres canvien d’idioma des que l’interlocutor manifesta no entendre el missatge. Hi ha qui només deixen la seua llengua habitual quan el proïsme es disculpa per no parlar en valencià. I pràcticament tothom canvia d’idioma quan l’interlocutor afirma que “no entiende el valenciano” i demana explícitament que se li parle en castellà. 
        

         No obstant això, encara queda un reduït grup de resistents que segueixen parlant en valencià malgrat l’estrés que se’n deriva. Aquest combat quotidià, fruit d’n compromís lingüístic en molts casos, és una tasca "molt fatigosa" que comporta "un cost personal bastant elevat": "els perjudica l’estat d’ànim i els provoca malestar". 

"Incerteses" i "amenaça"
         Els autors del llibre expliquen que les tres característiques comunes a tot allò que provoca estrés ("incertesa, control relatiu de la situació i amenaça") s’abaten sobre els valencianoparlants en qualsevol situació comunicativa. "Aquesta dosi extra d’estrés deriva de la percepció més elevada d’incertesa respecte al curs que seguirà la interacció comunicativa, del fet que la responsabilitat -o el control de la situació- recau fonamentalment en ells, i de la sensació que -en última instància-, tenim les de perdre", precisen.

         Pocs parlants resisteixen la pressió diària, constant, d’aquestes condicions tan adverses com inconscients. Val desprendre’s d’aquest estrés suplementari. Per aconseguir-ho (i fins que es complete la normalització del valencià en la seua pròpia terra), Suay i Sanginés aporten en el seu llibre una sèrie de consells per a modificar la forma en la qual els valencianoparlants afronten les interaccions amb els parlants d’una llengua normalitzada, com és el castellà, amb la fi de sentir-se més còmodes.

         El primer suggeriment és "mantindre" habitualment el valencià. Al menys, fins que l’interlocutor afirme explícitament que no ho entén. Que diga que no el parla o no sap parlar-lo, doncs, no seria suficient. Per acostumar-se a les converses bilingües, recomana l’assaig, s’h de tindre "paciència", "no donar justificacions del teu comportament" i "evitar les discussions en termes ideològics, històrics o de drets". 

"Tècniques de defensa"
         Cas de rebre ataques o crítiques, com  "radical" o "maleducat" per resistir en l’ús de la llengua pròpia, els psicòlegs Suay i Sanginés proposen quatre "tècniques de defensa". Una, la del Banc de Boira, consisteix en respondre "pot ser" o "és possible" per desactivar les crítiques. Una altra és l’opció del Disc ratllat: "Entenc el teu argument, però seguiré parlant valencià". Una tercera, la cansada tècnica de l’Operacionalització, es basa en que l’interlocutor definisca que entén per "obsessió", "radicalisme", "matraca" o qualsevol quina siga la seua acusació, fins que es canse. La quarta tècnica proposada, el Reforç de la Crítica, consisteix simplement en donar la raó sense fer cas. 

         Són estratègies per a neutralitzar els atacs i contrarestar les desqualificacions. Si no funcionen, subratllen els autors, sempre es pot recórrer als arguments més sòlids i senzills : "Parle en valencià perquè m'agrada", "perquè m’és més còmode" o, en últim extrem, "perquè vull". No es tracta, en fi, de poder parlar valencià en qualsevol context. Sinó de fer-ho sense estrés afegit ni culpabilitat.

REPORTATGE

¿Com mor una llengua?

La Xarxa pot ajudar a conscienciar sobre la importància del multilingüisme, però també és una ferramenta d’uniformització cultural.- Més de la meitat dels idiomes del món estan en perill d’extinció

JOSÉ LUIS ARANDA - Madrid - 17/06/2010

 

 

            Encara que semble complicat, hi ha un país en el que cantar l’himne és gairebé més difícil que en l’Estat espanyol. El 14 de juny passat Sud-àfrica inaugurà el seu Mundial i l’himne nacional sonà per a milions de telespectadors en tot el món. ¿Quants s’adonaren que les 80.000 persones que abarrotaven l’estadi Soccer City de Johannesburgo hagueren de canviar fins a cinc vegades de llengua per a entonar la cançó a l’uníson? ¿Quants sabien que Sud-àfrica té nou llengües oficials? ¿Sabíeu que entre eixes nou llengües no es troba el korana, que segons la UNESCO no parlen més de 6 persones i és un ferm candidat a unir-se a la llista d’idiomes extints? ¿Com sobreviu i com mor una llengua?

            A començaments d’aquest any, mitjans de tot el món celebraren un funeral per l’idioma bo quan l’última parlant d’aquesta tribu de les illes Andamán (Índia) va morir als 85 anys. No obstant això, la lingüista Colette Grinevald, amb quatre dècades d’experiència de treball amb llengües indígenes americanes, posa en dubte el concepte d’últim parlant: "És un mite per a periodistes, mai se sap quina és l’última persona que parla una llengua perquè els últims parlants s’amaguen en fer servir una llengua menyspreada". Grinevald (Argel, 1947) recorda els primers manifests a favor del plurilingüisme en els 80 i assegura que els lingüistes arribaren "amb 20 anys de retard respecte als biòlegs" en la defensa de la diversitat. De tornada a 2010, els programes s’han multiplicat, però no està clar que l’ajuda siga suficient i els experts estimen que més de la meitat de les 6.000 llengües que es parlen en el món estan amenaçades.

De Kurdistan a Nicaragua

"El programa Sorosoro s’inicià en juny de 2008 després de dos anys de reflexió i preparació. La seua finalitat és contribuir a la salvaguarda de les llengües i les cultures en perill a través dels mitjans audiovisuals" conta Rozenn Milin, directora d’aquesta iniciativa de la Fundació Chirac, l’organització creada per l’ex president francés. Nascuda fa mig segle en la Bretanya francesa, en la llengua de la qual llançà una televisió bilingüe pionera en França, Milin relata per correu electrònic que es consciencià definitivament sobre la diversitat cultural en un viatge al Kurdistan turc a principis dels 80: "Hi havia un poble amb poca electricitat amb un únic aparell de televisió en la plaça. Tothom mirava el mateix programa: ¡la sèrie americana Dallas traduïda al turc! Això em provocà vertigen. Era com una senyal d’alarma".

            En eixa mateixa època, els senyals d’alarma del Kurdistan eren ja un crit desesperat en la selva centroamericana. Grinevald arribà en 1984 a Nicaragua, on la revolución más linda del mundo creuà el seu destí amb el del poble rama, una comunitat que no arriba al miler de persones. "Arribaren plorant al Govern sandinista perquè havien perdut la seua llengua. La menyspreaven tant que l’havien perdut", conta telefònicament des de Lió, en la Universitat de la qual fa classes i dirigeix el laboratori Dinàmica del Llenguatge. Com aquest poble indígena de la costa atlàntica nicaragüenca no parlava castellà sinó anglés crioll, els sandinistes demanaren ajuda a Grinevald, aleshores professora en la Universitat d’Oregon (EE UU).

            Un quart de segle després, la gesta professional de Grinevald continua. El seu menyspreu cap al class speaker, "el parlant que assumeix un estatus per ser l’últim", l’ha portat a despreocupar-se per saber si quan arribà al territori dels ramas hi havia més o menys de cinc persones capaces de parlar en eixa llengua de la família chibcha. L’important és que en trobà una: "Els parlants s’amagaven, però busquí i al final trobí una velleta que la coneixia molt bé i estava disposada a ensenyar-la". De les converses amb Miss Nora (morta en 2001) fins a hui, la situació ha canviat molt: "Tothom vol aprendre-la. Volen parlar pel carrer i que altres els reconeguen com a  ramas. No és per a expressar-se sinó per identitat, en això hem guanyat la batalla".

            Els joves ramas, com els seus pares, no parlen la llengua, però xampurregen algunes expressions. "Els europeus creuen que rescatar és que torne a parlar-se com a llengua materna, però hi ha pocs exemples d’això. Els més coneguts són l’hebreu i l’irlandés. Ambdós són projectes estatals amb una inversió enorme", diu Grinevald. Més modest és el projecte Turkulka.net, un diccionari online d’unes 3.500 paraules. "¡Fins els japonesos poden saber que existim!", exclamaren els ramas en veure’l per primera vegada.

Divulgació en la Xarxa

            Tot aquest treball no passà desapercebut per a Sorosoro, que compta amb Grinevald en el seu consell científic i que també ha trobat en la Xarxa una aliada. "El que defensem, en el fons, és la idea mateixa de diversitat, que és necessària per a l’ésser humà", assenyala Milin. La seua punta de llança és el portal Sorosoro.org (disponible en castellà) i que incorpora un canal en Youtube per a veure els treball dels seus equips de camp. Vídeos com els que acompanyen aquest artícle; en els que Jean Emile y Henriette ens ensenyen a comptar en punu o a dir els dies de la setmana en mpongwe, una de las més de 40 llengües que conviuen en Gabón i a la que les previsions més optimistes atribueixen uns 4.000 parlants. Els seus oients potencials es compten ara, no obstant això, per milions.

            La idea, com la dels nombrosos recursos online d’altres organitzacions similars, és convertir al potencial enemic en aliat: la UNESCO ha alertat en diverses ocasions del perill per a la uniformització cultural que suposa Internet, on el 90% de continguts s’escriuen en només una dotzena de llengües. I és que la Xarxa reflecteix el que és la Humanitat. "Jo crec que al voltant d’un 50% de les llengües actuals no arribaran al segle XXII", assenyala Carme Junyent des de la Universitat de Barcelona. Aquesta professora de lingüística és una de les pioneres de l’estudi de llengües amenaçades en l’Estat espanyol. En 1992, creà juntament amb uns alumnes el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades.

Junyent, a qui costa localitzar al telèfon en el seu despatx, descriu una activitat frenètica que els ha portat a inventariar unes 300 llengües amb presència en Cataluña, del català fins a cinc varietats de xinés aportades per la immigració. Un treball desbordant en un grup de tan sols set persones que nasqué per a promoure l’estudi de llengües oblidades en la facultat. "Fracassem rotundament en aquest sentit", reconeix sense semblar massa nostàlgica, "en canvi hem descobert que en Catalunya es parlen moltes llengües i es porten a cap iniciatives que les dignifiquen".

Intrínsecament multilingües

            Les paraules vergonya i dignitat sonen contínuament en boca de les persones que saben com moren les llengües. Com el seus parlants les maten per vergonya a usar-les en públic. Cóm la pressió d’una altra llengua dominant els fa creure que la seua és menys digna. Sobre aquestes situacions va rebre una inesperada lliçó Grinevald quan estava casada amb un "americà monolingüe" i vivia als EE UU. Un dia, el seu fill major s’emprenyà amb ella en eixir del col·legi per parlar-li en francés davant dels seus companys. La solució fou ampliar el seu horitzó: "Quan compliren quatre i sis anys m’emportí els meus fills a França i veieren que allà tothom parlava francés. Veieren que jo no era una boja, sinó francesa".

            "Hi ha una petita fal·làcia: tothom pensa que és millor parlar una llengua per a comunicar-se, però hi ha casos que contradiuen açò" assenyala Iraide Ibarretxe, professora de la Universitat de Saragossa, en la qual organitzà aquest mateix any un Curs de llengües en perill de desaparició i processos de revitalització. Les contradiccions són fonamentalment dues: la tendència de les llengües a diversificar-se quan creix la comunitat de parlants -"¡l’esperanto té varietats!"- i les capacitats cognitives de l’ésser humà, que es "intrínsecament multilingüe" com ho mostren els habitants de països com Índia o Papúa-Nova Guinea, on tothom se’n serveix de diverses llengües.

            Ibarretxe, que es bilingüe en castellà i euskera, conta que el curs partí de la idea d’un altre professor coordinador, Alberto Hijazo, en entrar en contacte amb les llengües indígenes de Califòrnia, però el seu contingut s’adaptà a la situació espanyola. "En Saragossa estava el maremàgnum de la llei autonòmica de llengües, hi havia molta desinformació i es pensà que podia ser interessant". L’aragonés, amb uns 10.000 parlants, és una de les quatre llengües de l’Estat espanyol que apareixen en el Atlas de la UNESCO de llengües en perill, juntament amb l’asturià, l’aranés i l’euskera. Tant Junyent como Ibarretxe alerten que aquestes iniciatives emmascaren una diversitat lingüística major. Per a Grinevald, que es considera "mig baturra" perquè aprengué castellà en Saragossa i estiueja a Catalunya des de fa quatre dècades, el problema de la defensa de llengües minoritàries en Europa va més enllà: "És interessant que no es tradueix en una solidaritat amb les llengües americanes, és una batalla entre elits europees".

 

¿On s’amaga?

El cas Gürtel converteix a Camps en un polític fantasma

 

TONI GARCÍA DE DIOS - Valencia -16/04/2010 01:00
La foto: l'ombra del President en un acte oficial, per Juan Navarro

 

 





 

 

 

            ¿On està el president? És la pregunta més repetida en els últims mesos, l’endevinalla en els mentiders valencians. ¿Brasil, Estats Units, Brussel·les? I és que l’agenda de Francisco Camps en el País Valencià és cada dia menys notòria i és difícil trobar-lo en un acte públic. Fins i tot les seues sobtades fugides fan canviar el calendari parlamentari per a quadrar les seues obligades compareixences a Les Corts.

            Ahir mateix s’acomplia un any d’una de les aparicions que feren que Camps s’ho pensés dues vegades abans de presentar-se en públic. Fou en l’acte de la Santa Faç en Alacant. Allà hagué d’escoltar com el ridiculitzaven al crit de "trajes para todos". I tal vegada en eixe moment el president decidí enrocar-se en ell mateix.

            La seua primera, i última aparició en el País després de l’alçament del gros del sumari del cas Gürtel fou aquest dimarts, en un acte pensat per a vanagloriar al Molt Honorable. Tingué lloc en el Palau de la Generalitat i estigué arropat per tot el seu govern i més d’un centenar d’alcaldes.

            La convocatòria oficial parlava d’un balanç de les inversions de la Generalitat en els municipis. Però consistí en una exaltació de Camps en les seues hores més baixes des de que conquistà el poder. Allà, arribà, veié, i fugí dels mitjans de comunicació, una cosa usual.

            Aquest mes, Camps no ha participat en cap acte públic i en el que va d’any són més sonades les seues visites a l’exterior que la seua assistència a cites en el País. Des de finalsde 2009 ha viatjat en nou ocasions a l’estranger, bé siga per a visitar el parc Ferrari World en Abu Dhabi, o inaugurar una oficina de l’Institut Valencià de l’Exportació en Brasil, oberta des de 1997. Fins i tot s’ha traslladat dues vegades a Nova York a firmar un conveni amb Microsoft.

            Precisament, acaba de passar per Brussel·les com un fantasma. Esquivant a la premsa, arribà a atrinxerar-se en una petita sala del Parlament Europeu en la nit del dimecres durant algunes hores. Tot això, a pesar de que les seues reunions, amb responsables de les institucions i eurodiputats afins, havien conclòs. Els periodistes hagueren deconformar-se en mig d’una escala amb unes breus declaracions contra el Tribunal Constitucional i el Govern pel recurs interposat per Cultura contra l’enderrocament del barri del Cabanyal. Els seus responsables de premsa s’asseguraren, arribant a agafar pel braç a algun periodista, de que assumptes com la trama Gürtel no foren motiu de preguntes, informa Daniel Basteiro.

            Ahir, quan el Suprem reobrí la seua causa , desaparegué sense deixar rastre."Em diuen que ha passat per ací", assegurà un membre del seu Gabinet en la zona en la qual els periodistes esperaven, sense èxit, que deixés d’amagar-se. Hui tampoc podria estar en l’Estat espanyol. Al tancament d’aquesta edició, es trobava retingut en Brussel·les, davant la impossibilitat de prendre un avió pel núvol de cendra en Islàndia.

 

¿Com s’atreveixen?

MANUEL ALCARAZ 13/03/2010

 

 

            La recent censura d’una exposició causa una vergonya que no és aliena: és de tothom, perquè alguna cosa ens ha d’estar succeint per a que passen coses així amb impunitat. És pertinent, doncs, la pregunta sobre com s’atreveix el PP a ser tan pocavergonya, tan insensible a principis que són el manteniment de qualsevol democràcia. La resposta és complexa i qualsevol temptació de caricatura impediria comprendre i previndre situacions semblants. Raó d’espai obliga a sintetitzar arguments. Però, al meu entendre, el que succeeix obeeix a tres causes íntimament lligades:

            1.- El PP pateix -i se’n beneficia- d’una extraordinària feblesa intel·lectual democràtica. Dotat d’una ideologia d’al·luvió, en el seu ADN teòric s’acumulen restes de tendències autoritàries de la tradicional dreta espanyola, una circumstancial ètica d’origen catòlico-conservador -que poc ha de dir sobre els comportaments públics- i un liberalisme trivial: aplicable en economia o urbanisme, no és exigible si es tracta d’una concepció forta dels Drets Fonamentals. Des d’aquest punt de vista res hi ha en la seua definició política que no puga deixar de fer-se si és en benefici propi. L’únic límit que coneix, si de cas, és el legal: un límit extern a les seues decisions. Però cap idea relativa a Drets opera com a un límit intrínsec a la seua acció política. En això consisteix eixe actuar sense complexes del que presumeix de tant en tant el PP.

            2.- El principi "tot poder corromp i el poder absolut corromp absolutament", opera ací enèrgicament. No es tracta d’imaginar una corrupció del sistema que condueix a la seua negació absoluta: el PP no es colpista, li basta amb una administració del quotidià que desfigure els mecanismes constitucionals i estatutaris, fins evitar que es pose en qüestió la seua forma d’exercir el poder. Tantes victòries del PP, en tantes institucions essencials, ha mutat la política valenciana convertint-la en alguna cosa similar a un règim en el qual la confusió entre institucions i partit es retroalimenta dia a dia. I reforcen la supèrbia dels més superbs.

            3.- El PP ha passat sense pietat a les institucions plurals pel seu corró -tot s’ha de dir: davant la passivitat de l’oposició i de la societat civil, que fins despús-ahir no s’han mobilitzat en defensa dels valors democràtics-. El primer resultat d’això és l’augment exponencial de l’opacitat i la crisi de la democràcia deliberativa: s’han perdut, amb el debat polític, marcs de referència del que és lícit i il·lícit en el terreny de joc democràtic. Front a això, el PP difon amb eficàcia la tesi de la "democràcia plebiscitària". Segons aquesta els ciutadans atorguen, amb el seu vot, xecs en blanc als elegits, que poden -i deuen- comptar amb amplíssims marges de decisió sense submissió real a control parlamentari o social. La idea d’un Govern democràtic autolimitat i que té com una de les seues tasques essencials la promoció de drets es torna disfuncional i és substituïda per la de comandament jeràrquic, descontrolat i que, per la seua essència, deu desprendre’s dels condicionants -siguen opinions o fotografies- considerats com a obstacles en la seua marxa triomfal. I un poc de coentíssim culte a la personalitat tampoc els ve malament...

            Dit açò: podem i hem d’ enfadar-nos, protestar i enviar missatges per Facebook. Però, ¿com es canvia aquesta dinàmica? No, per descomptat, només amb enuigs, protestes i ocurrències. Oferir un marc alternatiu, apreciable per l’electorat, serà la gran qüestió per a les pròximes eleccions.

Trossos

VICENÇ VILLATORO

 

 

Llevaneus

Hi ha països on l'endemà d'una nevada la gent treu amb pales la neu del davant de casa. N'hi ha d'altres on truquem iradament a l'ajuntament perquè encara no hi ha passat la màquina llevaneu. No és casual. A casa nostra s'ha imposat el discurs que els governs són els responsables de tot. Quan alguns dirigents -per exemple, el president Pujol- apel·laven a la responsabilitat individual dels ciutadans, se'ls deia que això eren sermons morals per defugir les seves obligacions com a polítics. Són els governs els qui pel nostre bé ens han de dir què podem menjar, a quina velocitat podem circular, en quins valors se'ns ha d'educar.

 

 

Responsables

Ara, enmig del caos provocat per una nevada, alguns dels qui durant anys ens han dit que és el sector públic qui ha de tenir tota la responsabilitat i la decisió, ens diuen que el col·lapse va ser culpa de la manca de responsabilitat dels ciutadans i de les empreses. I potser tenen raó. Però ells han estat els primers de negar als ciutadans i a les empreses la seva responsabilitat i els marges de llibertat necessaris per poder-la exercir. Són els que han proclamat que el sector públic tenia el monopoli del bé comú i s'han malfiat de la llibertat i la responsabilitat dels ciutadans.

Pales

Els que han dibuixat un model en què el sector públic feia de pare i els ciutadans eren tractats com a fills menors d'edat, ara es posen a renyar els fills. I a més, no fan bé de pares: no solucionen el que van prometre que solucionarien. Han descobert que no hi arriben. Hi ha països on la gent treu la neu amb pales i països on passen de seguida les llevaneus. Al nostre no s'ha afavorit la cultura de la responsabilitat individual per treure la neu amb pales i al damunt les llevaneus del sector públic són pocs i arriben tard. Ciutadans menys responsables i administracions menys eficients. Potser per això ens col·lapsem més.

 

Les raons de l’èxit

JOSÉ RAMÓN GINER 15/02/2010

 

 

 

 

            Dins de la línea de baixa intensitat que caracteritza l’actual moment de la política valenciana, es produeix, de tant en tant, algun fet rellevant que convé destacar. Un d’aquests fet és, al meu entendre, la publicació del llibre De l'èxit a la crisi, que ha escrit el professor Manuel Alcaraz. De l'èxit a la crisi. Pamflet sobre política valenciana, com el titula el seu autor, és un llibre oportú, molt meditat, d’un caràcter –fins a cert punt- pràctic. Dic pràctic perquè està escrit amb innegable voluntat d’incidir sobre la realitat per a transformar-la. Malgrat haver abandonat fa temps la política parlamentària, Alcaraz no ha renunciat mai a intervenir en la vida pública ja que pensa que, com a ciutadà, és eixa la seua obligació.

·         webs en espanyol

·         en altres idiomes

            De l'èxit a la crisi pretén explicar les causes que han portat a la dreta a governar la Comunitat Valenciana (que diuen ells) durant els últims quinze anys. ¿Per què una societat tradicionalment considerada progressista passa a conservadora en un període breu? Les causes d’un fenomen d’aquesta mena sempre són complexes i no és fàcil distingir-les a primera vista. Per a fer-ho, cal observar la realitat amb detall i extraure les conseqüències corresponents, una activitat sempre subjectiva, malgrat el que diguen els científics socials. Front a les solucions simples que solem utilitzar a l’hora de respondre a la pregunta: què està passant ací?, Alcaraz fracciona el fenomen i busca la relació entre les parts per a extraure una visió global. Al seu judici, "el fet de no establir línees que permeten comprendre la totalitat del comportament del PP és una de les raons que impedeix que la esquerra estiga a l’altura de les circumstàncies".

            A grans trets, la tesi central del llibre és que, davant el fenomen de la globalització, la dreta ha trobat les respostes adequades per a satisfer a la societat valenciana. L’esquerra -afirma Alcaraz- no se n’ha adonat del que succeïa i, per això, ha estat incapaç d’oferir cap alternativa. La tesi pot resultar un poc forta per a les delicades oïdes dels partits d’esquerra però, a la vista de succeït, sembla plausible. Si s’accepta, ofereix un excel·lent punt de partida per al debat i la reflexió. Una altra cosa és que els qui viuen immersos en la política es resistisquen a acceptar uns arguments que no convenen a les seues posicions.

            Alcaraz creu que el triomf del Partit Popular es deu a la seua capacitat per a desenvolupar un model econòmic recognoscible pels ciutadans. Aquest model -construcció, turisme i grans actes públics- ha estat el dominant durant els anys passats. Ara bé, l’economia per si mateixa no haguera donat al Partit Popular la formidable base social que hui té de no haver-la acompanyat amb un important imaginari simbòlic. El gran mèrit del PP és haver aconseguit que arrele en la societat valenciana la idea de que la Comunitat Valenciana (torna-li) és una regió (sic) moderna, pròspera, i envejada, gràcies a la seua política. No importa que alguns considerem eixa política elemental i falsa; el que importa és el seu èxit. I aquest és indiscutible.

            A l’hora de valorar la incidència De l'èxit a la crisi, caldria afegir dos detalls per completar el mapa: que el llibre haja estat publicat per una editorial universitària, i que es presente escrit en llengua valenciana. No són qüestions menors si el que pretenem és entendre la nostra societat.

Milers de valencians

clamen pel Cabanyal

Tots els partits, excepte el PP,

participen en la marxa veïnal

 

TONI GARCÍA DE DIOS - VALENCIA - 01/02/2010 00:30

            Cirila té 76 anys, ha passat per huit operacions distintes i viu sola (i sense veïns) en una casa que l’Ajuntament de València vol enderrocar per a prolongar l’avinguda de Blasco Ibàñez fins el mar. Ahir eixí al carrer per unirse a les veus que clamaven contra la prolongació que es vol fer desaparèixer el lloc on resideix des de fa més de 40anys. Cirila, amb llàgrimes als ulls i una alegria manifesta a causa de l’èxitde la convocatòria, portava una pancarta juntament a altres veïns històrics del Cabanyal, en la manifestación contra l’enderrocament de llurs cases.

            Cirila fou una de les milers de persones (30.000 segons l’organització i 3.000 per a la Policia Local) que recorregueren els carrers de l’enclau marítim en la major mobilització que es recorda en aquest barri històric.

            La manifestació, lúdica i emotiva, començà amb la presència de molts veïns visiblement emocionats que agraïren el suport dels ciutadans que s’apropaven al seu pas, aplaudint des de les voreres. I és que, com afirmava Carme, veïna del barri des de fa anys,"açò ens fa sentir que no estem equivocats i que no estem sols".

            A la capçalera de la manifestació, despuntaven els qui critiquen que l’alcaldessa els menysté."Per a Rita no existim", es definien amb ironia alguns membres de la plataforma Salvem el Cabanyal, veïns del barri i responsables de la marxa.

Suport institucional

            Darrere la riuada de veïns,seguien en la marxa milers de persones arribades de tot València i de pobles de l’àrea metropolitana, col·lectius socials i representants de tots els partits polítics excepte el PP.

            La portaveu de la plataforma Salvem el Cabanyal, Maribel Doménech, es mostrà "molt contenta per l’alta mobilització social" a la vegada que destacà "la necessitat de la unió de totes les foces polítiques i socials ja que aquesta és una lluita que continua, que està en un procés judicial i que deu finalitzar amb la rehabilitació del barri per al gaudi de tots els valencians i valencianes".

Moments emotius

            La marxa, que transcorregué sense incidents, tingué diversos moments emotius. Al seu pas pel carrer de la Reina, una dona aplaudia els manifestants mentre era vitorejada per centenars de joves. Ella no podia baixar a la concentració, per la seua avançada edat, però des del seu balcó volia manifestar el seu suport incondicional al moviment de resistència a un pla que vol destruir 450 cases d’interés històric.

            En acabar la manifestació,els veïns celebraren l’èxit de la convocatòria en els bars del barri, on va correr el cava a l’espera d’una solució positiva per al Cabanyal. Almenys ahir,Cirila se sentí més acompanyada que mai i el barri trobà el suport en massa de la societat valenciana.

 

17/01/2010

Manuel Castells

"El poder està en les ments"

Text d’Álex Rodríguez

Foto d’ Àlex Garcia

        El sociòleg Manuel Castells, catedràtic emèrit en Berkeley (Califòrnia) i director del Internet Interdisciplinary Institute en la UOC (Barcelona), ha dedicat la major part de la seua obra a l’estudi de la societat de la informació, analitzant els canvis econòmics, socials i culturals que estan transformant el món a gran velocitat.

 “Internet té un efecte profilàctic, ens impedeix mentir-nos-en a nosaltres com a societat, i per això molta gent té por a Internet, perquè es té por a si mateixa”

         Sempre s’ha dit que la premsa, a la qual hui gairebé tothom veu amb un futur incert, és el quart poder. Ho és? El sociòleg Manuel Castells (Hellín, Albacete, 1942), que aborda aquesta qüestió en el seu últim llibre, titulat “Comunicación y poder” (Alianza Editorial), analitza durant dues hores aquesta i altres moltes qüestions en una conversa mantinguda amb Magazine.

       

        Què és comunicació i què és poder?
         Comunicació és compartir significat a través de l’intercanvi d’informació, i poder és la capacitat d’algunes persones, organitzacions o institucions de fer que altres actuen de forma que afavorisca els interessos i els valors dels qui tenen el poder.

       

        El poder vol apropiar-se de la comunicació?
         El poder s’exerceix a través de la comunicació. El poder és una relació, no és una cosa, no és un ens. No hi ha el poder desencarnat, hi ha gents, institucions que estableixen una relació de poder, no és que el poder controle la comunicació o els mitjans de comunicació. Però s’exerceix a través de l’espai de la comunicació.

 

        Com?
         El poder, fonamentalment, té dues formes que se solen combinar. Una, la coacció, l’obligar legalment o il·legal per la possibilitat d’exercir violència o intimidació. L’altra es influir les ments, influir en el que pensem perquè determina el que fem. Ço és, el poder està en les ments. En les nostres societats és aquesta segona forma de poder la que és decisiva. Tot depèn de com pensem, dels senyals que rebem en el  nostre cervell i com els processem. I aquests senyals ens arriben de l’entorn de comunicació. Els mitjans de comunicació són l’instrument per a organitzar eixe entorn de comunicació. Qui siga capaç de dissenyar i fer funcionar en un sentit o altre el procés de comunicació socialitzat –la comunicació que puga arribar a tothom- té una de les claus del poder.

 

        El control de les ments... pot arribar a ser inquietant. És alguna cosa del que va poder ocórrer durant la guerra d’Iraq, on tota una nació responia en funció d’un doble missatge: la por al terror i el patriotisme?
         Exacte.

 

        És molt inquietant que algú puga controlar els ressorts de la ment d’un país sencer i que el puga conduir a actuar como vol.
         Absolutament. Però, és clar, es va poder actuar així perquè la por està ja en les nostres ments. No és només que ens inciten la por. És que si tu has patit un atemptat terrorista, t’han volat el centre de la teua ciutat més important i han mort 3.000 persones, tens por. I si després et diuen que et van a exterminar, enverinar..., doncs tens por. En acabant hi ha una manipulació política, clarament documentada ara, que afecta en part als mitjans de comunicació que reben i publiquen històries que no són vertaderes. Açò activa els mecanismes de por en la ment de les persones i la possibilitat de ser manipulades. Però l’interessant de les societats és que els processos són oberts; també es poden activar altres mecanismes: l’esperit crític, l’esperança, la solidaritat, etcètera. I com els processos són oberts, a més del cas de la guerra d’Iraq, també podem assenyalar altres casos; per exemple, que un règim aparentment controlat i indestructible com el dels ajatolàs en Iran és posat en qüestió i trontolla per la mobilització espontània de xarxes de comunicació a través d’Internet. És un moviment que, òbviament, no derroca un règim repressiu, però el posa en qüestió. Per tant, jo diria que la capacitat d’intervenir en les ments de les persones es extraordinària en el món de la comunicació digital, multimodal i omnipresent.

 

        Dos exemples radicalment diferents. Què val més, el bé per assolir o el mal que es puga generar?
         Independentment de l’avaluació que puguem fer, eixe és el nostre món. Vivim en eixe món de comunicació i de xarxes de poder que s’organitzen a través dels sistemes de comunicació. Una qüestió és què podem pensar i com ens podem situar en eixe fenomen i una altra cosa és reconèixer el fenomen, perquè hui per hui la gent pensa que rep tota la informació i després decideix. Açò és irreal. La neurociència ha demostrat que treballem a partir d’emocions i sentiments. Per exemple, hi ha cinc vegades més probabilitat d’enregistrar una informació que coincideix amb el que ja pensem que una informació que contradiu el que ja pensem.

 

        El poder vigila la gent, però ara també se’l pot vigilar a ell.
         Sí, però no el poder, els poderosos: són persones, són organitzacions, no és quelcom abstracte anomenat el poder.

 

        Qui té el poder? Té nom i cognoms o és alguna cosa abstracta?
         No, tot és molt concret, són els que tenen major capacitat d’intervenció en l’espai de la comunicació i de vegades són àmplies xarxes espontànies per mòbils o per Internet. Per exemple, en el cas de l’11-M del 2004, en realitat del 12 i 13 de març del 2004, els qui canviaren les relacions de poder foren les persones que construïren i organitzaren manifestacions i protestes espontànies denunciant el que ells percebien com a mentida... Tenien més poder que tota la televisió pública, perquè canviaren el sentit del vot. És un bon exemple per a mostrar que no és sempre el poder vertical.

 

        És Internet una ferramenta d’obertura i democratització?
         D’increment de la llibertat, perquè no s’ha de mitificar Internet. Internet és una plataforma de comunicació lliure i molt difícil de controlar. Però els usos de la llibertat no depenen d’Internet. Es pot utilitzar la llibertat per a subvertir la llibertat. Per exemple, la idea de que les empreses mediàtiques controlen Internet perquè posseeixen YouTube, MySpace, Facebook... en realitat no és tan així, perquè les plataformes són de comunicació lliure, i si les empreses tallen eixa comunicació lliure, la gent se’n va a la del costat, a una altra plataforma de comunicació o creen una altra de nova. MySpace i YouTube han de permetre una gran llibertat en l’espai de comunicació perquè, si no, perden usuaris. Es tracta d’una comercialització de la llibertat. Vendre possibilitat de comunicació lliure. El que la gent siga lliure al comunicar no garanteix el que la gent va a fer amb eixa llibertat. Un dels temes més interessants d’Internet és que ens obliga a descobrir qui som realment perquè el que fem en Internet és el que realment la societat és. És el nostre espill en la història.

 

        Qui som?
         En Internet hi ha de tot: gent heroica disposada a lluitar i a morir per la llibertat i la solidaritat amb els altres i gent disposada a organitzar una banda racista o un yihad islàmic. Som àngels i dimonis. I en quina proporció, depèn dels moments. Ningú està lliure en un moment donat de ser xenòfob. Ningú és racista, però quan et pregunten si et dona igual que la teua filla es case amb un àrab, aleshores molta gent respon que no. En eixe sentit, Internet té un efecte profilàctic perquè ens impedeix mentir-nos-en a nosaltres com a societat, i per això molta gent té por a Internet, perquè es tenen por a si mateixa.

 

        Sosté que l’únic risc d’Internet som les persones perquè es viu en un món superdesenvolupat tecnològicament però subdesenvolupat èticament. Una tecnologia sense ètica és molt perillosa.
         Sí, però el que passa és que el geni ha eixit de l’ampolla. La tecnologia no l’anem a parar ni l’anem a canviar. Millor ens reparem  nosaltres mateixos. Però, efectivament, ha hagut un deteriorament ètic. Ha hagut una individualització total dels projectes personals i un afebliment de les institucions tradicionals de control social sense que n’hagen sorgit de noves. No és que jo vaja a defensar la família tradicional, la religió tradicional o l’Estat tradicional..., però tot això s’ha afeblit. La globalització ha afeblit en la pràctica el poder dels estats nacionals, el procés de secularització en el nostre àmbit ha minvat els controls d’una moral religiosa, la crisi del patriarcat en la família ha fet que hi haja una gran inseguretat en les relacions personals i una ruptura real de la disciplina tranquil·la i sistemàtica dels xiquets i dels joves dintre de la família. Totes les institucions que asseguraven una certa estabilitat han deixat pas a una individualització: jo i el món. Jo amb les xarxes que jo em construïsc en el món.

 

        Hi ha una trencament.
         S’han trencat en certa manera els llaços comunitaris de les societats. En aquest sentit, el que pot ser una ètica individual ja no és ètica, perquè ètica és la referència a uns principis comuns que s’accepten. Açò ha estat amplificat enormement per un model de creixement econòmic i d’organització econòmica que la gent anomena capitalisme, però que jo crec que és insuficient perquè hi ha molts tipus de capitalismes. La història de que el capitalisme en general perverteix els valors ètics és una història totalment ideològica, però el que sí ocorre és que el tipus de model d’organització econòmica que hem viscut en els últims 15 o 20 anys sí que maximitza la idea de que tot m’està permès amb tal de guanyar diners, independentment del que li passe a l’empresa. I als clients. La criminalització d’una part del capitalisme també és fonamental. S’han constituït multinacionals del crim, en part lligades a la descomposició de sistemes com el soviètic, en part lligades a la reacció en molts països pobres on es considera que l’únic negocio possible és el crim, la prostitució o la tracta de xiquets. A partir d’ahí es genera un tot val, i si a eixe tot val li endollem una tecnologia tan potent com és Internet, la capacitat de connexió mòbil en el món sencer, una xarxa global de transport aeri, una xarxa de comerç marítim informatitzat que comunica totes les economies..., tindrem un problema molt seriós. I açò no se soluciona controlant Internet. Primer, perquè no es pot controlar, i segon, perquè seria perdre l’instrument bàsic sobre el qual funcionen la societat de la informació i l’economia del coneixement. Seria com intentar controlar les barrabassades del capitalisme o de l’estatisme soviètic tallant l’electricitat. El rearmament moral tant de l’empresa com de la política és més important que mai perquè la capacitat tecnològica de desenvolupar projectes potents és tan enorme que sense un control estem anant cap a la desintegració del teixit social.

 

        Quina seria la seua recepta per a evitar-ho?
         Per a començar, s’ha parlat molt malament dels governs i de la política, i alguna cosa hauran fet...

Carta oberta al president Camps

MARGA SANZ 21/01/2010

 

            La decisió presa pel seu Govern de continuar amb els enderrocaments en el barri El Cabanyal no té precedents. El Consell ha empunyat de nou la seua majoria absoluta per a eludir qualsevol escrúpol ètic i legal en la presa democràtica de decisions i, per a sorpresa de la ciutadania, ho ha fet incorrent en una contradicció política majúscula, vergonyant. La seua decisió per “decretàs” de continuar amb la prolongació al mar de la avinguda de Blasco Ibáñez obre, en realitat, una alarmant via d’aigua en les institucions, doncs desoeix les màximes veus del dret: d’una banda al ministeri -la veu superior que el commina a paralitzar els enderrocaments- i, d’altra banda, a la mateixa veu dels valencians, representada per l’únic decret que protegia el barri des de 1993 i que el seu Govern ha necessitat tombar, aixafant la seua mateixa legalitat.

·         webs en castellà

·         en altres idiomes

            Senyor Camps: la curta distància que hi ha entre Blasco Ibáñez i El Cabanyal-Canyamelar -eixa que les seus excavadores pretenen aplanar enderrocant un barri- simbolitza molt més que la memòria històrica d’un poble o els drets consuetudinaris d’uns veïns... Destruint un dels centres històrics més importants de València, una franja de ciutat, vostè arrambla amb la separació de poders que assegura el correcte funcionament de la democràcia. El Govern valencià, el seu Govern, recorre a l’estratègia carrinclona de la drecera pseudo-legal per aplicar in extremis una decisió unilateral. Al deixar d’existir Bé d’Interés Cultural -¿veritat?- deixa d’existir l’espoli. I tot això a pesar que no té cap informe de cap institució que avale la descatalogació d’El Cabanyal com a  zona BIC.

            El cert és que no s’ho creu ni vostè, president, i el pitjor: ja ningú el creu. Amb decisions així, sembrades de despropòsits polítics i jurídics, vostè s’inclina davant els interessos de les constructores fent gala de la seua debilitat i de la seua desafecció a la nostra història i al nostre patrimoni. No necessita més Gürtel per a evidenciar que, en el Cap i Casal, l’emperador va nuet.

Marga Sanz és coordinadora d’EUPV i portaveu en les Corts Valencianes.

 

 

"Camps encara se’n serveix

de l’anticatalanisme"

         Francesc Viadel.

Autor de 'No mos fareu catalans'.

L’assaig repassa com el 'blaverisme'

ha estat la divisa de la dreta valenciana

FERRAN CASAS - BARCELONA - 18/01/2010 07:30

 

            En la reedició ampliada a càrrec de Publicacions de la Universitat de València, el periodista valencià retrata un moviment que prengué el nom de la incorporació de la franja blava de la bandera municipal de Valencia a la senyera i que nega el vincle cultural i lingüístic amb Catalunya contra sentències judicials i criteris científics.

 

            Què és el blaverisme?

            Naix en la Transició, com a instrument de la dreta i reacció contra el valencianisme democràtic i l’esquerra. Es xenòfob, antiintel·lectual, nacionalista espanyol i, als seus inicis, vinculat a la cosmovisió franquista. En la Transició va agafar força ràpidament per incultura i desconeixement de la llengua catalana comuna.

 

            Van tindre a veure alguna cosa les renúncies de l’esquerra amb la senyera, el nom País Valencià o la defensa de la unitat de la llengua?

            El PSOE veia en el valencianisme un problema per aconseguir el poder en el País Valencià i el socialisme local s’acovardà. Ningú esperava quelcom tan tremend. La proposta lingüística progressista d’avançar des d’una visió no regionalista xoca amb l’apel·lació emotiva i de frase curta conservadora.

            Els blaveros apel·len en castellà a salvar el valencià. Demonitzaren allò natural: la relació entre Catalunya i el País Valencià

.

            Passa la Transició, es consolida la democràcia i el blaverisme. L’actual Estatut, que parla d’"idioma valencià", és el punt d’arribada?

            En els setantes es tancà malament i ara es paguen les conseqüències. Hi havia la idea de que el temps, l’educació i l’estabilitat, ho farien madurar tot i que la negació de la unitat de la llengua moriria per inanició. Però la dreta caigué en allò rendible de l’anticatalanisme.

 

            L’opinió dels filòlegs és aclaparadora en el sentit que català i valencià són dos noms per a la mateixa llengua. Però el blaverisme també buscà carcassa intel·lectual. Qui era Bernard Weiss?

            La diferència intel·lectual entre un moviment i l’altre és abismal. Necessitaven intel·lectuals i els inventaven.

            Weiss mai existí. Deien que era un professor de la Universitat de Munich. Les seues tesis i textos apareixien en la premsa, se l’esperava en congressos. Un despropòsit igual que la col·lecció de monedes mossàrabs en valencià. Una de les coses que causa més tristesa és el ressò a la manipulació sense fonament.

 

            Dos personatges foren clau, el ex-líder d’Unió Valenciana, González Lizondo i la ex-directora de Las Provincias, María Consuelo Reyna. Ara ho lidera Francisco Camps?.

            L’ anticatalanisme serveix a Camps per a guanyar vots i per això fa falta enemic extern. Si el PSOE s’oposa a la Fórmula 1, el PP ho resumeix a que dóna suport a la Fórmula 1 en Catalunya. El mateix passa amb el transvasament de l’Ebre. Com feren els nazis, creen una distància exagerada entre el valencià bo i el dolent. Cap al final de novembre es convocà una manifestació via Facebook contra la corrupció. Fou un èxit, i el PP apel·là al catalanisme!

 

Hi hagué violència contra intel·lectuals como Joan Fuster o Manuel Sanchis Guarner en la Transició i ara contra partits. Hi ha impunitat?

            La crispació impedeix debats serens. ¿Què hauria passat si en la Transició el País Valencià hagués seguit la via catalana? Es va impedir i als poders de l’Estat els va anar bé que ens suméssim a Catalunya  Euskadi qüestionant la visió uniforme d’España. Els atemptats encara duren i les detencions són anecdòtiques. La societat valenciana es passiva.

 

En el seu llibre es fixa en l’Església. Quin paper tingué?

            Fou molt castellanitzada. Arribà al franquisme amb un clero culturalment pobre i als setantes tenen la sensació que valencianisme és marxisme. Quan s’aconsegueixen misses en valencià els blaveros entren en temples de València per a boicotejar-les. Els aperturistes se replegaren.

 

Fins a quin punt el blaverisme té a veure amb el retrocés de l’ús social del valencià?

            Molt. El seu objectiu era frenar-lo  ho ha fet. Ha produït molt de cansament amb el tema i ha fet que la llengua no siga vehicle de cultura i cohesió sinó un problema. Hi ha un deteriorament del clima democràtic i el PP agita sempre l’anticatalanisme. Fomenta relacions econòmiques però esclafa les culturals. Es veu Al Jazeera mentre es persegueix a TV3.

 

 

    Quan jo era un jove, a l’Espanya de 1931, vivia a Aranjuez un Mestre Nacional anomenat D. Justo G. Escudero Lezamit. A punt de jubilar-se, acudia a l’escola fins i tot els dissabtes pel matí encara que no tenia classes perquè allí, en un despatxet que li havien cedit, atenia la seua biblioteca circulant. Era seua perquè la havia creat ell sol, amb llibres donats per amics, institucions i pares d’alumnes. Els seues 'clients' érem joves i adults, homes i dones als qui només cobrava cinquanta cèntims al mes per deixar a cadascú un llibre a la setmana. Allí vaig descobrir a Dickens i a Baroja, Vaig llegir a Salgari i a Karl May.

    Molts anys després vaig fer una visita a un bibliotequeta d’un poble madrileny. No semblava haver estat molt freqüentada, però s’havia fet càrrec recentment una jove titulada què havia ideat crear un racó exclusiu per als xiquets amb un tros de moqueta per a asseure’ls. Al principi les mares acolliren la idea amb simpatia perquè els servia de guarderia. Després de recollir els seus fills al col•legi els deixaven allí una estona mentre acabaven de fer les seues compres, però quan tornaven a per ells, no era estrany que els xiquets, intrigats pel final, demanaren quedar-se una estoneta més fins acabar el conte que estaven llegint. Durant l’espera, les mares tafanejaven, agafaven algun llibre, el fullejaven i de vegades també elles quedaven captivades. Temps després m’assabentí que l’experiència havia donat els seus fruits: algunes lectores eren dones que mai havien llegit abans que una simple moqueta en mans d’una jove bibliotecària els descobrís altres móns.

    I encara uns anys després vaig descobrir un altre prodigi en un gran hospital de València. La biblioteca d’atenció al pacient, amb la qual mitiguen les llargues esperes i angunies, tant de familiars com dels mateixos malalts, fou creada per iniciativa i voluntarisme d’una empleada. Amb un carret del supermercat carregat de llibres donats, passejant-se per les distintes plantes, amb llargues peregrinacions i lluites amb l’administració intentant convèncer a buròcrates i metges, no sempre oberts a altres consideracions, que el coneixement i el plaer que proporciona la lectura pot contribuir a la curació, al cap dels anys ha aconseguit dotar l’hospital i els seus usuaris d’una biblioteca amb un servei de préstecs i unes activitats que li han valgut, a més del prestigi i admiració de quants hems passat per allà, un premi del gremi de llibreters en reconeixement al seu treball en favor del llibre.

    Evoco ara aquests tres, entre els molts exemples de tenacitat bibliotecària, en assabentar-me de que ressorgeix l’amenaça del préstec de pagament. Es pretén obligar a les biblioteques a pagar 20 cèntims per cada llibre deixat en concepte de cànon per a rescabalar -això diuen- als autors del desgast del préstec. Em quedo confús i no entenc res.
    En la vida corrent el que paga una suma és perquè:
    a) Obté alguna cosa a canvi.
    b) És objecte d’una sanció.

    I jo em pregunto: ¿què obté una biblioteca pública, una vegada pagada l’adquisició del llibre per a prestar-lo? ¿O és que deu ser multada per complir amb la seua missió, que és precisament eixa, la de prestar llibres i fomentar la lectura? D’altra banda, ¿què se’ls desgasta als autores en l’operació?.¿Tal vegada deixaren de cobrar pel llibre?. ¿Se’ls llegirà menys per ser lectures prestades?.¿Vendran menys o els servirà de publicitat el préstec com quan una fàbrica regala mostres dels seus productes?
    Però, sobretot: ¿Es vol fomentar la lectura? ¿Europa prefereix autors més rics però menys llegits? No entenc a eixa Europa mercantil. Personalment prefereixo que em llegeixen i sóc jo qui se sent deutor amb la llavor bibliotecària en la difusió de la meua obra. Que ho sàpiguen els qui, sense preguntar-me, pretenen defensar els meus interessos d’autor carregant-se a les biblioteques.

    He signat en contra d’eixa mesura en diferents ocasions i m’uneixo novament a la campanya.
¡NO AL PRÉSTEC DE PAGAMENT EN BIBLIOTEQUES!
José Luis Sampedro

Si estàs d’acord, passa’l. Pel plaer de la lectura.

Camps desafia el Govern (central) i autoritza l’enderrocament del Cabanyal

El Govern (valencià) aprova amb urgència un decret-llei per a enderrocar aquest emblemàtic barri de València

 

 

SERGI TARÍN - Valencia - 07/01/2010 16:20

            El Govern valencià (PP) ha aprovat de manera urgent i excepcional ampliar la protecció del barri mariner del Cabanyal per a derruir-lo sense interferències. Aquesta mesura, en forma de decret-llei, s’incubà durant les últimes 48 hores en els despatxos de l’Ajuntament i la Generalitat. La seua gran artífex fou l’alcaldessa Rita Barberà, que el dimarts passat es declarà en rebel·lia contra una ordre del Ministeri de Cultura que prohibeix i considera "espoli" l’execució d’un pla urbanístic que reduiria a enderrocs centenars de cases amb un alt valor patrimonial.

            L’alcaldessa agraí a Camps "la seua ràpida resposta a la invasió del Govern central" i confirmà que les excavadores no abandonaran el Cabanyal. De fet, les pressions de Barberà per desactivar el dictamen de Cultura se substanciaren a través del Decret-Llei de Mesures de Protecció i Revitalització del Conjunt Històric de la Ciutat de València.

            Aquesta mesura, amb rang de llei, blinda la trama urbana del Cabanyal, catalogada Bé d’Interés Cultural (BIC) en 1993, "front a qualsevol acord ministerial", sentencià la portaveu del Consell, Paula Sánchez de León. "En realitat, es tracta d’un embolcall legal per aïllar al Cabanyal de l’ordre de Cultura i escometre l’enderrocament de bona part de la trama urbana que assegura protegir", asseguraren fonts jurídiques. Segons aquests mateixes fonts, és Cultura qui té competències sobre els BIC "per molt que el Consell atorgue qualitat de llei a la del Cabanyal".

            Un altre escenari possible és que el Govern valencià suprimisca la consideració de BIC. En eixe cas, sense la tutela del ministeri, els carrers del Cabanyal quedarien inermes davant una intervenció urbanística a mig termini, ja que la Llei de Patrimoni Valencià obliga al Consell a reunir informes tècnics que justifiquen la descatalogació. De no ser així, el Govern de Camps podria enfrontar-se a un recurs d’inconstitucionalitat.

Oposició veïnal

            Els afectats estan "alarmats" pel "totalitarisme" de la Generalitat

            Els veïns que s’oposen al pla de l’Ajuntament valencià es mostraren "estupefactes i indignats" amb el nou decret llei. Segons Maribel Doménech, portaveu de la plataforma Salvem el Cabanyal, "no es tracta d’un desafiament contra el ministeri ni contra els residents, sinó contra el Tribunal Suprem", que és qui encarregà a Cultura en maig de 2009 l’informe sobre el patrimoni del Cabanyal. En eixe sentit, Domenéch assegurà sentir-se "alarmada" pel "totalitarism" del Govern valencià, que pretén "canviar el que no li agrada a colp de llei".

Ampliar una avinguda

            En la mateixa línea es pronuncià l’oposició. El secretari general del PSPV-PSOE, Jorge Alarte, qualificà d’"inadmissible" desprotegir un barri per a "enderrocar-lo perquè volen ampliar una avinguda". Per aquest motiu instà a Camps a rehabilitar el Cabanyal "i recuperar un barri de referència".

            Més dur fou Enric Morera, portaveu del grup parlamentari Compromís, qui acusà el Govern valencià de voler "esborrar del mapa el Cabanyal per a que triomfe l’urbanisme salvatge front a la protecció del llegat històric".

 

Conte de Nadal per a decebuts

RAFAEL ARGULLOL 02/01/2010

            Si algú de vostés es troba entre els decebuts per l’esdevingut en la Cimera sobre el Clima de Copenhaguen, els recomane la lectura del relat de Jean Giono El hombre que plantava árboles, acabat de traduir entre nosaltres (al castellà, al català també?). Abans de res per raons d’higiene mental: després de tants dies de xerrameca, de demagògia de tots  colors, de promeses altisonants i discursos buits, després de tant soroll propagat a través del món pels ensordidors altaveus de la comunicació s’agraeix la història d’un home que lliurement s’ha envoltat de tant silenci que ni tan sols té necessitat de parlar. Un antídot front a la cridòria.

La noticia en altres webs

• webs en castellà
• en altres idiomes

En el relat de Jean Giono, un pastor solitari planta roures.

            Però, a més, Elzéard Bouffier, protagonista de la narració, sembla saber més sobre la naturalesa que cap dels reunits en Copenhaguen. Té una familiaritat entranyable amb ella, alguna cosa que li permet avançar pel camí just sense recórrer a declaració pragmàtica alguna, sense funcionaris o experts, que és un home refractari a les grans paraules -de fet és un home de molt poques paraules-; com a contrapartida, està posseït d’una energia meravellosa en el moment de dedicar-se a la passió de la seua vida: plantar arbres. En el breu relat, Jean Giono retrata al seu personatge al llarg de 37 anys, de 1910 a 1947. En aquest temps Elzéard Bouffier no abandona mai el seu reducte de terra provençal, juntament als Contraforts del Mont Ventoux, una terra dura i aspra. Bouffier, un pastor solitari que frega la seixantena, planta roures. Enterra centenars de milers d’aglans, seleccionades un a un, amb l’esperança de que cresca un petit bosc. Després, en la lleu humitat de la vall, s’atreveix amb els bedolls. Planta arbres sense descans mentre s’abaten sobre Europa dues guerres. La destrucció regna per totes bandes, però l’ancià pastor, immutable, prossegueix amb la seua tasca i el petit bosc, convertit ja en un bosc gran i generós, s’erigeix en una invitació a la vida, un regal als supervivents.

            El que hem dit: un conte de Nadal per a consolar als decebuts.