Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Últims 40 canvis

Arxiu

« Abril 2014 »
dl dt dc dj dv ds dg
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
282930    
mrocar | Per a la independència | dimarts, 28 de gener de 2014 | 20:32h

      Israel al desert del Sinaí, cap a la Terra Promesa

       Les primeres dificultats foren el menjar i el beure. Un fust llançat per Moisès tornà dolces les aigües amargues de Moriah, i Jahvè els envià el mannà (que en hebreu significa “Què és això?”), un aliment tan menjívol com misteriós: plovia del cel com una rosada, com en uns grumolls de glaç arrodonit com la llavor del coriandre. El mannà fou un pa de justícia, precursor del comunisme de béns practicat a l’Església Apostòlica de Jerusalem:la seva collita quedava mesurada per la necessitat de cadascú, talment que ni el més capaç en tenia més ni menys que el feble.Cada u en recollia per una sola diada, després el mannà ja es cucava; però tothom s’havia de llevar d’hora per poder collir-lo, així els indolents i malfeiners havien d’espavilar-se; ja a la Terra Promesa, en guardaren una mica dins l’Arca de l’Aliança.

      Déu podria haver dut el seu poble directament a la Terra Promesa. Però no estaven preparats, sobretot la gent gran s’enyorava de les olles i la carn d’Egipte, i Jo Sóc se’n fartà, i esperà tota una generació fins que moriren molts dels vellards i enyoradissos, i el jovent s’educàs millor en la disciplina del Desert per poder crear un Estat d’Israel amb terra bona.

      Talment el catalans patiren 40 anys de franquisme (1936-76) i sembla que ara en pertocarà patir 40 anys més de post-franquisme, tal com els israelites vageren pel desert sense rumb clar, car el nacionalisme català no té llei clara, creu que l’home (en la versió de cultureta panxacontenta) és el melic del món, i de Déu no en vol saber gaire, atabalats , diuen, per tantes sectes i religions estranyes.

      Pere Marc, parent d’Ausiàs, escrivia en el segle XIV, en plena glòria de la nació catalana:  

      “Siam senyors, que Déu ho ha permès,

    i no posem ço que és arrera avant,

    que el món és fet per al nostre comamd

    i nós de Déu, qui factor de tots és.

    Doncs, cal deixar tot rebel·lia

    de cobejar i de mal  fer i dir;

    pensam totstemps que havem de morir

    i no vullam res que de pecat sia”

    Molt distint d’allò que ara diuen els nostres intel·lectuals i partits, que encara estant pensant volterianament, ancorats sovint en els anys 60-70, incapaços d’aportar res de substancialment de nou. Som un nació trencadissa, sense Llei, ni muralles de defensa. “Tocau el corn a Sió, dau l’alarma damunt ma Muntanya Santa! Tots els del país tremolen, car és vingut un poble nombrós i fort” (Joel 2:1). Són els forasters.

      Si la nostra Terra Promesa fou un poble català autodesvetllat, capaç de crear un Estat Català, des de la Llei, la solidaritat , l’autoorganització.Si una nació viu en la sensualitat i el consumisme descontrolat, no podran copsar bé la humilitat, l’autodisciplina i la veritat. Com Pilat, diran: I què és la veritat? (Joan 18: 38). “Els clavau cops, i no se’n senten, els esclafau i no volen escarmentar, s’han fet una cara més dura que un roc, no es volen convertir! Jo em deia: Deu ser només la plebs que fa bajanades, car no coneixen el camí de Jahvè,el dret de llur Déu. Aniré doncs a trobar els grans i els parlaré; ells sí que coneixen el camí de Jahvè, la Justícia de llur Déu. Però ells, tots havien trencat el jou, havien romput els eixanguers! Els atacarà el lleó de la selva, el llop de les estepes!

   La pantera els assaltarà, a l’aguait davant totes llurs ciutats...” (Jeremies 5: 3-6) “Els he ventats...els he deixats sense  fills (som el poble amb menys fills de la història), he destruït el meu poble perquè no canviaven de capteniment” (Jer. 15:7). “Així parla Jahvè: Si tornes a mi, et deix tornar...si extreus allò que és preciós d’allò vil, seràs com ma boca (ells hauran de girar cap a tu, però tu no t’hauràs pas de girar cap a ells). Aleshores faré de tu, per a aquest poble, una muralla inexpugnable, i quan et faran la guerra, no et podran vèncer. Perquè jo estic amb tu, per socórrer-te i alliberar-te...i et rescataré de la mà dels dolents, de la grapa dels dèspotes” (Jer. 15:19-21). I quanta falta ens fa que Déu humiliï la prepotència hispànica i ens deslliuri de la grapa de l’espanyolisme! Que ells canviïn de llengua i nosaltres no.

  “E quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers Orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita”, diu el cronista del rei En Jaume quan entraren a València, presa als musulmans. Jaume s’hi endreçà vers Jerusalem (Orient), on nostre Senyor morí i ressuscità i per on ha de tornar, i donà gràcies al Propietari de la Terra (heus ací el secret: saber Qui és el Propietari, nosaltres sols som allotjats dels Països Catalans). Déu ens ha dat els seus models, el seu llibre d’instruccions (del fabricant, diríem). Si volem que la cosa rutlli, cal seguir-les i no pas fer experiments absurds (antropocèntrics), per més lògics que d’entrada semblin. Mentrestant, vagarem pel Desert dels malsons espanyols i llurs Freddy-Krügers.

   “Vam començar a estudiar la Bíblia com un document principal. La Bíblia té moltes relacions com les que tenim amb els avantpassats nostres. És important d'integrar aqueixa realitat amb la nostra pròpia, la Bíblia no és per memoritzar, parlar o pregar només. A més, treiem una mica la imatge que teníem, com a catòlics o cristians, que Déu es troba allà dalt i que té un gran regne per a nosaltres, els pobres. Hem estudiat l'Èxode, l'hem analitzat: la vida de Moisès, que treu el seu poble de l'opressió. Comparàvem aquell Moisès als d'ara...La història del pastoret David quan derrotà Goliat va adreçada als nins de la nostra comunitat. Cerquem textos, psalms, que ens ensenyin a defensar-nos. Jo record que treia grans exemples de qualsevol text que servia a la meva comunitat per entendre la situació. Hi apareixen grans reis, anem relligant caps amb la vida dels nostres avantpassats que van esser conquerits per tanta ambició de poder, torturats i assassinats... Si no neix del mateix poble, la religiositat és una de les principals armes del sistema. Però els cristians de teoria no entenen perquè hi donem un altre sentit, car no ha viscut la nostra realitat. Potser no saben analitzar els fets. Els assegur que qualsevol de la nostra comunitat, gent analfabeta, sap treure gran conclusions d'un verset bíblic, ni que sols el traduesquen a la seva llengua, car no li costarà gens d'entendre què és real i la distinció entre el paradís del cel i la realitat que viu el poble...Cadascú ha de conèixer la realitat i optar pel proisme. La Bíblia és el nostre estudi. Hem après que qualsevol ésser pot fer canviar l'home si hom està disposat a canviar. Considerem que la Bíblia és una arma fonamental per al nostre poble” (Rigoberta Menxú, *1959, líder maia filocatalana i premi Nobel de la Pau 1992).

    La humilitat condueix a la glòria” (Proverbis 15:33).
    "Qui vol ser fort, de la carn es despulla"
(Ausiàs March).

mrocar | diumenge, 12 de gener de 2014 | 12:43h
Un dels primers en cantar en català, cap a les darreries dels 80' aparcà la seva carrera musical. No tenc cap dubte que en una societat culturalment normalitzada la seva projecció artística hagués tingut continuïtat i assolit fites molt més grans. Ara  Diario de Mallorca

Coses des camp




mrocar | Per a la independència | dimecres, 27 de novembre de 2013 | 03:38h

     L’Èxode

     Quan Moisès es presentà a conversar amb l’horrorós tirà, ço féu que el superb Dictador s’irritàs més encara, malgrat que els seus fetillers, súmmum de la bruixeria (també el III Reich de Hitler la fetilleria era un esport nacional: els Imperis del Mal xuclen forces per l’ocultisme i les males arts), en sortiren malparats. Com a càstig, endurí la feinada de fabricar maons deixant-los sense palla, i molts d’hebreus s’encararen amb Moisès (cosa que era tot just allò que el Faraó pretenia).

      A ca nostra és igualet. Quan els catalans hem presentat a Madrid les nostres justes reivindicacions després de tants d’anys d’esclavatge incivil sota el Faraó Franco (qui féu construir als presos republicans una gran “piràmide” a la vall dels Caiguts), tots els saigs més tronats i els subproductes més impresentables de tants segles d’Inquisició i Imperio (com el  neonazi ABC) s’han posat histèrics i han volgut enviar-nos a galeres. Sovint les pallisses contra  els oprimits semblen no sols inevitables, sinó útils a fi que tothom tingui més clar qui és qui: Déu ens coneix, però cal que ens coneguem nosaltres mateixos!

      Però, quan calla l’home parla Déu. I JHWH envià deu plagues a l’Imperi del Mal. Enmig del que venia per l’horitzó, ni el Faraó ni els israelites feien cas de Moisès (Èx. 6 :12-13), per això JO SÓC ho anà solucionant de manera molt expeditiva. Les deu plagues sols van atacar  els egipcis; l’aigua se’ls esdevingué sang, els enviaren granotes, mosquits, tàvecs, després vingué la pesta, úlceres i una pedregada, després llagostes i tenebres i finalment vingué la torna: Tot aquell que no matàs un xai (Pasqua Jueva) i pintàs la porta de ca seva amb la sang de l’animal, havia de patir la mort del seu primogènit (fou el contrari del que havia fet el Faraó vuitanta anys enrera, genocidi del qual Moisès se n’havia salvat). El cruel dictador egipci tenia el cor endurit i no baixava pas del ruc. I és que el mal governant –com el mal conductor- duu els qui l’acompanyen a la mateixa timba on ell acaba estimbant-se, tan important és saber fer bona tria de qui ha de conduir-nos; i per això és hora de pregar a  Déu per la nostra nació, i que ens deslliuri dels PPs i cia. que pretenen exercir de nou Faraó d’Espanya.

      Col·lapsat Egipte pel malastre, el poble esclau pogué marxar amb crits de joia cap a la Terra Promesa.. Però encara l’orgullós i malèfic faraó –com quan Gorbatxev enviava contra els Països Bàltics els esbirros stalinistes- decidí d’atrapar-los amb la cavalleria. I és que Faraó havia dit a Moisès que no coneixia al Déu dels hebreus, i heus ací les conseqüències de tal ceguesa: estava rebent com un gos i no en copsava la causa.  Els qui ens tiranitzen solen acabar així, però el problema és que no per això el nostre poble despavila, perquè no té fe en Déu.

  “Jo glorificaré els que em glorifiquin” (1ª Samuel 2:30, Jutge d'Israel pels volts del 1040 a. C.). “Els assenyats resplendiran com la llum del firmament, els qui n'hauran portat molts per camins de justícia brillaran com les estrelles per sempre” (Daniel 12:3, Mateu 13:43).

    “Crec en Déu no pas com a una teoria, sinó com un fet més real encara que la vida mateixa” “Crist és la font més rica de força espiritual que es pot conèixer. És el més noble de qui vulga donar-ho tot sense demanar res. El Crist no pertany sols al cristianisme (=Cristiandat nominal), sinó al món sencer” (Mahatma Gandhi, el major independentista de tots els temps).

  “Totes les coses del món són moridores i es perden, i solament l’amor de Déu queda. I jo Jaume el rei, coneixent que aquesta és la veritat, i les altres mentida, volguí girar als manaments del Nostre Senyor el meu pensament i obres i deixar les vanes glòries del món per aconseguir el seu Regne” (Jaume I el Conqueridor).

      Per altre cantó, els col·laboracionistes, com els nostres botifarres domèstics, també seguien embolicant la troca. Escriuen els savis d’Israel: Però no tots els hebreus eren esclaus. Alguns afegien terres a terres, collites a collites, canviaven el coure i les joies; asseguts als jardins amb fonts d’aigua, a sales amb imatges pintades a les parets, tenien per amics els fills d’Egipte: igual que ells anaven amb les cames i els muscles nus, la carn maquillada; i com ells, en comptes de dir-se Phanuel o Daniel o Ossiel, es deien Metis, Tetis o Athonis. El més ric; Koratx, fill d’Izhar, anomenat Koractis pels egipcis, tenia les claus del tresor del Faraó. Però la seva riquesa era ben distinta de la que en un altre temps tingué en Josep, car Josep tenia compte amb tothom, mentre que Koratx només en tenia d’ell mateix; i quan Josep passava, les filles de reis li llançaven anells de les finestres estant, i collars, però quan passava Koratx, els fills dels pobres al carrer es tornaven per escopir. Quan els hebreus amb el cor egipci van escoltar el desig de Moisès i l’esperança dels seus germans, es van omplir d’una gran por. I Koratx enviava, com emissari, entre els esclau de Gosén, en Datan, qui mormolava a llurs oïdes: “Per que marxeu? Koratx té el poder del Faraó, ell us fará més lleugera la servitud

      Heus ací el miratge del poder polític, sempre ple de paranys i estira-arronses, contraposat al poder de Déu. Un poder polític opressor que vol maquillar-se i semblar còmode, pragmàtic, trivial, “normal” i assenyat en la seva mediocritat, grisor, covardia. Quantes voltes no hem escoltat els catalans aquest missatge fals per embolicar-nos la troca! Els aforasterats, els acastellanats, els col·laboracionistes dels nazis pepers, els de cor castellà, se la saben llarga, perquè han estat ensinistrats i pagats per fer mangarrufes. Només pensen en guanys fàcils i amorals, i estan en plena decadència, en el bassal de la corrupció político-econòmica que és l’Espanya post-franquista. No van torcar la pols franquista, han deixat córrer l’aigua de les lleis formalment democràtiques i el resultat ha estat un gran toll pudent d’on han sortit contínuament mòmies feixistes que volen tornar a tiranitzar-nos.

  En una altra època posterior –com en totes- llegim:    

  “Antíoc es va sentir menyspreat per aquella dona i sospitava un to insultant en les seves paraules. Quedava encara amb vida el més petit dels germans; el rei intentava de guanyar-se'l no solament amb raons, sinó també amb juraments: si abandonava les tradicions dels seus avantpassats, el faria ric i feliç, li donaria el títol d'amic del rei i li confiaria càrrecs de confiança” (2ª Macabeus 7:24).

      En moments difícils aquests cants de sirena dels còmodes i botifarres desorienten molta gent. Quan els hebreus van veure tant de cavall i aparell d’armes perseguint-los, com que només havien picat pedra, quedaren corpresos de temor i es revoltaren contra Moisès.

      Però si miram devers Déu, Ell ajuda. Aleshores la Bíblia narra la cosa més extraordinària: “Repartint les seves energies, per una banda amb crits i mots encoratjava els israelites i els exhortava a tenir bona esperança; per altra, en el seu interior presentava a Jahvè la seva súplica en favor dels qui es trobaven en dificultat. Aleshores Moisès, impulsat per la força de Déu, acomplí la gesta més increïble de totes: s’acostà a la riba, copejà la mar amb el seu bastó, i la mar, amb aquell cop, s’esguerrà; com si és tractàs d’un vidre que es trenca començant d’una punta i s’esberla en línia recta fins a l’altra banda, així tota la superfície d’aquella mar és trencà...” (“Vida de Moisès”, de Gregori de Niça, s. IV). I travessaren a peu eixut els abismes del mar, entre muralles d’aigua.                                                                                                                    

      Quan el Faraó i el seu exèrcit es precipitaren –amb plena confiança en llurs armes amb les quals tant segles havien mantingut un Imperi terrorista- per aquell nou camí de la mar, les aigües tornaren a ajuntar-se i la mar va refluir, tot engolint la flor del militarisme imperial. Els alliberats, tot i que encara sense una clara consciència nacional i espiritual, cantaren un gran càntic de victòtria al Déu de la Llibertat i la Justícia que havia protegit la vida menyspreada d’uns maulets desarmats, tot ofegant el tirà botifler podrit d’or, ginys, armes i bruixeries.

      Déu no implora la nostra comprenssió: no li cal, car Ell és l’existir absolut, la gaubança absoluta i l’amor arrabassador, que cantava el benaurat mallorquí de la barba florida. Però és benigne i quan, després de molts desastres i decepcions, ens dignam a invocar-lo, no es fa l’orgullós ni el desentès, si el cercam de tot cor, com escrigué Ausiàs March: 

 “Si el conseguesc,      mercè no em fallirà

car Pietat           pau haurà fet ab Vós.

  Preàreu mi         Qui en temps antic preàveu

e confessant         que us dolíeu de mi.

  I ara que us am           pus que jamés amí.

Tornau-vos llà           on de primer estàveu”.

  Talment ens crida Déu als catalans, com traient els nostres clàssics de llur tombes.

  “El Senyor em digué: --Fill d'home, profetitza, profetitza a l'esperit. Digues-li: "Això et mana el Senyor, Déu sobirà: Vine, esperit, vine dels quatre vents i alena sobre aquests morts perquè recobrin la vida" Jo vaig profetitzar tal com ell m'havia ordenat, i l'esperit va entrar dins d'ells, recobraren la vida i es posaren drets. Formaven una multitud molt i molt gran. Llavors ell em digué: --Aquests ossos, fill d'home, són tot el poble d'Israel. Ells van dient: "Els nostres ossos ja són secs, hem perdut l'esperança; per a nosaltres, tot s'ha acabat." Doncs bé, profetitza i digues-los de part meva: "Això us anuncia el Senyor, Déu sobirà: Mireu, jo obriré els vostres sepulcres, us en faré sortir i us faré tornar a la terra d'Israel. Llavors, poble meu, quan obriré els vostres sepulcres i us en faré sortir, sabreu que jo sóc el Senyor. Posaré el meu esperit dins vostre, recobrareu la vida, i us establiré a la vostra terra. Llavors sabreu que jo, el Senyor, ho he anunciat i ho he complert. Ho dic jo, el Senyor" (Ezequiel 37: 9-14).

  Déu aglutinà a través Sa Llei (i, quan vingué el Messies amb la seva gràcia). Només Déu allibera de l’esclavatge (faraó, símbol de l’opressió i de Satanàs) i de ses arrels espirituals (fatalisme, individualisme, insolidaritat, anòmia, pecat, percepció falsa de la realitat).

      Has cridat quan es veies oprimit,

    t’he salvat, t’he respost

    en el tro misteriós,

     t’he provat a les Fonts de Meribà...

       No tinguis pas deus estranys.

     Tant de bo que mon poble

     m’escoltàs i seguís mos camins.

       En un instant seriem vençuts

     els enemics, giraria la mà

     contra els qui l’oprimeixen” (Psalm 81:8-15)                                      

       Si el poble no s’adreça, els faraons són l’espasa de Déu. Per això el treball mental i de cor són més importants que les laberíntiques i eixorques politiqueries.

   “Qui les obres de Déu no ama, Déu no ama les obres d’aquell.

   Tot home qui es baralla amb Déu acaba vençut” (Llibre dels 1000 Proverbis, de Ramon Llull).

  “El Senyor t'omplirà de prosperitat multiplicant els fruits de les teves entranyes, del teu bestiar i de la teva terra, en el país que va prometre als teus pares que et donaria. El Senyor t'obrirà el cel, on guarda el tresor de la fertilitat: quan en sigui el temps, farà caure la pluja sobre els teus camps i beneirà tot el que emprenguis. Prestaràs diners a molts pobles, i a tu no et caldrà manllevar res. El Senyor farà que siguis la primera de les nacions, i no la darrera; pujaràs amunt, no baixaràs. Cal, però, que escoltis els manaments del Senyor, el teu Déu, que avui et dono perquè els compleixis i els posis en pràctica. No et desviïs ni a dreta ni a esquerra de tot el que avui et mano; no segueixis altres déus ni els adoris. En canvi, si no obeeixes el Senyor, el teu Déu, i no mires de complir tots els seus manaments i decrets que avui et dono, et cauran al damunt totes aquestes malediccions: ... Seràs motiu d'estupor, de riota i d'escarni entre tots els pobles on el Senyor t'haurà deportat. Sembraràs en els camps molta llavor, però en colliràs una misèria, perquè la llagosta ho devorarà. ... Els immigrants que resideixen enmig teu tindran cada vegada més poder, mentre que tu en tindràs cada vegada menys... »Totes aquestes malediccions et perseguiran i et cauran al damunt fins a exterminar-te, perquè hauràs desobeït el Senyor, el teu Déu, i no hauràs observat els seus manaments i els seus decrets, que ell t'havia donat. Aquestes malediccions seran un senyal i un toc d'alerta per a tu i els teus descendents, per sempre. Si no has servit el Senyor, el teu Déu, amb alegria i amb cor generós quan nedaves en l'abundància, hauràs de servir els enemics que el Senyor enviarà contra tu, passant fam i set, nu i mancat de tot. El Senyor et posarà al coll un jou de ferro fins que t'haurà consumit. El Senyor farà que es llanci contra tu, com un voltor, des de l'extrem de la terra, una nació que no entendràs quan et parli, un poble dur que no respecta els vells ni s'apiada dels joves. Es menjarà els fruits del teu bestiar i de la teva terra, i tu et moriràs de fam. No et deixarà res: ni gra, ni vi, ni oli, ni les cries de les teves vaques ni els teus ramats, tant que et farà desaparèixer. Assetjarà totes les teves ciutats fins que s'esfondrin les muralles altes i fortificades darrere les quals et creies segur. Assetjarà totes les ciutats de tot el país que el Senyor, el teu Déu, t'haurà donat” (Deuteronomi 28: 11-15, 37-38, 43, 45-52).  Efectivament, després de la Guerra de Successió, Felipe V manà esfondrar totes les muralles de les viles catalanes. “On no hi resta res, els dimonis hi passen” (Refrany català).


mrocar | Pedagogia | dimecres, 13 de novembre de 2013 | 02:09h

La Via del Geni

Anatomia del procés creatiu

 

  "La genialitat, en realitat, vol dir poc més que la facultat de percebre d'una manera inhabitual" William James

  Segons Spanski la ment humana pot funcionar en dues modalitats: en modalitat receptora i en modalitat processadora. La processadora és la que més desenvolupada tenim. L'educació formal té com a propòsit d’entrenar precisament aquesta capacitat mental. Tenim un objectiu, uns mitjans i una via o metodologia. La ment processadora funciona d'una manera racional en el sentit weberià d'adequació de mitjans a fins. Com deia un professor de matemàtiques a l'escola: davant d'un problema cal fer-se tres preguntes. "Què em pregunten?, Quines dades em donen?, I quin joc hi faig?.

  No és aquest un mal model de funcionament de la modalitat processadora, modalitat que és molt útil per a la vida diària, ens permet prendre un autobús o un avió i arribar al punt de destinació i assolir objectius en el curs de la nostra existència. És útil i necessària però no suficient si aspirem a viure una vida realment creativa. Per a això hem de ser capaços d'accedir a l'altra modalitat: la ment receptora i assolir nivells d'excel·lència en el seu maneig. En què consisteix aquesta capacitat receptora i per què és tan important en el procés creatiu?

  Millor que estendre'ns en teories que poden sonar a abstractes  -o abstruses - per al lector no iniciat en aquests temes, passarem a recórrer a un model, a un exemple vivent d'algú que ha experimentat aquest grau de mestratge en el control de les dues modalitats de pensament.

Walter Russel http://en.wikipedia.org/wiki/Walter_Russell ,"l'home que va descobrir i va utilitzar els secrets de l'univers" al títol del llibre de Glenn Clark. Aquest autor juntament amb el Dr. Alexis Carrel durant els anys trenta estaven molt preocupats per la marxa d'un món que acabava de viure una terrible crisi econòmica i que s'encaminava a passes de gegant cap a una nova contesa mundial. Calia fer alguna cosa per evitar-ho però què?. Alexis Carrel li va enviar un missatge. "El futur de la humanitat està compromès. El gènere humà només pot superar la crisi si som capaços de trobar un grup de persones que hagi connectat amb la saviesa de l'Univers, coneguin les seves lleis i visquin en connexió amb la Font tot acomplint-les en les pròpies vides . Pots ajudar-me a trobar-les? ". No li va resultar difícil trobar algun en el camp de la religió, però es tractava que fossin gent situades en el món dels negocis, l'enginyeria o les arts. Va trobar al Dr George Washington Carver qui es va entrevistar amb el Dr Carrel, però aviat va esclatar la Segona Guerra Mundial i poc després tots dos van morir. Glenn Clark, fundador d'un College, va seguir cercant.

Diverses persones li van parlar de Walter Russel com la persona que encarnava perfectament el tipus d'home que cercava. Per fi li’l van presentar. Qui era Walter Russel?. Sense haver completat l'escola primària era un notable músic, excel·lent pintor, genial escultor, reeixit home de negocis, fantàstic patinador artístic i modèlic criador de cavalls de raça, a més d'inspirat arquitecte, profundíssim filòsof, descobridor científic, extraordinari i prolífic escriptor, conferenciant. Profundament respectat per personatges del seu temps com el poeta Rudyard Kipling, George Bernard Shaw, Thomas Edison i Franklin Delano Roosevelt, president dels Estats Units del que Walter Russel va ser, a més d'amic personal, el seu escultor oficial. Per la resta va rebre, doctorat honoris causa, condecoracions i distincions a diversos països, inclosa l'Acadèmia d'Arts i Lletres de Toledo a Espanya. Algú que a penes havia completat els estudis primaris ... "Als deu anys vaig haver de deixar l'escola per revessos familiars i posar-me a treballar", explica Walter Russel que havia nascut a Boston, Massachusetts el 19 de maig de 1871. Com és possible?. I, sobretot, ¿com era aquest home i com va arribar a tal grau de coneixement?.

  Glenn Clark quan es troba amb ell per primera vegada el descriu de la següent manera: "vaig saber pel tall de la seva barba que parlava amb un artista. Per les celles amples i per la profunditat dels seus ulls que parlava amb un filòsof. La seva manera eficient i vital de parlar el revelava com un home d'acció. Hi havia, a més, una llum en els seus ulls que el mostraven com algú profundament inspirat que vivia prop dels Grans Poders Invisibles de l'univers. A més era d'una senzillesa i modèstia sorprenents i inspirava pau per tots els seus porus. D'altra banda el seu aspecte físic era normal, de baixa alçada encara que, com hem vist, d'una gran talla artística, moral, intel·lectual i humana.

En un moment de l'entrevista celebrada en el seu estudi d'escultura a Nova York a meitat dels anys quaranta, Glenn Clark es torna cap a ell i li etziba "Pot donar-me el secret de sa vida?". Walter Russel primer dubta i després respon: "Sí, crec sincerament que cada persona té a un geni consumat dins d'ella. Algunes semblen tenir-lo més que altres només perquè en són més conscients, és la consciència o inconsciència respecte a això el que fa que els uns sien mestres i uns altres estiguin lligats a la mediocritat. Trob que la mediocritat és auto-infligida i que la genialitat és auto-atorgada. Tots els homes reeixits que vaig conèixer-i he conegut a molts-porten dins d'ells la clau que els obre a aquesta consciència i permet que entre el poder universal que els converteix en mestres”

Quina és la clau?. Pregunta l'entrevistador. "Aquesta clau és el desig alliberat a la gran Energia eterna de l'Univers". Podria explicar-ho? "L'essència de la grandesa no està en els llibres ni les escoles. Està escrita en la consciència interior de qui vulgui que intensament busqui perfeccionar-se en els seus èxits creatius. I aquesta essència només és compresa per aquests homes, els millors representants destaquen perquè són infal·libles treballadors i llurs ments es fan més agudes a mesura que compleixen anys. La vida dels grans homes comença als quaranta, quan la dels homes mediocres acaba. Els genis són una font d'èxits creatius fins que exhalen el darrer sospir. Han après a recollir el pensament-energia i a utilitzar-lo per plasmar concepcions en formes materials. llur pensament està dirigit en la direcció desitjada. Són capaços de gran concentració i deixen una obra considerable a la posteritat. Aquestes característiques són compartides pels grans homes del nostre temps com Edison, Henry Ford o Theodor Roosvelt".

La seva pròpia vida n’és un exemple. Es va mantenir jove, energètic i productiu fins a una edat avançada, igual que també Pablo Ruiz Picasso. La satisfacció interior és la "variable de control" que promou l'èxtasi, "la condició normal de la ment genial". Aquest èxtasi interior de la ment és font de joventut i força. Qui la troba, troba l’omnipotència i l'omnisciència "...Manes sobre la naturalesa en la mesura en què estàs disposat a obeir-la... la natura és una deessa gelosa, per tal que et xiuxiuegi a cau d'orella les seves inspiracions, has de quedar-te completament a soles amb ella”

En una ocasió, Lilliam Russel pregunta a Rodin si era difícil aprendre a ser un gran escultor. "No, senyora -va respondre- no és difícil. És molt simple. Tot el que han de fer és comprar un bloc de marbre i treure-li el que no vol".

  Però com saber què treure-li’l? Com traslladar el pensament etern en forma externa?.

  La fórmula de Walter Russel té cinc punts: humilitat, reverència, propòsit profund i alegria.

  "Ningú no pot considerar-se ni ombra de savi si no aprèn primer a “perdre el seu jo”, només perdent-lo pot arribar a trobar-se".

1r - Humilitat: es tracta d'abandonar la part (jo personal) pel tot (jo universal). "Quan aconseguí el favor del públic -diu Walter Russel- em vaig sentir molt humil perquè vaig saber en el meu interior que havia solament començat a explotar els meus recursos. Sabia que ni tan sols havia arribat a aquesta polzada extra que separa de la mediocritat i que pot convertir algú en un missatger mereixedor de ser-ho. Tot és idea, pensament, abans de plasmar-se, tot prové de la ment universal que connecta les nostres ments i a la qual pertanyen".

2n - Reverència: "Ningú pot negociar, escriure un llibre o inventar res sense tenir primer aquesta profunda reverència que li fa saber i sentir-se com un mer intèrpret del món del pensament, algú que crea un producte amb un propòsit en ment. Ara bé si et fixes només en el producte només veuràs els efectes de la causa. Si, per contra, mires amb reverència en el sentit contrari, cap a dins de tu mateix, et quedaràs bocabadat amb el que hi trobaràs. Per això necessites quietud i solitud per conèixer-te completament. Aleshores escoltaràs els murmuris de la font universal de tota consciència que t’inspiraran. Aquests són els missatges autèntics, les revelacions autèntiques que t'informaran, guiaran i mostraran el camí cap a la Font del món del pensament i amb gran reverència sortiràs de la Font a través del món del pensament al món que anomenem Creació o a produir a través de les interpretacions, les imatges que s'aprecien en la teva ment i que no veus. Aviat et trobaràs utilitzant les forces còsmiques que tampoc no pots veure, en lloc de treballar cegament en la foscor. Vaig aprendre a entrar al meu estudi amb la reverència amb què hom entraria en un santuari preparat perquè jo esdevingui co-creador amb el Pensador Universal de totes les coses. En entrar al meu estudi no em dic pas: "sóc escultor, hauria de ser capaç de fer això". Sinó que dic “sóc un intèrpret capaç de pensar allò que mereix ser fet”

Quan aconseguesc aquesta sensació, aquest ritme, aquesta mesura que ve a mi com a inspiració, llavors sé que puc produir, i ningú al món no em pot convèncer del contrari".

  Una anècdota referent a la seva capacitat com a creador. Walter Russel havia començat a esculpir molt poc abans de rebre l'encàrrec d'esculpir el monument a Mark Twain, era a l'edat de cinquanta-sis anys un prestigiós pintor però realment no era un escultor. El concurs havia quedat desert perquè la dificultat del projecte -esculpir vint figures- feia recular els grans talents de l'escultura en Estats Units que creien que no es podia fer. Mai no havia estat feta una cosa així amb èxit. El monument va rebre els més encesos elogis de Rudyard Kipling, John Masefield, George Bernard Shaw i altres escriptors anglesos fins al punt que van provocar que el Govern britànic adquirís una rèplica del monument que va quedar emplaçada en els Victòria Embankment Gardens.

3r - Inspiració: "La inspiració ve només a aquells que la cerquen amb humilitat dirigits cap al seu propi èxit i que reverencien tota la creació. Amb amor per la teva feina, amor per la vida i reverència per la força universal que et dóna un poder il·limitat, només amb demanar-ho, pots fer tot allò que et proposis. Els flaixos d'inspiració vénen només a aquells que connecten amb l'univers i s'harmonitzen amb els seus ritmes en comunió. La inspiració i la intuïció són el llenguatge de llum a través del qual els homes i Déu "inter-comuniquen". L'univers no concedeix favors sobre els pocs que selecciona com els seus intèrprets. Sinó l'inrevés. L'univers dóna a aquells que, sense haver estat triats, demanen. L’"endoll" que et connecta és el desig. Edison desitjava ser informat sobre com utilitzar la idea que ens va proporcionar la bombeta elèctrica. Tancat en el seu temple interior, va rebre flaixos que el van fer apropar-se a poc a poc a la resposta demanada. "Demana i rebràs". A tu et toca demanar. No puc donar-te receptes concretes per encendre la teva espurna interior de foc que t’il·lumini el camí cap a tu. Només puc indicar-te’l i dir-te que existeix. A tu et correspon trobar-lo. I només pots trobar estant sols amb els teus pensaments el temps suficient, a intervals, per donar a la teva veu interior l'oportunitat de cridar-te en veu distingible "sóc ací adins de tu". És la veu silenciosa de la natura que parla a qui tingui oïda per escoltar-la. Tanca't a la teva habitació o ves al bosc on puguis estar sol. Només en la soledat l'univers et parlarà en flaixos d'inspiració. I de sobte veuràs que saps coses que abans desconeixies. Tot coneixement existeix en el Déu-Ment que s'estén en aquest univers elèctric d'expressió creativa a través del desig. Només has de connectar amb ell, no hi ha res a aprendre, només recollir-lo o reconèixer-ho perquè ja és la teva herència”

  4t - Propòsit profund: "Perquè la transformació operi en el teu interior has de menester de tenir un propòsit profund i genuí ...has de concentrar l'energia aïllada i impedir que es dispari en res fora del teu propòsit. Perquè l'energia es faci servir cal un pla i la quantitat d'energia que flueix depèn del propi desig”

5è - Alegria: "Et sorprendrà saber que el principi compensador d'equilibri que et recarrega amb nou pensament-energia quan n’hagis tudat part creant. Jeu en aquelles simples qualitats de la teva ment que anomenem: goig, felicitat, entusiasme, inspiració, intuïció, efervescència i amb el nom cimer de tots els noms: èxtasi. És fàcil que comprovis com l'alegria d'una fita et recarrega amb una energia equilibrant que et catapulta per al pròxim assoliment. Si el teu treball no et proporciona alegria o goig i el trobes monòton i pesat, la descàrrega d'energia necessària per a l'assoliment et desvitalitzarà i envellirà prematurament. En passar els anys la ment s'entorpeix amb la constant descàrrega d'energia esgotadora i desvitalitzant que condueix el cos a la seva desintegració prematura. Com més gran l'assoliment a l'interior de la teva consciència, major serà la força del recanvi de pensament-energia dins teu.

  La persona extàtica és la més dinàmica, la més silent i la que menys necessita demostrar. Per èxtasi entenc aquesta rara qualitat mental que converteix un home inspirat en algú totalment feliç en la seva concentració mental fins al punt que la seva ment està impertorbable i res que sigui aliè al seu propòsit no pot distreure-la. En canvi està agudament conscient i receptiu a tot el que pertoca a ell. Els grans  compositors, escultors, pintors, inventors i visionaris de tots els temps arribaven a tal estat d'èxtasi en les hores creatives. Per èxtasi vull dir goig i per goig interior em referesc a aquests focs inspiradors que cremen a l'interior de la consciència dels grans genis, focs que els confereixen una indomable vitalitat espiritual superadora de totes les dificultats, les quals es rendeixen davant aquella com el blat davant el vent. Aquell que conreï aquest tranquil i discret èxtasi de goig intern pot escalar a l'altura que desitgi i ser líder en el seu camp qualsevol que sia ... No hi ha cap indicació violenta aparent de l'èxtasi de què gaudeixen en solitud els grans pensadors. No hi ha vestigis de dramatisme, tan sols una subtil llum als ulls de la persona inspirada o una emanació encara més subtil envoltant-la que t'adverteix que estàs en presència d'algú que ha superat la bretxa que separa el pla mundà del món de l'esperit.

  Els afortunats que encenen aquestes fogueres d'il·luminació en llur interior són aquells que com Edison, Faraday o Goodyear ens proporcionen un nou tipus de civilització. Aquells que com Mozart, Beethoven, Chopin o Txaikovski transformen els ritmes invisibles a visibles (i audibles) o aquells, en fi, que com Michel’Angelo, Rodin o Rembrandt, traspassen els èxtasis interiors per tal de regalar-nos un univers reconeixible de formes i símbols. Aquesta alegria interior procedeix del miracle de descobrir el Jo que habita a l'interior de cada ésser humà. I talment ve quelcom de més important que l'èxit mesurat en fama, riqueses i prestigi social. La Vida Triomfant transcendeix tot èxit material.

La Vida Triomfant és la de tot aquell que dóna al món, en expressió creativa, més del que rep de les creacions dels altres. La major ambició de cada un de nosaltres hauria de ser de convertir-nos en aquest tipus de persona. Si aquest desig s’estojàs al cor de tots i de cada un, hauríem posat punt final al desequilibri que provoquen l'ambició i l'egoisme i, amb aquests, a l'explotació de l'home per l'home, a l'odi, a les guerres i a la por a les guerres”.

  Si en aquest article apareix, amb alguna extensió, el pensament de Walter Russel és per diversos motius, deixant a part la dificultat de trobar els seus llibres.

  1r - En primer lloc pel seu interès intrínsec. És un extraordinari creador, genial en tot allò que va emprendre en una vida que equival a la de cinc persones genials juntes i diverses.

  2n - Perquè ens ofereix el camí per ell seguit per aconseguir els seus més alts èxits creatius.

  3r - Perquè coincideix, en línies generals, amb el que uns altres genis han dit de si mateixos, de llur vida i del propi procés creatiu. Així el savi i mestre oriental Aurobindo deia que qui cregui que els seus pensaments els pensa ell i sorgeixen tan sols de la seva ment està tan errat com qui cregués que les notícies i la música i els reportatges es generen a l'interior d'un receptor de ràdio. La nostra ment, conclou Aurobindo, és com aquest receptor i transmissor de ràdio a la freqüència adequada per rebre la informació d'on realment emet. Paul Brunton, un altre destacadíssim savi britànic mestre i introductor del Ioga a Occident com a disciplina d'autorealització i autor d'una enciclopèdica i profunda obra, és de similar opinió, Antoni Blai Fontcuberta, mestre de psicologia de l'autorealització i autor, entre d'altres, de Creativitat i Plenitud de Vida, es manifesta en similars termes: "la nostra ment individual està connectada a la Ment Universal de la qual deriva tot el seu coneixement i saber". Heisenberg, Schrödinger, Max Planck, Pauli, Edington, Einstein ...els grans físics de la nostra època van arribar, per diferents camins, a les mateixes conclusions (Cfr. al respecte el llibre Qüestions Quàntiques. Escrits Místics dels Grans Físics, edit. Kairós, Barcelona). Hom podria dir tant dels estudis sobre la consciència de Ken Wilber o Carl Pribran o del físic contemporani i meditador Zen Fritjof Capra autor de reconeguts llibres com The Tao of Phisics i The Turning Point o químics com Ilya Prigogin, premi Nobel de química el 1977 i autor de l’estudi sobre les estructures dissipatives en què el caos es transforma en un cosmos d'ordre superior (Cfr. Prigogine i Stengers, La Nouvelle Alliance. Metamorphose de la Science. Gallimard 1986) o el físic David Bohm La totalitat i l'ordre Implicat, o fins i tot D. Bohm i F.D. Peat Ciència, Ordre i Creativitat. Les arrels creatives de la ciència i de la vida. (Tots dos en versió espanyola de l'editorial Kairós).

  Les anteriors investigacions i altres que no citem perquè no ens anima pas un afany exhaustiu, sinó expositiu, no fan sinó fes palès el Teorema de Kurt Gödel, matemàtic alemany que en els anys trenta del segle XX va demostrar, amb números, que només comprenem allò que vam superar. Així l'aritmètica, posem per exemple, només s'entén en profunditat si transcendim al pla de la lògica; i l'alta política, la política dels grans principis (llibertat, equitat, etc.), quan transcendim al pla de l'Ètica. Anàlogament la psique humana i el seu funcionament només és comprensible des del pla òntic. I el procés creatiu humà, quan el transcendim. El Teorema de Gödel té més de seixanta anys. Matemàtics brillants de diferents escoles han tractat de provar la seva falsedat. No han pogut. Per tant a data d'avui passant ja l'any 2000 podem afirmar que només podem comprendre el procés creatiu anant més enllà de tot allò pensat i creat, i mirant més enllà del receptor-transmissor. Perquè, com diuen molt gràficament els xinesos, "el dit que apunta la lluna, no és la lluna".


mrocar | Pedagogia | dissabte, 14 de setembre de 2013 | 23:58h
 De vegades l'anglès i el català de socarrel (el que sentít de la meva àvia, per ex.) o també l’antic o el culte, tenen sorprenents coincidències, i no sols per mots solts semblants al català i molt distints al castellà, com ara: “acaçar, perseguir” (to chase-perseguir), “advocat” (advocate, lawyer-abogado), “afaiçonar” (to fashion-dar forma), “allotjar” (to lodge-alojar), “aprofitar” (to profit-aprovechar), “aprovar” (to approve-aprobar), “arnès” (harness-jaez), “arracada” (earring-pendiente), “arc” (arc, arch-arco), “assegurança” (insurance-seguro), “as/semblar-se” (to resemble, to look like-parecerse), “bandejar, excloure” (to ban-descartar, excluír), “biscuit” (biscuit-bizcocho), “blau” (blue-azul), “blasme” (blame-vituperio, culpa), “brou” (broth-caldo), “buf” (puff-jadeo, soplido), “bústia postal, apartat” (postal box, letter box-apartado), “carlota, pastanaga” (carrot-zanahoria), “cercar, buscar” (to search for, to look for-buscar), “cim” (summit-cúspide, cumbre, pico), “conquesta” (conquest-conquista), "corredor" (corridor-pasillo), “cotó” (cotton-algodón), “cranc” (crab, crayfish-cangrejo), “crossa” (crutch-muleta), “crosta” (crust-costra), “cura” (care-cuidado), “cursa” (course-carrera), “crucifix” (crucifix, rood-crucifijo), “cucut” (cuckoo-cuclillo), “covard” (coward-cobarde), “damnar, condemnar” (to damn-condenar), “data” (date-fecha), “deslliurar” (to deliver-librar), “desenvolupament, desplegament” (developpement-desarrollo), “desprendre” (to spend-gastar), “dinar/sopar” (dinner/ supper- comida/cena), (“eixida” (exit, issue-salida), “escuma” (scum – espuma), “escurar” (to scour - fregar), “esquirol” (squirrel-ardilla), “estel, estrella” (star-estrella), “estendard” (standard, banner-estandarte), “estómac” (stomach-estómago), “estranger, foraster” (stranger, foreign, foreigner-extranjero), “estruç” (ostrich-avestruz), “fat” (fate-hado), “feble, dèbil” (feeble, weak-débil), “femella” (female-hembra), “fervent” (fervent-ferviente), “figa” (fig-higo), “flama” (flame-llama), “focus” (focus-foco), “força” (force-fuerza), “font-ana” (fountain-fuente), “forquilla” (fork-tenedor), “ganivet” (knife-cuchillo), “glaç, gel” (glace, ice-hielo), “graelles, graella” (grill-parrilla), “gros, gras” (gross, fat, big-gordo), “guaitar” (to watch- vigilar), “guatlla” (quail, codorniz), “Guillem” (William, Guillermo), “joia, alegria” (joy-alegría), “julep, xarop” (julep-jarabe, poción), “llangor, defalliment” (languor-desfallecimiento), “llanterna, fanal” (lantern-linterna), “llard” (lard-manteca, grasa animal), “llatzeret, llebroseria” (lazaret-leprosería), “llentilla” (lentil-lenteja), “llepar” (to lap-lamer), “lleure” (leisure-tiempo libre), “manta” (many-mucho, muchos, mucha, muchas), “mantell” (mantle-manto), “matalàs” (mattress-colchón), “meravella” (marvel, wonder-maravilla), “mercaderies” (marchandise, goods-mercancías), “mercat” (market-mercado), “mestressa, madona, na” (mistress – señora, doña), “mesura, mida” (measure, size-medida), “miracle” (miracle-milagro), “miratge” (mirage-espejismo), “mirall, espill” (mirror-espejo), “molsa” (moss-musgo), “moltó” (mutton, sheep-carnero), “monstruós” (monstrous-mostruoso), “murmuri” (murmur, mutter-murmullo), “musell” (muzzle, snout-hocico), “musar, perdre el temps, estar distret” (to muse-perder el tiempo, estar distraído), “nacre” (nacre-nácar), “nas” (nose-nariz), “nit” (night-noche), “noi, xic, minyó” (boy, lad-chico, mozo), “nyam” (yam-ñame), “oncle” (uncle-tío), “ostatge” (ostage-rehén), “plany, lament” (plaint, lament-lamento), “pledejar, al·legar” (to plead-pleitear, alegar), “poetessa” (poetess-poetisa), “pruna” (prune-ciruela), “punxó” (punch-pegada, puñetazo, punzón), “punir, castigar” (to punish-castigar), “qualitat” (quality-calidad), “quantitat” (quantity-cantidad), “requesta, sol·licitud” (request-solicitud, requerimiento), “risc” (risk-riesgo), “romaní” (rosemary-romero), “rostit” (roast-asado), “setge” (siege-sitio), “signatura, firma” (signature-firma), “sípia” (xiphias-jibia, sepia), “si us plau” (please-por favor), “sòl” (soil-suelo), “(donar) suport” (to support-apoyar), "tastar, fer gust” (to taste-gustar, probar), “taula” (table-mesa), “timó, farigola” (thyme-tomillo), “tonyina” (tunny-atún), “udolar, ulular” (to ululate-aullar) i prou d'altres (no hi faig esment dels que coincideixen per diferir dels mots castellans acabats en –e i –o, com ara “absent”, “marc”, “mèrit”, “lícit”, “militant”, “modest”, etc. perquè fos una llista massa llarga.

També tenim els dies de la setmana, que en les grans llengües europees tenen dessinència significant “dia” (-day en anglès, -tag en alemany, -di en italià i francès...) mentre que en català el “di-” és prefixe, i en castellà no hi ha prefixe ni dessinència.
Així: Monday, Montag, lundi, dilluns, lunes.

Algunes paraules canvien un tant de significat, així, el joc “sambori” ve de l’anglès “jamboree” (=aplec, festa popular).

En l'Edat Mitjana el català tenia molts més mots semblants a l'anglès que no pas ara, com ara “delit” per “delícia” (delight-delicia), “follia” per “bogeria” (folly, madness, insanity-locura), “llong” per “llarg” (long-largo), “article+més” per “la major part de” (the most-la mayoría)*, “oblivió” per “oblit” (oblivion –olvido), “pus” (encara usat a Mallorca) per “més” (plus-more-más), “re/membrar” per “recordar” (to remember-recordar) o molts altres que encara que alguns són oficials, de fet, han caigut en desús en la llengua parlada majoritària actual, així “apropar, atansar” (to approach-acercar), “argent viu, mercuri” (quicksilver, mercury-mercurio), “arranjar, arreglar” (to arrange-arreglar), “avantatge” (advantage-ventaja), “lletra-carta” (letter-carta), etc.

Aquestes sovintejades coincidències de vocabulari provenen sens dubte de la gran relació amb la Gascunya veïna ocupada pels normands (sovint anglesos), si bé la progressiva castellanització del català va anul·lant-les progressivament. Durant uns segles (s. XI-XV) bona part de França i Anglaterra van estar unides sota un mateix rei normand. Els normands eren escandinaus afrancesats que havien conquerit Anglaterra. També controlaven Gascunya i els soldats anglesos anaven i venien per França a causa de les guerres entre els francesos i els normands. I és a Gascunya (on parl(av)en un occità de base bascona), veïna de Catalunya, on es donà la interacció català-anglès a través dels gascons i normands. Els soldats anglesos que tornaven a Anglaterra hi duien mots francesos i gascons (occitans), molts dels quals eren manllevats o relacionats estretament amb el català.

De fet, la democràcia estamental (Parlament), apareguda a Catalunya a través de les Treves de Déu de l'Abat Oliba és pocs anys anterior al parlamentarisme normand (anglès) i, el mot anglès "Parliament" és probable que vingui del català "Parlament" a través del normand francès. Com a contrapartida, “botifler” ve de “Beauty flower” (referit a la flor de lis borbònica).

També, per ex. expressions com ara "que vindrà, m'ha dit que" o "se n'ha quedat sense" són maneres prou paregudes a les que sol utilitzar l'anglès les preposicions, etc., és a dir, amb molta llibertat i creativitat.

En algunes comarques catalanes, com ara l’Empordà, és corrent en el català tradicional, preguntar al final amb “fa?” i “no fa?”, és a dir, exactament igual que en anglès “does it?” i “doesn’t it?”.

Un cas molt sorprenent pel que té d'identitat extrema, i a més en una forma/construcció verbal, és:

L’imperatiu de 1ª i 3ª persona: una forma genuïna en català.

Cada vegada escolt més, sobretot la gent jove de ciutats, usar i abusar de la construcció «anar+ infinitiu» que, a part de ser usualment un calc de castellà, té el problema afegit de poder-se confondre amb el nostre passat perfecte perifràstic, com ara:

«vaig a estudiar» / vaig estudiar(=estudií)

«vaig a ajudar» / vaig ajudar(=ajudí)

«vaig a oir»/ vaig oir(=oí)

etc.

Quan pens en el parlar de la meva àvia i en el de la gent gran de Castelló, m'adon que no

s'expressaven pas així, ans deien:

Deixa'm estudiar

deixa'm ajudar

deixa'm oir

etc.

0 sia, la mateixa construcció que l'imperatiu én anglés:

deixa'm ajudar-te... (let me help you)

deixa’m dir-li...(let me tell him...)

deixeu-nos dir...(let us tell...)

deixeu-nos oir...(let us hear...)

deixeu-los marxar (let them go away)

deixa’ns cantar(let us sing)

deixeu-me pensar(let me think)

deixeu-la explicar-se (let her explain herself)

Aquesta forma, a més, ens ofereix l'avantatge d'unes connotacions més tolerants i educades que

les formes castellanitzades o més semblants a les

castellanes:

«que marxin» /deixeu-los marxar

«que s'expliqui» / deixeu-la explicar-se

etc.

Ara bé, «anar a + infinitiu» no accepta pas sempre de ser substituït per aquest imperatiu genuí, de vegades poc adient o massa forçat. En tals casos podem usar formes futures simples o les perífrasis estar a punt de (o el seu equivalent més clássic cuidar) o voler en present o condicional, o encara altres solucions semblants.

«vaig a estudiar»:

deixa’m estudiar

estic a punt de (ficar-me a) estudiar

vull estudiar

voldria estudiar

estudiaré (ara)

etc.

En cada ocasió podem triar la forma més adient al cas, sense rigideses. Caure en la rigidesa i les solucions estereotipades (l'“entesos?” de la TV3) vol dir que ens manquen els recursos creatius genuïns per a enfortir i fer reviscolar la contaminada llengua catalana que parlen, sobretot, els joves urbans i, massa sovint també, professors de català i “nacionalistes”, especialment al País Valencià.

No estic pas afirmant que totes les construccions d'"anar a+infinitiu" sien incorrectes, però sí que moltes ho són en major o menor mesura, a més de cacafòniques.

Cal reintroduir amb força aquest esmorteït i creatiu imperatiu.

*1 El castellà no té un equivalent exacte en salutacions al nostre “Bon vespre” (=good evening, bonne soirée, buona sera, guten Abend...), de nou veiem com ha evolucionat independentment, fora d’un context pròpiament europeu.

*2 Ausiàs March: “Quan les més gents festegen prop los focs...”


Arxius: Viure plenament en català - ho necessitem per sobreviure
mrocar | Progressia i cultureta | diumenge, 2 de juny de 2013 | 03:48h
  CAUSES DE L'ATEISME 
  “Si no hi havia Déu, no hi hauria ateus” (Gilbert Keith Chesterton, 1874-1936, escriptor anglès). 
  
  1.-DURESA DE LA VIDA.
 
    Dura realitat 
  “-Tu ets l’anomenat ateu?- s’exclamà Glauc- Allò que et dugué a negar la providència dels déus, fou potser la injustícia dels homes!” (“Els darrers dies de Pompeia”, d’Edward George Bulwer-Lytton, 1803-1873, escriptor anglès).
  “El cel i la terra no són humanitaris. Veuen a totes les coses com a gossos de palla” (“Tao te King” o “Dao de Jing”, llibre filosòfic del taoisme, que significa “el camí dels déus”, d’en Lao-Tsè o Lao-Tzu, ca. 604-565  a. C.).
    “L’univers que vam observar té precisament les propietats que esperaríem de no haver-hi, en el fons, cap designi, cap propòsit, ni mal, ni bé, ni res sinó indiferència cega i immisericorde” (Richard Dawkins, escriptor i zoòleg britànic nat a Nairobi, *1941).
  “Déu, com ha dit algun cínic, és sempre en el costat que té el millor entrenador de futbol” (Heywood Broun, 1888-1939, periodista estadounidenc) .
  “Però si sentíssiu la veu de Jahvè, i si fóssiu rebels als mots de Jahvè, la mà d’Ell serà contra vosaltres” (1ª Samuel 12:15a, llibre bíblic segurament escrit per aquest jutge-profeta, amb Natan i Gad, ca. 1040-1020 a. C.).
  “Tots volen canviar el món, però ningú pensa a canviar-se a si mateix”
(Anònim).
  “Del terrible dubte de les aparences,
de la incertesa, al cap i a la fi, que haguèssim estat enganyats,
que potser la confiança i l’esperança no sien més que especulacions, al capdavall,
que potser la identitat més enllà de la tomba sia sols una bonica faula...”
  (“Del terrible dubte de les aparences”, de Walt Whitman, 1819-1892, poeta estadounidenc, cantor original i molt vital de la llibertat). 
  
    Mals exemples. 
    “Déu utilitza els homes de bé, els dolents utilitzen Déu” (D’una pel•lícula).
    “Sóc cert que l’ateu no existeix, que l’ateu és una invenció dels capellans”
(Leonardo Sciascia, 1921-1989, escriptor italià).
    “La nostra generació creix progressivament sorda a la crida del Déu extern. L’han interioritzat tant, l’han manipulat tant a causa de les necessitats del comerç religiós, l’han submergit tant sota el tràfic de la moderna necessitat psicològica que quasi hi ha desaparegut completament. Tot massa sovint, ell s’inclina ara feblement sobre l’església, un espectador passiu, un conspirador en l’esforç de desmantellar dos mil anys de pensament cristià sobre Déu i sobre allò que ell mateix ha declarat ser. Això és dir que Déu s’ha tornat ingràvid. L’església continua el seu negoci de satisfer les necessitats del jo –necessitats definides per l’individual- i Déu, qui és vist i venut com un producte, s’esdevé impotent per a canviar la definició d’aqueixa necessita o per a prescriure els significats pels quals això deuria ser satisfet. Quan el consumidor és sobirà, el producte (en aquest cas el mateix Déu)
Déu ser subordinat” (“God in the Wasteland”/“Déu en la terra erma” de David Wells).
    “No és pas el poder destructiu de la bomba atòmica el que m'espanta, sinó el poder destructiu del cor humà” (Albert Einstein, 1879-1955, físic i matemàtic juevoalemany, el major científic del s. XX).
    “Gent...Una fotracada... Persones.... Poquíssimes!!” (Joan Sancho). 
 
  2.-INFORMACIÓ INCORRECTA. 
    Informació dolenta. 
    “Deveu creure en Déu, malgrat d’allò que diu el clergat” (Benjamin Jowett).
    “La major entremaliadura del s. XIX fou perpetrada per Rousseau amb la seva doctrina de la bondat de la natura humana. La gent i els intel•lectuals n’extragueren la visió d’una Edat Daurada que arribaria indefectiblement un camí la noble raça humana actuàs segons els propis desigs” (Jakob Burckhardt, 1818-1897, historiador historiador i crític d’art alemanyosuís) .
   “L’abstracte monoteisme metafísic, on el constant èmfasi se centra en la unitat de Déu i en la seva infinida i incomprensible essència, no pot donar llum a la ment ni pau al cor...Que n’és, d’humà, el Déu del Vell Testament -el Déu que apareix, parla, guia, qui estima i és estimat, en el precís moment que l’Home del Nou Testament, Crist Jesús, és diví! La diferència entre la idea d’un absolut i infinit Déu i el Déu de l’Escriptura és, després de tot, que això separa el creient de debò i el cristià de l’home natural” (“Christ and Israel”, 1911, d’Adolph Saphir, 1831–1891, predicador juevocristià) .
    “Afirmar que creiem en Déu pot significar, avui dia, a muntó coses distintes. La idea vaga de Déu ofereix poca resistència a la manipulació. L’ambigüitat de la “fe en Déu” augmentarà en la mesura que una certa mena de fe en Déu estigui lligada a una actitud individual, fins i tot privativista, tant en la vida personal com en la col•lectiva. No pas totes les imatges de Déu corresponen a la imatge evangèlica de Déu. Un Déu que no estigui implicat en la nostra història, que no sofresca per les injustícies que l’envaeixen, que no arrisqui la vida per la felicitat dels homes, un Déu que no sia capaç de sostenir la lluita històrica de Jesús contra el mal que destrossa la humanitat, és un Déu llunyà, incapaç de suscitar, sostenir i perllongar la presència viva de cristians i comunitats cristianes, amenaçades per la por de ser engolides per una reviviscència de la “religiositat”, la qual acabarà diluint-les en el
cultiu reclòs de llur minsa identitat” (“Dietrich Bonhöffer”, per Ferran Manresa, a “Quaderns Cristianisme i Justícia”, Barcelona). 
  
   Idees d’un Déu a imatge o idea humana. 
    “Déu va crear a home en la seva pròpia imatge, diu la Bíblia; filòsofs inverteixen el procés: cadascú en crea el seu propi” (Georg Christoph Lichtenberg, 1742-1799, escriptor i científic alemany).
    “L’intel•lectual per al qual la definició substitueix la comprensió és menyspreable” (Hermann A. von Keyserling, 1880-1942 ó 1946, filòsof i científic alemany).
    “La gent afaiçona el seu Déu segons la pròpia comprensió. Primer fabriquen Déu i l’adoren després” (Oscar Wilde [Fingal O'Flahertie Wills], 1854-1900, escriptor dublinès).
  “Els homes creen déus a la pròpia imatge, no sols quant a la forma, sinó també quant a l’estil de vida” (Aristòtil d’Estagira, 384-322 a. de C., filòsof grec, deixeble de Plató i preceptor d’Alexandre Magne).
    “L’home no és capaç de crear un cuc, però pot crear déus a dotzenes”
(Miquèl Eyquem de Montaigne, 1533-1592, filòsof gascó, occitanoparlant) .
   “L’home, en el seu orgull, creà Déu a la seva imatge i semblança” (Friedrich Wilhelm Nietzsche, 1844-1900, filòsof ateu alemany).
    “L’home és, i sempre ha estat, un fabricant de déus. Ha estat l’ocupació més gran i significativa de la seva permanència al món” (John Burroughs, 1837-1921, escriptor nordamericà).
    “Déu va crear a home en la seva pròpia imatge, diu la Bíblia; filòsofs inverteixen el procés: cadascú en crea el seu propi” (Georg Christoph Lichtenberg, 1742-1799, escriptor i científic alemany).
    “Si Déu ens creà a la Seva pròpia imatge, nosaltres li hem tornat el complit més que de sobres” “Si no existís Déu, caldria inventar-lo” “Déu és un còmic que juga a una audiència massa atemorida com per a riure” (François Marie Arouet Voltaire, 1694-1778, filòsof racionalista i escriptor il•lustrat francès).
    “A hores d’ara no tenim Déu. N’hem tingut dos: el vell que els nostres pares ens transpassaren, el que odiàvem, i que mai no ens va agradar; el nou, que fèrem nosaltres per a nosaltres mateixos, i que ens estimàvem; però ara ell se’ns ha escapat, i veiem de què era fet: l’ombra del nostre major ideal, conorada i entonitzada. Ara no tenim Déu” (Olive Schreiner, 1855-1920, escriptora sudafricana i feminista).
    “L’home només arriba a ser home en la mesura que imita Déu” (No en consta l’autor).
    “Guaiteu ara com els homes ens donen la culpa a nosaltres, els déus, per allò que és, al capdavall, sols el fruit de llur estupidesa”  ("L’Odissea", atribuïda a Homer, ca. s.X-VIII a. C., poeta grec). 
 
  3.-EGOCENTRISME 
   Mal enfocament personal. 
   “L’ànima d’un home famolenc es nodreix sempre millor i d’una manera més higiènica que la d’un home afartat” (Màxim Gorki, 1868-1936, Moscou).
   “Aquells qui s’apropien amb esforç i astúcia del coneixement, l’orgull també astutament se n’empara i com més s’hi donen, més es veuen envoltats de tenebres. Aquells, en canvi, en els moviments dels quals entra i roman el coneixement, s’abaixen devers l’abisme de la humilitat i reben en si mateixos, de manera lluminosa, la persuasió que duu alegria” (Centúries, 1:25 d’Isaac de Nínive). “La inacció encega l’home, per tal que no miri devers les realitats divines amb estupor, ans les escruti amb una vana recerca” (Centúries, 1:45 d’Isaac de Nínive o el Siríac, s. VII, impresa en traducció llatina el 1497 a Barcelona, als tallers de Jaume de Gumiel com a Liber abbatis Ysach de ordinatione anime).
    “Diu el neci dins el seu cor: No n'hi ha de Déu!. S’han corromput, fan obres detestables, no n'hi ha cap que faci el bé” (Psalm 14:1, del rei David, devers l'any 1000 a.C.).
   “[El dimoni] enganya els homes en convèncer-los que no han menester de Déu i que són autosuficients” (Cardenal Jorge Medina Estévez, portaveu del Vaticà, en explicar als ateus que són víctimes del dimoni, 20•9•2000). 
 
    Natura humana enfrontada a Déu. 
    “Molts es neguen a acceptar la realitat d’un Déu personal perquè no són disposats a sotmetre’s a la seva autoritat” (Kurt Bruner, escriptor cristià anglosaxó).
   “Els incrèduls rares vegades es convencen mitjançant l'argument; perquè els ressorts de la incredulitat estan en el cor, i no al cap” (Philip Schaff, 1819-1893, teòleg protestant i historiador de l'església suïsso-alemany) .
    “Déu no avia ningú de buit excepte els que estan plens de si mateixos” (Dwight Lyman Moody, 1837-1899, evangelista estadounidenc) .
    “Vindrà un dia en què la gent no suportarà la sana doctrina” (2ª Lletra a Timoteu 4:3, de l’apòstol Pau des de la presó a Roma, ca. 64 d. C.).
    “Estimeu la justícia, vosaltres que decidiu a la terra. No us feu idees falses del Senyor. Cerqueu-lo amb cor sincer. Perquè es deixa trobar dels qui no dubten d'ell, es manifesta als qui se'n fien. El pensament tortuós separa de Déu, el qual fa callar amb el seu poder els insensats que gosen provocar-lo. La Saviesa no té accés en una ànima malvada, no habita en un cos esclau del pecat. En efecte, el Sant Esperit que instrueix l'home fuig de l'engany, s'aparta dels pensaments insensats, no vol tractes amb l'error.
La Saviesa és un esperit amic de l'home, però no deixa sense càstig els llavis blasfems. Perquè Déu penetra els sentiments de l'home, escruta el fons del seu pensament i escolta el que diu. L'Esperit del Senyor omple la terra i manté unit tot l'univers; per això sap allò que diuen els homes i no li passa per alt cap paraula dolenta: el qui la diu no s'escapa del càstig. El Senyor escorcolla les intencions dels impius; li arriba el ressò de les seves paraules, que els acusen de les faltes que han comès. Perquè la seva orella atenta ho sent tot, no se li escapa la murmuració més lleu” (Saviesa 1:1-10, llibre deuterocanònic de la Bíblia escrit en grec, potser del rei Salomó, probablement recopilat a Egipte cap al 200 a. C.).
    “L’home proposa i Déu disposa” (Refrany català, correlatiu a una sentència d’Imitatio Christi).
    “Sens bondat, no hages en Déu esperança” (Llibre dels 1000 Proverbis, ca. 1300, de Ramon Llull).
    “Els homes són sempre dolents, a no ser que la necessitat els torni bons” (Niccolò Machiavelli, 1469-1527, tractadista polític florentí, teòric del pragmatisme) .
    “Ningú no nega a Déu, sinó aquell a qui li convé que Déu no existesca” “Tenebres son las ments sense trellat dels homes, encegades per desigs degenerats i per la infidelitat” “La ruquera no és qualsevol ignorància, sinó la ignorància viciosa de les coses que cal estimar o defugir” “Quina pitjor mort de l'ànima que la llibertat de desbarrar?” (Aureli-Agustí d’Hipona, 354-430, Pare de l’Església, filòsof i teòleg, bisbe i Pare de l'Església Llatina, nascut a Numídia).
    “Sies virtuós i et tindran per excèntric” (Mark Twain, 1835-1910, escriptor estadounidenc) .
   “Feliços els nets de cor: ells veuran Déu” (Evangeli segons Mateu 5:8, apòstol galileu, escrit per als jueus a les darreries s. I).
  “Davant el misteri de dolor de la passió de Jesucrist, sentia dins les fibres seques de son cor una espècie d’inflor germinal que tot just se pansia per manca de llecor continuada. I tornava a esser el Mal-Home eixut d’afectes; el garriguer d’Infern, sense misericòrida, com la filla del profeta Oseas”  (“El garriguer d’infern”, de Salvador Galmés i Sanxo, 1876-1951, capellà de St. Llorenç d’es Cardassar, Mallorca). 
  
    Supèrbia, egolatria. 
    “Perquè Déu odia profundament el bram de les llengües ensuperbides” (“Antígona”, de Sòfocles, 495 - 406 a. C.)
    “L’home, que per a unir els llunyans pobles
ha fet esclau el llamp, no podrà un dia
estrényer la distància, avui immensa,
que hi ha entre el cap i el cor? No podrà treure,
com del carbó el diamant, de l’egoisme
l’amor per a posar-lo en sa corona?”
  (“Epístola”, de Joaquim Maria Bartrina, *Reus, 1850 - +Barcelona, 1880, científic i escriptor). 
   “Dormir, estimat Chevalley, dormir és el que volen els sicilians, i sempre odiaran qui els desperti, ni que sigui per afavorir-los amb els més valuosos presents"."Els sicilians no voldran millorar per la senzilla raó que són perfectes. Llur vanitat és més forta que llur misèria. Cada intromissió d'estrangers, bé es tracti d’estrangers d’origen o de sicilians amb criteri independent, trastoca llur deliri de perfecció assolida, corre el perill de torbar llur còmoda esperança en el no-res...Sicí lia ha volgut dormir... ¿Per què els havia d’escoltar, si és rica, si és sàvia, si és civilitzada, si és honesta, si és admirada, si tothom li té enveja; si és perfecta, en una paraula?” ("El Guepard" del Príncep de Lampedusa).
    “L’humil coneixement de tu mateix és un camí més segur cap a Déu que el camí de la ciència” “La intel·ligència ha de seguir rere la fe, mai no precedir-la, ni mai sacrificar-la” (Tomàs Haemerken o Haemerlein “Kempis”, 1379 ó 1380, 1471, místic alemany).
  “Déu no avia ningú de buit excepte els que estan plens de si mateixos” (Dwight Lyman Moody, 1837-1899, evangelista estadounidenc) .
     “Combatre’s a si mateix és la guerra més difícil; vèncer-se a si mateix és la victòria més bella” (Friedrich von Logau, 1604-1655, autor alemany).
    “Les ànimes, encara quan pequen no busquen sinó assemblar-se a Déu amb una llibertat orgullosa, sense trellat, en un cert sentit, de baixa qualitat” “A voltes, uns vicis, que són claríssims, són vençuts amb uns altres d’amagats (els quals son tinguts com a virtuts). Llavors hi campa la supèrbia i una altivesa d’agradar-se a un mateix, que és causa de ruïna” (Aureli-Agustí d’Hipona, 354-430,  Pare de l’Església, filòsof i teòleg llatinoafricà ).
    “És l’orgull el que afirma: Primer em faré a mi mateix suficientment bo” (Delia Smith, *1941, famosa chef  de cuina britànica).
   “On regna l'orgull no hi ha més déu que un mateix” (José María Pemán, 1898-1981, poeta i acadèmic conservador foraster).
   “Els autosuficients i egòlatres ja tenen déu propi: ells, per suposadíssim, i no poden creure en cap altre Déu ni mig. A tot estirar poden simular-ho, com els tartufs, polítics conservadors i, fins i tot, membres de la Cúria i algun telepredicador” (Autocitació) . 
 
   Exemples de l’egolatria d’ateus. 
    “No pot haver un Déu perquè si n’hi havia un, jo no podria creure que jo no era Ell” (Friedrich Wilhelm Nietzsche, 1844-1900, filòsof alemany).
    “El cristianisme passarà. Nosaltres som a hores d’ara més populars que Jesús” (John Lennon, 1940-1980, cantant anglès). 
  
    Desinterès, indolència sobre el tema. 
    “...Un jorn, mentre prenien el bany al riu, el Mestre capbussà el deixeble sota l'aigua, agafant-lo del cap, i l’hi mantingué una bona estona mentre el pobre home maldava desesperadament per deslliurar-se’n.
A l’ensentdemà fou el Mestre qui obrí conversa:
  -¿Per què ahir lluitares tant quan jo et tenia subjecte sota l'aigua?".
  -Idò, volia respirar, jo!".
  -El dia que abastaràs la gràcia d'adelerar Déu com ahir l'aire, aqueixa diada l'hauràs ja trobat” (“Qui pot fer resplendir l'alba?", 1985, d’Anthony de Mello, S. J., Índia).
    “La majoria de la gent passen d’un acte a un altre sense lluitar ni pensar” (“Viatge a Ixtlan”, 1972, de Carlos Castaneda).
     “En la tendència actual d’acceptar tot allò que trobem, de creure allò que ens diuen, rauen el bé i el mal alhora. És això el que fa possible el progrès social; i també allò que el fa tan lent i dolorós. És així com la tirania es manté i com la superstició es perpetua” (“Progrès i misèria”, Henry George, 1839-1897).
    “Moltíssima gent no s’interessa per Déu, els repel•leix tan sols la idea d’un Ésser que pugui saber què fan, com són d’hipòcrites i de gossos, que pugués jutjar-los, això a ells, veges tu!. Com no, el veuen tirà i enemic de llurs vergonyes. És a dir: han menester de negar-lo i, a més d’una manera prou contundent a fi de quedar-se prou tranquils. Simplement no entenen de què va tot l’entrellat per simple fonamentalisme autoafirmatiu en espiral” “La Bíblia és polièdrica, rica, els toscos ni se l’imaginen, no hi entenen ni un borrall perquè ni es prenen la mínima molèstia: té una aparença tosca i un fons molt sucós” (Autocitació) .
    “Jahvè serà amb vosaltres, si vosaltres romanguéssiu en Ell; i si el cercàssiu, serà trobat de vosaltres; però si el deixàssiu, Ell també us deixarà” (2ª Cròniques 15:2b, atribuïdes a Esdres, cap al 430-400 a. C.).
    “Bondat, virtut han perduda sa raça,
cossos humans han molt disminuït,
Déu és per nós mal honrat e servit
E ja la mort pus estret nos abraça”.
(Ausiàs Marc, el millor poeta català, *1397 ó 1400- +1459, València).
    “Crec que els immortals (déus) volen que tot rutlli així, car ara no...pensa ningú més que en l’or...Els déus, oblidats als temples...com a càstig a la nostra impietat, els camps romanen eixorcs...no ens atrevim pas ni a enlairar-nos al coneixement de les arts inventades en un altre temps: detractors d’allò antic, no coneixem més ciència que la dissolució...”. “...els homes veuen més de gust una barra d’or que totes les obres mestres d’Apel•les i Fídies i els altres grecs folls, com ells els anomenen” (“El Satiricó”, atribuït a Petroni, cortesà gal a la Cort de Neró i “àrbitre de l’elegància”).
    “Res no dóna tanta pena a la gent com haver de pensar” (Dr. Martin Luther King, Jr.,1929-1968, pastor baptista afroamericà, cap del moviment noviolent pels drets civils).
    “Quan hi ha un camí correcte i un camí incorrecte, amagar-se sota el mantell de la neutralitat és igual que escollir el camí incorrecte; perquè d'aquesta manera, el camí correcte no pot ser explorat” (Kwai Chang Caine, nom artístic de David Carradine, *1936, actor californià).
    “Conec les teves obres i sé que no ets ni fred ni calent. Tant de bo que fossis fred o calent! Però, ja que ets tebi, i no fred o calent, estic a punt de vomitar-te. Tu dius: 'Sóc ric, m’he enriquit i no em manca res', però no t’adones que ets el més miserable i digne de compassió, pobre, cec i nu. Per això et recoman de comprar-me or refinat al foc, que t’enriquesca; vestits blancs, que cobresquen la teva nuesa vergonyosa, i pomada per a posar-te-la als ulls, que et torni la vista” (Apocalipsi o Revelació, 3: 15-18, darrer llibre de la Bíblia cristiana, escrit per Joan “el profeta” -identificat com a l’apòstol-, deportat a l’illa de Patmos, Mar Egeu, ca. 95). 
    “La terra sense conrear s’omple d’espines; l’ànima del negligent, de passions impures” (“Centúries” 3:63, de Talassi de Líbia, s. VII).
    “No és el treball el que envileix, sinó l’ociositat” “La fam és la companya inseparable del mandrós” (Hesiode, s. VIII a. de C., filòsof grec).

Arxius: Superficialitat és ignorància - Viure al moment i ignorar allò gran
mrocar | Progressia i cultureta | dilluns, 6 de maig de 2013 | 09:04h
 "L'ànima d'un famolenc es nodreix sempre millor i més higiènicament que no pas la de qui s'ha atipat" (Màxim Gorki).

Les nostres cadenes són d'or i dels millors dissenyadors. A les parets del Gòtic -indret de molt bones- llegí (en foraster):
"El diseño, la droga de la ciudad".

La Intelligentsia independentista catalana, generalment tan snob (va de supermoderna quasi sempre, sense saber realment ni què és la modernor: de joves criden slogans espantaàvies molt estratosfèrics, de majors són sibarites felibres volterians dedicats als bombos mutus), juga a estigmatitzar algunes coses que no comprèn -o que comprèn que costen molt esforç, cosa que rebutja perquè..."volen viure", diuen, amb el qual raonament demostren quant poc saben de la vida en si i quan enganxats a l'escolàstica i/o a succedanis es troben-, .....com ara el cristianisme.

Es tracta d'un simple prejudici, com pugui ser-ho l'antisemitisme o l'anticatalanisme: llei de l'embut, interessos creats, rutines, el que diran, la por al ridícul, veritats a mitges, estereotips, valoracions parcials...D'això en viuen i es retroalimenten indefinidament i sense baixar del carro. Aquests snobismes tan corcats, perquè sé que sols condueixen a una nova escolàstica, a les tautologies sublimement inútils i a l'eixorquesa creativa. Perquè m'interessa la vida i la realitat, no pas triomfar entre la nostra cultureta o amics d'en Joan Gaspart. Què hi farem: n'estic del tot convençut. No m'interessa perdre la vida ni el matar el temps. A quina conclusió pots arribar, doncs? Simplement a aquesta: hom té el que ara es mereix perquè gran part del catalam té un pensament (?) aberrant. Patim racisme i anem a la baixa per oligofrènia profunda i per manca de sentit de la justícia i de la realitat. Ben mirat, surten
els comptes de per què estem així. 1


La nostra classe política sovint s'ha assemblat a la novel·leta d'Animal Farm d'Orwell. Però a la majoria dels nacionalistes d'esquerra no els hi surten els comptes: la culpa és del malvat PP, de la malvada CiU i del malvat imperialisme ianqui, perquè els nacionalistes d'esquerra som meravellosos, al modest parer de la progressia. Doncs no, això és un panxacontentisme pudent i vergonyós que no s'adiu gens ni mica a la realitat, una manca d'autocrítica malaltissa. A l'època de la resistència clandestina antifranquista sempre teníem a l'ordre del dia la crítica i l'autocrítica en la revisió de les nostres activitats agitatives i proselitistes. Tot això no sols es perdé ans no en queda ni el més remot record, ara sols hi ha una auntoindulgència molla i llefiscosa.

Com ho he vist de moltes maneres sé que no és com ho diuen aquesta colla de provincians de classe mitja amb sentiment de culpabilitat en fals (en tenen, sí, però on no toca i com no toca i, a més, la solucionen en fals, per a reblar més el desastre). No paga la pena ni el poder ni la fama. Després de veure tants desastres i misèries -i compartir-los- a mi se me'n fum. Els nacionalistes d'esquerra normalment són, la gran majoria, uns incapaços i els resultats ho demostren a bastament. Tanmateix ells són sempre fidels a la pròpia tautologia, peti el que peti i encara que s'enfonsi el vaixell. Per què? Perquè ells són sempre les "víctimes" (victimisme) que tenen raó. Doncs no, no es tracta sols d'això, de fer manifests que els surten gratis per dir com són de bons, sinó de moure realment el cul i arromangar-se i ajudar i escoltar la gent que realment n'ha de menester i no sols les estupideses que diuen els creguts del pub de progres universitaris, el disc ratllat del políticament correcte que no té a veure ni amb el que passa en el carrer ni amb el que pensa el poble corrent.

Tinc ràbia. Estic fart de la mentalitat escolàstica i especulativa d'aquesta progressia tan immobilista i decadent, tan curta de pas. Per a mi no són pas innocents, malgrat que ells s'hi vulguin fer passar. Els "bons temps" ja s'escolaren i les bones paraules no milloraren molt en aquesta colla de bon vivants. Estimar Catalunya és pelar-se el cul cercant coses noves i despenent temps, diners i matèria gris tots els dies, cercant arribar a gent nova, a immigrants, a indiferents (ficant-te al lloc d'ells). És recordar que en Moragues fou esquarterat i Carrasco afusellat. I és no ser tan convencionalment i mediocrement gregaris. Cadascú sap el que dedica diàriament a esforçar-se de debò per la llengua i per Catalunya, així que cadascú s'ho miri. Tant com hi despenem temps i diners és el que en realitat estimem Catalunya. Això no pot pas enganyar. N'hi ha que en guanyen diners i n'hi ha que sols en perden: això també és molt indicatiu. Si el catalanam fos tan incompetent per a la seva vida diària com ho és per fer surar Catalunya, viuríem amb un índex per càpita semblant a l'Àfrica subsahariana.

Fer manifestets -en els quals ho donen tot gratis i ens conten el Món Feliç- i anar a les manis les diades de guardar i fer una xarreta snob al casal alternatiu de torn això, com ha estat passant del 1980 al 2010, perdoneu-me que ho digui així, no és estimar Catalunya ni res que s'hi assembli. És, com a molt, estimar-se a si mateix (que ni això, perquè és estimar-se massa a cegues i massa irracionalment, infantilment, sense sentit de la realitat).

El nacionalisme d'esquerres que veig (i provinc de l'extrema-esquerra), m'ha decepcionat profundament i no em sembla a hores d'ara una ideologia ni un conglomerat social capaç. Quan Franco, s'escolaren 40 anys (com els hebreus al desert del Sinaí) abans que reaccionassin una mica i, encara així, sortiren en bona mida de les clavegueres perquè el Monstre algun dia s'havia de morir.

Hem de ser disciplinats com a rellotges suïssos, però autodosificant-nos segons les possibilitats de cadascú. Hem de tenir clar què podem fer i què no. Normalment els nostres enemics gasten mans de ferro en guants de seda davant la ciutadania, mentre que el nostre nacionalisme esquerrà sol fer al revés: molt crit ultrarevolucionari per espantar el personal, amb això creen espanyolisme i reaccionarisme sociològic de rebot, i a més s'atrauen la repressió. A més, després tampoc saben defensar-se de la repressió: creen entitats sense credibilitat social, tipus Gestores, en comptes de cercar ONGs de drets humans i grups eclesials, que són els que tenen aparença moderada i suport internacional: però és que són sectaris, carn de repressió. I fins i tot quan ja la mateixa poli infiltrada ha deixat clar que els interessen els vidres trencats per criminalitzar. Doncs no, no poden estar-se de desfogar-se dient crits absurds i anacrònics com Visca Terra Lliure o semblants.

Per què sovint no aixequem el cap? Doncs està ben clar per a qui vulgui veure-ho. Alguna cosa molt greu i central fa figa al nacionalisme d'esquerres com perquè les coses ens vinguin sempre tan mal donades. La Història ensenya, però sols als alumnes atents, als que no els sap greu aprendre coses noves. El nostre nacionalisme d'esquerres, simplement, està massa còmode i és massa autista com per voler aprendre'n. Pels carrers valencians o mallorquins veig joves amb la bandera espanyola. Amb la bandera catalana en veig molt pocs, quasi no cap. Què vol dir això? Jo ho interpret com a manca de caràcter i com a covardia i com a deixar el patriotisme sols per a les festes i diades de guardar (beateria). Aleshores tothom es fica la samarreta més ultramegasupernacionalista dins el ghetto, dins la gàbia (manis, concerts...) on saben que ningú no els dirà res, ítem més: marca això de dur samarretes supercatalanesques. Pantomimes d'un fals decorat, perquè no hi ha esforç, sols una actitud barata: Nacionalisme de cartró pedra. "No és vençut sinó aquell qui creu ser-ho" (Fernando de Rojas).

I amb la llengua passa igual: Conec independentistes que fins i tot tiren les culpes de la davallada del català a la immigració quan ells parlen normalment... castellà als immigrants. I, a més, no tenen fills o en tenen ben pocs. Aleshores què esperen? Que els estrangers i els andalusos que vénen ací crien els propis fills en català? Un poble de pensament tan feble, d'actituds tan autoindulgents, de caràcter tan diluït, de tan poc esforç ni interès sols dóna de si el que es mereix: desaparèixer del mapa. Per aquest mal camí anem. Són milers de coses així...i parlen de milers de causes quan, com deia Macià, Catalunya sols ens té a nosaltres. Estan descentrats. Tots els mals es criden els uns els altres i van junts com a bagots de raïm.

Quan Catalunya era forta era molt cristiana, hi havia unes elits prou cristianes (potser com ara als EUA, posem per cas).

"Lo fonament d'aquesta vida és la veritat de Nostre Senyor Jesucrist coneguda en les Escriptures evangelicals" (Arnau de Vilanova, savi català, 1310, a Lliçó de Narbona).
"El Senyor t'obrirà...el cel, per donar pluja a la terra en la seva saó...Et posarà per cap i no a la cua, seràs sempre damunt i no mai a sota, si creus els manaments de Déu..." (Deuteronomi 28: 9-14). 2
 
Durant els anys de pujolisme i trist-partit, en què el treball heroic sota el franquisme s'ha estat esmicolant, Catalunya ha tingut unes elits independentistes sovint molt anticristianes, d'uns prejudicis molt irracionals en aquestes qüestions, que no solen atendre a raons. Ser anticristians és, per a aquestes elits, un tret d'identitat però, implícitament, un rebuig del sacrifici i de passar comptes a les clares. Ser anticristià és la manera més potent i ràpida de descostellar i de descohesionar una nació. El bisbe cofundador del catalanisme polític, Torras i Bages, ja s'ho ensumava i ho va prevenir sobre el catalanisme acristià de l'Almirall. I mentre els bascs han resistit, a través del franquisme i tot es van enfortir, els catalans anem a la tomba a passa prou ràpida. En Internet he comprovat la incompetència profunda de gran part dels dits nacionalistes d'esquerra o de la cultureta, que en algunes llistes fins i tot m'han expulsat. Comprens, doncs, així, perfectament, com un Carrasco i Formiguera patí persecució i ostracisme tant des del feixisme integrista i inquisidor com des de l'esquerra anticristiana. Comprens això de l'stalinisme i de les persecucions contra minories dissidents. No ens deixem enganyar per la comoditat, les rutines ni les conveniències. I aquests són els meus retrets. Són molts anys de patir i callar, rai.

"...o mirar-te les coses del teu més pur deler per terra trossejades, i ajupir-te i refer-les amb eines ja esmussades. (...) si ets capas de forçâ el teu cor i els teus nervis i cada fibra a servî el teu moment, ni que et sembli que han mort fa temps, i persistir, quan res en tu no vibra sinó la Voluntat que diu: "Aguanta fort!". (...) Si pots parlâ a la gentalla i mantenir-te noble, anar amb reis --i no perdre l'aire senzill del poble; (...)" (“Si...”, J. Rudyard Kipling, 1865-1936, escriptor angloindi).

Catalunya, Catalunya, tan lluny de Déu i tan aprop d'Espanya!!

Arxius: Consciència - Ètica i realitat crea l'espiritualitat
mrocar | Per a la independència | divendres, 26 d'abril de 2013 | 20:31h
  El nostre esclavatge s'ha de trencar com tots els esclavatges: perquè hàgim millorat tant en molts aspectes que els nostres negrers ja no ens puguin tirar el rall. Més-sí (Messi).

  Mentre que els països escandinaus són els qui més respecten drets humans democràtics i mediambientals, l'economia alemanya o holandesa funcionen bé, a Gran Bretanya hi ha oferta de treball, etc...

  Als PIIGS (Portugal, Ireland, Italy, Greece, Spain) tot són retallades, deute, crisi, corrupció, endollisme, aldarulls, atur...

  I no parlem de la tradició de dictadures militars i de democràcia-escombreries d'aquests estats sudencs...

  Es a dir, als països protestants la democràcia, l'economia i fins i tot el respecte als drets humans rutllen passablement bé, mentre que als catòlics i ortodoxos són un desastre. No parlem ja d'estats islàmics o "confessional-ateus"...

  Les dades "macros" com aquestes no poden ser mai fruit de la casualitat, sinó de diferents caracteriologies i escala de valors.

  Si volem anar endavant ens cal canviar seriosament d'enfocament vital i mental. I un culdesac, una crisi, és el moment escaient per a fer-ho.


 "Ah, si el meu poble m’escoltàs!

Si Israel seguís el meu camí!

  Ben prest jo abatria els seus enemics,

la meva mà es giraria contra els seus adversaris” (Psalm 80 ó 81: 13-14).

  L’actual situació és com una prefiguració, un auguri, una idea, un cop de vista a l’abisme, a l’infern: Espanya és l’infern, el PP els dimonis, i el poble la munió dels condemnats.

  Els enemics de Catalunya l’ocupen perquè tenen un paper d’herència falsificada.

  Tanmateix, si Catalunya cercàs a "la Notaria", trobaria l’herència autèntica i podria ser lliure.

  Però “els altres” també han convençut Catalunya que aquesta “suposta” herència autèntica és un mite estúpid i que no ha de cercar res.

  Catalunya es queda en la descreença i en l'apatia.

  Com més passa el temps i no fa res, més esclavitzada està.

  “Oh pobra, batuda pels vents” (Isaïes 54:11).

  Xirinacs, Gaudí, Gandhi, Bolívar, Ortega, Chavez, Menxú, Rizal, Martí, Moisès, Jefferson, Collins, Gamper, Carrasco i Formiguera... CREIENTS I INDEPENDENTISTES

  “Si vols avançar un metre, has d'apuntar a l’infinit” (Joan Brossa).

 “Apunta al cel i tindràs la terra d’afegit. Apunta a la terra i no arribaràs enlloc” (Clive Staples Lewis, 1898-1963, novel·lista cristià nordirlandès).

 

  Gaudí, cristià i catalanista: http://www.gaudiclub.com/ingles/i_links/i_beat3.html

L’obra d’en Gaudí: http://www.ctv.es/USERS/ags/GAUDI.htm.

  La Sagrada Família d’en Gaudí, la seva obra cimera, en forma de les 4 barres de la senyera, símbol de les 4 lletres hebrees de J H W H (=Jahvè: Jo sóc el qui Existeix).

  “L’apel·latiu del nom cristià no deu esser considerat bo o dolent al marge dels fets que l’acompanyen” (Apología, de Justí, cristià del s. II).

 
   
"I el Crist? Fou un anarquista que triomfà. Fou l'únic" (André Malraux, 1901-1976, novel·lista francés).  

 

  El moviment feminista començà als Estats Units de la mà de quàqueres des de principis del s. XIX.

  Igualment el moviment antiesclavitud també començà dels quàquers. I Greenpeace.

  Els quàquers són un grup religiós pacifista que celebra reunions religioses molt silencioses i es dedica també al canvi social i als drets de la gent que pateix marginació o injustícia.

  Durant la Guerra 1936-39 molts vingueren a la zona republicana a ajudar, per ex. obriren menjadors gratuïts a Barcelona i d'altres llocs.

  I el Barça també fou fundat per protestants, liderats per Joan Gamper, suís protestant catalanista.

  Molts avanços socials començaren amb el cristianisme. Així, per ex., l’abolició de la crucifixió (mètode de mort prou comú en el món antic) o del dret del “Pater Familias” a assassinar uns altres membres de la seva família.

  “Qualsevol nació que vulgui assegurar la seva durada i demostrar el seu dret a l’existència ha de descansar damunt una base religiosa” (Otto von Bismarck, artífex de la reunificació dels Estats alemanys).

  “...quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalgam del cavall e endreçam-nos vers Orient e ploram de nostres ulls e besam la terra per la gran mercè que Déu nos havia feita” (Crònica de Jaume I, després de la rendició de la ciutat de València, 9 d'octubre de 1238). “Totes les coses del món són moridores i es perden, i solament l’amor de Déu queda. I jo Jaume el rei, coneixent que aquesta és la veritat, i les altres mentida, volguí girar als manaments del Nostre Senyor el meu pensament i obres i deixar les vanes glòries del món per aconseguir el seu Regne” (Jaume I el Conqueridor, 1208-1276, rei i creador dels Països Catalans).

 

  Així Jeremies crida en nom del Senyor: «¿Podrà una donzella oblidar-se del seu abillament o una núvia d’engalanar-se? En canvi, el meu poble s’ha oblidat de mi durant molts anys” (Jeremies 2:32)»
   
"I el Senyor es meravella: «

¿Hi ha hagut mai cap nació que hagi canviat els seus déus? Si bé aquests no ho són, de déus. Però el meu poble ha canviat la seva glòria per allò que no serveix per a res» (Jeremies 2:11)»   «El bou coneix el seu amo i l’ase el pessebre del seu amo. Però Israel no en sap, el meu poble no té discerniment» (Isaïes 1:3). O Jeremies: «La cigonya, en el cel, coneix la seva estació; la tórtora, l’oreneta i la grua observen el moment per a retornar; però el meu poble no reconeix l’ordre establert pel Senyor” (Jer. 8,7).

  Els catalans tenen una gran incapacitat espiritual en comparació als pobles amb Estat propi (com és habitual). Difiniria la diferència així: els pobles lliures escolten amb algun grau de sinceritat, els esclaus en desconfien i no s'hi interessen de cor. Aquest és el punt clau que diferència la llibertat de l'esclavitud. Encara així, en comptes d'imitar els guanyadors (els protestants) i treballar el cor, s'autoimiten immodestament com en cartró-pedra, i, per tant, es queden eternament penjats en el patiment i la misèria nacional que tant avorreixen. Aqueixa és l'absuda psicologia de la majoria d'independentistes catalans. Es un autocàstig. Perquè la mediocritat espiritual és autoinflingida, com qualsevol mediocritat. Es una falta de fondària i de sinceritat envers el Cosmos més enllà de les funcions més bàsiques i els interessos més materials.
  El nivell pragmàtic-material és molt i massa característic dels catalans, però aquest nivell és només un segon nivell en els països avançats (protestants i jueu), on el raonament de primer nivell és espiritual, que és com l’acer o l’or dels raonaments. Els catalans manquen d'aquest primer nivell, prioritari i que en els països lliures i avançats elimina automàticament els raonaments dels segon nivell o els readapta. Per això Holanda, Islàndia o Finlàndia són països lliures, realment cultes i avançats, democràtics, etc., mentre Catalunya és una esclava plena d'immigrants sense integrar, sociates endollats, multicultis anti-tot i un llarg etcètera. Perquè, si ens cenyim a allò pràctic-material i immediat, sense substrat espiritual, el que fan tota eixa colla és també molt pràctic i “material”.  Catalunya, or-i-flama, té les barres de la passió pel benestar, per la bona vida, però la discòrdia civil, la repressió i l’espoli li ve tot seguit, perquè l’atreu fatalment. Perquè la riquesa segura és la fonamentada sobre Déu i no pas sobre el pragmantisme materialista, l'orgull i l'ambició.

  
“Quan tenia deu anys, m’agenollí una nit vora el meu llit i prometí a Déu que havia de dedicar ma vida a l’esforç per l’alliberament del meu país.
He mantingut aqueixa promesa...Assumesc d’estar parlant a anglesos que valoren positivament llur pròpia llibertat, i que professen estar lluitant per la llibertat de Bèlgica i de Sèrbia. Penseu que també nosaltres ens estimem la llibertat i la desitgem. Fer-ne ús és més desitjable que cap altra cosa en el món. Si ara ens estronquen, renaixerem de bell nou, i renovellarem la nostra lluita. No podeu pas vèncer Irlanda, no podeu pas extingir la passió irlandesa per la llibertat; i si les nostres accions no han pas estat capaces d’atènyer-la, llavors nostres fills l’abastaran amb una gesta millor” (Pádraic Henry Pearse, 1879-1916, un dels afusellats pels anglesos per l'aixecament independentista del 1916 a Dublín).

  
Altrament, la majoria de la població, també, encara, la catalana, continua essent creient. Que la majoria de les èlits independentistes no ho siguin més aviat el que demostra és la poca sintonia psicològica entre aquestes èlits i la majoria del poble. En tota decadència, les èlits són pitjor que el poble.
    
   La música i l’esport, amb la religió, la llengua i la història, són centres motors principals de consciència nacional. Tot poder colonial allò que més intentarà és arrabassar aquestes àrees a la consciència autòctona -folkloritzant-les o silenciant-les i substituint-les per música, esport, religió, llengua i història colonials i estrangeritzades- per alienar-les en favor del poder ocupant foraster.

  Deixar la majoria de la població (que és cristiana) en les garres del PP és una solemne Irresponsabilitat, és manca de lògica i de sentit comú.

  Mentrestant, el PP ens aïlla socialment, es forra, compra tota mena de gent i de mèdia i ens matxaca. L'esquerra necessita no ser anticristiana, ni insistir massa contra les tradicions si no són perjudicials. 

  Els països protestants són més civilitzats perquè tenen temor de Déu i creuen en un guardó etern.

  A ca nostra la gent és mediocre i deixada perquè molts creuen que quan es moriran aniran al clot i punt.

  L'infern és necessari en l'ecosistema de les creences per tal que un país cristià rutlli millor.

  La gent no sap ni per on va perquè no es mira la Bíblia i es pensa que són rondalles de vella.

  Qui no es deixa governar per Déu, és sempre, indefectiblement, governat per tirans.

  I al revés.

  N'aprendrem?

  Encara estem molt verds, dissortadament.


mrocar | dimecres, 13 de març de 2013 | 08:15h
El Mestre de les Celebracions Litúrgiques Pontifícies donà ahir la solemne ordre de "Extra omnes!" (Tots fora!), indicant que tots els aliens al Conclave havien de sortir del recinte.

Precisament, “Ek-klesía”, mot d´on ve el nostre “església” en grec vol dir “els cridats” –klesía- afora –“ek”-.

Afora d´on?

De la vana manera de viure.

Tanmateix la trista història fa canviar moltes connotacions, originàriament positives i vitals, en encarcarats termes de connotacions dogmàtiques i ensopidament religioses. “Els primers cristians eren poc religiosos, com es veu, car els de Jerusalem, de moment, continuaven anant al Temple de sempre; i els de Roma no sentiren pas necessitat ni de temples ni d´imatges, fins al punt que la gent els tenia per ateus” (Transparència al cim, J. Rovira Tenas).

L'església és el Cos Místic del qual Jesucrist és el cap. El Cos Místic és invisible als ulls humans, sols el mateix Déu els coneix a tots; és com una organització clandestina en l´ombra, en un món torturat on Satanàs regna (“el príncep
d'aquest món” segons Jesús). L´Església de debò, no sectària ni simplement institucional, no denominacional ni prostituïda pel contacte amb la corrupció del món, és l'organització secreta de Déu per a fer el bé per a la seva Glòria.

Poden haver-hi tota mena de gent, d´allò més variat, la que potser menys ho esperem. No podem confondre, com molts interessats caps religiosos voldrien, aquest Cos Místic invisible amb les ostentosament visibles institucions religioses humanes autoanomenades “esglésies”, les quals l´erren tot just perquè són humanes, tenen interessos creats i sovint desconeixen o desobeeixen la veu de l'Esperit. Qualsevol pot entrar o afiliar-se en una institució religiosa, qualsevol fill de Satanàs pot fer-ho i crear grans confusions i xantatges. A les institucions humanes dites “esglésies” conviuen caòticament ovelles i cabres i també cabrons, com a tot arreu, unes millor i d´altres pitjor, però cap de gaire perfecta.

Per contra, el Cos Místic són els remuts de tota raça, llengua i nació. El Senyor els coneix i ells coneixen Sa Veu. El Cos Místic és comunió dels qui creuen en el Senyor perquè han cercat misericòrdia i l´han escampada (és significatiu que, quan Hitler pujà al poder, pretengué eliminar de les Bíblies tota referència a la misericòrdia). Els remuts s´han adonat ja que estimar-se aquest món és una feixuga vanitat, passió inútil, misèria espiritual i aflicció d´esperit; tanmateix, no per això s´han descoratjat ni han caigut en la indolència.

L'home sol tenir mals “punts”: massa vegades ha participat en lluites pel poder dins organismes religiosos humans, i ha acabat manta camins volent engabiar
l'Esperit Sant sobirà amb etiquetes, denominacions, quadriculacions doctrinàries, sectes, religions d´Estat i d´altres opis. Ha nomenat càrrecs, títols, honors, tot jugant a perilloses casuístiques que han fet crèixer les injustícies, les rutines i tradicions a costa de la Paraula i del fresc Esperit del Senyor en la terra.

En parlar així, parlem a sords i ens llegiran atentament gent d'excel·lent oïda, com sol passar en tants temes importants. Però diu Isaïes 35 que el desert florirà i els sords sentiran... “Misericòrdia vull i no pas sacrificis, i que Déu sia conegut tal com és millor que tanta cerimònia” (Profeta Osees 6:6, text citat dues vegades per Jesús en les seves disputes amb els fariseus). Cert que els mals pagadors, amb el pretext del Més-Enllà, han escollit els guanys i honors del Més-Ençà. De què ens estranyem? Però el cel comença a la terra a través del Regne de Déu, de les Benaurances. “El Regne de Déu està entre vosaltres”, repetia Tolstoi als pobres i noviolents. “No m´interessen la temperatura de
l'infern ni el mobiliari del cel, sinó el que fan, ací a la terra, la gent” (Martin Luther King, pastor baptista pels drets civils de les minories). No es tracta
d'una religió de mort, de simples consols d´ultratomba com a excusa de legitimar les atrocitats i escàndols en aquesta vida, sinó de la glòria del Regne de Déu visible cals seus fills, ben bé en aquest món.

“Faci´s la Voluntat de Déu a la Terra, tal com ja es compleix al cel”, diu el Parenostre. I ha de ser feta a través dels creients. “En açò és glorificat mon Pare: que dugueu a muntó fruit” (Joan 15:8). Per què deixar que s´enganyi tant la gent? Per què més excuses? Per què tanta religiositat en fals? Per què més opi en un món sense cor? “I el jou es podrirà a causa de la unció” (espiritual) (Isaïes 10:27). “El poble qui coneix son Déu s´esforçarà i actuarà” (Daniel 11:23). “I el jou es podrirà a causa de la unció” (espiritual) (Isaïes 10:27). “El poble qui coneix son Déu s´esforçarà i actuarà” (Daniel 11:23). “Jesús l'ungit..., ens ha estat fet, per Déu, saviesa” (Corintis 1.30).

Jesús fou obrer artesà, predicador sense jornal, d'un nació ocupada per
l'imperialisme de l´època, perseguit per l´alt clergat de la religió del Rei-titella (Herodes), fou refugiat “polític” a Egipte (malgrat sols ser un menor, el rei “autonòmic” dels romans havia intemptat assassinar-lo per suposar que subvertiria el seu poder), calumniat, torturat i crucifixat públicament. Qui era ell i els seus seguidors? Gent del poble, pobres, no massa cultes...i, tanmateix, pogueren amb més d'un Imperi i s´han estès durant mil·lennis pertot el món. Més que sorprenent, una força distinta de les conegudes els ha sostingut.

"El Calvari és un telescopi a través del qual albirem el bast panorama de
l'eternitat i veiem l´amor de Déu irrompre dins la Història humana”, digué M. L. King en un dels seus nomenaris. Déu es féu home cals oprimits i els jerarques religiosos van induir l´Imperi a assassinar-lo (això vol dir que els propis dirigents jueus eren encara pitjors, més maliciosos, que els ocupants). Tota aquesta història és fàcil de copsar per als vençuts...si cerquen justícia de tot cor. El Calvari és la solidaritat de Déu amb l´home. Entre tants i tants “déus” és l´únic que va passar pel tub, Creador fet criatura.

Més enllà de les ideologies que diuen que volen canviar el món o la societat –corruptes per natura, i sols parcialment canviables des d´un profund canvi de les arrels espirituals... El plaer o la religió són superficials. El goig i l´Esperit són profunds, revulsius, lliures i insondables. Més enllà de les risibles i frívoles superficialitats humanistes (ingènuament, còmodament antropocèntriques i demagògicament triomfalistes) sols queda el Camí, Crist, una transfiguració més enllà de la ment racionalista (que no pas racional).

“Cantava l´ocell al verger de son Amat. Vingué l´Amic, qui digué a l´ocell: -Si no ens entenem pel llenguatge, entengam-nos per Amor; perquè en ton cant se presenta a mos ulls mon Amat” (Ramon Llull). La fe diu allò que no arriba a dir la raó, sense desdir-la.

“Crec per a comprendre, i comprenc per a creure millor”. “Si la cosa creguda és increïble, també és increïble que l´increïble pugui esser cregut” (Agustí de Bona).

Quan la fe es fa cega i fanàtica, se suïcida, car es fa flor del mal i opi religiós. “La fe és una funció del cor i ha de ser mantinguda per la raó. La una i l´altra no es desdiuen pas, com molts creuen. Com més intensa és la fe, més aguda és la raó. "Quan la fe es torna cega, mor” (Mahatma Gandhi) “Allò contrari de la fe no és pas la raó, sinó la superstició” (Vittorio Messori). “La ciència sense religió està coixa. La religió sense la ciència és cega” “La mística és la font de qualsevol ciència de debò” (Einstein)

Els pobles expansius que van a la victòria tenen fe: en la pròpia sobirania -defensada amb coratge- com en Déu, la raó els ve contrapesada i refrescada per la fe: la fe no desdiu la raó, ans li dóna ales i futur, capacitat d'expressió i d'emoció; igual com la raó és una útil eina per comprendre la realitat. Sense
l'energia i el coratge de la fe, la raó sola s´ha demostrat repetidament obtusa, inútil i eixorca. En realitat sols tenim permís per a ser fanàtics...de l´amor. “Quan hi ha amor, l´acció és sempre correcta, en totes les circumstàncies. I quan existeix aquesta qualitat de l'amor, hi ha compassió. La compassió implica passió per tot” (Krixnamurti, 1895-1986)

mrocar | dissabte, 9 de març de 2013 | 10:18h
Parpellegen els cels confonent les ombres i l'aigua comença a baixar.
Un pressentiment encara sens nom embolcalla Isabel.
Allibera un passat carregat de records més flonjos que la realitat.
Quan el cel es trenca els sent arribar (...)
Esborrant el pecat plou a Macondo, Llamp neteja un dolor ancestral(...)

(Isabel, cançó de Rubén Blades):

 http://www.youtube.com/watch?v=K7MJ8QAl4bU

mrocar | dissabte, 23 de febrer de 2013 | 20:31h
Un bon comercial és el qui sap com és la gent.....a l'hora de pagar (Anònim)

Tenim un diari que ningú llegeix ni mira.

Té 1300 subscriptors.

Tenim una revista convencional mensual que tothom llegeix i mira.

No té cap subscriptor.

És un regal de "bonrotllisme".

No seria més natural i profitós fer pagar la revista mensual? 

Que esdevingués PREMIUM? 

Accesible només a la gent de les empreses (o a qui se subscrigui)

Revista, quinzenal millor que mensual, convencional, no digital. 

De la mateixa manera que els mitjans convencionals s'han projectat virtualment, ara nosaltres, de manera humil, ens projectarem també convencionalment. 

Parlarem d'empresa i...pensament. Dues vessants de la mateixa moneda.

La de l'èxit assegurat. 

Condicions: Elaboració, maquetació, impressió, distribució i comercialització.

Com tot projecte que comença, no serà fins al tercer exercici que arribarà el punt d’equilibri. 

Pero el marge d'error és nul.

L'empresa pertany a “un sector en què el client paga ràpid”.

Personalitzar productes, fer-los únics i exclusius (fotografia) 

És molt important saciar les expectatives i les necessitats del destinatari (publireportatge)

Per això, és necessari crear contingut de qualitat (fotografia) 

I saber que aquest serà suficientment interessant per l’usuari al que arribarà (publireportatge) 


mrocar | diumenge, 17 de febrer de 2013 | 20:50h
Splendor in the grass/ Esplendor en l'herba ,1807, a 'Intimations of Inmortality' , William Wordsworth  (1770-1850) poeta romàntic anglès. (Utilitzat per Elia Kazan a l'excel·lent pel·lícula del mateix nom, 1961, com a text que clou el film)


                                    
Encara que els meus ulls ja no puguin veure

                           aquella radiant claror, tan brillant, que m’enlluernava la vista.

                                      Encara que res ja no pugui retornar l’hora

                                  de l’esplendor en l’herba, de la glòria en la flor,

                                            No cal afligir-se, més aïna trobar

                             La força en la bellesa que vam deixar enrere, en el record,

                                            En la simpatia espontània

                                Que ens omplí en aquells temps -tal com deu ser;

                                 I ara, en els pensaments de calma que brosten,

                                       Més enllà del gran patiment humà;

                                      En la fe que guaita a través de la mort,

                                   En uns anys finalment amics de la saviesa.






El poema original en anglès
:




                              What though the radiance which was once so bright

                                          Be now for ever taken from my sight,

                                     Though nothing can bring back the hour

                                  Of splendor in the grass, of glory in the flower

                                             We will grieve not, rather find

                                          Strength in what remains behind;

                                                  In the primal sympathy

                                          Which having been must ever be;

                                           In the soothing thoughts that spring

                                                  Out of human suffering;

                                         In the faith that looks through death,

                                        In years that bring the philosophic mind.





 

mrocar | dissabte, 2 de febrer de 2013 | 15:06h
"Si dels governs traiem la justícia, en què es converteixen sinó en bandes de lladres a gran escala? I aquestes bandes, què són sinó regnes en petit?
Són un grup d'homes, es regeixen per un cap, es comprometen a pacte mutu, reparteixen el botí segons la llei per ells acceptada. Suposem que a aquesta quadrilla se sumen nous grups de bandits i arriba a créixer fins a ocupar posicions, establir casernes, prendre ciutats i sotmetre pobles: obertament s'autodenomina regne, títol que sens dubte li confereix no l'ambició deposada, sinó la impunitat aconseguida.   

Amb tota finor i profunditat li va respondre al cèlebre Alexandre el Gran un pirata caigut presoner.

El rei en persona li va preguntar:

- Què et sembla tenir el mar sotmès al pillatge?  

- El mateix que a tu- va respondre- el tenir el món sencer. Només que a mi, com a treball amb una roïna galera, em diuen bandit, i a tu, per fer-ho amb tota una flota, et diuen emperador"

 ("La ciutat de Déu", Llibre IV, cap. IV, Agustí d'Hipona)

mrocar | dimarts, 29 de gener de 2013 | 15:50h
Dunes serpentejades per encreuaments de camins amb viaranys que enfilen l'Eternitat

Cofres secrets atapeïts de plenitud solar en l'horabaixa festiu del dolç no fer res

Abismes sifonosos d'escopinya allà on sondejar la frescor definitiva, el capfico total

Sempre ets amb mi
En tu no hi ha ombres
Ulls tancats a la platja
Dues taronges

 


"Looking at the sun through closed eyes" Matthew James Taylor

mrocar | dijous, 24 de gener de 2013 | 02:12h



RSS 2.0 RSS Comentaris