This is the photo of the Ergg Chebi, one of the "doors" to entry Sahara Desert. I took the photo in the summer of 2006 when I was in holiday in Africa.
The Ergg Chebi Desert is in Morocco, in all day journey from Marrakech. It was a very hard journey in a little bus; one of the most tiring journeys of my life. It seemed that it would never finish.
I like this photo because it reminds me of how magic the desert is. It seems that there isn't anything but when you were there, you discovered a new world.
Especially I remember that I couldn't climb the dune; at the photo it seems that it's a normal hill, but in reality it's very high and it's difficult to climb.
The thing that was the most amazing and spectacular was sleeping under the desert sky. I'll never forget it. I saw a lot of shooting stars moving through the sky. I remember that there are a lot of stars, the sky was very, very big and it looked tridimensional, like in 3D. I'm not sure if that night I could sleep. It was incredible. sergi borges (Twitter:@sergi_borges)
Primer apunt del 2012. I primer apunt de protesta.
Dit avall i xiulada de protesta #ForaFora contra la botiga Laie Museu Picasso i el seu horari comercial.
A quina hora tanca la botiga Laie Museu Picasso? Oficialment, a les 20h. Doncs bé, a les 19.50 m'han barrat el pas i no m'han deixat passar. Els meus precs han estat inútils. Les mentides de la noia, cremada per l'allau de turistes de tot el dia, flagrants.
La queixa és només contra Laie Museu Picasso; deu minuts abans, una dependenta m'ha atès exquisidament a Laie Llibreria-Cafè de Pau Claris, que tot sigui dit és una de les meves llibreries preferides de Barcelona.
Vagi per endavant que la culpa és meva: si hagués anat a la botiga Laie del Museu Picasso abans, aquest post no existiria. Un cop dit això, però, m'agradaria llençar algunes reflexions.
Se'n va el 2011 i li diem adéu, igual que jo li dic adéu al barri de Sant Andreu de Barcelona que m'ha acollit durant 7 anys de la meva vida.
Oficialment des de l'1 de novembre i realment des del 25 del mateix mes, vivim al barri de Gràcia.
Hi ha una sentència que diu: 'A l'home no se'l jutja pels cops que cau, sinó pels cops que és capaç d'aixecar-se'.
Totalment 'argentinitzat', físicament a Barcelona, però mentalment a Buenos Aires, els murs, les parets, els carrers i la gent de Sant Andreu em van ajudar a aixecar-me.
Aquí va un record per a la gent de Sant Andreu, a qui els dedico aquest apunt de comiat:
Apunt per a tots els amants de l'astronomia i curiosos en general dels fenòmens més espectaculars que afortunadament ens apropen les cada cop més increïbles noves tecnologies.
Quines coses més grosses que passen a l'espai exterior i com resisteix el nostre petit, minúscul, insignificant, i molt estimat, planeta Terra.
Realment, com deia la Glòria aquí, som ben poca cosa.
Us deixo amb un sensacional vídeo elaborat per la Universitat d'Oslo --i més concretament pel seu departament de Física -- on ens explica fil per randa què carai és una tempesta solar. Fa pocs dies, el planeta Terra en va rebre l'envestida d'una, i semblava que s'havia d'acabar el món (una vegada més).
Per entendre el vídeo imprescindible saber anglès. Ara bé, mireu-lo igual perquè gràficament està tan ben fet que crec que s'entén tot per intuïció. (Bé, jo no ho entenc tot i menys parlant d'astrofísica, però vull dir que no us el perdeu).
Aprofito l'avinentesa per recomanar-vos un bloc destinat als amants de l'astronomia i de la física, una autèntica meravella. Es diu 'Astrofísica y Física. Noticias y artículos sobre astronomía, astrofísica, física y ciencia en general'. Hi podeu anar clicant aquí.
El Tambora entra en erupció en una illa d’Indonèsia, aniquilant la seva població. Això és tot? Noooo....
1816:
Europa espera la primavera que no arribarà mai. No deixa de ploure i de nevar i els rius es desborden. 200.000 persones moriran de gana en els anys següents.
Als Estats Units les gelades i la sequera maten les collites; vedells i xais moren tan sols néixer.
Al Canadà, el desgel no s’arriba a produir. Es baten rècords històrics de temperatures baixes, mai vistos. 300 km de gel entorpeixen l’arribada dels vaixells amb subministraments.
A la Xina el fred mata arbres, collites i búfals. Les inundacions provocades per una alteració dels monsons acaba de rematar la jugada.
La mateixa alteració del monsó provoca una epidèmia de còlera que s’estén des del Ganges fins a Moscou.
TRANSFER SEASON, en diuen en anglès. Bàsicament vol dir que els jugadors estan de vacances i els diaris esportius han d’omplir pàgines. I la millor manera de fer-ho és parlar de possibles traspassos i alimentar tot un ventall de rumors i intercanvis de cromos de tota mena que van de perfectament plausible a totalment surrealista.
I el rei de l’estiu, de fa ja uns anys és, de forma indiscutible i sense que ningú li pugui fer ombra, CESC “dia de la Marmota” Fàbregas. Ja no sabem en quin dia vivim perquè els diaris esportius ens confonen col·locant la seva foto a la portada cada dia. Analitzen i interpreten els seus gestos i les seves paraules com si fos un profeta per intentar extreure’n alguna pista sobre el seu devenir, del qual, aparentment, en depèn el futur de la humanitat. I sembla que tots els seus gestos i paraules tenen un propòsit. NO és el mateix si ha menjat roastbeef, pa amb tomàquet o cocido madrileño, no.
Un anunci molt bonic per a una sensibilització necessària.
Extret de la pàgina devour.com, una pàgina que segons els entesos busca els millors vídeos del youtube...
Realment espectacular la infografia que ha fet la pàgina web www.techknowtimes.com que ens mostra un dels temes que més desconeixem --parlo per mi-- a l'hora de connectar-se a la xarxa d'internet: les diferents velocitats amb què funcionen les descàrregues als països del món.
Per començar vull dir que sóc un perfecte ignorant d'aquestes qüestions, que em sembla que la meva connexió és de 6Mb i que l'antiga Telefònica --l'exuberant Movistar d'avui dia -- em cobra una pasta bestial cada mes per la connexió, les trucades nacionals i l'antivirus ( i em sento prou babau quan quasi bé tothom paga la meitat que jo amb una altra companyia, o bé es connecta gratuïtament via wifi o compta amb no sé quantes mils d'ofertes de diverses noves empreses del ram que li descompten no sé què per no sé quant).
En aquest grafisme ens expliquen les velocitats de descàrrega mesurada en kilobits per segon (Kbps) i cada país té assignada una velocitat mitjana i una punta de velocitat màxima. L'estat espanyol --Ejpaññññña-- no és que estigui molt ben situada la veritat. Bé, de fet, Espanya és l'última entre els països de la UE amb una velocitat mitjana de 2539 Kbps i un pic de màxima de 9340, la més baixa entre les velocitats màximes. Fins i tot Síria té una mitjana superior amb 3024 Kbps. Per a què després ens riguem dels països àrabs.
La reina d'Europa és Suècia amb una mitjana de 6181Kbps i una punta de velocitat de 19209, quasi 10000 Kbps més que aquí. A més a més és la quarta del món. La pregunta és: quant deu costar al mes una tarifa plana d'internet a Estocolm?
Jo pensava que el rei indiscutible seria el Japó, però només es troba en tercera posició. La reina mundial és Corea del Sud amb una mitjana de 12021 Kbps i una punta de velocitat màxima de 32708 Kbps. En segon lloc, Hong-Kong. La segona pregunta és: quant deu costar al mes una tarifa plana d'internet a Seul?
L'únic dubte que em queda del mapa és saber que ha passat amb Holanda que segons les dades dels països europeus té una mitjana de 5992 Kbps i en canvi és absent en el rànquing mundial. Hauria d'ocupar la cinquena posició mundial de ple dret.
Dit tot això, m'agradaria que algun expert en el tema ens pogués aclarir quina relació hi ha entre la velocitat de descàrrega i la velocitat de connexió que nosaltres tenim contractada. Una dada al respecte: sembla ser que la nostra connexió és de 6Mb, però és que al Japó la connexió és de 1000 Mb. És certa aquesta informació?
Des d'una innocència aparent -- atenció a la musiqueta inicial que se us enganxarà--, de sobte tot es converteix en un sadisme que posa els pèls de punta.
Són els dibuixos de Happy Tree Friends. Suposo que molts de vosaltres ja els coneixeu. Per als qui no, us deixo amb aquests videos youtuberos.
Com diu el tòpic, aquests dibuixos poden ferir la sensibilitat de l'espectador.
Aquest matí un senyor o una senyora ha agafat el telèfon i ha marcat el número de la famosíssima casa de subhastes Christie's. Per aquest mitjà, per telèfon, ha participat en la subhasta del dia i la seva participació l'ha convertida en històrica. Aquest persona anònima ha pagat 106'5 milions de dòlars --un 82 milions d'euros-- per l'obra Nude, Green Leaves and Bust, una pintura a l'oli que porta la signatura de Pablo Ruiz Picasso, realitzada el 1932. Pertany a l'època cubista.
Nu, Fulles verdes i Bust és el quadre més car del món.
Hi ha noms que poden amargar la vida a un alcalde. Aquest és el cas de la petita població austríaca de Fucking, on estan tan farts que la gent els robi la senyal d’entrada del municipi que l’han haguda de canviar per una de ciment. L’etimologia del curiós nom d’aquesta vil·la no té res d’especial: la va fundar un noble anomenat Focko. I el sufix “ing” en antic alemany es refereix a la família. Vindria a voler dir “la gent d’en Focko”. Però el temps i l’evolució de la paraula anglesa han fet la resta. A la vora també hi trobem els pobles de Kissing i Petting (To Pet, en anglès significa acaronar un animal).
Noms curiosos els trobem a tot arreu i la llista seria interminable: Podem anar a Kagar, a Alemanya; a Merder, Marroc; a Bilis, Croàcia. A Sodoma, Sudàfrica i Gomorra, Suècia; A Folla, Noruega i Ostia, Itàlia. Trobem Basura, a Colòmbia i Forat, a Iran. O Orino, Itàlia. En l’àmbit saxó tenim Intercourse, Pensilvànnia, Condom, França o Climax, Colorado. Espanya és una mina de noms de l’estil Tembleque (Toledo). I a Catalunya no ens quedem curts amb Ultramort. I sempre ens queda la noia Argentina que al·lucina milions que un poble es digui Berga.
En Divendres Sant, o era això, o una dissertació carrregosa sobre la crisi espiritual i moral i el capgirament de valors de la societat occidental. Perquè parlar de capellans perdòfils el mateix dia de la crucifixió, m'ha semblat lleig.
Invent
espectacular del tipotopògraf manresà MaRC anToni Malagarriga i Picas.
Amb les imatges que veiem des de l'aire de Google Maps, si hi parem atenció,
descobrirem totes les formes de l'alfabet en tots els llenguatges i formes
d'escriptura possibles. Podeu escriure un missatge i us sortirà reconvertit en
forma de tipografia
àeria
Si cliqueu Balances
Oktoberfest, el veureu escrit des del cel i amb els GEOglifs, nom amb que
l'autor ha batejat aquestes geolletres.
Com diu el seu autor, i agraint a Joan Coromines, som davant de l'Onomasticon
Terrae del segle XXI.
La foto d'aquesta entrada és un dels referents en què es basa MaRC
anToni Malagarriga per iniciar el seu projecte. La foto
correspon al Google Maps Tipography,
l'alfabet buscat i creat per Rhett Dashwood. N'hi ha més, de referents, i els podeu trobar aquí.
Ha nascut un nou verb i una nova tipografia: googlemapejar i els GEOglifs.
Arran de l'històric 2 a 6 que el Barça li va clavar al R.Madrid al seu estadi, vaig llençar una promesa al vent: si el Barça guanyava el Triplet, deixava de fumar.
Aquell dia la Lliga ja hi era, al sac; érem a la final de Copa i a semifinals de la LLiga de Campions. L'empresa, tanmateix, era força improbable. De fet, Andrés Iniesta la va mantenir viva quatre dies més al minut 93 amb el golàs que tots revivim emocionats. Guanyar dues finals és (era i serà) molt difícil.
Si no recordo malament fumo des dels 17 anys. En progressió ascendent i imparable.
Una sentència també m'hi va ajudar. No és de cap filòsof ni de cap llumenera. És d'un personatge encara molt millor. Persona entranyable, imborrable i un guanyador. Diu així:
Res és difícil. Només es tracta de començar.
Helenio Herrera.
Avui fa tot just una setmana que no fumo ni un sol cigarret (i en fumava un paquet diari segur, i de tant en tant, paquet i mig).
Per a mi això és tan gros que ja em sento molt content.
The Darwin Awards - els premis Darwin - són uns premis molt especials. El guanya qui es mor en les circumstàncies més estúpides. No es premien les morts per accident o les desgràcies; es premia aquell que, a causa de ser responsable d'una acció com a mínim estúpida (per no dir una altra cosa), troba la mort de la manera més rídícula. Vegem-ne uns quants exemples.
Apunts i entrades relacionades amb Argentina, un país amb el qual m'uneix una química molt especial i pel qual sento una estima profunda per la seva terra i sobretot per la seva gent.
Pel·lícules totalment prescindibles i que tenen un punt d'irritant per la decepció que suposen. Pel·lícules que són al llindar de Quina merda!, però hi ha aspectes que les salven.
Comentaris sobre obres que no consten al cànon de la literatura catalana, i que generalment no mereixen de no ser-hi. La paraula "anticànon" vol dir això, que sóc en contra d'un cànon que oblida autors de la talla dels que tracto.
La Fundació Palau es va inaugurar al mes de maig de l’any 2003 i té com a vocació conservar, exhibir i difondre el fons artístic i documental de Josep Palau i Fabre.
Aquest matí un senyor o una senyora ha agafat el telèfon i ha marcat el número de la famosíssima casa de subhastes Christie's. Per aquest mitjà, per telèfon, ha participat en la subhasta del dia i la seva participació l'ha convertida en històrica. Aquest persona anònima ha pagat 106'5 milions de dòlars --un 82 milions d'euros-- per l'obra Nude, Green Leaves and Bust, una pintura a l'oli que porta la signatura de Pablo Ruiz Picasso, realitzada el 1932. Pertany a l'època cubista. 
Sant Jordi mata l'aranya, com deia la meva àvia.
Hi ha noms que poden amargar la vida a un alcalde. Aquest és el cas de la petita població austríaca de Fucking, on estan tan farts que la gent els robi la senyal d’entrada del municipi que l’han haguda de canviar per una de ciment. 
Coses que duen tres 9:
Arran de l'històric 2 a 6 que el Barça li va clavar al R.Madrid al seu estadi, vaig llençar una promesa al vent: 
The Darwin Awards - els premis Darwin - són uns premis molt especials. El guanya qui es mor en les circumstàncies més estúpides. No es premien les morts per accident o les desgràcies; es premia aquell que, a causa de ser responsable d'una acció com a mínim estúpida (per no dir una altra cosa), troba la mort de la manera més rídícula. Vegem-ne uns quants exemples.
