Després de molt de temps, poruc, deixo anar les meves mans. Dono llibertat als meus dits enfront de la meva mirada, que els segueix matussera, paraula rere paraula...


La flauta travessera, l'arpa i els violins festegen, tots plegats, per els racons de la meva memòria. Musiquen records plens de bellesa, de tendresa que no fan més que enllaçar imatges, una rere l'altra. I m'emociono.
Dues muses vestides d'àngels xiuxiuegen somrient, mentre caminen cap a la meva inquietud, i es què en són de desitjades. Trenquen el temps, deixant-lo vençut a la bora del camí. I jo, m'encomano a un Déu per a que faci lenta l'arribada als meus braços d'aquelles dues ànimes contentes, per a poder gaudir d'aquell conte de fades durant una breu eternitat...
I és fins avui que encara dura aquell passeig, lent, etern, en el que m'hi puc perdre cada vegada que un flabiol, o un violí, o un arpa, o la Núria són a la vora dels meus moments de solitud... 

                               

Què millor regal per a una mare que la felicitat d'un fill i el temps que aquest li'n dedica, li'n ofrena...

Vaig ser sang de la teva mateixa sang, formant part de tu i al teu interior vaig germinar, hi vaig sorgir i hi vaig habitar. Amb sospirs d'amor durant mesos vas alimentar la meva existència. Em vas nodrir enèrgicament per sentir-me créixer, per sentir-me part de tu. En ple cor de la tardor la meva ànima es va separar de la teva per veure un nou món a través d'una mirada aprenent i nounada. Vas mirar el meu rostre delectant-te amb el meu plor novici i improvisat i, segurament, vas plorar també. Mare. En aquell precís instant et vas convertir en mare. La meva mare.
Engloba per a mi la teva existència una única paraula: coratge (abrivament, intrepidesa, valor, audàcia) El coratge d'una mare per tirar endavant a tanta bravesa continguda, a un cos petit de cabell ros i cara de somni. A un petit ésser prim, blanquinós i somniador. A un diable disfressat i a un àngel protector...
I mira'm anys més tard; relatant com ningú sentiments d'esquinç i sofriment, de dolçor i maduresa, d'amor i d'alegria. I tot gràcies a tu mare, que em vas engendrar plàcida i desinteressadament fins el meu néixer, fins el meu ressorgir...
Trenta-sis anys d'existència després, m'agenollo davant teu per dedicar-te tot allò que sigui capaç de fer d'ara endavant. Des d'aquest instant fins sempre. I per agrair-te eternament tot allò que vaig saber fer i mai no et vaig agrair, doncs sense tu res d'això hagués estat possible...

Gràcies mare. T'estimo.

P.D. I crec, amb la més gran convicció del món, que parlo també en nom dels meus germans, amb els quals comparteixo la vida que ens vas concedir.

I ja en són trenta sis. I ja en tinc una gran família que m'estima. I ja estic més que content. I ja els meus amics i coneguts m'envien felicitacions. I ja en són de sinceres, moltes. I ja en són per compromís, d'altres. I ja en són per casualitat, unes poques. Però totes elles compten, n'omplen el sac de la gratitut. Moltes gràcies a totes i tots...

Avui passaré un bon dia d'aniversari, ho sé.


 

Em fa por pensar en segons quines coses...

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/147602

Gràcies a en Ramon Boixet.

"La inseguretat d'una de les meitats d'un tot, li'n crea dubtes
de la integritat i de l'infinit l'amor que li'n ofereix l'altra"

Sí, ho sé. Sembla que faci molt de temps que sóc de vacances. Que si no escric. Que si no dic res... Deu ser la crisi.
Marxo. Deixo això durant un curt període de temps. Vaig a la recerca de noves visualitzacions que poder transmetre-us, nous aires que netegin els meus pulmons de la pol.lució de la feina i de la ciutat. Me'n vaig als Pirineus...

No prometo res, però tant de bó, al setembre, la meva mà esquerra torni a sentir el temps per les engires dels meus dits.

Gràcies.

En ocasions, hauríem de trobar la
manera de tancar la boca, quan el què
volem és obrir-nos amb les paraules...

M'ajec. Intueixo a cegues pressències de passes descalçes, arran de terra. Ets tu que vens? Ets tu que marxes?

La línia que dibuixo a l'abisme del meu pensament és prou prima com per no poder-m'hi pujar. Ets tu que vens? Ets tu que marxes?

Sóc jo que hi vaig, d'un costat a l'altre, begut, marejat com de passeig en barca, a plorar-te...

Torna Lluna, quan acabi la vetllada. 

Història d'un naixement. Regal de la meva filla Gabriela (amb la inestimable ajuda de la mare) al Dia de Sant Josep, dia del pare.

4 d'Octubre de 2008.

No entenc d'hores. Encara no sé què és el temps. Només sé que la mare ja havia dinat, perquè en aquell moment m'arribava el nyam-nyam... 

Gràcies a les paraules que escric puc arribar a conèixer una mica més a la gent que m'envolta i "em segueix". Puc tenir aproximacions molt ben encertades sobre el pensament d'aquestes persones. I es que les crítiques, moltes vegades constructives i d'altras destructives, i lloançes, benvingudes sempre, no ens enganyem, dels escrits d'aquest que escriu, valgui la redundància, serveixen per a molt.
Xiuxiuejos d'investigació i indagació i preguntes indirectes amb esperances de respostes obertes, i no pas tancades, són nombroses. I les persones que s'hi dediquen, poques.
Això no és més que l'agraïment humil i sincer a aquestes boques que qüestionen, a aquestes veus que m'esgarrifen...

Salut.

Queden poques hores per a que acabi aquest any 2008, declarat fatídic per a molts. Jo no em puc queixar. És evident que la crisi ens ha afectat molt a els que ens dediquem a les vendes, però us puc ben dir que amb el pensament positiu,sent conscient de la etapa que estem vivint i l'ajuda inestimable de persones que m'envolten és pot seguir endavant. Bé, no vull fer un discurs psíquic-econòmic-laboral ni molt menys, no és el meu rotllo i ho sabeu. Tan sols vinc per desitjar-vos un bon cap d'any i que el dos mil nou us porti forçes i ànims suficients com per a caminar sempre endavant, ja que  segons la Vox Populi el 2009 serà difícil per a molts de nosaltres. Tingueu sempre un somriure a punt i amunt, que res és etern...

Bon Any Nou a tothom.    

Des de que la meva filla va nèixer m'he tornat una miqueta egoista, igual que em va passar el dia que vam celebrar el banquet del meu casament allà cap al març, i no em venen ganes d'explicar-ne res, ni d'escriure'n sobre res. Res de res. Hi ha com una mena de bola d'emocions al meu cap que ocupa tant d'espai que no em deixa pas posar-me a escriure allò que la meva conciència dicta. I la veritat, que tampoc m'esforço per evitar-ho. Tinc tots els meus sentits, els sis dels que disposo (si, sis), enfocats a la meva família i a viure cada moment que puc amb ella. Hi ha moments en els que si, que trobo a faltar el posar-me enfront de l'ordinador i deixar anar els meus dits, el cedir la paraula a les meves mans, però...
Arriben dates especials per molts. Dates que per a mi, abans de conèixer a la Núria, no significaven gairebé res, ara signifiquen molt. He aprés a gaudir més regalant que rebent regals. Veure a la meva petita Núria cridant el meu nom, o el de la seva mare, mentre desembolica els regals és tot un goig. Reunions familiars amenes, dialogants i agradables. En fi, tresors que abans mai haguès pogut tenir, ara els tinc.
Demà començo vacances. Tinc 9 dies per davant per estar-me al costat de la meva dona i les meves filles i ser Rei Mag en el meu segon Nadal amb elles, el primer amb la petita Gabriela. I penso viure-ho "d'infinit amor" (expressió que utilitza el meu caramel petit)...
Una abraçada a tothom i Bones Festes.

Aquesta és la lletra d'una cançó que vaig escriure ja fa uns quants anys per el meu amic Austin, per a incloure-la en una maqueta. Mai va sortir-ne a la llum. Potser ja en seria l'hora.
Jutgeu vosaltres mateixes/os...

Gabriela "Per sempre"

Pare i filla, pell i tinta. Plaer i dolor, passió i amor. 
Corre la sang pel meu braç esquerre inpregnant-se en el teu nom. I visc una història d'amor... 

Avui celebro dos aniversaris que van marcar un abans i un desprès a la meva vida. Avui fa cinc anys que vaig gaudir de l'últim Camel de la meva vida. I des de llavors que no m'he tornat a empassar cap altra calada de tabac, gola avall. I que visqui la mare que em va parir!!! 
L'altre és l'aniversari d'un naixement. De dos, diria jo. Un dia tretze de novembre de dos mil sis van renèixer la il.lusió, l'esperança i l'amor. Van renèixer una amistat, dues vides i la felicitat... Dues flors i dos nous dies.
Una forta abraçada sra. de McIntyre...

P.D. 13. Dia 13. El meu número favorit, juntament amb el 7. Quina colla...

 

Una vegada vaig tenir un somni (encara que amb el temps vaig adonar-me que va ser un regal)...
Algú dibuixava a l’aire la Rosa dels Vents i a cada un dels seus vèrtexs hi penjava amb veu trossejada el meu Jo:
Un secret, les meves carícies, la meva mirada i les meves “anades i tornades”, dotze petons, tres reprotxes, una nit i un regal. Els meus sabors i emocions. Les meves temptacions, la passió i el meu “un, dos, tres, quatre...”

Gràcies, mil.lions de gràcies.

Moltes felicitats, Anton M. (pel 24 d'Octubre) Mig segle a les espatlles són moltes coses viscudes, moltes alegries i moltes penes; moltes passes, molts capritxos i regals. Molts gaudis de cigarros i de rom, de lectures agraïdes i de paisatges matinals. Anys de molts camins que no t’han dut  a Roma, moltes dreceres que t’han fet arribar tard. Cinquanta anys d’aire engolit coll avall, deu lustres de cos sencer. Cinc dècades de persona, d’evolució, d’enteniment i d'experiència. Et queda mig segle més (o més), per seguir acumulant història. Per molts anys, company. Salut.