Aquest proper divendres fem l’acte d’inici decampanya d’unes eleccions especials, adjectiu recurrent que afegint el qualificatiu d’importants, ja tenim els tòpics de cada vegada. Per què són especials? Perquè una bona companya, una persona que estima la vila  Ripoll i comarca, encapçala la llista per la circumscripció de Girona, la Teresa Jordà. Per què són importants? Perquè són les primeres eleccions on Esquerra Republicana encara amb la nova direcció, sota la presidència de l’Oriol Junqueras; i també amb una coalició amb tres potes (especialment Reagrupament) que alguns havien estat companys nostres.

Bé, per aquest motius i molts d’altres... com per exemple, aconseguir una diputada clarament independentista al Congreso per Girona, o barrar que el PP n’obtingui un; us convido a l’acte a la sala Marià Font, al soterrani de la Lira de Ripoll a les 8 del vespre. Parlaran l’Ignasi Planas, la Teresa Jordà i l’Oriol Junqueras.

He escoltat en molts moments, per part de polítics de “primera línia” (de foc?),una coartada perfecta per evitar un pronunciament favorable sobre una qüestió concreta, és habitual sentir expressions com “...aquest posicionament, aquest objectiu, al no aconseguir-se, generaria frustració al poble de Catalunya”.Insisteixo, ho he escoltat moltes vegades i de boca de tots els colors de l’arc de Sant Martí polític. D’uns més que d’altres, també és veritat!. Expressions que van precedides d’un, per exemple, “jo penso que això pot arribar ser bo, però com que no sabem segur si ens ho donaran, o si ho  aconseguirem, no podem ni plantejar-ho, perquè sinó generem frustració a l’immadur (això ho dic jo), poble de Catalunya...”. Em permeto fer-hi alguna reflexió. ////seguiu////

Aquests dies hem realitzat les trobades prèvies al Congrés Nacional d’Esquerra, el 26, a través de la Vicesecretaria general de coordinació interna i acció electoral. Han estat sessions divulgatives del congrés, que serveixen per recordar dates, mètode i objectius; però també hi ha hagut un apart de sessió participativa precongressual, amb quadres territorials i militància, a criteri de cada òrgan territorial. Jo personalment, he assistit a Badalona pel Barcelonès Nord; a Solsona, pel Solsonès; a Balaguer, per la Noguera i Pla d’Urgell; a Vic, per Osona; a Tàrrega per l’Urgell i Segarra; a Salt, per les comarques de Girona; i Lleida, pel Segrià i Garrigues...////seguiu//// 

 El 7 de novembre de 2009 era triat pel Consell Nacional, reunit a Perpinyà, nou Secretari d’Organització d’Esquerra. Al cap d’uns dies escrivia això, un bon resum de com havia anat el procés, i sobretot de la responsabilitat que suposava acceptar el compromís. És curios, llegir al cap de 19 mesos coses com les que deia en aquell moment “(…) De fet, m’he compromès amb el president i secretari general del partit per un període d’un any, després d’aquest temps valorarem la possibilitat d’allargar el compromís, o no;  que per aclarir-ho aquí, no és remunerat econòmicament. El compromís fa una mica de vertígen, pel fet d’ocupar la secretaria d’organització,  que per si sola té una important càrrega, i amb una alta dosi de musculatura pel partit, no és una secretaria qualsevol. Formar part de l’executiva nacional del partit, de l’històric partit d’ERC em fa sentir orgullós, honorat i amb una alta responsabilitat. Per tant, abans d’acceptar la proposta ho he mesurat amb el poc temps que he tingut, i m’hagués agradat comentar-ho amb algú més, però no ha estat possible. (…)” ////seguiu////

El passat dimarts, a Badalona, vam començar l’experiència del debat precongressual d’Esquerra. En el reglament que va aprovar el Consell Nacional del partit aquest 18 de juny, es va acabar validant una idea que quanva sorgir de la ma d’en Quim Puig, la vam veure com una oportunitat per fer una cosa diferent a altres ocasions. Una visió encara més participativa i transparent, qualitats que en els moments que estem, a la nostra militància podria anar molt bé.

-       

Aquest dissabte vaig assistir en representació de la direcció nacional, i com a Secretari d’organització d’Esquerra Republicana deCatalunya, a la presa de possessió de l’alcalde de Manlleu, que en principi,ostentarà la presidència durant aquest mandat municipal. Per raons evidents, des del 1995 havia només assistit a la de Sant Joan de les Abadesses.  A més, va ser un plaer ser a la “capital del Ter”,  ja que amb l’alcalde Pere Prat, que ho és des del 2003, m’hi uneix amistat i sobretot respecte ireconeixement a una manera de fer. Manera de fer paradigmàtica de molts dels valors que en els electes locals del meu partit, però també del país, voldria. En Pere Prat és una persona de llarga trajectòria municipal, ha estat governant com a tinent d’alcalde, ha estat regidor a l’oposició i amb aquest, en seran tres els mandats com a alcalde. A més, el 1999 quan jo vaig esdevenir alcalde de Sant Joan, va ser una persona important i necessària pel grup, alhora d’estructurar l’inici del mandat i marcar una part del objectius, que com a grup municipal ens posaríem, sobretot pel que respecte a la desordenada àrea econòmica o interna de l’ajuntament. ////seguiu////

Aquest dijous m´han publicat aquest article d'opinió al setmanari El Ripollès. Setmanes enrere escrivia en aquest mateix mitjà,amb la intenció de posar en valor i reconèixer totes les persones que durantles properes setmanes prendran la seva decisió “d’anar a llistes” municipals,d’implicar-se en projectes polítics locals, dedicar part del seu temps aservir, des del govern i des de l’oposició, als seus veïns. Avui em ve de gustposar i reclamar també un tracte “just” als partits polítics. Sí!, als partits. Un partit polític és una organització política, que s’engloba dinsuna ideologia determinada amb l’objectiu de representar-la  en algun tipus d’elecció. La democràciaels ha encarregat un rol, un paper, importantíssim. Els partits en unademocràcia solen informar sobre els seus objectius. Són necessaris per practicar,representar i utilitzar el sistema que ens hem dotat els ciutadans lliures pergovernar-nos. Sóc conscient que els partits polítics tenen “mala peça al teler”en una part de l’opinió pública, que intenta explicar que part dels nostresmals tenen a veure amb aquestes coses rares que són els partits. Algú diu “quevetllen pels seus interessos, que no volen o deixen... que necessitenfinançar-se de forma il·legal, que coarten la llibertat de la gent que hientra”, talment com una secta... L’aparició dels partits de masses, més omenys, com els tenim entesos fou a finals del segle XIX i sobretot durant elXX. ////seguiu////

A espatlles de gegants... és un dels materials que s’ha editat per celebrar els 80 anys d’Esquerra Republicana de Catalunya aquesta setmana. Algú deia aquests dies que l’objectiu d’aquesta celebració i sobretot del congrés, el número 26, que haurà d’afrontar Esquerra aquest octubre, ha de servir per fer del partit més vell el partit més nou, segurament és aquí on hem d’arribar i estic convençut que ho aconseguirem.

 Quant fa unes setmanes el secretari d’imatge i comunicació ens ensenyava aquest vídeo, ens explicava que l’expressió “a espatlles de gegants” és producte d’una versió, que el científic Isaac Newton, aconsegueix que faci  fortuna com expressió en una carta que envia a Robert Hook. Newton li explica, que si li ha estat possible anar més enllà, veure-hi més lluny malgrat les adversitats, ha estat perquè estava assegut sobre les espatlles de gegants, gegants com a metàfora del pòsit acumulat de totes les persones que l’havien precedit. Així, és també el nostre partit. Un cúmul de persones que literalment han deixat la pell, per aconseguir un país més just i lliure. Així és com la gent d’Esquerra encarem aquesta nova etapa de readaptació del partit a les necessitats del país. Per cert, porta oberta!

Aquestes darreres dues setmanes, m’ha tocat fer treball intens com a Secretari d’organització d’Esquerra. Per una banda, la dedicació pròpia i com a membre de l’operatiu de municipals, el comitè que té l’encàrrec de treballa de cara a les eleccions municipals del proper 22 de maig; i per l’altra, la tasca de representació a dos congressos comarcals d’elecció de presidència i permanent comarcal, la del Baix Camp i la del Bages, així com l’inici de la precampanya a Sant Cugat del Vallès. Conclusions, lògiques, d’aquests dies: hi ha partit, i allà on és més fort, més present, més viu; el país té més números de ser igual de fort, present i viu, segurament no en una relació directa estrictament, però sí molt intensa. Esquerra com a eina, com a partit polític, que ens fa falta per treballar per la consciència de l’alliberament personal-mental de molta gent, i també per alliberar el país, ras i curt.////seguiu////

El proper dia 22 de maig els ciutadans del Ripollès tindrem l’oportunitat d’escollir els representants més directes i pròxims, els regidors i regidores municipals, que durant quatre anys els encarregarem que vetllin per la gestió del nostre ajuntament. Persones que assumeixen el repte de “presentar-se”, i que demanaran la confiança, el vot, per ser-ne dignes representants. Vull posar en valor, valorar, aquest fet. Hi ha persones, que en aquests moments complicats per l’economia de moltes famílies, també de les administracions, assumeixen el repte d’intentar millorar el present i futur més pròxim. De totes les opcions, de tots els partits. Com a societat, hem d’estar agraïts que hi hagi gent que vulgui dedicar una part del seu temps, energia, esforç, en benefici de la cosa pública, i en particular dels nostres ajuntaments. ////seguiu////

Us recomano aquest vídeo editat per Esquerra Republicana de Catalunya, que forma part d’una sèrie, que il·lustra alguns canvis dels quals el partit n’ha estat protagonista i responsable en aquests 7 anys de govern. Són dues persones, o avatars, on un d’ells representa l’any 2003, i l’altra, és l’any 2010. Aquest va sobre la supressió de l'impost de successions pel 94% de casos a partir de la seva aplicació.

Esquerra havia defensat, d’una forma general i global, l’impost de successions per raons d’equitat. Sobretot perquè era un impost que tenia relació amb la capacitat de pagament i per permetre tenir un rol o factor redistributiu. Malgrat tot, l’evolució i modificacions d’aquest impost havien anat mutant una part substancial d’aquests objectius, i sobretot desvirtuant el principi d’equitat. És així com Esquerra va promoure una revisió d’aquest impost, lluny de la seva supressió però també molt pròxim a fer-lo “més just”. Entenc perfectament que una part de la nostra societat està lluny, encara, de la defensa de la fiscalitat com a binomi de tenir uns bons serveis públics i el manteniment d’un estat del benestar òptim. Per tant, sóc conscient que encara falta molta pedagogia de la contribució, via fiscalitat, per tal de ser més madurs i musculats com a societat. La pregunta és malhauradament recurrent a la nostra societat: “a qui li agrada pagar impostos?”. Per tant, aquest pedagogia contributiva, és encara més necessària en aquests moments de crisi i d’enfonsament del ingressos a les administracions. Per aquest motiu, Esquerra va proposar i liderar una reforma en profunditat de l’impost. Per exemple, fixant un mínim exempt que deixés fora els patrimonis més baixos, un factor que beneficiés sobretot als familiars directes, exhimir la transmissió per als patrimonis familiars, o inclús la modificació de l'impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) per evitar la doble tributació.

Bàsicament, corregir injustícies del passat i retornar aquest impost a la naturalesa pel qual havia estat estipulat i creat, fent-lo més equitatiu.

Aquest diumenge s’inaugura l’exposició itinerant de Francesc Macià, produïda i gestionada per la Fundació Josep Irla, a Camprodon. En concret, al Museu de la retirada del carrer València de Camprodon, una iniciativa privada de dues persones de la vall que durant anys han anat recollint material, vivències i molts records d’un dels punts d’exili que va tenir el país, el coll d’Ares al Ripollès. L’exposició de Macià ja ha estat exposada durant 15 dies a Ripoll, on el president d’Esquerra Republicana de Catalunya, en Joan Puigcercós la va inaugurar. Entre d’altres, em va agradar les paraules de Puigcercós, dient que aquesta funció, la de promoure i divulgar les trajectòries vitals, polítiques de persones com Macià, sí que és feina d’una fundació d’un partit polític, no com altres pràctiques (per dir-ho suau) que ens tenen acostumats altres fundacions lligades a partits polítics de suposat prestigi… s’entén tot sense necessitat d’explicar gaire res més. ////seguiu////

Més de 150 persones soparem aquest divendres amb el president d'Esquerra i candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya. Amb aquest acte comencem la precampanya de les eleccions del Parlament de Catalunya al Ripollès. Una excel·lent resposta de la gent que ens anima a pensa i voler un país de gent valenta.

Ahir, just quan el ministre espanyol Gorbacho advertia que la independència de Catalunya no seria gens amistosa, i fins i tot, traumàtica, amb una clara voluntat d’atemorir. Espantar fent palès aquests tics no prou democràtics, d’una democràcia espanyola que és de baixa intensitat. Doncs bé, just quan un ministre espanyol parla de la possibilitat d’independència de Catalunya, no ocultant-la com una ferma possibilitat, el primer ministre britànic, David Cameron, desafiava a l’Scottish National Party (SNP) a convocar un referèndum sobre la independència d’Escòcia. Cameron diu a la mateixa entrevista, que ell no vol la independència, i que està disposat a lluitar per la unió, amb un demagògic exemple, com el fet de destruir la família, i que la majoria vol viure en família i no trossejar-la. En tot cas, cal recordar que el ministre principal d’Escòcia, Àlex Salmond, i l’SNP –no sense oposició interna- han decidit ajornar el referèndum per a la propera legislatura, atès que no compten amb la majoria suficient al Parlament autònom de Holyrood, per l’oposició de laboristes, liberaldemòcrates i conservadors. De fet, les declaracions del premier britànic han servit pel govern i pel mateix SNP,  per demanar que si vol el referèndum, doni les ordres als 17 diputats conservadors al parlament escocès perquè hi donin suport i no el bloquegin. "If Mr Cameron wants a referendum he should be calling on Annabel Goldie (líder partit conservador a Escòcia) to support one instead of blocking it." ////seguiu////