Dijous passat, els assistents com a públic al Ple Ordinari de l' Ajuntament de Mataro, que és l'òrgan institucional mes important de la ciutat, van quedar bocabadats amb l' espectacle. L'oposició va decidir retirar les propostes de resolució, els precs i les preguntes que havien formulat, en protesta per la suspensió del Ple d'ara fa una setmana i per denunciar la paràlisi institucional que, segons ells, es troba el consistori. El govern astorat per la queixa, s'ha defensat dient que ells s'expliquen més que ningú abans si es compara amb les anteriors legislatures. Potser és cert, però si la resta de grups no ho entén així, és responsabilitat seva la de millorar els mecanismes de relació, proposant les reformes pertinents per a fer-ho possible. Em temo que més enllà de la legítima crítica, el que hi ha darrera de tot plegat, es la intenció dels grups del PP i del PSC, de saber qui dels dos podrà tenir en els propers mesos una relació privilegiada i de pactes amb els actuals membres del govern municipal, manipulant la candidesa que en aquest assumpte han actuat els tres grups municipals més petits. Precisament aquest joc d'interessos i la inexperiència del govern al no farcir de propostes l' ordre dels dia dels plens, és el que ha acabat per provocar situacions com les de dijous tant poc lluïdes dels vint-i-set regidors mataronins. Si l'alcalde no ho atura amb rapidesa, acabaran per ser tots els que solidàriament faran el paperina. Com deia Sant Gregori: " Plus movent exempla quam verba". (Mouen més els exemples que les paraules).
La reestructuració del sistema financer ha deixat tocades de mort a les caixes d’estalvis comarcals. La de Mataró i de bona part del Maresme, es va integrar a través d’un SIP a Bankia, sense que gairebé ningú aixequés la veu per lamentar-ho. L'esperit dels fundadors, se'n ha anat a orris i qui havia de defensar-lo - es a dir aquells que estatutàriament ho representaven i tenien per aquesta raó cadira al consell directiu -han fet mutis pel passadís, quan el seu paper era assegurar un model de caixes al servei del territori que l'havia vist nèixer. Això del SIP, tal i com alguns presagiaven, ha estat una manera educada de vendre’s al millor postor. Ara el perill rau en la possibilitat ben real de perdre l’obra social, el que seria un drama per a localitats on es cobrien necessitats no assumides per l’administració. A l’espera de conèixer fil per randa el què passarà exactament, de moment perillen casals, es faran menys exposicions, hi haurà menys beques i ajudes socials i caldrà veure el futur que li esperen als Premis Iluro. Serà molt difícil mantenir l’obra social, que pot acabar per diluir-se, tenint en compte que el banc "madrileny" que han creat, haurà de retribuir els accionistes i no pas a la societat civil d'on provenen les caixes fundadores. Un procés de desarrelament inexorable. Mentrestant tots nosaltres com si veiéssim ploure.
Aquest consell, sovint utilitzat per explicar que allò que és pot aconseguir en la negociació és més beneficiós que els rèdits obtinguts amb el conflicte, hauria de sovintejar més en els afers públics en moments tant difícils com els actuals. La crisis que vivim és de tanta magnitud, que per sortir-se'n caldrà molt de consens idiàleg. És en les administracions locals, on pot ser més fàcil fer pinya i no deixar-se arrossegar per demagògics laments o superficials queixes. Si tothom està d’ acord en que quan minven els ingressos cal limitar les despeses, optimitzant els recursos existents per salvar les prestacions socials que asseguren un mínim de benestar a la majoria, no hi ha més remei queconcretar per on s’ ha de començar. Sobre això, ara per ara,hi ha més silencis que propostes amb voluntat de consens.Les mesures adoptades pel govern central limitant l'endeutament dels municipis i l’incompliment dels compromisos adquirits pels anteriors Governs de Catalunya, hauria d'empènyer als nostres electes locals ha filar molt prim en l’ execució dels propers pressupostos. Si ho concretem a Mataró, seria desitjable, que govern i oposició abandonessin finalment el regat curt i pactessin mesures concretes sobre comimpulsar les apostes estratègiques de la ciutat; com desenvolupar en una situació de greu crisis econòmica l'execució del planejament Urbanístic i com revisar el pla General, si és que cal, definint el nou paper i la mida de les empreses municipals que es mouen en aquest àmbit per fer front a un important deute que els aboca al concurs; Com redreçar les finances municipals i com obtenir nous ingressos extraordinaris, encara que suposin vendre’s alguns actius. N’hi altres de concrets i singulars que aniran sortint, com les pèrdues del Mataró Bus o si el paper dels mitjans de comunicació públics amb participació municipal s' adiu amb l'important despesa que generen. Que cal fer amb els nous equipament municipals previstos i amb alguns del que estan en funcionament per fer possible la seva entrada en funcionament o simplement el seu manteniment ?. Si els polítics locals s' enroquen en les seves posicions i fan con l’ estruç amagant el cap sota l’ ala, seran igualment responsables amb els que fan de l' estisorada sense criteri la única solució possible.
L’Ajuntament de Mataró no podrà endeutar-se, ho va dir el seu Alcalde a l'audiència pública celebrada aquesta setmana alertant que el 2012 serà l’any més complicat de la història recent de la ciutat. El decret del govern espanyol ho impedeix i els 100 milions de deute hi obliguen. La manca de cintura política dels principals polítics mataronins exhibits en els darrers mesos per arribar a un acord pot acabar-se. La crisis i la necessitat d'estalvi obligarà a un esforç per a trobar un compromís per la governanca de la ciutat. Aquestes darreres setmanes s'havia denunciat que el suposat pacte secret del govern municipal només amb el PP era una greu errada que per sort s'ha esmenat. El PSC també l' havia comes negant-se a fer autocrítica i a la possibilitat d' un pacte de ciutat. Aquí sí que fou molt més hàbil el govern de Joan Mora. Si els socialistes haguessin acceptat el repte sense posar-hi masses impediments, segurament el PP pressionat per les bases s'hagués exclòs. Els conservadors van entendre la jugada i van esperar a veure que passava, si bé després, per les presses, van cometre l' errada del principiant causat per un infantil atac de banyes. Paradoxalment el govern del Sr. Rajoy, haurà jugat aquesta vegada a favor d'un acord CiU-PSC a Mataró, encetat amb un acord pel pressupost i les ordenances fiscals que han suposat un esforç que cal reconèixer com a molt positius per la ciutat. La sociovergència és un dels temes recurrents de la política mataronina. De tant en tant es dóna per fet la possibilitat d'una gran coalició que, hauria de sumar el gruix de la ciutat per a sortir del que ja podem definir com una situació d' emergència. Si es produís no seria una questió de principis, sinó de compromís i d' aritmètica. Per tant es farà, si un dia aquestes dues forces no hi tenen més remei. Tot fa pensar que al menys a Mataró, aquesta situació excepcional comença a ensumar-se.
Els mitjans de comunicació locals, s’han fet ressò de la finalització del contracte d’ obres i serveis del director de determinada escola municipal mataronina. Els grups municipals amb aquesta excusa, han demanat debatre sobre el model pedagògic d’aquest centre i fan bé. Però també es adient, fer-ho sobre com en el passat algunes regidories feien algunes contractacions de personal. Amb independència de la competència professional o si la feina feta ha estat valorada positivament, faríem bé en reflexionar sobre la singular forma en com fou empleat el cessat. Les normes de l’ajuntament assenyalen que la contractació del personal laboral ha de fer-se a través d’ una oferta pública de treball, ja que si no és fés així hi hauria una clara irregularitat. Hi ha qui diu que l’acomiadament s'ha fet per motius ideològics, argumentant que essent simpatitzant d’un partit polític, abans en el govern i avui a l’ oposició, el canvi de govern seria la causa del cessament. Es fàcil adonar-se que l’argument és la més sublim justificació de l’inicial endoll, naturalment amb permís del gendre del rei: “Ens contracten els amics i m’acomiaden els adversaris. No es rrellevant que els primers, ho fessin amb frau de llei, el que cal subratllar és la "mala llet" dels segons, pel que cal que “trinco-trinco” m’indemnitzin, que el pressupost municipal, i tant que sí, s’ho pot permetre”. Que continuï doncs, el legítim i democràtic debat sobre els models pedagògics !.
Embolica que fa fort!. Es aquesta una expressió molt nostrada, que serveix per indicar que una situació enrabassada, es pot arribar a complicar cada vegada més. En algunes ocasions, és ben cert que s'utilitza com estratègia per a reforçar les pròpies conviccions debilitant als adversaris i de pas als possibles aliats, amb la intenció de fer creure allò que no és. En altres casos, simplement es fruït de l'estupidesa humana i de no conèixer les greus conseqüències d'algunes decisions adoptades a corre cuita i sense massa debat. L'embolica que fa fort, es practica doncs en tots els àmbits de l'activitat humana, també en la política, tot i que no és massa recomanable fer-ho, si es vol mantenir com un espai prestigiat de diàleg, negociació i pacte. Que hi hagi pactes no es dolent, que siguin discrets tampoc, però que se'n formulin de secrets i que es signin, no és allò que esperen els ciutadans dels seus electes i d'un govern acabat d'estrenar, a qui partir d' ara se li exigirà mes claredat expositiva i pregramàtica. Tinc la sensació que l'embolica que fa fort del govern mataroní té poc a veure amb certes pràctiques conspiratives i molt amb la inexperiència i la manca de destresa. Si ja es una bajanada fer un pacte amb qui no suma majoria, ho és més fer-ho d'amagat, si es pretén fer creure que es vol un pacte de ciutat que hauria de ser obert i transparent. El govern d'en Joan Mora, ha solucionat un problema i ha fet un pas endavant no hi ha dubte, però pagant el peatge de la pròpia credibilitat i en la carambola donant aire a qui més ho necessitava. Però tot i això, hi ha més de positiu que de negatiu en l' acord a Mataró de CiU i PSC. Més enllà de la transversalitat programàtica que expressa, s'aconsegueix finalment donar una primera resposta a la pregunta que el resultat electoral formulava. Tenint en compte l'aritmètica del saló de plens, era del tot inviable l'altre solució que, de ben segur, alteraria la convivència ciutadana. Seria lamentable que en els propers mesos no es donés un pas més. Tot i el sacrifici personal que per alguns pot suposar, aquest pot haver quedat compensat amb una exhibició pública de responsabilitat que la ciutat sabrà agrair. La complicada situació econòmica exigeix un esforç de tots i a Mataró un govern de majoría, que si no pot ser de tots els demòcrates, millor que sigui dels qui el poden fer possible sense masses escarafalls programàtics.
Sorprèn que els anteriors dirigents de l'empresa municipal mataronina no hagin aixecat la veu, al conèixer que caldrà un pla de viabilitat amb la possibilitat que es disminueixi a la meitat la plantilla del personal, provocat per l'extravagant deute, amb perill que un concurs deixi en entredit la recuperació de certs patrimonis històrics. No han envermellit, ni tan sols justificat o disculpat. El desastre és conseqüència d'una gestió, que s'explica per l'estúpid suport d'uns electes que pensaven que l'alternança democràtica mai es produiria. Queda en mans dels futurs historiadors locals, aprofundir sobre l’ origen i les causes de com l’ empresa municipal d’ urbanisme es va anar convertint amb el pas dels anys en l’autèntic "sottogoverno" mataroní, pervertint la finalitat, inicialment lloable, de tenir un instrument de desenvolupament urbà ràpid i eficaç en defensa de l’interès del comú, fins a convertir-se en el cuirassat defensor dels projectes de certs grups privats davant l' administració, perfer uns vestits a mida, que el sastre consistorial – i això que deien ser d’esquerres -, es limitava a tallar i emprovar. Dinàmica diabòlica, que al punxar la bombolla immobiliària, pagarem entre tots. Els que havien tret pit presumint amb els balanços de l'empresa, han quedat uns muts i altres en monacal silenci, preocupats per la maledicció bíblica de negar, abans quecanti el gall,qualsevol responsabilitat.
A la ciutat dels capgrossos, Mataró, diem capgrossades a l' encaparrament per fer coses fora del sentit comú del que som autèntics especialistes. Per tant no té res d'original que on més predicament té aquest noble costum sigui a la casa del comú. Els nostres electes n' han fet al llarg dels darrers anys de tots colors. Han desmuntat naus fabrils protegides per fer-ne un immens trencaclosques, excel·lint proposant el soterrament de la via del tren per la costa o recuperant el vell tramvia i els més agosarats, proposant construir pisos amb contenidors. Altres no han estat tan punyents, però també han gaudit amb el més preuat signe d'identitat local. S'han projectat biblioteques sense conveni de finançament amb altres administracions que assegurés la compra de mobiliari i llibres. Hi ha els qui han pretès celebrar prestigiosos Festivals de Teatre sense un duro al calaix i cap possibilitat d'obtenir-lo. S'han projectat i construït Museus textils i Escoles de Música sense assegurar-ne el futur. I quan algú se'n adonat, ments preclares ho han imputat a la política de retallades i avall que fa baixada. La més actual i punyent es mantenir les coses igual com estaven, en el més sublim cau del nepotisme cultural local, l´Institut Municipal d'Acció Cultural, on els que ara manen no han pogut o no han sabut treure'n l' entrellat i trobar qui, amb mà de ferro, aturés la més gran capgrossada cultural organitzada dels darrers vuit anys.
Per sentit comú, qualsevol pot veure les dificultats que té un polític que ha tingut la principal responsabilitat de govern pugui, després de perdre les eleccions, fer la feina de cap de l’oposició. Les raons d' aquesta impossibilitat són al meu entendre obvies. Quan un President o Alcalde, perd unes eleccions, està obligat a reconèixer una directa responsabilitat en el resultat i donar un pas cap a la renovació. Aquest és un criteri que es segueix, amb poquíssimes excepcions, en la majoria de les democràcies occidentals. Fer tot el contrari, no només impedeix la renovació del projecte que es diu defensar, sinó que posa pals a la roda dels necessaris acords que sempre han d'haver entre govern i oposició, cosa que es fa inviable, si els protagonistes han estat enfrontats electoralment i s'ha produït l'alternància. Naturalment poden haver excepcions, però no sembla que sigui el cas de Mataró. Joan Antoni Baron, si així ho vol el seu Partit, té tot el dret d’ exercir de cap de l’oposició després de perdre l’Alcaldia, però hauria de veure que el principal inconvenient per a que hi hagin acords de col·laboració amb el govern d'en Joan Mora o en el futur un acord de coalició, és ell. L'actitud de mantenir-se al peu del canó no afavoreix la renovació del PSC. Joan Antoni Baron hauria de considerar que el paper de cap de l´oposició deteriora l'imatge del seu Partit. Els electors no el veuran mai com la persona que ha de controlar l’acció del govern, sinó l'electe emprenyat per haver perdut l’Alcaldia que ha ostentat durant anys. És possible que sigui injust pensar que actua per rancúnia, però em temo que bona part de la ciutadania ho perceb així. Al PSC, comencen a ser majoria els defensors de passar pàgina. No ho diuen en públic però qualsevol que presti atenció pot saber-ho. Hi ha qui creu que Baron està fent un favor a l’ actual Alcalde. Si continua, Joan Mora serà durant molt de temps l’ expressió del canvi, l’ alternància i la renovació. Si el PSC mataroní es renova, el govern haurà d’adaptar el seu discurs a la nova situació i els partidaris de la coalició PSC-CIU, seran més escoltats que mai.
El proper dilluns 19 de setembre es compliran els cent dies de gràcia per l’ alcalde de Mataró en Joan Mora i Bosch i el seu govern. Tot i el parèntesi estiuenc, l’administració municipal mataronina ha continuat treballant i han fet gestos positius que expressen un cert canvi de tarannà. L’ actiu ha estat voler fer més i millor, amb menys. S’ ha començat els gestos de “Business friendly”, aplicat l’ estalvi en despeses supèrflues i s’ han retallat d’ altres. El passiu és que el govern no ha estat del tot rodat i ha comès algunes errades de novell. Els tres mesos passats, han servit de moment per designar alguns dels nous càrrecs de confiança i sobre tot canviar la composició en societats municipals i organismes autònoms, però amb una situació financera de les arques públiques més aviat dolenta, es obvi que l’ oposició exigeixi a partir d’ara que es comenci a entrar en matèria. La redacció del nous pressuposts donaran les claus de cap a on vol anar el govern local, posant a prova la seva política d’aliances inicialment anunciada, però encara no explicitada. Vist que no hi ha possibilitats de govern de concentració, caldrà començar a ser molt més explícit sobre com aconseguir la majoria que permeti aprovar pressupostos, ordenances municipals i normes urbanístiques, que ajudin a promoure l’ activitat econòmica que es pretén. Només hi han dues possibilitats alternatives possibles, pel que caldrà triar, just en un moment en que el passat i futur d’uns i altres, afegit a les males relacions personals, poden portar el carro del govern pel pedregar. Les actituds seran doncs molt importants, però tenir un bon relat programàtic que ho relligui tot també. Espero i desitjo que el govern municipal no s’ equivoqui. Ha passat l’ estiu i els cent dies de gràcia aviat seran història. Si hem de fer cas al que s’anuncia, el mal temps vindrà amb la tardor i durant l’ hivern farà molt de fred i es glaçarà la bàltica. El millor doncs, serà estar a l’ aguait el més aviat possible.
L’alternància que s’ ha produït a l’Ajuntament de Mataró, ha portaten només dos mesos a situacions curioses. No sorprèn que el nou govern, sense cap experiència en la gestió local, pugui haver comès errades de novells. El que sobta és que alguns després de més de trenta-dos anys de govern, hagin perdut l’oremus amb tanta rapidesa i practiquin una oposició dura oblidant allò que qualsevolamb experiència en el comandament dels afers públics hauria de saber. El mètode per ajudar a resoldre els problemes del comú, quan es fa des de l’ oposició, és la denuncia però també la negociació sistemàtica i permanent. No fer-ho, pot ser percebut per la ciutadaniacom una acció inútil i gratuïta, amb l’ agreujant que pot trencar els ponts i pertorbar futures enteses, que seran del tot necessàries a partir del 20-N. El grup municipal socialista s’ha passat l’ agost preocupat per l’ onada de calor o per les guinguetes de la platja, intentantdesprestigiar al nou Alcaldea qui ni vol donar els preceptius cents dies de gràcia. Els dirigents del PSC, haurien de saber mirar més enllà i no complicar mésles coses intentant obtenir èxits fàcils amb declaracions demagògiques. I sobre tot aspirar a no fer el ridícul ni a fer més bestiesesi veure que en només tres mesos el nou govern mataroní haurà de triar. El problema es que ells també hauran de fer-ho, escollint les persones adequadesperassolir una nova credibilitat, que a hores d’ ara falta els fa.
Les Santes d'enguany, amb un govern municipal nou de trinca, es recordarà per les fortes pluges de la vigília que provocà la suspensió del molts dels actes de carrer i del ball de festa major; Per un desvetllament bellugós que després d'anys d'èxit pot acabar convertint-se en un problema si no es modifica el recorregut i es prenen mesures per evitar les bretolades que posen en perill la seguretat de l'acte. I finalment per una accidentada anada i vinguda de l'ofici, en que ningú va estar a l'alçada. Calia haver valorat que aquest es un acte tradicional que cal desconflitivitzar-lo el màxim i per tant es preferible no donar cap excusa als que volen convertir-lo amb caixa de resonància de la seva protesta. El conseller Puig, membre del govern de Catalunya, té tot el dret d'anar allà on sigui convidat i els regidors d' invitar a qui vulguin, però la presència dels anti avalots fou, encertadament o no, valorada com a desproporcionada per a molts dels assistents que res tenien a veure amb la queixa. En aquesta ocasió, el discurs del nou govern municipal va perdre centralitat, precissament allà on hi havia més presència del seu electorat. Les colles que fan cada any el recorregut estaven indignades i els electes faríen bé de no oblidar que en Festa Major, són influents creadors d'opinió. El relat del nou govern municipal, que tan considerat, prudent i pacient va estar amb els indignats, pot haver quedat en entredit. Millor seria recuperar-lo el més aviat possible. Justificar l'errada, amb l' excusa de foranis que vingueren a robar-nos la festa, crec que no és la millor manera d'aconseguir-ho.
Ahir en Joan Mora, Alcalde de Mataró, va respirar finalment tranquil. Pel matí el Ple Municipal li va aprovar la relació de càrrecs de confiança que proposava i a la tarda se'n sortia d'allò més bé en el discurs de la crida a la festa major. Algú, pel que veiem poc acostumat a perdre, havia intentat fer una crida alternativa des d'un diari digital local, tornant a caure en el rídicul que provoca entossudir-se en fer com si no hagués passat res. En Joan Antoni Baron, no acaba de trobar el seu lloc ni el seu paper en el nou consistori i això suposa pel PSC local un llast per a recuperar la centralitat perduda. En Joan Mora, més murri que ningú, conscient que tot i la poca experiència del nou govern, l'oposició no acaba de trobar el lloc, va encetar la crida amb un discurs en positiu, recuperant - ara sí -, el relat del discurs d'investidura, cridant a la unitat dels demòcrates per a sortir de la crisis, criticant els excloents i desmentint que la clau de la governabilitat hagués estat lliurada a l' ultra dreta local, picant l´ullet a l´independentisme més transversal amb el dret a decidir i mantenint la necessària equidistància amb la segona i la tercera força del nou consistori. Un discurs, que permet a l' Alcalde Mora, situar-se en el centre del debat polític ciutadà, just allà on es troba més còmode i on pot trobar més suports, esperant, mirant i sobre tot guanyant temps per a definir d'una manera més concreta les possibles aliances. Només discrepo en un petit detall: Vaig trobar a faltar una presència predominant dels símbols del país a la façana de la Casa Gran. Espero que a les properes crides s'esmeni. Que tingueu una bona Festa Major. Glòria a les Santes!
Potser per desconeixement o ignorància, ho reconec, tot això de la locomotora comercial no m´ha fet mai ni fred ni calor. Confiar el desenvolupament comercial de la ciutat a l'arribada d'un gran centre comercial -tot i la importància que pot tenir-, convertint-lo en un dels punts més debatuts de la política municipal, acabar per fer surar un provincianisme xabacà, que em recorda el que intentava explicar el magnífic film de Luis G. Berlanga "Bienvenido Mr. Marshall", en que tot un poble amb les autoritats locals al capdavant, esperen l'arribada dels americans com aigua de Maig i aquests passen de llarg sense ni tan sols aturar-se. El "realisme" de la pel·lícula mataronína en que s' ha convertit l'afer permet sucar-hi pà. L' anterior govern municipal, va començar per alterar i modificar el catàleg del patrimoni per finalment dilapidar importants recursos públics, desmuntant a peces l' antiga nau protegida. Tot farcit com correspon, amb anades als jutjats, recursos, contenciosos i querelles. Els resultats electorals del mes de maig , ja sigui per poc o si voleu per molt, han estat influïts per "fets" com els que relato, tot un compendi de mal govern, nepotisme, engany, estupidesa humana i "tics" de ciutat petita i de curta volada. Per si no n'hi hagués prou amb l'espectacle, el ridícul ha continuat en els darrers dies, potser per què no hi ha cosa pitjor en política que rebre un fort ensurt electoral i no saber-se situar en el nou escenari. Ahir mentres el govern de la ciutat, abans oposició, anunciava que ja no hi havia cap impediment urbanístic perquè la locomotora comercial fos realitat, l'ara oposició i abans govern, anunciava fil per randa, exactament el mateix amb una hora d'anticipació. Tot plegat ben ridícul que confirma que algú se l'hi ha anat la pinça. No entenc com els responsables de la roda de premsa alternativa, no es deixen de romanços impedint la governabilitat dels nous regidors, fent allò que tan plauria al nou Sr. Marshall. El govern del "Tall Anglès"!. Com dirien a Polònia: Perdoneu, però algú ho havia de dir.
Els mataronins han demanat al nou govern municipal que treballi en mesures concretes per reactivar l'economia. L’estabilitat institucional és una de les condicions per a fer-ho possible, per tant els acords amb la resta de grups municipals són imprescindibles. Comencem aquest nou mandat amb uns regidors disposats aturar certes disbauxes econòmiques i fer pedagogia sobre la necessitat de practicar l'estalvi i l’ austeritat per coherència programàtica, reclamant el consens amb la resta dels electes. Per molt complicat que sigui, la situació exigeix tant al govern com a l’ oposició responsabilitat. Desconec si en el ple del cartipàs de demà dijous, serà possible l’ acord. El govern haurà de ser el primer en complir l’obligació de buscar el pacte, amb la convicció que si vol ser, fer i ajudar a fer – com deia en campanya -, tard o d'hora haurà de comprometre’s amb el com i tenir decidit amb qui ho vol fer si finalment no és possible un govern de tots els demòcrates. Els grups de l’oposició, hereus dels que han dirigit la ciutat durant trenta–dos anys, estan obligats ha actuar de forma coherent amb la seva llarga trajectòria en el govern, digerint el més aviat possible el desconcert i el dol provocat per uns resultats electorals dolents. En el cas que uns i altres renunciessin a sumar esforços, les conseqüències per la ciutat serien comparables a les que provocaria una estampida d'elefants al mig del desvetllament bellugós de les Santes.
