|
Comentaris
Impasse Volem dir: punt mort. El dilluns farem dos anys de
bloc i hem arribat a un punt mort del que trigarem a eixir una mica. Demanem
disculpes i esperem poder dedicar-nos-hi aviat una altra vegada. Hem començat a treballar i no podem acudir a tot,
així que si teniu una mica de paciència ens tornarem a llegir aviat (cap a
finals de juny). Gràcies per tot.  No podem atendre el bloc com desitjaríem pels molts treballs que anem fent del PostGrau, així que, a poc a poc, anirem escrivint i a veure si podem posar al dia tot el que ens queda per comentar. EL GOVERN VALENCIÀ RECONEIX PER PRIMERA VEGADA FILOLOGIA CATALANA EN LES OPOSICIONS A COSSOS DOCENTS Us copiem el correu que ens ha enviat l'octubre CCC al Carallibre. Una bona notícia que posa les coses al seu lloc: El reconeixement, però, el fa amb un circumloqui i evitant anomenar-la (remet a un decret de l'Estat) Acció Cultural i l’STE-PV (les associacions autores dels recursos judicials que han motivat les 35 sentències guanyades a la Conselleria) valoren el fet com un èxit La Conselleria d'Educació ha acabat per admetre la realitat de la unitat de la llengua i reconeix en la convocatòria d'oposicions als cossos de mestres i professors la llicenciatura de Filologia Catalana per a acreditar el coneixement de valencià. Després de quasi 30 sentències del Tribunal Superior de Justícia valencià i del Tribunal Suprem, (les darreres, amb repetides imposició de costes), el conseller Alejandro Font de Mora ha signat dues resolucions en què, entre les titulacions que eximeixen de fer la prova de valencià, figuren les llicenciatures “que disposa l'annex del Reial Decret 1954/1994, de 30 de setembre”, decret que només recull Filologia Catalana per a matèries connexes amb la llengua pròpia. En les resolucions només se citen pel seu nom les caduques llicenciatures de “Filosofia i Lletres, divisió Filologia (Filologia Valenciana)” i “Filologia, Secció Hispànica (Valencià)”, que fa més de 15 anys que són obsoletes i que, en qualsevol cas, van quedar homologades i substituïdes per la vigent llicenciatura de Filologia Catalana, segons l’esmentat Reial Decret 1954/1994. A més, l’àrea de coneixement de Filologia Catalana és des de fa més de 25 anys (Reial Decret 1.888/1984, de 26 de setembre) l'única àrea existent i l'única vigent i reconeguda per l'Estat. El 1997 el Tribunal Constitucional ja va establir (sentencia 75/1997) que “català” i “valencià” eren denominacions equivalents i plenament constitucionals per a referir-se a la llengua pròpia i que “català” era el nom acadèmic de la llengua que l'Estatut anomena “valencià”. Des d'aquell pronunciament, totes les successives sentències del TSJCV i el Tribunal Suprem han recordat al Govern valencià que “aquella llicenciatura [de Filologia Catalana] avala sobradament el coneixement de la llengua d'aquesta comunitat, denominada oficialment ‘valenciana’ en el seu Estatut d'Autonomia i acadèmicament, ‘catalana’”. Malgrat això, en totes les convocatòries d'oposicions, el Govern valencià del PP ha persistit a ignorar la legalitat i ha evitat esmentar Filologia Catalana, seguint el procediment contrari al normal en les lleis: no cita la titulació vigent (Filologia Catalana) i, en tot cas, indirectament les titulacions obsoletes, sinó que només esmenta les llicenciatures ja caduques, que no contenen el nom “català”. Ara, continua fent el mateix, però en previsió de més sentències contràries i de la reacció dels tribunals davant la seua rebel·lia a complir la llei, afegeix el circumloqui “sense perjuí del que disposa l'annex del Reial Decret 1954/1994”. Acció Cultural del País Valencià i el Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià – Intersindical Valenciana, juntament amb les universitats públiques valencianes, han hagut d'interposar recursos a cada convocatòria contra les resolucions del Govern valencià que no sols conculcaven la legalitat sinó que sobretot anaven contra les universitats valencianes i contra els estudis de molts valencians, que no eren reconeguts per la mateixa Generalitat que els hauria de potenciar com a la llengua pròpia. Ara, després de tantes sentències, es feliciten perquè el Govern valencià reconeix el seu error i canvia de rumb i l'animen a assumir amb normalitat el respecte per la llei, per la ciència, per la universitat i pels interessos dels mateixos valencians. Davant d’aquest fet, Acció Cultural del País Valencià valora: 1.- Que aquest reconeixement és un èxit del treball realitzat per la nostra entitat i el sindicat STE-PV, en el sentit dels recursos presentats davant cadascuna de les convocatòries de la Conselleria que no reconeixien la titulació de Filologia Catalana com a vàlida per acreditar coneixements de valencià. 2.- Que aquest reconeixement continua el procés de fracàs del secessionisme impulsat per sectors de la dreta i de progressiu avanç del reconeixement de la unitat de la llengua i de la denominació de català al País Valencià. En aquest sentit, cal recordar l’intent de la consellera Cabanes d’imposar una gramàtica secessionista, durant la transició, que ha acabat amb l’acceptació unànim de la gramàtica estàndard unitària en base a les anomenades Normes de Castelló de 1932, que parteixen de l’assumpció del fet que el valencià és una variant dialectal de la llengua catalana. Som també lluny d’aquell famós “mig ambient” en els rètols d’una conselleria del primer govern valencià de PP-UV. Ara, ja assumida la gramàtica unitària i estàndard per part del Govern valencià, ha hagut d’assumir la validesa de la titulació de Filologia Catalana. 3.- Tanmateix, aquest és un reconeixement forçat, imposat per 35 sentències que el Govern valencià no pot continuar incomplint si no vol caure en un possible delicte de prevaricació. És per això que Acció Cultural es mantindrà vigilant perquè, a partir d’ara, totes les convocatòries incloguen el reconeixement de la validesa del títol de Filologia Catalana. També continuarem treballant perquè en un futur aquest reconeixement siga explícit. 4.- Acció Cultural valora a més la importància de disposar de 35 sentències favorables a la unitat de la llengua i a la legalitat de la denominació “català” també al País Valencià, pel que significa de base jurídica en favor de la llengua. I això ha estat possible precisament gràcies a la tossuderia del Govern valencià en no voler reconèixer la unitat de la llengua i la ineficàcia dels seus intents d’impedir-ho jurídicament. 5.- Acció Cultural entén que, donada aquest base jurídica i la perspectiva del fracàs continuat de tots els intents del secessionisme per crear una separació inexistent entre el català i el valencià, el Govern valencià hauria de reconèixer ja de forma pública el fet de la unitat de la llengua i començar a treballar positivament per la normalització i extensió de l’ús social de la llengua dels valencians. I ara té una oportunitat magnífica per a fer-ho, davant el debat a les Corts Valencianes del projecte de nova llei de la funció pública valenciana, al qual nombroses entitats, sindicats i partits hem demanat que es contemple l’anomenat requisit lingüístic per al funcionariat i, per tant, que els funcionaris de la Generalitat puguen atendre els valencians en la seua llengua. Finalment, Acció Cultural es referma en la seua decidida voluntat de continuar treballant per la llengua dels valencians de manera constructiva i positiva, avançant en el seu reconeixement jurídic i institucional gràcies a la tasca del nostre Servei Jurídic, i s’ofereix a tots els valencians per denunciar totes les situacions de discriminació lingüística que es puguen produir. El passat dimarts, 27 d’abril vam assistir a una Jornada de Llengua i Literatura a la Facultat de Filologia, on escoltàrem a Joan Veny parlar del capítol del seu llibre “Estudis lingüístics valencians”, publicat per l’IEC, “Era valencià l’autor de Curial e Güelfa?”. L’acte el va presentar Antoni
Ferrando (estava previst que ho fes també Emili Casanova,
qui no va poder assistir), fent una petita introducció del llibre i del seu
autor. En prendre la paraula Joan Veny, va
començar dient que estava molt satisfet de presentar el seu llibre en un lloc
com aquell, on sap que és estimat i del qual se sent i forma part, envoltat de
col·legues i estudiants. L’autoria de Curial i Güelfa ha estat
un tema que li ha interessat de sempre, i finalment podem llegir les
conclusions a què ha arribat en el seu estudi, conclusions que demostren que el
seu autor era valencià. Es tractava de fer un enfocament lingüístic per arribar
a elles. Des de bon principi Joan Veny tenia eixa intuïció, però calia
demostrar-la. Ens va parlar dels precedents: “Regiment preservatiu e curatiu de pestilència” de Jacme d’Agramunt, estudi de 1971;
“Paralelismos léxicos en los dialectos catalanes”, a la Revista de Filologia
Española el 1959, on ja es fan servir mots del Curial e Güelfa. Ens cal preguntar, remuntant-nos en els
dialectes actuals i als seus ascendents per arribar a afirmar que l’autor del
Curial és valencià. Com a exemple va posar a Coromines, al seu estudi sobre “Vides de Sants
rossellonesos” de 1996, text del segle XIII. Fora del domini català,
Pfísterer sobre “Girart
de Rousillon”. M. Hackett, francoprovençal prova que mitjançant l’estudi
lingüístic es pot establir l’origen de l’autor d’un text anònim. Va seguir exposant les diferents
propostes, basades en aspectes literaris i culturals que es poden resumir en
tres: *
L’origen de l’autor és principatí. * És una refosa d’una obra italiana. * És un problema “senza solucione”
(Sansone). Va
afegir diversos comentaris sobre la filiació dialectal oriental: * Rubió i Lluch: “son anònim autor
degué de ser català oriental (més terminacions en –a que en –e). * Espadaler, 2003: “respon a l’oriental
(de Solsona)”. * Riera i Sans, 1993 diu que és una
falsificació. Finalment, els diversos comentaris que
proven la seua valencianitat: * Coromines, 1954: “El lèxic deixa
veure que l’autor és valencià”. * Coromines, 1986: es troben
valencianismes en escriptors d’altres regions (sense demostrar). * Antoni Ferrando, 1980. * Colon, 1975a: ...”d’autor
probablement valencià”; i en 1975b, està quasi convençut pel que fa a la valencianitat
del llenguatge. L’argumentació de Joan Veny: * Àrea geogràfica, diatopismes,
basant-se en l’”Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC),
en el “Petit Atles del Domini Lingüístic Català (PALDC) i en la flexió verbal d’Alcover-Moll. *
Suport documental: a) de textos valencians. b) contrast de formes amb
textos d’àrea oriental. Altres característiques apuntades: * Vocalisme àton: a,e diferenciades (“treballar”
apareix moltes vegades) * Contrast amb el català oriental
(confusió d’a per e) a) inicial absoluta: “ampresa” per “empresa”. b) inicial no absoluta: “jagant” per “gegant”, “llauger”
per “lleuger”, “llançol” per “llençol”, “sancera” per “sencera”, “maravella”
per “meravella”, “llaganya” per “lleganya”. c) en posició interior: “resplandor”
per “resplendor”, “monastir” per “monestir”. d) en posició final en
morfemes verbals: “miravan”, “feyan”, “deyen”, “pensavan”, “ploraven”. * Confusió d’e per a: “Sent” per “Sant”. * Confusió d’o per u Joan Veny va continuar afegint proves
fefaents (vocalisme tònic, diferències consonàntiques, lèxic de l’àrea
occidental) i acabà amb unes consideracions finals que són les següents: * És un text de català occidental. (a
per e) * Distinció entre o i u àtonesa (aquest
argument no és concloent) * Occidentalitat de la llengua. * Valencianitat fonològica i
morfològica del text. per
acabar contestant a la pregunta de “Era valencià l’autor del Curial e Güelfa?”
: Ausades que sí. Caldrà aconseguir el llibre per veure i estudiar aquesta i
altres propostes sobre lingüística valenciana.
 Se’ns torna a acumular la feina.Comentaris dels actes, concerts, manifestacions, trobades, a més de llibres llegits… començarem pel divendres passat i fins que ens cansem… la resta més endavant. El darrer cap de setmana també va estar ple d’actes commemoratius, reivindicatius i festius; començarem el divendres,23 d’abril a la plaça del Tirant lo Blanc de l’Alcúdia, on es concentraren La Colla La Rosca de Tabal i Dolçaina, el Grup de Dansa i El Bolero de l’Alcúdia, el ball dels Cabuts i la muixeranga ElsNegrets, acompanyats per unes desenes de persones que gaudirem de les músiques, els balls, les figures i els castells. Els Tornejants, que estaven anunciats, no van poder assistir i van excusar la seua absència. Vam estar patint tota la vesprada perquè l’acte era per a les 20:30 hores i havia estat plovent a ramalades intermitents. A l’hora programada ja feia una estona que havia deixat de ploure. Menys mal, vam respirar alleujats. En acabar, vam poder trobar vehicle per anar al concert de la Trobada d’Escoles a Manuel, i des d’ací agraïm a Nel, el dolçainer de Sueca la companyia i el trasllat. Destacar l’actuació de Senior i el Cor Brutal. El seu directe impacta a qui no els coneix i adelita a qui ja els ha escoltat... impressionants! Quedem pendents de l’edició del seu nou disc, del qual ens van oferir algunes peces, a més d’algunes ja clàssiques del primer disc (“L’experiència gratificant de Sènior i el Cor Brutal”). Dissabte 24 d’abril de matí acudirem per participar en una Jornada Pública, convocada per Xúquer Viu i que portava per títol. “El nou pla hidrològic del Xúquer: el futur del Xúquer i de l’Albufera en joc” a Albalat de la Ribera. La presentació i benvinguda a la Jornada a va córrer a càrrec de Joan Baptista Ferrando (Alcalde d’Albalat). La jornada es va dividir en dues parts. A la primera, “El nou pla hidrològic, diferents visions”, van participar Juan José Moragues,president de la Confederació Hidrogràfica de Xúquer; Alberto Hervàs, de la Sèquia Real de Xúquer i Gregorio López Sanz, de l’Asociación para la Conservación de los Ecosistemas de la Manchuela-Xarxa per una nova cultura de l’aigua. A la segona, titulada “Taula rodona: el futur del Xúquer i de l’Albufera en joc”, intervingueren, a més del públic present i prèvies les introduccions decadascun d’ells: Mario Jiménez de la S.E.O.- Birdlife; Pasqual Fortea, de la Comunitat de Regants de Sueca i Graciela Ferrer, de Xúquer Viu. De vesprada no vam voler faltar a la cita de la manifestació “Ja n’hi ha prou”,convocada per ACPV i on vam poder constatar que en som un fum i que ens agrada dir a les coses pel seu nom. En un ambient de festa i reivindicació, la manifestació va fer el recorregut habitual, però enguany, en arribar al Parterre, en compte de girar cap a la plaça Amèrica, vam tombar pel carrer la Pau fins la plaça de la Reina, itinerari que ens va agradar i pel qual felicitem a l’organització. Diumenge de matí vam tornar a anar a Manuel per assistir a la Trobada d’Escoles, on passejàrem pels diferents tallers que, des de cada escola, preparen per als més menuts. Gràcies a la voluntat de milers de pares i mares, de mestres i d’uns quants ajuntaments, la nostra llengua ja té un assentament en la nostra societat. Per sort, encara tenim un poble que es resisteix a perdre la seua senya d’identitat més preuada: la nostra llengua. Ara falta la voluntat política de qui ens “governa”. Ens trobàrem per allà a Joan Batista Ferrando(alcalde d’Albalat) i a la seua dona, Isabel, i ens van comunicar que anaven a retre-liun homenatge a Josep Lluís Bausset. Ja ho havíem vist, però pensàvem que no hi assistiria (enguany fa 100 anys (!) i li “plouen" homenatges, que no rep de massa bona gana). Per convéncer-lo, li van prometre que vindria Paco Cabanes, el Genovés a rebre’l, com així va fer. Josep Lluís Bausset va fer acte de presència acompanyat per la seua dona i les seues filles, i a la biblioteca municipal, i entre unes poques desenes de persones, el vam homenatjar. Cal seguir la seua empremta en la lluita per la normalització de la nostra llengua i no defallir en ella. Açò és el que ha estat el darrer cap de setmana, ens queden encara una Jornada, el dimarts i l’actuació d’anit del teatre la Clau, de la qual no vam poder donar difusió per falta de dades, només sabíem el dia i l’hora, no qui actuava.Passeu un bon dia.  Feia uns quants anys que no eixíem de casa per Pasqua, i enguany hem aprofitat la coincidència del naixement del nostre renebot, el 23 de març, per a pujar cap a la Catalunya Nord, on resideix amb els seus pares, els nostres nebots. Han estat uns dies de descans, de conversar amb la família (també van pujar la nostra germana i el cunyat, un amic i la neboda que estudia a Lleida), de menjar plats tradicionals, com la paella amb carxofes i faves, més innovadors (almenys per a nosal3), com paella amb col i abadejo, i el darrer dia una fideuà amb fideus fins, ja que no n’agafàrem dels originals. Ens
vam passejar per Perpinyà, on vam poder constatar que allà també hi ha “caperutxos”,
encara que només fan una processó el divendres, de 15 a 18 hores anomenada “Procession
de la Sanch” i a la qual no vam assistir. (copiem del tríptic:) A l’església de
Sant Joan Baptista hi havia un esdeveniment imprescindible, l’esplèndida Mare
de Déu dels Set Dolors del segle XVIIIé en una posada en escena grandiosa.
Vestida de negre, simbolitza el dolor de la mare de Crist durant la seva
passió. Des de fa uns anys, la catedral ha recuperat aquesta antiga tradició
catalana de vestir estàtues com si fossin persones reals. A més, el divendres
sant la catedral exposa un sagrari especial del segle XVIIé, cobert amb vellut
vermell, disposat al centre de l’altar decorat amb flors i envoltat amb ciris
de devoció. De vesprada vam anar a veure si hi havia alguna exposició a la
galeria “ácentmètresducentredumonde”, regentada per un alcudienc, Vicent. Ni hi havia cap exposició, però ens va
ensenyar gustosament la galeria (2.000 metres quadrats de sales!) i ens va dir
que a la propera avisàrem amb temps... Ens va regalar algun catàleg d’exposicions
passades i el tríptic de la propera: Balbino Giner, valencià exiliat a França i
de qui trobàrem la tomba al cementiri de Cotlliure, molt a prop de la de
Machado. Vicent ens va dir que ens havia de deixar perquè volia anar a un
concert del “Festival de musique sacrée” a l’església dels Dominics, nosal3 ho
vam intentar, però no vam poder arribar a hora i ho haguérem de deixar córrer. El
dissabte de matí ens desplaçàrem a Ceret, a passejar i comprar pel seu mercat.
Així com a Perpinyà el català causa simpatia però no l’entén molta gent, a
Ceret el podies parlar amb total naturalitat amb qualsevol persona del poble,
que si no el parlava, l’entenia i feia l’esforç per fer-se entendre en un
català afrancesat molt interessant. El mercat afegeix a les parades que
normalment tenim pels mercats del nostre país, altres d’artesania, de menjars
ecològics casolans i... músics, bastants, cosa que ens va agradar molt, sobretot
una banda menuda de swing i jazz manouche que feia les delícies del públic.
Compràrem vi, formatge i samarretes. Per
la vesprada ens tornàrem a desplaçar a Perpinyà, on vam poder gaudir de diversos
espectacles referits a una setmana de desenvolupament sostenible (“3ème Fête du
Tri”) a la plaça de la República, mentre fèiem un cafè en una terrassa. Aquests
i altres actes de les poblacions dels Pirineus Orientals i de Girona els podeu
trobar anunciats a una publicació menudeta (del tamany de la cartelera Túria)
que es diu Le Petit Agenda, i que també està a la xarxa i per tant us l’enllacem
ací. Diumenge
anàrem a Cotlliure, on vam poder emocionar-nos davant la tomba d’Antonio
Machado, i no perquè siga un monument ostentós, ans al contrari, una llosa
coberta amb molts versos, banderes republicanes, de viatges d’alumnes d’IES que
deixen el seu record. Vam passejar pel poble i per la murada al mar. No
arribàrem fins al far perquè feia bastant vent, i s’ha de passar per un
corredor en alt, bastant ample, però que ens causà respecte i no vam anar-hi.
Per la vesprada eixirem a passejar per Sant Esteve del Monestir, que és on ens
estàvem a casa dels nebots, i no vam trobar a ningú pel carrer. Vam comentar
que allò era molt tranquil, potser massa i tot. En tot el temps que vam estar
per allà no vam veure cap policia, cosa que ens agradà i ens va fer pensar que
no feien cap falta, perquè no hi havia problemes pels carrers. El
dilluns, després de desdejunar, vam eixir els dos cotxes que ens havíem
aplegat, el de la germana cap a Lleida, a deixar a la neboda, i nosal3 cap
avall. En passar per Tarragona vam decidir parar a fer un tomb i mostrar la ciutat
a qui no la coneixia (us recorde que vam estar pel desembre de l’any 2008 per
allà una temporadeta), dinàrem i seguirem el camí cap a l’Alcúdia. No
sabem si hem fet una crònica o un rotllo pesat del tipus d’aquells que et volen
ensenyar les fotos del viatge... ja m’ho direu, si voleu. Bon dia! 
No ens agrada la setmana santa, i per això no ens
hem fet ressó mai des que començarem a escriure en aquest bloc. Si ho fem ara és perquè ha arribat a les nos3
oïdes certs comportaments de confrares que van tindre lloc a la processó del
diumenge de rams, la del sepulcre. El costum de donar caramels, tan “arrelat” –
no sé com hi ha qui diu que és una tradició molt antiga!, la confraria més
antiga té poc més de 50 anys, feu els comptes, la postguerra…- ha degenerat
(al3 vegades també, però només entre amics i coneguts) i ens han dit que
bastants imbècils –perquè no se’ls pot anomenar d’altra manera- es dedicaven a
tirar per terra els caramels davant de xiquets immigrants per a que els
recolliren del terra, i fins i tot alguns els colpejaven al cap amb “piruletes”,
i al damunt reien la gràcia. Des d’ací fem una crida per a que la directiva d’aquesta
i d’al3 confraries que detecten comportaments similars, els facen veure que
això no és ser cristià, això és ser un racista xenòfob … i parem que ens
encenem. Continuem acudint a tot allò que ens
abelleix i que ho considerem necessari, útil o plaent i us ho contem per a
mobilitzar-vos a vosal3 també. Deixàrem el divendres pel mig de descans i dissabte
ja estàvem embarcats en al3 activitats. Dissabte 27, de matí (cap a les 11)
començàrem a muntar les taules del segon TROCA’L, el de primavera, i que
malgrat no haver augmentat l’assistència de “trocadors” (no sona malament), si
que vam observar que els intercanvis ja van realitzant-se en major quantitat i
qualitat. Quan acabem d’escriure açò mirarem si ja han penjat alguna foto i us
l’adjuntarem a aquest text. El proper Troca’l, el d’estiu ja l’anunciarem amb
antelació, promete’m que no passarà com en aquest, que li hem donat difusió en
molts altres llocs i per ací res de res; us ho devem. Notícia a altres llocs: Newslacostera,
Portalcomarcal,
Las
provincias, De nit, a les 9 començava l’AMPLIFICA’T, el concurs que els
Joves d’Acció Cultural van decidir enguany fer-lo a l’Àgora de l’Alcúdia. Com
que a les 9 ens semblava una mica aviat per presentar-nos per allà, més que res
perquè no hi ha cadires, i aguantar moltes hores dret tampoc ens agrada, vam
decidir de primer veure quina pel·lícula feien a Sala 33, després de
veure Cinema 3
i ho encertàrem: “La vida secreta de les paraules” d’Isabel Coixet, que ens va
deixar el cos amb una amargor que se’ns en va anar presentant-nos quan s’acabà
a l’Àgora. Hi havia molta gent (de l’Alcúdia ben poca, per cert) i tothom
esperava els qui havien de convertir-se en el plat fort de la nit: Sva-ters, a
qui feia molt de temps que no vèiem, i que ens van fer ballar i cantar al llarg
de tota la seua actuació. Aquest grup vebnia convidat a l festa i no
participava en el concurs. Ens va agradar la seua deriva cap al latin-jazz en
alguns temes. Els següents que van actuar van ser Lilit i Dionís, des de Pego i
que ens van agradar igualment. A part de l’ska (imprescindible per a tindre
èxit darrerament), ens van alegrar amb rumba, latin-jazz i ritmes balcànics...
a tenir en compte d’ara en avant. Una vegada acabaren els pegolins, van eixir a
l’escenari Batak, aquests de Granollers i que ens van recordar molt a
Dusminguet i conseqüentment a La Troba Kung-Fu, tal vegada per l’acordió que
tocava el cantant. La resta de grups van ser : Kòdul, del Pla de Bages; Lark
About d’Amposta; Pellikana, de Castalla; Eskak al rei, de Castellonet de la Conquesta;
Makesomareus, de Riba-roja de Túria; The Garrophones, de Sueca i Epstein Bar,
de Xixona, i dels quals no anem a dir res perquè no els hem escoltat i no els
vam veure a l’Àgora. És una llàstima que el local no estiga adequat per a fer
actuacions d’aquest tipus i que el so siga bastant deficient, però... què hi
farem és el que hi ha. Vam poder saludar per allà a Dani, dolçainer de Sueca; a
Tonet, de Benimodo; el Brey, de Castelló de la
Ribera; a Carlos, de València,
a Raimon, de l’Alcúdia, a
Majo, d’Alginet... i si em deixe a algú, que ho diga. Diumenge 28 al Black Note, vam poder
gaudir de l’actuació del nostre amic Òscar acompanyat pels músics que han estat
amb ell en aquests 10 anys de carrera en solitari. El acte estava emmarcat en
la cloenda del festival Barnasants que enguany portava per lema “Països
Valencians”. La llista de músics/convidats/col·laboradors/amics és llarga i té
molta solvència: Nacho Villanueva i Xavi Alaman al baix elèctric; Àlvar Carpi,
Vicent Maravilla i Josep “Batusi” Pérez a les guitarres; Bernat Pellicer,
Vicent “Vinnie” Millo i Víctor Traves a la bateria; David Gadea a les
percussions; Abraham Rivas als teclats i a la flauta travessera; Juan Carlos
Masià a l’harmònica i Lisa-Jane Roberts als cors. Els millors de l’escena valenciana
arropant a un Òscar Briz pletòric que va anar desgranant cançons dels seus
discos amb les seues explicacions de les circumstàncies, del com i del perquè
de cadascuna d’elles. A més, va afegir dues cançons noves d’homenatge a
Salvador Espriu. Entre el públic molts dels amics i familiars que l’hem acompanyat
al llarg de la seua vida. I esperem aviat poder gaudir de l’enregistrament que
es va fer per publicar un disc compacte. Ací teniu la notícia al 3/24 de
hui de l’actuació d’Òscar Briz d’anit al Black Note. Allà també vam poder
saludar a Belen, i
quedar amb ella i amb Josep per al dimarts al teatre la Clau per veure a Miquel Pujadó. Si no voleu que us ho conten i podeu, veniu i
gaudiu. Bé, de moment res més, esperem haver-vos
motivat a participar en alguna de les propostes que des d’ací us anem
anunciant, i si no podeu, almenys les podeu llegir de primera mà. Bon dia! El contracte és que no hi ha contracte.
Compartir experiències, potser s’aprope
més a allò que volem dir. Tretze hores de dijous donen per a molt. Encara com,
que som + de tres!: * Diàleg entre
escriptors i els lectors joves a la Universitat de València” on trobàrem a faltar l’IES Èbols de l’Alcúdia,
encara que sí que participa al Mes de
les Lletres de l’Alcúdia, tot s’ha de dir. * “Poseu-me les
ulleres” Basat en la vida i l’obra de Vicent Andrés Estellés. Un espectacle de Pep Tosar. Repartiment:
Pilar Almeria, Isabel Anyó Andrés,
Miquel Gil, Enric Juezas i Joan Peris. Del 3 al 28 de març. Teatre El Micalet. Divendres passat, a més d’assistir de matí a la III Jornada de Psicologia i Llengua que ja us hem detallat, teníem moltes saons per atendre. A les 20 hores teníem dues dues inauguracions d’exposicions on acudir, i vam triar la de l’amic Adrià Pina a la Casa de la Cultura de Carlet. 
Sota el títol “marilyn 000” Pina revisita una de les icones més reproduïdes del segle XX amb el seu toc particular, que encara que estiguem saturats de veure-la, ens la presenta com una imatge nova, fresca, ens nous contextos, situacions i per suposat, un enfocament pop que, tot i recordar-nos en algunes teles a Warhol, al nostre modest entendre, el supera amb escreix. Copiem un extracte del tríptic: “Marilyn 000 està concebuda com una succesió seqüencial d’experiments formals i tècnics que tornen a posar sobre el terreny de la creció l’ampli ventall de recursos iconogràfics que Adrià Pina analitza, esmicola i deconstrueix sense abandonar el personal estil que ha configurat el seu segell com a artista plàstic.” L’exposició es pot veure des del 5 de març fins al 9 d’abril a la Casa de la Cultura de Carlet i des del 15 d’abrilfins el 16 de maig a la Casa de la Cultura d’Alzira. Aquesta exposició està patrocinada per la Fundació Caixa Carlet. Més tard, cap a les 21:30 hores, ens encaminàrem cap al casal del Bloc Jaume I de l’Alcúdia per assistir alsopar-xerrada que sota el títol “El paper de les comarques en la cultura valenciana”, havien de fer Manuel Sanchis-Guarner Cabanilles i Emili Casanova Herrero. I diem havien, perquè en arribar ens comunicaren que Manuel Sanchis-Guarner havia telefonat feia un mes dient que li anava a resultar impossible acudir a la cita, i Emili Casanova va telefonar pel matí dient que tenia problemes gàstrics i que si no millorava no vindria. Ens havíem aplegat una bona colla, i com que ja estàvem allà, vam sopar i xerrar entre nosal3. Cap a les 22:30,recordant que eixe dia el nostre amic Òscar Briz presentava un nou disc del projecte amb Cristina Blasco, anomenat “Hotel Paraiso” i del qual ja us vam parlar el setembre del 2008 (aleshores estava encara en preparació i es deia "Dos gardenias"), decidírem acabar la vetlada gaudint de l’actuació. Us copiem (traduint-la, sí, aquesta vegada el disc està cantat en castellà) la contraportada per a que us feu una idea: 
“Cristina Blasco és Victòria en l’Hotel Paraiso. Les cançons d’una història femenina.Victòria és una dona que ronda el quaranta anys i viu a la ciutat. Cantant de professió i separada, treballa a l’Hotel Paraiso, una espècie de club nocturn on a més de música i copes, també es practica encobertament la prostitució. En la seua vida abunden les confessions de taulell de bar amb perdedors de tot tipus, gent per la qual ella sent una especial tendresa, que conten històries de cors trencats i relacions que acabaren malament. Del seu passat li queda el solatge amarg de qui sap que s’ho jugà tot a una carta i ho va perdre. Sempre hagué homes en la seua vida disposats a abusar de la seua condició. El present és un continu obstacle de dificultats econòmiques, un exercici quotidià de supervivència en la jungla de l’asfalt. Per això ella s’aferra als seus somnis que encara que mai es van acomplir, encara li serveixen com a vàlvula d’escapamenti finestra a l’esperança. Uns somnis que li permeten mantindre la dignitat. I ahir, divendres també (a veure si ens posem al dia, que açò no pot ser), vam assistir a l’Assemblea anual de Xúquer Viu a la Casa de la Cultura de Sueca, on repassàrem que férem l’any passat i què queda encara per fer, que no és poc. En acabar sopàrem a “El niu” i allà continuarem xerrant i gaudint de bona companyia fins les dotze. Reprenent on ens quedàrem la sessió anterior, i després de la pausa-café... Començà la ronda de debat Ferran Suay,
a qui vam conéixer a l’assignatura “Recursos
humans i màrqueting lingüístic” del màster. Ens parlà de les diferents actituds
respecte a la llengua. En una societat amb membres bilingües (les societats mai ho són), podem
distingir entre persona capacitada al bilingüe i discapacitada a qui és monolingüe.
De les diferents actituds dels discapacitats que van des de l’hostilitat a la displicència i al respecte, les dues primeres mantindran la
discapacitat i el respecte portarà cap a la capacitació. Als capacitats, l’hostilitat
i la displicència els provocaran autoodi i minvaran les capacitats, i el
respecte pot augmentar l’ús de la llengua. De les conductes observables va
destacar la timidesa lingüística, i la va il·lustrar amb l’exemple de la frase
de Ramon Torrens “Més que catalanoparlants som catalanocallants”. Una altra
conducta observable és la convergència al castellà que va des de Resistent, que
insisteix abans de canviar de llengua; Reactiva, que canvia al primer senyal; i
Proactiva, que inicia la conversa en castellà... i tot açò... com es manté?
Recordem que el castellà està “avalat” per més de 500 lleis que imposen el seu
ús (amb sancions als infractors). El seu aprenentatge és aplicat per
contingències: reforç, càstig, desemparança. Ens va proposar diferents
classificacions de bilingüismes amb foto inclosa (veuré si puc afegir-ne alguna en
adjunts) que van del bilingüisme castellà/espanyol del metro, bilingüisme
unidireccional: per què les parades de l’Albereda, d’Aragó, de Colom, es diuen
en castellà? Bilingüisme folclòric Centre
de Qualitat “Manuel Sanchis Guarner”, on ens atenen i tot està en castellà;
bilingüisme imbècil: jersei/jersey; bilingüisme imbècil + unidireccional Castelló/Teruel
Castellón/Teruel. Quina conducta alternativa (possible)
podem aplicar: L’assertivitat lingüística, que
consisteix a parlar sempre en valencià, canviar de llengua només quan l’interlocutor
no està capacitat i ho demana; i sentir-nos còmodes fent-ho. Abans d’acabar va
deixar unes quantes preguntes a l’aire per al posterior debat: Què
necessitem? Un canvi d’actitud?, un canvi de conducta?, conducta, de qui?, i
com?. Finalment dues citacions: “Si jo estudie la llengua de l’altre i l’altre no respecta la meua, parlar la seua llengua deixa de ser un gest d’obertura per transformar-se en un acte de vassallatge i de submissió” (Amin Maalouf) “Parleu la vostra llengua sempre que pugueu. Feu-vos el
propòsit de parlar en català als qui sabeu que us entenen, encara que fins ara
els hàgiu parlat en castellà” (Till Stegmann) Ismael Díaz intervingué seguidament per
a explicar que en els models acadèmics de l’Educació, de la Universitat no s’ha
avançat des que es va arribar a una
certa fita. A l’escola s’ha avançat en competència, però estem perdent l’ús, i posa
l’avaluació de l’oral de l’anglés com a exemple del que hauria de fer-se en el valencià
i no es fa. També afecta l’actitud dels docents, que poden veure’s desil·lusionats,
funcionaritzats... Una altra actitud individual és la dels professionals
(psicòlegs, arquitectes,...) als quals se’ls pot considerar herois: no solen
tindre cap instrumentació tècnica (tests, programes, ...) Va afirmar que dintre
de l’àmbit de les relacions professionas de psicòlegs es donen situacions d’incomoditat. El torn d’intervencions al debat el
tancà J-Lluís Domènech, professor de Llengua i literatura i membre de l’A.V.L.
que aportà altres dades que no s’han exposat anteriorment de l’àmbit de la
psicologia. Els tres factors que destacà van ser l’Actitud amb la llengua, el Nivell
assolit i l’Ús que en fem d’ella, quan més vaja qualsevol d’ells, més aniran els
altres. Va dir que igual com abans s’havia dit (a la conferència) que qui vol
aprendre, aprèn, qui no vol aprendre, no aprèn. Quant a les actituds individuals i
col·lectives que podem adoptar, va proposar: 1.- Optimista: té molt de futur. No
coneix la problemàtica. 2.- Pesimista: no hi ha res a fer,
aturar la lluita. Submissió. 3.- Realista: recomanable, lluita,
constància, es poden solucionar molts problemes. ¿Per què el valencià no va a més?
Segons les enquestes fetes, l’augment d’immigrants farà baixar la proporció de
parlants. Açò no vol dir que la nostra llengua es parle menys pels immigrants. Si
els parlants valoren positivament la pròpia llengua, possiblement els immigrants
ho valoraran positivament també. El mercat del valencià està regulat i a
més intervingut a favor del castellà des de sempre. Cal també observar els
grups polítics com s’han comportat i com es comporten. Quan s’aprovà la LUEV,
les actituds són contradictòries. Segons un estudi d’Enric Soria, quan més s’ha
usat el valencià a les Corts va ser en l’etapa de Lizondo i U.V. Acaba amb la
pregunta: quina actitud és la millor i quina la pitjor? III JORNADA DE
PSICOLOGIA I LLENGUA. Societat Valenciana de Psicologia Facultat de Psicologia. Saló d’Actes. Divendres 5 de març de
2010 La
introducció a la conferència la va fer el rector degà Ramos, que a més de
donar-nos la benvinguda, va remarcar que la Jornada de Psicologia i Llengua ja
ha consolidat, amb la seua tercera convocatòria, un espai de reflexió al
voltant de l’àmbit de la psicolingüística. La nostra llengua no només està
amenaçada pel castellà, l’anglés també l’hem de veure com una llengua intrusiva
que ens pot fer molt de mal. Va fer un reconeixement als esforços de la
Societat Valenciana de Psicologia, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i de
tothom a qui, de forma voluntarista, s’apunta a la defensa i consolidació de l’ús
de la nostra llengua en la nostra societat. Rafa
Castelló va començar la conferència en anglés per a explicar-nos seguidament
una anècdota que es produí en les intervencions del debat dels candidats a
rector de la Universitat de València. Diu que una persona del públic s’alçà i
intervingué agressivament, acusant a la nostra llengua de “provincianisme”, de
poc útil, i va voler fer veure que l’anglés era la llengua que havia de
preocupar-nos per aprendre i ensenyar. Per
contrarestar-ho, ens parlà de l’experiència del seu germà, professor de
periodisme a la Universitat Rovira Virgili de Tarragona, que en donar una
assignatura en anglés, va considerar-la dolenta. Es donen situacions risibles
entre interlocutors de la mateixa llengua intentant parlar en una altra que no
és la seua. Tot
açò ens porta a valorar la nostra llengua, a donar-li un valor d’ús, un valor de
canvi, i és clar que això són constructes socials, però si una llengua no té
valor d’ús ni valor de canvi, difícilment sobreviurà. Comença a fer l’analogia entre
valor i preu. Entre l’economia i la llengua. Una llengua és un recurs, una
relació, no és un dret individual, com voldrien els liberals, és, si més no, una
cosa entre dos. La llengua només existeix entre els dos (mínim), els seus drets
per tant són col·lectius. Hi
ha diferents àmbits de relació, d’intercanvi. Posem un valor a allò que tenim,
que fem, o al nostre recurs. L’Estat i les diferents administracions tenen la
capacitat de donar valor als títols acadèmics, amb homologacions,
reconeixements, taxes de canvi. La política és molt important, i l’exemple el
tenim a la Constitució, on la taxa de canvi és desigual. També està el valor d’ús
que li donen els parlants. La conjugació de l’actuació de l’Estat i la dels
parlants serà la que regule l’ús de la llengua. La
dimensió instrumental de la llengua: a més de la
funció comunicativa, li hem d’aplicar també una funció participativa, important per a valorar una
llengua. Una llengua es valora perquè serveix per a treballar, per a viure, per
a compartir. Cal fer una identitat comuna amb la llengua, i al nostre
territori, malauradament, no està gens lligada una cosa a l’altra. I ara sí que
es posà a parlar econòmicament de la llengua. Va dir que el capital competencial és el capital
fixe, i que l’ús és el capital circulant. Que un company escrigui en anglés
per a poder publicar és raonable econòmicament. I quant al nivell competencial,
mai ha estat millor que ara. El
polític incrementa el valor de la llengua: fa falta per a entrar a treballar en
l’administració pública, però no se’n fa ús d’ella. Entrem en el mercat especulatiu, si tenim fàbrica (competències)
podem fabricar, no ho donem per perdut. La identitat: si ser valencià és bo, parlar-lo també serà bo. Cal proposar
noves línees d’investigació. El valor no depèn només de les seua capacitat
comunicativa, sinó en la seua capacitat de relació, d’ús. La família li dóna un
valor afegit a la llengua, en aquest àmbit li costa més variar. En eixir d’aquest
grup la cosa es complica, i hi ha conflicte. Les llengües entre elles no
rinyen, els problemes estan en les persones, en els grups. Si allunyant-nos del
nucli proper, una llengua va perdent-se, cal plantejar-se noves maneres per
reviscolar-la. Competències: només tenen més poder aquells que tenen competències en
tots els camps. Qui no sap és perquè no vol (hi ha moltes maneres d’aprendre),
si no aprèn és perquè es nega. Els únics que tenen una relació socialment
negativa són els qui només viuen en castellà, el monolingüe valencià, si
existís, seria un heroi. Bé,
fins ací dóna per hui, seguirem amb una segona part, la de la taula rodona més
endavant. La feina s’amuntega i hauren d’anar fent via. Dimecres passat vam gaudir de l’espectacle que ens va
representar Batà al teatre la Clau de l’Alcúdia, on desgranaren les peces del
seu disc “Cançons de butxaca”, el qual van abandonar per fer un repàs de diferents expressions culturals
populars des de cant d’estil valencià, a sirtaki grec, fins un fado portugués realment
impressionants. I l’escalforeta que hi ha al teatre la Clau no es pot comparar.
Hi actuaren en grup reduït Carles Llinares, veu i guitarra; Carles Tur, violí i
altres; i Rebeca Santjoan, veu i cors. A l’altra ja ho
sabeu, se’n veniu, ho veieu, i no vos ho conten. Per cert el disc el tenim de
fons mentre escrivim açò. Batà ~ Fado Toninho La Clau | Vídeo MySpace Apunt de classe Gèneres Literaris IV: Assaig, literatura d’idees:
“XERRADA: l’ordre no és important. Expressen estats d’ànim. Exposició senzilla,
planera... No han de ser llargues...”]. Doncs bé, dijous teníem la reunió amb
Toni Cucarella i el grup de lectura del Bloc Jaume I de l’Alcúdia, i llevat del
darrer punt de l’apunt de classe, es va complir sobradament: la conversa amb
Toni Cucarella va allargar-se fins les 12 i escaig. En donar-li la paraula, després de les presentacions, va
començar a dir què no diu la novel·la, almenys explícitament. Ho podem
comprendre pel títol “Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts”. Perduts en
aquest cas es refereix a deixats anar, sense tindre cura d’ells, de com es van
morint a poc a poc, i de com resisteixen... igual que nosal3, la nostra cultura,
la nostra llengua, els nos3 trets identitaris. Els valencians ens estem morint.
El bilingüísme no existeix en un territori, només individualment. El seu
veritable nom és conflicte lingüístic. El procés de mort de les llengües, dels
països, té un procés gradual que passa per una ACULTURACIÓ, un DETERIORAMENT DE
LA LLENGUA, per acabar amb la SUBSTITUCIÓ. La novel·la està, en
part feta de ficció, i en part feta de l’experiència pròpia per explicar l’extinció
de la nostra llengua. La lenta agonia dels ametlers és la nostra pròpia agonia.
I si, com als ametlers, hi tenim cura, encara podem recuperar la nostra
cultura. Però açò no ho estem fent i va a desaparéixer. Intenta recuperar un
món de màgia, de tradicions, de frases fetes, que a poc a poc van perdent-se en
la foscor de l’aculturació. Açò és el que realment vol expressar a la novel·la contant
una història. Contar la destrucció de la pròpia cultura no és res nou, és
una constant universal, afavorida per la globalització. Mestissatge i clonació.
L’educació que pot clonar-nos és la que ens ha de fer por. El mercat fa que la literatura
haja de ser cosmopolita, allò “local” no té cabuda. En ser preguntat pel final de Vicent de la tassonà, va dir
que no entra a valorar, simplement ho presenta al lector per a que aquest
decidisca, adopte la seua pròpia opinió. La novel·la està estructurada en tres parts i dues visions. Els morts i els vius ens presenta la visió del
narrador, Joan. L’autor retorna als seus orígens per enterrar un món que ja ha
desaparegut. Quina lenta agonia ens presenta una
visió d’un narrador extraheterodiegètic. La visió més dura i més lúcida, la del Pepiu que es
mira el seu món amb un avisió descarnada de la seua societat de la qual ell
també és esclau. La tecnologia, la ciència, ens han tallat un cordó –umbilical-
amb el sobrenatural. La seua àvia contant-los històries de com va curar de
trencadura a tres menuts passant-los per una branca de figuera trencada i
relligada i recitant una oració. El lligam amb l’altre món s’ha trencat perquè
ja no hi creiem. El dimoni, finalment apareix a la novel·la... per a que li
peguen una pedrada. La destrucció de l’imaginari col·lectiu, de tot açò parla
la novel·la. Toni Cucarella no vol fer un repàs sentimental, de lamentar allò
que hem perdut, intenta prendre distanciament i exposar-ho a la decisió del
lector. Divendres no vam poder assistir a l’acte (dels molts que
havien arreu del País Valencià) del Tirant de Cançó a l’octubre CCC -El petit
de cal Eril- ni a cap altre –Òscar a Gandia-... tot no pot ser. El dissabte estiguérem a l’homenatge a Josep Lluís Bausset
(veure anterior apunt). Diumenge pujàrem novament al Corral de Rafel a esmorzar i a
plantar la resta de pinets que quedava. I ahir començà a ploure i ens alegrem
perquè hi haurà més possibilitats que arrelen. Tenim un apunt a mitges de darreres lectures, però com no
ens posem prompte l’haurem de partir en dos també.  Perquè tota una vida amb un compromís ferm per la lengua i per la terra no és fàcil de mantenir. Perquè de tant en tant el desànim ens ennuega i volem deixar-ho córrer, abandonar, i aleshores recordem a aquest gran home i ens encoratgem i decidim que encara no està tot perdut. I si, com el dissabte, ens trobes amb tanta gent significativa de tots els àmbits socials del nostre país, dels nostres països, fent costat a un home a qui no li agraden les "bufes de pato" (sic), i que malgrat tot aguantà estoïcament tots els parlaments -molt emotius, sense caure en la sensibleria- trobem noves forces per tirar endavant, per continuar lluitant pels drets d'un poble, el nostre, d'una llengua, la nostra.
Els dilluns solem acompanyar en el viatge cap a la tertúlia a Josep Lluís Bausset, però hui no teníem classe, així que ens hem allargat a mitjan matí fins la farmàcia, on sol estar llegint el diari, i li hem fet arribar totes les mostres d'afecte que des de la catosfera se li han mostrat. I ara us els deixe ací, perquè si ja està dit, i molt ben dit, només ens queda deixar-vos el recull del que em trobat i li hem fet arribar. Hem estat conversant una estona, i malgrat les poques ganes que tenia de l'homenatge, sí que ha fet un repàs a gairebé tothom que s'hi aplegà, i quan véiem que li'n faltava algun, li'l recordàvem i deia, sí, "també el vaig saludar". Ens hem oferit per acompanyar-lo en el tren, però ha refusat amablement i ens ha dit que ja coincidirem un altre dia. Ens ha agraït els fulls impressos que li hem donat i ens ha dit que li serviran per entretindre's al tren fins a València. Que el tinguem entre nosal3 per molts anys! I ara el recull de textos Ulisses20 http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/160945 El buit del temps (Juli Peretó) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/160971 Àngel Canet Català http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/160956 http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/161046 Compromís per l’Alcúdia http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/160986 El Punt Avui http://www.avui.cat/cat/notices/2010/02/100_anys_d_un_valencia_89582.php Entrades
més visitades aquest mes 31 de
desembre Els apunts més visitats del mes de desembre. (139 visites) 1 de
febrer TRADUCCIÓ: "Milers de valencians clamen pel
Cabanyal" Público (118
visites) 22 de
gener TRADUCCIÓ: Entrevista a Francesc Viadel a Público
(18-01-10) al voltant del seu llibre "No mos fareu catalans" (91 visites) 18 de
febrer 25 i 27 de febrer. Toni Cucarella, Josep LLuís Bausset i
Salvador Espriu. (82
visites) 20 de
gener TRADUCCIÓ: Atemptat Cultural - La SGAE ataca de nou de
José Luís Sampedro. (82
visites) 27 de
gener Activitats del Bloc Jaume I per al que queda de gener i
tot febrer. (73
visites) 24 de gener TRADUCCIÓ: "El poder està en les ments"
entrevista a Manuel Castells al Magazine de El País 17-01-2010 (70 visites) 19 de
gener Activitats de llengua i literatura a l'Octubre CCC de
València (69 visites) 10 de gener TRADUCCIÓ: Article de Sergi Tarin. Levante 7 de gener. El
Cabanyal, de nou en perill.(68 visites) 15 de febrer Divendres 12 de febrer: Sopar-xerrada amb Encarna
Sant-Celoni i macroconcert per Haití. (67 visites)  Divendres passat vam haver de compaginar dues activitats ací al poble i ens va eixir bastant bé, tot i la coincidència d’horari. De primer vam acudir al macroconcert per Haití a l’Àgora jove, on, des de les 8 fins les 9:30 vam poder gaudir de l’actuació de Dani Miquel i Toni de l’Hostal, a mitjan actuació del qual haguérem d’eixir fugint, sense poder veure a l'amic Òscar, per acudir al sopar-xerrada amb Encarna Sant-Celoni que comentarem més endavant. En acabar la xerrada ens en tornàrem cap al macroconcert i allà vam poder conéixer a Belen i saludar,entre d’altres a Tonet, a Raimon, a Bryan, a Carlos, i a més no perquè no pugueren vindre... L’assistència va ser nombrosa i suposem que s’hauran arreplegat bastants diners per fer-los arribar a aquell país tan necessitat. El sopar va acabar i Encarna Sant-Celoni
va començar la seua intervenció dient-nos que anava a fer una breu relació de
qui és i a què es dedica... Va nàixer a Tavernes de la Valldigna l’any 1959 i
actualment viu a Alboraia. Filla de llauradors humils, va créixer en un ambient
religiós, estudiant a les monges. Els seus pares, tot i ser tan humils, sabien
llegir per uns pocs llibres, que mai van saber dir-li d’on havien eixit i que
guardaven a l’andana de casa. El 1976 se’n va a estudiar a Valpencia i la vida
li canvià. El 1979 a Granada va descobrir el feminisme activista i es dedicà a
estudiar arqueologia prehistòrica. El 1981 es llicència, però com passa sovint,
viu de fer classes particulars a casa i treballant esporàdicament de cangur.
Decideix matricular-se en valencià i aprendre la pròpia llengua, entrant a
formar part d’un centre d’ensenyament per a adults, on comença a revelar-se-li
la seua passió per la llengua, la qual la portà a presentar-se a unes
oposicions a la Generalitat com a dinamitzadora lingüística, lloc on encara
desenvolupa el seu treball. Començà a escriure als setantes, primer
poesia i prosa poètica, amb temàtica adolescent: amor, mort... Va parlar d’una
cantautora, Big Mama, que recentment ha musicat i editat un dels seus poemes,Gèminis, en un disc. El 1982 escriu el seu primer
conte “Falaga de mar” al qual seguirien altres. De Al
cor, la quimereta, va dir que té molt d’autobiografia i és un sentit homenatge a sa mare, com
molt bé diu a la dedicatòria: “A ma mare; a qui, si
no?” I
al Preàmbul hi diu: “És dur escriure sobre algú que ha mort, és
clar que sí. És molt més que dur, és tot un acte de purificació –una catarsi-,
una mena d’expiació i un repte; sobretot, si la persona en qüestió era algú que
t’estimaves, com més t’hi vas internant, més t’hi vas involucrant.” Finalment, ens va explicar quins són els
seus motius per escriure: gràcies a la literatura viatja i fa viatjar, per fora
o per dins, als lectors i a ella mateixa com a lectora també... En preguntar-li si Al
cor, la quimereta era autobiogràfica, va dir que, tot i que és l’obra que no diu res d’ella,
per això mateix diu més d’ella que qualsevol altra obra seua. Queden moltes
coses més que es van dir i parlar, però això ho deixem perquè a tot no arribem
i per motivar-vos a vindre als sopars-xerrades i poder gaudir de converses tan
enriquidores com la que ens va oferir Encarna, a qui li donem les gràcies per
compartir el seu temps amb nosal3.  ... perquè llegits no ho són ni el 25%...
 L'interés que ha despertat l'Innocents 09 del teatre la Clau queda palés en copsar la primera posició d'aquest apunt. Al teatre la Clau vam poder saludar a alguns amics/amigues que coneixem per ací, a d'altra gent, que vam saber que hi anaren, no, perquè no sabem qui són -bé, el nom sí-. Del mes passat el resum de les visites del mes de novembre i "La màquina ronca". El CAU d'Alzira també ha alçat expectació... i és que oferir llibres gratuïtament per força ha de cridar latenció en una societat tan consumista com la nostra. La llista: Entrades més visitades aquest mes
|
Accés de l'autorCategories
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Els meus enllaçosACTIVISME
CATALUNYA NORD
COL·LEGUEIG
CòMIC
DE L'ALCúDIA
EDITORIALS, BLOCS DE LECTURA, LITERATURA...
ENS AGRADA LLEGIR-LOS I COMENTAR-LOS.
RECURSOS LLENGUA
XARXA PLENA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
