Peuades damunt s’arena. Si véns, em trobaràs ballant de puntes damunt d’aquesta roca i tu per jo et tornaràs loca.
Viatjarem amb un cavall alat, aquest vespre silenciós cap a racons inexplicables, deserts, salvatges. Esperarem sa nit.
Vaig anar a trobar camins de foc. Me’n tornaria a anar més enfora que mai.
No tinc por de somiar que em perdré pes camí o que no tornaré mai més.
Jo no sé de quina banda bufarà. Sa sínia perd aigua i sempre amb es peus banyats. Tenim pedres entre ses ungles, ben pops i despullats, com dues gotes d’aigua a ses cales del Pilar.
Te cantaré as capvespre, t’estimaré a sa matinada, te donaré fruit i te menjaré a besades.
(Lletra: Sebastià Saurina, Mercè Soler i Jesús Moll)
Creixen els dies com ungles, com cabells, com herba, imperceptibles. La boira baixa llepa llavis i branques líquid suspès que mulla corbes i pells, venes i mapes, pobles i cuixes. Et dono la suor de la nit sobre l’herba i el tacte llis del ventre quan es vessa el matí sobre les fulles grises de les oliveres. T’ofereixo el color canviant de la finestra que muda, com els ulls, de pell segons la llum. Et dono el pam de terra de la meva cintura perquè hi tracis perfils de rodera a la sorra i hi dibuixis camins de lluna a les palpentes.
No sé donar-te més però et regalo l’olor del meu cos quan t’espera.
Són estretes i llargues les hores quan retorno de tu. Sense el teu cos sóc com un poble després de la derrota amb la moral d’esclau i un sol camí possible el de l’exili. Per això et bec a glops ara que et vesses per quan es tanqui la frontera del desig i em sigui vedat per sempre l’accés al teu enigma.
El premi de narrativa curta "Ploma de Ferro", que atorga l'Ajuntament de Capdepera de l' Illa de Mallorca, ha estat atorgada en l' edició d'enguany a la mataronina Eva Rumí i Guimó per l' obra "les coordenades de l' Oblit". Un relat sobre l' individualitat, l' aïllament, la renuncia, la soledat, la malaltia i l'oblit. "Som el que recordem", ens diu l'autora. "Moren els records i amb ells la identitat".
Com quatre espigues sou, muntanyes, quatre espigues de vidre tallades en el cristall de l'aire.
Com quatre pomes sou, muntanyes, fruita amarada d'aigua feta per llavis de la plana.
Com braus sou, muntanyes. Com braus que alcen el cap acabada la sesta, l'ombra d'un somni us queda en la blavor de l'ull i el banyam temedor burxa a mig cel l'enlluernadora presència.
Com braus sou, lluents i foscos amb un quelcom d'esquerp de pasturar al salvatge. Jo, a la punta d'aqueixa alba, ni llurador ni captador, foraster de mi mateix, poso les gotes de la nit dins el palmell de la mà, i les presento als vostres morros freds i negres com una ofrena d'amistat.
(Del llibre de Jordi-Pere Cerdà, Suite cerdana. Perpinyà: Publications de l'Olivier, 2000, p. 38)
No ens mourem d'aquí -tu ho saps ben cert-,
a aquesta riba atansats, abocats a la ventada,
als nords de la pluja i als silencis de l'asfíxia
-tossuts, tossuts, tossuts,
arruixats, sorruts i llords
i tot el que vulgueu-,
sense un ben establert salconduit
amb molt pesats segells, regalimosos,
on, amb claredats de sang, estigui escrita
tota la veritat, lletra per lletra.
Assoliré la fúria del verb invicte a doll per combatre el verí del maniobrador. Del lèxic d’Ausiàs trac la contraclaror, el pinyol i la molla del tràngol que em remou per ésser el cantaire que abomina eixutors i sap que el bull que l’omple és la carn de l’amor. Avui hi ha qui renega de l’idioma en bloc. I es blasma Catalunya, l’Alguer i el Rosselló, destralejant la còrpora de la soca major, la soca mare amb saba d’harmonitzat rebrot. Assoliré la fúria contra el renec dels bords que un jorn albiraran l’olor i la claror de l’ull viu que té el poble contra els armats sorolls.
Aigua sobre aigua, Sobre l’aigua, set. Al bell cor de l’aigua, Negre ganivets I jo, sola, Entre albera i alba. Al bell cor de l’aigua Negres ganivets. Passava una barca Franca de remer I jo, sola, Entre albera i alba. Passava una barca Franca de remer En un foc de pales Que baten al vent I jo, sola, Entre albera i alba. En un foc de pales Que baten al vent Ve encesa la barca Amb la lluna a pes I jo, sola, Entre albera i alba. Ve encesa la barca Amb la lluna a pes. L’amor hi clavava Negres ganivets I jo, sola, Entre albera i alba.
La poesia és brisa irreductible pels límits cordials, mentals. Les ales d'un ocell impensat. Cecs, ¿el veuríeu? Sols el poeta aquest batec escolta, alt, invisible i —¿qui ho diria?— alegre, ardidament alegre. És l’amorosa tremolor enllà d'eròtiques tempestes; un bes al fons del fel de les ferides; a través dels temors, una esperança; La poesia porta una secreta delícia entre els dolors, una bellesa recòndita entre els monstres més palpables. En la més trista, desolada estrofa, un llunyà assentiment hi bat. Els versos són això: sense el goig no existirien. No el goig comú; un miracle solitari i agraït comuniquen. Si tot fóra dolor, només dolor, els vers callaria.
Fa dies que no encert, la ment em vaga feixuga pel desànim, a encetar-li les cossigues al full. El temps, monòton tic-tac empipador, ritme de pèndul s’embussa amuntegat fins que a la cambra no hi cap ni jo mateix i amb alguns estris me’n vaig a beure vent. Enmig d’alzines i pins que el sol fan fresc hi ha una gran taula de pedra amb bancs romputs on més d’un vespre la lluna m’ha trobat temptant formosos manolls d’epítets verds. Deler difícil la tinta escolta, bull, absorta vibra i es nega a embrutar res. Un vast silenci ho emplena tot, olor de mata, velles marjades i parets emparant rossos llambreigs de grecitat, llampurnes d’Horus vestint el camp amb flamejants vels ignis que inviten a l’amor, que embriaguen d’aura la seca veu dels cards, el cos mirífic immens, esplèndid, iàmbic, de les nimfes.
Amb tot això de la campanya electoral municipal, pot haver passat gairebé desapercebut el que per mi ha estat l'agradable sorpresa del cartell de les Santes d'enguany. Curt i ras: En Joan Hortós l'ha encertat. Desprén la seva obra, tot allò que és exigible a un cartell de promoció de la festa major de Mataró. Color, emoció, empatía, calor humà i sobre tot festa. Des d' un punt de vista artístic tenim davant una obra colorista, feta amb un estil fresc, dinàmic i alegre, en el que es nota la lògica influència dels ninotaires de "paper mâché" i en especial del malaguanyat "Nona". Una proposta senzilla, sense pretensions que serà ben rebuda i entesa per tothom. Destaco, la "trampa" estil "gran bouffe de Ferreri", els gats a la teulada, les xíndries convertides en vaixells, en una explosió extremadament vital de colors. Vermells, grocs, negres, blaus, rosats i taronges que donen vida als petits detalls i als racons d'una ciutat que els mataronins només redescobrim durant les Santes. Celebrem-ho i esperem que tot plegat sigui un bon presagi.
Vàrem parlar de Menorca. D'allà on es diu s'acaba el món o potser comença. De Sant Joan i dels racons de Ciutadella. De poesia i de Ponç Pons. I de com un poema pot descriure fidelment els sentiments dels lectors, tal vegada com si l'autor, a qui coneixem poc o gens, s'hagués atrevit a fer públic les pròpies confidències. Hem tornat a "Nura" i al seu paisatge, on dins la mar hi ha una part de mi, que hi ha dies l'aigua acarona suaument i en altres la tramuntana sacseja fent-me reviure angoixosos dies d'agost. Vivències, llengua i paisatge. Del propi univers escrit en llenguatge poètic. Ens diu Pons, "escriure és un compromís de primer ordre:Si són falsos els mots ¿té sentit ser poeta?. ¿Té sentit existir? ¿Té sentit immolar-se en el foc cec dels mots i la literatura?". I el poeta respon afirmant que "som alló que llegim i tenim el que dam.La llavor d'un oblit el fulgor d'una espelma". S'ha fet el silenci. "Únicament aboliràs la distància quan oblidis la línia més curta entre dos punts", sembla que em diguis, confirmant el que expliques "quan tot arriba nosaltres ja no hi som". Ten's raó, "no posseïm el temps tan sols en disposem".
Diumenge vint-i-vuit de febrer, hi haurà consultes en més de setanta municipis del país. Per saber d' on venim, avui molt especialment, un poema de Salvador Espriu.
Inici de càntic en el temple
Ara digueu: "La ginesta floreix, arreu als camps hi ha vermell de roselles. Amb nova falç comencem a segar el blat madur i amb ell, les males herbes." Ah, joves llavis desclosos després de la foscor, si sabíeu com l'alba ens ha trigat, com és llarg d'esperar un alçament de llum en la tenebra! Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d'accés al ple domini de la terra. Vàrem mirar ben al lluny del desert, davallàvem al fons del nostre somni. Cisternes seques esdevenen cims pujats per esglaons de lentes hores. Ara digueu: "Nosaltres escoltem les veus del vent per l'alta mar d'espigues". Ara digueu: "Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble".
No es que sigui massa partidari de les diades, però això no treu que em sembli un encert que, posats a fer una diada mundial de la poètica, es trïin uns versos escrits per a l' ocasió, del poeta menorquí Ponç Pons que han estat traduïts a una vintena de llengües.
A LA POESIA ( Ponç Pons).
Des d' una illa de mots, entre ullastres i llibres. mentre sent escoltant la bellesa del vent que escriure és respirar, comprendre, fer l' amor i l' art ens humanitza, t' ho diré pasional: t' estim i sense tú res tindria emoció ni seria tan cert aço que en diuen viure.
Amb les llengües del cor i tinta com el mar generós de les illes, sembram versos per fer florir lliures i oberts al sagrat cos del món sentit i veritat.
Més que d'on hem nascut som del lloc que estiimam i lectors agraïts que tenim el que dam feim diversos un sol gran poema on no hi ha més pàtria que la vida.
