El cap de setmana final de l'aqüeducte de la Puriconstitució -com algú molt encertadament l'ha definit- no podia acabar millor: amb una victòria de gran mèrit d'aquest Barça que sembla que no hagi de deixar mai de fer-nos feliços; i amb una excursioneta fins al Tost per a instal·lar-hi un humil pessebre de ceràmica, que passarà les festes de Nadal a la intempèrie, uns centenars de metres per damunt de Pardines. En la foto, uns esforçats Germán i Ernest collen el pessebre al màstil de la senyera. Va ser la darrera activitat de l'any 2011 del Centre Alpí Vall del Segadell, per segon any consecutiu i gràcies a l'empenta i a les mans de la Rosa, autora de la ceràmica que representa el naixement emmarcat per les quatre barres. En una de les fotos adjuntes, podeu veure la Rosa, a la dreta, conversant amb l'Anna, davant del pessebre; mentre que en l'altre, es veu el Tost a primer terme, Pardines al fons i el Taga presidint-ho tot des de l'altura.
(N'hi ha més)
(N'hi ha més)
Els boscos dels voltants de Pardines són plens de bolets, circumstància poc habitual a principis d'agost. Les baixes temperatures i les pluges suaus però constants els darrers dies han enganyat la natura, que es deu pensar que ja som a mitjan setembre. Aquest matí, acompanyat del meu germà Jordi i d'un altre estiuejant de Pardines, l'Àngel, hem volgut comprovar si podiem trobar algun russinyol, un tipus de bolet molt menys conegut que el rovelló, però que a mi em sembla molt agradable de "caçar" i de menjar. El dia s'ha alçat boiròs i gris, fred, tardorenc, com deia. A les vuit en punt sortiem cap a un punt del bosc que no desvelaré i al cap d'una horeta ja teniem el cistell ple de russinyols. Ha estat entrar al bosc -per cert humit i mullat com mai l'havia vist en ple estiu- i trobar-ne de seguida, i en quantitats inusuals. Hem xalat una bona estona, enfilant-nos i embardissant-nos, quedant xops de dalt a baix, però trobant per tot arreu l'apreciat bolet groc, ben visible entre les fulles caigudes. Un plaer poc usual en aquestes dates, tot i que l'any passat, en plena festa major ja en vaig collir uns quants -ni molt menys tants com avui-. Per cert, que per dinar ja n'hem cuinat alguns per acompanyar unes excel·lents costelles de xai a la planxa.
Una seixantena de persones hem participat aquest mati de divendres en la Caminada Popular de la Festa Major de Pardines, organitzada, com sempre, pel Centre Alpí Vall del Segadell. És una xifra prou alta, en relació a altres anys, la qual cosa demostra que és una iniciativa estimada i valorada per tothom. Hem anat cap al camí del Taga i hem fet una ruta per diferents fonts que hi ha a la falda d'aquest cim, que sempre presideix la nostra vall des del vessant sud. D'entrada, en sortir de Pardines camí de l'ermita de Santa Magdalena, ja hem fet una descoberta, el camí antic per anar fins a Puigsac, recuperat després de molt d'esforç per la gent del Centre, i que creua el riu per un lloc ombrívol i ferèstec, on cal saltar el corrent per unes pedres força mullades, insegures ("una mica d'aventura", que deia en Germán, quan ha avisat que qui volgués podia anar per la pista asfaltada fins a l'ermita).
Des de dimarts al vespre, en què es va fer el pregó, Pardines ja és en plena festa. El temps és incert (als matins, sol i calor; a les tardes, brumes i tempestes), però de moment no ha obligat a suspendre cap acte. Ahir dimecres, "dia gran" de la festa, la pluja va aparèixer a l'hora foscant, però va permetre fer les sardanes a mitja tarda (foto), amb la cobla La Principal de Berga, i també va respectar el ball de gala de la nit, amb el grup Flash, sota un sostre d'estels preciós (per cert, no sé d'on és, aquest grup, però apenes sabien dir alguna paraula en català i se'ns van adreçar tota l'estona en castellà, cosa que trobo poc respectuós. Ara bé, en favor seu cal dir que tocaven i cantaven força bé). Aquesta tarda ha tornat a fer un ruixat intens, més d'hora que ahir, cap a les sis, però esperem que deixi també fer l'espectacle humorístic de la nit (si no, suposo que el traslladaran als baixos de l'Ajuntament). En qualsevol cas, el poble està ple de gent i les colles de nens i nenes de totes les edats, entre els quals la meva filla Irene, de 14 anys, i els meus nebots Robert -19- i Elisabet -17-, s'ho estan passant molt be. Ara mateix, veig una "guerra" de globus d'aigua al mig de la plaça del Padró que fa que tots vagin xops fins a les puntes dels dits dels peus. És la festa! Per cert, que demà al matí, si el temps ens ho permet, farem una de les activitats que més m'agraden, la caminada popular. En parlaré en un altre apunt.
Tenia dues raons per anar avui a Barcelona en tren: en primer lloc, no tenia ganes de conduir quasi quatre hores, dues de baixada i dues de pujada; i d'altra banda, feia potser més de vint anys que no feia el trajecte en tren entre Ribes de Freser i Barcelona, i en tenia ganes. Així que, com que havia d'anar a una reunió a les quatre de la tarda i no havia de fer res més a la ciutat, he decidit anar i tornar en tren. La baixada ha estat ràpida i no se m'ha fet gens pesada. He redescobert alguns trams molt interessants de paisatge, com ara el que hi ha entre Ripoll i Sant Quirze de Besora, on el tren va seguint el curs del Ter i els seus meandres, molt boscòs i verge (fins i tot he vist per uns segons una grulla majestuosa en una roca enmig del riu); o el pas per dins de les poblacions de Torelló i Manlleu (en cotxe, ja fa dècades que no es travessen) i entre l'una i l'altra voreja preciosos camps de conreu. A més de veure el paisatge, he aprofitat el trajecte per avançar força pàgines del bestseller "Fall of Giants, de Ken Follet, que m'estic llegint en anglès i en format de butxaca; i també per acabar ja d'una vegada l'assaig "Os portugueses", del qual ja us n'he parlat en anteriors apunts.
Aquest matí, amb el meu germà Jordi i el meu nebot Robert, hem anat a caminar una estona per les muntanyes de Pardines. Feia un dia esplèndid, com no n'haviem tingut encara fins ara en tots els dies que portem estiuejant al Ripollès. Sortiem tard de casa, cap a dos quarts de deu del matí. Amb el cotxe, hem pujat fins a la cabana de l'Orri Vell, uns metres abans de la gran plana on s'agombola un gran ramat de vaques. Hem caminat un parell d'horetes, entre anar i tornar. Feia molt de sol, però no pas calor, perquè l'airet era agradable, a aquella altura. Hem anat fins al coll de Pal, el collet separador entre el Puig Estela i la Pedra dels Tres Bisbats, en plena Serra Cavallera (foto). És una excursió molt semblant a la que vaig fer jo sol l'any passat, a mitjans juliol, i que explicava fil per randa en 
Com que a Pardines el mal temps no ens permet cap excursió per la muntanya (ahir dimarts va estar tot el dia emboirat i plovent i, per tant, avui el bosc estava xop), hem decidit passar el matí passejant per Puigcerdà, en pla turista "pijo" de Barcelona. Ja sé que Puigcerdà és a més d'una hora en cotxe de Pardines i que cal passar per la maleïda collada de Toses, però és que Ripoll ja el tenim molt vist, i Vic i Olot també han estat objecte de visites puntuals en anteriors estius. Així és que hem sortit de casa a quarts de deu del matí, amb un cel esqueixat però encara moltes boires tapant els principals cims de la vall de Ribes. Un cop a la Cerdanya, però, el dia ha millorat, s'han obert grans clapes de cel blau i hem pogut esmorzar en una terrasseta de la plaça del campanar de Puigcerdà (foto)amb un solet reparador, com si estiguessim en els primers dies de juny i reclamèssim la presència dels rajos solars per entrar en calor.
Estic llegint dos llibres a la vegada, aquests primers dies de vacances a Pardines, mentre per la finestra del menjador veig un paisatge gens adient per a l'època de l'any en què som: les boires cobreixen tota la vall i la pluja fina i persistent que ha caigut durant tot el dia, ho impregna tot d'un ambient humit i frescot més propi de la tardor que de l'estiu. D'una banda, estic llegint una novel·la de Miquel Pairolí, l'escriptor gironí traspassat fa poques setmanes (foto), que vaig trobar no sé on, potser entre les estanteries del despatx que he hagut de liquidar. Es diu "El camp de l'Ombra" i crec que és de mitjans la dècada dels 90. Em feia vergonya no haver llegit mai res d'aquest autor després de veure els elogis què en deien els obituaris de la premsa catalana. Ara que ja estic acabant la novel·la (em falten unes poques pàgines), m'adono que Pairolí és bo, molt bo, i em sap greu no haver-ho pogut comprovar fins ara. Tal com diu la contraportada del llibre, "Miquel Pairolí crea un teixit de relacions humanes que construeixen un món novel·lísticament vigorós i matisat". Hi estic d'acord. No sóc cap expert en literatura, però d'una novel·la valoro molt més que la manera com està escrita, la construcció d'un univers propi el màxim de creïble, estructurat i dens. Quan el considero així, m'hi endinso i m'hi deixo bressolar sense esforç. Amb "El camp de l'Ombra", m'ha passat això mateix i estic gaudint-lo amb intensitat. Espero poder llegir aviat més coses d'aquest autor i recabalar-me així de la meva ignorància literària sobre ell.
