El darrer article de Carles Sagués a la revista Bétulo sorprèn per la seva obsessió amb Convergència. En un text titulat “Prioritats del Govern de la Generalitat”, el regidor d’Iniciativa fa un repàs dels que considera que són els grans avenços que els dos tripartits de la Generalitat han portat a Badalona, i afirma que “el que mai havien fet els governs de CiU, prioritzar les zones més poblades i amb un component social i econòmic més complex, ho ha fet el Govern d’Entesa”.

I és queda tan ample.

Però alhora queda retratat quan esmenta projectes concrets, posant com a exemples les “rehabilitacions i reformes a Sant Roc i Pomar, entre altres”. Les accions que en aquests moments es fan als dos barris foren aprovades pels governs de Jordi Pujol. Avui, el tripartit català encara les està impulsant. Tothom a Sant Roc sap qui va aprovar l’ambiciós pla de remodelació que s’hi està fent per a substituir els pisos afectats per patologies estructurals, i quan van començar les obres. I el mateix passa a Pomar, on els veïns saben quan es va produir la veritable transformació positiva del barri.

El candidat d’Iniciativa torna a patir d’amnèsia quan parla de “la imminent arribada del metro al Centre i a La Salut i Llefià”, atribuint-la al “Govern d’Entesa”. Però és que en Carles Sagués pensa que la gent de Badalona no té memòria? La gent, especialment aquella que viurà més directament els beneficis de l’arribada del metro al Centre i a La Salut i Llefià, pot suposar que aquests són projectes impulsats pel darrer govern de Jordi Pujol, entre altres coses perquè, per la seva magnitud, és impossible que es planifiquin i s'executin en només sis anys, que són els que portem de tripartit català. Molt abans del primer tripartit es van planificar les arribades del metro al centre i a Llefià i la Salut, i abans van començar-ne les obres. 

Però l’obsessió d’en Carles Sagués per fer-nos creure que la seva influència a la seu barcelonina del seu partit està servint perquè es facin coses positives per Badalona li fa evitar, voluntàriament, aquesta contundent realitat.

Els grans projectes que la Generalitat està impulsant a Badalona –tret dels derivats de la Llei de Barris- són els que el darrer govern de CiU va planificar. Ras i curt. Per molt que en Carles ens vulgui pintar un altre quadre.

Per això és trist, especialment trist, que l’actual aportació política d’ICV-EUA -una formació històricament important a Badalona- sigui intentar enganyar la ciutadania d’una forma matussera, a més d'innecessàriament agressiva cap a Convergència.

Els diaris espanyols han estat prou amables amb Zapatero. Cap d'ells, em sembla, s'ha fet ressó de la buidor de la cambra en el moment en què va intervenir, davant un centenar escàs de diputats, la majoria espanyols. Zapatero no té crèdit, ni gràcia. Ho lamento, sincerament. Em sap greu que Espanya tingui un president que s'ha demostrat, que demostra cada dia, que no pot portar les regnes del seu país. Ja sé que el pitjor és a l'altra banda, però això no treu raons al fet que a l'Estat hi ha un govern que no va, que nega la realitat, i que passa dies enlloc d'empényer.

No es creien la crisi, i no es creuen ara l'FMI, que els diu que seran els darrers a sortir del forat. No sembla que s'atabalin quan els experts assenyalen que cal intervenir l'economia espanyola o, directament, quan es diu que potser hauria de quedar fora de la Unió. 

Ara ens proposen jubilacions als 67 anys, enlloc de prohibir les pre-jubilacions escandaloses. Fan propostes en un marc que no existeix, perquè les empreses no volen gent de tanta edat. La jubilació ha d'estar regulada, en topalls mínims i màxims d'edat, i ha de ser universal en tota la població activa. Si enlloc de voler augmentar dos anys la cotització, limitessin les pre-jubilacions, ja ho tindrien resolt. I sobretot, el que els hauria d'importar, no és quan ens jubilarem, sinó si podrem jubilar-nos en estar ocupats.

Crear ocupació, doncs, esdevé o hauria d'esdevenir la única prioritat d'un govern perdut que no dóna confiança.

Ahir es va celebrar el ple municipal. Finalment, el PP va presentar una moció demanant que l’Ajuntament enviï al Ministeri de l’Interior “fitxers genèrics” del padró relatius a persones immigrants. La moció es va rebutjar, entre altres raons perquè l’Ajuntament ja cedeix dades del padró sobre un individu quan un cos policial les sol•licita per raons de seguretat o per necessitats d’una investigació policial.

El PP va presentar la moció per oportunisme. Per tenir l’oportunitat de desplegar el discurs en matèria d’immigració que darrerament ha intensificat.

Però sobretot va posar de manifest la miopia absoluta del PP en aquestes qüestions. Fa uns dies el PP va demanar que no s’empadronés els immigrants sense papers. I uns dies després va demanar que s’enviessin les dades del padró al Ministeri com a mecanisme per lluitar contra la immigració irregular. Gran contradicció demanar per una banda que no s’empadroni els irregulars i per l’altra demanar que s’utilitzi el padró per combatre la immigració irregular.

Si no se’ls empadrona, com sabem quants són i on són? I si no sabem quants són i on són, com combatem el fenomen? No ho sé... crec que els del PP van quedar retratats en el que, fent servir paraules seves, no era res més que una maniobra.

Una maniobra que els va permetre tornar a vincular immigració i delinqüència. Una maniobra que els va permetre posar el crit al cel perquè a Badalona hi ha quatre barris amb més d’un 30% d’immigració, fet que també es dóna a Madrid, on governa el PP i on hi ha 3 barris amb més del 30% d’immigrants i 7 districtes sencers amb més del 20%. Una maniobra que els va permetre repetir que per culpa dels immigrants irregulars, o de la immigració en general, tenim els serveis socials saturats i greus problemes de seguretat ciutadana.

No nego ni he negat mai que la immigració genera problemes. Però també crec que és una oportunitat. Per exemple, per a garantir que el nostre país no sigui d’aquí poc un país on per cada jove de 18 anys hi hagi tres avis de més de 90. La qüestió és prou seriosa i complexa com perquè se’n parli amb rigor.

I rigor és el que, modestament, vaig intentar aportar al debat d’ahir. Ho dic perquè el regidor Xavier García Albiol porta dies dient que creu que és una “injustícia social” que els immigrants sense la situació regularitzada es puguin operar de cataractes i facin, en conseqüència, que les llistes d’espera per a aquesta intervenció siguin més llargues del que haurien de ser. Ho ha dit ell, no pas jo.

I quan un sent una afirmació d’aquestes característiques, es pregunta si pot ser veritat. I, davant la pregunta, busca la informació. Les dades. El rigor. Per això ahir, al saló de plens, vaig haver de dir-li al regidor popular que les dades indiquen que el que diu no s’ajusta a la veritat.

L’any 2009, a l’Hospital Municipal de Badalona es van realitzar 823 operacions de cataractes. En aquests moments, hi ha una llista de 239 persones pendents d’operar-se, que implica 57 dies d’espera, és a dir, menys de dos mesos. Sabeu quantes d’aquestes 239 persones són estrangeres? Quatre. Sí, quatre. Només quatre. Aquest és el gran nombre de persones immigrants que, segons en Xavier García Albiol, col•lapsa les llistes d’espera per a operar-se de cataractes a la nostra ciutat.

Però buscant la informació, no em vaig voler quedar només amb l’anècdota de les cataractes, i vaig pensar que potser caldria també conèixer dades globals sobre els ingressos hospitalaris, no fos cas que aquí sí hi hagués un important pes de les persones estrangeres irregulars que fes que els serveis de l’Hospital Municipal estiguessin col•lapsats.

L’any 2009, l’Hospital Municipal va registrar 9.220 ingressos. D’aquests, 44 eren de persones estrangeres amb targeta sanitària o conveni de col•laboració. Només 5 eren persones estrangeres sense targeta sanitària. Tot indica que, almenys en aquest centre hospitalari, la població estrangera –regular o no- no suposa un problema per mantenir el servei d’ingressos hospitalaris en nivells de qualitat acceptables.

Segurament no passa el mateix en l’assistència primària. És probable que en aquest sector de la sanitat –com en el de l’àrea materno-infantil- el pes dels immigrants sigui major. Perquè de la medicina familiar, la dels CAPs, les persones immigrants en fan ús, com és lògic, ja que han de sotmetre’s, com tothom, a un seguiment mèdic periòdic i a tractament quan pateixen una malaltia. Només faltaria. És un dret que tenen com a persones. Però fins i tot és una obligació des del punt de vista de la seguretat sanitària. Us imagineu el risc sanitari que podria implicar tenir una part de la població –per petita o gran que sigui- sense accés a la sanitat? Cal empadronar-los també per aquesta raó.

Un darrer apunt. Aquest matí he estat amb el president Pujol a l’IES Barres i Ones, a Sant Mori de Llefià. Davant nois i noies de 16 i 17 anys, el president ha parlat dels grans canvis que han viscut la ciutat i el país en els darrers 30 anys. De com els pares i els avis d’aquests joves han estat els principals protagonistes d’aquests canvis. I, també, del paper clau que els polítics –malgrat l’actual desprestigi- han tingut en aquesta transformació positiva. I els ha animat a fer-se seu i a continuar aquest procés endegat pels avis i els pares. Els ha encoratjat a participar. A veure’s com a actors de la construcció d’un país que encara té moltes coses a fer.

I ha parlat, també, d’immigració. De com ara, de la mateixa manera que en la dècada dels 50 i 60 del segle XX, Catalunya ha de fer un esforç important per a integrar la població nouvinguda i mantenir la identitat pròpia del país. Ha parlat d’un dels nostres principals reptes. D’un repte que, per a un país petit com el nostre, és de gran importància i requereix un lideratge fort, allunyat dels extremismes, els oportunismes i la demagògia. Ho ha dit convençut que, malgrat els problemes que implica, a aquest fenomen no s’hi pot respondre amb simplismes com els d’en Xavier García Albiol. Davant el president Pujol, hi havia alumnes nascuts a Catalunya, de pares nascuts a Catalunya i de pares nascuts a Espanya i fora d’Espanya. I també hi havia molts nois i noies nascuts al Marroc, a Argentina, a Bangladesh, que fa sis o set anys que viuen a Catalunya i s’eduquen i parlen en català...

A l’institut, hi conviuen nois i noies de fins a 20 nacionalitats diferents. Segur que no els ajudarem a ser i sentir-se catalans si des de la política ens dediquem a llençar missatges com els que difon el regidor més mediàtic de Badalona.

Quants immigrants sense papers hem operat de cataractes? Ho deu saber en Xavier Garcia Albiol? O parla perquè té boca?

Ja li he sentit a dir que si ell és alcalde, un immigrant sense papers no passarà per davant d'un espanyol encara que sigui tant indocumentat com tants n'hi ha que parlen sense conèixer la realitat.

En la línia de quan va afirmar que hi havia gent de Badalona que es quedava sense beca menjador per culpa dels de fora...quan la realitat és que s'han donat més de tres mil beques a tothom qui les ha demanat i complia els requisits.

El discurs del PP és fàcil, senzill, calculat. És una mentida agradable de sentir. És una resposta bàsica a una qüestió complexa.

Tenim tants immigrants perquè el boom immobiliari els va portar cap aquí. Perquè l'Estat va fer la màniga ampla. Perquè l'Estat no aplica la llei d'estrangeria. Perquè l'Estat els va fer venir perquè volia mà d'obra, i ara no els pot fer marxar.

L'Ajuntament de Vic ha alçat la veu dels qui reben les conseqüències d'aquesta deixadesa calculada. No volent empadronar, ha pretès fer veure que hi havia un problema greu en temps de crisi. Jo en comparteixo el fons, però no la mesura. No empadronar, ja ho vaig dir, no és la solució.

I no operar de cataractes, és una tonteria. Potser es pretén que un immigrant amb la grip A o la tuberculosi no sigui atès amb immediatesa. Algú se n'imagina les conseqüències?

A Itàlia, Berlusconi va mirar d'enfortir la seva política. No té menys estrangers, però molts viuen mig amagats a les ciutats, sense escolaritzar els fills i sense portar-los al metege. És això el que volem?

L'Estat espanyol s'ha demostrat ineficaç i estúpid. El govern català no té la competència en matèria d'immigració. No s'aplica la llei perquè no es vol, i en el nostre cas, perquè no tenim Policía Nacional suficient per fer-ho, que és qui podria. Els ajuntaments rebem i fem tot el que podem. I el nostre deure, i el deure dels qui vénen, és l'acollida i acollir-se. És mostrar voluntat d'integració real a la nostra ciutat. Molts ho volen. Molts d'altres no ho entenen.

El nostre país no l'hem fet sols. L'hem fet entre tots. A això no hi podem renunciar. Però sí que hem de ser, ja era hora que d'altres ho vegin, més exigents amb els qui són aquí. Donar i rebre. Ens posarem d'acord en la mesura justa? Aquest és el debat i fa massa temps que dura.

Més enllà, en el fons, hi ha cada vegada més la imperiosa necessitat de construir un Estat propi, de decidir nosaltres quina exigència ens fem i els fem. Perquè nosaltres, també en matèria d'immigració, tenim necessitats i una realitat diferent a la d'Espanya.

La pàgina 56 de La Vanguardia d'avui explica que la direcció de Panrico ha decidit fer marxa enrere en el nou sistema de distribució a establiments públics dels populars Donuts.

Ja no farà servir el polèmic envàs de plàstic, que des de feia setmanes ja trobàvem als bars i sobre el qual vaig parlar en una entrada d'aquest bloc, de fa uns mesos.

S'ha imposat el sentit comú, que en els darrers temps s'havia expressat, sembla ser, amb una disminució notable de les vendes d'aquest popular producte de pastisseria industrial. Ara, l'envàs de plàstic que veieu a la foto del costat només el trobarem als supermercats. Als bars, hi tornarà a haver la tradicional caixa amb els donuts del dia, tal i com feia anys i anys que passava.

A vegades, els canvis són positius. Jo sóc dels qui defensen la valentia dels qui s'atreveixen a plantejar-los i fer-los. Però també és cert que, si els canvis no són prou reflexionats, si no tenen la necessària dosi de sentit comú, o si només es fan per raons estrictament econòmiques o estratègiques, tenen molts números de resultar un fracàs. Això és pot aplicar a molts àmbits de la vida. Fins i tot a la política. Només cal mirar-se el canvi que hem patit en els darrers anys a Catalunya...

Els de Panrico han patit les conseqüències d'un canvi fet sota criteris estrictament econòmics, i ara han tingut la intel·ligència -o la necessitat- de rectificar abans que fos massa tard i la gent acabés perdent l'hàbit -potser no massa sa- de prendre el cafè del matí o de la tarda amanit amb aquest pastisset.

Malgrat que, com sembla que ha passat en aquest cas, la rectificació la deuen haver decidit els comptables de l'empresa, és positiu que hagi reaccionat a temps i recuperi la vella fórmula, reconeixent implícitament que es va equivocar.

Us deixo una part de l'article de La Vanguardia:

Panrico resucita el Donut a granel

M. Galtés - 20/01/2010
En el bar de Juan Carlos los clientes se comían al menos una caja de Donuts cada día, eso es una docena de Donuts con los cafés de la mañana. "Ahora no se vende ni uno", dice. Este ahora significa desde marzo del 2009, cuando Panrico decidió dejar de distribuir sus Donuts en el tradicional formato a granel y los sustituyó por envases individuales al vacío. La compañía pretendía mejorar las condiciones de higiene y durabilidad del producto. Pero un Donut no es una manzana ni un pastelito cualquiera: cuando uno come un Donut no pretende precisamente hacer alarde de comida sana. Es un capricho, un regalo para el paladar goloso, ávido del inconfundible y reconfortante sabor del azúcar pegajoso o de la crujiente cobertura de chocolate. No hay cifras oficiales de la caída de ventas, pero, al parecer, así lo ha acabado entendiendo la compañía, que ha rectificado. Ayer anunció que volverá a distribuir el Donut a granel, en packs de seis unidades, a sus 135.000 puntos de venta habituales....

La proposta de l’Ajuntament de Vic d’impedir l’empadronament d’immigrants que no tinguin regularitzada la seva situació de residència a l’Estat ha aixecat una forta polseguera política. La veritat és que no estic en condicions ni de censurar ni de recolzar la intenció manifestada pel govern de Vic, entre altres coses perquè la informació que arriba sobre aquest assumpte és confosa i un pèl contradictòria.

A grans trets, es diu que l’Ajuntament de Vic té la intenció d’atorgar documents d’empadronament provisionals als immigrants que no tinguin plenament regularitzada la seva presència al país, i que aquests documents provisionals tindran una vigència de tres mesos, durant els quals l’immigrant hauria de regularitzar la seva situació legal. Mentre tingui aquest volant d’empadronament provisional, entenc que podrà accedir als serveis públics bàsics a què té dret qualsevol persona empadronada en un municipi, entre altres, el sanitari. I tinc dubtes que no pugui continuar accedint-hi després dels tres mesos, bé perquè torni a demanar un document provisional de padró, bé perquè ja compti amb la documentació necessària per a accedir als serveis públics bàsics, com per exemple, la targeta sanitària que dóna dret a ser atès per un metge. A Vic han manifestat que necessiten prendre mesures per “endreçar” el padró. Amb un 23% de població immigrada, és possible que tinguin aquesta necessitat. Però no sé si la via que han triat és la més adequada. És un debat que està viu, i que el temps acabarà resolent en un sentit o en l’altre.

El que està clar, però, és que tant l’Ajuntament de Vic com el de qualsevol altre poble o ciutat del país ha de complir la llei en matèria d’empadronament.

I aquesta llei és molt clara: tota persona que visqui a l’Estat espanyol té l’obligació d’empadronar-se al municipi on resideixi habitualment, i els Ajuntaments estan obligats a empadronar tota persona que aporti dos documents bàsics: un que acrediti la seva identitat i un altre que demostri que viu al municipi, i que pot ser, d’acord amb la llei, una autorització d’una persona adulta que estigui empadronada a l’habitatge on el sol•licitant vol empadronar-se.

El que més m’ha sorprès d’aquesta qüestió és que el regidor del PP de Badalona Xavier García Albiol hagi entrat a sac, una vegada més. A banda de contribuir a la tergiversació o al mal entès que s’ha generat al voltant de la intenció de l’Ajuntament de Vic, en Xavier García Albiol ha aprofitat el context per tornar a llençar el seu tradicional i demagògic discurs sobre la immigració, amb l’objectiu d’esgarrapar quatre vots, o d’evitar el perill que li suposa una hipotètica entrada a la ciutat de la Plataforma per Catalunya que lidera l’ultra Josep Anglada. D’això se’n diu oportunisme. Ras i curt.

En Xavier ha manifestat que troba injust que els immigrants que no tinguin regularitzada la seva situació puguin accedir als serveis socials bàsics, i carrega la responsabilitat als ajuntaments, com el de Badalona, per empadronar persones que no tenen regularitzada la seva situació legal.

I diu que ell no ho faria, i que si mai pot, no ho farà.

O sigui, que diu que si pogués, incompliria la llei. Una llei, el Reial Decret 2612/1996, de 20 de desembre, promulgada pel govern de José María Aznar i signada pel llavors ministre Francisco Álvarez-Cascos, que estableix, en el seu article 54.1, que “tota persona que visqui a Espanya està obligada a inscriure’s al padró del municipi on resideixi habitualment”, sense especificar que el fet de “viure” en territori estatal hagi d’implicar tenir el permís de residència.

Alhora, em sorprèn que el regidor del PP asseguri que “no és admissible” que a Badalona un immigrant sense permís de residència pugui accedir a serveis bàsics com el sanitari o l’educatiu gràcies al fet de comptar amb el document d’empadronament, quan aquest fet es produeix a tots els municipis de l’Estat espanyol, inclosos els governats pel Partit Popular. És a dir, que en Xavier troba que el que fa l’alcaldessa de València, o el de Madrid, també és inadmissible.

Però més enllà del fet que tot això es produiex, repeteixo, a l’empara d’una llei promoguda i aprovada pel PP –i, a més a més, no modificada ni quan el PP tenia majoria absoluta-, o del fet que el que es fa a Badalona és, com és lògic, complir la llei com es compleix a Madrid o a València, la gravetat de la posició de Xavier García Albiol –que no té res a veure amb la del govern de Vic perquè la supera a distància- és que contribueix a escalfar un debat, el relacionat amb la gestió del fenomen migratori, que s’ha de portar amb responsabilitat i serenitat.

Aquí ha de prevaldre una premissa: que no hi pot haver drets sense deures. Però això no pot voler dir que drets essencials, com l’accés a la sanitat, han de deixar-se de prestar en determinats casos i amb determinats col•lectius. Aquest missatge és perillós no només per al benestar de persones que han de tenir uns drets bàsics garantits, sinó que constitueix una amenaça a l’estabilitat del conjunt de la societat.

Amb el problema de la immigració il•legal, el que s’ha de fer és impedir que arribi. I en això els ajuntaments hi tenim poca cosa a fer. Amb la immigració il•legal, el que s’ha de fer és combatre les màfies que la fan arribar. Amb la immigració il•legal, el que s’ha de fer és agilitzar els processos d’expulsió. Amb la immigració il•legal, el que s’ha de fer és aplicar mesures que permetin reduir-la.

En tot això, repeteixo, els regidors hi tenim poc a fer –inclòs l’alcalde o qui ho vulgui ser- i és l’Estat qui té la màxima responsabilitat. Per això, perquè aquest és un problema del qual l’Estat n’és el principal responsable, encara cou més que el regidor badaloní del PP acusi l’Ajuntament d’una situació que si s’ha creat és, entre altres coses, perquè mentre va governar el PP, de 1996 a 2004, es va produir la major entrada d’immigrants il•legals de la història de l’Estat espanyol.

No podem confondre tot això que s’ha de fer per combatre la immigració il•legal –accions amb fermesa policial, judicial i diplomàtica- amb fer que un col•lectiu d’éssers humans tingui vetat l’accés a serveis bàsics com la sanitat. En Xavier García Albiol diu que se’ls podria intervenir mèdicament en casos d’urgència, però que no se’ls han de practicar operacions de cataractes, dient-nos, de fet, que no passa res si per manca d’atenció mèdica acabem tenint persones immigrants amb risc de patir ceguesa.

Aquesta és la societat que volem? Jo tinc clar que la que planteja en Xavier García Albiol no és la societat que vull.

Vull una societat on no hi hagi immigrants il•legals perquè, d’una banda, no tinguin la necessitat de venir a terres més riques a causa de la situació de misèria als seus països, i de l’altra, perquè tinguin molt més difícil l’entrada.

I vull que, si malgrat la millora als països d’origen i l’increment del control de les xarxes que els porten, acaben arribant, es trobin amb una societat que sigui capaç de tractar-los amb humanitat, exigint-los alhora el compliment d’uns deures.

En aquest discurs podrem avançar. En altres, com el del Xavier García Albiol, no.

En Garcia Albiol li dóna, al facebook, la raó a una noia que diu que la Cavalcalda de Reis ha acabat al Centre perquè els socialistes només volen ensenyar per la tele la part bonica de Badalona.

Mentrestant, gent del Centre es queixen que es canviï de recorregut i que comenci per Llefià, no fos cas que no arribessin caramels o que la crida dels Reis no pogués fer-se com s'ha fet sempre. I alguns diuen que comença per Llefià perquè així ho volen els socialistes.

Ja es veu, doncs, que els socialistes tenen la culpa de tot.

A mi, si em volgués afegir a la mediocritat que regna en algunes bandes i massa closques, ja m'estaria bé el foment del greuge entre "los del Centro y los del barrio", versió concreta del "bons i dolents" que sempre m'ha repugnat.

Però no. A mi, em rebel·la. M'empipa. Què carai, a mi m'emprenya.

Ja n'hi ha prou de creure'ns el que durant anys ens han volgut disfressar. Ja n'hi ha prou de la cançó enfadosa que el Centre s'ho emporta tot, o que els barris s'ho emporten tot. Durant anys, la tesi ha servit per enganyar tothom. Als uns i als altres. I aquí sí que, encara que els cogui, molts socialistes hi han col·laborat activament. Per això, i perquè són els qui la majoria identifica com "el ayuntamiento" , se'ls critica amb més intensitat. No se n'escapen, però, militants i dirigents de tots els partits de Badalona.

La Badalona que ve és la que suma, es reconeix, i s'accepta tal com és. I faríem bé, tots els qui pretenem representar-la, d'entendre-ho i treballar honestament per aconseguir-ho.

Demà Badalona serà Capital. Serà l'escenari des d'on els nens de Catalunya veuran la Cavalcada que retransmetrà la Televisió. Per això, aquests dies els carrers per on s'esdevindrà l'espectacle s'estan omplint de focus, grues i generadors d'energia.

Els Reis arribaran a la Illa Central. Ho faran al lloc on avui mateix, a més de les grues i els focus que n'il·luminaran l'arribada per l'aire, hi havia treballadors de les obres del Metro i de l'aparcament municipal que en pocs mesos es posaran en marxa. I ho faran al lloc que també serà la Plaça Central de la ciutat -es digui com es digui- i que disposa d'un sostre edificable que el converteix en un sector estratègic de la Gran Àrea de Barcelona.

Demà, a Badalona, i en el mateix espai, s'hi barrejaran els somnis i les il·lusions dels nanos amb els somnis i les il·lusions dels grans. I la realitat d'una ciutat que fa coses, amb la realitat d'una ciutat on hi passen coses. Per fi.  

Ahir vaig presentar el balanç del primer any de vigència de l’ordenança de civisme.

Es poden destacar dues qüestions: en primer lloc, que en aquest període inicial hem prioritzat la informació i la sensibilització per damunt de la sanció. Els 2.000 advertiments que s’han fet quasi doblen les 1.200 multes imposades. S’equivocaven, per tant, els qui van advertir que la nova ordenança implicaria la imposició d’un sistema de control policial que ens ho prohibiria tot. Els agents de la Guàrdia Urbana han pogut detectar més de 3.000 situacions que vulneraven l’ordenança de civisme, i han posat multa en el 40% dels casos. Els més greus, els dels reincidents.

Ningú pot dir que hi ha hagut persecució policial o afany recaptatori. Aquesta ha estat una fortalesa del procés viscut en aquest primer aniversari. Una fortalesa que ens permet afrontar el canvi que vaig anunciar ahir: una vegada assolit l’objectiu de fer coneguda l’existència d’una ordenança que regula el civisme i la convivència a l’espai públic i als habitatges, ara podem fer el pas següent, que és situar l’avís com a segona opció i ser menys permissius a l’hora d’entomar una actitud incívica al carrer, en una plaça o en un habitatge. La sanció serà, a partir d’ara, més habitual, tot i que tenim l’esperança –vull pensar que no ingenuïtat- que al final de l’any vinent estarem en nivells similars de sancions, tot i prioritzar-les per damunt dels avisos.

Voldrà dir que els efectes de l’ordenança s’estaran notant, traslladats en un canvi d’actitud de la gent.

La fortalesa de l’enfocament que hem donat al primer any de vigència del nou text ha fet aflorar una debilitat. I és que ens cal millorar els processos de gestió dels expedients sancionadors oberts. Tot i que té molt mèrit que el 77% de les 1.278 multes imposades pels agents ja siguin expedients sancionadors oberts (i així ho he manifestat avui als funcionaris encarregats d’aquesta feina), hem de millorar la seva tramitació, per arribar a finals d’any amb més expedients tancats. No perquè tancar-los i cobrar aviat sigui vital per a les arques municipals, sinó perquè ens hi juguem la credibilitat de l’ordenança i de la tasca que fan els agents de la policia. Ens cal anar més ràpid, acostar el moment de la imposició de la sanció amb el del tràmit de comunicar-la formalment i resoldre-la cobrant-la. 

Aquesta debilitat la treballarem en els propers mesos, introduint millores en els processos i aprofitant les oportunitats que ens ofereixen les noves tecnologies. Durant l’any vinent, per exemple, els agents que fins ara han imposat les multes aixecant actes escrites a mà, ja ho podran fer amb terminals informàtics portàtils (semblants a les PDA domèstiques), fet que permetrà iniciar l’expedient de forma immediata.

Però el que per damunt de tot és positiu és que hem passat de 0 sancions per actituds incíviques, a més de 1.000 enguany, i que 2.000 persones més han estat avisades per la policia perquè estaven tenint algun comportament incívic.

Aquest és el canvi positiu que s’està introduint en una ciutat que fins fa ben poc havia oblidat la importància d’aquestes qüestions.

Deixo en aquest bloc un parell de documents en format PDF: el dossier de balanç estadístic presentat ahir, i les notícies que els diaris han publicat avui sobre aquest tema.

Ja es pot comprar als quioscos la nova Revista de Badalona. És l’hereva de la publicació mensual que abans acompanyava el diari El Punt, però amb un enfocament i un disseny força diferents. L’aposta és clara: qualitat en el disseny, profunditat en els continguts, i badalonisme per tot arreu.

És, també, una aposta arriscada, gairebé heroica, perquè Badalona ha estat i és una ciutat difícil per a les iniciatives que tenen a veure amb la cultura i amb un teixit social que, lamentablement, en alguns aspectes encara és massa prim. Però és alhora una aposta sòlida, i això li augura una trajectòria llarga. No és només un desig. És la intuïció que es té després de llegir, tocar i veure una publicació sense referents previs a la nostra ciutat, cobrint un mercat que no abasten els actuals mitjans de comunicació local.

L’anunci que Convergència publica en aquest nou número diu: “El principal patrimoni de Badalona és el seu capital humà. És aquella gent capaç d’impulsar iniciatives que dinamitzen la ciutat, que l’enriqueixen en tots els aspectes. Aquesta revista és un exemple d’una passió per Badalona que hem de mantenir intacta”. És aquesta passió per Badalona la que ha donat força i il•lusió a les persones que han decidit impulsar un projecte que, més enllà de la seva dimensió empresarial, és un patrimoni que ha de perdurar.

Benvinguda sigui aquesta passió.

Avui hem presentat amb l’alcalde i en Mateu Chalmenta el paquet d’inversions que l’Ajuntament realitzarà durant l’any 2010 en el marc de la segona fase del Fons Estatal. Després que l’Ajuntament hagi acabat dins de termini 52 de les 53 obres del primer fons, amb més de 38 milions d’euros d’inversió, hem estat dels primers ajuntaments del país a enllestir una relació de nous projectes, 25 en total, que suposaran una nova tongada d’obres, per un import de més de 18 milions d’euros. En aquest enllaç podeu trobar, al final del text, un arxiu amb el llistat complet de projectes.

En aquesta ocasió, el Govern de la ciutat ha prioritzat la recuperació del patrimoni i la construcció d’equipaments i instal•lacions amb l’objectiu de guanyar posicions en el dinamisme econòmic i l’atenció social.

Destinar més de 3,4 milions d’euros a la remodelació de la CACI, que acollirà el futur Museu Nacional del Còmic i la Il•lustració, és recuperar un equipament que generarà moviment de persones, atraurà a Badalona gent de tot el país i, en conseqüència, aportarà riquesa a la ciutat.

Incloure en aquest paquet d’inversions més d’1,8 milions per a la carpa que ha de permetre iniciar la remodelació del Mercat Maignon és no només fer un pas endavant per recuperar per fi un edifici emblemàtic del nostre patrimoni, sinó generar un benefici directe al teixit comercial de proximitat, vital per a la salut de l’economia local.

Invertir 2 milions en l’adequació museística del conjunt monumental romà de Badalona és situar-nos entre les principals ciutats de Catalunya en patrimoni arqueològic visitable i, per tant, atraure gent que vingui a Badalona a gaudir d’allò de bo que la ciutat ofereix en aquest àmbit.

Fer una aposta per completar l’extenció de la xarxa de fibra òptica de l’Ajuntament és, també, no només millorar les capacitats de treball de l’administració, sinó sobretot oferir un servei més adequat a les demandes i necessitats del teixit productiu de la ciutat.

Fer obres de remodelació a casals de gent gran, construir-ne un de nou a part de l’antic escorxador, o destinar més de 2,2 milions d’euros a la construcció de les noves consultes externes de l’Hospital Municipal de Badalona en un emplaçament ben proper a l’edifici central és fer una aposta decidida per la millora dels serveis socials.

Fer tot això, decidint i dissenyant projectes amb visió global i deixant de banda les temptacions partidistes dels socis de govern, és la nostra obligació. Però també és la prova de com aquest Govern és diametralment diferent dels anteriors. És l’evidència que les coses han canviat.

I han canviat perquè, avui, a Badalona hi ha un Govern que actua seguint un principi que en els darrers anys havia quedat en un segon pla: les accions de l’Ajuntament, siguin del tipus que siguin, siguin culturals, urbanístiques, esportives o sanitàries, han d’estar pensades per donar un impuls a l’economia local, per fer que la nostra gent tingui més i millors oportunitats de progressar.

És curiós com a vegades una petita acció, que costa pocs diners i requereix relativament poca planificació, obté més bon resultat i molta més bona acollida que grans projectes transformadors d’espais públics.

Dic això arran de l’experiència que ahir varem començar als espais que es troben sota l’autopista C31, al seu pas pels barris del Districte 6. Les entitats de la zona feia temps que insistien en la proposta de marcar un dia de la setmana per buidar de vehicles l’espai de sota la C31 i fer-hi una actuació de neteja, desinfecció i pintat que permetés millorar-ne l'estat general. Això ho varem fer ahir, després que en els darrers dies s’informés als conductors sobre la prohibició de tenir-hi el vehicle estacionat durant unes hores del matí. Ho varem fer en un primer tram, i ho continuarem fent en altres trams durant aquest mes. Després d’aquest procés inicial, continuarem aquesta tasca, millorant els aspectes que amb l’experiència pilot d’ara creiem que es poden millorar.

La col•laboració veïnal ha estat exemplar. Dels més de 200 vehicles que acostumen a aparcar al tram on ahir varem actuar, només una dotzena es van haver de retirar amb la grua. I això posa de manifest dues coses que a vegades oblidem, especialment respecte determinats barris de la ciutat: que la gent fa cas de les peticions de col•laboració que se’ls fan des de l’Ajuntament, i que el problema de salubritat i manteniment que hi ha a la zona no és una opinió només compartida per les entitats i el consistori, sinó que també la comparteix la gran majoria dels veïns dels barris de la zona sud més propers a l’autopista.

L’any vinent, si tot va bé, després d’aquest procés de neteja intensa i continuada, s’impulsarà el projecte de rehabilitació de la zona, que permetrà ordenar millor l’aparcament de vehicles sota l’autopista i dignificar l’espai, amb, entre altres coses, més llum i, per tant, més seguretat.

Ahir a la tarda, vaig tenir l’oportunitat de participar en l’acte de presentació de la Fundació Sique!, dedicada al suport a les persones amb diferents capacitats intel•lectuals i a les seves famílies.

Va ser un acte que es va celebrar el dia abans que, avui, es commemori el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat.

En una breu intervenció que vaig fer a l’inici de l’acte, vaig mostrar-me convençut que els membres de la Fundació Sique! tenen raó quan aposten per un canvi en el concepte que tradicionalment s’empra per a referir-se al col•lectiu que aquesta entitat atén.

I és que des d’aquesta fundació badalonina es pretén liderar un debat al voltant del concepte de “discapacitat”, per anar introduint la idea que estem parlant de persones amb “diferents capacitats”. Els vaig dir que no hi ha persones discapacitades. Que hi ha persones amb diferències en les seves capacitats per a fer determinades coses. Els vaig dir que l’empenta, l’ambició i l’energia de les persones afectades i de les seves famílies fa impropi un terme tan sec i fins a cert punt trist com el de la “discapacitat”. Els vaig dir que, efectivament, és més propi de persones que es destaquen pel seu afany de superació que parlem de “diferències”.

La tasca d’entitats com Sique! és essencial en una societat que, lamentablement, massa sovint dóna l’esquena a una realitat que li és pròpia, perquè la societat és, per definició, diferent i polièdrica. Avui ho hem pogut constatar a la Plaça de la Vila, on s’han fet diverses activitats emmarcades en el Dia Internacional. Entitats com Aspanin, la Llar del Sord, Marenostrum, o la Plataforma Deixem de Ser Invisibles, entre moltes altres, han mostrat a la gent de Badalona que el seu paper és essencial per a fer que la nostra societat sigui més justa i doni més i millors oportunitats a les persones que, per diverses circumstàncies, ho tenen més difícil.

Ahir a la nit em vaig enfadar. Vaig veure l'informatiu de Televisió de Badalona. Vaig veure que obrien amb un acte del PSC que es va fer al BCIN dissabte. I que en van fer dues peces. Una darrera l'altra. D'una reunió de partit, de quadres, de militants. D'un acte intern, sense patums ni transcendència pública. I la televisió que paguem tots, la meva, la nostra, la de tots, hi va dedicar els minuts preferents.

Em sembla que ahir, qui sigui, es va passar de frenada. Que cal demanar explicacions, i les demanarem. Que cal dir que es pot cobrir un acte de partit, però que si no és transcendent, no pot obrir un informatiu. Així de clar.

Ho diu qui és vice-president de l'empresa Badalona Comunicació. Ho diu qui és soci dels socialistes al govern de la ciutat. Ho diu qui defensa la comunicació institucional, però qui creu que els actes de partit no poden ser els primers a comunicar des de la institució.

Sempre es cobreixen els actes de partit, de tots. És cert. Però les obertures d'un informatiu no poden ser de partit, a no ser que es triï una llista electoral, vingui una patum important, o s'hagi de transmetre alguna cosa que depassi l'estricta lògica interna d'una o altra formació política.

Ahir la meva, la nostra, la televisió de tots, no em va agradar. I em sap greu, perquè sé que s'hi treballa bé, honestament i professional. Perquè sé que s'aguanten pressions de totes bandes, però que el mitjà és plural i obert. Perquè sé que ahir, i només ahir, algú va badar.

Jo no hagués votat la modificació de llei de l'avortament. La qüestió que les noies menors d'edat puguin avortar sense ni dir-ho als pares, sé que té arguments per a segons quins casos, però no crec que hagi de convertir-se a text legal. M'amoïna i no m'agrada, digueu-me conservador en aquest cas, que s'expliqui amb naturalitat que quan nosaltres érem adolescents passàvem per diferents etapes - la de menjar llaminadures, la de fumar d'amagat, i la d'estrenar-nos amb alguna parella- i que ara les noies porten a la mateixa bossa les "chuches", el tabac i els preservatius. Aquesta suma d'etapes en una de sola, em sembla que no és bona. Que segons què toca segons quan, però que tot alhora, escurça la necessària maduració de la personalitat.

Deixem-ho aquí. Jo, deia, no hagués votat el text de la sra. Aído. Crec que s'ha de governar amb equilibri, i estic convençut que la majoria de pares i mares -votin el que votin- no veuen clar aquest "campi qui pugui" que sembla que s'imposa. Per exemple, en el cas de les píndoles del dia després. Diran el que vulguin, però aquesta mesura -que defenso en la teoria-, no s'aplica com caldria. Havia de ser, això deien, una mesura extraordinària que requeria la reflexió sobre què havia passat que conduïa a prendre-la, i ara és un mètode ordinari anticonceptiu.

Això és el que penso: avortament, sí, però amb reformes de la llei que no incomodin els qui hi estem a favor però ens hi acabem posicionant amb reserves en veure que, o anem massa ràpid, o no tenim en compte que segons què cal explicar-ho molt millor. 

Dit tot això, el que em sembla fóra de lloc és la posició oficial de l'Esglèsia. Diuen als diputats que són pecadors i que si volen combregar hauran de penedir-se públicament del seu pecat....mentre dispensaven hòsties consagrades als dictadors de mig món. Bono ha estat bé en recordar-los-ho.

Un país no pot anar bé si es governa des dels extrems. Si tot es redueix a la caricatura dels bons i els dolents. Per això no anem bé. Gens bé.

Ahir, al Museu de Badalona, més de 200 persones ens varem reunir per retre homenatge a l’artista badaloní Joaquim Sarriera, coincidint amb el seu cent aniversari.

El primer que vull fer amb aquest escrit al bloc és recomanar a tots els badalonins que es passin pel Museu i admirin l’obra d’un artista total. Un home de tècnica refinada, un innovador del collage, un autèntic transmissor de sentiments i sensacions a través de la plàstica d’un quadre. Tot això ho trobareu al Museu de Badalona fins el 13 de desembre.

És una exposició que ens ofereix el resum d’una trajectòria artística brillant. És el resum de la tasca pictòrica d’un home que avui viu en una residència al Bages, però que sempre ha estat un exemple de l’enorme capital humà que Badalona té.

Després d’assistir ahir a un acte tan entranyable, i de gaudir com feia temps que no ho feia en una exposició, he cregut que un petit homenatge que puc fer a aquest badaloní és convidar els lectors d’aquest bloc i els meus amics del Facebook a que es passin pel Museu i n’admirin l’obra.

Aquests dies s'ha parlat de la reforma de la llei electoral. Creuen alguns que, reformant la llei, votarà més gent. Francament, no ho sé. No n'estic segur. És possible, però permeteu-me l'esceptiscisme. La desafecció política no es resol millorant la llei, només, perquè les lleis, per si soles, no resolen massa res.

No hi ha, al darrere de la desafecció, una qüestió d'actituds, més que no pas de normes? actituds dels polítics, dels mitjans, de la gent, que es retroalimenten en negatiu?

A mi el que em causa desafecció és veure com a cops els partits ens barallem impúdicament creuant mentides o mitges veritats. O comprovar com es frustra la gent amb l'aprovació de lleis -la de la dependència- que només es pagarien si això fossin els Emirats Àrabs, que no és el cas. O saber de casos d'emprenedors farts de l'Ajuntament de torn, que enlloc de deferència els tracta amb indiferència. O llegir llenguatge administratiu i saber que això és el que rebran les persones grans a qui s'afecti per un pla urbanístic, deixant-los indefensos.

Em causa desafecció veure polítics absents de la humilitat que s'aprèn a cops de vida. I veure als qui bramen contra els altres i no recorden els morts que tenen a l'armari. Em causa desafecció veure polítics sense vocació, ni compromís, ni ideologia, ni cintura.

La gent no vota, cada vegada més, l'obra feta. Vota les actituds, els valors i el tarannà que desprenen els candidats. Per això, a més de fer coses, que els ciutadans donen per descomptades, els qui fem política hem de baixar del núvol i entendre quatre coses fonamentals. La primera, que hi som perquè ens hi han posat. La segona, que els càrrecs no són el que som, i que un càrrec és una circumstància transitòria. La tercera, que no existeix una "classe política", sinó que els qui fem política som una part de la gent, ni més ni menys important que cap altra. La quarta, que si no ens voten no és perquè els ciutadans no ens entenen, sinó perquè nosaltres no en sabem prou.

En aquests dies, hem sentit alguns líders dient que els polítics havíem de nodrir-nos de codis ètics i de conducta, escrits i signats a ferro i sang. No cal. Ningú no s'ho creu això, a banda que ja existeixen. La nostra gent ens demana molt menys. Ens demana, simplement, que entenguem que no som diferents a ningú. I que actuem en conseqüència, entenent aquelles quatre coses que descrivia més amunt.

Com que ell ho ha dit al seu programa de Tele 5 i en una entrevista al "Sortida Nord" de Televisió de Badalona, i com que m'ha agradat que digués que li ha agradat la carta que li vaig escriure, la penjo perquè sapigueu què li vaig dir, com a badaloní i primer tinent d'alcalde, a aquest periodista de Badalona que ha rebut el premi Ondas al millor presentador.


La imatge que penjo correspon a la fotografia que li van fer en una entrevista a El Periódico, a la què em refereixo a la carta.

L'edició de paper del diari El Punt encapçala la notícia de portada del dia a Badalona amb un titular que ho diu tot: "L'esperada remodelació de l'estació de tren de Badalona començarà l'any que ve".

Ho diu tot perquè a ningú se li escapa que han estat anys i anys de reivindicacions socials i polítiques demanant una estació digna de la tercera ciutat de Catalunya, però també anys i anys d'anuncis d'inici d'obres, fets per polítics d'aquí i d'allà, reiteradament incomplerts. 

És aquesta, per tant, una obra llargament esperada. Una obra molt necessària, especialment per a les persones amb dificultats de mobilitat.

Una obra que fa justícia. Tard, però la fa.

És, també, la prova que alguna cosa ha canviat a Badalona. La prova que aquest govern municipal governa, que fuig dels anuncis de fum, per anunciar les notícies quan realment ho són, quan es té la certesa que el compromís de qui ha d'invertir és molt més que un copet a l'espatlla en un Ministeri de Madrid. Avui deixem enrere el reguitzell de gestions que recordo haver fet amb diputats de Convergència a Madrid, durant anys, perquè preguntéssin i repreguntéssin per unes obres anunciades, perquè examinéssin i reexaminéssin els pressupostos de l'Estat on des d'aquí i des d'allà ens deien que s'havia inclòs la partida. Ara hem deixat enrere tot això, afortunadament.

Finalment, aquest projecte és, sobretot, un èxit de la gent. Un èxit de les entitats i les persones que han pressionat polítics i institucions perquè es posés fil a l'agulla i s'acabés amb una situació impròpia d'un servei que pretén ser públic. Enhorabona a tots!

Ara ens caldrà assegurar que les obres es fan bé. Que el servei no se'n ressenteix, i que els calendaris es compleixen. Confiem que sigui així.