No segueixo massa la política britànica i tinc uns coneixements molt superficials del moviment nacionalista escocès, però com a súbdit de la monarquia espanyola amb ganes de deixar-ho se der el més aviat possible, m'he quedat bocabadat al conèixer les declaracions del primer ministre britànic acceptant el referèndum per a la independència d'Escòcia, encara que hi hagi posa't condicions. Suposo que cadascú, govern britànic i escocés, formula la seva estratègia d'acord amb allò que considera més favorable als seus interessos, però vist des de la pell de brau, sorpren agradablement que es faci a través d'un debat democràtic i transparent, tal i com correspon si les dues parts pretenen guanyar democràticament el referèndum. Una actitud que des de Catalunya només podem contemplar amb absolut respecte i admiració.
Els regals de l' Arbre de Nadal de Gianni Rodari, són el que desitjo ens hagin portat els reis:
Enguany per Nadal penso guarnir un arbre tot especial.
No el faré pas al rebedor: el plantaré dins el meu cap, on no hi ha teulat i podrà pujar ben alt i ben sa. Serà un gran avet amb mil de branques i ben verd, el més bell del món ple de regals ensisadors d'aquells que mai són als aparadors: un raig de sol per al pardal que tremola; una catifa de violes per al prat gelat; la solució del problema més enrevessat per als escolars; una bona paga per al jubilat; doble mesada per al mestre pacient; i l'oli barat i el pa regalat a tota la gent. I una muntanya de jocs i joguines, i en lloc de les etiquetes amb preu, i veureu els noms dels nens i les nenes, d'aquí i d'arreu, que mai no han tingut res per Nadal i mai no han sabut què és un regal. Perquè si un sol vailet resta sense festa, ni que només sigui un sol petit que a qualsevol lloc del món, qui sap on, plora la vida amb pena i delit, Nadal és una gran mentida i s'ha de fer tot nou, com una divisió quan no surt la prova del nou.
Abans que algú us feliciti l'any nou, heu de saber que serà de traspàs, olimpíades, crisi, recessió i el del trencament definitiu del pacte constitucional espanyol. Per tant un any singular i una mica especial, encara que només sigui perquè té un dia més que els anys comuns. En època de crisi, és diu que qualsevol predicció pessimista compta sempre amb un gran predicament. Per això se'ns recorda que el calendari maia ja anunciava el mal presagi i que el 22 de desembre proper tot haurà finit. La conjunció del sol del solstici d'hivern amb el punt de creuament de l'equador de la Vía Láctea (qui ho entengui que ens ho expliqui), com relatava la pèl·lícula, provocarà algun daltabaix, que ens agafarà a tots ambs els pixats al ventre. A Madrid, conscients del que s'hi juguen, ja fan càbales i pronóstics sobre el mal auguri que suposa la Botella com Alcaldessa de la capital d'un imperi en hores baixes, pel que tal i com estan les coses pot haver qui proclami la III República Espanyola, però no us emocioneu, que aquesta vegada serà ultracentralista, uniformadora i de dretes. A Barcelona, la nostre capital nacional, el Dr. Trias no tirarà coets i anirà fent la "viu-viu". Però amb l' ajut de tots anirem fem passets cap a la plena sobirania nacional, el que sempre serà d'agrair i, poc o molt, ens ajudarà a mantenir l'auto estima. Diuen que el 2012, pot ser un any pitjor del que abandonem, si n'esteu convençuts ni ho celebreu ni feliciteu als amics i coneguts després de la dotze campanada. Si pel contrari us sentiu preparats per no fer cas a allò que els intel·lectuals del sistema han anuncia't, de ben segur per acollonir-nos, millor que ho feu, us deixeu de facècies i sortiu al carrer per fer xerinol·la i seguiu fil per randa el consell del poeta, amb allò que tot està per fer i tot és possible. Ja que en el 2010 i el 2011 coses que semblaven impossibles, de bones i de dolentes, han passat, ara es tracta que en el proper, individual i col·lectivament, les bones succeeixin. Que tingueu un Bon Any 2012!.
Quan tenim convidats, la Mercè estusiasta de la cuina de mercat i afeccionada a la gastronomia tradicional catalana, obsequia als comensals amb un plat del país als que intenta donar un toc de caire personal. Ahir va demanar en "Lauri", que té el seu negoci al barri de l' Escorxador de Mataró i quin peix sempre fresc adquireix a la subhasta del Port d´Arenys de Mar, la següent comanda: Una cua de rap per fer al forn, peix de roca per la sopa, musclos i popets. El menú d'avui diumenge ha estat per llepar-se els dits. Una sopa de peix amb gambes i rap trossejat amb pa de la iaia; musclos amb ceba confitada i ají; popets saltejats amb un encenall de ceba i tomàquet i finalment rap al forn amb llit de patates. Com que l' estrella del dinar, ha estat aquest darrer plat, apunto per a qui li pugui interessar com l' ha fet. M´explica que primer de tot ha fregit al punt les patates, per abans que estiguessin cuites del tot reservar-les. Després ha tallat la ceba a la juliana amb un gra d' all, sofregint-la a foc ben baix amb l' oli sobrer i barrejar-ho amb les patates. Ho ha posat tot a la safata del forn, amb les cues de rap, prèviament salpebrades, tomàquet ratllat per sobre de les patates i el rap, regat amb una cervesa i mitja de les més suaus possibles, deixant-ho reposar a dins del forn a uns 250 graus de temperatura durant uns quinze minuts. Els tast ha aconseguit el beneplàcit i aplaudiment dels que seiem a taula. Quan he preguntat el nom que ha donat al plat, ens diu - ella en coneixerà la raó i motiu -, "Rap tocat per la tramuntana".
C'est trop facile d'entrer aux églises De déverser toute sa saleté Face au curé qui dans la lumière grise Ferme les yeux pour mieux nous pardonner
Tais-toi donc, grand Jacques Que connais-tu du Bon Dieu Un cantique, une image Tu n'en connais rien de mieux
C'est trop facile quand les guerres sont finies D'aller gueuler que c'était la dernière Ami bourgeois vous me faites envie Vous ne voyez donc point vos cimetières?
Tais-toi donc, grand Jacques Laisse-les donc crier Laisse-les pleurer de joie Toi qui ne fus même pas soldat
C'est trop facile quand un amour se meurt Qu'il craque en deux parce qu'on l'a trop plié D'aller pleurer comme les hommes pleurent Comme si l'amour durait l'éternité
Tais-toi donc, grand Jacques Que connais-tu de l'amour Des yeux bleus, des cheveux fous Tu n'en connais rien du tout
Et dis-toi donc grand Jacques Dis-le-toi bien souvent C'est trop facile, C'est trop facile, De faire semblant.
"T'estimo perquè sí. Perquè el cos m'ho demana". Així comença el vers de Maria Mercè Marçal. Envejo la sencillesa del text, que sembla dir-nos que no hi ha raonament quan l' amor ofega la voluntat. "Perquè has vingut de l'ona sense ordre ni concert. Perquè el brull del boscatge t'enrama la cabana sense panys ni bernats, en un desvari verd". I no es pot contenir. "Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia. Perquè és l'amor, dallat, que ha granat el meu llit". I ho diu amb claredat. "Perquè duc, ben reblat, el bleix de l'escorpit que provoca el salobre i encrespa la badia. Perquè sóc massa fràgil per bastir l'aturall a la marea viva que em nega a l'endeví. Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí que han signat, sense mi, les busques de l'estrall. Perquè l'aigua més fonda no vol ni pau ni treva i pregona ben fort que sóc d'estirp romeva". M'oblido de les paraules i reprenc l'ensimismament que provoca la malaltia d'intentar posseïr tot allò que m' ha estat prohibit. Derrotat en la batalla literària, em llepo les ferides i romanc cofoï tot pensant que el poema m'ofereix allò que em treu. Ho veus? No puc reprimir el que el cos em demana. Hi ha poetes que quan diuen no et demanen perdó. Finalment ho he entès: "Respiro amb el cor l’alè que em manca. I tanmateix respiro".
La pluja cau produint melangia. Hi ha qui aprofita per escoltar el "Bruce" i d'altres envien poesia.
T'has adonat que res ja no és el que semblava, ni la tàctil certesa de la pròpia existència que sempre representa una altra pell, ni la fràgil suspensió de la foscor que cercaves en la llum d'uns llavis nous. Res d'això ja no et dóna la sensació de treva que buscaves, de vegades desesperadament, i d'altres per inèrcia, responent a un codi genètic que duus escrit a l' ànima. Digue's, que necessites, per saber que existeixes? Crear? O t'excita més el relleu de l'altra cara? La tendresa recòndita del monstre o l' horror de Déu? Sents a les vísceres la crida de la sang com un vapor de boira llargament asfixiada i la carn com un àngel que et salva i et condemna.
Aquests dies de noves vacances escolars, per la disbauxa i el desgavell que ha generat a la majoria de families amb fills en edat escolar, seria bo anomenar-la "Setmana del Carnestoltes a l'Ensenyament". La proposta que es va treure del barret de conseller Ernest Maragall, ha estat una mala còpia del calendari acadèmic francès, que aquell sí fou relacionat amb un calendari laboral negociat fa anys pels sindicats francesos i amb la promoció i popularització dels esports de neu a la República Francesa feta durant la mateixa època. Aquí, que no tenim res de tot això ni ganes de fer-ho, només una minoria d'escolars faran la setmana "blanca" a la neu, cosa que d'altre banda ja feien. Els altres, es a dir la majoria, ni neu, ni sortides, ni lleure, ni colònies. Amb tot aquest rebombori, s'entén que el prestigi del govern tripartit hagi quedat malmès per molts anys. Amb decisions tant incomprensibles com les que ens han portat als cinc dies de festa escolar, és el mínim que els podia passar. Naturalment que la crisi econòmica no ajuda a l'èxit de la proposta però, la deficient organització del calendari dels centres, aïllat de les vacances laborals de pares i mestres. La manca d'ajudes a les empreses de promoció del lleure que li podien donar impuls des de les comarques de muntanya, intentant promocionar més els esports de neu entre els nens i nenes, ara qui hi ha qui pretén organitzar en el país olimpíades blanques, són la confirmació del seu fracàs. No he vist cap lògica pedagògica, laboral, econòmica o esportiva, en l'organització d'una setmana que més que blanca es quedarà en blanc.
Una. Gra de raim que t'he promès. Dues. La fletxa, amor, haurà de batre una pomera de taronges. Tres. El pensament té el seu balcó obert. Quatre.
Recordo totes les respostes. Cinc. La font es queixa en un tombant de roca. Sis. La nit és la confident que tinc. Set. La lluna és el rellotge que toca.
Vuit. El silenci no et correspon. Nou. El matí obre un jardí que s'enfonsa. Deu. La diada passa com un bou. Al nostre amor sempre és diumenge. Onze.
I dotze ! Amor, amor, no et sembli estrany que en acabar el sonet sigui un altre any!
Sento el fred de la nit i la simbomba fosca. Així el grup d’homes joves que ara passa cantant. Sento el carro dels apis que l’empedrat recolza i els altres qui l’avencen, tots adreça al mercat. Els de casa, a la cuina, prop del braser que crema, amb el gas tot encès han enllestit el gall. Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena; i ells recullen les plomes, i ja enyoren demà. Demà posats a taula oblidarem els pobres - i tant pobres com som -. Jesus ja serà nat. Ens mirarà un moment a l’hore de les postres i desprès de mirar-nos es posarà a plorar.
Després de dos dies d' esquí, aquest matí ens aixequem amb un dia gris, emboirat i húmid. Decidim que el millor serà dedicar-nos al pànxing, llegir o sortir a passejar. A mig matí i per estirar les cames, pugem al turó on ens trobem les runes del Castell de Llívia. La Diputació de Girona, enguany ha continuat les excavacions al fossar del castell o s'han trobat restes de les seves defenses i en concret els projectils de les catapultes que empraven. Les " boles" del rei nostre senyor han estat arrenglerades al fons del fossar. El castell de Llívia, té el seu origen en el comte Sunifred, pare de Guifré el Pilós, que va frenar la invasió musulmana prop de Ribes a l' any 839. L' any 1177 Alfons I va fundar Puigcerdà, fet que va jugar en contra la importància de la vila - antiga capital cerdana-, si bé gràcies al seu estratègic castell va poder mantenir la supremacia militar. El Rei Jaume I, allà per l' any 1257, va concedir el dret de construir i habitar la falda del castell. Amb la seva mort , la fortalesa va passar a mans de Jaume II i al Regne de Mallorca del 1267 al 1343. Durant el regnat de Pere el Cerimoniós , per disposició reial de 23 de març de 1351, tot i que Llívia no era ja la capital de la cerdanya, el seu veguer residia en el seu castell. La nissaga dels Descatllar ocuparà el càrrec de veguer fins a la destrucció del Castell pel rei de França l' any 1479.
Avui he rebut per correu electrònic, un d' aquells missatges fotetes que envien els amics. El remitent, amb qui he parlat el matí, ha copsat que avui no estava per orgues ni era el millor dia per ocupar-me de certes facècies. Ha optat per adjuntar una imatge amb un text en el que es diu: La vida es resumeix en quatre ampolles.... Merda!.... Anem per la tercera!. L'ocurrència m' ha fet somriure. He trobat l' explicació en textos de Josep Pla. "Tornar-se vell vol dir dibuixar físicament una caricatura —però una caricatura no solament del que hom és, sinó —i sobretot— del que hom ha estat. Aquesta caricatura és tant més exacta com més accentuada. La vida és un esforç per assemblar-nos a l'aspecte que tenim quan som vells". L'escriptor empordanés, s' interrogava en un altre text sobre "si no hem estat posats en aquest món per fer un seguit de papers ridículs davant les coses inevitables o atzaroses de les històries que ens rodegen. En definitiva, és gairebé segur que no fem res més. Les excepcions són raríssimes i dignes dels més grans elogis. En la guerra com en la guerra i en la vellesa com en la vellesa. Resulta, però, que quan som en la guerra volem fer la pau, i quan som vells volem ésser joves. La vida és una impressionant collonada ridícula".
Avui la Mar torna i friso per que ja siguem al vespre per poder conèixer si l' experiència li ha estat profitosa. Passo el matí passejant per la vall del Duran fent el recorregut de sempre fins Olopte, per despés arribar-nos a Éller per un camí que va vorejant el riu Duran fins ben a prop de Meranges, on trobem el sender núm 113 que ens hi porta. D'Éller a Cortàs fem un petit tram de la ruta dels estanys amagats, que ben aviat deixem per anar a Cortàs , Olopte i de tornada a Prats. Després de dinar aprofito per llegir l'enquesta de la Vanguardia, que confirma totes les fins ara publicades sobre tendència de vot. La novetat és la possibilitat d'un vot majoritari, favorable a la independència del país. La paradoxa de tot plegat es que l'estudi no pronostica l´aparició d'un nou espai independentista amb voluntat de trencament amb les institucions de l' estat si bé , com diu el comentarista especialista en estudis demoscòpics Julian Santamaria : "La estabilidad del electorado puede ser más aparente que real. Y es muy posible que de aquí al otoño algo más se mueva en Catalunya". Espero que ben aviat tinguem noticies positives, que ens acosti a l'objectiu de veure nèixer una força o coalició independentista amb possibilitats d'obtenir un nombre significatiu d' escons al Parlament.
Als Països Catalans, és tradició que el padrí regali la mona al seu fillol o fillola el Diumenge de Pasqua o Pasqua Florida. El Dilluns de Pasqua, la costum imposa que es reuneixi la família per a menjar-la tots plegats. Bé, això darrer sempre produeix un debat, entre els defensors del diumenge - més aviat sóc l'únic - i els que diuen - tota la resta -, que dilluns és la data de consuetud . Ja fa anys que vaig desistir de proposar que ho féssim el diumenge. Ahir, com a final de les petites vacances de Setmana Santa, ens hem cruspit l' ou de xocolata tal i com mana la tradició, com a cloenda de cinc dies de descans, de contacte amb la natura i sobre tot d'esquí, amb la melangia que sempre m' envolta durant el vespre de divendres Sant quan com enguany, no participo a la processó dels Sants Misteris de Camprodon, però amb la satisfacció que l' Aina ens representava a tots. Tot un autèntic "misteri" per un militant descregut. Quin país!
