Començo pel començament: sóc del Maresme, una comarca privilegiada, amb mar i amb muntanya. En la meva infantesa l’estiu era platja; la primavera, la tardor i –quan el temps ho permetia- l’hivern, bosc i muntanya. Musclos i gambes; espàrrecs, bolets i cargols. Fruita de bosc i herbes aromàtiques i remeieres. Peixos, pops i salabror.
Quan vaig venir a Sabadell i vaig anar per primera vegada al bosc de Can Deu vaig opinar que era un bosc degradat que amb prou feines mereixia aquest nom. L’Imma em va fer saber la dita: “Bosc de Can Deu, qui t’ha vist i que et veu!”.
Ara quan torno a Caldes i volto per Sant Vicenç, Arenys o Llavaneres veig que no és un territori tan idíl·lic. La via del tren va ser una primera barrera històrica, la NII ha crescut molt des de que jo era un nen, i fa temps que es va afegir una autopista amb els seus accessos. Un fotimer d’urbanitzacions: una comarca trinxada. I a marina, ports esportius que fartanerament s’han cruspit les platges.
He anat tornant al bosc de Can Déu, primer amb una filla, ara amb dues. Hi hem passejat, hem visitat la masia, hem participat en tallers, hem viscut festes de la primavera organitzades per l’obra social de Caixa Sabadell.
Caixa Sabadell que juntament amb les de Terrassa i Manlleu s’unificaren (per exigències de... de què? de qui?) en Unnim. I la lògica preocupació per l’obra social de les entitats originals. Preocupació que ha crescut quan l’entitat resultant ha esdevingut un banc propietat de l’Estat espanyol. “Aquests no saben que és obra social!” ens ha espetegat avui una monitora que pateix per la seva feina.
I també avui hem pogut copsar l’impacte del gasoducte Martorell-Figueres les obres del qual està duent a terme l’empresa espanyola Enegas. Segons Unnim tindrà un impacte reduït sobre la finca i els usuaris. No ha estat la impressió que hem tingut en veure la gran rasa, la tala destralera i brutal. Properament aquesta gran rasa arribarà a la llera del riu i pujarà cap al Torrent de Colobrers, si no ho impedim ens trinxaran un altre tros de país.
Vaig néixer el 1966, en aquest mateix carrer, concretament al número 20, aleshores n’hi deien la Carretera, perquè era això, un tram empedrat de la NII que trencava el poble i per on circulaven cotxes i camions en ambdues direccions. Quan era menut m’hi van atropellar, per sort la cosa no va passar d’un ensurt.
Si avui haguéssim de triar els 3 carrers principals de Caldes, segur que coincidiríem en la Riera, el carrer Major i el Camí Ral, però aleshores la Carretera, amb l’humil Carreró arrepenjat, era la veritable artèria comercial del poble, un carrer amb metge, farmàcia, taxista, sereno, carter, l’alcalde, barberia, espardenyeria, botigues, fuster, bars... gairebé només hi faltava el capellà!
Els primers anys que recordo foren per a mi una època feliç, però grisa, amb tot de fotografies en blanc i negre, amb un únic canal de televisió que emetia en una llengua que no parlava ni a casa ni amb els amics. Un temps de créixer pensant que -llevat d’allò explícitament permès- tot estava prohibit, de creure’m espanyol fins que em vaig adonar de l’engany; ara espero que això se solucioni del tot en el meu proper DNI i que puguem construir un país lliure, just, integrador i pròsper.
I vaig néixer en una casa pública, o per ser més precisos –no penséssiu pas malament- en una casa amb un espai públic, “Telèfunus”, el locutori telefònic de Caldes: la iaia Francisca -que amb 103 anys és l’àvia de Caldes-, i sa germana, la tieta Neus, eren les telefonistes, i tenien la col·laboració de noies del poble, com la Núria Forneguera o la Mercè Ferrarons. Ma mare, com tantes dones de l’època, feinejava a casa, que no era pas poc! Aleshores encara vivia la besàvia. 3 anys després, en la mateixa casa, a la mateixa habitació i en el mateix llit va néixer la Tresa, ma germana. Segurament massa dones per només el meu pare i jo!
Casa meva tenia durant tot el dia les portes obertes, i a vegades fins i tot venia gent de nit o calia anar a buscar algú que rebia una trucada. Jo a la tarda, de ben petit, amb els tebeos de l’època, el Jabato, el Capitan Trueno, demanava a algú que esperava una conferència si me’ls podia llegir.
Creuar el carrer, per anar a la botiga del davant, cal Peó, era una aventura, sortia amb l’ampolla de Vichy buida per canviar-la per una de plena. En canvi, per anar a l’estanc a buscar Record o 46 per al pare, o el divendres el TelePrograma, no calia que baixés de la vorera. El pa a can Bitlloc, el braç de gitano a l’Espiga. El meu millor amic, el fill del recader, vivia a quatre passes, a la baixada de l’Estació.
Vaig passar 3 anys a les Hermanes Dominiques i 3 més a l’Escola Parroquial. Després, fins a 8è d’EGB, penya amunt cap a l’Escola Nacional Sagrada Família, una escola que en paraules de la delegada del Ministerio de Educación que la inaugurà, reunia “niños y niñas de Caldas de Estrach y de San Vicente del Montealto” (allò va ser patètic, però a la nostra edat només ho vam trobar ridícul).
Malgrat que des del capdamunt del carrer se segueixen veient la Torre dels Encantats, incomprensiblement d’Arenys, i un parc que crec que s’hauria de dir d’una altra manera, han passat els anys i algunes coses han canviat en aquest nostre carrer, ara és allò que se’n diu, més “pacífic”. A mi la vida me n’ha allunyat: ara visc a l’excombativa Sabadell amb l’Imma, la Irene i l’Aitana, però retornem sovint, i a la festa major no hi he faltat mai: a casa hi ha la família, al poble hi ha amics i hi mantinc un compromís que ve de lluny.
Coses que havien de canviar i han canviat, d’altres que han canviat i potser no calia, una vila que sortia poruga i esperançada d’una dictadura, i que 40 anys després jo voldria que s’agradés més, tant per dins com per fora.
Vull agrair a la gent d’Arrels Cultura haver-me permès adreçar-me a tots vosaltres, a obligar-me a fer memòria i poder compartir alguns records, unes vivències transcorregudes en els que han estat, són i seran, el meu carrer i el meu poble. I, finalment, a tots els caldencs i caldenques, sigueu o no del Camí Ral, i als amics i amigues presents de fora de Caldes, us desitjo una bona Festa Major!
Llegim al web de l’Entesa per Sabadell una nota de premsa (del 6 de novembre) que explica que el Departament de Salut ha decidit retirar el servei de pediatria del CAP de Gràcia.
No hi fa res que les decisions que abans es prenien a Madriz ara es prenguin a Barcelona: aquest departament de la Generalitat tetraprovincial, adduint una reorganització, ha decidit, de manera unilateral, la retirada del servei de pediatria del CAP de Gràcia, del carrer de Lepant, i que a partir del proper dia 1 de desembre el servei es presti al CAP d’Els Merinals.
Aquest fet implicarà una pèrdua de la qualitat de l’atenció bàsica sanitària, comportarà importants desplaçaments als usuaris i una dificultat per a la conciliació familiar. Oimés si tenim en compte que Gràcia és un dels barris de la ciutat amb un índex de població infantil més elevat (l'ajuntament volia imposar una tercera línia al CEIP Teresa Claramunt!), a causa de les noves promocions d’habitatge i l'arribada de moltes parelles joves.
En el ple municipal del passat dia 3 el regidor de Salut de l’Ajuntament va confirmar aquesta notícia, mentre el portaveu del Grup Municipal de l’Entesa va demanar a l’alcalde que intercedís amb la Consellera de Salut per evitar aquesta pèrdua.
Si la consellera no baixa del "burro" caldrà pensar i fer accions!
D'ençà que vivim al barri de Gràcia, cada dia, de dilluns a divendres, quan encara és ben fosc, enfilo des de casa fins a l'estació de RENFE Sud. Agafo el carrer Permanyer i, avall, avall, avall. Fins que arribo a aquesta plaça triangular que podeu veure en el mapa, la travesso i creu la Gran Via.
La Gran Via és aquest carrer enfonsat que té, en un pla més elevat, a una banda Puig i Cadafalch, i a l'altra, Domènech i Muntaner.
Si us fixeu en la imatge (o l'amplieu) podeu veure o deduir gespa i algun arbre o arbust. Correcte. Però això és perquè les imatges són antigues. Si avui passegeu per allà (activitat que no us recomano) ben fàcilment us adonareu que aquests pendents estan coberts de gespa artificial: cutre, cutre!
Poquíssims minuts per dir tot el que teníem previst. Però
les imatges ja deien força cosa. I hem aprofitat prou el temps, n’estem
satisfets. Cap compromís de solució per part del polític; ja hi estem
acostumats.
Al Facebook (FB) hi ha força grups "d'usuaris" de la Zona Hermètica de Sabadell. Entre 10 i 15.000 persones es belluguen cada nit d'uns llargs cap de setmana (que comencen els dijous universitaris) per determinats carrers del barri de Gràcia de Sabadell. Tanta gent concentrada, i el tipus de lleure que hi practiquen, ocasionen inevitables molèsties al veïnat: soroll, brutícia, vandalisme, episodis de violència...
Si volem aprofitar el FB com a eina, segurament cal algun grup o pàgina que doni la veu als veïns de Gràcia, de Sabadell i a tothom qui cregui en una altra forma de lleure juvenil.
Dissabte 25
d’octubre, Zona Hermètica, barri de Gràcia de Sabadell
Quedem
a la una de la nit amb dues periodistes que gravaran imatges d’allò que es pot veure
un dissabte de matinada a la zona.
Allò
que nosaltres hem pogut comprovar en directe durant les dues hores de passejada
nocturna:
1.
Cotxes que van contra direcció pels carrers del barri i s’aturen, s’obren els
portamaletes i comença l’estona de botellón
allà mateix. Les càmeres no dissuadeixen ningú de continuar amb l’activitat.
2.
Grupets de policia (tant municipals com mossos d’esquadra) a la plaça del
Treball i en plena zona de discoteques.
3-
La tanca d’accés del carrer Permanyer, que en teoria és només per al veïnat,
sense cap control policial i oberta, de manera que tothom pot accedir al barri.
4.
El control de la policia és al capdamunt del carrer Permanyer: tots els cotxes
que han pogut entrar s’han d’aturar i han de pagar la multa correponent. Una
nit brillant en termes de recaptació. I els cotxes ja són a dins del barri.
5
Rastres de pixarades per tot arreu i més d’una persona orinant al carrer.
A un grup nombrós de veïns del barri de Gràcia de Sabadell ens passa una cosa: tenim a tocar bars i discoteques de l'anomenada Zona Hermètica (us deu sonar, a començament de setembre hi va morir, apunyalat, un noi de vint-i-set anys).
El que volem els veïns és que aquesta zona de lleure sigui traslladada a Sant Pau de Riu-sec (polígon que s'està construint separat de les zones habitades, on també s'encabirà un nou Ikea). L'Ajuntament menysprea la gent del barri fent veure que el problema és una MANIA de l'Agrupació de Veïns, quatre arreplegats que s'han de queixar per alguna raó o altra.
L'Agrupació de Veïns de Gràcia (AVG) de Sabadell inicia una sèrie d'exposicions d'artistes del barri al Centre Cívic (plaça del Treball). El que podreu veure són pintures i dibuixos de persones que, tot i no haver estat mai professionals de cap art, guadeixen pintant o dibuixant.
L'obra d'en Frederic Moles i Benet és la primera que podreu conèixer. Des que es va jubilar, dedica moltes estones de la seva vida a pintar i dibuixar, sobretot, paisatges. En Fede no ha après la tècnica del dibuix a cap escola; de fet, de petit diuen que ja ho feia prou bé. El pintor local Antoni Balagueró fou l'única persona per qui es va deixar aconsellar i orientar; recordem amb molta estimació l'Antonio, veí i amic, i també mestre a les úniques classes de dibuix a què ha assistit en Fede.
L'exposició romandrà oberta durant tot el mes d'octubre.
Tot esquivant tempestes, en la meva navegació he pogut recollir una perla:
Què vos passa, valencians? de Paco Muñoz
Us n'encasto dues versions: de la primera perdoneu la galeria de postals que hi apareixen, segurament no vénen al cas, però la cançó hi és sencera i se sent molt bé. En el segon vídeo la qualitat és menor, però l'incloc pel seu valor de testimoni ja que pertany al concert de comitat a Bocairent (el 16 d'agost d'enguany).
Avui toca neologisme. Toco una tendència que no m'agrada (i estic segur que coincideixo amb força gent).
Urbanalització: Simplificació progressiva del fet urbà que es concreta en la tematització del centre històric d'una ciutat. Tal com passa en els parcs temàtics, zones d'una ciutat són actualment reproduïts, replicats, clonats en d'altres urbs. El Passeig de Gràcia, la Friedrichstrasse, els Camps Elisis, Oxford Street... les vies urbanes més conegudes internacionalment d'algunes grans ciutats.
Francesc Muñoz a la seva tesi doctoralUrBANALització. La producció residencial de baixa densitat a la província de Barcelona, 1985-2001 afirma: "Una interesante paradoja emerge así en el espacio de la ciudad actual: después de un siglo en el que parques temáticos y centros comerciales o de ocio han estado imitando la morfología urbana y el tipo de experiencia que se puede vivir en la ciudad real, parece que ahora las ciudades han de recrear, simular y reproducir los escenarios urbanos previamente imitados es estos contenedores de entretenimiento y ocio".
Si voleu llegir el comunicat de la PDE a la manifestació d'avui a Amposta: Manifest de la Plataforma en Defensa de l'Ebre. És al bloc de l'Emigdi Subirats, el company blocaire que s'ha encarregat de fer-ne la lectura; abans d'entrar en matèria fa una dedicatòria molt especial. Feia temps que no sentia la paraula botiflers tan ben aplicada...
Quan sento la paraula cultura trec la meva pistola, és una frase comunament atribuïda a Goebbels.
Quan escolto la paraula democràcia envio la meva guàrdia urbana, ho podria dir l'Alcalde Manuel Bustos.
Aquest migdia, després de passar pel col·legi electoral, pujàvem per la Rambla de Sabadell. Ens hem aturat a la plaça dels Cinemes Imperial perquè hi havia un punt de recollida de signatures per reclamar el Dret de decidir.
Arxius:Foto 1- 9-M a la Pl. de l'Imperial 1|Foto 2- 9-M a la Pl. de l'Imperial 2|Foto 3- 9-M a la Pl. de l'Imperial 3
