Ara que s’acosten eleccions, sembla que hi haurà moviment de cadires a les institucions catalanes, amb especial incidència a ciutats  com  Mataró, on  el  nou govern haurà de triar parella de ball per a la legislatura, ja sigui amb acords programàtics o establint un govern de coalició. Serà aquest un dels  moments decisius de la legislatura  tant pel govern com per l’oposició, que també haurà de saber si  donant per feta l’ aliança insuficient de CIU-PP els hi convé o prefereixen arriscar-se, amb els sacrificis personals que calguin, a favor d’una solució alternativa que permeti una majoria  estable. Molts mataronins optem per això segon, no tant per convicció sinó perquè simplement els resultats impedeixen altres combinacions més catalanistes. Com que encara queda temps els regidors  farien bé en reflexionar sobre el que està passant a la perifèria nacional. Maó a l’ illa de Menorca, és un exemple clar de com ens podem trobar d’aquí uns mesos. El seu Ajuntament, governat pel PP, es proposa canviar la  denominació  d’aquest important municipi, feta d’acord amb la Llei  Balear de Normalització Lingüística, per imposar “Mahón”. Es pretén fer-ho  a través d’una aparent consulta ciutadana, en que no es podrà triar la denominació històrica i lingüísticament catalana. Tot una declaració de principis,  que ens permet conèixer allà on ens vol portar aquesta gent.

Una tanca publicitària a l'autovia d' Eivissa, del famós " Dj", Enrick Morillo anunciant el seu espectacle "Subliminal invasion", em dona la resposta sobre l' actual realitat eivissenca. En menys de quaranta anys, l' illa colonitzada pels catalans a l'any 1235 i que amb dificultats va conservar durant mes de set segles la seva identitat, es troba dins d'un procés de substitució cultural, molt mes evident que subliminal, comparable a la que s'ha produït en part del País Valencià i a la Catalunya Nord amb l' ajut dels hereus del franquisme sociològic format per certs llinatges illencs que ho han afavorit per enriquir-se i en els darrers anys accelerat. El moviment hippy, que pel seu esperit contracultural no fou un perill, ha estat substituït, pel "boom" turístic i  per la cultura electrònica, exponent d' una multiculturalitat sense arrels. Els topònims tradicionals poden desaparèixer a mans dels "beach club" de les discos,  dels dj's i d'una munió de gent que circula per l 'illa sense cap afany de conèixer-la ni respectar-la. La llengua es manté ben viva fora vila i molt precàriament a  la capital i en les zones turístiques mes importants. Eivissa es troba lliurada, espero que no vençuda, a la més internacional "Ibiza" que tot ho embolica amb una modernitat dotada aparentment de més prestigi, si bé pagant el preu d'una alta dosis de superficialitat. Aquest sentiment agredolç es la que sempre em queda de les meves estades a s'illa, que intento combatre passejant pel camp eivissenc fins quedar bocabadat per l'encant dels seus pobles, paissatges, platges i cales que pocs trepitgen  i que encara, malgrat tot, em fan sentir com a ca meua.

El llarg matí d’estiu. El sol ardent.
l’ombra de la figuera, travessada
de brisa, entre el rostoll, clou la manada
de les ovelles i el pastor indolent.
S’alça cap a la punta un floc de pins,
d’on ve una olor calenta i aromada.
Brilla el mar, i un veler, la vela inflada,
la proa a rumb, s’allunya blau endins.

Marià Villangómez. 

Mira'm als ulls i digues que sí,

que sents sa mateixa emoció.

Dona'm sa mà i estreny amb força,

Millor encara, fes-me una abraçada.

"Rosa Carreras".

Ha arribat el gran dia.  Me'n vaig a Ciutadella de Menorca per ses festes com cada any. El dijous m' espera el primer toc de fabiol, dinar amb els amics, entrada del caixer senyor es born,  guerra d' avellanes,  corregudes a sa plaça i el caragol de santa Clara. I a l' endemà sant tornem-hi: missa de caixers, sa convidada, jocs des pla,  caragols i es darrer toc de fabiol. Una festa especial que atrapa, per raons no massa dificils de copsar pels catalans continentals, sí amb permís del gin amb llimonada,  ens mantenim  atents al que succeix i ens envolta. Arrelament a la terra, respecte a la identitat i a les tradicions d'un poble. Una munió de sentiments, emocions, sensacions, vivències i pensaments, que es fan evidents en un escenari obert als quatre vents en que tothom és actriu o actor - principal o secundari -, director, regidor, acomodador, afeccionat, crític, tramoista  i espectador a la vegada. Sempre i en tot moment acompanyats pel só del tambor i el fabiol, l' olor a cavall i el contacte humà. Un esdeveniment singular d'aquesta part oriental de la mediterrània que fa segles comparteix llengua i cultura. Una cerimònia solsticial a cel obert, que ens vincula amb els cicles naturals de les estacions i que explica la dimensió exacta del que som  tant individual com col·lectivament.

Abraçada, aigo, Aina, al·lot, al·lota, ametla, amistat, amolla, amor, àncora, ànima, arena, arquitecte, avellanes, balada, banquet,  baró,  bandera, batall, batle, be, bellesa, bereneta, besada,  beguda, bellesa, blec, boínder, born, bot, botar, botifarró, bòtil, bulla, ca, caixer, calç, calçons, cala, caliu, cambra, camí, campanes, càntic, capell, capellana, capvespre, caragol, Carla, carnixúa, carotes, carrerons, casat, cavall, Ciutadella, coca banda, color, cuixot, columna, conco, convidada, corbatí, corregudes, crespells, crits, daga, darrer, despedida, deveres, dinar, empegueir, enguany, ensaïmada,  ensortillà, ermita, escarrufa, espasa, espasí, esperit, esperó, estim, estop, estrella, fabiol, fadrí, faldes, família, fandango, festa, festers, fillet, foc, força, formatgets, fosquet, fraternitat, fuet, fusta, homo, gent, germà, gin, glops, glosa, got, gran, guíndola, guirnalda, hort, idó, identitat, igualtat, Jan, jaleo, Joan, Joana, Joanet, jota, levita, llàgrimes, llaüt, llibertat, llimonada, llotja, Lucas, manco, Mar, mar, Menorca, mèrbels, mèrvol, mesquí, mesquina, mirall, missa, mític, migjorn, moix, molí, morro, música, nació, nacra, naveta, noble, país, pagès, passió, pastissets, pati, pàtria, pla, plaça, poble, Pol, pols, pulida, pulit, qualcada, rallar, ritual, sant, set, silenci, somera, solstici, suor, talaiot, tambor, tendresa, teula, tinguda, toc, tomàtiga, tornescrú, tramuntana, tresor, triangle,  trot, univers, vetla, voltes, xalar, xerbet, xoc, xumar.

Com diuen a Menorca, una cancó que escarrufa sa pell. Es tracta d' Àncora, cantada per  Maria  Àngels Gornés, a partir d' un vers de Pere Xerxa. Diu així:

Encara sé d'un poble que viu sota l'elegiac
so de les campanes,
i que cada any, assenyalats dies,
tan blanca com la calç batega la seva ànima,
quan sent, pausats i rítmics,
com canten un tambor i un fabiol.....
Conec encara un poble d'un passat quasi mític
gelós d'un vell tresor...



http://www.youtube.com/watch?v=BlwexPIZhT4

En trobem a un mes perque començi a Ciutadella de Menorca "sa festa".  Fa uns dies van triar el cartell i tot d'una va començar la polèmica. L'autor, de s'illa del costat, havia comés una errada ortogràfica just en el topònim i com que es tractava d'un cartell institucional tots els ciutadallencs no van tardar gens ni mica a dir-hi la seva. Si bé s'esmenarà l' errada, tot plegat ha estat suficient per que a Ciutadella com cada any, es debati des del significat de sa festa, a la participació dels forasters, la normalització de sa llengua, el paper de les instituciones menorquines i si m'ho deixeu afegir, la castellanització que afecta a tots  els que vivim en la mateixa àrea linguística i cultural. Sobta que un pintor de marratxí equivoqui el nom de la ciutat que convoca el concurs de cartells en que participa. A falta d'una tensió social respecte a aquest problema , sigui a Menorca o a les resta de les Illes, al Principat, la Franja  o al País Valencià, les denúncies sobre les incorreccions lingüístiques promogudes institucionalment (les de cadascú són més admissibles  en una llengua que encara lluita per sortir de la marginació), estan relegades a reduïts  grups de lletraferits que intenten alçar la veu davant qualsevol atemptat contra la llengua pròpia. Per això sorprén positivament, que en aquest cas en que hi ha en joc l'identitat ciutadellenca i per extensió la menorquina - fonamentada en la tradició i en una festa tant arrelada i peculiar -, s'alcin  massivament  les veus exigint la correcció immediata, confirmant l'autenticitat d'una festa  capaç de generar emocions, a toc de fabiol, cavalls, caixers, sons, colors, olors i una voràgine d’imatges,  que fa posar la pell de gallina. L'any passat un bon amic que hi participava per primera vegada, va quedar atrapat per l'emoció dels ciutadellencs disposats a fer bulla mentre duri sa festa. Enguany, no hi serà, però estigueu segurs que la bandera de Sant Joan penjarà a ca seva.

A la ciutat d'Alcoi enguany han decidit fer Sant Jordi a mitjans de Maig. Les Festes de Moros i Cristians en honor del patró local i nacional han estat traslladats als dies 14,15 i 16 de Maig. Els alcoioans deuen haver patit d'allò més per no celebrar la Trilogia (22, 23 i 24 d'abril) quan mana la tradició. La Setmana Santa, no sé si per devoció, obligació o perquè no hi havia més remei i els hoteleres ja els anava bé, ha fet ajornar la festa. Caldrà animar-se a beure "cafè licor", parlar xeu, veure les "filaes" i visitar el  Casal Jaume I d' Alcoi , que de ben segur ens aimarà a no defallir i com l' Ovidi “estrényer fort les dents i els punys, inflar d'aire els pulmons, obrir bé els ulls, fer treballar el cap, no tancar mai la boca i cridar fen fort” i recordar que “de tant grossa raó, naix la glòria. I torne a repetir: sóc alcoià. Tinc senyera on blau no hi ha. Dic ben alt que parle català i ho faig a la manera de València”.

Si no ha estat la darrera esquiada en pista de la temporada poc en faltarà. Tot i la neu caiguda en les darreres setmanes, la primavera ha entrat en força i encara que el passat dissabte a Font Romeu amb certa previsió vam començar a fer-ho a les nou en punt del matí,  ho donàrem per  acabat a la una del migdia a causa del sol i la calor. Durant la resta del dia,  vam anar al Mas de la Rosa de visita. La Carla  com sempre ho aprofità per "ajudar", donant menjar al bestiar, netejant les corts o recollint els ous de les gallines. A la Cerdanya i per extensió a tot el Pirineu, l' activitat del pagès s' ha vist des de ja fa uns anys molt reduïda. Els pocs que hi queden, han vist com les explotacions sobre tot les ramaderes  disminuïen per causes diverses, però sobre tot al  haver-se convertit en una feina poc rendible. La sortida per a molts pagesos ha estat la venda de les finques més properes als nuclis urbans, procés que com es sabut ha estat del tot afavorit pel fenòmen de l'especulació urbanística. Altres, han optat per a diversificar el negoci, convertint part dels seus masos en cases rurals, el que els ha permès no deixar de ser pagesos, esdevenint uns recomanables establiments d' hospedatge durant caps de setmana i vacances. El "Mas Mallol" ha estat un d'ells. Situat a les afores de Puigcerdà , en un entorn rural de gran bellesa amb la Tossa com a téló de  fons, es un lloc ideal per a gaudir de la natura amb la família i un lloc d'aprenentatge pels petits que poden veure com es viu a pagès i "participar" en les feines de cada dia.

http://www.calmallol.com/

Trenta dos anys i dos mesos després, vaig passejar-me pel Passeig de Gràcia acompanyat - també aquesta vegada -, d'un fotimer de compatriotes. La novetat d' enguany es que ja no ens servien els crits del 1977. Ara ho feiem gairebé tots a favor de la independència, conscient que ja no ens queda cap mes sortida. La manifestació d' ahir, com s' ha dit, suposarà un canvi de cicle polític i l' entrada d´un de nou que encara no ha trobat la forma d´expressar-se. Tots els manifestants, vam veure que hi ha una suficient "massa crítica", de catalans convençuts que només la plena sobirania nacional, pot assegurar-nos la supervivència com a poble. Si no volem que tot plegat sigui una flor que no fa estiu o l' exhibició d´una emprenyada general sense més conseqüències, ens cal donar el pas més important i conscient. Els manifestants, expressaven igualment els seu descontent amb bona part de la classe política catalana, a qui consideraven igualment responsable d'haver estat trenta anys creien que a l' altre banda, finalment hi hauria algú que ens escoltaria. No ha estat així i els fets ens obliga a ser capaços de construir una força que articuli, organitzi i positivizi la mobilització. Si no ho fem, es pot frustrar l'exhibició col·lectiva de dignitat, autoestima, esperança i patriotisme. L'independentisme democràtic, ja no és una proposta de quatre radicals eixelebrats. Només cal posar-se a treballar per passar del lament a l´èxit, de la ràbia al compromís. D'un independentisme momés reactiu a un de propositiu i amable. Que no té perquè ser anti espanyol ( ni tan sols aquest favor hem de fer als nostres adversaris) sinó només català, el que ens obliga  preservar el valor de la unitat civil, de mantenir que som un sol poble i que també per aixó ens fa falta un estat propi. El procés requereix unitat, credibilitat i un suport majoritari, intel·ligent i sòlid, però també d'uns nous dirigents polítics, cívics, sindicals, empresarials, socials i culturals valents, amb ganes d'excel·lir en tots els àmbits per construir la nació lliure, moderna i acollidora que desitgem. Potser no ens caldrà sustituir a tots els que anaven a la "teòrica" capçalera de la manifestació, pero a molts d' ells sí. Els que a partir d' ara es creguin cridats a fer el pas endavant tenen l' oportunitat de fer-ho i  i nosaltres l' obligació de recolçar-ho.  Catalunya: Ara va de bo!.