A) La curiositat em va empènyer a llegir la Llei que [a partir de l’1 de
gener de 2012] prohibeix les corrides de toros:
LLEI 28/2010, del 3
d'agost, de modificació de l'article 6 del text refós de la Llei de protecció dels
animals, aprovat pel Decret legislatiu 2/2008 (DOGC núm. 5687 - 06/08/2010).
És curta, hom la pot trobar sencera en format PDFo en HTMLal web del
DOGC. Només té dos articles, el primer és “pura antiespanyolitat” i el segon
“hipocresia catalana”. Els copio:
Article primer. Addició d'una lletra a l'apartat 1
S'afegeix
una lletra, la f, a l'apartat 1 de l'article 6 [Prohibició de baralles
d’animals i altres activitats] del text refós de la Llei de protecció dels
animals, aprovat pel Decret legislatiu 2/2008, amb el text següent:
"f) Les corrides de
toros i els espectacles amb toros que incloguin la mort de l'animal i l'aplicació
de les sorts de la pica, de les banderilles i de l'estoc, i també els
espectacles taurins de qualsevol modalitat que tinguin lloc dins o fora de les
places de toros, llevat de les festes amb toros o bous a què es refereix
l'apartat 2."
Article segon. Supressió d'una lletra de l'apartat 2
Se
suprimeix la lletra a de l'apartat 2 de l'article 6 del text refós de la Llei de protecció dels
animals, aprovat pel Decret legislatiu 2/2008, que resta redactat de la manera
següent:
"2. Resten excloses
d'aquestes prohibicions les festes amb toros o bous sense mort de l'animal
(correbous) en les dates i les localitats on tradicionalment se celebren. En
aquests casos, és prohibit inferir dany als animals."
"[El meu projecte és] la socialització de la ciència des d'una perspectiva pràctica de transformació social de la nostra espècie, l'Homo sapiens."
"Per a aquest projecte tinc ajuts valuosos. En primer lloc l'experiència vital, el treball de camp i de laboratori fets sobre l'evolució humana; les lectures de filòsofs clàssics, antics i moderns; la militància crítica com a estratègia personal i un actitud ferma cap a la intervenció social davant de les circumstancies actuals de crisi d'espècie i de manca d'alternatives consistents. Els elements que es mouen en el meu paisatge contestari són sempre els mateixos i es tracta de conceptes clau que molts dels lectors ja coneixeu: evolució, revolució, socialització, resocialització, humanisme, humanització, hominització, capacitat cranial, tècnica, selecció natural, guerra, violència, integració de la diversitat, complexitat, adquisició, codi morfològic, foc, crisi, llenguatge, intel·ligència operativa, balanç demogràfic, biotecnologia, unitat domèstica, ciutat, catarsi, planetització, futur, Homo sapiens, Homo ex-novo, entre molts altres."
[...]
Llegiu-lo: El naixement d'una nova consciència. Eudald Carbonell. Ara Llibres, SL. Badalona. 2007.
Paraules de l'antiga saviesa. Barcelona. Fundació Bernat Metge. 2009.
90. Homo sum: humani nihil a me alienum putu. (Terenci, Heautontimorumenos 77) Sóc home: res del que és humà m'és indiferent .
97. Hominem quaero. (Fedre 3, 19, 9) Cerco un home
2215 Dulce et decorum est pro patria mori. (Horaci, Odes 3, 2, 13) És dolç i honrós de morir per la pàtria.
2216 Mori pro patria dulce licet atque decorum: vivere pro patria dulcius esse puto. Que morir per la pàtria sigui dolç i honrós, ho admeto; però penso que viure per la pàtria és més dolç. (Paròdia del vers d'Horaci)
Llegia dies enrere (en un text infonòmic), que l'increment d'informació ens fa més lliures, atès que ens dóna un ventall més ampli d'opcions on escollir; però aquesta riquesa infomativa també ens provoca un augment de l'ansietat per no tenir la certesa d'haver fet la tria correcta.
Perillosament, pot haver-hi gent que delegui en d'altres o en alguna institució perquè li filtri la informació, si això es produeix no s'haurà inventat res de nou: això és ras i curt, el feixisme.
Això implica que aquesta angoixa és un tret necessari (però crec que no suficient) per a la supervivència de la nostra espècie, per a continuar el nostre procés evolutiu. Així doncs...
Justament avui, pocs dies abans que s'acabi el curs (escolar, polític...) m'ha arribat l'avís de publicació de l'exemplar de juny de l'Avenç. La tramesa permet llegir el text complet de l'editorial, l'he trobada interessant, us la copio:
L'escola 2.0, l'escola del futur?
En allò que ampul·losament s'anomena el debat sobre «el Estado de la Nación», el president del govern espanyol acaba d'anunciar un pla per digitalitzar el sistema educatiu, un pla l'objectiu del qual, en paraules de la ministra d'Educació, és fer «l'escola del futur, l'escola 2.0». El pla preveu donar ordinadors portàtils a tots els alumnes de centres públics i concertats, de 5è de primària a 4t d'ESO, començant el mes de setembre que ve amb els gairebé 420.000 estudiants de 5è de primària (que tenen 10-11 anys).
Va participar en la composició de més de 150 bandes sonores per a
directors tan reconeguts com Alfred Hitchcock, John Huston, Luchino
Visconti i Peter Weir. Fou autor, entre altres, de les bandes sonores de Lawrence d'Aràbia i Doctor Jivago.
Temps enrere, durant unes quantes setmanes, l'Avui venia a qui ho volgués, juntament amb el diari, uns CD amb música de La Nova Cançó del període 1965-1982, un CD per any (apa! Feu números).
Són moltes cançons, i s'hi poden trobar autèntiques perles. Una cançó que desconeixia i que apareix al disc de l'any 1977 és No passareu, cantada per Xavier Ribalta (també he trobat una versió de Mesclat, però no em fa tant la peça, ho sento Titot!).
El text pertany a un poema escrit per Apel·les Mestres amb motiu de la Gran Guerra, i que es va popularitzar a la Catalunya republicana durant la Guerra Civil (casualment Mestres va morir la matinada del 19 de juliol de 1936).
I també és l'excusa per provar nou el servei d'inserció de música que ofereix Mes Vilaweb:
Avui, casualment, he anat a raure a una pàgina occitana, alguns dels seus continguts estan reservats per a usuaris registrats; ja sabem com funciona això oi? Un parell de requadres per a introduir una parella de mots: l'usuari i la contrasenya.
Però una cosa m'ha cridat l'atenció, la paraula occitana que es feia servir per a designar la contrasenya: mot de Santa Clara. L'amic Google m'ha permès cercar aquesta expressió i déu n'hi do els enllaços que m'ha proposat. Per posar un parell d'exemples:
1) Ai perdut lo login e lo mot de santa Clara ... cossí me'n sortissi?
Ha mort un esperit lliure i un excepcional actor, un provocador. Una persona intel·ligent, un histrió. Un home admirat, popular i respectat (sempre cal deixar de banda la puta caverna, oi?).
Algú que, malgrat discrepar-hi en força aspectes, considerava un dels nostres.
"[...] com a persona que posseeix el poder i el tron d'aquesta terra [Tebes], prohibeixo que ningú aculli o parli amb aquest home i que no se li permeti participar en les pregàries i sacrificis comuns ni se l'accepti en les purificacions amb aigua lustral. I que tothom el bandegi de casa seva com un estigma per a nosaltres. Així m'ho acaba de comunicar l'oracle del déu pític. Aquest és el pacte que faig amb el déu i amb el mort [Laios]. I contra l'autor del crim, miserable com és, impreco una vida plena d'infortunis".
"[...] Com que s'esdevé que ara jo tinc l'autoritat que tenia ell abans, que comparteixo el seu llit i la mateixa esposa [Iocasta] i ens haurien nascut fills comuns, si la dissort no hagués colpit la seva raça. [...] iniciaré la meva lluita, igual que si es tractés del meu pare [...]".
Sinopsi: Un director americà d'origen grec torna al seu país per a una sessió especial d'una de les seves pel·lícules. El que realment l'interessa és buscar les primeres pel·lícules que van rodar als Balcans els germans Manakia, als inicis del cinema.
"Siddhartha, el bell fill del brahman, el jove falcó, va créixer amb Govinda, el seu amic, també fill de brahman, a l'ombra de la casa, al sol de la vora del riu, prop de les barques, a l'ombra del bosc de salzes, a l'ombra de la figuera."
Siddhartha, juntament amb Demian i El llop estepari forma part d'una trilogia de l'escriptor alemany Hermann Hesse; si bé aquest no és l'ordre en què foren escrites, és l'ordre de lectura que jo recomanaria: reflecteix una evolució, tan vital com ideològica, un recorregut que s'inicia en una primavera que desemboca en un plaent estiu, però no l'hem acabat de gaudir que ja ens hem endinsat en una crisi tardoral (a les envistes de la Gran Guerra), i ja ho sabem, a la tardor la segueix l'hivern (l'ascens del nazisme).
L'estiu és època de lectures (si ho fan els polítics perquè no ho podem fer nosaltres!) i de relectures. De la meva primera lectura de Siddhartafa, pel cap baix, uns 25 anys, després vingueren relectures, però d'aquella primera vegada resten, en el llibre, alguns fragments subratllats en llapis, algunes anotacions al marge.
Siddharta, el protagonista d'aquest poema indú, és un inconformista, un arrauxat, no accepta cap autoritat externa (arriba a rebutjar el mestratge del mateix Buda). Als necessitats de manuals d'autoajuda, als que cerquen construir o deconstruir el Jo, als que no acaben d'entendre's; a tots plegats us dedico una selecció de la selecció ingènua d'adolescència:
Siddhartha havia començat a nodrir-se a si mateix d'insatisfacció.
Les ablucions eren bones, però eren aigua, no rentaven el pecat, no guarien la set espiritual, no diluïen l'angoixa.
...va llegir en l'ànima de Govinda; hi llegí la por, hi llegí la submissió.
...tot era només aparença enganyosa de felicitat i bellesa...
...un objectiu buidar-se de desigs... buidar-se de joia i dolor. ...no ser més Jo.
Per si no ho sabeu (tot plegat és dues entrades més avall) a casa 185 Han passat els angelets! La cosa és recent: aquest diumenge (dia 31 d'agost de 2008, cal marcar la data amb foc per quan, d'adolescent o ja adulta, la Irene ens ho pregunti -també ens preguntarà: "A quina hora vaig nèixer? És que em vull fer la carta astral"- o sigui que, al costat d'informacions com les setmanes de gestació, el pes, l'edat en què la criatura va començar a caminar, a parlar... la caiguda de la primera dent és una dada que cal tenir emmagatzemada).
Deia, abans d'un parèntesi excessiu, que diumenge va caure la primera dent de llet de la Irene; a la nit vam posar acuradament la peça sota el coixí; i a l'endemà (màgia!) la dent ja no hi era, al seu lloc hi havia una nina petita, dos animalons de joguina i un parell de monedes: els angelets, diligents, aliens al cansament i als horaris humans i animals havien fet la seva feina a la perfecció!
A una companya de classe de la Irene també li va caure una dent un diumenge: el ratolí-funcionari aquell no va passar fins dilluns, els pares se'n van sortir explicant-ho, però...
Darrerament vaig escriure una entrada titulada 169 Obediència deguda: l'experiment Milgram. Un conegut (abans bon amic però degut als comentaris ofensius que darrerament ha vessat a El Tetrabloc li he rebaixat dos graus, ara cal que s'ho treballi si vol recuperar-los d'un en un!) va relacionar aquest experiment amb el bon rotllo(diguem-ho així) que tenen PSC i PSOE. Vet aquí que aquesta vinculació m'ha suggerit refrescar una lectura feta fa força anys: El discurs de la servitud voluntària, d'Etienne de La Boétie, autor que inaugura una crítica de la dominació.
L'entrada que té a L'Enciclopèdia és molt breu: Étienne de La Boétie (Sarlat, Perigord, 1530 - Germignan, Guiena, 1563). Escriptor francès. Hel·lenista i amic de Montaigne, escriví vint-i-nou sonets d'amor, a la manera de Petrarca, i el Discours de la servitude volontaire ou Contr'un (1576), on exaltava la llibertat i combatia la tirania. Traduí Xenofont, Aristòtil i Plutarc.
El Discurs sobre la servitud voluntària o el Contra u és una curta requisitòria contra l'Absolutisme que sorprèn per la seva erudició i solidesa (fou escrita amb només 18 anys). El text de La Boétie planteja la qüestió de la legitimitat de qualsevol autoritat sobre un poble i analitza les raons de la submissió (relació dominació/ servitud). D'aquesta manera el Discurs prefigura la teoria del contracte social i convida al lector a una minuciosa vigilància sempre amb la llibertat com a punt de mira. Els nombrosos exemples extrets de l'Antigüitat que apareixen al text, li permeten criticar, sota una apariència d'erudició, la situació política del seu temps. Malgrat que La Boétie fou un servidor de l'ordre públic, és considerat per molts com un precursor intel·lectual de l'anarquisme.
Una pel·lícula, una banda sonora:
