Traducció del castellà de sudameric d'un enllaç trobat per casualitat del seu web... la veritat és que aquest home no té por de parlar clar...


La política d’Estats Units a l’Orient Mitjà

Noam Chomsky

Text de la xerrada presentada en el Palau UNESCO,

Beirut, Líban, 25 de maig 2010

 

         Als cercles de política exterior s’acorda sovint que hui hi ha dos problemes majors en la política exterior americana. Un és l’amenaça d’Iran,  el segon és el conflicte sense resoldre entre Israel i Palestina. Moltes preguntes sorgeixen al voltant de cadascun d’aquests problemes. Respecte a Iran, la primera pregunta que sorgeix és, "¿Quina és exactament l’amenaça iraniana?" Respecte a Israel/Palestina, la pregunta òbvia és, "¿Per què no es resol?" De fet, hi ha molts problemes en el món en els que és difícil fins i tot imaginar una solució, però aquest resulta ser particularment senzill. Hi ha l’acord gairebé universal en quina hauria de ser la solució, recolzada per la Lliga Àrab, per l’Organització d’Estats Islàmics, inclòs Iran, per Europa, per les Nacions Unides, per la llei internacional, de fet, per tothom en essència. Així que ¿Com és que no se soluciona? Eixa és la segona pregunta.


(Dins segueix...) 

Correu remés ahir (i llegit hui) pel Bloc Jaume I de l'Alcúdia, informant-nos (-vos) de les activitats a desenvolupar el present mes de setembre (comença el curs, tornem a estar en actiu!).

Estem a 1 de setembre i us informem,  passades les vacances d'estiu, de les activitats que tenim programades.

 

SETEMBRE

 

Dijous 16,  Sopar i Cinema a les 9.00 hores de la nit sopar, i a les 9.30 hores projecció de la pel·lícula Salvador Allende.

 

Salvador Allende va donar la seua vida per Xile, el seu país. Fundador
del Partit Socialista de Xile. Diputat als 28 anys, aquest jove burgés
il•lustrat, marxista convençut sense ser un teòric, recorre el país de
nord a sud per a escoltar, discutir i convèncer. El 4 de novembre de
1970, és elegit com a president de la República i s’entrega a cos sencer en la transformació socialista del seu país.
Director: Patricio Guzman

(XILE-FRANÇA-BÈLGICA-ALEMANYA-ESPANYA i MÈXIC, any 2004. Històrica)
http://www.tv3.cat/videos/2947970/Salvador-Allende
http://www.youtube.com/watch?v=Cmy8Awy9KMs

 

Dissabte 18, Dia de la Muntanya Neta. Excursió a la Serra de les Raboses (la muntanya de Cullera). Eixida des de la Casa de la Cultura a les 8 del matí i a dinar cadascú a sa casa.

 

Dijous 23, Grup de Lectura. En el Casal, a les 10 de la nit, ens reunirem amb l'escriptora Carme Miquel per comentar amb ella el seu llibre, 'La mel i la fel'

 

Dissabte 25, Descobrir ciutats, conéixer el país. A les 8 del matí eixirem des de la Casa de la Cultura per visitar Ademús. La visita és guiada, i dinarem allí en un restaurant, i com hem d'encarregar taula convindria saber ja qui està interessar en anar.

 

ADEMÚS

 

El poble es troba en la Serra Javalambre. El riu Túria travessa el terme, i l’afluent Bohilgues aboca l’aigua al costat de la vila. Dos terços de la superfície és forestal. El castell, el que queda, dominava el riu Túria i el seu pas natural de les terres d’Aragó cap a la ciutat de València. Al ser vila real comptava amb representació a les Corts. I al ser fronterer va patir la guerra amb Castella i va ser envaïda i ocupada en dues ocasions. Degut a la seua importància disposa d’una importat arquitectura religiosa  i civil. L’església de Sant Pere i Sant Pau es construís l’any 1600 per substituir la vella que estava situada a l’abric del castell. L’ermita de la Mare de Déu de l’Horta erigida el S. XIV és una ermita gòtica i és l’edifici més vell de la vila. Destaca el seu porxo sostingut per dues gruixudes columnes toscanes. L’ermita de Sant Joaquim va formar part de l’antic Hospital de Pobres de Santa Anna, fundat l’any 1446. Hi ha dos ermites més, una dins del perímetre del castell, la de Santa Bàrbara del Castell, i la de la Mare de Déu del Rosel, a la vora del riu Bohilgues. El Castell, antiga fortalesa àrab, té dintre la primitiva església, i va sofrir les invasions castellanes i les guerres carlines. Altres construccions a visitar: el portal de Sant Vicent i recinte emmurallat, la Casa de la Vila, la Cambra Vella del Blat, la Presó, el Forn de Dalt, el Molí de la Vila i el Molí Nou. I per acabar tastar plats tradicionals de la gastronomia ademucera.

 

 

Jornada “El català mola? Competències, representacions i usos de la llengua en l’àmbit juvenil”

Dies: 11 i 12 de novembre del 2010
Lloc: Palau de Fires i Congressos de Tarragona

Es tracta d’una trobada que té com a objectiu exposar experiències reeixides i de donar a conèixer propostes pràctiques en relació amb l’extensió de l’ús del català entre els joves.

Està organitzada pel Departament de Filologia Catalana de la URV, el Servei de Política Lingüística de l’Ajuntament de Tarragona i la Xarxa CRUSCAT de l’Institut d’Estudis Catalans, amb la col·laboració de la Diputació de Tarragona i els Serveis Territorials de la Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació a Tarragona.

La jornada combinarà la vessant acadèmica amb una vessant més aplicada orientada a difondre actuacions pràctiques concretes. D’aquesta manera, es pretén que les conclusions puguin interessar un ampli ventall de perfils: tècnics lingüístics, entitats i associacions que treballen per al foment de la llengua, agents educatius, etc. La jornada se centrarà en dos eixos: els usos interpersonals i la creació de contextos facilitadors de l’ús de la llengua, i la relació entre els joves, els mitjans de comunicació i el consum cultural en llengua catalana.


PROGRAMA

Dijous 11 de novembre

9.15 – 9.30 h Recepció dels assistents i lliurament de la documentació.

9.30 – 10 h Presentació de la jornada.

10 – 11.15 h “El català i els joves: propostes de política lingüística del Consell Social de la Llengua Catalana”, a càrrec d’Albert Bastardas.

11.30 – 11.45 h Pausa – cafè.

11.45 – 14 h Taula rodona. Els usos interpersonals de la llengua i la creació de contextos facilitadors (I): experiències als territoris de parla catalana.

- “Experiències d’extensió de l’ús del català en l’educació en el lleure. El Taller d’Educació per la Llengua”, a càrrec de Carles Palau, vicepresident de Tallers per la Llengua.

- “Extensió i consolidació de l’ús de la llengua entre adolescents i joves: experiències i propostes aplicables o adaptables a realitats diverses”, a càrrec d’Escola Valenciana.

- “Trobades entre joves autòctons i joves nouvinguts per crear un entorn que estimuli l’ús de la llengua”, a càrrec de Paula Pluxà, cap del Departament de Política Lingüística de l’Ajuntament de Palma.

16.00 – 17.00 h “Els efectes lingüístics del pas de l’ensenyament primari al secundari”, a càrrec de Vanessa Bretxa.

17.00 h – 17.30 h Pausa.

17.30 – 19.00 h Taula rodona. Els usos interpersonals de la llengua i la creació de contextos facilitadors (II): experiències a les comunitats lingüístiques basca i gallega.

- “Duplo R: regueifa i rap. Una experiència dinamitzadora de la llengua gallega», a càrrec de Marta Souto González (responsable del Servei de Normalització Lingüística del Consell de Vigo).

- “Programes per promoure l’ús del basc en l’àmbit del temps lliure dels nens/nenes i joves: Kuadrillategi i altres», a càrrec de la Urtxintexe Eskola.


Divendres 12 de novembre

9.00 – 10.00 h “Aproximació macrosociològica al coneixement i l’ús del català entre els joves”, a càrrec de Miquel Àngel Pradilla i Joaquim Torres.

10.30 – 12 h Taula rodona. Joves, mitjans de comunicació i consum cultural (I): música, premsa musical i ràdio, a càrrec de Lluís Gendrau (Grup Enderrock), Judith Rodríguez (Grup Flaix) i Joanjo Ardanuy (projecte “Canto sense vergonya” de la Secretaria de Política Lingüística a Lleida).

12.00 – 12.30 h Pausa – cafè.

12.30 – 14.00 h “Trajectòries i perfils lingüístics dels joves catalans”, a càrrec de Joan Pujolar.

15.30 – 17.00 h Taula rodona. Joves, mitjans de comunicació i consum cultural (II): televisió i Internet, a càrrec de Pep Blay (diversos mitjans) i Raül Tidor i Oriol Grau (Televisió de Catalunya).

17.00 – 18.00 h Conclusions i cloenda.

 

¿PER QUÈ L’ESCOLA NO EDUCA?

Discurs de John Taylor Gatto,

Mestre de l’Any en Nova York durant 3 anys

El Lector Alternativo- 21 Aug 2009

 

 

Dues institucions controlen a dia de hui la vida dels nostres fills: la televisió i l’escola, per aquest ordre. Ambdues redueixen el món real de saviesa, fortalesa, temperància i justícia cap a una abstracció sense final i sense frens.

Les escoles estan dissenyades per a produir, a través de l’aplicació de fórmules, éssers humans estandaritzats el comportament dels quals puga ser predicible i controlat.

És absurd i antivital moure’ns d’aula en aula al so d’una sirena durant tots els dies de la nostra infància natural en una institució que no ens permet cap privacitat i que fins i tot ens la lleva en el santuari de la nostra pròpia
casa demanant-nos que fem els nostres “deures”.

Necessitem tornar a pensar en les premisses fonamentals de l’escolarització i decidir què és el que volem que els xiquets aprenguen i perquè.

Hem de tornar als xiquets el temps lliure des de ja mateix perquè eixa és la clau per a l’autoaprenentatge, i hem de reintroduir-los en el món real tan ràpid com siga possible per què el temps lliure puga ser usat en alguna cosa més que en abstraccions.
John Taylor Gatto

         Demolidor, realista i a la vegada esperançador discurs del veterà professor estadounidenc John Taylor Gatto (1935) pronunciat el 30 de gener de 1990 quan rebé el guardó de Mestre de l’Any de Nova York que li fou atorgat durant tres anys consecutius.

         El portal Alta Educación ens envia aquest text a El Lector Alternativo Opina per a que la societat en general, i sobretot els pares, reflexionen sobre el que volen que els seus fills aprenguen en la Vida i com ho faran.

         John Taylor Gatto és autor de diversos llibres com “A different kind of teacher“, “Weapons of mass instruction”, “Dumbing us Down”, “The Exhausted School” i “Underground History of American Education” i d’un famós article publicat en el Wall Street Journal (“I quit, I think“), i també és un gran defensor del homeschooling.

         La seua crítica se centra en el model educatiu estadounidenc però és fàcilment extrapolable a tots els països perquè ell aprofundeix en les causes del fracàs de l’educació arribant al tipus de SISTEMA en què vivim, i aquest és mundial.

         El mèrit de John Taylor Gatto és que ell és un expert i denuncia els errors DES DE DINTRE. Aquest article no és la típica guerra pares-professors “passant-se la pilota” de qui és més culpable de l’actual situació, sinó que és un docent qui, amb rigor i cruesa, exposa els problemes i les solucions per a que les autoritats educatives i les famílies les porten a cap.

         L’autor defensa l’educació amb més llibertat, la recerca de la individualitat, l’autoaprenentatge, més temps personal, tindre desafiaments, treball comunitari ajudant a altres persones i implicació dels pares com a fórmula per a canviar el col·legi i el món.

         I coincideix plenament amb altres experts en pedagogia alternativa como Christopher Clouder, Francisco Tonucci i Toshiro Kanamori.

         Aquestes són les paraules d’un professor dels que verdaderament volen que els seus alumnes siguen persones lliures i felices per damunt de moltes altres consideracions:

Introducció o presentació o pròleg de la recopilació de la revista "Dinero. Revista de poética financiera e intercambio espiritual", publicada en cinc números entre els anys 2001 i 2005 per Miguel Brieva. Reservoir Books.

Miguel Brieva (Sevilla, 1974) és un ent ectoplàsmic sorgit dels deliris etílics d'un ós peresós després d'una ingesta de fulles d'eucaliptus macerades. D'altra banda és autor de Bienvenido al mundo (Reseevoir Books, 2007) de la revista Dinero y Propuestas para no hacer, autor, juntament amb Paco Alcázar i Miguel B. Núñez de la revista Recto, i coeditor de les publicacions Om2: Informe Selt acerca del Estado Natural del Objeto Maravilloso, El niño Carajaula (libro de poemas de Pablo Bouzada) y La Vida la Muerte, último libro de l'artista polonés Marcz Doplacié. Ha col·laborat en El Jeuves, Diagonal, Rolling Stone, La Vanguardia, El País, Ajoblanco, Cinemania, Qué leer, Mondo Brutto, NSLM, Recto, Vacaciones en Polonia, Tos, Freek, Nervi y la Gacetilla Parroquial de Nuestro Señor San Esteban Potomártir.

 

 

        Hem decidit que ja n’hi ha prou, anem a espolsar-nos la mandra i a posar-nos a fer feina. Amb l’excusa dels estudis, no hem fet res ací, ni en els estudis tampoc. Ens hem anat deixant anar i hui hem decidit reprendre la tasca de seguir publicant en aquest bloc. Més que res per les visites, que no minven, i suposem que alguna d’elles es veurà decebuda en veure que no l’actualitzem.

        Ho farem fent un resum de les darreres lectures, copiant la contraportada o la solapa de cadascun del llibres recentment llegits (algun es quedarà fora, perquè també ens n’han deixat o hem tret de la biblioteca o perquè no es mereix ni la seua menció, que de tot hi ha al món).

        Començarem per Theodor W Adorno, i el seu “L’assaig com a forma”, del qual havíem de fer un treball per a una assignatura, que tenim a mitges, però que ens costa(-rà?) molt d’acabar.

    Per Adorno l’assaig és una “experiència intel·lectual oberta”, utòpica en les seues intencions, que assoleix continguts de veritat a través del seu desplegament mateix. En aquesta vigorosa elucidació del lloc de l’assaig en el camp de tensió que té en un costat l’art i en l’altre la ciència, l’autor indaga la peculiaritat d’aquest gènere, la seua relació amb la idea de mètode, les seues formes de procedir, el seu contingut plausible de coneixement i de veritat en procés. Però no ho fa en abstracte, sinó en el context precís de l’evolució de les idees i el seu complex condicionament social. Malgrat els esforços de Simmel, Lukács, Kassner o Benjamin, en l’àmbit alemany, la filosofia establerta no ha deixat de malfiar-se de la proposta d’indagació temptativa que és l’assaig, essencialment asistemàtic, tangencialment concret, allunyat d’allò general, universal, durador i originari. D’ací la reivindicació que fa Adorno de l’estratègia formal assagística, la més propera a la seua pròpia lluita contra la lògica despòtica de la identitat, contra la primacia del sistema, contra l’ideal del “deductivisme”  en filosofia, i a favor de la unitat no coactiva d’allò múltiple, sempre autocrítica, sempre revisable, sempre “en camí”...

 

        “Els fills de la mitjanit” de Salman Rushdie.

        El petit Saleem Sinai és celebrat per la premsa i felicitat pel primer ministre: el seu naixement ha coincidit amb l’instant mateix en què l’Índia assolia l’anhelada independència dels colons anglesos. Aquest fet lliga per sempre la biografia de Saleem a la història del seu país i el dota d’unes capacitats extraordinàries: posseeix un olfacte que li permet ensumar amenaces que la resta dels humans no podem percebre, així com una connexió telepàtica amb els altres mil “fills de la mitjanit”, tots nascuts els primers minuts de vida de l’Índia lliure.

        En l’extraordinària “Els fills de la mitjanit”, reconeguda com la millor de les obres distingides amb el premi Booker en la seva història, Rushdie se serveix dels fabulosos recursos de la tradició oral índia per bastir un retaule èpic i apassionat ple a parts iguals d’elements màgics i de sàtira política.

        “Un dels llibres més importants que s’han publicat en el món anglosaxó en aquesta generació” New York Review of Books.

        Estem rellegint-nos “L’encantadora de Florència”, del mateix autor, se suposa que per fer un treball també. No havíem llegit encara res de Salman Rushdie, i d’ara en avant intentarem llegir tot allò que caiga a les nostres mans. Veritablement molt recomanables les dues novel·les.

 

        “El nas de Mussolini” de Lluís-Anton Baulenas.

       
Cada nova novel·la de Lluís-Anton Baulenas ens provoca sempre una mena d’ansietat, que ens fa preguntar-nos, per on eixirà aquesta vegada? I és que mai ha deixat de sorprendre’ns des que vam llegir “El fil de plata” i darrere d’ella tota la seua producció. Fins i tot té un assaig que es diu “El català no morirà”. Per cert, de l’anterior novel·la “Àrea de servei” també se n’ha fet una pel·lícula (Ventura Pons una vegada més, i recordem les anteriors: “Anita no perd el tren” i “Amor d’idota”), amb el títol de “A la deriva”.

        Una jove revolucionària té la missió d’assassinar el dictador Primo de Rivera. Mentre espera l’ordre d’excutar l’atemptat, s’amaga en un poble dels Pirineus amb el seu pare. Però van passant els anys i l’ordre no acaba d’arribar. Sola i aïllada, en la misèria, com més temps passa, amb més força s’aferra als ideals com a mecanisme de supervivència. Al poble hi coneix una noia independent d’esperit, que manté un tortuós lligam sentimental amb un cacic de la comarca. La relació entre de totes dues conflueix en un final sorprenent i esplèndid. Amb un ofici exquisit, a partir de l’angoixa d’una espera que sembla que no té fi, Lluís-Anton Baulenas aconsegueix de bastir una trama argumental suggeridora, plena d’intriga i de tensió narrativa, situada en una època en què, amb els sòviets al poder, per primer cop, la utopia es podia fer realitat.    

        No volem saturar ara en un dia i deixar un apunt que no va a llegir gairebé ningú sencer. Anirem afegint les lectures de tres en tres. I gràcies per seguir visitant-nos.

Nits de Cinema al Claustre 2010

Nits de Cinema al Claustre 2010     Aula de Cinena   22 Hores Totes les sessions en V.O.S.E.   Lloc: Claustre - La Nau (C/Universitat, 2)   Entrada lliure, Aforament Limitat
Fullet de la programació [+]
Cicle "Interaccions amb la natura"	Cicle "La comèdia segons Woody"
16-07-2010 Nanook el esquimal (Nanook of the North, Robert Flaherty, 1922) 79’   18-07-2010 Ponyo en el acantilado (Gake no ue no Ponyo, Hayo Miyazaki, 2008) 100’   20-07-2010 La canción del camino (Pather Panchali, Satyajit Ray, 1955) 115’   22-07-2010 Baraka (Ron Fricke, 1992) 96’   24-07-2010 Hacia rutas salvajes (Into the Wild, Sean Penn, 2007) 140’   25-07-2010 Tarzán y su compañera (Tarzan and his Mate, 1934) 104’   27-07-2010 Las Hurdes / Tierra sin pan (Luis Buñuel, 1933) 30’Las vacaciones del cineasta (Vakantie van de filmer, Van der Keuken, 1973) 39’ El cerco (Ricardo Íscar y Nacho Martín, 2005) 12’	17-07-2010 Toma el dinero y corre (Take the money and run, Woody Allen, 1969) 85’   19-07-2010 La última noche de Boris Grushenko (Love and Death, Woody Allen, 1975) 85’   21-07-2010 Interiores (Interiors, Woody Allen, 1978) 93’   23-07-2010 La comedia sexual de una noche de Verano (A Midsummer Night’s Sex Comedy, Woody Allen, 1982) 88’   26-07-2010 Misterioso asesinato en Manhattan (Manhattan Murder Mistery, Woody Allen, 1993) 104’

Salinger no deixà d’escriure

ni un dia de la seua vida

En les sis noves cartes de l’autor deixa clara

la seua necessitat de soledat per a treballar

 

ANTONIO LAFUENTE - NOVA YORK - 13/04/2010 23:00

            A J. D. Salinger el que més li agradava era escriure i no els resultats que podés donar el seu treball, ja els havia aconseguit amb El guardià en el camp de sègol i no li interessaren en absolut, segons va escriure ell mateix en una ocasió al seu amic Michael Mitchell, en una de las sis cartes que des d’ahir i fins el 9 de maig es poden llegir en la sumptuosa Morgan Library de Nova York.

            "En els últims 20 anys i més (...) he estat explorant coses, mirant coses a través de la meua escriptura i la meua ficció. Quin serà el resultat no ho sé, no ho puc dir i no estic segur que siga alguna cosa que tinga a veure amb mi. Solament m’importa el treball. Vaig tindre resultats abans i no m’interessaren en absolut", assegurava Salinger en la missiva, datada el 6 d’abril de 1985 en Cornish, en l’estat de New Hampshire, on es va recloure bona part de la seua vida després de l’èxit obtingut amb El guardià en el camp de sègol.

            Tal vegada de totes les cartes en l’exposició aquesta, de tres fulls d’extensió escrites a màquina, siga la que més claus dona sobre la seua activitat literària i la seua forma de treballar, a pesar que aleshores portava 20 anys sense publicar: "Comence a escriure a les sis o les set del matí fins les dotze", comentava al seu amic Mitchell, autor de la portada de la primera edició de El Guardià en el camp de sègol, mentre li feia constar que era conscient que la dedicació a l’escriptura feia la seua vida diferent: "No sé del cert si el tipus de vida que porte es pot contar en la forma habitual en què els amics es conten les coses."

            Salinger creia que la soledat era sagrada per a l’escriptura, com assenyala en eixa mateixa carta: "Vella cabra com sóc, encara ocasionalment li propose matrimoni a qualsevol que passa per davall la meua finestra, però sempre sota els mateixos termes egoistes, a saber, que no dec deixar el meu escriptori, els meus papers i els meus llibres a menys que siga absolutament necessari o oportú; i no veig cap o gairebé ningun motiu que ho siga".

Una amistat per una signatura

            Les sis cartes són correlatives a las quatre que la Morgan ja tingué exposades i que componen la correspondència completa que mantingué amb Mitchel durant 40 anys, en el que Salinger arribà a definir como "una amistat de primera classe".

            Una amistat que es va extingir després de l’última d’eixes missives, en la qual l’escriptor es negà a signar un exemplar de la primera edició de El Guardià que li havia demanat aquell. "Clar que no em molesta signar-te un llibre. Res d’això. El que passa és que crec que no puc signar un llibre més. No ho he fet durant anys". A més, "la major part del que és genuí és millor deixar-ho com està", segons va escriure a Mitchell deixant-li clar que hauria de conformar-se amb el que tenia.

 

      Encara ens queden apunts per passar en net i publicar, però com que tenim molta feina retardada en altres afers, estem dedicant-nos (en estones entre una cosa i altra) a traduir articles de premsa, cosa en la qual no ens cal invertir molt de temps. La resta ja vindrà. El text de hui, "pescat" del bloc de l'amic Àngel Canet, ens va cridar l'atenció i el vam descarregar per a traduir-lo en una estona com la que tenim ara. Afegim un enllaç ací que tracta el mateix tema, una entrevista amb el professor Joan Solà on també es parla de la necessitat d'un estat plurilingüe, i també un altre article de Sebastià Alzamora publicats ambdós en aquest bloc.

Dintre hi teniu l'article traduït.

Ja feia temps que teníem ganes de traduir aquest text, la introducció (suposem) del llibre referenciat, i finalment, i aprofitant un treball que havíem de fer per a l'assignatura "Nivells de Cultura. Cultura Popular i Cultura de Masses", ens hem posat en feina. I no ho teníem fàcil, perquè la font d'on el "pescàrem" eliminava totes les lletres accentuades, a més de posar signes estranys en algunes grafies. 

Haurem de fer-nos amb el llibre i llegir-lo sencer (algú/alguna sap si hi ha traducció al català?)

Les primera referència a Mikhail Bakhtin (quina dèria a escriure Bajtin!) la vam recollir a classe de Lingüística de Magisteri, i la referència a aquest llibre en concret, en un altre, aquest de Carlo Ginzburg i editat per P.U.V. titulat "Els formatge i els cucs", on ens refereix els diferents judicis que va haver d'enfrontar Domenico Scabdella (conegut com Menocchio) a mans de la Inquisició i la seua final crema en la foguera. Un estudi que ha esdevingut un clàssic de la història de les classes populars i on Carlo Ginzburg reconstrueix, a partir dels expedients del procés inquisitorial que li fou incoat (a Menocchio), així com d'altres documents que donen compte de les seues activitats econòmiques, i d'altres aspectes de la seua vida, una peça del trencaclosques  que constitueix l'anomenada cultura popular o de les classes subalternes. 

Dintre hi teniu el text.

La llengua, en el divan

Parlar en valencià
causa estrés

            Els psicòlegs Ferran Suay i Gemma Sanginés, de la Societat Valenciana de Psicologia, analitzen en un estudi "l’estrés afegit" que suporten els valencianoparlants en resistir-se a canviar d’idioma quan interactuen amb parlants de la llengua dominant, el castellà. En el seu llibre "Sortir de l'armari lingüístic" proposen consells per a rebaixar aquesta tensió personal i sentir-se bé en triar la llengua pròpia. 

PACO CERDÀ 
       Tal vegada perquè l’anòmala situació del valencià desborda els camps de la filologia o la sociolingüística, o perquè la seua situació és directament de psiquiatra, els psicòlegs Ferran Suay i Gemma Sanginés han gitat en el divan a la llengua d’Ausiàs March. L’objectiu era descobrir, des de la psicologia social, les dificultats que pateixen els valencianoparlants en el seu estat de minorització lingüística, especialment notòria en el País Valencià i les seues grans urbs. El resultat, publicat en el llibre “Sortir de l'armari lingüístic” (Angle Editorial), és doble. D’una banda, els autors revelen un sorprenent diagnòstic: parlar en valencià comporta "un estrés afegit" en les situacions comunicatives. D’altra banda, l’obra facilita una guia pràctica de consells per a aprendre a viure en valencià "sense traumes i amb comoditat".

        

         La clau inicial de la qüestió resideix en el transvestisme lingüístic de tants valencianoparlants. "La majoria de nosaltres -expliquen els dos psicòlegs- girem al castellà amb  una gran facilitat, sense necessitat de cap gran força coercitiva que ens obligue". Uns es passen al castellà en adreçar-se a qualsevol que no tinga aspecte de parlar en valencià. Altres canvien d’idioma des que l’interlocutor manifesta no entendre el missatge. Hi ha qui només deixen la seua llengua habitual quan el proïsme es disculpa per no parlar en valencià. I pràcticament tothom canvia d’idioma quan l’interlocutor afirma que “no entiende el valenciano” i demana explícitament que se li parle en castellà. 
        

         No obstant això, encara queda un reduït grup de resistents que segueixen parlant en valencià malgrat l’estrés que se’n deriva. Aquest combat quotidià, fruit d’n compromís lingüístic en molts casos, és una tasca "molt fatigosa" que comporta "un cost personal bastant elevat": "els perjudica l’estat d’ànim i els provoca malestar". 

"Incerteses" i "amenaça"
         Els autors del llibre expliquen que les tres característiques comunes a tot allò que provoca estrés ("incertesa, control relatiu de la situació i amenaça") s’abaten sobre els valencianoparlants en qualsevol situació comunicativa. "Aquesta dosi extra d’estrés deriva de la percepció més elevada d’incertesa respecte al curs que seguirà la interacció comunicativa, del fet que la responsabilitat -o el control de la situació- recau fonamentalment en ells, i de la sensació que -en última instància-, tenim les de perdre", precisen.

         Pocs parlants resisteixen la pressió diària, constant, d’aquestes condicions tan adverses com inconscients. Val desprendre’s d’aquest estrés suplementari. Per aconseguir-ho (i fins que es complete la normalització del valencià en la seua pròpia terra), Suay i Sanginés aporten en el seu llibre una sèrie de consells per a modificar la forma en la qual els valencianoparlants afronten les interaccions amb els parlants d’una llengua normalitzada, com és el castellà, amb la fi de sentir-se més còmodes.

         El primer suggeriment és "mantindre" habitualment el valencià. Al menys, fins que l’interlocutor afirme explícitament que no ho entén. Que diga que no el parla o no sap parlar-lo, doncs, no seria suficient. Per acostumar-se a les converses bilingües, recomana l’assaig, s’h de tindre "paciència", "no donar justificacions del teu comportament" i "evitar les discussions en termes ideològics, històrics o de drets". 

"Tècniques de defensa"
         Cas de rebre ataques o crítiques, com  "radical" o "maleducat" per resistir en l’ús de la llengua pròpia, els psicòlegs Suay i Sanginés proposen quatre "tècniques de defensa". Una, la del Banc de Boira, consisteix en respondre "pot ser" o "és possible" per desactivar les crítiques. Una altra és l’opció del Disc ratllat: "Entenc el teu argument, però seguiré parlant valencià". Una tercera, la cansada tècnica de l’Operacionalització, es basa en que l’interlocutor definisca que entén per "obsessió", "radicalisme", "matraca" o qualsevol quina siga la seua acusació, fins que es canse. La quarta tècnica proposada, el Reforç de la Crítica, consisteix simplement en donar la raó sense fer cas. 

         Són estratègies per a neutralitzar els atacs i contrarestar les desqualificacions. Si no funcionen, subratllen els autors, sempre es pot recórrer als arguments més sòlids i senzills : "Parle en valencià perquè m'agrada", "perquè m’és més còmode" o, en últim extrem, "perquè vull". No es tracta, en fi, de poder parlar valencià en qualsevol context. Sinó de fer-ho sense estrés afegit ni culpabilitat.

REPORTATGE

¿Com mor una llengua?

La Xarxa pot ajudar a conscienciar sobre la importància del multilingüisme, però també és una ferramenta d’uniformització cultural.- Més de la meitat dels idiomes del món estan en perill d’extinció

JOSÉ LUIS ARANDA - Madrid - 17/06/2010

 

 

            Encara que semble complicat, hi ha un país en el que cantar l’himne és gairebé més difícil que en l’Estat espanyol. El 14 de juny passat Sud-àfrica inaugurà el seu Mundial i l’himne nacional sonà per a milions de telespectadors en tot el món. ¿Quants s’adonaren que les 80.000 persones que abarrotaven l’estadi Soccer City de Johannesburgo hagueren de canviar fins a cinc vegades de llengua per a entonar la cançó a l’uníson? ¿Quants sabien que Sud-àfrica té nou llengües oficials? ¿Sabíeu que entre eixes nou llengües no es troba el korana, que segons la UNESCO no parlen més de 6 persones i és un ferm candidat a unir-se a la llista d’idiomes extints? ¿Com sobreviu i com mor una llengua?

            A començaments d’aquest any, mitjans de tot el món celebraren un funeral per l’idioma bo quan l’última parlant d’aquesta tribu de les illes Andamán (Índia) va morir als 85 anys. No obstant això, la lingüista Colette Grinevald, amb quatre dècades d’experiència de treball amb llengües indígenes americanes, posa en dubte el concepte d’últim parlant: "És un mite per a periodistes, mai se sap quina és l’última persona que parla una llengua perquè els últims parlants s’amaguen en fer servir una llengua menyspreada". Grinevald (Argel, 1947) recorda els primers manifests a favor del plurilingüisme en els 80 i assegura que els lingüistes arribaren "amb 20 anys de retard respecte als biòlegs" en la defensa de la diversitat. De tornada a 2010, els programes s’han multiplicat, però no està clar que l’ajuda siga suficient i els experts estimen que més de la meitat de les 6.000 llengües que es parlen en el món estan amenaçades.

De Kurdistan a Nicaragua

"El programa Sorosoro s’inicià en juny de 2008 després de dos anys de reflexió i preparació. La seua finalitat és contribuir a la salvaguarda de les llengües i les cultures en perill a través dels mitjans audiovisuals" conta Rozenn Milin, directora d’aquesta iniciativa de la Fundació Chirac, l’organització creada per l’ex president francés. Nascuda fa mig segle en la Bretanya francesa, en la llengua de la qual llançà una televisió bilingüe pionera en França, Milin relata per correu electrònic que es consciencià definitivament sobre la diversitat cultural en un viatge al Kurdistan turc a principis dels 80: "Hi havia un poble amb poca electricitat amb un únic aparell de televisió en la plaça. Tothom mirava el mateix programa: ¡la sèrie americana Dallas traduïda al turc! Això em provocà vertigen. Era com una senyal d’alarma".

            En eixa mateixa època, els senyals d’alarma del Kurdistan eren ja un crit desesperat en la selva centroamericana. Grinevald arribà en 1984 a Nicaragua, on la revolución más linda del mundo creuà el seu destí amb el del poble rama, una comunitat que no arriba al miler de persones. "Arribaren plorant al Govern sandinista perquè havien perdut la seua llengua. La menyspreaven tant que l’havien perdut", conta telefònicament des de Lió, en la Universitat de la qual fa classes i dirigeix el laboratori Dinàmica del Llenguatge. Com aquest poble indígena de la costa atlàntica nicaragüenca no parlava castellà sinó anglés crioll, els sandinistes demanaren ajuda a Grinevald, aleshores professora en la Universitat d’Oregon (EE UU).

            Un quart de segle després, la gesta professional de Grinevald continua. El seu menyspreu cap al class speaker, "el parlant que assumeix un estatus per ser l’últim", l’ha portat a despreocupar-se per saber si quan arribà al territori dels ramas hi havia més o menys de cinc persones capaces de parlar en eixa llengua de la família chibcha. L’important és que en trobà una: "Els parlants s’amagaven, però busquí i al final trobí una velleta que la coneixia molt bé i estava disposada a ensenyar-la". De les converses amb Miss Nora (morta en 2001) fins a hui, la situació ha canviat molt: "Tothom vol aprendre-la. Volen parlar pel carrer i que altres els reconeguen com a  ramas. No és per a expressar-se sinó per identitat, en això hem guanyat la batalla".

            Els joves ramas, com els seus pares, no parlen la llengua, però xampurregen algunes expressions. "Els europeus creuen que rescatar és que torne a parlar-se com a llengua materna, però hi ha pocs exemples d’això. Els més coneguts són l’hebreu i l’irlandés. Ambdós són projectes estatals amb una inversió enorme", diu Grinevald. Més modest és el projecte Turkulka.net, un diccionari online d’unes 3.500 paraules. "¡Fins els japonesos poden saber que existim!", exclamaren els ramas en veure’l per primera vegada.

Divulgació en la Xarxa

            Tot aquest treball no passà desapercebut per a Sorosoro, que compta amb Grinevald en el seu consell científic i que també ha trobat en la Xarxa una aliada. "El que defensem, en el fons, és la idea mateixa de diversitat, que és necessària per a l’ésser humà", assenyala Milin. La seua punta de llança és el portal Sorosoro.org (disponible en castellà) i que incorpora un canal en Youtube per a veure els treball dels seus equips de camp. Vídeos com els que acompanyen aquest artícle; en els que Jean Emile y Henriette ens ensenyen a comptar en punu o a dir els dies de la setmana en mpongwe, una de las més de 40 llengües que conviuen en Gabón i a la que les previsions més optimistes atribueixen uns 4.000 parlants. Els seus oients potencials es compten ara, no obstant això, per milions.

            La idea, com la dels nombrosos recursos online d’altres organitzacions similars, és convertir al potencial enemic en aliat: la UNESCO ha alertat en diverses ocasions del perill per a la uniformització cultural que suposa Internet, on el 90% de continguts s’escriuen en només una dotzena de llengües. I és que la Xarxa reflecteix el que és la Humanitat. "Jo crec que al voltant d’un 50% de les llengües actuals no arribaran al segle XXII", assenyala Carme Junyent des de la Universitat de Barcelona. Aquesta professora de lingüística és una de les pioneres de l’estudi de llengües amenaçades en l’Estat espanyol. En 1992, creà juntament amb uns alumnes el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades.

Junyent, a qui costa localitzar al telèfon en el seu despatx, descriu una activitat frenètica que els ha portat a inventariar unes 300 llengües amb presència en Cataluña, del català fins a cinc varietats de xinés aportades per la immigració. Un treball desbordant en un grup de tan sols set persones que nasqué per a promoure l’estudi de llengües oblidades en la facultat. "Fracassem rotundament en aquest sentit", reconeix sense semblar massa nostàlgica, "en canvi hem descobert que en Catalunya es parlen moltes llengües i es porten a cap iniciatives que les dignifiquen".

Intrínsecament multilingües

            Les paraules vergonya i dignitat sonen contínuament en boca de les persones que saben com moren les llengües. Com el seus parlants les maten per vergonya a usar-les en públic. Cóm la pressió d’una altra llengua dominant els fa creure que la seua és menys digna. Sobre aquestes situacions va rebre una inesperada lliçó Grinevald quan estava casada amb un "americà monolingüe" i vivia als EE UU. Un dia, el seu fill major s’emprenyà amb ella en eixir del col·legi per parlar-li en francés davant dels seus companys. La solució fou ampliar el seu horitzó: "Quan compliren quatre i sis anys m’emportí els meus fills a França i veieren que allà tothom parlava francés. Veieren que jo no era una boja, sinó francesa".

            "Hi ha una petita fal·làcia: tothom pensa que és millor parlar una llengua per a comunicar-se, però hi ha casos que contradiuen açò" assenyala Iraide Ibarretxe, professora de la Universitat de Saragossa, en la qual organitzà aquest mateix any un Curs de llengües en perill de desaparició i processos de revitalització. Les contradiccions són fonamentalment dues: la tendència de les llengües a diversificar-se quan creix la comunitat de parlants -"¡l’esperanto té varietats!"- i les capacitats cognitives de l’ésser humà, que es "intrínsecament multilingüe" com ho mostren els habitants de països com Índia o Papúa-Nova Guinea, on tothom se’n serveix de diverses llengües.

            Ibarretxe, que es bilingüe en castellà i euskera, conta que el curs partí de la idea d’un altre professor coordinador, Alberto Hijazo, en entrar en contacte amb les llengües indígenes de Califòrnia, però el seu contingut s’adaptà a la situació espanyola. "En Saragossa estava el maremàgnum de la llei autonòmica de llengües, hi havia molta desinformació i es pensà que podia ser interessant". L’aragonés, amb uns 10.000 parlants, és una de les quatre llengües de l’Estat espanyol que apareixen en el Atlas de la UNESCO de llengües en perill, juntament amb l’asturià, l’aranés i l’euskera. Tant Junyent como Ibarretxe alerten que aquestes iniciatives emmascaren una diversitat lingüística major. Per a Grinevald, que es considera "mig baturra" perquè aprengué castellà en Saragossa i estiueja a Catalunya des de fa quatre dècades, el problema de la defensa de llengües minoritàries en Europa va més enllà: "És interessant que no es tradueix en una solidaritat amb les llengües americanes, és una batalla entre elits europees".

 

Hola de nou! Una vegada més els Amics del Corral de Rafel ens ofereixen una Nit de Sant Joan (la segona) molt especial.

Ací teniu l'esdeveniment al Carallibre 

Impasse

Volem dir: punt mort. El dilluns farem dos anys de bloc i hem arribat a un punt mort del que trigarem a eixir una mica. Demanem disculpes i esperem poder dedicar-nos-hi aviat una altra vegada.

Hem començat a treballar i no podem acudir a tot, així que si teniu una mica de paciència ens tornarem a llegir aviat (cap a finals de juny). Gràcies per tot.

No podem atendre el bloc com desitjaríem pels molts treballs que anem fent del PostGrau, així que, a poc a poc, anirem escrivint i a veure si podem posar al dia tot el que ens queda per comentar.

   El primer de maig passat, vam assistir, com des de ja fa molts anys, a la manifestació del dia internacional dels treballados i treballadores. Segons els nostres càlculs, (mai no et pots fiar de cap comptabilització) unes 10.000 persones ens manifestàrem en un ambient de reivindicació i de festa. Hem de fer notar que la quantitat de manifestants, tot i ser respectable, deixa molt a desitjar. Amb la crisi que estem patint (i que sempre anem a pagar els mateixos) València hauria d'haver estat plena de gent reclamant els seus drets laborals, i si les mesures preses per Zapatero els darrers dies, hagueren estat preses abans d'aquest dia, de segur que n'hauríem sigut molts més. Com sempre, ha d'haver un atac directe a un gran nombre de treballadors i treballadores per a que aquests reaccionen.

Una altra cosa que no ens va agradar gens, en arribar al final de la manifestació, van ser els diferents grups que es van anar formant (1.-CC.OO. i UGT; 2.- STPV; 3.- COS; 4.- CGT; 5.-CNT , que per cert no sabem on es van reunir) per llegir, cadascun d'ells, els seus propis manifests, cosa que deuria agradar a la dreta que ens governa: divideix i venceràs. Si en compte de fer un front comú a la causa treballadora, anem fent escissions particularistes, malament, no anirem enlloc. Pregaríem als sindicats i partits d'esquerra que feren un front comú per defensar els interessos dels més desafavorits, que es deixessin d'enfrontaments que a l'únic que beneficien és a la dreta carca. Com es fa? Posant al davant les prioritats de la classe treballadora, deixant de banda enfrontaments pel poder, afavorint la participació ciutadana en les decisions que els concerneix,... que reflexionen una mica, perquè a aquest pas no sabem on podem acabar.

    El mateix dia, primer de maig, ja per la vesprada-nit és va convocar la 5na Intercomarcal Cabotista, a la qual havíem promés anar, però malgrat tots els intents per aconseguir vehicle que ens traslladés a Benifairó de la Valldigna, finalment ens quedaren al poble. I com no vam anar no us ho podem contar, però hi ha amics que sí van poder anar i ells ens ho conten, a vosal3 i a nosal3.
Ací està el primer enllaç i ací el segon. 

   Bé, ens queda pendent resumir la taula rodona "Música, llengua i país" que l'SPL va oferir-nos al Col. Major Lluís Vives de València el dijous 6 de maig, el sopar-xerrada d'anit al casal del Bloc Jaume I de l'Alcúdia, amb Jordi Davó: "El provincianisme, un mal antic", i a més, la columna de llibres llegits que tenim ací al costat i que amenaça cobrir-nos amb una allau si no fem aviat les ressenyes. Però primer és l'estudi, que ja s'està acabant el curs i encara ens queda molta feina a fer. Moltes gràcies per les vostres visites i seguirem, dintre de les nos3 possibilitats, oferint-vos els nos3 comentaris.

Us recordem que el dijous, a les 21:30 hores soparem i, en acabar, veurem i comentaren la pel·lícula "El tren de la memoria", documental sobre la nostra emigració a Europa als anys seixantes i setantes. Us adjuntem l'enllaç al vídeo per a que us animeu a participar, hi accedireu clicant damunt del cartell.

   Us copiem el correu que ens ha enviat l'octubre CCC al Carallibre. Una bona notícia que posa les coses al seu lloc:

El reconeixement, però, el fa amb un circumloqui i evitant anomenar-la 

(remet a un decret de l'Estat)

Acció Cultural i l’STE-PV (les associacions autores dels recursos judicials que han motivat les 35 sentències guanyades a la Conselleria) valoren el fet com un èxit

La Conselleria d'Educació ha acabat per admetre la realitat de la unitat de la llengua i reconeix en la convocatòria d'oposicions als cossos de mestres i professors la llicenciatura de Filologia Catalana per a acreditar el coneixement de valencià. 

Després de quasi 30 sentències del Tribunal Superior de Justícia valencià i del Tribunal Suprem, (les darreres, amb repetides imposició de costes), el conseller Alejandro Font de Mora ha signat dues resolucions en què, entre les titulacions que eximeixen de fer la prova de valencià, figuren les llicenciatures “que disposa l'annex del Reial Decret 1954/1994, de 30 de setembre”, decret que només recull Filologia Catalana per a matèries connexes amb la llengua pròpia.

En les resolucions només se citen pel seu nom les caduques llicenciatures de “Filosofia i Lletres, divisió Filologia (Filologia Valenciana)” i “Filologia, Secció Hispànica (Valencià)”, que fa més de 15 anys que són obsoletes i que, en qualsevol cas, van quedar homologades i substituïdes per la vigent llicenciatura de Filologia Catalana, segons l’esmentat Reial Decret 1954/1994. A més, l’àrea de coneixement de Filologia Catalana és des de fa més de 25 anys (Reial Decret 1.888/1984, de 26 de setembre) l'única àrea existent i l'única vigent i reconeguda per l'Estat.

El 1997 el Tribunal Constitucional ja va establir (sentencia 75/1997) que “català” i “valencià” eren denominacions equivalents i plenament constitucionals per a referir-se a la llengua pròpia i que “català” era el nom acadèmic de la llengua que l'Estatut anomena “valencià”. Des d'aquell pronunciament, totes les successives sentències del TSJCV i el Tribunal Suprem han recordat al Govern valencià que “aquella llicenciatura [de Filologia Catalana] avala sobradament el coneixement de la llengua d'aquesta comunitat, denominada oficialment ‘valenciana’ en el seu Estatut d'Autonomia i acadèmicament, ‘catalana’”.

Malgrat això, en totes les convocatòries d'oposicions, el Govern valencià del PP ha persistit a ignorar la legalitat i ha evitat esmentar Filologia Catalana, seguint el procediment contrari al normal en les lleis: no cita la titulació vigent (Filologia Catalana) i, en tot cas, indirectament les titulacions obsoletes, sinó que només esmenta les llicenciatures ja caduques, que no contenen el nom “català”. Ara, continua fent el mateix, però en previsió de més sentències contràries i de la reacció dels tribunals davant la seua rebel·lia a complir la llei, afegeix el circumloqui “sense perjuí del que disposa l'annex del Reial Decret 1954/1994”.

Acció Cultural del País Valencià i el Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià – Intersindical Valenciana, juntament amb les universitats públiques valencianes, han hagut d'interposar recursos a cada convocatòria contra les resolucions del Govern valencià que no sols conculcaven la legalitat sinó que sobretot anaven contra les universitats valencianes i contra els estudis de molts valencians, que no eren reconeguts per la mateixa Generalitat que els hauria de potenciar com a la llengua pròpia. Ara, després de tantes sentències, es feliciten perquè el Govern valencià reconeix el seu error i canvia de rumb i l'animen a assumir amb normalitat el respecte per la llei, per la ciència, per la universitat i pels interessos dels mateixos valencians.

Davant d’aquest fet, Acció Cultural del País Valencià valora:

1.- Que aquest reconeixement és un èxit del treball realitzat per la nostra entitat i el sindicat STE-PV, en el sentit dels recursos presentats davant cadascuna de les convocatòries de la Conselleria que no reconeixien la titulació de Filologia Catalana com a vàlida per acreditar coneixements de valencià.

2.- Que aquest reconeixement continua el procés de fracàs del secessionisme impulsat per sectors de la dreta i de progressiu avanç del reconeixement de la unitat de la llengua i de la denominació de català al País Valencià. En aquest sentit, cal recordar l’intent de la consellera Cabanes d’imposar una gramàtica secessionista, durant la transició, que ha acabat amb l’acceptació unànim de la gramàtica estàndard unitària en base a les anomenades Normes de Castelló de 1932, que parteixen de l’assumpció del fet que el valencià és una variant dialectal de la llengua catalana. Som també lluny d’aquell famós “mig ambient” en els rètols d’una conselleria del primer govern valencià de PP-UV. Ara, ja assumida la gramàtica unitària i estàndard per part del Govern valencià, ha hagut d’assumir la validesa de la titulació de Filologia Catalana.

3.- Tanmateix, aquest és un reconeixement forçat, imposat per 35 sentències que el Govern valencià no pot continuar incomplint si no vol caure en un possible delicte de prevaricació. És per això que Acció Cultural es mantindrà vigilant perquè, a partir d’ara, totes les convocatòries incloguen el reconeixement de la validesa del títol de Filologia Catalana. També continuarem treballant perquè en un futur aquest reconeixement siga explícit.

4.- Acció Cultural valora a més la importància de disposar de 35 sentències favorables a la unitat de la llengua i a la legalitat de la denominació “català” també al País Valencià, pel que significa de base jurídica en favor de la llengua. I això ha estat possible precisament gràcies a la tossuderia del Govern valencià en no voler reconèixer la unitat de la llengua i la ineficàcia dels seus intents d’impedir-ho jurídicament.

5.- Acció Cultural entén que, donada aquest base jurídica i la perspectiva del fracàs continuat de tots els intents del secessionisme per crear una separació inexistent entre el català i el valencià, el Govern valencià hauria de reconèixer ja de forma pública el fet de la unitat de la llengua i començar a treballar positivament per la normalització i extensió de l’ús social de la llengua dels valencians. I ara té una oportunitat magnífica per a fer-ho, davant el debat a les Corts Valencianes del projecte de nova llei de la funció pública valenciana, al qual nombroses entitats, sindicats i partits hem demanat que es contemple l’anomenat requisit lingüístic per al funcionariat i, per tant, que els funcionaris de la Generalitat puguen atendre els valencians en la seua llengua. 

Finalment, Acció Cultural es referma en la seua decidida voluntat de continuar treballant per la llengua dels valencians de manera constructiva i positiva, avançant en el seu reconeixement jurídic i institucional gràcies a la tasca del nostre Servei Jurídic, i s’ofereix a tots els valencians per denunciar totes les situacions de discriminació lingüística que es puguen produir.

   Una nova actuació, de la qual no vam poder avisar-vos perquè ens assabentàrem el mateix dia, al teatre la Clau de l'Alcúdia. Beatriz ens va contar/cantar el seu viatge a l'Índia i Nepal i ens va deixar encisats amb les seues històries i cançons. Us deixem el vídeo que dóna nom al seu disc, Sauraha,  i un parell d'enllaços, un del seu bloc, soloelamadoproduceamor i del seu Myspace