jaumemarva |
diumenge, 14 de juny de 2009 | 17:07h
Dissabte, deu de la nit, Teatre Municipal. Començava l’esperat concert de Joan Miquel Oliver, el popular lletrista d’Antònia Font, que ens venia a presentar la seua poc coneguda carrera d’artista en solitari. El cantant mallorquí va ser fidel al seu paper d’artista incomprés i tímid. Com aquell que s’ho passa molt bé a l’escenari, però que és molt vergonyós i li costa comunicar a la gent la seua felicitat. Un rol molt ben estudiat i que va seguir al peu de la lletra en un concert on no va dirigir-se al públic fins que ja havia tocat mitja dotzena llarga de cançons.
Va ser llavors quan va decidir traure’s l’espina que tenia clavada amb Balaguer, i explicar-nos l’accident que havia patit el bateria que l’acompanyava, l’any passat a la Transsegre. Tots recordàvem que la gran tormenta que hi va haver el divendres va obligar a suspendre el concert d’Antònia Font, però no tots sabíem que el bateria Pere Manel Debon va patir un accident que el va hospitalitzar i el va tindre de baixa durant dies. Va ser com una mena de catarsi, una reconciliació amb la ciutat. Després de la confessió, Oliver va fer veure com si anés perdent la por i anés agafant confiança amb el públic, fins a acabar recitant-nos sonets escatològics des de l’escenari.
Malgrat aquesta parafernàlia de paio introvertit i raret, Joan Miquel Oliver va fer un concert dinàmic i amable, repassant el seu darrer àlbum, ‘bombon mallorquin’, potser el més trist que ha fet, però també interpretant cançons seues ja populars com ‘surfistes en càmera lenta’, ‘m’encanta París’, ‘Hansel i Gretel’ o ‘sa núvia morta’. I perquè no fos dit, va acabar els visos amb un tema d’Antònia Font, el ‘tu m’entens’. Amb una posada en escena intimista, acompanyat a l’escenari només amb la seua guitarra i dos músics, va anar desgranant un repertori a mig camí entre la cançó d’autor i el pop d’influències electròniques, tot impregnat del seu univers particular, sempre original, que va dels marcianets i polos de llimona a tente i al naranjito.
En definitiva, tota una oportunitat de gaudir a Balaguer d’un músic de primera fila, una cosa no gaire habitual a la nostra ciutat. I és que Oliver forma part dels grans noms de l’escena musical del país, a la vora d’artistes i grups com Mazoni, Marc Parrot, Manel, Sanjosex, Mishima, Roger Mas o Quimi Portet. Una escena independent de primer nivell, que fa que ens trobem ara mateix en un molt bon moment de creativitat dins del panorama musical català. Oliver, però, és un artista diferent, i a Balaguer ho vam poder comprovar: va fer xalar els convençuts i va seduir els curiosos, però als incrèduls els va deixar d’allò més indiferents.
Imagineu-vos per un moment que us demanen que planifiqueu les necessitats de futur d'una ciutat: estudiar els seus punts forts i punts dèbils per detectar oportunitats. Trobar els trets diferencials a potenciar, oportunitats que no tinguin les altres ciutats, i al mateix temps, corregir tendències que considereu que poden ser perilloses.
Comencem! Posem per cas que cap de les vies importants de comunicació passen a prop d'aquesta ciutat: això voldrà dir segurament que haurem de descartar, ja d'entrada, impulsar la instal·lació a la ciutat de grans empreses, d'indústries dites tradicionals, pels costos que aquesta mala comunicació ocasionaria. Clar!
I imaginem que aquesta població s'està convertint en una ciutat dormitori, perquè es troba a 20 minuts de la capital econòmica de la zona, que és una població deu vegades més gran, i per tant, on cada matí van a treballar molts veïns de la ciutat objecte d'estudi. Ser ciutat dormitori no és necessàriament dolent: obre tot un ventall de possibilitats per convertir-la en la millor de les candidates a ciutats dormitori de la zona: impulsar l'oferta cultural i lúdica, impulsant el teixit associatiu, crear tot un munt d'equipaments esportius, guarderies, escoles i instituts, parcs i zones verdes...
Si ens trobem en una comarca d'interior el sector primari hi tindrà un pes destacat, i per tant caldrà impulsar totes les iniciatives que vagin en la línia de transformar en el propi territori el producte agrari o ramader fins que arribi al consumidor final: si hi ha vinya crear bodegues, si hi ha olives crear molins d'oli, si hi ha ametlles pastisseria o indústria dels tarrons, si hi ha vacum cooperatives lleteres... i així amb la carn, la horticultura, la fruita... tot impulsant una comercialització basada en la creació de marca, una marca associada al territori i a la qualitat, que no vol competir en preus en un món globalitzat.
Més coses: en aquesta ciutat imaginària la població s'està envellint. Per tant, caldrà dotar-la d'uns serveis socials potents, que alhora ens serviran per acollir la nova immigració. Aquesta tendència, però, l'haurem de mirar de corregir, tot mirant de crer nous llocs de treball perquè la gent jove amb talent no hagi d'anar a viure a fora, i al mateix temps, atreure'n de nova. Iniciatives com la creació de vivers d'empreses, impulsar l'esperit emprenedor i afavorir l'auto-ocupació, impulsar xarxes sense fils o de fibra òptica són algunes de les iniciatives que es podria mirar d'impulsar. I parlant d'economia, haurem de potenciar el teixit comercial i donar suport a les petites i mitjanes empreses familiars d'una forma decidida.
Com que no tenim clar que amb això n'hi hagi prou, decidim que apostarem -per exemple- per les comunicacions, la formació i la creativitat. Mirarem d'impulsar a nivell local o comarcal ràdios, teles, portals, revistes... i al mateix temps crear escoles d'idiomes, mirar de portar alguna facultat de la universitat més propera, vetllar per l'excel·lència dels centres educatius, afavorir petits negocis basats en el disseny, la creació...
Anem acabant: posem per cas que aquesta ciutat té un cert interès paisatgístic, hi passa un riu que embelleix l'entorn, té un tossalet amb una església o castell al damunt que li dóna un caràcter i personalitat diferenciada. També hi trobem carrers i cases antics, posem que medievals, fins i tot alguns porticats, alguna església, claustre o convent són romànics, o gòtics, o barrocs, o de tot una mica. Déu n'hi dó! I per si no n'hi hagués prou, la població ha protagonitzat alguna batalla que permet museïtzar i crear rutes històriques. I fins i tot hi ha alguns artistes locals que han obtingut cert ressò a nivell de país, que ens permetrien crear rutes turístiques literàries i culturals. De cop descobrim tot un potencial en turisme que passa, d'entrada, per crear una marca, mirar d'afavorir les agrupacions d'empresaris del sector, obrir un Alberg de Joventut...
Això obligarà necessàriament a qualsevol hipotètic planificador/gestor a potenciar al màxim tot aquest patrimoni. I si en aquest centre històric hi ha una tendència a esdevenir un gueto i a deteriorar-se això serà una de les prioritats, per convertir aquesta amenaça en una oportunitat! Caldrà rumiar què fer per treure del centre històric la gent marginal, els guetos, les minories ètniques i la gent amb pocs recursos: aquests els haurem de repartir harmònicament per tota la ciutat per afavorir-ne la integració social. En canvi, en aquest barri històric que acabem de descobrir hi voldrem portar jovent i gent que respecti l'entorn, gent culta, amb futur! De cases històriques mirarem de tirar-ne a terra les mínimes, i si alguna té un cert interès caldrà conservar-ne la façana. Res de posar en aquest centre històric habitatges socials per gent marginal o equipaments per a gent gran. Tot el contrari: això es pot fer en qualsevol altre barri de la ciutat! En aquest entorn històric caldrà impulsar-hi equipaments que ens ajudin a atreure-hi la gent jove i els sectors més dinàmics!
(...)
Bé, doncs tinc la impressió gairebé res de tot això s'està fent al meu poble. No dubto que hi ha una bona política de serveis sòcio-sanitaris, escolars, esportius i fins i tot culturals, però para de comptar: Es destrueix zona verda per crear aparcaments, s'enderroquen cases històriques d'interés arquitectònic sense cap planificació, però no és per obrir espais i esponjar la zona sinó per crear-hi noves construccions que no respecten l'entorn, i d'utilitat dubtosa. Fins i tot es destrueixen les poques instal·lacions esportives del centre històric per a construir equipaments que, si bé són necessaris es podrien fer en qualsevol altre barri. Polítiques reals per crear nous jaciments d'ocupació més enllà de la construcció? Ni s'ho plantegen! Aprofitar una freqüència de TDT per crear mitjans locals tot afavorint la cohessió social? Això seria molt car! I si amb els diners del 'Plan Zapatero' creem equipaments tecnològics i vinculats al coneixement? Home, és millor fer voreres noves!!
La cosa és greu. A damunt tots aquests projectes compten sense cap oposició. I per acabar-ho d'adobar, es veu que la majoria de govern s'aconsegueix donant feina als socis...
El Jose Luis és valencià, d'un poble turístic de la Plana Alta, però viu a Brussel·les. Se n'hi va anar fa uns sis anys, a l'aventura. Primer hi va aprendre francès i després neerlandès. De fet en Jose Luis parla 7 llengües, és espavilat, inquiet i amb una sensibilitat especial. I també un seductor que es mou per Brussel·les com un peix a l'aigua: anant amb ell de copes tothom el ve a saludar. Ho explica dient que en arribar va treballar fins i tot de gogó. Ara és el responsable d'un estabilment de calçats.
En Jose Luis no sabia que aquest dissabte hi havia la manifestació dels deu mil. De fet no va mai en manifestacions, la política no li interessa. Però s'estima molt el país: el català no és la llengua dels pares però sí la dels germans. Al seu poble havia format part d'un grup de dança tradicional valenciana i d'un orfeó. Ara canta musica medieval en un cor de Brussel·les, i mostra amb orgull el dni belga, mentre afirma sorneguer que ell sí que no és espanyol.
El Jose Luis aquesta setmana, de festa, va lligar. Va coneixer un noi català, que havia anat a Brussel·les amb els deu mil. I en Jose Luis, que ja hem dit que és curiós, va estar atent per coneixer les raons del seu nou amic, i content de poder-se passejar plegats envoltats de catalans i senyeres.
La Virgínia és de Barcelona i també viu a Brussel·les, però de no fa tants anys. Treballa en una empresa de serveis per al consum domèstic. Diu que la mateixa feina a Barcelona no estaria tan ben pagada. Però de vegades s'enyora, troba a faltar el bon temps i el bon menjar. Gairebé cada mes va a Barcelona a veure família i amics.
La Virgínia sabia que aquest dissabte hi havia la manifestació dels deu mil. Però no hi pensava anar. Segurament la Virgína pensava que ella era una noia normal, moderna, no una noia independentista. I és que a ella això de la independència mai ningú li havia explicat de què anava. Sabia que hi havia els 'independentistes', i que defensaven la independència 'perquè sí', un argument no gaire convincent.
A la Virgínia li agrada molt que Brussel·les sigui una ciutat ben comunicada: amb poc més d'una hora de tren és a París o a Amsterdam, i amb una mica més de dues hores es planta a Londres o a bona part d'Alemanya. A ella li agrada viatjar per Europa, i no entèn i li indigna que per anar de Barcelona a València es necessitin més de tres hores, que el TGV de Barcelona a París encara no tingui data, o que no hi hagi vols directes de Barcelona al món.
La Virgínia sabia vagament que ser d'Espanya ens costa molts calés als catalans, però no en coneixia el detall. Un dèficit fiscal del 10% del PIB són molts diners, gairebé 3.000 euros per persona i any. Això vol dir uns 250 euros per català i mes. Ha descobert que amb això de la independència ella també hi guanyaria.
No sé si la Virgínia i en Jose Luis es coneixen. Jo els he conegut aquest capdesetmana en dos entorns diferents. Tenen en comú que són dos catalans que viuen a Brussel·les, casuament de la mateixa edat -30 anys- i amb els mateixos estudis -filologia anglesa-. Però jo crec que tenen una altra cosa en comú: aquesta visió jove i europea de la vida, sense fronteres de cap tipus.
Cap d'ells és 'independentista', però des d'aquest capdesetmana veuen que hi guanyarien. I es que a Brussel·les hem après que la nostra independència interessa cada vegada a més gent. I potser, a més països. Anem pel bon camí!!
Us imagineu un partit de futbol on un dels dos equips fes alhora d’equip i d’àrbitre? Us imagineu un conflicte laboral, una competició esportiva.. on no hi hagués cap autoritat per arbitrar, o millor dit, on una de les dues parts s’erigís en l’autoritat, i fixés les regles del joc? És evident que els de l’altra part serien ben rucs d’acceptar-ho, perquè seria un joc on sempre perdrien.
Més o menys això és el que passa en el conflicte polític entre el nostre país i els estats que paguem. Estats que es dediquen bàsicament a fer tres coses: robar-nos econòmicament, assimilar-nos culturalment, i negar la nostra condició nacional. Ells pretenen fer d’àrbitres en el conflicte entre nosaltres i ells. Decidir quins partits polítics són legals i quins no. Decidir quines emissores de radio i televisió podem sintonitzar... Quina presa de pèl, no?
Mireu si n’és de fàcil la solució: internacionalitzar el conflicte, ser visibles a fora, buscar espais de diàleg entre les dues parts amb unes regles de joc i un arbitri que no siguin imposats per ningú. De què serveix fer manifestacions multitudinàries a Barcelona, València o Palma? Els fets han demostrat que per a res. Potser les hauríem de deixar de fer!
Avui he comprat el bitllet d’avió per anar a Brussel•les. I ho he fet perquè estava preocupat. Preocupat perquè sense haver-ho dit a ningú, aquests dies tothom em comenta que hi pensa anar. I això és una garantia que serà un èxit, però també un avís pels que preteníem comprar el passatge d’avió a darrera hora: cada vegada quedaran menys gangues. Jo ja el tinc: no badeu!
Per cert, si teniu la sort de poder-vos escapar a Brussel·les més d'un dia, no us perdeu l'exposició que ha muntat la Unió Europea dedicada al Lleonard-Leonardo da Vinci, la més gran que s'ha fet mai.
jaumemarva |
dissabte, 27 de desembre de 2008 | 20:05h
LA RUMBA DEL PARE NOEL - TERRATOMBATS
Que no et prengui el pèl, el Pare Noel de Maó a Fraga és com una plaga per tot arreu. Fora del balcó! És un impostor! Per les nostres festes el que volem veure és el tió
Un paio barbut, gras petit i brut, arriba a l’escola Ningú l’ha cridat, és l’home del sac, de la coca-cola Té cara de vell, i el nas vermell, perquè es fot cassalla És un indecent, espanta a la gent i a la canalla
Li diuen Noel, és un paio cruel, que ve de Lapònia Ve cada Nadal, a fotre’ns el pal, amb la parsimònia Per ell lo ideal, en plan comercial, vol que facis gasto Ell vol que llencem, tot el que guanyem, en qualsevol trasto
Que no et prengui el pèl, el Pare Noel...
Un símbol dels rics, i de nens bonics i de casa bona No és la tradició, és globalització, d’aquesta icona En veus pel carrer, pels "xinus" també, entra arreu d’estranquis, I ja n’estic tip, d’aquest malparit "putu" invent dels ianquis
La nostra il·lusió, fer cagar el tió i cantar nadales Veure els Pastorets, i pels més xiquets, anar a la cavalcada Cava o xampany, torró d’Alacant, i el caganer al racó I sigues rebel, al pare noel, fot-li amb el bastó
Hi ha noms de topònims que fan referència a
poblacions i d'altres que fan referència a regions. Posem exemples fàcils:
Urgell, Penedès o Empordà són regions, Manresa, Balaguer i Reus són poblacions.
Però què passa quan es creen regions artificialment? La regió inventada no té
nom, i per tant, cal inventar-lo. En aquests casos, i a falta de cap topònim
històric, geogràfic o polític una solució que sempre va bé és anomenar la regió
per un nom que fins al moment designava només una ciutat. És el cas –per exemple-
de les províncies espanyoles, que són un invent, però en canvi, no és el cas de
les províncies basques, perquè són territoris històrics que ja existien abans.
El poder crea imaginari col·lectiu, símbols,
identitats. I a base de sentir uns topònims inventats, o trets de context, els
acabem interioritzant. Ens hi acabem familiaritzant. Això ha passat fins i
tot en comarques: La Noguera o l'Anoia eren topònims que només designaven rius fins a la divisió comarcal de la Generalitat republicana. Tanmateix en les divisions espanyoles el fenòmen és més fort
perquè són divisions associades al poder: la província ens ha marcat fins i
tot en coses a priori tan poc polítiques com el número de telèfon, el codi postal o la matrícula...
A conseqüència de tot això la Diputació de
Lleida ha aprovat per unanimitat que la Vegueria de Ponent, de la Terra Ferma,
inclogui Lleida al seu nom. Els nostres polítics no s'escapen dels 175 anys que
portem arrossegant les províncies, i per tant això de Comarques de Ponent ho
troben massa confús. Fins i tot l'alcalde de Lleida ha dit que Lleida no es
podia dividir en dos, no fent referència al riu Segre que parteix la ciutat pel
mig, sinó a la Lleida del seu cap: la província..
Alguns en diran centralisme, jo en dic
espanyolització, o desconeixement de la tradició pròpia del país. És
igual: els nostres líders encara no estan auto-centrats, però fins i tot així, les
vegueries aviat seran una realitat. El Penedès, les Terres de l'Ebre o els
Pirineus seran aviat regions oficials dins la nova divisió territorial del Principat. I això
és un èxit del país, de la seua gent, de la cultura. Felicitem-nos-en!
Per cert, què en són, de boniques, les Terres de Ponent! mireu, mireu:
L'AVUI d'avui analitza els canvis que està visquent el món de la Televisió: el pas a la TDT suposarà multiplicar l’oferta televisiva, i per tant, que l’audiència sigui cada vegada més fragmentada, i la influència d’un canal concret cada vegada més petita. I a més a més, els hàbits de consum cultural i audiovisual estan canviant: la Tv baixa, i el que puja és internet.
En aquest context en què haurem de ressintonitzar els nostres televisors, estem a punt d’aconseguir una fita històrica: que arreu del país puguem veure tots els canals de televisió públics d’àmbit regional. I evidentment, les coses importants no s’aconsegueixen sense esforç ni per casualitat, sinó per un conjunt d’interessos comuns al llarg i ample del país, que fan que tothom treballi en una mateixa direcció: indústria cultural, productores, actors, periodistes, empresaris, polítics...
El govern valencià està encantat que els seus canals es puguin veure a les Illes i al Principat, i que a canvi de la reciprocitat aconsegueixin un segon múltiplex. I al mateix temps aconsegueixin treure-li protagonisme i mèrits al seu gran amic Eliseu Climent. El govern regional de la Catalunya Nord demana poder rebre tots els canals de TVC per unanimitat. A les Illes el Govern ha demanat per activa i per passiva que vol rebre totes les televisions en la nostra llengua. Al Principat ja s’havia anunciat que aquesta tardor es podria rebre IB3 a tot el territori per TDT...
Però tot això encara no és una realitat. I la novetat del cas, perceptible per tothom, és que els dolents de la pel·lícula no són ni blaveros ni peperos sinó el govern espanyol, el govern amic. Si fa uns dies ho denunciava l'Albert Sàez, president de la CCMA, aquesta setmana el mateix conseller Tresserras deia que era injustificable. La reciprocitat de TVC, TVV i TVIB serà un gran pas endavant per l'intercanvi i coneixement entre els Països Catalans, i per tant, els nacionalistes espanyols hi estan posant pals a les rodes. Gràcies ZP! En aquestes alçades ja no se sorprén ningú.
Per cert, l'exposició del Palau Robert sobre el pas de la tele analògica a la digital, 100% recomanable!
Aquest dissabte al matí el Santi Santamaria va inaugurar la Fira
d'Alimentació i Salut de Balaguer, organitzada per Slow Food. Va començar parlant a poc a
poc, de la seua obesitat, i recordant que les contradiccions són
inherents a la persona humana, que no sempre es pot fer allò que es predica.
Però aviat es va mullar. El Santi Santamaria més lúcid, més crític i més
compromès no va decebre les expectatives:
Va parlar del món real, d'un món on hi ha
conflictes d'interessos, enfrontaments entre diferents agents socials, guerres
mundials per intentar canviar els hàbits de consum de la gent. Intents de les
indústries farmacèutiques o agroalimentàries per fer silenciar les
potencialitats terapèutiques dels productes naturals, i així ells poder fer el
seu negoci. I de com pot arribar a ser nociu l'ús de productes modificats
transgènicament i amb additius. I per acabar, d'una cosa cada vegada més
preocupant: com davant d'aquests gegants multinacionals tan potents i eficaços,
els governs cada vegada tenen actituds menys fermes en la defensa dels
consumidors.
Però davant d’aquest duel tan desigual, el
Santi Santamaria, el Josep Pàmies i tota la gent d'Slow Food plantegen un futur
ple d'optimisme. Un futur basant en la formació, l'esperit crític i l'exigència
dels consumidors. On s'impulsi el producte local i de proximitat com a base de
les nostres dietes, la recuperació de les receptes i plats tradicionals de la
nostra gastronomia, i la preservació de les espècies de llavors i plantes de
tota la vida, i en tota la seua varietat, impulsant totes les plantes
medicinals i terapèutiques. En definitiva, fent bona aquella dita d'Aristòtil
que deia que l’alimentació sigui la nostra medicina!
He tingut la sort de participar a la fira com
a voluntari, i m'ha semblat una fira excepcional. Paral·lelament a la zona de fira,
bàsicament formada per pagesos i productors locals, hi havia dos espais oberts
a tothom. Primer, una sala de conferències on hi han passat des dels experts del
món universitari fins als productors de la comarca, explicant les seues experiències.
I segon, una zona gastronòmica on gratuïtament s'han anat fent des de cates de
vins i aiguardents fins a tastos d'arrossos, olis, xicolates o confitures...
Llegeixo a la premsa que tot això ha anat
combinat amb un èxit inesperat de públic: felicitats Balaguer, i endavant Slow
Food!!
Fa dos anys el CAC va atorgar els múltiplex de TDT locals i autonòmics a nivell de Principat. Ho tenien fàcil, perquè el mapa no existia, calia dibuixar-lo, i no ho van fer bé: havíem de tindre 4 canals privats de televisió en català, de qualitat, i per tot el Principat. I només tenim l’espanyolada de Td8, quedant a fora molts dels empresaris de casa que apostaven per fer televisió de proximitat des del territori. Amb la ràdio el CAC tenia una feinada molt més gran, perquè ja no partim del no res sinó d’un model heretat del franquisme, on l’oferta privada pivota bàsicament al voltant de les grans cadenes fetes des de Madrid, amb una oferta de ràdio nacional més petita, i on els grups locals són pràcticament testimonials. Amb l’afegit que les freqüències que entraven al concurs que s’ha adjudicat aquest divendres ja estaven ocupades. Hi emetien sense tindre’n llicència definitiva des del 2002 unes emissores que han anat consolidant-se. L’adjudicació no ha anat malament del tot, però s’han fet unes passetes tan petites que el model que voldríem encara queda molt lluny. Veiem-ho:
No ho diu ningú però el gran guanyador de l’atorgament de freqüències és COM Ràdio: s’ha quedat 22 de les 105 emissores que el CAC havia d’adjudicar enguany, i per tant només les 83 restants han anat a parar a l’oferta privada. La resta d’emissores nacionals (RAC1, RAC105, Ràdio Estel, Flaix fm i Ràdio Flaixbac) han pogut mantenir les freqüències per on ja emetien, però pràcticament no n’han guanyat de noves per ampliar la cobertura territorial: Ràdio Estel tindrà freqüència a l’Aran, Flaix fm una a Manresa, i el Grup Godó (RAC1 i RAC105) ampliarà cobertura amb freqüències a Sort, la Seu, Tremp i Tarragona. Les emissores del Grup Flaix continuaran amb una cobertura del territori encara limitada. Però a mi el que em sap més greu és que no podran posar en marxa la tercera cadena del grup, que no havia de ser ràdio-fòrmula musical com Flaix fm i Ràdio Flaixbac, sinó ràdio convencional. Quina llàstima!
També és una bona notícia que s’hagi atorgat freqüències a projectes locals: La Veu de l’Ebre (Tortosa), El 3 de Vuit (Sitges), TV Costa Brava (Platja d’Aro), Regió 7 (Manresa), el 9 Nou (Vic) o les lleidatanes Segre, Bon Dia i La Manyana, però els experts diuen que és del tot insuficient. Posem tres exemples: Com denunciava el Diari de Girona o elRipollès.info, totes les 27 freqüències en concurs a les comarques de Girona s’han adjudicat a grups de fora amb una sola excepció. El cas de La Manyana també és significatiu: el grup amb seu a Lleida només podrà emetre al Pirineu, per les freqüències de l’Aran, de la Ribagorça i de Sort, cobrint en total una població de 10.000 habitants, i no podrà emetre a les Comarques de Ponent. O el grup el 9 Nou, que volia crear una xarxa a tot el seu territori, i de les 6 freqüències sol·licitades només n’ha obtingut una.
Però la part més polèmica de l’adjudicació de freqüències ha estat la concessió d’emissores al Grup Planeta, al Grup Prisa i a Justo Molinero, emissores que programen en xarxa des de Madrid, o que emeten ràdio-fòrmules amb una forta presència de música cantada en castellà. Fixeu-vos com es fa país: Onda Cero no només manté les freqüències que tenia sinó que en guanya tres (Girona, Calella i Lleida). També de Planeta, la recentment implantada Europa fm manté les emissores de Tarragona, Girona i Lleida, amb les que fins ara emetia provisionalment sense llicència definitiva, i en guanya a Sitges i a Viella. Pràcticament passa el mateix amb el Grup Teletaxi: mantè pràcticament totes les emissores amb què emetia provisionalment (Tarragona, Olot, Tremp, Ripoll, Girona, Vic, Sitges, Manresa, Platja d’Aro, Puigcerdà, Calella i Cabrils.). Per fi tot el país és 'lolailo'!! I és veritat que la SER perd alguna emissora, però també en guanya dos (a Bossost i a Ripoll), i consolida la presència de 40Principales a Puigcerdà, Vic i Sitges, M80 a Lleida, Cadena Dial a Sitges i Cadena Ser a Olot i Platja d’Aro.
Ja ho veieu: els de la COPE fan molt soroll per interessos empresarials, i els del PP per despistar-nos, però Espanya acaba de consolidar una bona i plural xarxa d’emissores per assegurar als seus colons que viuen entre nosaltres que podran continuar visquent a casa nostra però com si estessen a Valladolid. El CAC ha començat a caminar en la bona direcció, però amb tan poca ambició que serà del tot insuficient per dotar-nos d’instruments potents per cohesionar-nos socialment, ara que tenim reptes com la fragmentació digital o la nova immigració.
jaumemarva |
dimarts, 14 d'octubre de 2008 | 19:06h
Aquesta nit s'inaugura la 60ena edició de la Fira de Frankfurt. Ho he descobert amb sorpresa llegint la premsa internacional perquè la d'aquí pràcticament no en diu res. I m'ha vingut a la memòria la conversa d'aquest estiu amb el Til Stegmann, que ens informava que l'èxit de la presència catalana havia desbordat les previsions més optimistes. I ell ho deu saber, que és professor de llengües a la Universitat de Frankfurt.
Com que una fira és un lloc per fer negocis i tancar contractes, he anat a buscar si realment s'havien signat acords de venda de drets de traducció i edició, i he descobert que la traducció d'obres del català a l'alemany es va multiplicar: l'any passat 53 llibres en 29 editorials diferents, i enguany la cosa continua a un ritme similar: molt per sobre de d'altres cultures convidades en anys anteriors..
Ah, i sabíeu que aquest 2008 tornem a ser
a Frankfurt amb estand propi? I amb tot un programa que inclou, entre d'altres,
presentacions de llibres, intercanvis d'autors, actes en homenatge a la
Rodoreda, trobada d'editors, actes conjunts amb Turquia i la Xina
(convidats d'honor enguany i l'any que ve)...
Els pocs mitjans que ho commemoren, en comptes de repassar aquest
balanç tan positiu, es dediquen a recordar-nos una polèmica que diuen
que hi va haver, es veu, per portar-hi només escriptors de literatura
catalana.. Uff! Però això té una explicació: cal dissimular un altre èxit de la Fira encara més important que el primer. Es va fer un gran pas en la internacionalització de la causa catalana!
Vam donar a conéixer al món el conflicte polític i cultural entre els catalans i Espanya i França. I ho vam fer tan bé que vam aconseguir -tots ho recordareu- posar molt nerviosos als líders de la dependència amb Espanya. Vam aprofitar la gran presència mediàtica per donar a conèixer a Europa la cultura catalana amb tota la seua plenitud: amb una trajectòria històrica mil·lenària i amb una vocació d'universalitat i de normalitat per al futur, com a peça imprescindible per entendre la diversitat europea.
El dia 12 d'octubre és un dia important a tot el món en commemmorar-se la descoberta d'Amèrica. És una única festa que té diferents noms segons els països: 'the Columbus Day' als Estats Units, 'Dia de la Resistència Indígena' a Veneçuela, 'Dia de les Cultures' a Costa Rica, 'the Discovery Day' a les Bahames, o 'la Hispanidad' i el 'Día de la Raza' per part de castellans i sud-americans..
La festa és per recordar i celebrar un dels fets més importants de la història de la humanitat, la descoberta d'Amèrica. No es commemora el posterior genocidi, sinó la gesta nàutica liderada per l'Almirall Colom.
Una gesta nàutica planificada, dirigida, finançada i duta a terme íntegrament per catalans. Catalans eren tots els mariners, català va ser el port de partida i després el port de tornada, catalans van ser els dineres que van pagar la gesta, i a la Corona Catalana va ser on es van incorporar les noves terres, en un primer moment.
Caldrà doncs que comencem a celebrar aquest gran dia també nosaltres, independentment del que facin els nostres veïns! No tingeu por: el dia que a tot el món es conegui el 12 d'octubre com el Dia del Colom els espanyols el deixaran de celebrar!!
Quin ha estat l'origen de la crisi financera internacional? Com pensen els experts en finances de Wall Street? És dura la vida dels que prenen les decisions de què s'ha de comprar i què s'ha de vendre en borsa? Aquesta entrevista de vuit minuts ens ho aclareix tot. Sembla un gag però és ben cert!! El vídeo és en anglès amb subtítols en castellà, i és recomanable fins al darrer segon.
Ah, per cert, com sempre, gràcies al gran Zapatero no ens cal patir: els nostres estalvis ara ja estaran assegurats, i l'estabilitat del sistema també. Què gran, l'amic ZP!!
Aquest dissabte el Correllengua arriba a
Balaguer. I com cada any, el Correllengua és l'excusa per celebrar tot d'activitats
a favor del català, arreu dels Països Catalans, des de l'11 de setembre fins el
7 de novembre, dia que es commemora a Perpinyà el Tractat dels Pirineus. A mi
em sembla molt bé, tot això del Correllengua, però no sé si fent actes pel
gueto, vull dir pels convençuts, s'estendrà gaire l'ús social del català.
Ja em perdonareu, però potser n'avançaríem més
si simplement ens limitéssim a fer complir la llei: Com és que les emissores
radiofòniques que escolta el jovent no respecten les quotes de música en català
i ningú les sanciona? Com és que es manté les quatre freqüències de TDT d'abast
Principat al Grup Godó i el seu td8, quan incompleix reiteradament les clàusules
del concurs, impedint que d'altres grups empresarials tirin endavant d'altres
projectes que sí que respectarien la llei. I ja no parlem de les cartes dels
restaurants, els rètols dels establiments, l'etiquetatge dels productes o la
llengua del cinema...
I no us penseu que sigui pessimista! Gens!
Aquest setembre he estat a Bilbao, Eivissa i València. I us asseguro que a
Eivissa i a València se sent infinitament més català que basc a Bilbao! Moltíssim
més! I això és així ni que des de Barcelona s'ignori aquest fet!!
El cartell aquest del Correllengua balaguerí
està molt bé. Perquè les coses s'han de dir pel seu nom: si m'adreço a tothom
en català, i en canvi a un immigrant ho faig en una altra llengua, a aquest
senyor l'estic discriminant, i això és racisme. Si en canvi el considero un més
de la comunitat, i li facilito la seua integració, això és respecte i educació.
Amb el benentès que tot procés d'integració és un flux de doble sentit!! I
no oblidem que una llengua no desapareix quan d'altres parlants no se la fan
seua sinó quan els seus parlants l'abandonen!!
I una última reflexió: hi ha qui diu que el català s'hauria de despolititzar per guanyar espais d'ús: una
llengua ha de ser de tota la societat, i no només dels que pensen d'una manera. Diuen que una cosa és
el procés de normalització política i una altra la normalització lingüística. També diuen que la
llengua no ha de ser un entrebanc per la independència: que caldria començar a fer independentisme en francès i espanyol. I si tinguessen raó?
Enguany se celebra el centenari de la senyera estelada, i amb ella el de l'independentisme modern. Va aparéixer per tal de fer visible internacionalment el conflicte polític entre els Països Catalans i els estats espanyol i francès. I de fet, és a París on veiem una estelada per primera vegada, segons explica estelada.cat: el 1.908 a la seu d'una entitat que es deia 'lliga nacionalista catalana'.
Aquest web també ens explica el simbolisme: el triangle blau representa el blau del cel -la humanitat- i l'estel blanc la llibertat. Els colors tenen l'orígen en els ideals de la revolució francesa, posteriorment adoptats pels Estats Units, i té com a precedent més proper la bandera cubana.
Com no podia ser d'una altra manera, durant tot l'any es porten a terme activitats de tot tipus per commemorar l'efemèride. Una d'elles la iniciativa de desenes d'ajuntaments d'onejar només aquesta bandera durant la 'diada'. Bona notícia! Al costat dels nostres ajuntaments molts ciutadans farem el mateix a finestres i balcons!
Bona diada, o el que és el mateix: bon 'dia de la resistència'. Arribarà un dia que no ens el caldrà celebrar!!
Els ajuntaments onejant l'estelada per commemorar el centenari:
S'acaben les vacances, reprenem el bloc. Un estiu -curiosament- en el que la blocosfera ha sortit al carrer: els intercanvis i contactes amb els blocaires s'ha fet físicament! Si normalment només em trobo amb els blocaires de Balaguer i comarca (Rafel Molina, Moisès Martí..) i amb la catosfera de l'Hospitalet (Jesús Palomar, Toni Garcia, Xavier Fluvià..), aquest estiu he conegut i retrobat desenes de blocaires!!
Entre tots aquests debats i trobades, organitzats o casuals, destacaria la Primera Jornada de Blocaires dels Països Catalans, organitzada per la Xarxa de Blocs Sobiranistes, i que va tindre lloc en el marc de la Universitat Catalana d'Estiu. La Jornada es va dividir en dues parts: una primera de debat i reflexió, i una segona més pràctica, amb ordinadors davant, per conèixer els trucs per millorar els nostres blocs en qualitat, prestacions i lectors.
En les sessions de debat, destacar l'anàlisi del Xavier Mir de cap on va la catosfera, els resultats de la primera enquesta als blocaires catalans que va donar a conéixer Jaume Ortí, i una darrera sessió de l'Octavi Fornés on analitzava el paper de les noves tecnologies i d'internet per reforçar la democràcia participativa i avançar cap a una societat políticament més crítica.
Tot plegat ha servit per compartir experiències i repensar el futur. Valorar el paper dels blocs tradicionals, però també dels fotologs entre la gent més jove, i analitzar les potencialitats de futur del Facebook, que alguns apunten que acabarà absorvint part del protagonisme que fins ara tenien els blocs.
Arxius:Jornada Blocaire dels Països Catalans- Xavier Mir, Jaume Ortí i Octavi Fornés a les Primeres Jornades de Blocaires dels Països Catalans de Prada de Conflent
Pel que es veu encara hi ha gent que quan veu naturistes a la platja
truca la policia. Gent que creu que dutxar-se, jugar a pales o
passejar sense banyador en una platja és una provocació. Segurament són
la mateixa gent que pensen que parlar en català també és una
provocació. Dues cares de la mateixa moneda: l'alèrgia a la diversitat.
Afortunadament -però- el naturisme avança a passes de gegant. Se n'ha despenalitzat l'ús, i l'estat en garanteix la lliure pràctica en qualsevol platja, sí, en qualsevol platja ja que les platges són de titularitat del Ministeri i cap llei estatal en limita l'ús. Per tal que es pugui practicar a tot arreu el Parlament de Catalunya fins i tot va aprovar una resolució de l'Ignasi Riera instant a el·liminar totes les traves legals i burocràtiques, i fent una crida a ajuntaments i institucions a difondre'n la pràctica a tota la costa. Bicicletades lúdiques al centre de Barcelona són un exemple del tarannà festiu, urbà i jove que està prenent aquesta pràctica.
Però no és igual arreu dels Països Catalans: l'ajuntament de Sitges és progre i per tant, tan li fa fer el ridícul! Ha fet més cas als grupuscles radicals 'en defensa de la família' que a la llei i a la gent, i ha instal·lat cartells de «platja familiar» justament a l'única platja urbana on la pràctica naturista és generalitzada. Cartells amb dibuixos de gent vistida. Cartells on es prohibeix -per exemple- anar-se a dutxar sense banyador.
I això no és tot. Les dutxes en comptes de deixar-les on han estat sempre, a l'entrada de la platja, vora els bancs, les han amagat a dins de la platja, no fos cas que algun veí s'espantés. I posats a dissuadir l'arribada de naturistes, han instal·lat unes grans pedres per inutilitzar l'espai que funcionava com a pàrquing.
Però Balmins continuarà sent nudista, i l'Ajuntament sitgetà s'ha trobat que -a instàncies d'un banyista que ho ha recorregut a la Generalitat- la Direcció General de Ports i Costes li requereix de treure els cartells, en ser competències que no li pertoquen, i en ser cartells obertament discriminadors i inconstitucionals.. + info: www.balmins.cat
Hola, bon dia. Mireu: venia perquè he vist que aquest mes m'heu cobrat, erròniament, 180 euros.
Ah no! No és un error. És la comissió per la vostra hipoteca Espanya.
Però si jo no l'he demanat!!!
No, no cal demanar-la. Us l'assignem automàticament pel sol fet de ser titular de la llibreta Catalunya.
Automàticament?? I quins avantatges tindré, doncs?
Ui, molts!! Penseu que és el que se'n diu una llibreta solidària: amb els vostres diners, per exemple, es podran regalar ordinadors portàtils als titulars de la targeta Extremadura, o peatges d'autopista als propietaris d'un compte Castella.
Però si jo no en tinc, d'ordinador!!! I he de pagar les autopistes cada cop que viatjo!!! I per mi què hi haurà?
Per mi, per mi... Au! No sigueu egoista! Que a vós no us vé d'aquests 180 euros al mes!
Que no em vé de... però... i doncs... així ho estem pagant tota la família?? La meua dona?? El meus dos fills??
Sí, sí, és clar. Tots els titulars.
Però això són més de 700 euros al mes!!! És una vergonya!!!
Mireu, amb franquesa, entre nosaltres dos: sí, és un escàndol! Però bé, com que teniu un contracte de permanència de 'per vida' no hi ha res a fer. Les condicions són així!
Doncs mireu, sabeu què us dic? Que a la que puga canviaré de banc!!! Au, que tingueu un bon dia, senyor...
Solbes, Pere Solbes, del Pinós, per servir-vos. Bon dia.
Text: David Sabaté (Olot). Rebut i re-enviat per mail.
«Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils!» Joan Sales (Barcelona)
El passat novembre es van inaugurar les noves instal·lacions del Museu Diocesà de Lleida, després de 114 anys de seu provisional. Un complex arquitectònic de 6.000 metres quadrats al centre de Lleida, on s'hi exposa -entre d'altres- el fons arqueològic de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, el patrimoni romànic provinent del bisbat, i el preuat llegat gòtic del capítol de la catedral, així com peces cedides del MNAC i del Museu Arqueològic de Catalunya.
Les peces d'art sacre provenen de tota la Diòcesi de Lleida, una diòcesi que es va forjar al segle XII amb la unió de les antigues diòcesis de Roda i de Lleida, incloient tota la Ribagorça. Després de vuit segles d'història compartida, el 1.995 la Llitera, el Baix Cinca i bona part de la Ribagorça han quedat separats de la seua diòcesi històrica i cultural, que ha quedat dividida i escapçada. S'han segregat per incloure-les al nou bisbat de Barbastre-Montsó, casualment el bisbat on pertany Torreciudad.
Darrere de tot això hi ha motius polítics, però sobretot motius econòmics: sembla que l'Opus Dei vol fer de Torreciudad un pol de peregrinatge de primer nivell mundial, comparable a Lourdes/Lorda o Sant Jaume de Compostel·la. Primer calia un bisbat fort i potent, però no en tenen prou. Per donar més caché a Torreciudad fa falta a la vora un museu d'art amb peces de nivell. Si fa falta, robant-les a les diòcesis veïnes.
I per aconseguir tot això l'Opus ha estat disposat a tot! Ha enfrontat territoris veïns, ha prostituït els tribunals eclesiàstics, i ha dictat sentències contravenint els principis jurídics més elementals, dividint col·leccions i arrebassant als propietaris les obres que al seu moment van comprar! Si seguíssim aquests nous principis legals, hauríem de buidar els Museus Vaticans!
No patiu, que la llei és la llei, per molt greu que li sàpigui a Juan Alberto Belloch i als altres membres destacats de l'Opus aragonès. Podem anar a dormir tranquils! Ni que vulguin robar les obres de la franja per portar-les fora de la franja, a l'Aragó, on no han estat mai, tenen dos problemes. El primer: que quan algú va comprar una cosa fa cent anys, i encara en conserva les factures, no li ho poden robar. I el segon, que el patrimoni es regeix per unes lleis que prohibeixen que surti del seu país. I totes les peces del museu diocesà estan catalogades per la Generalitat.
Gaudiu del Museu de Lleida, que val molt la pena! I bon estiu!!
Els amics em diuen que la gent de Balaguer som uns pesats. Potser tenen raó. Es veu que quan arriba la Transsegre estem molt contents. I és veritat! Aquest cap de setmana fem una festassa que no us podeu perdre!! La Transsegre, amb l'excusa que fem barques casolanes per baixar pel riu, és un cap de setmana fantàstic en el que Balaguer s'omple de gent de tot arreu, i on muntem concerts, concursos, sopars amb la colla, havaneres, piromusicals, zona d'acampada, paellada popular.. i sobretot, molta molta festa tota la nit!!!
Enguany hi ha dos novetats que m'han cridat l'atenció perquè són bones notícies. La primera: la festa ja s'avança a divendres, amb un concert a baix al riu que té com a protagonistes els grans Antònia Font!!!! El pop més cool a Balaguer!!
L'altra novetat: com que som molt moderns també tindrem programa paral·lel: les festes alternatives. El Casal Pere IIIcelebra el seu 5è aniversari amb una jornada de festa, trobada i debat polític. Esteu convidats a un sopar popular amb cassolada de tros, i un concert del tot recomanable: l'alter ego del TitotJosep M. Cantimplora i el gran Carles Belda i el Conjunt Badabadoc. No és conegut però és molt bo: aquest gran acordionista es dedica a fer versions reagge dels grans clàssics de la cançó i el pop-rock catalans: brutal!
Bona Festa!!!!
...I que consti que el tema de la 3a hora, el tancament d TV3 al sud, el pla per carregar-se al Laporta, les multes per cremar banderes o el dèficit fiscal m'amoïnen, però la Transsegre és la Transsegre!!!! I el festival del Grec quina decepció!! Ja us ho explicaré!!
Dissabte, deu de la nit, Teatre Municipal. Començava l’esperat concert de Joan Miquel Oliver, el popular lletrista d’Antònia Font, que ens venia a presentar la seua poc coneguda carrera d’artista en solitari. El cantant mallorquí va ser fidel al seu paper d’artista incomprés i tímid. Com aquell que s’ho passa molt bé a l’escenari, però que és molt vergonyós i li costa comunicar a la gent la seua felicitat. Un rol molt ben estudiat i que va seguir al peu de la lletra en un concert on no va dirigir-se al públic fins que ja havia tocat mitja dotzena llarga de cançons.
Comencem! Posem per cas que cap de les vies importants de comunicació passen a prop d'aquesta ciutat: això voldrà dir segurament que haurem de descartar, ja d'entrada, impulsar la instal·lació a la ciutat de grans empreses, d'indústries dites tradicionals, pels costos que aquesta mala comunicació ocasionaria. Clar!
Si ens trobem en una comarca d'interior el sector primari hi tindrà un pes destacat, i per tant caldrà impulsar totes les iniciatives que vagin en la línia de transformar en el propi territori el producte agrari o ramader fins que arribi al consumidor final: si hi ha vinya crear bodegues, si hi ha olives crear molins d'oli, si hi ha ametlles pastisseria o indústria dels tarrons, si hi ha vacum cooperatives lleteres... i així amb la carn, la horticultura, la fruita... tot impulsant una comercialització basada en la creació de marca, una marca associada al territori i a la qualitat, que no vol competir en preus en un món globalitzat.
Com que no tenim clar que amb això n'hi hagi prou, decidim que apostarem -per exemple- per les comunicacions, la formació i la creativitat. Mirarem d'impulsar a nivell local o comarcal ràdios, teles, portals, revistes... i al mateix temps crear escoles d'idiomes, mirar de portar alguna facultat de la universitat més propera, vetllar per l'excel·lència dels centres educatius, afavorir petits negocis basats en el disseny, la creació...
Això obligarà necessàriament a qualsevol hipotètic planificador/gestor a potenciar al màxim tot aquest patrimoni. I si en aquest centre històric hi ha una tendència a esdevenir un gueto i a deteriorar-se això serà una de les prioritats, per convertir aquesta amenaça en una oportunitat! Caldrà rumiar què fer per treure del centre històric la gent marginal, els guetos, les minories ètniques i la gent amb pocs recursos: aquests els haurem de repartir harmònicament per tota la ciutat per afavorir-ne la integració social. En canvi, en aquest barri històric que acabem de descobrir hi voldrem portar jovent i gent que respecti l'entorn, gent culta, amb futur! De cases històriques mirarem de tirar-ne a terra les mínimes, i si alguna té un cert interès caldrà conservar-ne la façana. Res de posar en aquest centre històric habitatges socials per gent marginal o equipaments per a gent gran. Tot el contrari: això es pot fer en qualsevol altre barri de la ciutat! En aquest entorn històric caldrà impulsar-hi equipaments que ens ajudin a atreure-hi la gent jove i els sectors més dinàmics!
Bé, doncs tinc la impressió gairebé res de tot això s'està fent al meu poble. No dubto que hi ha una bona política de serveis sòcio-sanitaris, escolars, esportius i fins i tot culturals, però para de comptar: Es destrueix zona verda per crear aparcaments, s'enderroquen cases històriques d'interés arquitectònic sense cap planificació, però no és per obrir espais i esponjar la zona sinó per crear-hi noves construccions que no respecten l'entorn, i d'utilitat dubtosa. Fins i tot es destrueixen les poques instal·lacions esportives del centre històric per a construir equipaments que, si bé són necessaris es podrien fer en qualsevol altre barri. Polítiques reals per crear nous jaciments d'ocupació més enllà de la construcció? Ni s'ho plantegen! Aprofitar una freqüència de TDT per crear mitjans locals tot afavorint la cohessió social? Això seria molt car! I si amb els diners del 'Plan Zapatero' creem equipaments tecnològics i vinculats al coneixement? Home, és millor fer voreres noves!!
El Jose Luis és valencià, d'un poble turístic de la Plana Alta, però viu a Brussel·les. Se n'hi va anar fa uns sis anys, a l'aventura. Primer hi va aprendre francès i després neerlandès. De fet en Jose Luis parla 7 llengües, és espavilat, inquiet i amb una sensibilitat especial. I també un seductor que es mou per Brussel·les com un peix a l'aigua: anant amb ell de copes tothom el ve a saludar. Ho explica dient que en arribar va treballar fins i tot de gogó. Ara és el responsable d'un estabilment de calçats.
El Jose Luis aquesta setmana, de festa, va lligar. Va coneixer un noi català, que havia anat a Brussel·les amb els deu mil. I en Jose Luis, que ja hem dit que és curiós, va estar atent per coneixer les raons del seu nou amic, i content de poder-se passejar plegats envoltats de catalans i senyeres.
La Virgínia sabia vagament que ser d'Espanya ens costa molts calés als catalans, però no en coneixia el detall. Un dèficit fiscal del 10% del PIB són molts diners, gairebé 3.000 euros per persona i any. Això vol dir uns 250 euros per català i mes. Ha descobert que amb això de la independència ella també hi guanyaria.
L'
Aquest dissabte al matí el Santi Santamaria va inaugurar la 
Fa dos anys el CAC va atorgar els múltiplex de TDT locals i autonòmics a nivell de Principat. Ho tenien fàcil, perquè el mapa no existia, calia dibuixar-lo, i no ho van fer bé: havíem de tindre 4 canals privats de televisió en català, de qualitat, i per tot el Principat. I només tenim l’espanyolada de Td8, quedant a fora molts dels empresaris de casa que apostaven per fer televisió de proximitat des del territori. Amb la ràdio el CAC tenia una feinada molt més gran, perquè ja no partim del no res sinó d’un model heretat del franquisme, on l’oferta privada pivota bàsicament al voltant de les grans cadenes fetes des de Madrid, amb una oferta de ràdio nacional més petita, i on els grups locals són pràcticament testimonials. Amb l’afegit que les freqüències que entraven al concurs que s’ha adjudicat aquest divendres ja estaven ocupades. Hi emetien sense tindre’n llicència definitiva des del 2002 unes emissores que han anat consolidant-se. 
Aquesta nit s'inaugura la 60ena edició de la Fira de Frankfurt. Ho he descobert amb sorpresa 
El dia 12 d'octubre és un dia important a tot el món en commemmorar-se la descoberta d'Amèrica. És una única festa que té diferents noms segons els països: '
Enguany se celebra el centenari de la senyera estelada, i amb ella el de l'independentisme modern. Va aparéixer per tal de fer visible internacionalment el conflicte polític entre els Països Catalans i els estats espanyol i francès. I de fet, és a París on veiem una estelada per primera vegada, segons explica 
S'acaben les vacances, reprenem el bloc. Un estiu -curiosament- en el que la blocosfera ha sortit al carrer: els intercanvis i contactes amb els blocaires s'ha fet físicament! Si normalment només em trobo amb els blocaires de Balaguer i comarca (
Pel que es veu encara hi ha gent que quan veu naturistes a la platja
truca la policia. Gent que creu que dutxar-se, jugar a pales o
passejar sense banyador en una platja és una provocació. Segurament són
la mateixa gent que pensen que parlar en català també és una
provocació. Dues cares de la mateixa moneda: l'alèrgia a la diversitat.
Sant Jaume de Compostel·la. Primer calia un bisbat fort i potent, però no en tenen prou. Per donar més caché a Torreciudad fa falta a la vora un museu d'art amb peces de nivell. Si fa falta, robant-les a les diòcesis veïnes.
