Sembla que els jutges s’han entestat a rematar la feina iniciada pel
Decret de Nova Planta. De fet sembla que, fins i tot, ja han decidit que poden
prescindir de les recomanacions de l’Abat Vivanco, secretari del Consejo de
Castilla, quen recomanava que "pondrá
el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las
providencias mas templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que
se note el cuidado". Ja fa
temps que ens hem acostumat a la seva incapacitat, no sé a què podríem
atribuir-la, per articular una sola paraula en català o per escriure-la. Però
el cas de la Saïda Saddouki, una intèrpret i traductora nascuda al Marroc de
l’amazig i l’àrab, que l’any 2007 es va creure que es podia viure normalment en
català i va cometre la imprudència manifesta de parlar en català a la Guàrdia
Civil, ha vist com era condemnada a una multa de 900 euros per mentir i voler
difamar el Cos Benemèrit. No només s’haurà d’empassar que la tractessin de mora
catalana, sinó que haurà de pagar per denunciar-ho.
La caverna mediàtica i política ataca, una vegada més, la llengua
catalana a l’ensenyament sense cap mena de contemplacions. Com sempre la
reacció nostrada parteix d’un acomplexament digne de millors causes: que si els
nens saben les dues llengües, que si el model està avalat per Europa... Amb els
jocs de mans conceptuals de sempre, sense agafar el bou per les banyes ni
rectificar bajanades com la dels nens d’Olot que havia usat el mateix conseller
Maragall. La imatge que es genera és la d’una comunitat lingüística, la nostra,
a la defensiva eternament, sense ser capaç de defensar una política lingüística
més decidida que pateixi del fet que la llengua dels Països Catalans és el
català i, per tant, ha de ser l’hegemònica i de relació social, que les altres
llengües, les que siguin, també hi són, però que si ocupen el lloc de llengua
de relació i cohesió social, interfereixen el procés de normalització de la
llengua catalana i ens aboquen a un conflicte lingüístic, en què de fet ja ens
trobem instal·lats, que és probable que ens porti a la substitució de la nostra
llengua. I això, llei d’educació catalana a banda que, per cert, no seré jo qui
la defensi, ja fa temps que ho diuen els nostres sociolingüistes, des del
Manifest de la revista Els Marges, aparegut el 1979, amb el títol Una nació sense estat, un poble sense
llengua, fins al moment actual, amb diferents documents, entre les quals
destacaria la declaració de l’Institut d’Estudis Catalans sobre l’Ús social de la llengua catalana,
apareguada el 2004. Tot això sense fer esment detallat dels diferents treballs,
articles i declaracions de lingüistes de la solvència intel·lectual de Joan
Solà, Josep Murgades o Modest Prats. Potser la base principal del problema rau
en el fet que, des del liquidacionisme lingüístic es construeix un discurs
banal, immediat, demagògic i cridaner (ja sigui en versió blavera, pepera,
babèlica, filosocialista...), al qual s’hi oposa un discurs acadèmic i
científicament impecable, per part dels nostres intel·lectuals, que és el que
els toca, sigui dit de passada, però poruc i ambigu per part de la nostra
classe política, que és el que ens perd en la gestió de la política
lingüística.
Des del passat dia 23 de juny que tots ens hem fixat, potser massa, en
el manifest que han signat una colla d’autoproclamats intel·lectuals, els
espanyolistes de sempre vaja, en favor d’allò que en diuen la llengua comú. De
fet, semblaria que no hi ha res de nou, si no fos que els punts de partida que
usen són diferents als d’altres manifestos contemporanis per l’estil. Per
contra, des de Sant Jordi circula el manifest Català, llengua comuna, signat per una vintena d’entitats culturals
representants de la població immigrant a Catalunya, que representa una via de
treball positiva per al futur del nostre país, la nostra llengua i la nostra
cultura.
Aquests darrers dies hem vist com a l’entorn del català en passaven de
tots colors. Hi ha hagut cinc esdeveniments que tenien relació amb l’estatus
legal o l’ús de la nostra llengua arreu del territori: una sentència del
tribunal superior de justícia, una reforma constitucional francesa, una roda de
premsa del Barça, el desplegament de la tercera hora de castellà a primària i
els exabruptes del director general d’Air Berlín.
Aquesta pregunta no és
fàcil de respondre. Si fem cas de la normativa vigent, ja sigui la Llei de política
lingüística o les Instruccions de curs dels darrers anys(que
anualment publica el Departament d’Educació), la llengua de l’ensenyament en
tots els nivells i àmbits dels centres educatius ha de ser el català.
L’enunciat és prou clar i entenedor per a qui els hagi d’entendre i fer
aplicar. Fins i tot es disposa d’unes eines per a fer-ne un seguiment prou
exhaustiu: les declaracions horàries que fem tots els professors dels centres educatius,
en què se’ns demana cada curs amb quina llengua impartirem les classes.
