Per què no?

CiU vàrem guanyar les eleccions al Parlament a Badalona i ens agradaria ser també la força majoritària a l’Ajuntament de Badalona, al maig.

Creiem que cal un canvi a Badalona, però en positiu.

La nostra actitud: responsabilitat, il•lusió, fermesa, confiança... Reconeixent que hi ha problemes (el primer l’atur) però no fent-los servir per destruir l’adversari sinó per oferir el nostre esforç i compromís per trobar-hi solucions.

El nostre projecte és el de la Badalona que suma. Un projecte on hi cap una àmplia majoria. És aquell projecte que, per sobre d’ideologies, gustos, simpaties o antipaties, té clar que el primer no són ni tan sols les nostres sigles, sinó Badalona.

El canvi positiu: Badalona primer.

CiU respecta l’aliança electoral d’ERC amb Accent però recorda que el febrer ja va proposar “superar l’estricte àmbit dels partits i possibilitar la participació de persones que no en formen part”

En el document “La Badalona que suma”, editat el passat mes de febrer, Ferran Falcó apostava per un projecte “fruit de la suma de sensibilitats, transversal, que realment reflecteixi la riquesa i la diversitat de la gent de Badalona”

Una anàlisi superficial del manifest d’Accent i del document “La Badalona que suma” constata, segons Falcó, que “hi ha una coincidència en el 99% dels assumptes plantejats”

El president del grup municipal de CiU i probable candidat de la formació a les properes eleccions municipals, Ferran Falcó, ha valorat com a “legítima i respectable l’aliança electoral feta pública avui per ERC i un grup de ciutadans de Badalona agrupats sota el corrent Accent”. En aquest sentit, Falcó ha matisat que “no obstant això, és sorprenent que aquestes persones hagin decidit fer una aposta implicant-se explícitament en la llista electoral d’ERC i no hagin contemplat la possibilitat de col·laborar, amb aquesta o qualsevol altra forma, en l’oferta pública que vaig fer el febrer d’aquest any amb el document La Badalona que suma, en la qual, evidentment, no parlava de llocs a la llista electoral com ara sí es parla des d’ERC i Accent”.

Falcó ha volgut recordar “unes paraules molt clares i directes que vaig escriure en aquest document de principis d’any: ‘crec que és l’hora de superar l’estricte àmbit dels partits i possibilitar la participació de les persones que no en formen part. Una participació pública, oberta , lliure, en l’articulació d’una proposta per a la Badalona que s’ha de construir a partir de l’any 2011’”.

Per al regidor, “aquest sector de la societat civil organitzada, amb el qual hem tingut el plaer de treballar des de les regidories liderades per CiU amb molt bons resultats, ha ignorat aquell missatge i ha preferit apostar per una oferta electoral d’una formació que difícilment aconseguirà bastir un projecte de ciutat prou recolzat com per a esdevenir una alternativa real als dos partits que actualment tenen més representació”.

“CiU oferíem –i continuem oferint- a aquesta i molta altra gent implicar-se, en diferents graus, en un projecte transversal i integrador que sí tindria possibilitats reals de capgirar el mapa polític local, però aquest pas fet per un col·lectiu de persones no ens resta ni ens restarà possibilitats per a assolir aquest ambiciós objectiu”, ha afegit.

D’altra banda, Falcó entén que “aquesta aposta pot perjudicar el gran valor afegit que implica per a la ciutat tenir col·lectius que, des de la independència, treballen en projectes que pretenen millorar-la”.

El líder nacionalista ha afegit que “pel fet de fer aquesta valoració se’ns podria acusar de demagogs si no haguéssim plantejat públicament el que varem plantejar amb el document ‘La Badalona que suma’”, i ha insistit que “el que hi escrivia continua vigent, malgrat que hi hagi hagut algunes persones que, potser per certs prejudicis que res tenen a veure amb aquesta nova forma de veure la política que defensen, hagin decidit ignorar aquesta sincera invitació”.

Finalment, el líder nacionalista ha explicat que “una anàlisi superficial del manifest fet públic aquest matí pel col·lectiu Accent sobre la seva aposta electoral per ERC deixa clar que hi ha un 99% de coincidència entre el que diu el text publicat avui per justificar aquesta aposta i el document que CiU va publicar el mes de febrer”. Falcó ha volgut ser molt clar: “cada punt expressat per aquest col·lectiu ja estava recollit al document que vaig enviar a milers de ciutadans el febrer passat, des de tot allò relacionat amb els reptes que Accent considera que la ciutat té fins als 3 punts essencials que la plataforma diu que vol desenvolupar a través d’aquesta aliança amb ERC”. “Aquestes persones –ha conclòs Falcó- s’han de preguntar si la seva aposta serà útil per al seu objectiu vehiculant-la a través d’ERC, o si no hauria estat més productiu impulsar-les amb una força molt més majoritària que fa temps que defensa que vol ser l’opció de la Badalona que suma, que integra i que s’estructura al voltant d’una oferta transversal”.

Ferran Falcó ha manifestat, per acabar, que “mantindrem, com no pot ser d’altra manera, el diàleg que sempre hem mantingut amb aquest sector social que representen les persones de la plataforma Accent, però no ens podem estar de recomanar-los que tornin a llegir el document La Badalona que suma i reflexionin si l’aposta estratègica que han fet –legítima i respectable- serà útil per a assolir uns objectius que en gran part compartim”.

SEGUEIX AMB L'ÀNÀLISI COMPARATIU ENTRE EL MANIFEST I EL DOCUMENT "LA BADALONA QUE SUMA"

COINCIDÈNCIES ENTRE EL MANIFEST ACCENT I EL DOCUMENT “LA BADALONA QUE SUMA” EDITAT PER CIU EL FEBRER DE 2010

 A continuació s’exposa una anàlisi del manifest fet públic avui pel corrent “Accent” coincidint amb l’expressió pública dels seus membres sobre la seva aposta de concórrer conjuntament amb ERC a les properes eleccions municipals.

En color negre hi trobareu el document original de la carta oberta d’aquest corrent. En color taronja hi ha, al costat de conceptes destacats del text d’Accent, algunes de les parts del document “La Badalona que suma” que, al nostre entendre, reflecteixen fidelment l’esperit del que es planteja al manifest d’aquest corrent aliat amb ERC.

 
L’any 2007, un grup de persones de la ciutat vam coincidir com a signants d’un manifest en el qual demanàvem l’alternança al govern municipal, la regeneració de la política (pàg. 8: “Crec que cal combatre un sistema de partits que ha construït un imaginari endogàmic de la política i dels polítics. Crec en les idees que tracen horitzons de futur compartits i ambiciosos, que generen il·lusió, que sumen complicitats de gent ben diversa”) i la cerca del consens per abordar els grans reptes que tenim a la ciutat (avui més urgents que mai, en l’actual context de crisi). Eren (i són): a) més impuls al treball per la cohesió social i la qualitat de vida; (pàg. 14 “Una política que busqui assegurar la cohesió interna no és aquella que pretén que tothom sigui igual, sinó que és aquella que pensa en tothom des de les diferències de cadascú. Per això, la cohesió social passa per atendre diferents col·lectius amb problemàtiques específiques). b) la millora de la nostra competitivitat com a ciutat; (pàg. 11 “La personalitat pròpia (de Badalona) també es reforça amb la recuperació d’un paper de capitalitat territorial, sobre el mateix Barcelonès Nord i sobre el Maresme Sud, que li és natural (...) i que ajuntament i ciutadania hem de maldar perquè Badalona sigui atractiva per als municipis de la seva àrea d’influència”) c) l’assoliment d’una cultura més potent (p. 24: “Cal, en aquest sentit, crear les condicions perquè la ciutat generi i demani més oferta cultural per si mateixa, amb un paper dinamitzador per part de l’Ajuntament i altres administracions públiques. Aquesta oferta cultural hauria de ser més transversal, perquè Badalona té un enorme potencial en molts camps (...) camps on la ciutat pot posicionar-se, si aprofita el capital humà amb què compta, i si conserva, modernitza i manté els equipaments existents” / p.25: “El millor que s’ha fet en cultura a Badalona ha estat fet per les entitats (...) La capacitat de comunicació, de coordinació, de col·laboració, de generació de complicitats, serà fonamental perquè Badalona compti amb un model cultural diferent, que aspiri a més i vagi més enllà de la tradicional tutela institucional i pública”) i d) l’existència d’un govern més eficient, més participatiu i més transparent. (pàg. 12, a Eix 3. Transformar la gestió municipal: “Cal fer una reflexió seriosa i prendre mesures concretes per canviar una concepció de la funció pública que contribueix al conformirme, que porta a la manca de projectes transformadors i a la dificultat per a introduir dinàmiques de treballa adaptades a les necessitats dels ciutadans (...) Amb noves estratègies organitzatives, amb la definició d’objectius clars, amb la dotació de mitjans adequats” / pàg. 13, Eix 3: “Hem introduït una nova concepció de la gestió municipal quan hem impulsat un salt tecnològic que permeti millorar els serveis sense recórrer a la contractació de més personal (...) Hem avançat en aquest aspecte desenvolupant mesures que tendeixin a la descentralització administrativa (...) Queda camí per fer, perquè és evident que no tenim la organització administrativa amb un engranatge prou eficaç com per a donar el servei que requereix una ciutat de les nostres catacterístiques. Sense aquesta reflexió autocrítica, difícilment aconseguirem impulsar els processos de millora necessaris”)

Avui, prop de quatre anys després, algunes d’aquelles persones decidim passar de la proposta a l’acció.

Els signants d’aquest article formem part d’un col·lectiu més ampli que s’articula al voltant d’una nova iniciativa política a la ciutat. Amb aquest article anunciem la constitució d’’Accent, Independents per Badalona’, una plataforma que vol:

1. Incorporar al debat polític de les pròximes eleccions la frescor de les cares noves i d’una manera de fer constructiva i exigent. (pàg. 8: “Sóc alhora dels que pensa que aquesta oportunitat d’opinar i representar sensibilitats –col·lectives o individuals- l’ha de poder exercir qualsevol persona en qualsevol moment, més enllà de les cites electorals que tenim cada quatre anys” / p. 29: “M’agradaria tenir la sensació que l’any 2011, quan aspiri a l’alcaldia de Badalona, ho faré defensant un projecte propi però fruit de la suma de sensibilitats, transversal, que realment reflecteixi la riquesa i la diversitat de la gent de Badalona”) Volem ajudar a trobar solucions i a detectar i posar en valor les bones pràctiques, a més d’assenyalar els problemes i les disfuncions que hi pugui haver. Els nostres instruments són l’experiència en el món cívic, el coneixement de la ciutat, la formació i els orígens professionals diversos… i un optimisme que està basat en el realisme i el compromís amb allò que ens envolta.

2. Ajudar a cercar els punts de trobada entre les diferents forces de progrés i catalanistes a la ciutat. Volem posar damunt la taula la conveniència de promoure tres pactes locals que, amb una durada de vuit anys, ajudin a trobar els mínims comuns denominadors en àmbits com a) la cohesió social, b) la competitivitat econòmica i el model de ciutat i c) la cultura i la participació ciutadana. Aquests pactes locals haurien de ser assumits també per part de la societat civil. Creiem que podem ajudar a aconseguir-ho. Avui, a Badalona cal sumar.

3. Proposar un debat de fons sobre la identitat i la cohesió social. Volem que Badalona quedi reflectida en el país des de la certesa que “Catalunya es juga el futur a Badalona”. L’àrea metropolitana ha de contribuir molt més en l’actual procés de construcció nacional. Hi ha aspectes que volem subratllar: a) el català com a llengua de trobada i oportunitats, b) la inclusió social com a motor de qualitat de vida, c) la diversitat cultural com a repte i oportunitat i d) la relectura i actualització dels nostres referents, amb l’objectiu de reconèixer totes les complicitats amb el país. (pàgs. 9-10, a Eix 1: reivindicar la personalitat pròpia: “Badalona forma part de l’àrea metropolitana però no pot estar indiferenciada (...) La construcció d’aquesta personalitat singular i forta s’ha de fonamentar en diverses columnes: L’orgull dels badalonins de sentir-se badalonins (...) L’existència de punts de referència comuns –de coneixement de la història i la tradició- però sobretot de projectes de futur (...) La vitalitat de la societat civil i el dinamisme dels seus emprenedors (...) La possibilitat de lluir realitats i èxits badalonins (...) La personalitat de Badalona s’ha de plantejar com un èxit d’integració, de suma: com una ciutat que suma contrastos (...) Promoure un gran debat sobre la badalonitat, que vagi de les arrels més profundes als brots més joves i que doni pas a un marc de referència que difondrem activament entre la ciutadania”)

4. Contribuir a enfortir l’espai de progrés nacional a la ciutat.

Per assolir aquests objectius, i amb la voluntat de reforçar els consensos entre les forces catalanistes i progressistes de la ciutat, Accent accepta la proposta de crear una llista conjunta amb ERC, una formació que creiem que ha entès la necessitat de canvi polític a la ciutat i que accedeix, de forma sincera i generosa, a una aposta de major transversalitat, que supera la costura de les sigles. (pàg. 28: “Perquè una ciutat se’n surt o no en funció dels valors que es promouen i en els quals es basa. Aquests valors són els que marquen la diferència, i els que determinen l’èxit o el fracàs com a comunitat. El canvi més important que hem intentat és el de fer la política amb valors i actituds: proximitat, capacitat d’escoltar, sentit col·lectiu, predisposició a la suma i no a la divisió, exigència cap a nosaltres mateixos i cap als altres... Amb complicitat, buscant que cadascú doni el millor de si mateix al servei dels altres, buscant sumar i no restar”)

A hores d’ara, Accent i ERC estem debatent la fórmula de col·laboració, que es traduiria en una llista conjunta en les pròximes eleccions del 22 de maig de 2011. En els últims mesos, Miquel Estruch, candidat de la formació, ha fet diferents crides a l’obertura del partit; crides a les quals hem volgut respondre.

L’any 2007 ja dèiem que els partits havien d’entendre que calen noves maneres, que cal obrir finestres i que cal posar en dubte les velles inèrcies. Creiem que ERC a Badalona ha fet un pas important en aquesta línia. I volem aprofitar aquest oferiment. Creiem que és el moment de contribuir des de molts llocs, i també des de diversos espais ideològics, a aquest canvi de fons. Tan de bo altres partits facin apostes similars. (pàg. 2: “Crec que és hora de superar l’estricte àmbit dels partits i possibilitar la participació de les persones que no en formen part. Una participació pública, oberta, i lliure, en l’articulació d’una proposta per a la Badalona que s’ha de construir a partir de l’any 2011”) Ho celebrarem. Catalunya viu avui una nova transició.

Les persones que signem avui aquesta carta oberta ho fem convençuts que tenim coses a dir i a aportar (i també en tenim moltes a aprendre). “Alguna cosa ens diu que sí”, que ara és un moment especial a la ciutat, i al país. Ens agradaria sumar altres veus i mirades en un projecte que neix més com a invitació que com a dogma. Ens calen més mans, més ulls, més mans. (pàg. 29: “M’agradaria tenir la sensació que l’any 2011, quan aspiri a l’alcaldia de Badalona, ho faré defensant un projecte propi però fruit de la suma de sensibilitats, transversal, que realment reflecteixi la riquesa i la diversitat de la gent de Badalona”) Accent neix avui, aquí, a les pàgines d’un diari. Des d’ara mateix ja ens pots trobar a la xarxa a accentbadalona.cat, però ben aviat ens trobarem allà on ens hem trobat sempre. A peu de carrer. Allà on fem feina. T’hi apuntes?

El setmanari Línia Badalona publica un article sobre la situació d’inseguretat que senten alguns veïns i comerciants del barri de Sant Crist. En aquest reportatge, s’hi afirma que l’increment de la sensació d’inseguretat al barri ha motivat que alguns veïns es comencin a plantejar la possibilitat d’organitzar patrulles ciutadanes per garantir la seguretat.

El periodista encarregat de fer la crònica es va adreçar a l’Ajuntament per a demanar-nos una valoració general de la situació al barri. I hem estat molt clars: ens preocupa i ens ocupa, i mirem de destinar recursos policials per a reduir aquesta sensació d’inseguretat al barri. De fet, el dilluns passat es va celebrar una reunió entre veïns i responsables de l’Ajuntament, la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra, acordant que es mantindrien aquestes trobades mensualment.

També varem explicar al periodista, i als veïns, que les dades demostren que en aquesta zona no ens trobem davant una situació d’inseguretat excepcional. De fet, en els darrers quatre mesos, al barri de Sant Crist, on viuen més de 10.000 persones, s’han produït un total de 27 delictes i faltes, la qual cosa vol dir un delicte per cada 1.500 habitants.

El que em preocupa és una cosa que es diu en el reportatge. Preguntats per aquestes dades, des de l’associació de veïns es diu que “alguns comerciants del barri han desistit de presentar denúncies, per la qual cosa alguns delictes ja no consten a les estadístiques”, afegint que “perden molt temps anant a presentar la denúncia i que no els surt a compte”.

Aquest fet posa de manifest que alguna cosa falla. És evident que cal millorar l’atenció al ciutadà que vol denunciar un fet davant la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra. No pot ser que hi hagi llargues esperes per a presentar una denúncia. I s’ha de fer tot el possible per a millorar aquest fet, tot i les limitacions de recursos disponibles.

Però és necessari, també, que la gent sigui conscient de la importància de denunciar, fins i tot quan això pot implicar que, després del disgust, a més a més s'hagi d'esperar per declarar i fer el paperam. És important perquè no només pot servir per a mirar de resoldre el cas i detenir-ne els presumptes responsables, o per a tenir un document oficial per a tramitar gestions amb els estaments implicats quan hi ha un patrimoni malmès.

S’ha de denunciar, sobretot, perquè la suma de denúncies permet als professionals de la policia conèixer la realitat i la seva evolució, i planificar els recursos i els serveis d’acord amb aquesta realitat.

Abans de plantejar-se “patrulles ciutadanes”, els veïns han de fer l’esforç de denunciar qualsevol incident que els afecti. És essencial que ho facin, perquè així la policia té millors instruments per a treballar al seu servei, i segur que molt més efectius que fer que la gent vigili els carrers amb tot el risc que això implica.

Un no sap si és bo o no explicar allò que li passa quan és positiu. Però aquesta setmana, que vaig entomar després d'uns dies no massa bons, m'han passat algunes coses que m'han fet feliç. Perquè, no us enganyeu, els qui ens dediquem a això tan mal vist de la política també necessitem que, de tant en tant, algú ens doni les gràcies, o ens doni ànims, o ens digui que una o altra cosa no les hem fet malament del tot.

Això m'ha passat aquesta setmana. I emocionalment m'ha carregat les piles, i m'ha fet veure que sí, que val la pena, que el que faig m'omple i em reconcilia amb la meva vocació de mirar de fer coses per la ciutat.

Recorden la visita del President Pujol a Sant Roc? Un home el va increpar, i alguna crònica se'n va fer ressò, queixós que al seu bloc de pisos hi havia problemes de convivència. Jo sabia qui era, on vivia, hi havia estat i havia mirat d'ajudar-lo. Bé doncs, aquesta setmana em va demanar que l'anés a veure. M'havia portat una ampolla "d'orujo" del seu poble, en agraïment no tant de les solucions, sinó de l'atenció prestada. Vaig ser feliç.

També ho he estat visitant uns veïns a qui vaig ajudar en un embolic burocràtic administratiu que els portava de cap. La gratitud que et deixin entrar a casa seva, t'expliquin i et deixin formar part del seu món més íntim, és per a mi molt gratificant.

O ahir a la nit, quan en un bar de Llefià vaig tenir l'ocasió de conèixer gent jove, emprenedora, il·lusionada i enamorada del seu barri de tota la vida, en una conversa agradable i còmplice que em va fer entendre que hi ha coses que poden canviar en positiu a Badalona. O quan m'he trobat, aquesta setmana, dues persones que m'han parlat bé de l'IMPO -tan criticat- i de com des d'allà se'ls va ajudar a obrir el seu petit negoci.

També, aquesta setmana, m'ha escrit una noia al facebook, de la meva edat, que em recorda com, quan ella tenia 18 anys i entomava la seva primera experiència com a presidenta d'una mesa electoral, es va trobar amb mi, i la vaig ajudar a fer bé la feina. S'alegrava de retrobar-me i de saber que tants anys més tard, continuava fent allò que m'agradava. Coi...un pensa que això no li passarà mai...i resulta que sí, que passa.

I ara mateix, que un noi ha aturat la bicicleta per dir-me que des que em va escriure, allà on viu s'han millorat algunes coses....tot plegat, em fa content.

Tot això, tan petit, per mi és molt important. Tant com quan em renyen, amb raó, veïns a qui no he pogut satisfer. No me n'oblido, però a vegades no sempre puc, podem, fer el que voldríem. Però jo no em rendeixo. I sé que he de trepitjar ben fort a terra, perquè de problemes i de mancances n'hi ha a dojo, però de bona, bona, bona gent, també.

Ahir varem presentar el nou portal web de la ciutat, que durant el que queda d’any funcionarà en període de proves i coexistirà amb l’actual. Va ser un acte que culmina un llarg procés de feina liderat per la gent del servei informàtic de l’Ajuntament, per un equip de professionals que, amb el seu entusiasme i dedicació, han posat tota la seva capacitat i coneixements per a aconseguir que Badalona estigués a la xarxa en les condicions que es mereix. Des d’aquí, en primer lloc, el meu agraïment a tota aquesta gent, que han fet una molt bona feina.

El nou portal és un canvi radical respecte el web que l’Ajuntament ha exhibit en els darrers anys. Passem d’un simple aparador, en què la comunicació era unidireccional (de l’Ajuntament a la ciutadania) a un espai on la interacció és possible, on la relació entre l’administració i el ciutadà va en les dues direccions.

És un instrument pensat més en les necessitats dels ciutadans que en cap altra cosa. No l’hem plantejat com un aparador estèticament maco, que es quedés en el simple gest d’explicar quina és la feina de l’Ajuntament, o què i com és la ciutat. Hem volgut anar molt més lluny, i l’hem plantejat com un enorme espai de consum d’informació i de gestions que permeti fer més fàcil la relació entre la ciutadania i l’administració.

Per això un ciutadà hi pot fer tràmits. Per això hi pot consultar el planejament territorial, obtenir un volant d’empadronament, o saber les multes que té pendents de pagament. Per això hi ha una guia de serveis completa. Per això hi ha un espai on pot consultar la feina diària, per exemple, de la Guàrdia Urbana o els serveis de manteniment del verd urbà o la via pública. Per això aquest mateix ciutadà pot informar d’incidències a l’espai públic. Per exemple, dir-li a l’Ajuntament on hi ha un cotxe abandonat, amb un formulari que va directament al treballador municipal que s’ocupa d’aquest tema.

O per això compta amb eines que posen el portal de la ciutat en contacte amb tot el món –cada vegada més potent- de les xarxes socials i la interconnexió de continguts. Avui, només amb un clic, aquest ciutadà pot penjar al seu perfil de Facebook qualsevol informació del portal municipal i compartir-la amb els seus amics. És la xarxa de xarxes en què s’està convertint Internet, un fenomen que no podíem ignorar en aquest procés de canvi.

Són tantes i tant diverses les opcions que ofereix aquest portal, que citar-les totes seria excessiu. Només cal entrar-hi, remenar, fer proves i experimentar amb un nou instrument que sens dubte serà clau en la millora del servei públic que ofereix l’Ajuntament. I també aportar qualsevol proposta, per petita que pugui semblar.

Aquest és un pas endavant irreversible, que marca un abans i un després en la posició de l’Ajuntament i la ciutat a la xarxa. És un canvi positiu que només podrà anar endavant, i que no podrà implicar cap pas enrere o cap període de relaxament.

La nostra cultura de govern, la nostra aposta personal i política, és que aquest esdevingui un instrument clau, i que per tant calgui continuar treballant-hi sense parar ni un moment, perquè ningú pugui dir, d’aquí a un temps, que tornem a estar endarrerits en aquesta matèria.

Cada setmana llegeixo dades macroeconòmiques gràcies -entre d'altres- a l'amistat d'Àngel Vendrell, que em fa arribar càpsules d'informació rellevant que francament posa els pèls de punta, però també, aquesta setmana, he viscut tres moments esperançadors que tenen a veure amb la gent emprenedora que inicia o fa créixer un negoci a la ciutat.

És veritat i confesso que tinc una dèria per saber com van les coses, i sé que no van gens bé per al teixit productiu i industrial de la ciutat, amb algunes excepcions que ens honoren. Aquests dies, però, m'han passat tres coses positives i interessants d'explicar, que configuren un missatge moderadament optimista respecte, com a mínim, a les ganes de lluitar d'alguns vells i nous emprenedors.

De primer, una trobada amb els responsables d'una empresa de la ciutat nascuda de l'extinta CARRA, dedicada al sector industrial del motlle per al sector del vidre. Fundada per tres socis que van decidir lluitar per conservar-la, i que ara ven i exporta de manera eficient i cada dia més important.

De segon, la inauguració d'un nou supermercat CONDIS al carrer Guifré, gràcies a l'emprenedoria de la família badalonina Ciprés Piqueras. Bona gent de la ciutat que han cobert un forat de mercat al barri del Progrés llargament demanat pel veïnat, després de superar el laberint burocràtic d'un Ajuntament que en aquest terreny té molt i molt a millorar, encara que vagi fent passes endavant.

I finalment, la posada en marxa d'un magatzem de la cadena francesa TROC, a Guixeras, liderat per un badaloní de Bufalà i la seva família. Un magatzem de venda en dipòsit d'articles de segona mà. Un lloc a on portar allò que no fem servir, a canvi d'un contracte que fixa un preu de venda entre ambdues parts. Un negoci amb futur, i amb gent badalonina al capdavant.

També, fora d'aquestes tres experiències al món privat, he escoltat als responsables de BTEC i el projecte de desenvolupament econòmic del Barcelonès, liderat pels projectes del Campus del Besós, l'àrea de Torribera i Can Ruti, en el marc del Fòrum de municipis del Barcelonès Nord.

Es tracta d'una proposta interessant, de clúster sanitari-científic-assistencial, que obre oportunitats de futur al nostre territori.

"El tribunal de Lille ha decretat que l'ocupació d'un terreny públic o privat no és un argument suficient com per a despendre'n l'amenaça a l'ordre públic. Així, ha anul·lat 7 expulsions de gitanos romanesos ordenades per la prefectura de Policia del departament..."

Això diu Le Monde, en la seva edició de fa uns dies, en analitzar la qualitat i eficàcia de les decisions del govern Sarkozy.

"Tornarem a França" diuen alguns gitanos que ara són a Romania. "Hem vingut amb les vacances pagades per Sarkozy, però tornarem allà", reblen.

Això diuen alguns articles periodístics, que tracten la qüestió rom amb una mica de deteniment, posant èmfasi en dues veritats: que allà són més desgraciats que aquí; i que el rebuig social s'aparella amb l'interès de les màfies que controlen una població mesella a qui envien a la mendicitat, la prostitució i el petit delicte, de manera dispersa i a tot Europa. Fins i tot, el Periódico explica que d'acord amb la màfia napolitana, milers de gitanos anaven a la ciutat a demanar almoïna a canvi de 500 € per captaire al mes.

I de Badalona, què diuen? Res. Som l'objecte, la localització necessària però irrellevant alhora, per a la campanya popular. Som l'espantaocells. Si ens fessin un estudi de valor de la nostra marca de ciutat, gràcies a l'egolatria, l'ambició malentesa i l'estratègia obscena de Garcia Albiol, seríem uns pàries, una ciutat prescindible, una merda punxada en un pal. No ho som, però el PP ens ha venut així, i cal tenir-ho en compte.

I encara hi ha gent que li riu les gràcies, i es poden llegir missatges de suport al PP "porque hablas claro y estamos hartos de moros y rumanos" .

I encara hi ha gent que creu que el PP farà el que no ha fet cap alcalde de França, i el que tant li costarà a Sarkozy. I al PP això tant li fot, perquè no es tracta de resoldre un problema, sinó de salvar la cadira.

La realitat és que tenim un problema, i no l'hem negat mai. I que hi ha famíles que viuen afectades pel comportament, les maneres i la pobra socialització d'algunes famílies gitanes romaneses. Això és així. Però aquest problema, sobre el qual es treballa amb centenars d'actuacions policials, desdoblament d'habitatges, controls de trànsit, presència estàtica a espais públics, interlocució per a millorar la convivència, escolarització de menors i tantes altres qüestions, no pot ser que sigui el mirall d'una Badalona que ho està passant malament però que va endavant. Badalona va començar el 2006 amb 150 habitatges sobreocupats, molts d'ells per romanesos d'ètnia gitana. Avui n'hi ha una tercera part, dels quals entre 6 i 10 generen problemes de convivència greus.

Els veïns voldrien que no n'hi hagués ni un...però jo tinc la impressió que el PP vol que n'hi hagi quants més millor...i és que l'estratègia és el "cuanto peor, mejor".

Al Port hi haurà canal. L’alcalde ho va confirmar, ahir, mentre obríem el pont del carrer Indústria.

Vàrem ser els primers, membres del govern, en dir que calia mantenir-lo. També vam ser, o hem estat, els màxims defensors que la qüestió se sotmetés a revisió crítica. L’alcalde ja ha dit el que fa mesos molts intuïen, i s’acaba un altre dels temes que han causat pim-pam-pum polític en aquests anys. Millor.

Com serà el canal? Doncs no “s’alçarà la via del tren en la llunyania per a bastir un arc suficient per a l’entrada al canal de vaixells”….serà més modest. La via no es tocarà, i les nàutiques passaran per sota l’actual. Hi naixeran nous amarraments, que donaran més valor al Port, i no caldrà remoure el projecte urbanístic amb noves tramitacions que haguessin perjudicat els interessos de la ciutat per la seva complexitat i durada en el temps.

Si posem els ulls a l’inici del mandat, veurem que d’aleshores ençà el barri del Port, que territorialment i administrativa viu partit en dos districtes (el set i el sis) i en tres barris (la Mora, i la part del Gorg i del Progrés que hi ha per sota de la via), ha estat consolidant i millorant la seva posició a la ciutat. Des del detall de permetre el pas pel Port als vehicles sense necessitat de pagar, passant per la instal.lació de jocs infantils a les seves places, les millores de prestacions a les platges que els acullen, el projecte de la nova CACI, l’inici d’obres al Passeig marítim, la posada en marxa del pont de Sant Lluc, i ara l’obertura del carrer Indústria.

Afegim-hi la rambla del Gorg, la Rambla, o la nova estació del tren, i arribarem a la conclusió que, en tres anys i mig, aquest govern ha fet els deures. I sí, queda molt per fer, i per millorar. Però la millor actitud és mirar el futur convençuts que anem en la bona direcció, que hem fet coses però que en queden per fer, sense cofoisme.

Abans explicava que el barri “del Port” viu administrativament i territorialment dividit. És obvi, per a nosaltres, que hi hem de donar resposta. Un nou barri, en un sol districte administratiu. El barri del Port, o de la Façana marítima, ja trobarem el nom, té prou pes i personalitat per esdevenir, no un afegit de res, sinó un nou barri de la ciutat.

Diumenge passat es va inaugurar la nova parada de la L2 del metro, que arriba fins al centre de la ciutat. És la Badalona-Pompeu Fabra, una parada que, més enllà de la seva qualitat arquitectònica, és important per la seva ubicació i pel seu paper fonamental en la vertebració de la ciutat. Perquè aquesta no és només una parada que acosta els centres urbans de Badalona i Barcelona, sinó que acosta els barris de La Salut i Llefià al centre administratiu i comercial de la ciutat.

Amb aquesta parada, els veïns d’aquests densos barris arriben en quinze minuts al centre de la ciutat, agafant primer la L9-L10 recentment estrenada i després la L2. Fins ara, qui volia fer aquest trajecte arribava a trigar prop d’una hora en autobús. Ara tot està molt més a tocar. Des del centre pots arribar en un moment a Llefià i La Salut, i a la inversa.

És d’aquelles coses que ajuden a relligar la ciutat, a eliminar barreres històriques que han marcat aquesta ciutat durant anys. Les línies de metro que ho han fet possible van ser projectades pel darrer Govern de Jordi Pujol. En qualsevol cas, una bona notícia que, a més a més, posa de manifest que, malgrat l’estat d’ànim de molta gent, el país continua avançant.

20.874 persones de Badalona no tenen feina. Fa un any, n’hi havia 18.255.

Aquest és el nostre problema més important. Els propers anys, tot el que fem, ha d’anar orientat a rebaixar aquesta xifra, que ens aporten les dades que es poden trobar en aquesta adreça.

El planejament urbanístic s’ha d’adaptar a la necessitat urgent de crear ocupació.

Sempre parlem de polítiques socials, de prestacions assitencials, de subvencions, descomptes i ajudes. I això està molt bé.

Però no n’hi ha prou. Si no generem riquesa, la ciutat no se’n sortirà. Per Badalona aquesta situació és insostenible. Si fóssim una empresa, hauríem tancat. Però som una comunitat, una societat. Som molt més que una empresa. I precisament per això hem de garantir a la nostra gent que aquí hi poden tenir un futur, un projecte.

La Badalona industrial no tenia tants i tants serveis com l’actual. Hem canviat la ciutat i l’hem fet millor. Tenim clavegueram, enllumenat, serveis de neteja, d’atenció domiciliària, ambulatoris i hospital, policia, escoles i llars d’infants, residències per a la gent gran, casals d’avis, centres cívics, mitjans de comunicació i entitats i associacions que sustenten la seva activitat gràcies a les subvencions que reben de l’Ajuntament, és a dir, de tots nosaltres.

La Badalona industrial, deia, no tenia tants serveis. Però era pròspera. La gent sabia que aquí, s’hi podia guanyar la vida. Això, ara i avui, ja no passa o ja no passa tant. Però la gent hi és, i la prosperitat que va portar el benestar ha decaigut. El benestar s’aguanta pels pèls.

Necessitem dues coses. La primera, reconèixer que cal generar activitat econòmica i adaptar el planejament urbanístic a aquest objectiu. I la segona, esporgar una administració que ha de garantir uns serveis bàsics, però que no podrà garantir-ne d’altres.

Posar-nos d’acord en les dues coses que cal fer serà difícil. Però no ens queda més remei que afrontar amb il•lusió un futur que podem triar si volem que sigui nascut de la runa d’una fallida col•lectiva, o bé a partir d’una base que encara som a temps de salvar, si sabem treure el gra de la palla a temps.

Els mestres fan una feina enorme. Important i transcendent. Els mestres, i els professors, tenen una gran responsabilitat, i poc reconeixement. Això que dic no és només políticament correcte, és el que crec.

Parlant amb mestres, he reforçat aquesta creença. La creença en les dificultats que troben quan han de treballar en aules plenes d'alumnes amb diferents capacitats i cultures, sovint provinents de famílies amb poca formació, i carregant a l'esquena una doble responsabilitat, en haver-se de fer càrrec d'arribar allà on la pròpia família no pot o no vol.

A Badalona, hi ha moltíssimes aules com la que descric. I la resposta de les administracions a aquesta realitat ha estat diversa, diferent i sovint poc reeixida. Hi ha escoles que necessiten més recursos, i d'altres que en necessiten menys. No hi ha, ni que ho sembli, dues aules exactament iguals. Per això, a més d'altres polítiques, s'han tirat endavant els coneguts "plans d'entorn", és a dir, actuacions educatives de reforç als alumnes més enllà de la pròpia aula, quan es detecten problemàtiques socials als barris que els acullen.

Amb els plans d'entorn, s'ha fet molta feina. Molta. I és una llàstima que el govern de la Generalitat pretengui retallar el que és el reforç educatiu, social i comunitari de molts joves badalonins. En època de crisi, no tot s'hi val.

Si em donessin a escollir, i jurídicament fos possible, canviaria ràpidament la renovació d'un carrer d'aquests barris, a canvi de mantenir el monitoratge sobre determinats joves. Crec que la crisi ens retalla moltes coses, però ens obliga a prioritzar i reformular. A reinventar l'administració. A refer els ponts amb la societat civil a la qual s'ha menystingut en nom d'un sector públic que havia i podia arribar a tot arreu.

Diumenge passat, a Artigues, vam donar diplomes d'assistència a cursos de català a més de 180 persones del barri. I no ho va fer el Centre de Normalització, ni cap entitat de l'administració. Ho varen fer la Fundació Esquerdes i l'Associació de veïns del barri, de manera voluntària.

Si pel tripartit els plans d'entorn es perden, hem de confiar que arribaran persones i entitats que en cobriran, de manera altruista, els dèficits. I hem de demanar al proper govern de Catalunya que es reinventi una administració possible, àgil i orientada a l'educació i promoció de la iniciativa dels seus ciutadans.

El barri de Coll i Pujol no està bé. Per això els veïns demanen, a través d’una proposta de moció que han presentat a tots els grups municipals, que el Govern de Badalona presenti el barri a la propera convocatòria de la Llei de Barris, en el mateix paquet que es podria arribar a fer amb Sant Crist, el Puigfred i Sistrells. Tenen raó els veïns quan afirmen que Coll i Pujol necessita actuacions potents per a millorar-hi l’estat dels carrers i les infraestructures. Però també és cert que una decisió d’aquest tipus s’ha de valorar molt acuradament, perquè hi intervenen molts factors que no depenen exclusivament de l’Ajuntament.

En el cas de Coll i Pujol, s’ha de tenir en compte que hi ha tres projectes importants que en els propers anys s’han de fer realitat, i que se situen al triangle que envolta aquest barri: el futur de l’Estrella, el projecte de El Corte Inglés, i l’actuació a la Illa Central. En paral•lel o darrera d’aquests grans projectes hi ha un Pla Especial que deixava en mans de la iniciativa privada l’impuls dels principals projectes de transformació d’aquesta part de la ciutat. El context actual, amb una crisi econòmica sense precedents que ha afectat el desenvolupament de projectes urbanístics com aquests, ha fet que tot allò previst quedés paralitzat temporalment.

Entrem ara en una dinàmica en què és molt probable que diferents barris plantegin al ple propostes que defensin la seva millora. Propostes que, de ben segur, seran legítimes i lògiques.

Que Coll i Pujol necessita inversió és cert. Com activar-la és la discussió que cal tenir. El camí, potser, és el de reactivar amb celeritat els compromisos amb el Corte Inglés i el desenvolupament de l’Estrella i la Illa Central, combinats amb alguna actuació associada al propi pressupost d’inversions municipal.

El dilema és triar l’instrument, el camí. El cor i el cos ens diu que Coll i Pujol té raó. El cap ens ha de fer donar-hi resposta de la millor manera possible.

Alguns periodistes i ERC han interpretat que CiU canviava de posició sobre el peatge de la B500 a partir del que manifesto en el document “La Badalona que suma”. Així s’ha publicat durant aquesta setmana, fent referència a un dels temes que, juntament amb el futur del Port, més atenció ha centrat sobre aquesta proposta global volgudament oberta.

No acabo d’entendre per què uns i altres pensen que hem canviat de posició sobre aquesta estratègica infraestructura. El que hem dit –a la lectura del document em remeto- és que continuem defensant la vigència del projecte dissenyat pel darrer Govern de Jordi Pujol, explicant clarament que els successius tripartits es van encarregar d’aturar-lo i de canviar-lo per pressions que avui, vist amb perspectiva, encara no acabo d’entendre. Ho dic perquè, al final de tot aquest llarg procés, tenim damunt la taula un projecte que passa de valer 50 milions a costar-ne 400, que passa de ser lliure de peatge a tenir-ne, que multiplica per 3 la llargada del túnel, i que passa de ser una carretera més segura que l’actual per connectar-nos al Vallès a ser una autopista de dimensió metropolitana pensada més com a nova entrada a Barcelona.

És cert que he introduït, en un document obert que he volgut sotmetre al debat, un matís respecte a la nostra posició de sempre. El matís és que han passat anys, i que al conjunt de la ciutat li convé reflexionar sobre si podem permetre’ns perdre més temps amb aquest projecte aturat o si cal que exigim que el Govern l’executi, encara que això impliqui empassar-nos el peatge imposat pel tripartit català. És, doncs, una reflexió oberta sobre la qual estic rebent comentaris. Hi ha gent que em diu que Badalona ja no pot permetre’s més temps sense una B500 digna i al servei de la nostra economia productiva, que ens iguali als mataronins que poden desplaçar-se fins al Vallès per una carretera sense els perillosos revolts de la nostra. Hi ha qui em diu que encara que haguem d’esperar-nos 15 anys per a tenir una nova via d’enllaç amb el Vallès, cal impedir el peatge.

Hi ha hagut, com he dit, qui veu un canvi de posició en una reflexió pensada per a generar debat i interrogar-nos. Jo diria que és més aviat un intent de recuperar el debat social al voltant del futur d’una infraestructura estratègica. Crec que aquesta és una de les missions dels qui ens dediquem a la política. També ha de ser la ciutadania qui enviï missatges clars als governants sobre temes transcendents. I crec que aquest ho és.

El Govern català actual ha mogut peça, però no del tot. Diu que tindrem peatge, però encara no ha dit quan començaran les obres. Pel que sé, els compromisos adquirits i els tràmits ja iniciats faran molt difícil, per no dir impossible, que es pugui tirar enrere el projecte sense que això impliqui començar de zero i perdre una dècada més.

Per això em sorprèn que ERC surti ara, novament, afirmant que vol una B500 sense peatge, quan és segurament la formació política que menys hauria de parlar sobre aquest tema, perquè és la que més ha contribuït a fer que avui encara no s’hagi començat a treballar, és la que més ha contribuït a forçar el canvi radical en el projecte inicial, i és la que més ha fet perquè avui ens trobem amb una aposta ferma del Govern català per fer una autopista de peatge que serveixi d’entrada a Barcelona.

Es pot cedir la gestió del Port de Badalona a la iniciativa privada per a obtenir els recursos necessaris perquè l’Ajuntament impulsi noves polítiques de promoció econòmica que ajudin els emprenedors i creïn ocupació estable?

Pot permetre’s la ciutat tenir més temps aturat el projecte de la B500, o s’ha d’impulsar ja, encara que això impliqui tirar endavant el projecte actual, que preveu un peatge que serà un greuge comparatiu amb els ciutadans del Maresme que van al Vallès per una via sense pagament?

Badalona ha d’aspirar de forma clara a ser la capital del Maresme sud i del Barcelonès nord desenvolupant millor tot el seu potencial?

Hem fet prou per aprofitar el capital humà que Badalona té en tots els àmbits?

Com hem d’afrontar el necessari debat sobre els límits del creixement de la ciutat?

Aquestes i moltes altres són les qüestions que plantejo en el document "La Badalona que suma. El canvi positiu" que vaig presentar ahir, i que es pot trobar en l’espai web  http://badalonasuma.wordpress.com

Ésun document que planteja idees que m’agradaria que s’enriquissin amb les teves aportacions i les de moltes altres persones que estimen Badalona. No és, doncs, un programa electoral ni res que s’hi assembli. Es tracta d’un conjunt de reflexions globals sobre el model de ciutat, que poso damunt la taula combinant-les amb algunes propostes concretes.

Crec que és bo que, amb la decepció que molta gent té de la política i els polítics, algú que aspira a encapçalar el govern de Badalona posi damunt la taula un espai on els ciutadans puguin fer aportacions amb llibertat, de forma oberta i transparent.

Teniu una web on deixar comentaris. També ho podeu fer a través del correu electrònic, o per carta. Tota aportació serà benvinguda i agraïda, perquè crec que tenir idees és arriscat, però prefereixo tenir-les i discutir-les o canviar-les o matisar-les gràcies al contacte amb la gent, que presentar una proposta que no digui res nou o que simplement sigui una subhasta de promeses vagues.

Val la pena fer aquest exercici, i us convido a compartir-lo.

Deixo també aquí l'enllaç amb què podeu baixar-vos el document en PDF, clicant sota aquest text.

En l’anterior entrada d’aquest bloc –que ha generat una certa polèmica i algun malentès- vaig dir-vos que estic convençut que al costat dels qui fan política per a desfer, hi som els que la fem per a fer.

Tot sovint, quan llegeixo algunes declaracions d’en Xavier García Albiol, penso que aplica en política allò del “cuanto peor, mejor”. Ho va fer fa un temps a La Salut i Llefià, durant la campanya electoral de l’any 2007, amb resultats positius per als seus interessos. I ho està fent ara, centrant la seva atenció en un barri, el de Sant Roc, que té problemes des de fa anys i del qual diu que és un “polvorí” a punt d’explotar.

És possible que a base de repetir-ho hi hagi qui, a Sant Roc i fora del barri, pensi que és com una mena de Bronx a la badalonina. I no nego que la percepció que en Xavier vol traslladar a l’opinió pública i als veïns del barri tingui una base mínimament objectiva.

A Sant Roc hi ha problemes de seguretat, de convivència social i integració, de civisme. Hi són ara, i hi han estat sempre. Durant dècades, des de que el franquisme va crear el barri fins a l’actualitat, aquests problemes han anat fluctuant en la seva gravetat, en la seva visibilitat.

Segurament un context de crisi econòmica profunda com l’actual contribueix que ara siguin més visibles i greus. Està passant a Sant Roc, i està passant a tots els barris i a totes les grans ciutats del país. Els índexs de delinqüència i conflictivitat pugen, i a sobre els problemes pressupostaris de les administracions públiques fan difícil una resposta ràpida i més efectiva davant aquest agreujament de la situació. Tenim menys recursos per a combatre més problemes. La situació és complexa. No ho vaig negar en l’anterior entrada d’aquest bloc, i tampoc ho faré ara.

Però precisament perquè la situació és complexa, ni a Sant Roc ni a Badalona ni a Catalunya serveixen els discursos simplistes i populistes. La gent, la bona gent, no necessita polítics que posin el focus en un problema, el magnifiquin, i després callin i s’abstinguin de plantejar solucions viables.

La gent, la de Sant Roc i la de Badalona, la d’aquest país, necessita polítics que percebin els problemes i treballin per a solucionar-los tenint en compte els instruments existents i les capacitats que hi hagi per a millorar-ne l’eficàcia.

El regidor del PP no ho fa. Mira de desfer la feina que els professionals de la policia fan cada dia en aquest barri, dient, tan alt com sigui possible, que aquesta feina no serveix per a res. Mira de desfer aquesta feina utilitzant la legítima i lògica emprenyada de qui ha estat objecte d’un delicte per a transmetre la idea que els qui manen són ineptes.

Però s’oblida d’una cosa essencial, que és explicar què el faria més apte per a afrontar la situació. Algú ha escoltat o llegit una sola paraula d’en Xavier explicant com ho faria? Sabem quina seria la seva proposta per a minimitzar els problemes sobre els quals ha focalitzat l’atenció dels darrers dies? En definitiva, hem sentit per part seva una proposta viable que ens digui com hauria evitat l’indendi dels vehicles? Jo passo per ser una persona mínimament informada. És la meva obligació. I, sincerament, no he sentit cap proposta concreta i viable que vagi en aquesta línia.

És important, en aquest punt, la qüestió de la concreció i la viabilitat. Ho dic perquè no serveix dir-nos simplement que cal “més policia”. No serveix perquè dir-ho així, sense matisos, implica no explicar que posar més policia a Sant Roc, o a qualsevol altre barri, vol dir treure-la d’altres llocs on també fa falta. Diguem als veïns de la façana marítima i del Gorg, que darrerament s’han queixat d’un increment dels delictes, que se’ls reduirà la dotació policial per a cobrir les necessitats de Sant Roc. O diguem als de Canyadó i Casagemes, que pateixen l’impacte de la zona d’oci, que es reduirà la dotació policial els caps de setmana per cobrir millor les necessitats d’una altra zona. O als comerciants del centre, o de La Salut, que els seus eixos comercials quedaran menys coberts per policia local i Mossos d’Esquadra per a respondre millor les necessitats d’altres zones.

Tenim en marxa un procés d’ampliació de la plantilla de la Guàrdia Urbana sense precedents en la història d’aquest cos. En 4 anys, del 2007 al 2011, s’hauran incorporat 70 nous agents. Això s’haurà fet limitats per la crisi i per la lentitud que implica la selecció i formació de professionals de la policia. Comptar amb una nova plaça de policia local no és com anar a l’oficina de treball i demanar el currículum d’algú per a cobrir una plaça en una empresa. Cal fer una convocatòria pública, un procés de selecció molt estricte, i una formació d’un any a la mateixa escola on es formen els Mossos d’Esquadra. I també cal tenir els recursos per a fer econòmicament suportable la creació d’una plaça de funcionari amb una vigència mínima de trenta anys.

És tot molt més complicat del que desprèn el discurs del PP. Segurament per això no els sentim plantejar ni una sola proposta concreta, viable, seriosa, i constructiva, que sigui realment útil per als veïns. Fan d’altaveu d’un lògic desencís, i allí es queden. I això no ajuda els veïns. Al contrari. Situa Sant Roc, o qualsevol altre barri on s’actuï com hi actua el PP, en una situació de debilitat davant gent que se’n vol fer amo des de la delinqüència i l’incivisme.

Sense crits, sense grans gesticulacions, el meu compromís i el compromís del Govern és impedir que aquesta gent ho aconsegueixi. Ho farem gestionant els recursos policials disponibles amb més eficàcia, trencant-nos les banyes per fer quadrar el cercle que implica tenir instruments insuficients i alhora més problemes.

Ho farem no per què el PP surti als diaris dient no sé què, si no per respondre a la lògica preocupació de veïns com la senyora Ruiz de Sant Roc, que divendres m’explicava per correu que se li havia cremat el cotxe, i que s’havia sentit frustrada i indignada.

S’han cremat 6 cotxes a Sant Roc. No sabem per què. Pot ser perquè uns brètols hagin volgut fer el que fan els brètols. Passa a tota la ciutat. De tant en tant, algú crema un cotxe. Pot ser algú que volgués cobrar l’assegurança del cotxe, davant un mal moment econòmic. Pot ser una venjança entre persones o famílies enemistades. Pot ser qualsevol cosa. I cal investigar-ho. Això és el que m’han dit els responsables policials de Badalona arran d’aquest fet.

Un fet, lamentable, que el PP ha aprofitat per posar com a exemple d’una situació que en Xavier García Albiol qualifica de la següent manera (llegiu el PDF que us adjunto): “els barris de Sant Roc i Artigues s’han convertit en un polvorí on avui és impossible viure amb una certa normalitat, seguretat i qualitat”.

Amanint-ho amb perles com “els delinqüents calen foc a cotxes dels veïns”, o “a Sant Roc plou sobre mullat, perquè la complicada situació del barri, que té més d’un 36% de població immigrant, s’afegeix ara un important increment de la delinqüència i la inseguretat”. Per reforçar la seva afirmació –basada en l’incendi de sis cotxes en els darrers dies- en Xavier García Albiol explica el cas d’un treballador de la neteja a qui van atracar.

És evident que s’han cremat cotxes en els darrers dies. És evident que van atracar aquest treballador, malgrat que després no ho va denunciar a la policia. Però també és cert que és agosarat afirmar que, per tot això, a Sant Roc i al districte sud de la ciutat hi ha un “important increment” de la delinqüència.

Aquest increment s’està donant a totes les ciutats del país. A tots els barris. Als que tenen immigració i als que no. A les grans ciutats i als petits pobles. És una de les manifestacions –segurament la més preocupant- de l’actual situació de crisi econòmica, a què ens han portat els actuals governants i els que els van precedir.

Hi ha més robatoris, és cert, però a Sant Roc no s’està donant una situació excepcional. L’any 2009, a tota Badalona hi va haver 17,46 delictes contra al patrimoni per dia. En una població de 220.000 habitants, això són 0,02 fets per habitant. Al Districte 6, el primer mes d’aquest any, hi ha hagut 58 delictes contra el patrimoni. Menys de dos al dia. En una població de 24.000 persones, això són 0,002 fets per habitant.

No hi ha, doncs, amb les dades a la mà, res que indiqui que, en termes de delictes, a Sant Roc s’estigui molt per damunt de la resta de la ciutat. Ni que hi hagi hagut un increment espectacular o excepcional respecte al que passa a la resta de ciutats del país.

Sí hi ha, en canvi, una voluntat clara del PP d’aprofitar qualsevol fet negatiu –sigui de la naturalesa que sigui- per atiar conflictes als barris. I també hi ha, lamentablement, l’enèssim intent de colar la vinculació directa entre delinqüència i immigració, quan en Xavier no s’està de recordar que ens trobem davant un barri amb més del 36% d’immigració.

Com si els immigrants fossin els únics que roben. Com si els immigrants robessin especialment al seu propi barri.

La frivolitat a l’hora de valorar els fets –sense una sola dada objectiva que sustenti les seves valoracions- clama al cel, i posa de manifest que per a alguns tot s’hi val.

I no tot s’hi val. A Sant Roc hi ha problemes. Això ningú ho nega. Hi ha problemes segurament més greus que els que hi ha en altres zones de la ciutat. Per això les administracions públiques hi destinen recursos per a fer polítiques socials i per a millorar els habitatges i les infraestructures.

Sant Roc no és el Bronx. No és un territori comanxe on no s’hi puguin posar els peus sense sortir-ne despullat. Sant Roc és un barri que, malgrat els problemes que té, és digne i està habitat per una majoria de persones dignes.

Al costat dels qui fan política per desfer, hi ha els qui la fem per fer. El proper post el dedicaré a parlar-ne.

El darrer article de Carles Sagués a la revista Bétulo sorprèn per la seva obsessió amb Convergència. En un text titulat “Prioritats del Govern de la Generalitat”, el regidor d’Iniciativa fa un repàs dels que considera que són els grans avenços que els dos tripartits de la Generalitat han portat a Badalona, i afirma que “el que mai havien fet els governs de CiU, prioritzar les zones més poblades i amb un component social i econòmic més complex, ho ha fet el Govern d’Entesa”.

I és queda tan ample.

Però alhora queda retratat quan esmenta projectes concrets, posant com a exemples les “rehabilitacions i reformes a Sant Roc i Pomar, entre altres”. Les accions que en aquests moments es fan als dos barris foren aprovades pels governs de Jordi Pujol. Avui, el tripartit català encara les està impulsant. Tothom a Sant Roc sap qui va aprovar l’ambiciós pla de remodelació que s’hi està fent per a substituir els pisos afectats per patologies estructurals, i quan van començar les obres. I el mateix passa a Pomar, on els veïns saben quan es va produir la veritable transformació positiva del barri.

El candidat d’Iniciativa torna a patir d’amnèsia quan parla de “la imminent arribada del metro al Centre i a La Salut i Llefià”, atribuint-la al “Govern d’Entesa”. Però és que en Carles Sagués pensa que la gent de Badalona no té memòria? La gent, especialment aquella que viurà més directament els beneficis de l’arribada del metro al Centre i a La Salut i Llefià, pot suposar que aquests són projectes impulsats pel darrer govern de Jordi Pujol, entre altres coses perquè, per la seva magnitud, és impossible que es planifiquin i s'executin en només sis anys, que són els que portem de tripartit català. Molt abans del primer tripartit es van planificar les arribades del metro al centre i a Llefià i la Salut, i abans van començar-ne les obres. 

Però l’obsessió d’en Carles Sagués per fer-nos creure que la seva influència a la seu barcelonina del seu partit està servint perquè es facin coses positives per Badalona li fa evitar, voluntàriament, aquesta contundent realitat.

Els grans projectes que la Generalitat està impulsant a Badalona –tret dels derivats de la Llei de Barris- són els que el darrer govern de CiU va planificar. Ras i curt. Per molt que en Carles ens vulgui pintar un altre quadre.

Per això és trist, especialment trist, que l’actual aportació política d’ICV-EUA -una formació històricament important a Badalona- sigui intentar enganyar la ciutadania d’una forma matussera, a més d'innecessàriament agressiva cap a Convergència.

Ahir es va celebrar el ple municipal. Finalment, el PP va presentar una moció demanant que l’Ajuntament enviï al Ministeri de l’Interior “fitxers genèrics” del padró relatius a persones immigrants. La moció es va rebutjar, entre altres raons perquè l’Ajuntament ja cedeix dades del padró sobre un individu quan un cos policial les sol•licita per raons de seguretat o per necessitats d’una investigació policial.

El PP va presentar la moció per oportunisme. Per tenir l’oportunitat de desplegar el discurs en matèria d’immigració que darrerament ha intensificat.

Però sobretot va posar de manifest la miopia absoluta del PP en aquestes qüestions. Fa uns dies el PP va demanar que no s’empadronés els immigrants sense papers. I uns dies després va demanar que s’enviessin les dades del padró al Ministeri com a mecanisme per lluitar contra la immigració irregular. Gran contradicció demanar per una banda que no s’empadroni els irregulars i per l’altra demanar que s’utilitzi el padró per combatre la immigració irregular.

Si no se’ls empadrona, com sabem quants són i on són? I si no sabem quants són i on són, com combatem el fenomen? No ho sé... crec que els del PP van quedar retratats en el que, fent servir paraules seves, no era res més que una maniobra.

Una maniobra que els va permetre tornar a vincular immigració i delinqüència. Una maniobra que els va permetre posar el crit al cel perquè a Badalona hi ha quatre barris amb més d’un 30% d’immigració, fet que també es dóna a Madrid, on governa el PP i on hi ha 3 barris amb més del 30% d’immigrants i 7 districtes sencers amb més del 20%. Una maniobra que els va permetre repetir que per culpa dels immigrants irregulars, o de la immigració en general, tenim els serveis socials saturats i greus problemes de seguretat ciutadana.

No nego ni he negat mai que la immigració genera problemes. Però també crec que és una oportunitat. Per exemple, per a garantir que el nostre país no sigui d’aquí poc un país on per cada jove de 18 anys hi hagi tres avis de més de 90. La qüestió és prou seriosa i complexa com perquè se’n parli amb rigor.

I rigor és el que, modestament, vaig intentar aportar al debat d’ahir. Ho dic perquè el regidor Xavier García Albiol porta dies dient que creu que és una “injustícia social” que els immigrants sense la situació regularitzada es puguin operar de cataractes i facin, en conseqüència, que les llistes d’espera per a aquesta intervenció siguin més llargues del que haurien de ser. Ho ha dit ell, no pas jo.

I quan un sent una afirmació d’aquestes característiques, es pregunta si pot ser veritat. I, davant la pregunta, busca la informació. Les dades. El rigor. Per això ahir, al saló de plens, vaig haver de dir-li al regidor popular que les dades indiquen que el que diu no s’ajusta a la veritat.

L’any 2009, a l’Hospital Municipal de Badalona es van realitzar 823 operacions de cataractes. En aquests moments, hi ha una llista de 239 persones pendents d’operar-se, que implica 57 dies d’espera, és a dir, menys de dos mesos. Sabeu quantes d’aquestes 239 persones són estrangeres? Quatre. Sí, quatre. Només quatre. Aquest és el gran nombre de persones immigrants que, segons en Xavier García Albiol, col•lapsa les llistes d’espera per a operar-se de cataractes a la nostra ciutat.

Però buscant la informació, no em vaig voler quedar només amb l’anècdota de les cataractes, i vaig pensar que potser caldria també conèixer dades globals sobre els ingressos hospitalaris, no fos cas que aquí sí hi hagués un important pes de les persones estrangeres irregulars que fes que els serveis de l’Hospital Municipal estiguessin col•lapsats.

L’any 2009, l’Hospital Municipal va registrar 9.220 ingressos. D’aquests, 44 eren de persones estrangeres amb targeta sanitària o conveni de col•laboració. Només 5 eren persones estrangeres sense targeta sanitària. Tot indica que, almenys en aquest centre hospitalari, la població estrangera –regular o no- no suposa un problema per mantenir el servei d’ingressos hospitalaris en nivells de qualitat acceptables.

Segurament no passa el mateix en l’assistència primària. És probable que en aquest sector de la sanitat –com en el de l’àrea materno-infantil- el pes dels immigrants sigui major. Perquè de la medicina familiar, la dels CAPs, les persones immigrants en fan ús, com és lògic, ja que han de sotmetre’s, com tothom, a un seguiment mèdic periòdic i a tractament quan pateixen una malaltia. Només faltaria. És un dret que tenen com a persones. Però fins i tot és una obligació des del punt de vista de la seguretat sanitària. Us imagineu el risc sanitari que podria implicar tenir una part de la població –per petita o gran que sigui- sense accés a la sanitat? Cal empadronar-los també per aquesta raó.

Un darrer apunt. Aquest matí he estat amb el president Pujol a l’IES Barres i Ones, a Sant Mori de Llefià. Davant nois i noies de 16 i 17 anys, el president ha parlat dels grans canvis que han viscut la ciutat i el país en els darrers 30 anys. De com els pares i els avis d’aquests joves han estat els principals protagonistes d’aquests canvis. I, també, del paper clau que els polítics –malgrat l’actual desprestigi- han tingut en aquesta transformació positiva. I els ha animat a fer-se seu i a continuar aquest procés endegat pels avis i els pares. Els ha encoratjat a participar. A veure’s com a actors de la construcció d’un país que encara té moltes coses a fer.

I ha parlat, també, d’immigració. De com ara, de la mateixa manera que en la dècada dels 50 i 60 del segle XX, Catalunya ha de fer un esforç important per a integrar la població nouvinguda i mantenir la identitat pròpia del país. Ha parlat d’un dels nostres principals reptes. D’un repte que, per a un país petit com el nostre, és de gran importància i requereix un lideratge fort, allunyat dels extremismes, els oportunismes i la demagògia. Ho ha dit convençut que, malgrat els problemes que implica, a aquest fenomen no s’hi pot respondre amb simplismes com els d’en Xavier García Albiol. Davant el president Pujol, hi havia alumnes nascuts a Catalunya, de pares nascuts a Catalunya i de pares nascuts a Espanya i fora d’Espanya. I també hi havia molts nois i noies nascuts al Marroc, a Argentina, a Bangladesh, que fa sis o set anys que viuen a Catalunya i s’eduquen i parlen en català...

A l’institut, hi conviuen nois i noies de fins a 20 nacionalitats diferents. Segur que no els ajudarem a ser i sentir-se catalans si des de la política ens dediquem a llençar missatges com els que difon el regidor més mediàtic de Badalona.