L’ofici d’encarador és un dels més desacreditats de tots els que pot practicar l’home. Si és que cal considerar-lo ofici. La feina de l’encarador consisteix justament a fer això: encarar-la. Encarar el tros del mascle a fi que penetre –perquè en principi l’animal no vol o no sap com fer-ho– en el trau de la femella. Heus ací la comesa de l’encarador. Val a dir també que l’ofici s’enfonsa en el més profund desprestigi laboral quan és entre persones que l’ha d’encarar. És per tot això que l'encarador acostuma a ser persona de curta intel·ligència i escassíssimes aptituds. No debades la frase més usual en què podem fer servir el mot és: «Eixe no val ni per a encarador!». Un altre exemple, piscat al vol en una conversa enmig lo carrer: «I a tu qui t’havia demanat de ficar-te en aquell tuacte? Que t’havien llogat d’encarador?»
   |  |
La Cuca Salamanduca és un espai per recuperar i compartir cultura popular, sobretot la literatura oral de Xàtiva i la seua redor. Hi trobareu rondalles, acudits, relaixos, sussoïts, endevinalles, embarbussaments... Toni Cucarella
|
 Això era un poble que tenia un sant xicotet, i pensaren que si en tingueren un de més gran podria fer algun miracle. Començaren per discutir si feien la imatge de pedra, de ferro, de fusta… Com que la pedra i el ferro resultaren molt cars, es decidiren per fer-la de fusta. Presa la decisió, començaren a voltar el poble buscant un arbre que fóra prou gran. Després de rodar més que un xavo fals, trobaren un om enorme en la punta d’un bancal. Buscaren l’amo i li demanaren si els donava permís per tallar-lo i fer de la seua fusta la imatge del sant que necessitaven. –Mal em sap, perquè té molt anys –va dubtar, de primeres, l’home–. Però la veritat és que poc benefici m’ha donat, i ben poc que li’n trauré. I siguent per a la causa que és… Així és que tallaren l’om i enviaren el tronc al tallista. Quan va tindre feta la imatge, la posaren en l’altar i feren una missa solemne i revestida a la que va acudir tot el poble. En aquell acte va parlar el rector: «Hermanos…» Va parlar l’alcalde: «Vecinos…» I en acabant, el poble va demanar: –Que parle l’amo de l’arbre! Que parle l’amo de l’arbre! A l’amo de l’arbre l’agafaren a contrapeu. No era home de paraules ni de romanços en públic. Però davant el clamor popular va haver de dirigir-los la paraula; i va dir: frutos de ti nunca vi; els milacres que tu faces, me'ls clave jo en el florí!» Me l’ha contat Toni Martínez, Pipa, de la Llosa de Ranes, carnisser i ballador.
 Al DCVB trobareu fins a cinc accepcions del mot manxar, totes les quals, això sí, ben púdiques i gens malsonants. Caldria afegir-hi, per no perdre riquesa lèxica, aquestes altres dues accepcions que passe a descriure a continuació. Manxar: Fer-ho, cardar, pegar una ceba, fotre un clau i etcètera. Manxar-se: «Expulsar gasos intestinals per l’anus sense estrèpit». Frase popular: No és igual manxar que manxar-se.  Li diu un amic a l'altre:-Diuen que els valencians parlem com les granotes... I l'altre fa: -No ho crec! No ho crec!  Això era una dona de dinerets que finejava a muntó, i un dia que no es trobava bé va anar a cal metge amb la criada. En ser a la consulta, li diu al metge: –Ay, señor mediquito, que me duele la barriguita. I diu el metge: –Li farem un llavat. I se li lamenta la dona: –Ay, señor mediquito, que tengo el culito pequeñito y no me cabrá el pito. I la criada intervé: –No s’ho crega, senyor medicot, que li cap el pito, la goma i el pot!
 Hòmens, homenicos, homenicacos, cagamandúrrios i pets.
cucarella2 |
dimecres, 9 de desembre de 2009 | 17:18h
 Ma mare m'ha recitat avui d'aquest verset popular:
Carabassa m'han donat. Jo l'he presa per meló. Més m'estime carabassa que casar-me en un pendó.  El meu compatriota socarrat Terradelfoc ha fet un treball molt interessant al voltant de la tradicional celebració de «les catalinetes»:
El DCVB recull la forma sisquera com a mot, no com a locució, però hi diu: «adv. (castellanisme inadmissible) usat vulgarment amb els significats del cast. siquiera.»
El diccionari de la RAE ens diu del mot castellà siquiera: (De si, conj., y quiera, 3.ª pers. de sing. del pres. de subj. de querer). 1. conj. advers. aunque. Hazme este favor, siquiera sea el último. 2. conj. distrib. ya. Siquiera venga, siquiera no venga. 3. adv. c. por lo menos. U. t. c. adv. m. Deme usted media paga siquiera. 4. adv. c. Tan solo. U. t. c. adv. m. No tengo una peseta siquiera.
Però el sentit que té la locució sisquera que no és la del castellanisme inadmissible en català. Sisquera que és locució sinònima de tant de bo. Així, diem: –Demà me n’aniré a Alacant. Sisquera que no ploga. –Sisquera que torne amb la mateixa salut que se n’ha anat. –Si li toca la rifa, sisquera que me’n done una part. –Sisquera que no passe eixa desgràcia. A les Terres de l'Ebre també la fan servir. Potser l’origen de la locució es troba en la forma del verb antic querir, querer o querre. Consulteu-ne els significats al DCVB.
 Aprofite el tuacte que hi ha hagut a ca Rosca amb all per intentar posar una mica de claror en aquesta tèrbola disputa. Sí, quan els valencians –si més no els de les comarques d’aquest cantó que compartim la serra Grossa– estem desficiosos o indecisos, solem fer una pregunta a l’aire, sovint retòrica: –Què fem: foc o fugim? O bé: –Fem foc o fugim? L’expressió, segons que m’explicaren fa un grapat d’anys, seria d’origen roder (bandoler!). Sempre perseguits per la justícia, els roders havien d’estar a tothora a l’aguait. Si se sentien segurs, feien foc; si no, fugien. I si està ben comprès, està ben explicat. De visita per blogs amics, coneguts i saludats he passat per ca Albinyana-Gàlim i me’l trobe comentant l’expressió fer barca o anar a barca (locució coneguda i usada si més no a la Llosa de Ranes). BARCA (DCVB): 12. Capital que dues o més persones interessen en el joc amb condició de partir-se els guanys o pèrdues que hi haja (Escrig-Ll. Dicc.). a) Fer barca: unir-se dos o més jugadors per jugar junts contra altres i partir-se els guanys o pèrdues (ibid.). A Xàtiva, quan juguem apostant (siga al bac, al set-i-mig, a l’onzet o al 9-19-29, a romes, a boletes o a sambos), de fer barca o anar a barca en diem anar a raca. Fa temps vaig comentar-li-ho a algú (no recorde a qui), qui em va assegurar que la locució era incorrecta, un vulgarisme de fer barraca. Val a dir que no he trobat en cap de diccionari l’expressió fer barraca. I avui, a ran de llegir el comentari d’Albinyana, he consultat la bíblia del nostres mots, el DCVB, i he buscat raca. l RACA: || 2. Porció important de diners o altres coses de valor (Empordà). «La tia m'ha deixat bona raca» (=bona porció d'herència). «Aquí hi ha bona raca»: es diu d'una casa abundant de diners o altres cabals (Llofriu). || 3. Porció de cosa obtinguda en un robatori (en l'argot dels malfactors). «Ja m'has quinat prou amb la raca de la farga» (=ja m'has enganyat prou amb la part que t'has quedat del furt de la roba), Vallmitjana Xava 117. Tinc l’atreviment, doncs, a tenor de les proves obtingudes, d’afirmar que l’expressió anar a raca (amb algú) és una expressió correcta i ben catalana. De Xàtiva, xe!  Avui els joguets els comprem, però en la meua infantesa encara coneixíem el valor de fer-nos-els: patins de coixinets, tiradors, rifles de gafes, i les espases i els parabales. L'espasa i el parabales -de fusta- havien de fer conjunt. Parabales, a Xàtiva, és com li diem a l'escut.  A Xàtiva a una mosca impertinent i punyetera li diem "mosca felipa". No és exactament, però paregut: els castellans en diuen mosca cojonera. -Molestava més que una mosca felipa. -No em deixa dormir, la mosqueta felipa dels collons... -Uixe, mosca felipa! No tinc gens clar quin és l'origen d'aquest espècimen tan particular, tot i que m'agradaria que fóra una referència popular i escarnidora al borbó incendiari, però no m'atrevesc a atribuir-li-ho. Si algú hi pot aportar una mica de llum...
cucarella2 |
dimecres, 29 de juliol de 2009 | 18:16h
 Jo no vaig saber quin joc era el de "tres en ratlla" fins ben entrat en l'adolescència. A Xàtiva, aquest joc li diem Peret, Ximet i Saoret. El joc té la mateixa rua, o siga, cap. Quan un jugador aconsegueix posar les tres pedres -o monedes o xapes- en línia, les arreplega en un muntonet mentre diu els tres noms de la victòria: Peret, Ximet i Saoret!  Candongar: Sinònim de cruspir: Menjar amb delit. Amb certa voracitat, doncs. Així, diem: «S'ho va candongar a mos redó» «El reballaren al barranc perquè se'l candongaren els corbs i les raboses».
cucarella2 |
diumenge, 31 de maig de 2009 | 17:09h
 Puix senyor, això era i no era, arre burro polseguera, un pardalet que alegrement vivia per aquestes terres de la Costera, entre els arrossars de Xàtiva i els bladers de Moixent. Un dia, després que per ací s'havia acabat la collita del blat, al pardalet li va vindre el desig de vore món, però sense haver de volar molt lluny, i per això va decidir conèixer la Canal de Navarrés, comarca veïna de la Costera, on ja no hi parlen valencià sinó castellà. I tot pensant també que en aquelles terres el blat era més tardà i en aquell moment estarien en plena collita.
Això va fer el pardalet: va alçar el vol i, voltant volant, va arribar als confins de la Canal, fins al poble de Millars.
Prompte hi va fer amics, i un dia, quan s'adonava que la collita del blat, que tan bon menjar els donava, es trobava a les acaballes, va preguntar a un dels pardalets de Millars: -I ací, quan s'acaba el blat, què mengeu? I el de Millars li va respondre, amb certa resignació: -Aquí, pues nada, a tomar palma y romero... -Aguarda't! -va exclamar el de la Costera, sorprés- Tan bo com ho tenim allà, que quan s'acaba el blat, comença l'arròs. I l'arròs no s'acaba mai! Primer quan el planten, després quan el seguen i a l'últim quan el guarden als graners i les andanes, sempre hi ha per espigolar. I als graners i les andanes, entrem per badalls i forats i mengem a bocí ple, fins a rebentar.
El pardalet de Millars escoltava el seu amic tot esbalaït i meravellat: no s'imaginava que poguera haver un lloc al món amb tanta abundància d'aliment.
I en això que el de la Costera el convida a tornar-se'n amb ell: -Si eres valent, vine-te'n amb mi: ho voràs amb els teus ulls i menjaràs fins a caure de tos. Les paraules de convit, el somni d'anar a una terra d'inacabable abundància, van cabdellar el pardalet de Millars a abandonar el seu poble i anar-se'n a l'aventura. I tots dos mamprengueren el vol cap a la Costera. I era cert que en la collita de l'arròs n'hi havia gra per donar i vendre: pels camps, per les eres, per les andanes... Res eren les fartades que s'arreaven els pardalets de la Costera i de Millars! Entraven per les finestres, pels forats, a les andanes, i allí menjaven arròs a grapats.
Però, ai, que un dia que havien entrat en una andana per la finestra, els va guipar l'amo. D'una revolada, va tancar els batents i els dos parladets quedaren presos a l'andana. Llavors l'amo, armat amb un raspall, es va posar a acaçar-los. I raspallada va, raspallada ve, els pardalets no sabien per on fugir, i tot era pegar-se trompades, ací caic, allà m'alce, i l'amo de l'arròs que volia matar-los amb un colp de raspall. Quin destret! El pardalet de Millas, acovardit i temorós, va pensar que ací se'n devien morir més de farts que de gana, i tot d'una va enyorar la vida tranquil·la del seu poble. I sabedor del gran perill de mort que corria, va encomanar a Déu la seua ànima de pardalet, mentrestant es prometia entre si: -¡Si de esta salgo y no muero, me vuelvo a tomar palma y romero! ------------------------------
cucarella2 |
diumenge, 31 de maig de 2009 | 13:25h
 Això diuen que li va passar a un cego que guardava els diners en un forat que tenia en casa, i un dia es va adonar que li'ls havien furtat. Com siga que sospitava que els lladres havien de ser de la contornada, i coneguts d'ell que sabien on ho guardava tot, se li va acudir de parar-los una trampa. Així, anava per carrer dient en veu alta:
-On tinc deu, demà en posaré deu més. Pertot arreu ho repetia sense parar: -On tinc deu, demà en posaré deu més. Fins que ells lladres el sentiren. S'ho parlaren entre ells i pensaren que els convenia que el cego no s'adonara que li havien entrat a robar, i així l'endemà doblarien el botí. Ràpidament referen els diners que havien furtat, perquè el cego no sospitara. I tan bon punt ho hagueren fet, el cego va recuperar els seus diners i els va alçar en un amagatall més segur. Me'l va contar Rafel Blanquer, el Xato, barber de Roglà i Corberà (en glòria estiga)
cucarella2 |
dissabte, 30 de maig de 2009 | 15:16h
 Això diuen que era un matrimoni que vivia en una heretat, als afores del poble, amb els seus dos fills bessons. Un fill era alegre i optimista, que no veia maldat en res, tot li semblava bo i a tot s'aconformava; l'altre fill, en canvi, era de caràcter tan triat, gemegós i ple d'enrònies que res no li pareixia bé. I va passar que s'acostava el dia de l'aniversari de tots dos, i el matrimoni no sabia què regalar-los. Bé: no sabien què regalar-li al fill gemegós, perquè no era fàcil encertar-li el regal tan aïnes. Després de molt de pegar-li voltes al nano, i veent que s'acostava el dia de l'aniversari i encara ho tenien tot en bajoqueta, el marit li va proposar a la muller que s'ho gastaren tot en un bon rellotge d'or per al fill ple d'enrònies. -És molt bon regal, que tots no tenen un rellotge d'or! Podrà lluir-lo i sentir-se important... -va raonar el marit. La dona va dir-li que si s'ho gastem tot en el rellotge, a l'altre fill, què li regalarien? -A ell igual li fa tot, qualsevol cosa li pareixerà bé. Trompa i cordonera que li compràrem, ja el faríem prou content! Ja m'ho pensaré, què li dic per cabdellar-lo. El dia de l'aniversari el pare havia estat pel matí femant un bancal, i a la vora d'una figuera li havia quedat per escampar un cabàs de bonyigues d'haca. En acabant de dinar, li regalaren al fill gemegós el magnífic rellotge d'or. Llavors el pare li va dir a l'altre fill, pensat i fet, al vol: -El teu regal, te l'hem deixat vora la figuera... Al cap d'una estona els dos germans es trobaren. El gemegós seia en un rebanc, capcatxo i capficat. El germà feliç li va dir: -Un rellotge d'or! Això és un regal de categoria! Estaràs content! -Content? -va protestar el gemegós- Per què hauria d'estar content? Quan me'l voran, de seguida hi haurà qui voldrà furtar-me'l. Podrien tallar-me la mà i tot! O matar-me d'una ganivetada! I si no me'l furten, estaré sempre mirant l'hora, adonant-me que el temps passa i que em faig vell i que vindrà la mort... Només patiments i preocupacions, puc esperar d'este maleït rellotge... En quina mala hora me l'han regalat! El germà a qui tot li semblava bo no va comprendre tanta angoixa i es va alçar de muscles. En això que el germà gemegós li va preguntar: -I a tu, que t'han regalat? L'altre va traure un somrís enorme i exultant i va anunciar, més ample que un palloc: -Un cavall! -Un cavall? -va fer el germà, mentre guaitava arreu per trobar-lo- I on el tens? I el germà alegre i optimista va dir: -Lligat estava vora la figuera, però deu haver-se'n dessoltat i ha fugit. Ho sé perquè he vist el muntó de les bonyigues que ha deixat. Si vol, ja tornarà...  A L'AIXETA podeu llegir dos sussoïts més que ha recuperat l'amic Vicent:El sermó del rectorEl robatori de la gallina Correra: El nostre català estàndard ha popularitzat el gal·licisme cursa (Acció de córrer en competició. Una cursa a peu. Una cursa a cavall. Una cursa d'obstacles.). Tanmateix, i estirant de la veta de la memòria, de la llengua viscuda, a Xàtiva hem fet servir un mot que li és sinònim: correra. Tant era si hom corria per competició, pel fet de córrer o per fugir dels civileros. «Fem una correra a vore qui guanya?» «Ha guanyat tres correres seguides» «Quan hem vist la guàrdia civil hem hagut de pegar una correra...!» «Visc a la vora: vaig i vinc en una correra» Per tant, trobe que, tot i la popularitat del mot cursa, també podem dir, sense perdre un bri de catalanitat, o potser guanyant-ne, que hem organitzat una correra a peu o hem fet una correra d'obstacles. |
Accés de l'autorCategoriesEls meus enllaçosBLOGS DE TONI CUCARELLA
DEL TEMA
PUBLICAT A CUCARELLA EN ROBA DE BATALLA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|