|
Els cracks  BAIXAVA DE COLL FORMIC AL BRULL, I EN ÉSSER PROP DE LA MORERA EM VAN ATURAR ELS CÍCLOPS. VOLIA FUGIR, PERÒ, BURXANC EN MÀ, EM VAN FORÇAR A MIRAR COM ENSACAVEN LLIBRES I MÉS LLIBRES MEUS, IMPRESOS I INÈDITS, PERGAMINS DELS AVANTPASSATS SOSTRETS AL RECTOR DELS TORRENTS DE LLADURS I MANIFESTS EVERSIUS. EL MEU COS FULLAVA COM UN FAIG, I UN ULL DESCLÒS ALS BRULLS DEL FRONT EM VA FER VEURE, AIGUOSA I TRANSPARENT, LA MEVA PRÒPIA IRREALITAT  La crisi pica fort. Ens retallen fins i tot l'esperança i la passió de viure. Posen en risc els nostres sous i la rumorologia paranoica s'extén com una taca verinosa. I a sobre ve Nadal, una època propensa a la melangia i a la tristesa. Però avui 15 de desembre de 2011 s'ha produït la notícia de l'any des del punt de vista cultural. Avui s'ha presentat el Quart Volum. Picasso. Del Minotaure al Gernika. 1927-1939. El quart volum de Josep Palau i Fabre sobre l'obra de Pablo Picasso, un quart volum esperadíssim des de tot arreu, des dels àmbits picassians fins a la legió de seguidors de L'Alquimista que, com diuen en d'altres latituds, no veiem l'hora de l'aparició d'aquest volum. És quan passen esdeveniments com aquests que ens ensenyen que cal lluitar més que mai i no llençar la tovallola en cap moment.  Eren temps de balances i la Glòria va tenir la idea de fer-nos mútuament una entrevista estil La contra de la vanguardia. (I clicant aquí podeu veure la primera)
Tinc 38 anys. Vaig néixer (accidentalment) a Pamplona, vaig viure el meu primer any de vida a Bilbao i ara visc al barri de Gràcia, a Barcelona. Sóc filòleg català i treballo de tècnic de normalització lingüística, una 'espècie' de profe de català per a adults. Tinc parella i no tinc fills. El que més m'agrada en aquesta vida és llegir: t'ajuda a sobreviure. D’on et ve el teu amor per la literatura? Uf, quina pregunta només per començar! Ve de llegir, simplement de llegir molt. De petit ja m’agradava molt. Els meus pares mai van escatimar-me un cèntim per llibres. I sempre estava llegint, des de còmics fins a llibres d’aventures i misteri com Enid Blyton o La colla dels 5. Vaig llegir llibres frontissa, és a dir llibres clau que recordes per sempre més i que et permeten passar a nous registres. Avui encara em produeix plaer només recordar-ne la lectura, com per exemple La guerra dels botons o El corsari negre d’Emilio Salgari. Aquests llibres són fonamentals perquè amb ells aprehens –copses-- la lectura per sempre més. De fet llegir m’ha ajudat a sobreviure en molts moments de la meva vida. Dos llibres fonamentals en aquest sentit són Rayuela de Julio Cortázar i 2666 de Roberto Bolaño, tots dos sudamericans. No us heu sentit mai en un perill que no sabeu definir molt bé? Doncs una lectura et salva. Llegir o escoltar l’Enric Casasses et salva; llegir Les cròniques de la veritat oculta de Calders et salva; llegir les Històries naturals de Perucho et salva, llegir Totes les bèsties de càrrega de Manuel de Pedrolo et salva... I tants i tants i tants d’altres que et salven de la mediocritat quotidiana. I Palau i Fabre?  Eren temps de balances i la Glòria va tenir la idea de fer-nos mútuament una entrevista estil La contra de la vanguardia. En aquest apunt va la primera, l'entrevista a la nena de lo pou: Tinc 38 anys (ja! Uf!). Vaig néixer a Barcelona i visc a Barcelona (accidentalment, de fet). Sóc filòloga anglesa i treballo de traductora. Estic soltera i no tinc fills -ni ganes. Crec que totes les coses passen per una raó i que a la llarga és per millorar. Sóc creient, però de la doctrina bàsica cristiana, despullada fins l’essència, allò de sigues bo, deixa viure, respecta els altres, porta una vida senzilla i no materialista, etc... i que no té res a veure amb la institució de l’església, que em fa bastant de fàstic. També crec que tot et torna (allò que fas i allò que projectes).
- Penses en anglès? Ho fas sovint? Sí, bastant. Moltes vegades em surten les expressions en anglès i he de pensar com dir-les en català o castellà.
-Què és el que t'apassiona de la cultura anglosaxona? Perquè mira que mengen fatal... Potser mengen fatal, però els anglesos són els reis dels pastissos, hehe. Sempre m’ha atret la llengua, suposo que per la música. I és un país on es llegeix molt i es poden comprar llibres per 1 lliura. A la BBC són capaços de fer-te un programa de literatura en Prime Time i la gent el mira (I a més respecten gèneres que aquí no es tenen en compte, com la fantasia i la ciència ficció). I m’agrada l’humor anglès, sempre hi he tingut molta afinitat, no sé per què.
Hi ha més, seguiu llegint...  El dissabte em vaig comprar Romaní, semen i sang d'Els Surfing Sirles i per una altra banda, quina cosa més tonta, me n'assabento que Bankrobber, la discogràfica dels Sirles, acaba de fer 10 anys. Com passa el temps, o**** p***! Vaig veure (i sentir) néixer Bankrobber durant les xerrades d'abans i després d'uns mítics partits de futbol els dijous a la nit. A un dels fundadors, el senyor Jordi Pi, li brillaven els ulls de passió mentre ens contava el projecte que tenia entre mans. Puc dir amb orgull que tinc el primer disc Wellcome to Holland Park dels Holland Park --em vaig quedar sense la també mítica samarreta taronja amb el 14 a l'esquena, ai!--, i l'últim (fins ara!) de la discogràfica, el guapíssim Romani, semen i sang del qual em quedo, així a raig, amb Watusi 65, Annunakis (Reprise), Taxista, i la grandiosa I feel love. Si mai munto una editorial --el somni de la meva vida -- serà com Bankrobber. Felicitats, nois! Aquest vídeo és un gran exemple de com resoldre un problema amb pocs recursos. Genial.  Jaume Borges i Rebullida, el meu pare, va morir el 19/9/91, una data capicua, no sé si terriblement diabòlica o entranyablement romàntica. Desconec si traspassar en una data així et dóna algun tipus de privilegi extra, un descans etern més palindròmic, és a dir, un descans etern total. Fou fill d'El Prat del Llobregat, poble del qual n'estava orgullós i sempre en parlava amb un deix d'emoció. Li agradava apropar-shi amb els seus fills -- és a dir amb mi i amb ma germana -- i ens mostrava, ufanós, on va néixer, on va viure de menut, a quines cases s'havia mudat... Gran amant de l'atletisme, contava una vegada i una altra que ell havia vist néixer els campions de marxa pratencs com en Jordi Llopart i en Josep Marin. Fins i tot havia tingut com a entrenador el pare d'en Marin, Moisès Marin. (continua...)  Fa temps que segueixo la feina que fa aquest senyor: Julio Manrique. Actor, dramaturg i director teatral, qui no el conegui potser el recorda de la sèrie de TV Porca Misèria. A mi se'm va ficar a la butxaca per la seva feina d'actor de teatre en obres com 2666 dirigida per l'Àlex Rigola, La forma de les coses de Neil Labute --on dirigia i actuava-- o la magistral La tragèdia de Hamlet d'Oriol Broggi, on feia un paper descomunal, difícil de definir-lo amb paraules... L'any passat va debutar al Teatre Romea com a director amb una adaptació marca de la casa de L'hort dels cirerers d'Anton Txejov. Aquesta marca de la casa a què després m'hi referiré segur que ha estat decisiva per ser nomenat director artístic del Teatre Romea per a la temporada 2011/2012. I 'Llum de guàrdia' demostra el per què de l'aposta.  Un dia menys cap a la independència  LA COGIDA Y LA MUERTE A las cinco de la tarde. El viento se llevó los algodones
a las cinco de la tarde. Un ataúd con ruedas es la cama
a las cinco de la tarde.
 Persones joves plenes d'un gran talent que se'n van amb els peus pel davant quan encara no toca. Quina societat hem creat que no és capaç d'oferir una mà a aquells que profereixen crits sords d'auxili? Els morts, la van refusar? Gaudien amb l'autodestrucció? Era autodestrucció o un crit encara més sord de pànic i solitud? Totalment incompresos, enlluernats i enlluernant-nos amb la fama, els diners i l'èxit. Enlluernats, ells, que cridaven; enlluernats, nosaltres, que no oïem. Els xiulets que rebé Amy a Belgrad fa un mes i escaig, era l'avís a l'enterramorts? Ja no sonarà més aquella veu 'negra'en el cos d'una 'blanca', la veu del soul del present i --ai!-- ja no del futur. Una veu arrelada a la terra, una veu increïble. He gaudit amb la teva veu i la (et) ploro. Descansa com vulguis (o com puguis), Amy Winehouse. I benvinguda al club maleït (dels 27) Aquí podeu veure el vídeo d'una cançó profèticament funesta: Rehab  Durant algun moment indeterminat del dia d'ahir els Balances Oktoberfest vam rebre la visita 100.000. Són 1350 dies exactes des d'aquell llunyà 11 de novembre de 2007 que aquest bloc va néixer en dos apunts històrics: aquest i aquell. O si ho preferiu 3 anys, 8 mesos i 12 dies. Encantats de la vida de pertànyer en aquesta comunitat fantàstica, seguirem amb els nostres apunts sui generis: criticant, enamorant-nos, fent cultura, descobrint, elogiant, recordant, emmirallant-nos, esbravant-nos, indignant-nos, cridant i per damunt de tot: gaudint. Gràcies a totes les persones que algun cop han fet possible arribar a aquest marcador. Glòria Barrobés & sergi borges Balances Oktoberfest Us deixo amb els 10 apunts més visitats per la gent, on no deixa de sorprendre'ns l'apunt que ocupa la posició número 1: un apunt ben idiota per cert, però de títol suggestiu que hi fa caure la gent de manera enjogassada.  La idea me l'ha donada Gazophylacium, web de referència per a totes les qüestions relacionades amb el català i els seus usos. Els tres principis de Joan Solà. Com dirien els veïns, que rulin els tres principis.  ...If I was to say to you Girl, we couldn't get much higher Come on baby, light my fire Come on baby, light my fire Try to set the night on fire'. Quasi se'm passa. Fa quaranta anys que va morir el senyor James Douglas Morrison en una banyera al barri dels Marais de París. Als meus 20 anys, Jim Morrison i The Doors van ser tot un fenomen per a mi --jo que sóc mitòman de mena--. En el seu record deixo aquest vídeo, un vídeo que també ens serveix d'homenatge a la Glòria i a mi per una nit inoblidable d'uns campaments oblidables (i d'alta tensió): La menor i fa sostenido... Moments històrics del futbol mundial No us perdeu l'àudio: Victor Hugo Morales Pell de gallina Argentina 2 - 0 Inglaterra - Maradona from Planeta Boca Juniors on Vimeo.  Demà dia 20 de juny es complirà exactament un mes que va obrir les seves portes IWAGUMI Paisatgisme i decoració aquàtica, una impressionant botiga al centre de la ciutat de Barcelona que farà les delícies a tots els amants de la decoració aquàtica. Si busquem al DIEC la paraula 'paisatgisme' ens diu això: "Especialitat de la ciència, de la tècnica i de l’art que estudia i dissenya l’ordenació dels espais del paisatge". El 'paisatgisme' d'Iwagumi és un art japonès que té el seu punt de partida en 'l'Iwagumi' que en japonès vol dir "formació rocosa". L'Iwagumi, doncs, és la formació rocosa que presideix la disposició decorativa de tot l'aquari i al seu voltant aniran apareixent --o millor dit, disposant en perfecta tècnica harmònica -- la resta d'éssers vius que componen un aquari: peixos, plantes, etc. A més a més, hi ha aspectes bàsics que són decisius en aquest art com són la il·luminació, la temperatura de l'aigua, la 'producció' d'onatge en els aquaris... El concepte Iwagumi és molt més ampli i molt complex. Hi ha regles d'or al voltant d'aquest tipus d'estil decoratiu que no es poden saltar i mil conceptes i subconceptes adjacents que s'hi afegeixen. Només us diré que l'Iwagumi ha d'estar disposat en un nombre imparell (tres, cinc, set) i mai parell. Tot un món per descobrir. Heu d'anar a la botiga: més de 300 metres quadrats dedicats al fascinant món dels aquaris, especialment orientats en l'Iwagumi style. Aquesta és una botiga pionera a l'estat espanyol. IWAGUMI Paisatgisme i decoració aquàtica està ubicada al carrer Roger de Llúria 31, local 1, de Barcelona, entre la Gran via i el carrer de la Diputació. Us deixo amb un vídeo en forma de tastet:  Tota generació té els seus himnes, més d’un, normalment. És difícil trobar UNA cançó que englobi tota la varietat humana. O marqui tothom alhora. L’era daurada del rock, als 70, la disco als 80...etc. Ara no us en sabria donar exemples: hauria de començar a remenar antologies de la música per trobar-los. Massa feina.
El que puc dir, el que jo sé i crec és que la meva generació n’ha trobat un de contemporani (entre altres). És la cançó Common People de Pulp, editada el 1995. Pertanyia a l’àlbum A Different Class i parlava d’un fenomen anomenat Slumming o turisme de classes. Quan estudiava a la universitat, Jarvis Cocker, el cantant de Pulp, va conèixer una noia grega anomenada Sofia que li va explicar que volia anar a viure a un barri pobre per experimentar què era (estil 21 días). De fet, un equip de la televisió britànica va provar de localitzar-la sense èxit anys després per un documental. Comprensiblement, tampoc és per estar-ne orgullosa...
 Gràcies equip!!! Gràcies Pep!!! We love football!!! 4 cançons per als millors: La primera: el nostre himne La segona: són gent normal La tercera: són els nostres herois (a Wembley) I la quarta: són els CAMPIONS (a Wembley)  La profecia estava escrita aquí. Ara té molt valor aquella frase: Sense cap mena de dubte, els eliminarem Gràcies, Barça; gràcies equip, gràcies Pep. I la central lechera i The Special One a plorar i a lladrar i a manipular vídeos, imatges i la realitat en general. Ser del Barça és, el millor que hi ha!!! |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosENLLAçOS
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
