Introducció

         La premsa liberal ens bombardeja a diari amb la idea de que el major perill de la nostra època és el fonamentalisme intolerant (ètnic, religiós, sexista…), i que l’únic mode de resistir i poder derrotar-lo consistiria en assumir una posició multicultural.

         Però, és realment així? I si la forma habitual en que es manifesten la tolerància multicultural no fos, en última instància tan innocent com se’ns vol fer creure, perquè, tàcitament, accepta la despolitització de l’economia?  

         Aquesta forma hegemònica del multiculturalisme es basa en la tesi de que vivim en un univers postideològic, en el que hauríem superat eixos vells conflictes entre esquerra i dreta, que tants problemes causaren, i en el que les batalles més importants serien aquelles que es lliuren per aconseguir el reconeixement dels diversos estils de vida. Però, i si aquest multiculturalisme despolititzat fos precisament la ideologia de l’actual capitalisme global?

         D’ací que crega necessari, en els nostres dies, subministrar una bona dosi d’intolerància, encara que només siga amb el propòsit de suscitar eixa passió política que alimenta la discòrdia. Tal vegada, ha arribat el moment de criticar des de l’esquerra eixa actitud dominant, eixe multiculturalisme, i apostar per la defensa d’una renovada politització de l’economia.

 
cONTRAPORTADA 

 

Introducció o presentació o pròleg de la recopilació de la revista "Dinero. Revista de poética financiera e intercambio espiritual", publicada en cinc números entre els anys 2001 i 2005 per Miguel Brieva. Reservoir Books.

Miguel Brieva (Sevilla, 1974) és un ent ectoplàsmic sorgit dels deliris etílics d'un ós peresós després d'una ingesta de fulles d'eucaliptus macerades. D'altra banda és autor de Bienvenido al mundo (Reseevoir Books, 2007) de la revista Dinero y Propuestas para no hacer, autor, juntament amb Paco Alcázar i Miguel B. Núñez de la revista Recto, i coeditor de les publicacions Om2: Informe Selt acerca del Estado Natural del Objeto Maravilloso, El niño Carajaula (libro de poemas de Pablo Bouzada) y La Vida la Muerte, último libro de l'artista polonés Marcz Doplacié. Ha col·laborat en El Jeuves, Diagonal, Rolling Stone, La Vanguardia, El País, Ajoblanco, Cinemania, Qué leer, Mondo Brutto, NSLM, Recto, Vacaciones en Polonia, Tos, Freek, Nervi y la Gacetilla Parroquial de Nuestro Señor San Esteban Potomártir.

 

 

        Hem decidit que ja n’hi ha prou, anem a espolsar-nos la mandra i a posar-nos a fer feina. Amb l’excusa dels estudis, no hem fet res ací, ni en els estudis tampoc. Ens hem anat deixant anar i hui hem decidit reprendre la tasca de seguir publicant en aquest bloc. Més que res per les visites, que no minven, i suposem que alguna d’elles es veurà decebuda en veure que no l’actualitzem.

        Ho farem fent un resum de les darreres lectures, copiant la contraportada o la solapa de cadascun del llibres recentment llegits (algun es quedarà fora, perquè també ens n’han deixat o hem tret de la biblioteca o perquè no es mereix ni la seua menció, que de tot hi ha al món).

        Començarem per Theodor W Adorno, i el seu “L’assaig com a forma”, del qual havíem de fer un treball per a una assignatura, que tenim a mitges, però que ens costa(-rà?) molt d’acabar.

    Per Adorno l’assaig és una “experiència intel·lectual oberta”, utòpica en les seues intencions, que assoleix continguts de veritat a través del seu desplegament mateix. En aquesta vigorosa elucidació del lloc de l’assaig en el camp de tensió que té en un costat l’art i en l’altre la ciència, l’autor indaga la peculiaritat d’aquest gènere, la seua relació amb la idea de mètode, les seues formes de procedir, el seu contingut plausible de coneixement i de veritat en procés. Però no ho fa en abstracte, sinó en el context precís de l’evolució de les idees i el seu complex condicionament social. Malgrat els esforços de Simmel, Lukács, Kassner o Benjamin, en l’àmbit alemany, la filosofia establerta no ha deixat de malfiar-se de la proposta d’indagació temptativa que és l’assaig, essencialment asistemàtic, tangencialment concret, allunyat d’allò general, universal, durador i originari. D’ací la reivindicació que fa Adorno de l’estratègia formal assagística, la més propera a la seua pròpia lluita contra la lògica despòtica de la identitat, contra la primacia del sistema, contra l’ideal del “deductivisme”  en filosofia, i a favor de la unitat no coactiva d’allò múltiple, sempre autocrítica, sempre revisable, sempre “en camí”...

 

        “Els fills de la mitjanit” de Salman Rushdie.

        El petit Saleem Sinai és celebrat per la premsa i felicitat pel primer ministre: el seu naixement ha coincidit amb l’instant mateix en què l’Índia assolia l’anhelada independència dels colons anglesos. Aquest fet lliga per sempre la biografia de Saleem a la història del seu país i el dota d’unes capacitats extraordinàries: posseeix un olfacte que li permet ensumar amenaces que la resta dels humans no podem percebre, així com una connexió telepàtica amb els altres mil “fills de la mitjanit”, tots nascuts els primers minuts de vida de l’Índia lliure.

        En l’extraordinària “Els fills de la mitjanit”, reconeguda com la millor de les obres distingides amb el premi Booker en la seva història, Rushdie se serveix dels fabulosos recursos de la tradició oral índia per bastir un retaule èpic i apassionat ple a parts iguals d’elements màgics i de sàtira política.

        “Un dels llibres més importants que s’han publicat en el món anglosaxó en aquesta generació” New York Review of Books.

        Estem rellegint-nos “L’encantadora de Florència”, del mateix autor, se suposa que per fer un treball també. No havíem llegit encara res de Salman Rushdie, i d’ara en avant intentarem llegir tot allò que caiga a les nostres mans. Veritablement molt recomanables les dues novel·les.

 

        “El nas de Mussolini” de Lluís-Anton Baulenas.

       
Cada nova novel·la de Lluís-Anton Baulenas ens provoca sempre una mena d’ansietat, que ens fa preguntar-nos, per on eixirà aquesta vegada? I és que mai ha deixat de sorprendre’ns des que vam llegir “El fil de plata” i darrere d’ella tota la seua producció. Fins i tot té un assaig que es diu “El català no morirà”. Per cert, de l’anterior novel·la “Àrea de servei” també se n’ha fet una pel·lícula (Ventura Pons una vegada més, i recordem les anteriors: “Anita no perd el tren” i “Amor d’idota”), amb el títol de “A la deriva”.

        Una jove revolucionària té la missió d’assassinar el dictador Primo de Rivera. Mentre espera l’ordre d’excutar l’atemptat, s’amaga en un poble dels Pirineus amb el seu pare. Però van passant els anys i l’ordre no acaba d’arribar. Sola i aïllada, en la misèria, com més temps passa, amb més força s’aferra als ideals com a mecanisme de supervivència. Al poble hi coneix una noia independent d’esperit, que manté un tortuós lligam sentimental amb un cacic de la comarca. La relació entre de totes dues conflueix en un final sorprenent i esplèndid. Amb un ofici exquisit, a partir de l’angoixa d’una espera que sembla que no té fi, Lluís-Anton Baulenas aconsegueix de bastir una trama argumental suggeridora, plena d’intriga i de tensió narrativa, situada en una època en què, amb els sòviets al poder, per primer cop, la utopia es podia fer realitat.    

        No volem saturar ara en un dia i deixar un apunt que no va a llegir gairebé ningú sencer. Anirem afegint les lectures de tres en tres. I gràcies per seguir visitant-nos.

Ja feia temps que teníem ganes de traduir aquest text, la introducció (suposem) del llibre referenciat, i finalment, i aprofitant un treball que havíem de fer per a l'assignatura "Nivells de Cultura. Cultura Popular i Cultura de Masses", ens hem posat en feina. I no ho teníem fàcil, perquè la font d'on el "pescàrem" eliminava totes les lletres accentuades, a més de posar signes estranys en algunes grafies. 

Haurem de fer-nos amb el llibre i llegir-lo sencer (algú/alguna sap si hi ha traducció al català?)

Les primera referència a Mikhail Bakhtin (quina dèria a escriure Bajtin!) la vam recollir a classe de Lingüística de Magisteri, i la referència a aquest llibre en concret, en un altre, aquest de Carlo Ginzburg i editat per P.U.V. titulat "Els formatge i els cucs", on ens refereix els diferents judicis que va haver d'enfrontar Domenico Scabdella (conegut com Menocchio) a mans de la Inquisició i la seua final crema en la foguera. Un estudi que ha esdevingut un clàssic de la història de les classes populars i on Carlo Ginzburg reconstrueix, a partir dels expedients del procés inquisitorial que li fou incoat (a Menocchio), així com d'altres documents que donen compte de les seues activitats econòmiques, i d'altres aspectes de la seua vida, una peça del trencaclosques  que constitueix l'anomenada cultura popular o de les classes subalternes. 

Dintre hi teniu el text.

I també: L'altra cara de la lluna: Mary Wollstonecraft Shelley Emili Gil i Ana Isabel Zaragozí La terra que el temps oblidà, cap. 7 E. R. Burrouhs I més relats... (Consulteu l'índex de la primera plana) La Lluna en un Cove 16 Especial ELLES Rústega amb solapes Tapes plastificades a tot color Il.lustracions interiors 110 pàgines Diverses autores PVP: 8 euros Més informació El nou número: La Lluna en un Cove 16 Especial ELLES Una nova selecció de magnífics relats de ficció en català. La narrativa més actual: un magazín fet a partir de les aportacions literàries de noves promeses. En aquest número Especial ELLES: relats escrits per dones i sobre dones. Amor, passió, amistat, desengany, odi, crítica social... Fantasia, misteri, humor, erotisme... I tot enfocat des del punt de vista femení. T'ho perdràs? Contingut: Anònimes Dolors Juàrez El forat Clara Ribatallada La cuina Maria Parera Seria capaç de fer-li mal Natàlia Senmartí 55 Clotilde Martínez Llimacs Carme Julià Paradisos secrets Teresa Farrés Em mossego les ungles Merxe Llop Ei, dissabte faig 30 anys! Núria Busquet El colobrot Laura Fonoll Gal.la Imma Jordano La gran Carmen Matutes Si us agrada La Lluna en un Cove Subscriviu-vos-hi ! Rebreu tots els mesos cada número directament al vostre domicili, i obtindreu importants descomptes i promocions especials per a la compra de llibres. A més, entrareu a formar part del nostre club de lectura, podreu participar en concursos, i coneixereu de primera mà el que es mou dins del món de la narrativa actual en la nostra llengua: tendències, nous autors, i molt més! Accés al formulari de subscripció * La Lluna en un Cove, relats de ficció. * Una publicació mensual en paper de relats de ficció en català. * Un magazín literari amb una miscel·lània d'històries sorprenents. * Originals, de temàtica i gèneres diversos. * Fantasia, ciència-ficció, misteri, aventures, viatges, humor... * Un projecte literari obert a la participació de tothom.     Tenim en marxa un altre concurs des del Blog http://relatslallunaenuncove.blogspot.com/ Diumenge 4 d'abril de 2010 32è Concurs de La Lluna en un Cove (4 d'abril) Hola de nou! Us proposem un altre concurs - taula de participació. En aquesta ocasió, haureu de fer un comentari sobre el relat publicat en el número 13 de La Lluna en un Cove (el número de gener) que més us hagi agradat. Us recordem els títols: - Cactus, de Tomàs Bosch - Cita per a sopar, de Pere Màrtir Anton - Dolça amargor, de Rocío Abelenda - L'espera, de Jose Payà - Àlbums de família i altres colps amagats, de Josep Sanchis - Matí d'hivern, A. S. Puixkin - El mal el fan ells: els altres, de Limon & Juli Vert Si encara no teniu aquest número, podeu demanar-lo des de la nostra web: www.lallunaenuncove.cat Les normes de participació són les de sempre. I com sempre també, farem un sorteig entre tots els participants. En aquesta ocasió, el premi serà un val de compra de 10 euros per a La Llibreria dels Llunàmbuls. Aquesta taula de participació es tancarà el dia 30 d'abril de 2010, moment en el qual es procedirà a fer el sorteig de la manera habitual. Esperem desitjosos els vostres comentaris. Vinga, animeu-vos a participar!   Sol·licitud d'exemplars de La Lluna en un Cove Novetat: Número 16, Especial Elles, abril de 2010 La Lluna en un Cove 16 Rústega amb solapes Tapes plastificades a tot color Il.lustracions interiors 110 pàgines Diverses autores PVP: 8 euros Compra-lo en: La Llibreria dels Llunàmbuls

 

---

 

La Lluna en un Cove, Revista de relats de ficció - Apartat de Correus 1100 - CP 46870 Ontinyent, País Valencià

I també: Fora de cartellera: El projecte de la Bruixa de Blair A. M. Villalonga La terra que el temps oblidà, cap. 6 E. R. Burrouhs L'altra cara de la lluna: Mossèn Cinto Verdaguer: exorcismes entre l'Atlàntida i el Canigó Emili Gil I més relats... (Consulteu l'índex de la primera plana) Il.lustracions: Daniel S. Limon La Lluna en un Cove 15 Rústega amb solapes Tapes plastificades a tot color Il.lustracions interiors 110 pàgines Diversos autors PVP: 8 euros Sol·licitud d'exemplars

El nou número: La Lluna en un Cove 15 Una nova selecció de magnífics relats de ficció en català. La narrativa més actual: un magazín fet a partir de les aportacions literàries de noves promeses; diversos autors, diversos estils, diverses maneres d'entendre el fet literari... Però tots amb un únic objectiu: oferir les millors narracions en la nostra llengua. T'ho perdràs? Contingut: Salomó, o El desconcertant cas dels camps que esdevingueren terrenys Àngel Garcia Verd, que l'amor s'hi perd Laura Homs Cai Climent Salus, Fulmen Barcinonis Alfred Sala A menys d'un metre Javier Pérez L'esperit de fum Joaquim Casal La cançó de l'Albatros Màxim Gorki Amb traducció directa del rus de Liudòvic Mikhaïl

---

Si us agrada La Lluna en un Cove
Subscriviu-vos-hi !
Rebreu tots els mesos cada número directament al vostre domicili, i obtindreu importants descomptes i promocions especials per a la compra de llibres. A més, entrareu a formar part del nostre club de lectura, podreu participar en concursos, i coneixereu de primera mà el que es mou dins del món de la narrativa actual en la nostra llengua: tendències, nous autors, i molt més!
Accés al formulari de subscripció

---

Ara mateix estem treballant en un...
Especial ELLES
Encara podeu participar enviant relats per a selecció.
Consulteu les bases a la nostra web.

---

Recordeu que tenim en marxa el 30è concurs del Blog de La Lluna en un Cove.
Es tracta de donar la vostra opinió sobre les lectures que heu fet. Sortejarem un premi entre tots els participants.
Teniu temps fins al 15 de març! Animeu-vos a participar! Accediu-hi

---

 

         El nom de Bartleby ja ens havia enviat molts senyals des de diversos autors, una edició il·lustrada per Javier Zabala i en castellà, ...ai!..

            De El mundo de hoy de Rysard Kapuscinski, ja teniu referències.

“Els plàtans de Barcelona”. Víctor Mora, de moment, uns fragments:

            “Excel·lents funcionaris, bons sacerdots, armats d’estissores i llapis vermell, posaven cada dia llurs ànimes en perill veient, abans que ningú, totes les pel·lícules, totes les il·lustracions; llegint tots els textos, per estalviar als seus conciutadans ocasions de pecar a causa d’imatges o lectures massa suggestives. Aquesta immensa tasca cívica no sempre era, però, merescudament apreciada. Hi havia gent amargada, corrompuda per l’antic règim, que la discutia i en malparlava amb tossuderia recalcitrant.”
 

            “De fet, en Lluís se sent cada vegada més aficionat a la lectura d’obres on es pinten ambients, situacions i personages semblants als que coneix per experiència... Comença a considerar que aquestes descripcions reflecteixen veritablement la realitat. I que aquests llibres, per tant, diuen més la veritat que altres. En ell es produeix, així, insensiblement, una preferència per llibres que descriuen la vida d’aquells que es troben a baix de l’escala social, i les ferotges injustícies de què són constantment objecte... i que es va impregnant de les idees que aquests llibres contenen”.

        L’encantadora de Florència de Salman Rushdie. Contraportada.-Un viatger alt i ros que es fa dir Mogor dell’Amore travessa el món amb l’objectiu de revelar un poderós secret sobre el qual pesa una maledicció: només hi ha un home que el pot escoltar i continuar viu, i aquest no és altre que el Gran Mogol, l’emperador Akbar. La bruixeria li servirà per a introduir-se a la cort i explicar al governant més gran de la terra la història de la princesa Qara Köz, Ulls Negres, una dona tan bella que desterrava el que els homes fins aleshores havien considerat bell a les files de la vulgaritat més mediocre. Una dona, també, capaç d’hipnotitzar l’esplendorosa ciutat de Florència i d’enamorar l’emperador a través del temps i de l’espai.

         Amb el descobriment del secret, el lector quedarà seduït per la història d’amor i ambició d’una dona que vol controlar el seu destí en un món d’homes. Una narració increïble que posarà en contacte dos mons tan distants com l’esplendorosa capital mogol i la sensual Florència dels Mèdici, que resulten estranyament semblants.

 

         Potser, més endavant, parlem una altra vegada d’aquesta novel·la.

 

I també: Gerolamo Segato, el petrificador Emili Gil, dins de la secció "L'altra cara de la lluna" Fora de cartellera: Ballant en la foscor A. M. Villalonga La terra que el temps oblidà, cap. 5 E. R. Burrouhs Batecs Tomàs Bosch Em dic Josep Torné Elies Villalonga I més relats... Il.lustracions: Daniel S. Limon La Lluna en un Cove 14 Rústega amb solapes Tapes plastificades a tot color Il.lustracions interiors 110 pàgines Diversos autors PVP: 8 euros Accedir a la web

El nou número: La Lluna en un Cove 14 Una nova selecció de magnífics relats de ficció en català. La narrativa més actual: un magazín fet a partir de les aportacions literàries de noves promeses; diversos autors, diversos estils, diverses maneres d'entendre el fet literari... Però tots amb un únic objectiu: oferir les millors narracions en la nostra llengua. T'ho perdràs? Contingut: La reina dels gossos Sergi Jover L'última cançó Aida Xercavins Ulls de mentida Xavier Serra Guasch Depil-tot Carme Julià Instint de supervivència J. Pellicer Moscardó Nit de renúncia Ivan A. Bunin Captiu de la llibertat Jaume Miravitlles En un marc de formes arrodonides Teresa Farrés * La Lluna en un Cove, relats de ficció. * Una publicació mensual en paper de relats de ficció en català. * Un magazín literari amb una miscel·lània d'històries sorprenents. * Originals, de temàtica i gèneres diversos. * Fantasia, ciència-ficció, misteri, aventures, viatges, humor... * Un projecte literari obert a la participació de tothom.

   Ryszard Kapuscinski va nàixer a Polònia l'any 1932. Va estudiar a la Universitat de Varsòvia i va ser corresponsal a l'estranger fins el 1981. Entre les seves obres cal destacar "L'Emperador", "El Sha", "Eben" i "Un dia més a la vida".

    Nosal3 vam descobrir aquest gran autor a començaments del 2008 amb un llibre que ens deixaren: "La cínicos no sirven para este oficio", que vam llegir gairebé d'una tirada. Després ens vam preocupar de cercar altres obres traduïdes al català, i trobàrem "Eben" i "Viatges amb Heròdot" (i seguirem cercant altres textos ja traduïts, perquè la seua manera d'explicar el món no és la que domina en el món occidental, la prova la teniu en els tres paràgrafs que traduírem del castellà i que ja hem "penjat" en el Facebook, i que teniu dintre, i encara en traduïrem més, ja que diu grans veritats). En "Eben" ens explica com es van anar produïnt totes les lluites per assolir la independència de molts països d'Àfrica, de com les elits que arriben al poder repeteixen els esquemes occidentals de subjugació i domini per part dels que detenten el poder. A "Viatges amb Heròdot", va compaginant la lectura d'aquest clàssic amb els seus desplaçaments per Àsia. Si algun llibre d'aqust autor cau a les vos3 mans, no deixeu de llegir-lo, pagarà la pena.

Número 13 Cactus, per Tomàs Bosch Cita per a sopar, per Pere Màrtir Anton El mal el fan ells: els altres, per Limon & Juli Vert Fora de cartellera: Tres colors: Blau, per Anna M. Villalonga La terra que el temps oblidà, per E. R. Burroughs L'altra cara de la lluna: Els simiots dels Pirineus: llegenda o realitat? L'espera, per Josep Payà Àlbums de família i altres colps amagats, per Josep Sanchis Matí d'hivern, per A. S. Puixkin Dolça amargor, Rocío Abelenda Format: 14 x 21 cm. / Enquadernació rústega amb solapes / Tapa flexible plastificada 110 pàgines PVP: 8 Euros

---

Detalls del contingut:

Cactus. Tomàs Bosch - La dona surt del bany, travessa el passadís i entra desimbolta dins l`habitació. Va completament en pèl. Roba: zero. L`home, mig al.lucinat, se la mira de dalt a baix, sense pestanyejar. "Vols dir que t`ha agafat son?", pregunta na Maria mentre, amb una suau empenta, tomba la presa sobre el matalàs. "Son?", s`estranya en Joan, més despert que mai...

Cita per a sopar, Pere Màrtir Anton - "El forn en marxa, les espelmes, la llum una mica suau... Perfecte! Les dues copes de vi al mig de la taula, una ampolla de vi oberta i a esperar". Un relat que parla sobre les relacions de parella, sobre la soledat, sobre la frustració, i sobre la por de fer el ridícul. Amb un gran mestratge i un domini absolut del relat curt (només són dues pagines), l'autor aconsegueix presentar-nos una història que ens sorprendrà. És un d'aquells casos en què allò que no es diu en el relat, és més important que el que es diu; de fet, la història es troba fora del relat, i el lector haurà d'imaginar-la pel seu compte. Un intressant exercici literari, que presenta una realitat viva, actual, del món de les relacions afectives.

El mal el fan ells: els altres. Limon & Juli Vert - Relat en vinyetes. "En el món només hi ha dolenteria. Els polítics són uns corruptes, els banquers uns usurers, els capellans uns hipòcrites i uns farsants. La joventut està perduda, els empresaris són uns explotadors, i els ciclistes uns ionquis..."

Fora de cartellera: Una visió particular sobre algunes pel.lícules que susciten interès més enllà del seu moment en cartellera. En aquest número: Tres colors: Blau. Anna M. Villalonga

La terra que el temps oblidà, cap. 4. E. R. Burroughs - Quarta part d'aquesta novel.la de ciència-ficció que arranca de l'escenari bèl.lic de la Primera Guerra Mundial. L'obra ha estat objecte de diverses adaptacions cinematogràfiques. En aquest capítol, la tripulació del submarí U-33 arriba a un misteriós i desconegut continent dels mars del sud.

L'altra cara de la lluna: una secció que t'esborronarà, de la mà d'Emili Gil. En aquest número: Els simiots dels Pirineus: ¿llegenda o realitat? - Els simiots eren uns éssers amb aspecte de simis, mig animals mig humans, banyuts, peluts i dolents que rondaven per boscos i muntanyes i de vegades baixaven a les valls per a destrossar collites i ramats. Podien entrar fins i tot en les poblacions, on espantaven la gent i robaven la mainada. Alguns veuen en ells una reminiscència de la lluita ancestral que enfrontava els pobles primitius del bosc amb les noves comunitats agrícoles sedentàries. ¿Potser són una raça perduda, oblidada? ¿Una baula ignorada de la cadena evolutiva de l`home? ¿És el simiot un parent dels Gigantopithecus trobats a la Xina i a l`Índia? ¿Un cosí del bigfoot (Estats Units), hibagon (Japó), yowie (Austràlia), sasquatch (Canadà), alma (Pamir), metch-kangmi (Tibet)? En tot cas, forma part de les criatures l`existència de les quals nega rotundament la ciència oficial, i que entrarien de ple en el camp de la criptozoologia, com el mític drac o monstre del Loch Ness, entre molts d`altres.

Dolça amargor, Rocío Abelenda - Em vaig col.locar en un racó per a intentar passar desapercebuda. Però l`Albert em va veure. Segurament em va buscar amb la mirada fins a trobar-me. Es va acostar cap a mi. No tenia ganes de veure`l, però no podia fer-li un lleig. Potser, si hagués sabut el que em diria més endavant l`hagués evitat. "Núria, com estàs?". Em va fer dos petons i se`m va quedar mirant. Crec que aquest tipus de personatges esperen al llarg d`una vida el moment oportú de xuclar la sang. Són com vampirs moderns amb tàctiques ben diferents als de les novel.les. Xucladors de penes, s`aprofiten de les debilitats alienes, i gaudeixen del regust dolç que els deu deixar l`amargor dels altres.

L'espera, Josep Payà - El rellotge marcava quasi la una de la matinada. El corredor estava en silenci; les portes, tancades. Els llums havien disminuït i tot es trobava en penombra. També el seu ànim i els seus pensaments; feia exactament huit hores que havien arribat a l`hospital, i encara no tenia notícies de la seua dona. Va reiniciar el seu passeig. Quantes vegades havia recorregut el corredor? Mentalment contava els passos: un, dos, tres... I si el xiquet ha tingut problemes?... dotze, tretze, catorze... Segur que han hagut de fer-li la cesària... vint-i-tres, vint-i-quatre, vint-i-cinc... Potser l`anestesista no estava... trenta-cinc, trenta-sis, trenta-set... Per això han tardat tant, clar!... quaranta-cinc, quaranta-sis, quaranta-set... Quan va arribar a cinquanta passes es va detenir. Va pensar que potser estava just en la meitat, però no va poder calcular-ho molt bé perquè el corredor traçava una espècie d`U que li impedia veure el lloc d`on havia eixit. Va continuar caminant i comptant i pensant i desitjant no estar allí. Cent tretze passes. Bé, era un entreteniment com un altre...

Àlbums de família i altres colps amagats. Josep Sanchis - Les fotos, com petits colps en blanc i negre i sépia que se`n diu que et pugen per les venes com serps d`angúnia, et maten ara el present d`alegria i de tristesa, tot barrejat com de salmaia, i amb un punt agre de color. Viatges, a través de les imatges i del temps del Gran. (sense voler ofendre les putes i les mares, Déu te`n guard d`aquest oprobi!), per territoris i paisatges de la memòria, i cares humanes, en aquelles efemèrides salvatges quan l`ogremonstre -el tipet aquell que es velemava els sarments que no creixien segons el seu gust, els torts, de tant de patir-, a qui li acaben d`arrancar la penúltima estàtua eqüestre de Madrid, sí, quan l`ogremonstre no-nostre es passejava pels carrers sota pal.li engreixat de casulla de rígid bescoll i papada prominent, i anuències, mentre la resta dels humils mortals sojornaven davall el trespol mínim d`algeps. I al celler, fosc com la por. (...) Què has d`escriure sinó d`allò que et passa per fora o per dins, bé exagerant-ho, bé no arribant-hi? Com contes allò que no saps bé dir? Cada matí, cada nit, les mateixes històries del viure, les mateixes però diferents, renovades i velles alhora com el pas ineluctable dels dies i les hores. Poesia, prosa, malaprosa: ja no saps com enfocar el món dels sentits mentre tants s`ofeguen en la set, en la misèria de la guerra, els infants desplaçats sense sostre i un tros de tela ni tendal, i orfes de pares morts sense rostre. "Fills de putes!", que en valencià això es pot dir sense malsonar. Qui ho siga de debò, que ho sàpia, que l`improperi encara li ve gran.

Matí d'hivern. A. S. Puixkin - Un poema del genial escriptor rus, amb traducció directa al català de Liudòvic Mikhaïl. S'hi inclou l'original en rus, la transcripció fonètica i la traducció al català.

Sobre els autors:

Rocío Abelenda (Camós, 1973). Sóc llicenciada en periodisme. He treballat en mitjans de comunicació com el Diari de Girona o el setmanari La Garrotxa. La meva afició a escriure relats tot just va arribar fa poc més d`un any. Em vaig aficionar a escriure petits relats animada pel meu fill de deu anys que va insistir en que m`apuntés a un taller d`escriptura literària impartit per l`escriptora Maite Carranza a la Fundació d`Estudis Superiors d`Olot. Aquest és el primer relat que em publiquen. Sempre m`ha agradat escriure però no m`havia atrevit fins fa poc amb els relats de ficció. També m`agrada molt llegir i poder comentar llibres en el club de lectura de l`AMPA del CEIP Pla de l`Ametller de Banyoles.

José Payá Beltrán va nàixer a Biar (Alacant) en 1970. És professor de Llengua Castellana i Literatura a l`IES Professor Manuel Broseta de Banyeres de Mariola (Alacant). Col.labora frequentment com a crític literari en el suplement Arte y Letras del diari Información d`Alacant. Ha publicat dues novel.les: Castilla o Los veranos, i Destilando fantasmas, ambdues en l`editorial Agua Clara; i diverses edicions crítiques: Beltenebros de Antonio Muñoz Molina i La tragedia española de Thomas Kyd, ambdues en l`editorial Cátedra. El relat L`espera és la seua primera obra dins la literatura catalana.

Sóc Josep Sanchis Carbonell. Vaig nàixer el dia de Santa Llúcia de 1957, al carrer del Delme d`Ontinyent. Segons ma tia Maria, més negre que una paella. Faig de filòleg i escric açò i allò. M`agrada la llengua per dins. I la prosa poètica dels textos més ben escrits. I el misteri sonor dels noms dels llocs. Em distrac pujant muntanyes i barranquejant. És per a mi un delit escoltar i veure l`aigua regallant; i el sabor dolç de les figues. Alguns dels títols i participacions literàries que he publicat fins ara són: A poc a poc el goig (poesia, 1990; Pedravella (poesia, dins Viure Ontinyent 1994); Tast de solitud (poesia, 1995); Històries a la plaça (narració, dins Set amb set, 1996); Antologia Poètica. Cants d`Amor. Ausiàs March. (selecció i edició, 1997); Vocabulari del tèxtil de la Vall d`Albaida (estudi etnolingüístic, 1999); Amæratge (poesia, 2000); Quadern argentí (llibre de viatges, 2005); Bocaviu (recull de fraseologia, 2007); Ontinyent, de la dictadura a la democràcia, 1968-1982 (història, amb Guillem Llin, 2008).

Aleksandr S. Puixkin (Moscou, 1799 - Peterburg, 1837). Escriptor rus, autor d`una important obra poètica, de gran rellevància dins de la literatura russa. Tingué també un paper important en la fixació de la llengua russa moderna. Cantant de la llibertat, en el temps de l`absolutisme totalitari dels tsars, va criticar el poder obertament, la qual cosa li causà molts problemes i diversos exilis. A més de poesia, va escriure també algunes obres en prosa: La filla del capità. La mort li sobrevingué a conseqüència de la greu ferida que patí en un duel, la qual cosa va contribuir a mitificar la seva figura.

Pere Màrtir Anton. Nascut a Barcelona el 1973, sóc matemàtic de carrera i informàtic de professió. D'afició: les matemàtiques i l'escriptura; les dues coses, ara per ara, només quan les meves dues filles, una de 3 anys i l'altra de gairebé 6 mesos, em deixen temps lliure, que no és massa sovint (i no me'n queixo!). Escric des de fa un munt d'anys, però és només recentment que m'he decidit a presentar alguns dels meus escrits. Escric perquè és la manera de plasmar totes les idees boges (i no tan boges) que em passen pel cap. M'agraden les històries que em sorprenen. Vaig fer un curs d'escriptura creativa en català a la Escuela de Escritores, i allà vaig poder publicar el meu primer relat: Vaixell resplendent (El sueño del gato, maig de 2008). Divideixo el meu temps de lectura en llibres de divulgació científica (principalment matemàtiques) i reculls de contes de diversos autors, i, esporàdicament, alguna novel.la. En La Lluna en un Cove he publicat anteriorment Casa amb celler (núm. 12).

Tomàs Bosch (Manacor, 1978). És llicenciat en Biologia per la Universitat de les Illes Balears. El 2007 va rebre el Premi Vila de Teulada de Narrativa Breu pel llibre de relats No subestimeu el poder dels karaokes, publicat per leditorial Bromera. Ha participat en el volum de contes Mosaic de lletres i col.labora regularment en la pàgina web de crítica literària de la llibreria Món de llibres (http://fausto.balearweb.net). En La Lluna en un Cove ha col.laborat amb les obres Un pern i tal (núm. 4), Abocats al món-infern (núm. 5), La culpa és del temps, que tot ho compon (núm. 7) i Dormir al sofà (núm. 12).

Anem a veure si ens ventilem la resta de lectures dels darrers mesos del ja passat any 2009.

* "After Dark" de Haruki Murakami. La història transcorre al llarg d'una nit a Tokio, on els protagonistes, per un motiu o altre, van a passar-la sense dormir, i ens conta tots els esdeveniments i situacions en els quals es van a veure implicats. Com les altres novel·les que ens hem llegit del mateix autor fins ara, aquestes giren al voltant dels joves i les seves inseguretats.
    "S'acosten les dotze en un restaurant desangelat que obre tota la nit; la Mari beu un cafè a poc a poc i llegeix una novel·la. Només interromp la lectura quan un jove s'asseu a la seva taula: és en Takahashi, un amic de la seva germana que toca en un grup de jazz i l'ha reconeguda. Tots dos han perdut l'últim tren i han de passar la nit fora de casa: en Takahashi assajarà fins que surti el sol, i a la Mari ja li està bé seure al bar, llegir , fumar i beure cafè fins que surti el primer tren del matí. A casa, la germana de la Mari, l'Eri, dorm profundament des de fa dos mesos, talment una bella dorment. A fora, els llums de neó il·luminen la nit i en les pauses de les converses es palpa l'ànim boiròs de l'insomni. És de nit i les possibilitats són infinites. After Dark, la novella d'Haruki Murakami, narra les històries entrelligades d'uns personatges solitaris a la recerca d'una identitat pròpia, que seuen en un bar mig buit i mantenen llargues converses mentre beuen cafè i fument un cigarret darrere l'altre. En l'essència del millor de la seva literatura, Murakami reconstrueix a After Dark una història senzilla i captivadora, imprescindible".

* "El millor lloc del món és aquí mateix" de Francesc Miralles i Care Santos. Novel·la que de vegades sembla un manual d'autoajuda, però que és més que això.
   "Una novel·la que despertarà en els lectors emocions inoblidables i els obrirà els ulls a la màgia de la vida. Un petit curs de felicitat quotidiana de la mà de dos autors d'una imaginació única.
   L'Iris està destrossada per la mort dels seus pares. Una tarda grisa en què el món sembla no tenir cap sentit ensopega amb un cafè del qual penja un rètol que diu: "El millor lloc del món és aquí mateix". Decideix entrar-hi i allà coneix en Luca, amb qui conversarà durant sis tardes seguides en diferents taules on succeeixen coses meravelloses. Entre aromes de xocolata, l'Iris s'enamora d'en Luca fins que el setè dia no apareix pel cafè. Aleshores comença una cerca que li desvelarà un passat enigmàtic i li capgirarà la vida, i també la visió del món".
"Per primera vegada en molt de temps, va tenir la certesa de trobar-se en el lloc correcte en el moment oportú. No desitjava ser a cap altre lloc que no fos allà. Seria això la felicitat?"

*  "Macrourbanisme i agressions al paisatge mediterrani. El medi ambient i la societat valenciana" de Roger Cremades. El teníem pendent de fa temps, i finalment l'hem pogut llegir. Com que vivim a la Ribera de Xúquer, entenem molt bé quina és la predisposició dels ajuntaments a aconseguir diners ràpids i fàcils autoritzant construccions que després van a ser insostenibles (per manca d'aigua, infraestructures...)
   "Els paisatges on jugàvem quan érem infants han canviat sensiblement. Els bancals de tarongers per on passejàvem es troben sota l'asfalt, els camins de terra són ara carreteres i les sèquies han desaparegut.
   El llibre ens endinsa en el procés irreversible de transformació territorial i paisagística que afecta el territori valencià. I alhora ens mostra com l'horta i la muntanya valenciana van quedant soterrades sota l'urbanisme. Un urbanisme banal que homogenitza l'aspecte de paratges tan diversos com distants, i fa que els territoris perden la seua identitat.
   Aquest és l'objectiu del present manual: esclarir els diferents condicionants del problema del desordre urbanístic i les seues conseqüències en el paisatge valencià."
   Relacionat amb aquest tema, hi tenim un apunt/traducció de la Tercera Conferència "El fil daurat" (Xúquer Viu) presentada per Mariano Vazquez i que us enllacem ací.

* "Por qué "el tiempo vuela" cuando nos hacemos mayores" de Douwe Draaisma. Un assaig sobre com funciona la mnostra memòria i que ens ha recordat als d'Oliver Sacks.
TRADUCCIÓ de la contraportada:   "Com és possible que els olors evoquen records tan primerencs? Per què el nostre primer record procedeix de l'època en que teníem tres o quatre anys? On han anat a parar els records dels primers anys? I PER QUÈ EL TEMPS VOLA QUAN ENS FEM MAJORS? Aquestes són només preguntes quotidianes, però les investigacions psicològiques sobre la memòria autobiogràfica intenten aclarir també perquè tot el món sap exactament on estava en determinada data assenyalada, com sorgeixen els dejà vu o perquè les persones que estan en el llindar de la mort veuen passar la seua vida "com una pel·lícula". Douwe Draaisma busseja en aquest interessant llibre en la curiositat que desperta en tots nosal3 eixa part de la memòria que constiteix el nostre passat i la nostra identitat.

* "La mort d'Ivan Ílitx" de Lleó Tolstoi. Moguts per la lectura de "L'elegància de l'erisó" i "Firmin", i d'un documental sobre la vida de l'autor al Canal 33 que ens van esperonar la necessitat de llegir aquest autor rus ("Anna Karenina" i "Guerra i pau" les tenim a la llista de pendents), llegírem a mitjan desembre aquest conte.
   "La vida de Lleó Tolstoi, nascut el 1828 al si d'una família noble, va estar marcada per constants inquietuds morals i socials. Entre la seua vasta producció destaquem obres com "Infància, Adolescència i Joventut", "Guerra i Pau" i "Anna Karenina". A partir de la publicació d'aquesta novel·la, en la qual es reflecteix la resolució d'una important crisi espiritual, Tolstoi s'oposà obertament a les formes de vida de la seua classe social i es tribà cada vegada més en contradicció amb la seua família. Aquest canvi va marcar les obres del darrer període, com "La mort d'Ivan Ílitx". En aquesta obra mestra Tolstoi va tornar a tractar el tema de la mort, que havia ocupat tota la seua existència d'home i d'escriptor. Ivan Ílitx, un home gris i mediocre, veurà trasbalsada la seua vida per la perspectiva d'una mort propera, però aquest fet li permetrà arribar a la visió de la realitat".


   Val a dir que les lectures de bibliografia per als estudis no l'hem inclosa, ho farem amb els títols que recordem:
* "Tebeos" per a intel·lectuals" recull de textos assagístics que ja vam llegir fa molt de temps i que hem relegit amb plaer.
* "L'hipertext"  Campàs
* "L'assaig com a forma" Adorno

   i mil i un documents i fotocòpies... i que no s'acabe!


Bon dia.

(Estem desconnectats -vacances nadalenques de bloc- i encara hem trobat un foradet per a fer un :
Llistat de les lectures des d'octubre,
perquè la garba està a punt de tombar-se esperant el comentari. No els hem pogut encabir tots, ho farem en un segon lliurament. Anit vam anar a veure (per fi coincidien els horaris amb la disponibilitat!) El erizo, bona adaptació a la pantalla de la novel·la "L'elegància de l'eriçó" de Muriel Barbery. Bona elecció d'actors (s'ajustaven als nos3 protagonistes imaginaris), però a la novel·la hi ha molt més, a la pel·lícula no hi cap tot... us la recomane (només n'érem cinc a la sala).

* "Em dic vermell" d'Orhan Pamuk. Al final ja no importa saber qui va ser l'assassí, només vols que et conten més històries. Reminiscències de "Les mil i una nit", d'una altra cultura, d'un altre món, d'un altre temps... I el recurs de donar veu a cada protagonista seguint el fil de la història és fascinant... molt recomanable.

* "Pedra de tartera" de Maria Barbal. Tenim una trobada amb l'autora, ja ho detallarem més endavant. Ací ho teniu ja.

* "Tretze tristos tràngols" de Albert Sànchez Piñol. "La traducció a 37 llengües - del xinés a l'indi, de l'eslové al coreà- és un fet que per la seva universalitat i la seva rapidesa no té precedents en la literatura catalana. Aquest excepcional escriptor publica ara "Trezte Tristos Tràngols", tretze contes que estimulen la nostra imaginació. Tan sorprenents i diversos que, a més de la força narrativa de l'autor, només tenen en comú que són tretze, que són tristos i que els seus personatges passen tràngols" (de la contraportada).

* "Cita a Sarajevo" de Francesc Bayarri. Vam poder gaudir d'un sopar-xerrada de les del Bloc Jaume I amb l'autor el 16 de febrer del 2007.
   "Cita a Sarajevo és el resultat d'una investigació de tres anys per trobar Stanic i reconstruir narrativament tota la història de l'assassinat de Luburic, col·laborador dels nazis, refugiat a Carcaixent l'any 1969. El llibre està concebut com un viatge periodístic i com una reflexió intel·lectual del seu autor, qui des de les primeres frases convida el lector a embarcar-se en un recorregut tan singular. Les referències a "El pont sobre el Drina" ens l'han recordat com una bona lectura també, relacionada amb l'ex-iugoslavia.

* "Nit de l'ànima" de Sebastià Alzamora. Tota l'atmosfera que es crea a la novel·la ens ha recordat "Aiguafang" de Joan-Lluís Lluís. "El mite de Faust, caracteritzat per l'avidesa de viure i el terror a la mort ha estat tractat per alguns dels grans de la literatura universal, de Goethe a Thomas Mann, per esmentar els dos més rellevants. A Nit de l'ànima, Sebastià Alzamora visita de nou el mite des d'una perspectiva estrictament contemporània i des de les característiques que defineixen la seua literatura: una enorma potència creativa, un llenguatge de luxe i una actitud rebel, provocadora i desafiant".

* "Si és dolent t'ho recomano. Com la cultura de masses ens fa més intel·ligents" de Steven Johnson. Recomanat a un vídeo d'una tertúlia sobre peridisme digital per S. Cardús, llegint una part, ens vam veure moguts a llegir-nos-el. La tesi d'Steven Johnson contradiu l'opinió generalitzada que la cultura de masses ens està idotitzant. Segons Johnson tots som cada cop més intel·ligents. i no gràcies al que aprenem a les aules, sinó perquè els mitjans de cultura de masses són cada cop més complexos i per tant exigeixen un esforç intel·lectual cada cop més gran als seus consumidors.

 Peravalar la seua tesi Johnson analitza amb rigor -deixant de banda aspectes morals o estètics- l'esforç cognitiu que ens obliguen a fer productes de la cultura de masses com ara els videojocs (demanen decisions a curt termini sense perdre de vista objectius a més llarg termini i ens exigeixen un esforç analític que ens acosta al mètode científic), les telesèries (de trames cada cop més envitricollades) o Internet i ho compara amb l'estímul que rebien els consumidors de productes de cultura popular de generacions anteriors.

 "Si és dolent t'ho recomano" és sens dubte un llibre controvertit, però convincent. I és que fins i tot el lector més escèptic quedarà captivat pels interrogants que planteja. Després de llegir Steven Johnson no podreu evitar mirar una teleserie, un reality show o un videojoc amb uns altres ulls.

Com cada any, ja s'apropa el nadal i el capitalisme fa força per adossar i injectar falses necessitats en l'ideari popular amb l'únic objectiu de generar beneficis. Exèrcits de destres i assenyats publicistes, psicòlegs, així com sociòlegs i altres experts en màrqueting, coincideixen en atacar les febleses dels humans respecte a la seua personalitat servint com autèntics mercenaris al mercantilisme més ferotge, el qual amb la crisi econòmica, està especialment famolenc.

Tanmateix, un grup de joves crítics amb aquesta societat del consum, compromesos i cansats de restar quiets davant la impassibilitat col·lectiva, hem decidit abastir alternatives al consumisme imperant que ens envolta dia a dia, i amb més fervor si cap, en aquestes dates.

Així doncs, vos convidem a participar activament en la IV Fira del Llibre Gratuït d'Alzira. Amb aquesta activitat, a més de servir com alternativa al consumisme nadalenc, pretenem fomentar la cultura lliure i popular, així com incentivar la lectura com a forma de crear consciències.

Pel que fa al funcionament, en aquesta Fira no es necessiten diners i tot el que hi ha és de bades. Només es posa una condició a qui desitge endur-se un llibre: que el vaja a llegir. Això és el que vertaderament preocupa al grup de persones que desinteressadament col·labora en aquesta fira. Es tracta de trencar amb la lògica consumista de comprar, encegat per la publicitat, i utilitzar les coses un parell de vegades (en el millor dels casos) per a que després s'arracone en un armari o es llance a les escombraries perquè ja ho hem avorrit. La clau és restar-li importància als diners, el déu al qual tot es sacrifica, deslligant riquesa personal i capacitat adquisitiva.

Així doncs, la IV Fira del Llibre Gratuït es realitzarà el dissabte dia 12 de Desembre des de les 10:00 fins les 22:00 hores en la Plaça de la Malva d'Alzira.

Paral.lelament i en la mateixa plaça, a partir de les 18:00 hores es realitzarà una “Jam Session Literària”. En ella el públic assistent podrà llegir poesia, relats curts, contes, fragments... ja siguen de creació pròpia o d'obres editades.

Esteu tots i totes convidats/des!

Número 12 El pou, per Ramon Pros El menjador, per Albert Sorribas Això és Internet, per Limon & Juli Vert Fora de cartellera: El festí de Babette, per Anna M. Villalonga La terra que el temps oblidà, per E. R. Burroughs L'altra cara de la lluna: Erzsébet Bàthory: l'obsessió per la bellesa, a qualsevol preu. Casa amb celler, per Pere Màrtir Anton En Joan i la seva cadira, per Carme Osan Maquillatge, per Eva Bussalleu Fi de la història, per Xavier V. Inglada Per Christum Dominum nostrum, per Jordi Sebastià Dormir al sofà, Tomàs Bosch Els follets que viuen sota els cotxes aparcats, per Juli Vert Format: 14 x 21 cm. / Enquadernació rústega amb solapes / Tapa flexible plastificada 110 pàgines PVP: 8 Euros

---

Detalls del contingut:

El pou. Ramon Pros - El pou s'havia assecat anys enrere i el cubell actualment no servia absolutament per a res, però l'Anna considerava que era un element decoratiu essencial. Sempre deia que un pou sense cubell no era un pou "autèntic". Emprenyada, va llençar la cendra dins el pou amb un moviment brusc. Observà com aquesta queia flotant cap a la negror. Llavors alguna cosa li cridà l'atenció. S'apropà a la boca del pou i esperà que els ulls se li acostumessin a la foscor. Llavors ho va apreciar amb més claredat. Al fons del pou hi havia alguna cosa. Alguna cosa grossa. Segur que es tractava d'un altre "regalet" dels fotuts estudiants. No podia reconèixer la forma exacta d'allò que estava mirant, però era força voluminós. Provablement aquell parell havien fet servir el pou de contenidor d'escombraries. De sobte el cor li va fer un bot dins el pit. Estava segura que aquella cosa s'havia mogut.

El menjador, Albert Sorribas - En un intent ple de bones intencions, el pare havia intentat feia uns anys convèncer els veïns per a fer obres i compartir el menjador mitjançant una mampara mòbil que, en el dia assenyalat, es pogués obrir per a donar cabuda a la nostra creixent família. No cal dir que la qüestió va portar grans discussions.

Això és Internet. Limon & Juli Vert - Relat en vinyetes.

Fora de cartellera: Una visió particular sobre algunes pel.lícules que susciten interès més enllà del seu moment en cartellera. En aquest número: El festí de Babette. Anna M. Villalonga

La terra que el temps oblidà, cap. 3. E. R. Burroughs - Tercera part d'aquesta novel.la de ciència-ficció que arranca de l'escenari bèl.lic de la Primera Guerra Mundial. L'obra ha estat objecte de diverses adaptacions cinematogràfiques.

L'altra cara de la lluna: una secció que t'esborronarà, de la mà d'Emili Gil. En aquest número: Erszébet Bàthory: l'obsessió per la bellesa, a qualsevol preu

Suposat retrat de la comtessa Erszébet Bàthory

Fi de la Història, Xavier V. Inglada - No hi ha cap mena de dubte que la coincidència institucional més destacada per al meu escrit de comiat és la profunda contradicció que suposa haver d'escriure un discurs precisament parlant de la fi del fet d'escriure. Per a mi, el fet d'haver participat en tot el procés d'eliminació de la possibilitat d'escriure qualsevol cosa més en el futur, procés que justament avui finalitza, ha suposat una maduresa intel.lectual i humana que em porta a afirmar i a defensar la crema de qualsevol estri relacionat amb l'Escriptura: llapis, bolígrafs, plomes, màquines d'escriure, ordinadors, Olivettis, etc...

Casa amb celler, Pere Màrtir Anton - No és que sigui classista ni res per l'estil, però de sempre que he volgut tenir un celler. Ja veus, no m'importen coses com ara el nombre de banys que tinc, ara que estan tant de moda (he sentit a dir que a llocs llunyans n'hi ha que tenen més lavabos que habitacions!); però el fet de tenir celler et dona un aire senyorial com del segle XVI que em fa estarrufar. I és que heu d'estar d'acord amb mi que no és el mateix veure't en una revista com a "casa de poble 2 hab. dob., 1 lav. comp., menj. gran, c. office i jardí 45 m.", que si al final de tot t'hi afegeixen la paraula "celler". Us heu fixat que de tras., gar., gal. i sot. n'hi ha a patades (a part que totes són abreviatures, mentre que "celler" s'escriu sencer)? En canvi, de cellers només se'n veuen comptats, i tots en cases amb caràcter, amb història, senyorials... Vaja, el que s'anomena una senyora casa!

En Joan i la seva cadira. Carme Osan - Li he dit que tu em dius que no hi vagi, que em faig pesat... Però, veus com no mama? Em diu que no... que així li faig companyia... perquè així xerra una estona. Perquè encara que tot el dia és fora de casa, jo crec que no té molts amics. Avui l'he acompanyat pel carrer i no ha parat en tota l'estona a parlar amb ningú, nomès amb mí. Li he preguntat per què no es parava, si no coneixia a ningú, i m'ha dit que tots eren uns pesats i una mica ximples, i no tenia ganes de veure gent ximple. I, llavors, li he preguntat això que tu m'havies dit, que jo era un pesat, i m'ha dit que jo no, que jo era divertit i que el feia riure. Jo sóc divertit mama? A tu també et faig riure de vegades, oi que sí? A mi m'agrada el Joan (sabies que es diu Joan?) perquè mai no em fa callar. Però de vegades està molt seriós i no m'es-colta... perquè jo li dic una cosa i no em contesta o no em diu res i només em mira rar com si no entengués el que li dic, i el que passa és que no m'estava escoltant, com tu de vegades que tampoc no m'escoltes.

Maquillatge. Eva Bussalleu - S'aixeca com cada matí, a les set. Només cinc minuts es permet de mandra. Es dirigeix al lavabo, es renta la cara inflada i fa un pipí mentre obri l'aixeta perquè en comenci a sortir l'aigua calenta. Pren una dutxa; sentir l'aigua tèbia regalimant pel seu cos l'acaba de despertar. Tampoc no és que hagi dormit gaire, seguint la tònica dels últims mesos. Es vesteix, es fa el llit i deixa una mica de pinso al gat, que se li passeja per entre les cames mentre ella es pren un cafè amb llet. Abans de marxar es fa el llit i es maquilla a consciència...

Per Christum Dominum nostrum. Jordi Sebastià - Un mormoleig cada cop més proper inundava de so l'amagatall. El frare, neguitós, agenollat sobre els parracs que el mal vestien, s'apressava per a enllestir la seva darrera cerimònia. Ja res no els podria aturar en la seva follia i ell ho sabia. "Placeat tibi Sancta Trinita... Per Christum Dominum nostrum. Amen." Tremolós, dibuixà en l'aire el senyal de la creu alhora que aferrà amb força el cofret de fusta guarnida que tenia al davant. Després, alçant-se sobtadament, va endinsar-se encara més en la foscor de la cova. Corria l'any del senyor de 1408 sota el mandat del molt noble comte rei Martí I l'Humà o l'Eclesiàstic. Dit així potser perquè frissava per aconseguir que el summe pontífex Benet XIII, llum i guia de tots els fidels, convertís Montserrat en abadia.

Dormir al sofà. Tomàs Bosch
"He trucat a la feina i avui no teníeu cap reunió", li descobreix la dona, com qui treu un conill de dins una xistera.
"Però tu de què vas? Qui t'has cregut que ets per a ficar-te en les meves coses? He estat amb un client. Hem anat a veure uns terrenys que vol comprar."
"Amb un client que nom Irene, potser?". La indirecta és més violenta que una puntada de peu a l'os de la cama. Definitivament, han començat les hostilitats.
"Irene? -s'envia saliva, desconcertat-. Nooo, i ara?"
De cada vegada li costa més empassar-se el menjar gola avall. Se sent acorralat, entre l'espasa i la paret. Duu clarament les de perdre. Ja no hi valen més mentides perquè no n'hi ha cap que pugui fer callar la veu de la veritat: "Ell té una amant".

Els follets que viuen sota els cotxes aparcats. Juli Vert - A aquells els ulls dels quals hagen per bona o mala fortuna trobat aquest meu tractat; a aquells que un qualsevol esdeveniment atzarós els haja fet vindre a raure al davant d'aquestes pàgines impresses; a aquells que, potser en contra de la seua voluntat, o allunyant-se dels seus interessos o de les seues inclinacions, hagen pervingut davant d'aquest objecte que vehicularà i alhora guardarà allò que tinc voluntat d'explicar; a aquells, dic, jo els vull abans que res advertir que a continuació seran exposades coses encara no oïdes, ni escrites, ni contades de cap manera, per més impossible que això semble, donat que allò que ho motiva viu immers amb nosaltres, en companyia nostra, en la quotidianitat dels nostres dies i de les nostres nits. Pareu esment, doncs, vosaltres, lectors, si la vostra paciència us ha permès anar més enllà del primer paràgraf. Vosaltres, sens dubte avesats a allò que procedeix del Regne de la Ficció, ço és, acostumats com esteu a les històries més inversemblants, deveu estar en disposició de rebre sense escarafalls allò que ací serà exposat; voldria, tanmateix, que sabéreu assumir aquesta meua dissertació com a expressió narrativa, i, alhora, com a punt de partida d'un estudi aproximatiu, d'una cosa tan certa i tan real com qualsevol d'aquelles la referència a les quals forneix de nodriment les enciclopèdies, els diccionaris, els manuals.

Sobre els autors:

Ramon Pros (Barcelona, 1974). Sóc llicenciat en Inter-pretació a l'Institut del Teatre, on també vaig cursar algunes assignatures de dramatúrgia. La resta de formació literària ha estat un curs breu a l'associació Òmnium Cultural sobre estils narratius, i la meva part autodidacta a base d'escriure regularment i de llegir multitud de novel.les, contes i obres de teatre. He treballat com a actor i director escènic en obres de petit format, he escrit guions de curmetratges així com també una obra de text titulada Els has vistos els peixos a les peixeres? que espero poder posar aviat en escena.

Carme Osan (Barcelona, 1958). Llicenciada en Història. M'encanta l'art en totes les seves manifestacions però, posats a triar, el meu punt feble és el teatre i la pintura. Quant a literatura, la novel.la i la poesia ocupen un lloc destacat per a mi. Un llibre que mai no cremaria? No podria cremar mai cap llibre. Formo part de la cultura que els mima i els cuida com precioses obres... Encara els folro abans de llegir-los, i odio deixar-los a persones darrere de les quals sé que hauré d'anar per a recuperar-los; els llibres són com fills dels quals no em puc desprendre. Les meves aficions? Dins del món artístic m'hi desenvolupo bé, però, fa un temps, he descobert aquesta gran vàlvula d'escapament que és l'escriptura: escriure sobre allò que sóc i allò que m'envolta, em fa deixar la pell de mica en mica i m'omple de satisfacció.

Albert Sorribas. Vaig néixer a Barcelona a finals de 1955 i sóc biòleg i Catedràtic d'Estadística i Investigació Operativa a la Universitat de Lleida. Treballo en modelització matemàtica de processos biològics en el camp que es coneix com a biologia de sistemes. Després de publicar treballs científics durant molts anys, sempre m'havia quedat el cuquet de provar sort en altres camps. Influenciat per escriptors tan diversos com Asimov, Pere Calders, Stephan J. Gould, Grabriel García Márquez, Larsson, Sabina, i molts altres, tan casolans com forans, aquest és el primer escrit no científic que em publiquen.

Pere Màrtir Anton. Nascut a Barcelona el 1973, sóc matemàtic de carrera i informàtic de professió. D'afició: les matemàtiques i l'escriptura; les dues coses, ara per ara, només quan les meves dues filles, una de 3 anys i l'altra de gairebé 6 mesos, em deixen temps lliure, que no és massa sovint (i no me'n queixo!). Escric des de fa un munt d'anys, però és només recentment que m'he decidit a presentar alguns dels meus escrits. Escric perquè és la manera de plasmar totes les idees boges (i no tan boges) que em passen pel cap. M'agraden les històries que em sorprenen. Vaig fer un curs d'escriptura creativa en català a la Escuela de Escritores, i allà vaig poder publicar el meu primer relat: Vaixell resplendent (El sueño del gato, maig de 2008). Divideixo el meu temps de lectura en llibres de divulgació científica (principalment matemàtiques) i reculls de contes de diversos autors, i, esporàdicament, alguna novel.la.

Eva Bussalleu (La Cellera de Ter, 1980). Doctora en Biologia per la Universitat de Girona, treballa com a professora en aquesta mateixa universitat. Interessada des de ben petita pel món de la literatura, escriu poesia i sobretot contes sobre diferents temàtiques: des de relats de problemes socials, passant per l'inextricable món dels sentiments, i acabant amb el seductor món de l'erotisme.

Em dic Xavier V. Inglada i sóc llicenciat en Psicologia i Filosofia. En el món de la literatura m'agrada definir-me com un simple operari de la creació. Entre els reconeixements obtinguts en la meva curta carrera literària destacaria haver estat finalista del premi de novel.la de Joescric.com l'any 2007 amb l'obra L'últim Walden, encara inèdita. En el camp audiovisual, he escrit, dirigit i interpretat amb l'ajuda de dos grans amics el curtmetratge Ikea on me, que es proclamà guanyador del premi jurat del Fastcurt 2009 i segon classificat en el premi del públic. També he publicat alguns contes breus i amb l'assaig Passió i mort de la democràcia representativa, vaig ser guardonat amb l'accèssit del Premi Pensa 2006, organitzat per la Universitat de Barcelona i publicat a la seva pàgina web. La meva intenció és seguir fabricant productes útils per a ser llegits en aquesta immensa fàbrica que s'anomena Literatura.

Jordi Sebastià (Terrassa, 1956). Doctor Enginyer Industrial. Viu a Viladecavalls i passa temporades a Xiva de Morella, al País Valencià. Al llarg de la seva vida ha treballat de moltes coses, des de bomber fins a col.laborador en projectes per a l'Agència Espacial Europea, encara que actualment es dedica a la docència. L'escriptura és una de les seves aficions, tot i que també li agrada la música, la fotografia, l'aviació, i els viatges i les activitats d'aventura. En l'àmbit de la ficció ha autoeditat tres llibrets de contes i relats breus i fins i tot té una novel.la a mitges. Algunes de les seves narracions han estat publicades per l'ajuntament de Viladecavalls, la revista El Xafarder (d'àmbit veïnal) i el butlletí mensual del Centre Excursionista de Terrassa. Ha guanyat diversos cops els Jocs Florals de Viladecavalls en l'apartat de narrativa per a adults.

Tomàs Bosch (Manacor, 1978). És llicenciat en Biologia per la Universitat de les Illes Balears. El 2007 va rebre el Premi Vila de Teulada de Narrativa Breu pel llibre de relats No subestimeu el poder dels karaokes, publicat per leditorial Bromera. Ha participat en el volum de contes Mosaic de lletres i col.labora regularment en la pàgina web de crítica literària de la llibreria Món de llibres (http://fausto.balearweb.net). En La Lluna en un Cove ha collaborat amb les obres Un pern i tal (núm. 4), Abocats al món-infern (núm. 5) i La culpa és del temps, que tot ho compon (núm. 7).

Seccions fixes:

Fora de cartellera: Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959). Llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica. Es dedica professionalment a la docència, i és escriptora i crítica de cinema. http://elracodelanna.blogspot.com Actualització (1 de desembre): Anna Maria Villalonga intervindrà en el II Simposi Internacional d'Arts Escèniques (200 aniversari del naixement de Josep Bernat i Baldoví). "Teatre breu: procediments, formes i contextos". Universitat d'Alacant/Sueca, 10-12 de desembre de 2009. Casa de Cultura, carrer de la Mare de Déu, 2, Sueca (València). Anna M. Villalonga intervindrà el dia 10 a les 5 de la tarda i la seva ponència serà: "El diàleg dramàtic en el primer terç del segle XIX". Informació: 965 909 329 inst.filovalen@ua.es

La terra que el temps oblidà (novel.la): Edgar Rice Burroughs (Chicago, 1875 - Encino, Texas, 1950). Prolífic novellista nord-americà, un dels capdavanters en la seva època del gènere de la ciència-ficció. Creador de la popular sèrie de Tarzan, que va iniciar el 1914 amb l'obra titulada Tarzan of the apes.

Limon & Juli Vert (relat en vinyetes): Daniel S. Limon (Lloret de Mar, 1976). Llicenciat en l'Escola Llotja com a illustrador, collabora en diversos mitjans de premsa escrita. En La Lluna en un Cove, s'encarrega de les illustracions dels relats, de les caràtules de les seccions fixes, i del còmic. http://www.danilimon.blogspot.com

L'altra cara de la lluna: Emili Gil (La Sénia, 1969). Escriptor, periodista i traductor. Secretari tècnic de l'AJELC fins a l'any 2000. Coeditor de la revista Lovecraft Magazine. Ha traduït obres clàssiques de terror al català, i és, al mateix temps, autor de diversos llibres d'aquest mateix gènere i de temàtica fantàstica. La seva web personal és http://personal.telefonica.terra.es/web/emili-gil

Número 12 El pou, per Ramon Pros El menjador, per Albert Sorribas Això és Internet, per Limon & Juli Vert Fora de cartellera: El festí de Babette, per Anna M. Villalonga La terra que el temps oblidà, per E. R. Burroughs L'altra cara de la lluna: Erzsébet Bàthory: l'obsessió per la bellesa, a qualsevol preu. Casa amb celler, per Pere Màrtir Anton En Joan i la seva cadira, per Carme Osan Maquillatge, per Eva Bussalleu Fi de la història, per Xavier V. Inglada Per Christum Dominum nostrum, per Jordi Sebastià Dormir al sofà, Tomàs Bosch Els follets que viuen sota els cotxes aparcats, per Juli Vert Format: 14 x 21 cm. / Enquadernació rústega amb solapes / Tapa flexible plastificada 110 pàgines PVP: 8 Euros Accedir a la web

“La màquina ronca”

Urbà Lozano

 

         Guanyadora del premi de narrativa “Vila de Puçol” 2005, és la seua primera obra publicada per Edicions Brosquill el febrer del 2006. El que tenen de bo els premis literaris és la possibilitat de donar a conéixer obres i autors com aquests que anem a comentar. Sovint ens queixem que els premis literaris (Urbà Lozano ho ha comentat a bastament al seu bloc “Més content que un gínjol”) no són gaire “nets”, però si no fos per aquests, novel·les com aquesta no es publicarien, o si es publicaren, acabarien a la “guillotina”, per no tenir el ressò ni publicitat adequats.

 

         L’afecció d’Urbà Lozano pels trens ens ha quedat ja ben palesa: si a “Plagis” en fa un exercici d’estil per descriure de diferents maneres un viatge en tren (el de Sòller), a “La màquina ronca”, aquesta passió impregna fins el títol de la novel·la. Comença amb el naixement del que serà el protagonista, Jaume Monjonell, nen no gaire desitjat per sa mare, i juntament amb el seu creixement, l’autor anirà repassant esdeveniments històrics ben presents en la memòria històrica del poble (la guerra de Cuba, la guerra (in)civil, tot contant-nos el seu ascens a les altes esferes del poder econòmic gairebé sense proposar-s’ho i sense posar pràcticament res de la seua banda. Veiem (llegim seria més correcte però...) desfilar per les seues pàgines un devessall de personatges arquetípics de la Ribera, on va nàixer, que després (segons ens comentà a la reunió del Grup de Lectura del Bloc Jaume I) desenvoluparà al recull de narracions breus “Femení singular”.

         És un text molt treballat, i per això es llegeix amb facilitat (un parell de viatges a València amb el “trenet” –FGV- van bastar per a llegir-nos-la, per cert, bon lloc per llegir-la). Narrat en la primera persona del protagonista, fa un ús del lèxic de la Ribera que ens ha portat paraules que feia molt de temps que no escoltàvem o que mai havíem vist escrites en cap altre lloc, cosa que hem d’agrair-li a l’autor. Com que no tenim gaire temps, (els estudis ens aclaparen), copiarem el principi que ens va colpir bastant i així, animar-vos a que us la llegiu (la podeu trobar a la biblioteca del poble):

 

         “Acabat de parir, la comare va demanar a la partera si tenia ganes de veure’m. La pregunta era rutinària, però una contestació inusual va sorprendre els presents:

         - No cal: ja el conec de memòria.

         Efectivament, com havia temut des de que va saber que estava prenyada, jo tenia la cara blanca i redona com una fogassa i un pèl de fotja com el carbó. Només per això es va desentendre de mi, i els avis hagueren de buscar una dida que em nodrira. Però quan tenia poc més d’una setmana la mare canvià de parèixer, i em va arrancar, literalment dels pits llogats.

         - Si ensomnies bacores els xiquets les porten dibuixades a la pell. Jo les cares blanques i els pèls negres no me’ls trac del cap, però puc criar el meu fill com cal –va dir mentre ho feia.

         Estava equivocada. En no donar-me pit només nàixer, la llet se li havia tallat, i per més que jo xuplava aquells mugrons erms, desesperat, no en treia resquitx. Encara com la feren entrar en raó, perquè tot i que de primer va tindre la quimera d’alimentar-me amb aigua d’arròs, a la fi va consentir de tornar-me a la sina generosa de la dida, la qual em va alletar fins que calgué. Aquella pobra dona, mig trastornada, diuen que m’abraçava com si fóra un gran tresor, enyorant el seu fill mort, mentre que repetia invariablement les mateixes paraules, sense afegir-ne ni una més:

         - Angelet... Angelet...

         Des de ben menut, doncs, em marcaren el camí.”

Número 11 Temps d'armes als ulls d'un innocent, Jordi Cardona Fora de cartellera: Dersu Uzala, Anna Maria Villalonga Un món particular, Carme Osan L'altra cara de la lluna: La Mussara: bruixeria, desaparicions, i estranyes pèrdues de temmps, Emili Gil Els cinc còdols, Xavier Serra Mor Genís Galera, l'inventor de l'arcavisor, Xavier Diez La terra que el temps oblidà (cap. 2), Edgar R. Burroughs, amb vinyetes de Daniel S. Limon Ateïsme interessat, Limon & Juli Vert Aquell silenci tan feixuc, Dolors Ayats Obra gràfica, Jordi Bofill Format: 14'50 x 20'50 cm. / Enquadernació rústica / Tapa flexible plastificada / Il.lustracions de Daniel S. Limon 110 pàgines PVP: 7,5 Euros

---

Detalls del contingut:

Temps d'armes als ulls d'un innocent. Jordi Cardona - El dia 10 de juny de l'any 1938, quan ningú del poble no s'ho esperava, perquè en aquesta petita localitat la guerra transcorria amb una certa normalitat, amb un gran terrabastall que va fer posar en alerta el centenar d'habitants de la població, va arribar-hi una gran columna de camions voluminosos. Aquests camions van fer-hi cap replets de soldats i presoners: uns 1500 captius, i uns 200 guàrdies. L'horror podia llegir-se clarament reflectit en els rostres d'aquells presos. Fins llavors ningú del poble no havia sospitat que les més altes esferes del SIM -Servicio de Investigación Militar-, tenien ficats els ulls en Ogern per a crear-hi el futur Camp de Treball número 5.

Un món particular. Carme Osan - Anys enrere, la mamà havia estat representant d'aquella burgesia de la dreta de l'Eixample, entonada i conservadora, que matava el seu temps en concentracions com la del dia del Dómund, de la lluita contra el càncer, de la Creu Roja i d'altres actes singulars, netejant, així, la seva consciència i fent que les estades dels estius amb els set fills a la torre de Palamós fossin compensades per aquells actes altruistes en benefici dels pobrets negrets de l'Àfrica...

Fora de cartellera, Anna Maria Villalonga - Una visió particular sobre algunes obres que susciten interès més enllà del seu moment en cartellera. En aquest número: "Dersu Uzala".

L'altra cara de la lluna. Emili Gil - Una nova secció que t'esborronarà. En aquest número: "La Mussara: bruixeria, desaparicions i estranyes pèrdues de temps".

Mor Genís Galera, l'inventor de l'arcavisor. Xavier Diez - Galera, que portava alguns anys retirat de l'escena pública, serà recordat per ser l'autor intel·lectual, conjuntament amb l'enginyer informàtic Phillipe Nelli, de l'arcavisor, l'aparell que, com tothom sap actualment, serví per a descobrir els nombrosos fraus i manipulacions històriques a les quals s'havien acostumat les societats del segle XX.

Aquell silenci tan feixuc, Dolors Ayats - Mentre pujava les escales, netes com un mirall, que se suposava que em portaven a un espai reservat, mil coses em passaven pel cap. No sabia ben bé què feia allà, era incapaç de comprendre que per a la migrada economia de casa allò era un gran sacrifici, una aposta per al meu futur; no entenia qui els havia ficat al cap totes aquelles falòrnies. La meva sorpresa va ser quan aquella cosa negra i miop va obrir la porta del preuat dormitori. "La sala rosa", em va dir. Allò era un camp de llits, separats per una simple fusta i una cortineta ridícula agafada a cada costat. I la meva intimitat? Com m'ho faria si tenia ganes de plorar? Com aniria a fer pipí? Allà dormiríem vint-i-quatre persones! El desconcert va ser tan profund que vaig arrencar a córrer escales avall. Volia fugir, volia allunyar-me d'aquella presó, no ho podria suportar, em moriria! Que no ho sabien, a casa, on m'havien ficat? Si el meu demà havia de ser aquell calvari, ja m'estava bé l'ahir, forjat de petites coses, de senzillesa, de rudes moixaines... Els cinc còdols. Xavier Serra - Va tancar el puny amb els cinc còdols, els va sospesar, el pes de cinc vides, i les va prémer amb força i es va prometre que cuidaria aquelles cinc pedretes.

La terra que el temps oblidà, capítol 2. Edgar R. Burroguhs - Escrita l'any 1916, es publicà a la revista Blue Book Magazine. És la primera part d'una trilogia de novel·les curtes centrades en les peripècies dels supervivents de la tripulació i els presoners d'un submarí alemany de la primera guerra mundial, que s'ha perdut i ha anat a parar a un continent desconegut. Una interessant obra que combina la ciència-ficció i les aventures. Amb les vinyetes de Daniel S. Limon.

Obra gràfica. Jordi Bofill. S'inclou en el número 11 quatre magnífiques obres d'aquest artista gironí de projecció internacional.

Copyright: Jordi Bofill
Es prohibeix l'ús d'aquesta imatge sense autorització

Sobre els autors:

Jordi Cardona Regada (Ogern, Lleida, 1960). Sóc pagès de professió i de vocació, però a partir de l'any 2000 vaig descobrir que també m'agradava escriure coses. He publicat recerca històrica: Fets i gent de la baronia d'Ogern i la Salsa; literatura infantil: El medalló indi, La bola màgica i La increïble Cristina; rondallística popular: Misteris i sentiments; poesia: Paraules d'amor; narrativa juvenil: L'últim nivell; i narrativa per a adults: Pàgines de poble. Darrerament he publicat un nou llibre de recerca: Camí de linfern. Presoners en temps de guerra al camp de treball d'Ogern. També he participat en alguns certàmens literaris, on he guanyat diversos premis: II Premi Literari Arròs amb Lletres de Sant Jaume dEnveja, 2002; VIII Concurs Literari Sant Jordi de Llagostera, 2003; Premi Plaça Major de Poesia en el I Certamen Literari Ciutat de Solsona, 2003; Premi Pirineu de narració literària en el III Premis Literaris Homilies d'Organyà, 2005; Premi Sant Carles Borromeu de Contes o Narracions en la XXVIII Nit Literària Andorrana, 2005; Premi d'Assaig El setè Cel a Salt, 2007.

Carme Osan i Tort (Barcelona, 1958). Llicenciada en Història. Amb una formació artística en diferents camps, actualment em desenvolupo professionalment dins del Museu Nacional d'Art de Catalunya (concretament dins el Gabinet de Dibuixos i Gravats). M'encanta l'art en totes les seves manifestacions però, posats a triar, el meu punt feble és el teatre i la pintura. Quant a literatura, la novella i la poesia ocupen un lloc destacat per a mi. Un llibre que mai no cremaria? No podria cremar mai cap llibre. Formo part de la cultura que els mima i els cuida com precioses obres... Encara els folro abans de llegir-los, i odio deixar-los a persones darrere de les quals sé que hauré d'anar per a recuperar-los; els llibres són com fills dels quals no em puc desprendre. L'única excepció al que he dit anteriorment, la formarien tots aquells llibres que puguin fer proselitisme de la intolerància en qualsevol de les seves versions. Amb tots aquests llibres, hi podria fer una bona foguera. Les meves aficions? Dins del món artístic m'hi desenvolupo bé, però, fa un temps, he descobert aquesta gran vàlvula d'escapament que és l'escriptura: escriure sobre allò que sóc i allò que m'envolta, em fa deixar la pell de mica en mica i m'omple de satisfacció.

Xavier Serra Guasch (Barcelona, 1973) Llicenciat en Matemàtiques i vinculat professionalment a una entitat financera, s'escapa sovint al món de les paraules. Lector àvid des que té ús de raó (si és que n'ha tingut mai), té una necessitat aclaparadora d'escriure tot allò que li passa pel cap, potser per un desig d'immortalitat com el que descriu Kundera, el seu escriptor favorit. Se sent igualment influït per l'escriptor txec com per Graham Greene, Stefan Zweig i Miquel Martí i Pol. Guanyador els anys 94 i 95 del Premi Barnavasi de Literatura Breu, conrea tant la prosa com la poesia. També ha traduït al català l'obra de teatre Història del Zoo d'Edward Albee. Ha collaborat a La Lluna en un Cove en el núm. 7, amb el relat No recordo res d'abans d'ahir.

Xavier Diez (Barcelona, 1965) Historiador i escriptor. Autor de diversos llibres i articles acadèmics sobre pensament polític i història social, tot i que també s'ha dedicat a l'assaig sobre temàtiques variades. Fa de columnista a diversos mitjans com El Punt, Diari de Girona o el Setmanari La Directa; fa també crítica literària al suplement Accents o la Revista de Girona, i porta un blog amb nombroses visites: La bitàcola de Xavier Diez. També ha collaborat en publicacions menys convencionals, com la revista naturo-nudista Pragma, o diverses revistes patagòniques. Com a escriptor, deu ser l'únic creador català que debutà com a guionista a la televisió islandesa, el 1988, amb un conte per a nens amb un final sospitosament coincident amb el d'Shrek. Després, s'ha dedicat a la poesia, amb dos reculls publicats i amb la participació en diverses antologies, una d'elles en francès. Enguany treballa en la traducció al català de la poetessa sèrbia d'expressió francesa Zorica Sentic, i tot just aquest octubre, alguns dels seus poemes seran recollits en una exposició a Buenos Aires sobre l'obra de l'artista Eugenia Bekeris. També és autor d'una novella d'intriga política, ben rebuda per la crítica i poc distribuïda per les llibreries, anomenada Geníssers. Alguns dels seus articles i creacions han estat traduïts al francès, a l'italià, al serbi, i també a l'islandès. En La Lluna en un Cove ha col.laborat anteriorment amb l'obra Sàhara

Dolors Ayats Aymerich (Ciuret Girona, 1949) Treballo com a mestra d'educació primària des de fa un munt d'anys. Acostumo a escriure petits relats amb bocins autobiogràfics de la meva infantesa que reflecteixen un món llunyà, però entranyable i amb un punt de nostàlgia. Em costa molt fer-los públics, perquè sempre penso que no mereixeran l'interès de ningú. El que podeu llegir en aquest número és el primer que veig publicat, si exceptuem una "carta d'amor" amb què vaig quedar finalista en un concurs a Calafell l'any passat. Sóc una lectora voraç de novel.les, sobretot les de fonaments històrics i de temàtica social.

Jordi Bofill (La Bisbal d'Empordà, 1973), estudià Belles Arts a Olot, entre els anys 1993 i 1996. Ha desenvolupat la seva obra pictòrica a partir d'un estil molt personal, que ha pogut presentar en sales de diferents països. La seva obra té, per tant, una merescuda projecció internacional. La seva web és http://www.nomesart.net/catala/artistesallotjats/websallotjats/jbofill.htm

Seccions fixes:

Fora de cartellera: Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959). Llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica. Es dedica professionalment a la docència, i és escriptora i crítica de cinema. http://elracodelanna.blogspot.com

La terra que el temps oblidà (novel.la): Edgar Rice Burroughs (Chicago, 1875 - Encino, Texas, 1950). Prolífic novellista nord-americà, un dels capdavanters en la seva època del gènere de la ciència-ficció. Creador de la popular sèrie de Tarzan, que va iniciar el 1914 amb l'obra titulada Tarzan of the apes.

Limon & Juli Vert (relat en vinyetes): Daniel S. Limon (Lloret de Mar, 1976). Llicenciat en l'Escola Llotja com a illustrador, collabora en diversos mitjans de premsa escrita. En La Lluna en un Cove, s'encarrega de les illustracions dels relats, de les caràtules de les seccions fixes, i del còmic. http://www.danilimon.blogspot.com

L'altra cara de la lluna: Emili Gil (La Sénia, 1969). Escriptor, periodista i traductor. Secretari tècnic de l'AJELC fins a l'any 2000. Coeditor de la revista Lovecraft Magazine. Ha traduït obres clàssiques de terror al català, i és, al mateix temps, autor de diversos llibres d'aquest mateix gènere i de temàtica fantàstica. La seva web personal és http://personal.telefonica.terra.es/web/emili-gil

---

Les següents empreses i entitats han recolzat el nostre projecte i/o s'han puclicitat en La Lluna en un Cove Edicions del Llancer Vilaweb Lletres Informàtiva virtual per a PIMES i professionals

---

Número 11 Temps d'armes als ulls d'un innocent, Jordi Cardona Fora de cartellera: Dersu Uzala, Anna Maria Villalonga Un món particular, Carme Osan L'altra cara de la lluna: La Mussara: bruixeria, desaparicions, i estranyes pèrdues de temmps, Emili Gil Els cinc còdols, Xavier Serra Mor Genís Galera, l'inventor de l'arcavisor, Xavier Diez La terra que el temps oblidà (cap. 2), Edgar R. Burroughs, amb vinyetes de Daniel S. Limon Ateïsme interessat, Limon & Juli Vert Aquell silenci tan feixuc, Dolors Ayats Obra gràfica, Jordi Bofill Format: 14'50 x 20'50 cm. / Enquadernació rústica / Tapa flexible plastificada / Il.lustracions de Daniel S. Limon 110 pàgines PVP: 7,5 Euros www.lallunaenuncove.cat

---

Ara, es pot adquirir a... Llunàmbul rima amb somnàmbul, preàmbul, noctàmbul i funàmbul. Llunàmbul és un neologisme que no surt a cap diccionari, ni tampoc al Google (ho podeu buscar, si voleu; no ho trobareu, encara). Es tracta d'una nova paraula, composta dels termes lluna i del sufix -àmbul, que ve del llatí ambulare (caminar). Un llunàmbul és una persona que practica el llunambulisme. El llunambulisme és l'art de caminar per la lluna; en sentit figurat, el llunambulisme és també l'acció de llegir i gaudir La Lluna en un Cove. La imaginació al poder! Una nova llibreria virtual. On es podran trobar bons llibres, a bon preu. Per a tots els llunàmbuls, i per a tots aquells que aspiren a ser-ho. www.lallunaenuncove.cat/llunambuls

“Mal d’escola”

de Danniel Pennac

Biblioteca Universal Empúries 222

Barcelona setembre 2008.

 

         Aquest llibre ens el compràrem a Tarragona, mentre exercíem la tasca docent, al desembre, i fins el 15 del passat mes no ens decidírem a llegir-lo. Les experiències a l’àmbit docent no van ser tan agradables com havíem suposat. I per això li teníem una mica de por... però una vegada començat, vam tornar a sentir la (les) veu (veus) de Daniel Pennac, de qui hem llegit tot el que s’ha publicat per ací, sortosament en català. Farem primer abans de res una enumeració dels títols perquè són molt recomanables: “Com una novel·la”, “La fada carrabina”, “El Senyor Malaussene”, “Fruits de la passió”, “La petita venedora de prosa”, “El dictador i l’hamaca” i “Senyors nens”.

 

         Per parlar de “Mal d’escola” haurem de decidir si la considerem una novel·la, un assaig, unes memòries a potser siga millor dir que tots tres gèneres hi estan “contaminats”. Les reflexions que fa l’autor i la revisió d’experiències en primera persona per donar-li uns valors a l’educació, ens indica que té molt d’assaig. Els recursos literaris emprats ens fa pensar més en unes memòries o una novel·la.

 

         El text ja comença trencant amb tot tipus de regles establertes, i ho fa començant per on altres acaben: per l’epíleg. En ell, mirem a sa mare com mira al televisor, el vídeo documental que parla de l’autor, el seu fill, on “veiem”, en un ràpid “zàpping”, imatges del seu treball pel món. Així i tot, en acabar el documental, la mare encara pregunta al germà: “vols dir que se’n sortirà?”.

         Abans, però, al títol d’aquesta primera part, “L’abocador de Djabuti” ens deixa una frase al més pur estil d’Edgar Morin: “Estadísticament tot s’explica, personalment tot es complica”.

         Comença aleshores l’autor a fer un recorregut per la seua infantesa, de la seua nul·la capacitat (segons els pares i la majoria de mestres) per a aprendre res... i de com, amb bons orientadors (mestres) tothom pot desenvolupar aquestes capacitats.

         Altres títols de capítols són:

         II.- Arribar a ser.

         “Tinc dotze anys i mig i no he fet res.”

         III.- Hi o el present d’encarnació.

         “No hi arribaré mai.”

         IV.- Ho fas expressament.

         “No ho he fet expressament.”

         V.- Maximilien o el culpable ideal.

         “Els profes se’m mengen la bola, sap?.”

         VI.- El significat d’estimar.

         “En aquest món cal ser una mica bo per ser-ne prou” Marivaux “El joc de l’amor i de l’atzar”.

 

         Amb aquests títols, ens va passejant per la seua vida i per com hem d’entendre l’educació futura. Intenta explicar/esbrinar què porta els joves a rebel·lar-se contra el sistema caient dintre d’ell. De com el mercat ho a envaït tot i com educa els seus futurs clients, sense que aquests s’adonen que els estan enganyant. 

 

         Hi podem trobar perles tan esplèndides i esgarrifoses com aquesta (Apartat 9 del Capítol VI El significat d’estimar):

 

         “Al nostre món, avui, hi ha cinc menes de nens: el nen client a casa nostra, el nen productor a sota d’altres cels, així mateix el nen soldat, el nen prostituït, i als plafons corbats del metro, el nen moribund la imatge del qual, periòdicament, projecta damunt la nostra lassitud la mirada de la fam i de l’abandó.

         Són nens, tots cinc.

         Instrumentalitzats, tots cinc”.

 

         Si amb açò no us hem convençut per a que li feu una ullada, ací teniu una altra referència: Àngel Canet.

 

 

“El cervell eròtic.

Rutes neurals d’amor i sexe”

d’Adolf Tobeña

l’Esfera dels llibres

Barcelona 2006.

 

         “La cartografia cerebral dels neguits sexuals i dels sentiments amorosos era una temptativa ara fa deu anys (1996), quan aparegué la primera versió d’aquest llibre. Aquells indicis han esdevingut ara un esbós ferm que permet endinsar-nos en les rutes neurals i els engranatges hormonals que modulen les subtileses dels atractius, els delers i els desficis de les interaccions eròtiques.

         El coneixement d’aquests ressorts ajuda a explicar la potència, el goig i els maldecaps que generen les urgències de l’entrecuix i les dependències sentimentals.

         En una incursió festiva i rigorosa alhora, Adolf Tobeña arrodoneix un itinerari gormand per la neurobiologia del sexe i els amors. Els enamoraments, la seducció, la gelosia, les fractures sentimentals, els desamors, la farmacologia dels sentiments, els usos sexuals i les fórmules amoroses en les societats obertes i multicablejades, tot això té cabuda en una mirada empírica al sexe i a les necessitats d’afiliació com assemblatges crucials de les societats humanes.” (tret de la contracoberta).

 

         Adolf Tobeña. (Graus, Osca, 1950) és catedràtic de Psicologia Mèdica i Psiquiatria a la Universitat Autònoma de Barcelona, on dirigeix el Departament de Psiquiatria i Medicina Legal. És autor de més de cent cinquanta treballs de recerca en neurociència i psiquiatria i ha estat professor visitant a les universitats de Londres, Venècia, Groningen i Tel Aviv.

         Ha dirigit programes de debat científic a Catalunya Ràdio i Ona Catalana a part d’haver col·laborat assíduament en premsa. Premi Europa d’assaig científic 2004 (Universitat de València); Premi Ciutat de Barcelona de Ciència 1992; Premi Avui de Periodisme 1991.

         Darrerament ha publicat els llibres “Sintonies neurals” (2000), “Anatomia de l’agressivitat” (2001), “Sorbets de ciència” (2003) i Màrtirs mortífers: biologia de l’altruisme letal” (2004).

 

         Estructura de l’obra (Índex):

 

         Preàmbul: La química de l’amor.

         1.- Biologia de les passions amoroses: el cervell eròtic.

         2.- Hormones passionals.

         3.- Amors escanejats.

         4.- Cors trencats.

         5.- Del desig i l’atractiu.

         6.- Consum eròtic, infidelitats i gelosia.

         7.- Neurosociologia amorosa.

         8.- El futur de l’amor.

 

         Referències bibliogràfiques.

         Vocabulari funcional.

 

         D’aquesta darrera part afegim alguna entrada per a que veieu el to de l’obra:

 

         Coit: Inserció del penis dins la vagina, en la versió més sol·licitada i practicada. Normalment va seguida d’uns moviments més o menys acoblats dels protagonistes que culminen en uns espasmes que faciliten l’intercanvi de líquids (ejaculació seminal masculina i descàrregues glandulars femenines). És la interacció sexual més fructífera en termes de rendiment biològic (probabilitat fecundatòria). I també la més transcendent pel que fa a l’estructuració de les relacions familiars i socials. Malgrat algunes campanyes del feminisme desorientador, que pretenien desacreditar-lo com a font de gratificació, continua essent el joc amorós predilecte dels homes i de la immensa majoria de les dones. La major part de la incidència de malalties de transmissió sexual gravita sobre aquesta predilecció.

         Erecció: La del penis és la més vistosa. Però n’hi ha també dels mugrons, del clítoris i fins i tot de la cabellera en circumstàncies extremes (no amoroses, en aquest darrer cas). Els apèndixs sexuals es tiben per l’acoblament de canvis circulatoris (arribada de sang impetuosa als vasos dilatats) i musculars que sempre havien tingut una aura misteriosa. Ara ja s’han desvetlat alguns dels enigmes essencials de l’assumpte amb gran alleujament dels que pateixen flaqueses transitòries o cròniques dels dispositius insufladors. L’èxit de la Viagra i epígons (Cialis, Levitra) ha estat apoteòsic encara que els psicoterapeutes i els sexòlegs també tinguin tendència a menystenir-los (novament, per gelosia professional).

         Fonicar: Practicar el coit. Té multitud de sinònims verbals i gestuals en totes les llengües. “Fer l’amor” és la fórmula preferida per la psicopedagogia cursi de la nostra època i pels devots dels productes ligth (aproximadament el mateix tipus de personal). Copular, la reservada per als animals subhumans.

         Heterosexualitat: Atracció i conducta sexual dirigida vers individus de sexe diferent al propi. És la forma més comuna de viure el sexe encara que no ho sembli, de vegades, amb la preeminència gai/lésbica en molts aparadors de lluïment.

         Orientació sexual: Direccionalitat de l’atracció, els sentiments i el comportament eròtic. Vers el mateix sexe (homosexualitat), vers el contrari (heterosexualitat) o vers qualsevol diana apetitosa (bisexualitat, trisexualitat o en alguns omnívors eròtics, tot allò que es posi a tret.

         Penis: Prolongació externa de tub urinari dels mascles. Molt més apreciat per la seva versatilitat i contundència en el rendiment sexual que per la vivacitat magueril que confereix a un afer tan imprescindible com la micció. Els sexòlegs s’han passat dècades predicant que la grandària peniana no compta: un altre exemple de la psicopedagogia floralesca de la nostra època.

         Vagina: L’orifici tradicionalment més apreciat de les dones. Els historiadors, que són gent educada, havien volgut situar al nas l’origen de la influència femenina en episodis polítics de la més alta transcendència. Tothom entén, però, que es tracta d’un eufemisme cursi perquè, sense menystenir la importància de la protuberància nasal en els desficis amorosos, una bona part de les conteses majors entre mascles acostumen a congriar-se per qüestions d’apetència vaginal. Tan alt és el valor de la vagina que la pròpia naturalesa s’ha encarregat de proveir-li una tanca de seguretat (l’himen), que cal esberlar durant l’estrena. Hi ha una abundosa nòmina d’usos culturals i especulacions pseudocientífiques al voltant dels enigmes d’aquest esplèndid túnel femení. No és gens estrany que sigui així: tingueu present que la tecnologia mecànica, farmacològica i informàtica dedicada a controlar allò que hi succeeix continua tenint un impacte econòmic formidable. Cal dir, no obstant, que la introducció de sondes ecogràfiques capaces de filmar les seves reaccions més íntimes en circumstàncies poc decoroses li han llevat molt de misteri.

 

         Com veieu, a més de ser un investigador com seriós, ens explica les coses, no en termes massa científics i feixucs, sinó més aviat en un llenguatge proper i simpàtic que desperta la nostra curiositat, si el tema en sí no ens l’ha despertat de bones a primeres. Us el recomanem per a reconèixer que l’amor i les seues reaccions i estats, sí que es poden mesurar.   

Número 10, Especial Viatges Tots els dromedaris del desert Mireia Llinàs En els suburbis de Sant Petersburg Roger Simeon Retrat a Sibenik Jordi Morell Viatge per la dolça Gàl.lia Natàlia Senmartí El "viatger" Limon & Juli Vert La terra que el temps oblidà (cap. 1) Edgar R. Burroughs Fora de cartellera: Les aventures de Priscilla Anna M. Villalonga L'últim viatge (o la història de Paco Sentís) Conrad Freixe

Format: 14'50 x 20'50 cm.
Enquadernació tipus llibre (rústica)
Tapa flexible plastificada amb imatge de portada
Il.lustracions interiors de Daniel S. Limon
110 pàgines
PVP: 7,5 Euros

---

La Lluna en un Cove... és una lluna creixent!
Ara et donem més, pel mateix preu!

Més pàgines Més relats Noves seccions fixes Relat en vinyetes Il·lustracions interiors I com sempre... Una acurada selecció Els relats més sorprenents! La narrativa més actual!

---

Número 10, Especial Viatges. Contingut:

Fotografia: Copyright Mireia Llinàs Prohibit l'ús sense autorització.

Tots els dromedaris del desert Mireia Llinàs Vam anar a les gorges de Todrhà i va ser un gran encert ja que allà vam poder passejar descalços sobre l'aigua fresca després de dos dies al desert, i vam contemplar aquelles fantàstiques muntanyes, que s'aixacaven amb formes curioses, amb forats misteriosos en les seves parets i ecos captivadors... Era un paradís per a nosaltres, amb cascadetes que queien per una roca d'un color taronjós estrident, com les que es veien de vegades en les pel·lícules del Far West. Allà, un noiet prim em va voler comprar. El Nil li va preguntar quants camells en donaria, i el noi va respondre molt segur de si mateix...

Mireia Llinàs (Barcelona, 1985). Vaig estudiar a l'ESCAC, l'escola de cinema de la UB, i em vaig especialitzar en guió. El febrer de 2009 vaig entrar a Diagonal TV com a guionista de Ventdelplà. He escrit pel·lícules per a TV, audioguies ficcionades i moltíssims curt metratges (com, per exemple, una adaptació d'un fragment de l'obra La insostenible lleugeresa de l'ésser, de Milan Kundera). Enguany també he escrit una mini sèrie sobre una central nuclear, apotèosica i tràgica; i una sèrie fresca per a adolescents, una comèdia romàntica generacional, un drama ambientat als anys 60, etc. Quant a gustos literaris com a lectora sóc bastant eclèctica també: m'agrada el realisme de tipus social; m'agraden els russos clàssics, en especial Crim i càstig i Anna Karènina; novel·les històriques, com per exemple El metge i Els pilars de la terra; el realisme màgic sudamericà també m'atrau; i sóc capaç de llegir-me al mateix temps L'Odisea, d'Homer. En La Lluna en un Cove ha col·laborat (núm. 2) amb l'obra Denses glopades de fum

---

Fotografia: Copyright Roger Simeon Prohibit l'ús sense autorització.

En els suburbis de Sant Petersburg Roger Simeon Dos individus igualment foscos, grossos, ens digueren amb la major de les eixuteses el que semblaven ser dos mots separats. Nosaltres fingírem no sentir-nos al·ludits i continuàrem cercant amb la mirada (que no pas amb els peus, per por d'endinsar-nos sols en aquell món desconegut) el nostre amic. A la fi els dos homes s'aproparen decidídament cap a nosaltres, i repetiren el que havien dit anteriorment, però ara assenyalant un cotxe vell i atrotinat que volguérem creure que es tractava d'un taxi que ells ens estaven oferint... ¿O no?

Roger Simeon (Tordera, 1978). Filòsof sense lògica, periodista desinformat i escriptor sense llibre. Col·laborador ocasional del setmanari Cafè amb Llet i del diari digital Diari Maresme, enguany he estat guardonat amb el 1er premi del Concurs Literari Frederica Montseny de Manlleu; el 1er premi del Concurs Literari de Santa Margarida i els Monjos; el 2on premi del Concurs de Sant Jordi de Tordera; i finalista del Concurs de Cartes d'Amor i Desamor de Calafell, del Premi Literari de Llagostera i del Concurs de Microrelats del Centre Cultural La Nau. M'han publicat el relat L'amistat en La Lluna en un Cove número 8. Trobareu més informació sobre mi a la meva web personal: http://rogersimeon.tk

---

Il.lustració: Copyright Daniel S. Limon Prohibit l'ús sense autorització.

Retrat a Sibenik Jordi Morell L'Stipe s'ho mira divertit. Sota el seu frondós bigoti dibuixa una rialla trapella. N'ha vist tantes, de parelles com aquesta! Encara que no sap d'on deuen venir, aquests, perquè no n'identifica l'idioma. Quelcom entre l'italià i el francès... Espanyol tampoc no ho és. Vés a saber! Però l'idioma és indiferent: podria posar paraules de les seves a la discussió per a ell inintel·ligible que mantenen aquests dos, ell obsessionat a fer que surti bé la fotografia, ella amb la paciència al límit.

Jordi Morell (Ivars d'Urgell, 1975). Encara que és de ciències, li agrada molt escriure i viatjar, i encara li agradaria més tenir temps per a fer més sovint les dues coses. D'aficions, influències i inquietuds variades i poc constants, llegeix gairebé qualsevol cosa que li caigui a les mans, ja sigui d'aquí prop, com el Quim Monzó o el Jesús Moncada, o de lluny, com el Paul Auster o el Haruki Murakami. Ha participat en el número 4 de La Lluna en un Cove amb el conte Sota les aigües.

---

I també...

Viatge per la dolça Gàl.lia
Natàlia Senmartí

Falcata havia arribat a la conclusió que la dolça Gàl·lia ho era en veritat; i amena, fructífera, suau... Travessada per abundants rius murmuriosos, plens de truites; per calçades empedrades -algunes en obres de manteniment a càrrec de la típica brigada legionària, la qual cosa els obligà a donar un tomb de moltes milles-; entapissada de blat madur, de civada, d'espígol, sense mancar-hi prats, portentosament ben distribuïts i molt nets, i esquitxats per la presència de vaques, d'ovelles, de cabres i de cavalls... De vegades, trencant la placidesa dels turons assimilats a geps esponjosos, sorgien muntanyes amb neus perpètues, però lluny, com per a rematar una decoració d'un perfecte escenari bucòlic. Tanmateix, Falcata i Duncan tindran un bon ensurt, prop de Lutetia (París). Un fascinant relat ambientat en l'època romana.

Natàlia Senmartí ¡Salve! He nascut a Barcelona, i fa quasi trenta anys que visc al Principat d'Andorra. Em dedico a l'ensenyament de la història de l'art i del cinema a l'escola d'Art del Comú d'Andorra la Vella. Abans vaig donar classes de disseny, còmic, paper maixé, il·lustració, tècniques d'animació i plàstica per a infants, joves i adults. M'he dedicat a il·lustrar llibres de tota mena i alguns dels meus dibuixos, gravats, pintures, han estat exposats en galeries de l'estat espanyol i al Principat. Sóc llicenciada en Història de l'Art. Una de les meves dèries consisteix a escriure, especialment sobre temes històrics. He col·laborat en el número 6 de La Lluna en un Cove amb l'obra La Virgo Màxima parla... i Cèsar calla.

---

L'últim viatge (o la història de Paco de Sentís)
Conrad Freixe

Tots van callar. Sens dubte una necessitat llargament reprimida dins d'aquell grup s'estava finalment duent a terme: la necessitat de contar, d'evocar amb paraules un esdeveniment que havia commocionat col·lectivament aquells homes drets i fets. I l'oportunitat de fer aquell alliberament catàrquic havia vingut donada per la visita casual d'un nouvingut: el Carles, que, confós, mirava d'esbrinar si allò era realment una presa de pèl o què.

Conrad Freixe (Figueres, 1976). Des de fa molts anys viu a Alcoi, País Valencià. En La Lluna en un Cove ha col·laborat amb els relats: ¿Com saben que les mirem? (núm. 8), El Barranc dels Batans (núm. 6), La dona de negre (núm. 4), i L'ou (núm. 4).

---

Iniciem en el número 10 la publicació* per capítols de la novel.la La terra que el temps oblidà, d'Edgar R. Burroguhs Escrita l'any 1916, es publicà a la revista Blue Book Magazine. És la primera part d'una trilogia de novel·les curtes centrades en les peripècies dels supervivents de la tripulació i els presoners d'un submarí alemany de la primera guerra mundial, que s'ha perdut i ha anat a parar a un continent desconegut. Una interessant obra que combina la ciència-ficció i les aventures. Número 10 de La Lluna en un Cove: capítol 1 * Cortesia d'Edicions d'El Llancer

Edgar Rice Burroughs (Chicago, 1875 - Encino, Texas, 1950). Prolífic novel·lista nord-americà, un dels capdavanters en la seva època del gènere de la ciència-ficció. Creador de la popular sèrie de Tarzan, que va iniciar el 1914 amb l'obra titulada Tarzan of the apes.

---

Noves seccions fixes:

Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959). Llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica. Es dedica professionalment a la docència universitària, i és investigadora de la literatura catalana. Compagina aquestes tasques amb la creació literària i la crítica de cinema. http://elracodelanna.blogspot.com

---

El "viatger", Limon & Juli Vert - Un petit relat contat amb vinyetes.

Limon & Juli Vert (relat en vinyetes): Daniel S. Limon (Lloret de Mar, 1976). Llicenciat en l'Escola Llotja com a il·lustrador, col·labora en diversos mitjans de premsa escrita. En La Lluna en un Cove, s'encarrega de les il·lustracions dels relats, de les caràtules de les seccions fixes, i del còmic. http://www.danilimon.blogspot.com

---

Tot això ho trobaràs a...

Número 10, Especial Viatges Tots els dromedaris del desert, Mireia Llinàs En els suburbis de Sant Petersburg, Roger Simeon Retrat a Sibenik, Jordi Morell Viatge per la dolça Gàl.lia, Natàlia Senmartí El "viatger", Limon & Juli Vert La terra que el temps oblidà (c. 1), E. R. Burroughs Fora de cartellera: Les aventures de Priscilla, Anna M. Villalonga L'últim viatge (o la història de Paco Sentís), Conrad Freixe Format: 14'50 x 20'50 cm. Enquadernació tipus llibre (rústica) Tapa flexible plastificada amb imatge de portada Il.lustracions interiors de Daniel S. Limon 110 pàgines PVP: 7,5 Euros Despeses d'enviament GRATIS > Comprar <

I ara, a més a més, per la compra d'un número de La Lluna en un Cove... un DVD gratis! (*) DVD El Palomar. Un poble al cor de La Vall d'Albaida * Fins a exhaurir existències.

---

Números anteriors de La Lluna en un Cove

La Lluna en un Cove Número 9 Diversos autors 7,5 Euros > Més informació < >Comprar <	La Lluna en un Cove Número 8 Diversos autors 7,5 Euros > Més informació < >Comprar <
La Lluna en un Cove Número 7 Diversos autors 7,5 Euros > Més informació < >Comprar <	La Lluna en un Cove Número 6 Diversos autors 7,5 Euros > Més informació < >Comprar <

Les compres a La Lluna en un Cove es poden fer: A través dels formularis web: Accés als formularis Usant el correu electrònic: jodemano@lallunaenuncove.cat Per via telefònica: 96 731 87 13 (Ontinyent, País Valencià) Les compres a La Lluna en un Cove són completament segures. Formes de pagament: Transferència al nostre compte o Gir Postal

La Lluna en un Cove col.labora amb:

Informeu-vos sobre les ofertes i/o descomptes picant sobre el logo corresponent.
Les ofertes i/o descomptes no són acumulables i s'apliquen únicament amb la compra directa a través d'aquesta web.