Estava ben disposat a desconnectar durant el cap de setmana i la millor manera de fer-ho, era lliscant per la neu muntanya avall. Dissabte acompanyat per dues de les meves filles i diumenge, sol com un mussol, gaudint de la neu de l'estació nord catalana del Puigmal. La primera tarda l' aprofito per rellegir l'interessant entrevista de l' Albert Calls a Joan Mora ( també a Jordi Pujol) al "Tribuna Maresme". Més enllà de l'estima i amistat personal que tinc amb el regidor convergent, crec que el cap de llista de CIU a l'Ajuntament de Mataró, en els darrers tres anys de vida consistorial ha el·laborat un discurs sobre el model de ciutat atractiu i alternatiu, que li pot permetre millorar els resultats municipals i començar a pensar amb l´alternància. De forma molt didàctica, parla sense embuts i d´una forma entenedora, sobre com veu el futur la ciutat sense deixar-se portar per vells perjudicis i mostrant-se atent als canvis socials. Si aconsegueix donar a conèixer el missatge, pot haver sorpreses, sobre tot en unes eleccions municipals en el que ja no seran suficients els discursos de sempre del "PSC-IC" i en el que no són previsibles masses novetats en els grups que ara són al consistori mataroní. EL diumenge, com que m'esperava l' article del Salvador Cardús a l' Avui, he obert al diari per la pàgina on habitualment escriu, per poder confirmar la coincidència amb el que alguns associats de Reagrupament hem anat dient en els darrers dies: a) La darrera crisi a la Junta Directiva no ha estat gens satisfactòria pel conjunt dels associats. b) Hi ha, cosa ben sabuda, independentisme democràtic fora de reagrupament, a qui hem de sumar si volem constituir una candidatura plural d´ampli espectre. c) Unes eleccions primàries a Reagrupament només serveixen per elegir els candidats associats, però una llista plural caldrà que hi hagi molta més gent. d) Reagrupament no es un projecte d' organització fàcil i ens cal saber evitar els mals entesos. Quatre reflexions, que Joan Carretero i la resta de la Junta Directiva, haurien de tenir en compte, com així espero.
Amb un company de professió, comentàvem ahir les possibilitats d’ una candidatura de Reagrupament en les properes eleccions. Vam coincidir que després del comentari del President de la Generalitat, sempre tant prudent i enigmàtic, tot i l'estúpid enrenou dels darrers dies semblava que es mantenien les expectatives creades. Els darrers sondejos d’ opinió confirmen que un 21% del cens electoral, més o menys un milió de vots, són potencials votants d'opcions independentistes. Si restem els fidels a ERC i la part que correspon a CIU i a les altres opcions, sobre el paper els números sortirien, sempre que s’ aconseguís fer sortir de la pràctica abstencionista aquesta part de l’ electorat. Només la dispersió electoral, la sopa de lletres sobiranistes o la repetició de lluites internes ho afebliria. L’ incògnita continua essent quin efecte produiria la possible entrada de Jan Laporta. Es aquesta una dada que segons els estudis d’ opinió es cabdal. Les possibilitats sembla que augmentarien molt i fins i tot hi ha qui s’atreveix, potser massa agosaradament, a pronosticar un moviment en el mapa electoral català. La popularitat del actual President del Barça símbol d´un catalanisme desacomplexat, triomfador, modern i clarament independentista esgarraparia vots a totes bandes. També entre els elector joves i el vot metropolità per l’ elevat percentatge de coneixement del candidat, que sumaria a la capacitat d’ atracció entre el vot sobiranista emprenyat amb ERC i CIU. Una llista Laporta, amb l’ ajuda de Reagrupament i altres grups, sembla que preocupa a les actuals forces parlamentàries, més si aconseguís trobar un discurs programàtic concret que donés més credibilitat al projecte manifestant la voluntat de constituir un govern patriòtic alternatiu a l’ actual. (Article publicat avui al Diari El PUNT).
Diu en Jaume Renyer amb expressió poc afortunada, que el retorn de Joan Carretero a la Presidència de Reagrupament suposa "una purga més pròpia del règim d' Hugo Chavez que d'una democràcia nòrdica". Com a bon jurista, no es cansa de repetir que li preocupen les formes, però definir com a "purga" uns esdeveniments en que les responsabilitats són col·lectives i compartides és una exageració sense sentit. No negaré que tot plegat - com ja he explicat en un anterior apunt -, ha estat un episodi que seria bó que no es repetís, al no ser gens exemplificador d' allò que Reagrupament pretenia al constituir-se com a grup organitzat. No comparteixo l' opinió dels que diuen que tot plegat provocarà un fort descencís i que és aquest el perill que pot paralitzar Reagrupament. Crec que ho és molt més, que els associats acceptin a partir d' ara, que el fi sempre justifica els mitjans. Com que defenso que el pragmatisme polític, és més una virtut que un defecte, mantinc que cal saber guarir-se de la malaltia del fonamentalisme partidari, que sempre acaba per a convertir a aquells que el practiquen en esclaus de les pròpies paraules dites lleugerament o sense massa reflexió. Sempre és molt millor - cert que també és molt més complicat -explicar que política és sobre tot diàleg i negociació i que certs textos i/o afirmacions al final són del tot sobrers. Negociar amb possible socis o aliats electorals - pràctica política imprescindible per avançar en el nostre cas -, suposa acceptar que arribat l' hora, se'ls hi haurà d'atorgar veu sobre com configurar electoralment l'acord i com participaran els que compartint l' objectiu, no s'han considerat cridats a reagrupar-se. Cap de nosaltres - associats sense cap responsabilitat i membres de la Junta directiva - ho hem sabut explicar de forma entenedora i em temo que potser ha estat una de les causes del desencontre. Per superar l' enrenou i que torni col·lectivament la calma, caldrà pensar la forma que d' ara endavant sumarem gent amb qui clarament coincidim. Si no ho fem, hi ha el perill que es repeteixen certes practiques cesaristes. L' expressió ha estat tradicionalment utilitzat per la ciència política ( citaré Gramsci entre d' altres) per a definir un sistema de govern dels col·lectius humans excessivament regentats per un únic cap, a qui per diverses raons - coherència, capacitat, qualitats, exemple i lideratge -, s' atribueix tot el comandament. No cal dir que si fos aquest el nostre cas, ho seria amb la legitimitat democràtica del vot, però amb els perills que suposa no haver previst mecanismes de control. Aquests lideratges apareixen en situacions molt especials, encapçalant moviments més amplis d'allò que representa una força política tradicional. En el Pujolisme - poso un exemple proper i ben entenedor -, han existit polítiques cesaristes d' arrel escrupolosament democràtica. El líder, és el marc on conflueix l' esforç col·lectiu per aconseguir l' objectiu final, que en el cas de Reagrupament seria l'independència. Explicar i entendre el fenòmen, ajudaria a no caure en el perill que sempre suposa la seva acceptació entès com a mal menor i que en certs moments sigui una solució eficaç que permet fer passos endavant. Precisament per això no comparteixo l' expressió desafortunada d'en Jaume, doncs apart de la desqualificació que suposa (el "chaverisme" forma part d´un "cesarisme" amb fonaments autoritaris), no explica ni fa entendre el que ens ha succeït. De ben segur tampoc ajuden, certs fonamentalismes, que hauríem de saber superar amb l´ajuda dels que hi som i dels que en el futur es sumin a un projecte, que per tenir força, ha de ser construït per "tots" els independentistes i no només dels que estiguin reagrupats. Reflexionar sobre els errors comesos i treure'n conclusions positives ens hauria de guarir d' aquestes malalties. Només així, aconseguirem cicatritzar les ferides, fer participar tothom i assolir l' objectiu.
No estic trist, tampoc cansat, decebut o de mala llet. En tot cas, convençut que hi ha encara massa estupidesa humana, per no adonar-se de que estem en un moment històric en el que es possible donar un pas endavant, si construïm un projecte basat en la generositat, la pluralitat i sobre tot en l'eficàcia. Per tant, prescindint del fonamentalisme que ens allunya de la realitat, assumint un cert pragmatisme, essent conscients que qualsevol organització que vulgui ser útil ha de fer compatible els processos de democràcia interna amb l' eficàcia. I això no suposa justificar la "partitocràcia", quins mals són tots uns altres, sinó acceptant que un moviment generador de canvis necessita dels millors, del lideratges morals, però sobre tot dels electorals que sumen sufragis. L'actual direcció de Reagrupament no ho ha sabut entendre i ha comés greus errors de càlculs, massa desconcertats per la importància i les expectatives que el mateix moviment havia generat. El fenòmen "Laporta" no s'ha sabut explicar als associats i tampoc s'ha tingut una posició intel·ligent amb tot el que feia referència als moviments incipients, però fàcilment assumibles, com els de "Suma Independentista" o l'entorn organitzatiu generat per les "plurals" consultes. Masses fronts oberts per una direcció que després de l' Assemblea constitutiva ha dubtat sobre el que s' havia de fer, intentant resoldre l' entrellat amb una fugida endavant, convocant una Assemblea de Primàries, sense tenir clar ni el rumb polític del moviment, ni com s´havia de fer tot plegat, ni quin el resultat que es pretenia, quan encara faltava per aclarir algunes de les incògnites més importants per l'èxit de la candidatura transversal que es promovia i que per art d´encanteri semblava que havia esdevingut exclusivament la candidatura dels associats a Reagrupament, cosa que per definició era contradictori amb la pròpia voluntat fundacional. Potser la crisi té aspectes positius i encara no està tot perdut, si aprenem que ens cal més claredat programàtica i estratègica per a promoure la candidatura plural que defensi la declaració unilateral d' independència en el proper Parlament, però també assumint, amb tots els riscos, allò que vol la majoria del país dels seus representants electes. L'independentisme democràtic ha de definir-se amb més claredat, sense renunciar a participar activament en un futur govern patriòtic i no només decidir el seu color per omissió. El somni, malgrat tot, encara és possible.
He deixat passar gairebé una setmana per poder parlar, amb prudència i amb el necessari respecte a les creences de cadascú, dels actes de beatificació del Dr. Josep Samsó celebrats el passat dissabte a la Basílica de Santa Maria de Mataró amb participació - perdoneu que utilitzi el lèxic d' una etapa històrica que pensava superada -, tant de les autoritats eclesiàstiques com de les civils. L' acte era tant important com singular, doncs es celebrava en la mateixa parròquia on havia exercit el beat i es presentava com un acte de reconciliació amb voluntat d'acabar de superar l'antic conflicte religiós, que fou un dels principals problemes polítics i socials del primer terç del segle vint. Correspon únicament als practicants de la religió catòlica, majoritària a la societat catalana, valorar els actius morals que els ha portat a promoure el procés de beatificació. Els agnòstics faríem bé de no entrar en qüestions que òbviament ens són alienes, fet que no impedeix assenyalar que es podía haver tingut diferents motius per a fer-ho,entre d'altres els directament relacionats amb el seu assassinat per milicians partidaris d' una revolució social amb fort contingut anticlerical.
Fa temps que tenia ganes de trescar per l' Alt Berguedà. La Serra d´Ensija i el cim de la Gallina Pelada (o Cap de Llitzet) era l' excusa perfecta per a fer-ho. El pas per l' antiga comarca minera, sempre em porta la memòria la història vital de l' àvia materna que no vaig conèixer. Filla de la Pobla de Lillet, fou acollida pels benestants "oncles de Camprodon" aconseguint així una infància més plàcida que la resta dels seus parents berguedans que de ben joves tenien gairebé com a única sortida el treball a la mina. L'Alt Berguedà té moltes històries d' explotació i patiment humà que ha deixat marques ben evidents en el paisatge. A un quart de vuit del matí , sortim de Mataró amb la companyia de l´Aina, la Núria i l' Abdiel amb direcció a Saldes. Passat el poble ens dirigim cap a la pista que surt del coll de la Trapa fins a la Pleta de la Vila on deixem el cotxe. Començem a caminar per l' ampla pista nevada que a l' estiu porta al Coll de Pradell i un quilòmetre més amunt ens trobem la cruïlla de la Font Freda. Només cal seguir les marques grogues i blanques, que ens enfilen pel mig del bosc de pi, fins arribar al Pla d' Ensija, just davant del Cim de la Creu de Ferro. Més a l' esquerra el Serrat Voltor, a la dreta, resseguint la carena es veu el cim de la Gallina Pelada. Anem, ara planejant, cap el Refugi de la FEEC i d´aquí fent una pujada suau, arribem el cim que té unes vistes espectaculars: El Pedraforca, la Serra del Cadí, les Penyes altes del Moixeró, els cims d' Andorra, El Carlit, la Tossa, el Puigllançada i el Puigmal. també veiem el Montseny, Montserrat i ben a prop , just davant , els Rasos de Peguera i el Port del Comte. La pujada amb raquetes ha estat força còmoda, no serà el mateix de tornada on en certs trams, trobarem en falta els grampons. La neu s'ha endurit i glaçat. Tot plegat ha fet que el cámí de tornada fos més llarga del que havíem previst tot i fer-ho pel mateix lloc. Arribats a la pleta , ens adonem de l' atracció singular i "esotèrica" dels Pollegons del Pedraforca, que de ben segur ens farà tornar-hi. Quin país!
L' acte socialista d´ahir a Mataró, en la que l' alcalde Baron va intentar treure's les puces de sobre, en tot l' afer de la querella del Ministeri Fiscal per la nau de Can Fàbregas evidencia debilitat, confusió i aïllament. Debilitat, doncs reunir a tota la parròquia de militants , amics i saludats a Can Palauet ( un espai més aviat petit que s´omple amb un centenar i escaig de persones), sense la presència de representants significats dels socis de govern o de la societat civil mataronina i amb ausències destacades d' antics regidors socialistes ho confirma. Confussió, perquè més que tancar files, el que calia fer era aclarir públicament els dubtes, per allunyar qualsevol sospita de perquè el jutge ha imputat a altres membres del govern que inicialment no apareixien en la querella, explicant amb pels i senyals qui sóns els privats que s' han embutxacat la plusvàlua que les diferents transmissions han generat. Finalment aïllament, no tan sols perquè els socis republicans han expressat a corre cuita els seus hipòcrites dubtes, sinò perque els electes imputats s' han intentat amagar darrera les faldilles de l' operador comercial, fent aparèixer als seus adversaris, com a únics responsables que el "Corte Ingles" pugui no venir a Mataró. Excusa hipòcrita que ofèn l´intel·ligència, doncs el debat no ha estat mai aquest, sinò com s'entén el principi de seguretat jurídica i el que suposa d' igualtat de tots davant la llei. L' Ajuntament no es pot saltar i modificar "pel morro" les normes que aprova. Amagar-ho i excusar-se amb l´operador comercial, no solament és fer carantoines al poderós sinó que és el resultat d'un tarannà provincià que hauríen d' haver superat fa temps. "El Corte Ingles", vindrà en funció dels seus anàlisis i prospectives del mercat local i comercial i no pels afalacs que el govern del comú estúpidament li faci. Tot plegat m´ha fet recordar la pel·lícula de Berlanga "Bienvenido Mr. Marshall" i la pàgina períodística "Celtiberia Show" que Carandell signava a la desapareguda revista "Triumfo". Ben trist tot plegat!
descatllar |
PAÍS |
dimecres, 13 de gener de 2010 | 18:50h
L'anunci de l´alcalde Barcelona, proposant organitzar l'Olímpiada d'hivern de l' any 2022, ha deixat a mig país bocabadat i a l' altre mig estupefacte, pel que suposa de manca absoluta d´imaginació ( Portabella dixit ) i desesperació electoral com han denunciat els convergents. A banda de l' equivocat model territorial que hi ha darrera de la proposta, no sembla que li correspongui a l' Alcalde de la capital de Catalunya, liderar el possible desenvolupament de les comarques del Pirineu, amb un esdeveniment olímpic que s' ha de fer gairebé tot en un entorn natural i que organitzat amb ulls capitalins seria molt poc sostenible. Entendria una olimpíada pirinenca encapçalada des del territori - Andorra seria la millor opció per obtenir la col·laboració de les dues vessants pirenaiques-, tot i els i riscos que igualment suposaria pel Pirineu, amb qui seria també exigible el compliment de mesures de protecció mediambientals, en defensa d' un espai que ha estat greument alterat en els darrers anys. Donar suport a la proposta de l'alcalde d'una metròpoli, allunyada culturalment i geogràficament del pirineu, sense reflexionar-hi abans, és una olímpica fugida endavant, que a part de donar aire a un alcalde políticament perdedor, legitimitaria un model de país que voldria convertir els territoris de muntanya en un gran parc temàtic.
Diu el Fiscal que l' edifici industrial de Can Fabregas i de Caralt a la ciutat de Mataró , que fins fa ben poc era visible al carrer Biada, malgrat el que se'ns havia dit, encara estava protegit pel pla Especial del Patrimoni Arquitectònic i Cultural amb la seva màxima categoria i que per tant no podia ser alterat, modificat, ni molt menys desmuntat a peces. Aquest conjunt fabril, bé cultural d'interès local, segons el Pla General de Mataró només podia perdre aquesta condició si així ho decidia l' Ajuntament de Mataró, amb l´informe previ i favorable del Departament de Cultura de la Generalitat. Diu el Fiscal, que el tràmit no es va acabar de fer i que l' Ajuntament no va poder justificar que hagués perdut els valors històrics i culturals que la mateixa Corporació, fa d' això set anys, li havia reconegut. Tot plegat, no va impedir que es tramitéssim nous instruments urbanístics aprovats sota la condició que es modifiquès el règim de protecció. Diu el Fiscal que res d'això ha succeït. Que les modificacions urbanístiques tramitades i el Decret d'Alcaldía aprovant definitivament el projecte d´urbanització que donava empar al desmuntatge i transport dels trossos suposaren l´infracció de la norma protectora. Diu el Fiscal que dipositar-ho en una parcel·la de sol no urbanitzable (sol agrícola protegit) del municipi, al haver necessitat la construcció de rampes, talusos i esplanades, lesiona els valors agrícoles i ambientals que les normes del Pla General volen protegir. Digui el que digui el Fiscal, tot el procés ha estat molt mal fet. La llei és igual per a tots, també el dret a la presumpció d´inocència que cal respectar, si bé això no impedeix que el comú pugui criticar amb duresa la gestió política i administrativa dels regidors mataronins, que han fet possible aquest desgavell amb el seu vot.
Els mateixos que intentaven fa tres anysfer-se la foto amb en Jan Laporta ara l’acusen de populisme, per haver manifestat en una entrevista que està estudiant presentar-se a les properes eleccions al Parlament de Catalunya com a candidata la Presidència de la Generalitat. La decisió del President del Barça, si bé no ha sorprès a ningú, es la confirmació que el mapa polític s'està movent i que es donen les condicions per a la creació d'un tercer espai clarament independentista, amb voluntat de centralitat política, que proposi un nou modelque trenqui les regles del jocentre Catalunya i l’ Estat Espanyol, nascudes a la transició i que tingui com a punts principals del seuprogramala independència i la regeneració democràtica. Més enllà del que cadascú pensi sobre el tarannà i personalitat de Jan Laporta, dels seus encerts i errades com a dirigent esportiu, tot plegat confirma que l’independentisme està fent forat dins la societat catalana, quan tot un President del Barça - agradi o no l' entitat esportiva més important del país-, es proposa encapçalar aquest espai. Encara que el personatge sigui polèmic i polièdric, seria un estúpides que l’independentisme, fins avui més un estat d' ànim que una organització política forta i disciplinada, no hi veiés una oportunitat d'orper a reforçar-se com a projecte creïble, seriós i alternatiu amb una ferma voluntat d' esdevenir majoritari. Laporta al front d'aquesta candidatura, de ben segur tindria molts detractors, però permetriaincorporar molts votants sobiranistes que practiquen l’ abstenció, potenciar la participació dels electors més joves, reforçar i donar a conèixer una nova marca electoral clarament independentista, atraure electors descontents amb CIU i ERC, forçar el vot útil de bona part del radicalisme independentista i finsi tot decidir al seu favor avotants d’altres partits no sobiranistes. Estic segur que l' adició donaria millor resultat que la pèrdua de vots dels qui no agrada el personatge.La presència de Jan Laporta pot dinanitzar el mapa polític català fins alterar-lo i això és el que més preocupa als partits del sistema. Per tant, si finalment es posar al davant del tercer espai - avui encara un magma divers, poc organitzat, recelós, plural, amb més cap que barrets -, és una molt bona notícia pel país. En aquest magma inestable hi ha qui des de fa temps ha anat organitzant-se amb una proposta clara i creïble: Configurar una candidatura àmplia i plural amb voluntat de proclamar la Declaració unilateral d'independència. Es tracta de Reagrupament , que té amb Joan Carretero un lideratge fort. Els querecelaven del metge de Puigcerdà, han intentat darrerament "negociar" les condicions de la futura candidatura, amb un manifest anomenat "Suma Independència", aconseguint obtenir un miler d’ adhesions, que no és que siguin molts, però que ja sumen més que elspromotors del manifest. Tant Reagrupament com Suma independència, han manifestat la seva voluntat de acollir a Jan Laporta, com a candidat a la Presidència de la Generalitat d' una nova força o coalició independentista. La resposta donada d'estar disposat a jugar amb amb unes sigles noves, suposa l'acceptació del repte. Es del tot lògic que Jan Laporta , que és qui més s' hi pot acaba jugant, es vulgui protegir constituint una nova força política amb els seus seguidors, per després intentar la formació d' una gran coalició independentista, en la que hi participi tothom. Que hagi consultat a professionals d'estratègia política per veure si és possible fer "a Catalunya una revolució pacífica, democràtica i responsable que ens porti a tenir un estat propi”, ho confirma. Tot i que no soc partidari de la ciència ficció, crec que Laporta ha fet el primer acte de candidat del nou pol sobiranista. Els seus assesors són els mateixos que els de Reagrupament, pel que no veig possible que aconsellin a cadascú coses diferents. Per organitzar aquest nou Pol, caldrà que Reagrupament s'acabi per organitzar territorialment a tots els municipis de més de dos mil habitants del país, esdevenint així la columna vertebral, al confirmar-se com el grup més fort en afiliats, més ben estructurat i desplegat en el conjunt del territori. La gent del manifest, té molta tasca a fer, continuant sumant gent diversa i dispersa, estenent arreu la voluntat de configurar aquesta gran coalició. I finalment Jan Laporta , haurà d'agrupar a la gent que fins ara li ha donat suport en l' àmbit que més reconeixement social li ha donat, treballant sobre un programa alternatiu i creïble, que contempli tant reformes socials com les de regeneració democràtica. Si tot plegat sabem orientar-ho pel bon camí, els resultats de ben segur no es faran esperar.
La primera vegada que vaig sentir parlar de les endorfines, fou per a conèixer l’ extraordinària vitalitat que gairebé sempre exhibia un bon amic i millor persona, gaudint de les activitats a muntanya. Era la prova més irrefutable que l’exercici físic li augmentava els nivells de Beta Endorfina, que el cos humà fabrica, exhibint tal sensació de plaer, eufòria i benestar que encomanava a tots els que l’ envoltàvem. Poc temps després es va descobrir que també millorava l’estat d' ànim, com si es tractés d’ un antidepressiu natural. S' acaba un any que vam començar amb no massa empenta, però en el que finalment tenim motius per l' esperança i que em fa desitjar que el proper, ens augmenti a tots la dosis d’endorfines i aconseguim més benestar i felicitat. BON ANY 2010 A TOTS!. Per cert no us perdeu el final, només heu de canviar l' any 2014 pel 2010.
El debat sobre l'establiment de les vegueries no pot acabar bé. A l´avant projecte de llei, es diu que fins que no s’aprovi l’alteració dels límits provincials, només es podran constituir els consells de vegueria corresponents a les actuals províncies de Barcelona, Lleida, Girona i Tarragona. Un precepte que anuncia el fracàs de la projectada norma i que suposa només un canvi formal de nom de les actuals Diputacions. El debat sobre les vegueries sempre es tancarà en fals, si no es resol abans que en fem de les províncies, que recordem-ho tenen tres funcions diferents: model organitzatiu de l’estat espanyol, circumscripció electoral i àmbit supramunicipal de caràcter local. Si pretenem resoldre l´entrellat proposant que cada vegueria, esdevingui una nova província, amb la doble excusa de racionalització administrativa i de no perdre pistonada en el repartiment de senadors i diputats en les eleccions espanyoles, ens estarem equivocant. Aquest nou parany de l´espanyolisme, ha trobat seguidors en consellers del govern de la Generalitat que es proclamen sobiranistes, oblidant que així només s' aconseguirà més presència de l´estat en el territori del principat - com a mínim més delegats ministerials i sots delegats -, quan s'hauria de fer tot el contrari. Mentrestant no siguem independents, no podem renunciar a l' establiment de la província única, mesura que ens ajudaria a tenir una organització pròpia i singular del país. A Catalunya ens sobren les províncies que ens compliquen l'existència. Defensar el contrari és una cessió sense sentit dels qui només volen conquerir espais de clientelisme electoral, quan el que cal es canviar-los.
S'acaba la legislatura sense haver-se aprovat cap de les lleis que l' independentisme de pluja fina, pretenia aconseguir com a contrapartida a l'aliança amb el PSC en el govern tripartit. El balanç tres anys després, resulta del tot decebedor. Ni línies vermelles, ni marcar paquet, ni gradualisme sobiranista per construir l' estat propi. El paper d'aliat, ha estat trist, poc inteligent i sobretot frustrant. S’acabarà la legislatura de l' Estatutet, sense Llei Electoral Catalana, ni nova Ordenació territorial. Sense desplegament de vegueries, reforma de la llei de comarques, ni província única. Tampoc hi haurà regulació de l'espai social català. S' haurà fet cua en els esdeveniments internacionals, el ridícul en qüestions culturals i TV3 ha deixat de ser televisió de referència en l'àmbit dels països catalans. Pel que fa a les vegueries, sembla que ningú hagi entès que la negativa a la província única, fou la prova del nou que a Espanya, no té la més mínima voluntat de fer una interpretació agoserada i oberta (plurinacional) de la seva Constitució. Que els sobiranistes en el govern hagin estat tant incauts i no tinguessin lligats aspectes "claus" del seu programa en la configuració dels pactes de govern, demostra quin ha estat el seu paper. Si ara no hi ha Llei de vegueries, serà aquest el darrer episodi d'un incompliment programàtic i majúscul el ridícul. Es va anunciar fa una setmana que les vegueries anaven endavant i mentrestant el germà gran organitzava la seva "cinquena columna" per a boicotejar-ho. Amb informes pagats per la Diputació de Barcelona i amb l'ajuda de les incoherències del Departament de Governació, que ha intentat nedar i guardar la roba al vell estil convergent sense aconseguir-ho, afegit a la poca cintura política davant les tensions generades, el que tenia que ser l'instrument descentralitzador de l'administració catalana ha quedat en entredit. Una errada greu per no haver previst que per implantar-les calia simultàniament articular una estratègia de desaparició de les actuals Diputacions. Fet aquest tant complicat, que millor deixar-ho per quan obtinguem la independència. Al PSC, que en aquesta qüestió sempre ha tingut un discurs creïble fonamentat en que la crisi exigeix una gestió eficaç dels recursos públics, li es suficient verbalitzar-ho per impedir un desplegament a mitges de les Vegueries, que sumaria al malbarament de recursos que suposa l’actual embolic administratiu format per Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions i les delegacions diverses dels Governs d’aquí, d’allà i del més enllà. Per no caure en aquest parany, fins i tot seria més lògic, que els independentistes diguessin amb claredat que l’autèntica organització territorial del país, vindrà amb l' estat propi i que mentrestant cal seguir reclamant la desaparició de les províncies i la reducció de tota l’administració. El govern català està pendent aquests dies de la sentència del Tribunal Constitucional, mentrestant sobreviu gràcies al seu irreprimible desig de mantenir-se al preu que sigui. No sembla doncs el moment de les vegueries, més aviat és la dels eunucs, fidels guardians de l' harem dels senyors del PSC.
La vegueria de l' Alt Pirineu, si es que finalment hi ha llei de vegueries porta polèmica. La singularitat de l' Aran - com a part d' occitània-, fa dubtar sobre la necessitat que sigui incorporada a la vegueria pirinenca. El problema de la capitalitat, reclamada tant per la Seu d'Urgell com per Tremp, ha estat molt mal digerida des de Puigcerdà i la Baixa Cerdanya, que reclama com a qüestió prioritària alterar i/o eliminar els límits provincials que els divideix la comarca , abans de crear un altre figura administrativa, sobreposada a les comarques i a les "províncies", sense haver aconseguit fer desaparèixer aquestes últimes. Encara que la vegueria, entesa com a àmbit territorial específic per a l’exercici del govern intermunicipal, es un mandat estatutari, els problemes del Pirineu no es poden resoldre amb debats organitzatius, sense que hi hagi partides d' inversions. Si es fa així, la gent del territori acaba per pensar que tot plegat es començar la casa per a la teulada i que l' embolic acabi essent un "trist" debat sobre capitalitats, es a dir, sobre com es reparteix el pastisset burocràtic que qualsevol nova administració genera. Qui hagi tingut l' oportunitat de transitar per les comarques del Pirineu Català, s' haurà adonat, que l' establiment d'una vegueria, com a nova administració local o per descentralitzar els serveis del Govern de la Generalitat, sense que hi hagi un comprmís inversor en comunicacions, es molt poc efectiu. Potser entesa com a circumscripció electoral s´obtindriem més recursos directes pels compromisos que generaria el debat entre candidats. El Pirineu català necessita d´un pla de desenvolupament, que parteix de l'impediment, que on cal més inversió és en una carretera de titularitat estatal - l´eix pirinenc - , que n' ha rebut poquíssimes. La Val d’Aran i les comarques de l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà, l’Alt Urgell, la Cerdanya i el Ripollés , necessiten d' una immediata millora en les comunicacions existents ( no només en carreteres) i la creació de noves (La comunicació entre les valls de Camprodon i de Ribes, la Variant de Ribes de Freser, l' obertura del Túnel de Tosses, les millores en el Port del Cantó, la variant de Gerri de la Sal , la construcció del túnel entre Xerallo i Pont de Suert o entre les valls d' Aneu i l' Aran). Encara avui a les comarques del Pirineu es més gran la distància horària que la kilomètrica i això produeix endarreriment i aillament geogràfic. La gent que viu en aquest territori, el debat que més els interessa, sembla que és tot un altre.
Avui que es Nadal, no està de més recordar que durant l’ any que s’ acaba, el país ha passat del desànim a tenir motius per l’ esperança. Tot ha estat, perquè finalment la nostre olla col·lectiva, que havíem encès a l’ espera de temps millors, ha anat fent el seu “ xup xup” a foc lent, tal i com les nostres àvies ens van ensenyar que s’ havien de coure les coses bones. La decepció, l’ emprenyament i el “no hi ha res a fer”, ha donat pas al “Sant tornem-hi que no estat res” i per tant a tenir nous motius per l’ esperança. Tot just comencem i faríem bé de no atabalar-nos ja que encara hi ha molta feina a fer. Hem fet un pas imprescindible, però queda molt camí per fer. Deixem doncs que continuï la cocció, la potència del plat excel·lirà si aconseguim que tot quedi ben melós i es produeixi finalment la combinació esperada. Serà el moment de posar-lo a taula i gaudir-ne. El país ha decidit entrar a la guia “Michelin” dels pobles lliures i guanyar la preuada estrella de la llibertat. No fa pas tant que ens havien donat per morts i hem desmentit generació rera generació l’ auguri del “Finis Catalonia”. Ara tornem a ressorgir com l’ au fènix de les seves cendres. Continuem doncs amb la feina d’acabar amb la cocció. Ens diuen uns, que el 39% dels catalans votaria sí en un referèndum sobre la independència. L’ enquesta de l’ UOC, publicada a primer de mes pronosticava que els vots afirmatius serien un 50,3%. La cocció doncs continua. Ningú podia pensar fa tres o quatre anys, que hi hagués un gruix tan considerable de catalans a favor de l’ estat propi. Haurem de continuar amb el xup xup en els proper mesos, sense preses, però amb insistència , racionalitat i estratègia. Avui que es Nadal, tinc la ferma convicció que farem un bon àpat, d’aquells de sucar-hi pa. Bones festes i que sigueu feliços.
