En el PSPV hi ha un runrún. Un corrent d'opinió soterrada de ciutadans que pot emergir com del no-res i donar un esglai al PP de Francisco Camps que s'ha venut als quatre vents com a guanyador absolut de les eleccions. La raó? Una barreja de sensacions i de dades.
Les sensacions: la bona resposta ciutadana a la marxa contra la corrupció (vestida com una manifestació contra Camps). En el PSPV estaven sorpresos a l'una que entusiasmats. "Parlem amb la Policia i ens van assegurar que hi havia almenys 20.000 persones", explicava fa uns dies en un destacat dirigent socialista.
No obstant açò, han de saber en el PSPV que les manifestacions no són mai un bon termòmetre demoscòpic. No haurien de pecar de novençans. L'esquerra té més costum d'eixir al carrer que d'anar en massa a votar.
A açò, el PSPV rèplica amb dues dades que considera poden ser claus a l'hora de decidir què papereta es posa en el sobre el matí del 22M. Un, l'elevat nombre d'indecisos que encara no sap a qui votarà (més del 40%) i un altre el creixent descontent dels electors que preferirien que el PP presentara a un altre candidat. Camps no ven.
Se'ls oblida als socialistes que no hi ha cap enquesta feta pública que diga que li done més d'un 30 i pocs per cent, i que el seu líder segueix sent un perfecte desconegut per a la majoria dels votants. Per no parlar de la prevista i reconeguda desastre que s'espera a València, on voten un de cada cinc valencians i el seu alcaldable Joan Calabuig, té un grau de coneixement, segons les enquestes del PSPV, d'un 3%.
Però el nucli dur d'Alarte no vol caure en el descoratjament i afigen un nou concepte al seu perspectiva electoral; els mals resultats que per norma general tenen en política els encunyats com a candidats zombies: "aquells que actuen com a vius però que tothom sap que està políticament morts". I posen l'exemple del primer ministre britànic Gordon Brown que va acabar perdent per més vots dels esperats.
Però aquests no deixen de ser reflexions intencionades Recorden a Joan Ignasi Pla i la seua "pluja fina" que anava suposadament calant en l'electorat i anava a donar-li la volta al marcador en 2007? Ara en lloc de "pluja fina" prefereixen parlar de "tsunami", un "ona silenciosa que no es percep fins que ha arribat a la costa". Sembla que al PSPV és més docte en fabricar metàfores que votants.
Un relat imprescindible per entendre com funcionen las xarxes clientelars al País Valencià. I que dóna compte de perquè malgrat els vestits del presidentes i els casos de corrupció el PP té moltes paperetes de continuar amb el poder. Gran treball del company d'El Temps Víctor Maceda. Paga la pena llegir-ho en paper però per si de cas del reproduïm
Lucía Eugenia Esteban Villarroya, àlies ‘Luchi’, és el paradigma de seguidor infatigable de Rita Barberà i Francisco Camps, als quals professa fins i tot molta més fe que a la Mare de Déu dels Desemparats. Li va la vida: tant ella com alguns familiars els deuen la feina.
Quan el PP era AP, ja hi havia Luchi. I tres dècades més tard, com el dinosaure que popularitzà Monterroso, Luchi encara hi és. Luchi sembla més antiga que la lloba Luperca, fecundada pel déu Mart i que va parir i alletar Ròmul i Rem, els fundadors de Roma. En realitat, però, Ròmul i Rem són Rita Barberà i Francisco Camps, la parella que molts valencians pensen que va fundar la terra que trepitgen. Mare i devota de tots dos alhora, Luchi és una d’aquestes persones que no entendrien la vida sense el PP a les institucions.
Lucía Eugenia Esteban Villarroya, que així s’anomena Luchi, és la presidenta del PP d’Abastos, el districte on sempre ha militat –i bé que se n’enorgulleix– Francisco Camps. És vídua de José Moreno, ex-president de l’agrupació, i cinc vegades mare. Dues de les filles, Mercedes i Belén, han heretat la passió per la política de Luchi, una assídua als actes de Camps i –sobretot– de Rita Barberà. Luchi no és una qualsevol, però. Coneix el president de la Generalitat Valenciana des que ell tenia acne i va començar a intimar amb l’actual alcaldessa del cap i casal quan encara no es tintava els cabells. Ella va patir la terrible marginalitat d’Aliança Popular i ara pot gaudir de la plenitud del projecte conservador. Una persona com ella no pot ser tractada de qualsevol manera.
Per això Luchi ocupa un dels sis seients designats pel PP al consell d’administració de Ràdio Televisió Valenciana (RTVV). Per això Luchi també figura a la selecta llista de 28 consellers generals de Bancaixa, dins la quota de 19 que correspon al seu partit i que nomenen les Corts. Per això Luchi integra el reduïdíssim comitè electoral del PPCV, que la nit del 14 de febrer, davant la inacció de la direcció estatal, va afanyar-se a proclamar Camps.
En tots tres casos hi ha accedit gràcies a l’excel·lent relació que ha sabut conrear amb el president i l’alcaldessa. Un privilegi que, a tot estirar, només hauria d’haver-li servit per a assumir l’última de les tres responsabilitats esmentades. Les altres dues li van molt grans: la llei de creació de RTVV explicita, a l’article número 5, que els onze membres seran escollits “entre persones amb mèrits professionals rellevants”; i quant a Bancaixa, qui coneix de prop Luchi assegura que és incapaç d’interpretar un balanç. La seua participació en ambdós òrgans se circumscriu a votar allò que li diuen els companys de partit. Al capdavall, Lucía Esteban va començar estudis en infermeria, però ni els va acabar ni ha treballat mai al marge de la política.
Consellera general de Bancaixa des del 2006 i membre del consell d’administració de RTVV des del 2007, només pren la paraula –li l’arrabassa a qui la té, més ben dit– quan algú malparla de Camps o Barberà. Unes intervencions de hooligan que esdevenen tallafoc de les invectives de l’oposició, que tot sovint acusa de “catalanista”. “¡No te pases con el presidente, eso no te lo consiento!”, exclama ara i adés i de manera sobtada. Sempre parla en castellà.
Pel seu interés reproduïm un article que va escriure Hèctor Sanjuan al bloc de política del diari El Mundo sobre les possibilitats electorals de Compromís.
En el darrer post, discutien els lectors sobre qui s'anava a quedar fora del Parlament valencià a partir del proper dia 22 de maig. Compromís, deien uns, Esquerra Unida, contraatacaven uns altres. La veritat és que pronosticar el comportament electoral és molt complicat però mancant una bola de cristall (qui la tingués!) hi ha una sèrie de dades que ens poden donar algunes pistes.
La mitjana de les enquestes que s'han publicat recentment xifra la participació al voltant del 63 o 64%. Amb una massa electoral d'aproximadament 3,5 milions, la predicció dels sondejos és que prop de 2,2 milions de valencians acudiran a les urnes. Aquestes xifres fan que la barrera electoral per entrar a les Corts (el 5%) se situe en 110.000 vots.
Una quantia que sembla factible aconseguir a EU que podria gratar vots a l'esquerra del PSPV però més complicada per a l'amalgama de sigles que lideren Enric Morera i Mònica Oltra.
A les autonòmiques de 2003 (les dades de 2007 no serveixen perquè estan desvirtuats pel seu pacte amb EU), el Bloc va aconseguir 114.122 suports, que es van elevar fins als 140.000 en les paperetes municipals. Dos resultats que, de repetir-se aquest any, gràcies a l'alta abstenció els permetrien estar en l'hemicicle.
Per això, a la seu del carrer Sant Jacint són optimistes i consideren que si aconsegueixen mobilitzar al seu votant tradicional i arrossegar al seu votant local (fent que almenys el 80% dels quals vota Bloc en el seu municipi no canvie de papereta quan mire a la Generalitat) podran saltar la barrera electoral.
Així les coses, més que el seu acord amb Iniciativa o una proliferació de llistes municipals com mai, la fórmula per entrar en les Corts del valencianisme polític pansa per una coalició amb l'abstenció.
El Bloc quiere dotarse de un laboratorio ideológico que le dé madurez a su discurso. Para ello, personas cercanas al partido, aunque ya retiradas de la primera línea política, han auspiciado la creación de una institución, la Fundación Josep Lluís Blasco, para dotar al valencianismo de una herramienta política que le permita reflexionar y actualizar sus estrategias de cara a las próximas contiendas electorales. La intención es crear una especie de Faes (PP) o de Jaime Vera (PSOE) pero en versión autóctona.
Pero, la maniobra tiene un segundo objetivo: hacer de contrapunto a la maraña de entidades cívicas y culturales vinculadas al nacionalismo que ya existen y sobre las que tiene una importante influencia el editor Eliseu Climent y que no siempre van de la mano del partido. «Está muy bien organizar conciertos y manifestaciones, pero necesitamos una herramienta para hacer política», explican dirigentes de la formación. Por ello, consideran que es necesario crear una entidad autónoma que revista de argumentos el cuerpo ideológico de la formación muchas veces dubitativo ante temas trascendentes.
Así, el próximo día 24 de abril se presentará en Valencia la Fundación Josep Lluís Blasco. Al frente de esta institución estará Pere Mayor el que fuera durante 14 años (1989-2003) líder de esta formación política así como otras personas ligadas al nacionalismo. Para el lanzamiento de la nueva plataforma se han cuidado todos los detalles incluso el nombre elegido que no es baladí puesto que Blasco fue junto a Vicent Ventura y Doro Balaguer uno de los fundadores de la UPV, formación de la que nació el actual Bloc.
Para los promotores de la iniciativa el que fuera decano de la Facultat de Filosofia de la Universidad de Valencia es un referente ineludible de la acción y el pensamiento nacionalista del siglo XX. Ahora, siete años después de su muerte, la fundación pretende mantener vivas sus reivindicaciones y hacerlas llegar tanto a la sociedad como a las instituciones públicas.
Ha pasado ya casi medio siglo de la publicación del Nosaltres els valencians de Joan Fuster y la pelea entre fusterians y revisionistas todavía prosigue y el Bloc está en medio de este fuego cruzado. En la formación florecen corrientes internas que responden a esta división. Los hay más de izquierdas y de País Valencià y otros que buscan la «centralitat política» y aceptan como propia la senyera con franja azul.
A todas estas cuestiones y problemáticas y a muchas otras más tendrá que dar respuestas la nueva fundación que intentará revisar el discurso valencianista y actualizarlo para hacerlo más atractivo a los lectores.
És la mitjanit, fa estona que els músics, les veus i el goig de l'ambient preveu l'èxit de dissabte. El David Pastor agafa la trompeta per seguir el cant de Miquel Gil, es queda sol, varia l'estil cap al jaz, torna al so popular, els músics de la Unió s'ho miren embadalits, alguns amb la boca oberta. La veu de Miquel torna a envair l'escenari, els càmeres de TV3 continuent enregistrant i tot sembla que va encaixant, amb els consells de Tòbal i l'aplaudiment final, entre músics, per tanta emoció. Solament que és un assaig, però ja ataüllem com esdevindrà la festa. Sonen bandes, a Llíria, preparant el concert contra l'expulsió. (www.campdeturia.cat)
"Hi havia una vegada un emperador la major afició del qual eren els vestits. Tenia moltíssims, i passava hores i hores provant-se'ls i mirant-se en el mirall. Tot i ser tan vanitós, no era mal governant [això és qüestionable], i els seus súbdits l'estimaven. Un dia es van presentar davant de l'emperador un parell de murris que afirmaven ser grans sastres. Van dir que podien confeccionar per a ell un vestit meravellós, quelcom únic i mai vist que el convertirien l'admiració del món sencer.
Els murris van demanar gran quantitat d'or, joies i seda, es van instal·lar en els telers i van fingir estar teixint, encara que no feien més que repetir gestos i moure les màquines amb les mans buides, com si treballessin amb fils invisibles.
Quan els murris van anunciar que el vestit estava preparat, l'emperador va organitzar una gran festa perquè tota la gent de la seva cort l'admirés. Quina seria la sorpresa dels cortesans en veure aparèixer al seu monarca en roba interior; però com havia corregut la veu que només les persones intel·ligents podien veure aquell vestit, ningú es va atrevir a dir que no veia res. Un dels cortesans més necis i aduladors va començar a elogiar en veu alta l'inexistent vestit, i aviat el van imitar tots els altres. L'emperador va manar organitzar una desfilada perquè tot el món pogués admirar el seu vestit nou.
Per por a passar per panoli, ningú va dir res en veure l'emperador en roba interior, fins que una noia molt petita va cridar: - L'emperador està despullat!Llavors la gent del poble, que al principi no s'havien atrevit a dir res, van començar a riure's per sota el nas i a dir-se els uns als altres: - L'emperador no porta cap vestit! L'emperador va en roba interior!
L'emperador i els cortesans també havien sentit el crit de la noieta, i sabent que els vailets són més sincers que els adults, es van adonar que havien estat víctimes d'un engany. Però com tota la gent estava mirant, a l'emperador no se li va ocórrer una altra cosa que seguir caminant molt seriós".
Avui quan tornava a casa de les Corts després de la sessió de control del nostre particular emperador, un diputat del PP m'ha assaltat pel camí i m'ha preguntat: "No se n'adona el president que no podem continuar així i que ha de marxar? Fins a quan va aguantar aquesta angúnia?".
"El president no se n'adona que està nu", li he contestat amb un mig somriure.
Aquesta nit he eixit del diari amb un pensament; el Govern valencià està obsessionat en reescriure la història per evitar allò que li és incòmode. Pot semblar exagerat... però a vegades les comparacions són odioses.
- Un funcionari del partit únic que treballa en Ministeri de la Veritat i es dedica a reescriure els documents històrics en favor del partit.
- Un dirigent de l'Administració valenciana que obliga al Cor de la Generalitat a canviar el text d'una obra de Ruperto Chapí que es presentará en el Palau de la Música amb motiu del 9 d'Octubre per eliminar les referències al "poble català". S'exigeix que es canvie per "poble aragonés o valencià".
El primer és part de l'argument de 1984 de George Orwell. El segon una notícia que, malauradament, podrem llegir hui a la premsa valenciana.
PD. Mentres l'Ajuntament de Torrent tanca la farsa i definitivament canvia el nom de l'Avinguda País Valencià.
La partitura que demostra la bogeria d'alguns. La foto és del company Vicent Bosch.
En els dinars i sopars que a la tornada de vacances celebren els nostres polítics no es parla d'una altra cosa: un possible avançament electoral al País Valencià. La conjuntura és enormement favorable al Partit Popular. L'escàndol del cas Gürtel sembla amortitzat després de l'arxiu del TSJ i el seu electorat està mobilitzat i enrabiat com ja es va demostrar en les passades europees. En canvi, l'oposició és un desert. El nou PSPV-PSOE de Jorge Alarte encara està capficat en qüestions internes i no té ni tant sols decidida la seua direcció a la ciutat de València. Mentre, a la seua esquerra, el traumàtic divorci de Compromís contamina qualsevol intent d'endreçar un projecte unitari i creïble que puga superar la gens democràtica barrera del 5%.
Segons les enquestes que baralla el PP, amb una convocatòria en els pròxims mesos, les Corts Valencianes quedarien com una cambra bipartidista amb una brutal majoria absoluta per als 'populars'. I aquestes prediccions no semblen massa agosarades. Camps seria 'absolt' per les urnes abans que el Suprem reobrira l'assumpte dels vestits i s'asseguraria quatre anys més al Palau de la Generalitat. Amb aquest escenari, el valencianisme polític quedaria esborrat del mapa. Cap partit tret de les dues formacions estatals (i profundament espanyolitzades) tindria veu en un parlament que seria molt similar al de Múrcia. I com deia Joan Francesc Mira, "un país sense política pròpia, no és un país propi".
El temps corre en contra així que no val a badar, és necessari que els polítics comencen des de ja mateix a parlar per tractar d'articular una alternativa atractiva i engrescadora que rescate al País Valencià de la invisibilitat política i done veu en les institucions a tota eixa base social i cultural que encara es belluga i creu que la idea de país que va pensar Joan Fuster no és una utopia.
Arribem de vacances i veiem que tot continua igual al nostre país. Res ha canviat i els nostres governants continuen fent de les seues i burlant la democràcia. La 'consulta popular' per canviar el nom a l'avinguda País Valencià, de la que hem parlat en aquest bloc, ja ha acabat. Malgrat que la majoria votà a favor de mantindre la històrica denominació, el PP tenia molt clar d'avant mà quin havia de ser el resultat de la votació: el País Valencià havia de desaparéixer dels carrers d'aquesta important ciutat de l'Horta Sud. Un enginyós estratagema a l'hora de fer el recompte (s'explica al vídeo) i una sorprenent descoberta de vots d'última hora possibilitarà que, en breu, es canvie el nom de la principal avinguda de Torrent. Indignant!
Sembla que les coses continuen igual, el PP obsessionat en esborrar qualsevol petjada del nostra història i Canal 9 dient mentides...
El jutge instructor del cas Gürtel ho ha dit ben clar: el president de la Generalitat, Francisco Camps, va mentir en la seua declaració davant el Tribunal Superior de Justícia valencià. De les proves pericials, es desprèn que els pagaments en metàl·lic que el mandatari popular assegurava haver fet (traient els diners de la caixa de la farmàcia on treballa la seua dona o demanant solt al seu escolta) no hi ha cap evidència comptable. En canvi, segons l'auto, sí que hi ha constància que les factures d'aquests vestits (i d'altres peces de roba destinades a dirigents del PP valencià) foren cancel·lades per la empresa Servimadrid Integral, vinculada a Orange Market i propietat de l'empresonat Francisco Correa.
Segons relata el jutge Flors, els documents que va aportar la tenda de roba per justificar la coartada de Camps no corresponien "ni amb el número de peces, ni amb el gènere del teixit, ni amb la qualitat d'uns vestits fets a mida", ni tan sols en les dates en què es van fer les compres. Amb tot, sembla evident, o almenys així ho creu el magistrat del TSJ, que Camps i els altres tres imputats (Ricardo Costa, Víctor Campos i Rafael Betoret) van rebre regals de la trama corrupta. Tot i que l'escrit del tribunal no troba relació entre aquests presents i la concessió d'adjudicacions milionàries a empreses de la trama corrupta no l'eximeix d'un delicte de suborn tipificat en el codi penal. Però a més, la investigació judicial revela que el president va mentir als seus ciutadans.
Així, tot apunta que Camps s'asseurà a la banqueta dels acusats i serà jutjat per un tribunal popular. Bé faria abans d'aquesta humiliació pública en dimitir i no desagnar-se políticament a l'estrat baix aquella idea tan seua de col·locar al País Valencià en el centre de totes les mirades.
La alcaldessa de Torrent, Maria José Català, vol canviar la història. La edil del PP ha anunciat la celebració d'una consulta popular per canviar el nom de l'avinguda País Valencià, el principal eix comercial de la ciutat. Sembla que aquesta idea de país que va pensar Fuster li molesta i així ha buscat una coartada per esborrar-la.
El referèndum, com expliquen els companys del diari Levante, començarà el proper divendres i es farà a través de tres urnes ubicades una, en l'Ajuntament, i, les altres dues, en biblioteques municipals. S'allargarà fins a finals de juliol i si guanya l'opció de transmutar el nom hi haurà una segona ronda, a partir de setembre, per a triar una nova denominació.
El canvi proposat no és baladí. Des fa uns anys, els populars s'han dedicat a proscriure tota una sèrie d'idees, noms i símbols per traçar una frontera entre els bons valencians (i bons espanyols) i els qui pensem diferent. Han estigmatitzat a qui no seguim els seus postulats i ens han titllat de traïdors. Molts fins i tot, han caigut en la seua trampa i han mirat d'adequar el seu discurs al consens dels vencedors.
I és que amb la seua insistència han intentat que ens avergonyim de la nostra història, que l'oblidem o que, senzillament, la reinventem. Tanmateix, hem d'aclarir-los que això no és tan fàcil com guanyar eleccions i que en som un grapat els qui no creiem en les seues mentides i apostem per refrescar el missatge de Fuster i la seua concepció d'un país més lliure, més solidari i més valencià.
El president de la Generalitat, Francisco Camps, fou citat ahir a declarar al TSJ valencià per haver rebut regals a canvi de sucoses concessions administratives a empreses lligades a la trama 'Gürtel'. Ell ho continua negant tot però sense aclarir res. La malifeta d'una persona vestida sempre pels mitjans de comunicació amb un embolcall d'honradesa, ha deixat perplexes als membres del seu partit.
De moment, tots guarden silenci i es limiten a secundar la versió oficial: "tranquil·litat" que "tot s'aclarirà perquè ací no hi ha res de res". Tanmateix, sembla que el jutge no ho té tan clar. Però tampoc en el seu partit estan del tot convencuts encara que alguns el disculpen; "total per dos o tres vestits" . Així, sembla que els populars ja preparen un pla B, conscients de què la investigació (malgrat la majoria conservadora del tribunal) es pot torçar.
Ara per ara, Camps està blindat pels seus que consideren que una dimissió li penjaria inevitablement una etiqueta de culpabilitat. Per això cal aguantar i pregar (d'això en saben molt en el PP) per aconseguir que el Tribunal l'absolga. No obstant això, al PP tenen clar que políticament l'actual president de la Generalitat està mort i ja preparen el dia després del soterrat. Hi ha diverses possibilitats. La primera passa per convéncer al jutge i aguantar fins a finals de la legislatura. Després caldria buscar un nou candidat per a 2011 i jubilar al molt honorable. L'altra opció, amb una resolució judicial contraria, l'obligaria irremeiablement a deixar abans el Palau i precipitar la seua successió.
I per a aquesta hi ha un nom que ja es baralla. No és altre que el de la alcaldessa de València, Rita Barberà. Una persona molt valorada a la seu del carrer Génova i amb un fort suport electoral al País Valencià. Barberà és diputada autonòmica i el seu nomenament no forçaria al PP a cap convocatòria d'eleccions anticipades. Ho revestirien tot amb una disfressa de normalitat com si, recordem les paraules de Camps, "ací no hagués passat res". I el que és encara més greu, continuarien sent els grans favorits per guanyar les eleccions.
"Nuestra bandera está clara: la senyera. Nuestro himno no tiene dudas: 'Per a ofrenar...'. Nuestra lengua se llama valenciano, queremos que se llame así, apreciamos y valoramos que se llame así y yo me siento orgulloso de usarla bajo esa denominación todos los días, con independencia de que pertenezca a otras comunidades lingüísticas compartidas con otros territorios. Y que no haya duda. El territorio en el que vivimos se llama, se ha llamado y se llamará, Comunitat Valenciana. Nosotros, tal vez, a veces, y siempre en la dimensión interna del propio partido, tenemos gente que reconoce como elementos del pasado histórico otras referencias. Estas referencias no son las mías, no son las del actual socialismo valenciano y no son las del proyecto que estamos construyendo para un cambio en la Comunitat Valenciana. Cada día más deben ser simplemente parte de nuestra Historia pasada"
Aquestes declaracions del secretari general del PSPV-PSOE (més PSOE que mai), Jorge Alarte, evidencien la seua posició respecte a la idea de país que molts encara defensem.
Això ja ho sabíem però, malauradament, hi ha més. Alarte (qui sap si mal aconsellat pel seu equip) ha arraconat el valencià dels seus discursos públics. Les rodes de premsa i les intervencions són exclusivament en castellà i, encara que els periodistes pregunten en la llengua del país, les seues respostes són en espanyol (ni el PP ho fa això). Només quan baixa de la tarima i s'apaguen els micròfons, el líder dels socialistes valencians canvia de llengua mostrant, sense escrúpols, la seua interiorització de què existeix una llengua A (reservada per a la vida pública) i una B ('inferior' i reservada a l'àmbit privat). Paral·lelament, el mandatari socialista fa cas omís de les decisions dels militants socialistes i menysprea el terme País Valencià. Intenta esborrar el cognom 'PV' de les sigles del partit i s'omple la boca amb allò de la Comunitat.
I és que els socialistes, ja sense tabús, volen arrancar les arrels fusterianes que els van inspirar a principis de la transició. Una llàstima i una equivocació. Tanmateix, modestament, avisar-los que nosaltres no en renunciarem perquè les considerem més vigents que mai.
Sembla que el Bloc fa marxa enrere i esborra de la seua ponència política aquella desafortunada sentència en què assumia com a pròpia, per a tot el país, la senyera coronada i l'himne regional estatutari. Eixa renúncia, no tant a una simbologia sinó a una manera d'entendre la nostra història, havia provocat desencís en la militància de la formació encara nacionalista que no compartia el viratge ideològic dels seus mandataris, com ja ho feren les bases del PSPV-PSOE mesos abans.
Així, en els darrers dies, s'ha pactat una esmena on s'evita aquesta identificació amb els símbols dels vencedors i es dilueix una renúncia de tants anys de batalles. El nou text aposta per anar més enllà de les banderes i centrar-se així en construir un projecte de país. Tanmateix, el document deixa la porta oberta a assumir com a propis tot aquell univers simbòlic que els valencians interpretem com a nostres. Una ambigua frase que torna a col·locar al Bloc en la sospita d'una hipotètica renúncia.
El País Valencià necessita alguna cosa més. La societat civil que dia a dia no es resigna a viure en una Comunidad Valenciana feliç i esguitada amb grans esdeveniments mereix alguna cosa més. Es va intentar amb Compromís però va fer fallida per la immaduresa dels nostres polítics. Amb l'hortizó del 2011, alguna cosa haurem de fer si no volem que les Corts Valencianes es convertisquen en una còpia dels parlaments autonòmics de Múrcia a Castella-La Mancha -on PP i PSOE es reparteixen els escons- i nosaltres siguem esborrats, políticament, del mapa.
"Aquesta voluntat de conciliació, derivada d'una determinació per ser entesos pel conjunt de la societat i avançar en la construcció nacional del poble valencià, ens ha de conduir a avançar en l’assumpció normalitzada de la simbologia estatutària, més concretament de la Senyera coronada, com a símbol privatiu"
Renúncia (i oblit).
La ponència política que el Bloc debatrà en el seu proper congrés nacional aposta obertament per acollir com a pròpia, i per a tot el país, la senyera amb blau. Una renúncia encoberta de les quatre barres per tal d'abastar el centre polític i vendre's com un partit moderat de cara a unes eleccions que pinten magres.
Les banderes no són més que draps adornats. Tanmateix, són una metàfora de conviccions i maneres d'entendre el nostre país, el nostre món. L'esquerra i el nacionalisme al País Valencià duu anys i anys de derrotes però també de lluites. Som el que som perquè ens hem negat a ser com ells volien que fórem. Som el resultat de no renunciar, de no callar, d'eixir al carrer, de contradir les majories electorals, d'estimar la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre país, per molt petit que siga.
L'estratègia electoral del Bloc, on tinc bons amics i coneguts, senzillament m'entristeix. No dubte que tinga una explicació política, de rèdit electoral, però no la compartesc. Hem sembla un viratge innecessari i decebedor. Volem traçar un camí de renúncies per tindre vots prestats? Fa uns mesos els militants del PSPV ens van sorprendre i es van oposar amb rotunditat a esborrar eixe PV (que pràcticament no utilitzen) de les seues sigles. El darrer cap de setmana de febrer els simpatitzants del Bloc tindran l'oportunitat de rectificar la proposta de la seua direcció. Veure'm què passa. A ells una petita reflexió.
Si el País Valencià sobreviu com a tal és, precisament, per tota aquella gent que després d'anys d'anys de derrotes, continua cada dia capficada en la utopia. I encara diria més, i em disculparà Partal que li manlleve les seues paraules; continuarem demà i demà passat i l'altre... Fins que el record d'Almansa no reste sinó en els llibres d'història i en les cançons i deixe de condicionar per sempre més el nostre viure. Fins aleshores i per damunt de les diferències del dia a dia, ací estem i ací estarem.
Desenes de milers de persones van plantar ahir cara a la supèrbia del PP. Malgrat el fred i el desànim covat en moltes persones per les contínues desfetes electorals, professors, estudiants i pares d'arreu del país eixiren al carrer per mostrar la seua oposició a la política educativa de la Generalitat i cridar ben fort allò de 'Font de Mora, go home'. (crònica a Vilaweb)
La polèmica amb l'Educació per a la ciutadania ha enervat a un col·lectiu molest per anys de menyspreu. A les escoles molts xiquets i xiquetes continuen rebent classes en barracons, tenen problemes per estudiar en valencià i ara es veuen abocats a una idea tan kafkiana com malintencionada com donar la famosa assignatura en anglés; i tot per una rabieta política.
Ahir, el País Valencià demostrà que encara està viu i disposat a no deixar-se soterrar per majories absolutes i governs amb tics autoritaris. Vam recuperar el carrer, vam omplir de groc el bell centre de València amb melodies de dolçaina i van plantar cara als nostres destarifats polítics.
Els mateixos que un dia abans van decidir tancar els repetidors de TV3 a Alginet i Llosa de Ranes, propiciant l'apagada del l'únic canal integrament en català a les comarques de la Costera i la Ribera. I tot decorat amb l'intent d'ofegar a Acció Cultural amb contínues multes i sancions mentre el govern espanyol calla i deixa fer. La promesa del nou múltiplex que hauria de permetre la reciprocitat entre Canal 9 i TV3 continua arraconat a un calaix del ministeri d'Industria. Als uns i als altres, també mostren des d'aquestes humils línies el nostre absolut rebuig.
(La magnífica fotografia és de Benito Pajares, un gran professional i millor persona)
Pocs confiaven en aquell senador d'Illinois, color café amb llet, que pretenia plantar cara a l'imperi Clinton per donar un tomb, després, a l'era Bush. Ara, convençuts els escèptics (que hi havia un fum), aquell jove de 47 anys amb un nom cridaner com Barack Hussein Obama, serà el president del país més poderós del món. Ha trepitjat les pors ètniques i ha demostrat allò del somni americà que soles havíem vist a les pel·lícules.
L'exemple d'Obama pot ser engrescador per a tota la gent que, dia rere dia, defensem la idea d'un País Valencià que no tinga vergonya de la seua llengua i la seua cultura. Ens demostra que, malgrat que siguem una minoria, no hem de defallir davant de les dificultats i que, amb molt de treball i esforç, podem abastar qualsevol objectiu. Obama ha sabut introduir un missatge fresc i valent a un país on la classe política havia aconseguit adormir la societat civil mandrosa fins i tot a l'hora d'anar a votar. Molts ciutadans havien baixat els braços davant uns governants que conduïen el país a la deriva a nivell econòmic i social. Stand up for your rights, pareix haver-los cridat Obama.
L'escenari nord-americà de desfeta nacional té bastants semblances amb el sainet en què s'ha convertit la política valenciana. Ciutadania passota, governants despòtics, dirigents corruptes, menyspreu a la cultura, privatització dels serveis socials, retalls a l'escola pública i un llarg etcètera. I la batalla PP-PSPV no aporta res a resoldre el problema. Ambdós partits estan massa pendents de les decisions de Madrid bé siga per boicotejar-les, bé per lloar-les. És necessari alguna cosa nova, alguna formula que engresque, que faça reviscolar aquest País Valencià aparentment soterrat que vol un canvi de formes i missatges. No tenim ni de lluny els diners que han permés Obama bombardejar el seu missatge, però tenim la mateixa il·lusió, o fins i tot més.
A dia de hui, sembla utòpic pensar en desallotjar el Partit Popular de la Generalitat amb tots els grups mediàtics i d'interessos que li serveixen de cuirassa. Tanmateix, també semblava impossible el camí que va prendre Obama ara fa uns quatre anys i mireu. If he could, nosaltres també podem.
Ens llevem de matí. Agafem el bus -com tarda en arribar!- i baixem cap al centre de la ciutat. Un bon café i una gran varietat de diaris ens fan companyia. Els periòdics van ben grossos, amb fulles salmó que deixe de banda, malgrat la crisi econòmica, i un munt de reportatges d'anècdotes i curiositats que t'atrauen per llegir, encara que siga, els primers paràgrafs. Els sofàs són còmodes i la claror del sol s'esmicola entre les grans finestres que mostren un bullent carrer de San Vicent. Gent que camina amb pressa amunt i avall mentre a dins, olorant el café, mirem d'imaginar el perquè de tanta velocitat en cada passa.
El centre històric és preciós. Recorde la cançò de La Gossa Sorda mentre pague. Caminem fins a l'Octubre. Allí, entrem a veure l'exposició Cançoníssima dedicada a la Nova Cançó. Riem vent a un Llach amb pèl, una sexy Guillermina Motta o un Raimon amb cara de xiquet. Vinils, fundes de discos, cartells d'Antoni Miró i Manolo Boix, llibres i fotografies ens traslladen a un temps no viscuts on l'efervescència cultural i les ganes de capgirar-ho tot brollaven. Em ve a la memòria el que ens explicava el sociòleg i cantautor Rafa Xambó en la primera entrevista que fèrem quan Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas era una quimera. Tota aquella etapa sense la qual no s'explica Obrint Pas i moltes de les lluites que encara ara continuen latents.
Però la bellesa de València, dels seus carrers, d'una plaça redona encara en obres o d'un elegant Micalet no amaga l'estupidesa dels seus governants. A l'eixida de l'Octubre, veiem un cartell de Cabanyalloween. Una festa de l'associació Salvem el Cabanyal que s'havia de celebrar als locals del Greenspace que gestiona Heineken, amb el permís del Govern municipal. Tot era enllestit però les pressions mediàtiques i de l'Ajuntament feren canviar d'opinió els dirigents de la marca cervesera que decidiren vetar l'acte. Finalment, Sva-ters, Pau Alabajos, Xavi Castillo i demés actuaran a la sala The Mill, després de defugir la versió moderna d'una censura més pròpia dels anys rememorats a l'exposició de l'Octubre.
El darrer cap de setmana de setembre, per motius de feina, vaig estar al congrés nacional (de país) del PSPV-PSOE. Un mesos abans, havia llegit amb llàstima que els socialistes valencians renegaven del seu nom, de la idea de país que van esbossar entre molt altres Fuster, Estellés o Ovidi. La seua ponència marc convidava al canvi de sigles, a copiar al PP i convertir-se en el Partit Socialista de la Comunitat Valenciana (PSCV). Per una qüestió de coherència (poques vegades he escoltat algun dirigent socialista referir-se al nostre país) i pressió mediàtica (la premsa sempre intentant condicionar els moviments de les formacions) no dubtava que el canvi es faria efectiu després del conclave. Sentia que el país s'esmicolava una miqueta més i tornava a desapareixer una vegada més de l'imaginari col·lectiu el nom amb què ens referim de la nostra terra, tal i com desitja la dreta.
Tanmateix, a mesura que s'anava acostant la data del congrés les bases socialistes es rebel·laven. La majoria de les esmenes a la ponència marc apostaven per mantindre les sigles i reafirmar els 'ideals esquerrans' del partit. El dia de les votacions no hi va haver ni debat. Amb 117 vots a favor i tant sols 13 en contra, els militants del PSPV-PSOE evitaren el canvi de nom. "Fins i tot els delegats de les comarques castellanoparlants recolzaven la idea de país", em contava visiblement content l'alcalde d'un petit poble de la Safor. "Ni motius electorals ni res de res, el nom no es toca", comentava un altre.
(Article publicat al bloc Conexión Valencia de elmundo.es)
Un relat imprescindible per entendre com funcionen las xarxes clientelars al País Valencià. I que dóna compte de perquè malgrat els vestits del presidentes i els casos de corrupció el PP té moltes paperetes de continuar amb el poder. Gran treball del company d'El Temps Víctor Maceda. Paga la pena llegir-ho en paper però per si de cas del reproduïm
Pel seu interés reproduïm un article que va escriure Hèctor Sanjuan al 
El Bloc quiere dotarse de un laboratorio ideológico que le dé madurez a su discurso. Para ello, personas cercanas al partido, aunque ya retiradas de la primera línea política, han auspiciado la creación de una institución, la Fundación Josep Lluís Blasco, para dotar al valencianismo de una herramienta política que le permita reflexionar y actualizar sus estrategias de cara a las próximas contiendas electorales. La intención es crear una especie de Faes (PP) o de Jaime Vera (PSOE) pero en versión autóctona. 
El jutge instructor del cas Gürtel ho ha dit ben clar: el president de la Generalitat, Francisco Camps, va mentir en la seua declaració davant el Tribunal Superior de Justícia valencià. De les proves pericials, es desprèn que els pagaments en metàl·lic que el mandatari popular assegurava haver fet (traient els diners de la caixa de la farmàcia on treballa la seua dona o demanant solt al seu escolta) no hi ha cap evidència comptable. En canvi, segons l'auto, sí que hi ha constància que les factures d'aquests vestits (i d'altres peces de roba destinades a dirigents del PP valencià) foren cancel·lades per la empresa Servimadrid Integral, vinculada a Orange Market i propietat de l'empresonat Francisco Correa.
La alcaldessa de Torrent, Maria José Català, vol canviar la història. La edil del PP ha anunciat la celebració d'una consulta popular per canviar el nom de l'avinguda País Valencià, el principal eix comercial de la ciutat. Sembla que aquesta idea de país que va pensar Fuster li molesta i així ha buscat una coartada per esborrar-la. 
"Nuestra bandera está clara: la senyera. Nuestro himno no tiene dudas: 'Per a ofrenar...'. Nuestra lengua se llama valenciano, queremos que se llame así, apreciamos y valoramos que se llame así y yo me siento orgulloso de usarla bajo esa denominación todos los días, con independencia de que pertenezca a otras comunidades lingüísticas compartidas con otros territorios. Y que no haya duda. El territorio en el que vivimos se llama, se ha llamado y se llamará, Comunitat Valenciana. Nosotros, tal vez, a veces, y siempre en la dimensión interna del propio partido, tenemos gente que reconoce como elementos del pasado histórico otras referencias. Estas referencias no son las mías, no son las del actual socialismo valenciano y no son las del proyecto que estamos construyendo para un cambio en la Comunitat Valenciana. Cada día más deben ser simplemente parte de nuestra Historia pasada"
Sembla que el Bloc fa marxa enrere i esborra de la seua ponència política aquella desafortunada sentència en què assumia com a pròpia, per a tot el país, 
Pocs confiaven en aquell senador d'Illinois, color café amb llet, que pretenia plantar cara a l'imperi Clinton per donar un tomb, després, a l'era Bush. Ara, convençuts els escèptics (que hi havia un fum), aquell jove de 47 anys amb un nom cridaner com 
