|
Literatura: gènere en extinció  Sóc aquí, al meu estudi, esperant que el fantasma dels blocs passats, presents i futurs em vingui a fer una visita per demostrar-me l’error dels meus actes. Per què? Quin crim he comès per esperar tal cosa? És molt senzill: Odio Charles Dickens. Sí, ja ho sé, és una aberració per a una anglòfila com jo, ho reconec. És un dels grans entre els grans però he de confessar que li tinc certa mania.
 'Dostoievski va afirmar que ['El capot'] era el pare de tota la nova literatura del seu país --Nabókov, anys més tard, l'havia de qualificar com el millor relat mai escrit en llengua russa--'. Aquest és un petit fragment del text que trobem a la contraportada del llibre Tres relats de Sant Petesburg de Nikolai V. Gógol, editat per Quaderns Crema l'any 1998. Ja fa temps que li anava al darrere, a aquest conte. En aquesta edició apareix amb el nom de 'L'abric', fet que ens porta a plantejar la primera gran controvèrsia. És una pregunta per a la traductora, Anna Estopà, que, una cosa no treu l'altra, ens ofereix una traducció magnífica i sobèrbia: Per què L'abric i no El Capot? Qüestions del títol a banda, aquí van les meves impressions sobre aquest petit gran conte: Foto: Fragment de la coberta del llibre  us reprodueixo íntegrament aquest article de Pau Vidal en el qual denúncia el que jo considero un crim contra la llengua, flagrant, perpetrat per una editorial i un "personatge" mediàtic. Ens demostra clarament la imposició de la mediocritat i l'empobriment de la llengua per part d’institucions que l’haurien de salvaguardar –com una editorial-. Després de l’article, la meva reflexió final: EL TRADUCTOR AL CATALÀ DE L'OBRA DE JORDI SÁNCHEZ ‘HUMANS QUE M'HE TROBAT' ARGUMENTA LA SEVA DISCONFORMITAT AMB LES CORRECCIONS QUE S'HI HAN FET ‘Per res em desagrada' Columna Edicions acaba de publicar un llibre de l'actor Jordi Sánchez, Humans que m'he trobat, en el qual figuro com a traductor. Però el text que jo vaig enviar a l'editorial no és el que s'ha publicat. Allà on jo escrivia ‘la canalla' ara hi diu els nens; on deia ‘pansa' diu herpes al llavi; on deia ‘calamarsada', ‘marrecs' i ‘a cabassos' diu gelada, nens i moltes; on deia ‘una galta a la fresca' diu una galta a fora, i a ‘cargolar-se de riure' diu descollonar-se. Més: allà on jo deia ‘paio', ‘cardar', ‘clau', ‘fava' o ‘cigala', ‘puta' i ‘pardal' diu tio, follar, polvo, polla, puto i minga; on deia ‘orelles de pàmpol' diu orelles de nansa, per ‘pencar' diu treballar, per ‘marieta' efeminat i per ‘es cruspeix les sobralles' es menja les restes. 
 Des de fa uns anys intento entrar a l'EOI de la Vall d'Hebron per estudiar anglès. Aquest curs 2011/2012 per fi ho he aconseguit. M'han col·locat a segon (d'un total de 5 cursos). L'any passat, el curs 2010/2011, vaig entrar a francès, directament a tercer. Després de començar amb molta força, cap a la setmana santa, el vaig abandonar. Així doncs repeteixo tercer de francès i faig segon d'anglès. Això és degut al particular sistema d'adjudicació de places de l'EOI: és tan difícil entrar a anglès que si tens una plaça d'una altra llengua no la deixes escapar per por a quedar-te'n sense cap (pel fet de no haver-te matriculat a la de francès que ja tenia i que no em toqués la d'anglès que tant anhelava). No sóc un alumne especialment brillant amb i per a les llengües. M'agraden molt, però em costa assimilar-les. Estic molt motivat, però sé que hauria d'estudiar més i treballar més a casa. Allò que més m'està agradant --fins i tot encara diria més, m'està encantant-- de totes dues llengües és llegir llibres en francès i anglès. I és la primera vegada a la meva vida que ho faig seriosament, amb tots els ets i uts.  Sempre hi ha una primera vegada per a tot. En aquest cas la lectura d'un llibre electrònic (e-book) sobre un lector de suport (e-reader). En aquest apunt us explico com van ser els antecedents, i quines diferències he trobat entre un llibre 'normal' i un d'electrònic. Fa vint-i-cinc que va morir Pere Quart, el gran Joan Oliver. Dissabte passat dia 18 de juny es va celebrar l'efemèride. Per a la nostra salut mental cal sempre tenir Pere Quart a mà. És--ha de ser -- un poeta de capçalera. Us deixo amb ell recitant Les Corrandes al mític Price I aprofito també l'avinentesa per a què gaudiu del meu venerat Palau i Fabre sentint-lo recitar Pere Quart. (Per cert, qui tingui l'oportunitat que no es perdi l'article d'en Palau inclòs en els seus Quaderns de l'Alquimista intitulat El regnat de Pere IV. Una teoria absolutament deliciosa i sui generis total al voltant del poeta de Sabadell) Palau i Fabre recita El pingüí, Lletra d’assassí per amor i Vaca suïssa, de Joan Oliver from fundaciopalau on Vimeo.  The Big Read és una sèrie de programes que la BBC va emetre l’any 2003 per descobrir la novel·la preferida dels anglesos. L’emetien en horari de màxima audiència (sí, m’encanta Anglaterra) i hi van votar unes 750.000 persones al llarg de tot un any. En cada programa hi participaven famosos defensant el seu llibre preferit.
Del programa en va sortir una sèrie de 200 novel·les per ordre de preferència. Els 10 primers són molt significatius de la importància que els anglesos donen a la literatura fantàstica, al nostre país sovint menyspreada. • The Lord of the Rings (El Senyor dels Anells) de J. R. R. Tolkien • Pride and Prejudice (Orgull i Prejudici) de Jane Austen • His Dark Materials (Les matèries obscures –una trilogia, en realitat) de Philip Pullman • The Hitchhiker's Guide to the Galaxy (La guia de l’autoestopista galàctic) de Douglas Adams • Harry Potter and the Goblet of Fire (Harry Potter i el Calze de Foc) de J. K. Rowling • To Kill a Mockingbird (Matar un rossinyol) de Harper Lee • Winnie-the-Pooh de A. A. Milne • Nineteen Eighty-Four (1984) de George Orwell • The Lion, the Witch and the Wardrobe (El lleó, la bruixa i l’armari) de C. S. Lewis • Jane Eyre de Charlotte Brontë I seguint aquesta línia, l’escriptor amb més aportacions a la llista, 15 novel·les en total, no podia ser altre que Sir Terry Pratchett, el creador del Discworld, aquest món que es mou per l’espai sobre 4 elefants que s’alcen damunt la closca d’una tortuga (en honor seu, el paleontòleg R. Kölher va batejar una tortuga de l’Eocè, la Psephophorus terrypratchetti) i que serveix a l’autor per parodiar el món en què vivim –política, religió, les arts, la mateixa literatura fantàstica o fins i tot el gran Shakespeare – la catorzena novel·la de la saga, Lords and Ladies, fa un gir de 180ºC a la imatge tolkiniana dels elfs a partir del Somni d’una nit d’estiu.  Avui comença el Festival Internacional de Barcelona Poesia 2011, festival de reconegut prestigi que enguany arriba a la vint-i-setena edició. Del programa d'aquest any m'agradaria destacar l'actuació d'un duet inclassificable i genial que amb la seva participació celebren el seu vintè aniversari als escenaris: els Accidents polipoètics. Accidents polipoètics són Xavi Theros i Rafael Metlikovez. La poesia, sempre feta per ser recitada, amb ells es converteix en una espècie de guerra dialèctica, les armes principals de la qual són l'enginy i la intel·ligència. Un còctel que desemboca en un recital poètic i escènic hilarant i transgressor. Ja fa vint anys que porten aquest recital sui generis --o conferència escènica-- al carrer, als bars, a les places, a teatres, als mercats... Allà on sigui; ben lluny dels grans temples academicistes. Molta gent els vol imitar i no els arriben a la sola de les sabates i fan el més pur dels ridículs dalt d'un escenari. Refuseu imitacions, com moltes de les que vam veure al darrer Kosmopolis. Accidents polipoètics, inimitables.  MEDITACIÓ DE VIL·LA JOANA  Des de fa ja uns quants anys, Meri Gallego, afincada a Brussel·les, i més coneguda com a Meribelgica, proposa un joc interessant l'objectiu principal del qual és la lectura. Es diu El Reto i a partir d'unes instruccions prèvies, se't planteja un repte que consisteix a llegir un número determinat de llibres. Aquest any, el Reto 2011, es tracta d'un repte "con mucha química": s'han de llegir 30 llibres en total, cadascun dels quals representa un element químic.  Narrativa peruana més enllà del més recent Premi Nobel de Literatura. Descobreixo Bryce Echenique --que em sembla que resideix a la ciutat de Barcelona-- a qui llegeixo per primer cop en aquesta Un mundo para Julius, un novel·la de qualitat extraordinària, però que m'ha deixat sensacions ben controvertides. D'entrada la relació entre el títol i allò que t'esperes trobar dins no té res a veure. La veritat és que el títol per a mi té un cert toc misteriós que m'impulsava a seva lectura i la novel·la que s'hi representa era la darrera cosa que m'esperava trobar. I què és, doncs, Un mundo para Julius? Un retrat de les classes altes dins la societat de la capital del Perú, Lima. I el punt de vista el duu Julius, un nen petit d'una d'aquestes famílies més que benestants de la societat limenya de mitjan segle XX. Portem els llibres fins als nens...  Aquest llibre que teniu a la foto és aquell que buscava amb insistència i que va ser exemple de controvèrsia a la famosa entrada del tancament de la llibreria Ona. Evidentment no és de l'any 1922, però és d'una segona edició que es va fer el 1978. Mireu quina portada tan xula i tan retro. El vaig encarregar a la Fira del llibre antic que es va fer al passeig de Gràcia de Barcelona el passat mes de setembre. Per la meva part, només puc dir que he pogut saciar el meu desig de llegir aquest llibre en català.  Aquest llibre que veieu a la foto és precisament l'exemplar que un
anònim/a em va recomanar comprar en un comentari que em va deixar a la
polèmica entrada del tancament de la distribuïdora Arc de Berà.
Com podeu veure li vaig fer cas i me'l vaig comprar gràcies a un portal
de venda de llibres antics en línia. Preu: 3 euros + 7 de despeses
d'enviament. El llibre, nou de trinca. Com si fossim a l'any 1989 i
acabés de sortir, ben fresquet, de la impremta. Aquest fet em torna a provocar qüestions ben amargues: aquest llibre no hauria de --i deuria-- trobar-se a qualsevol llibreria de Catalunya i poder-lo anar a comprar el dia que et vingués de gust? On són els altres exemplars nous de trinca que seguríssim deuen quedar d'aquesta novel·la? Potser en el fons d'una caixa, amarats de foscor, això sí, molt ben conservats? La resposta és ben clara i diafàna: la normalització del llibre en català és falsa i és una fal·làcia. Tota aquesta introducció em porta a poder parlar del que debò m'interessa: Jo he servit el rei d'Anglaterra és, per damunt de tot, un llibre BELL. Amb majúscules.  Acabo de descobrir l'escriptor canadenc Robertson Davies gràcies a la seva Trilogia de Deptford, composta per El cinquè en joc, La mantícora i El món dels prodigis. Me n'he llegit les dues primeres i em falta la darrera. Robertson Davies ha estat un autèntic descobriment. He de reconèixer que les primeres pàgines del Cinquè en joc em van agafar ben desprevingut i tot plegat se'm va tornar ben feixuc: en un poblet del Canadà profund una anècdota sense importància aparent desencadena un seguit d'esdeveniments. Època: principis del segle XX. Ambient: el control absolut de les diferents variants religioses del cristianisme en la vida de la gent. Temàtica: un personatge principal, Dunstable Ramsay, que escriu una llarga carta justificativa a causa de l'anècdota ja referida.  El passat divendres 18 de juny moria José Saramago, poeta i novel·lista portuguès. Des de Balances Oktoberfest, ens volem sumar al dol per la figura d'aquest gran escriptor. Jo el vaig descobrir amb Memorial del convent (1982), un llibre meravellós i poc valorat. La parella literària formada per en Baltasar i na Blimunda són d'aquelles que les recordes per sempre. En record i homenatge al gran José us deixo amb un fragment a l'atzar d'aquesta novel·la que us recomano vivament:  En l'últim apunt de la categoria Literatura: gènere en extinció us deia el que segueix mentre parlava del llibre Crim i càstig de Dostoievski: "I serà probablement la millor lectura de l'any -- amb el permís del
llibre que m'estic llegint en aquest moment el títol del qual de moment
no revelaré--."Doncs bé, ara sí que el revelo. Los detectives salvajes de Roberto Bolaño és la millor lectura d'aquest 2010. Ara mateix em trobo sota els efectes d'aquell estat anímic en què es troben els segrestats recentment alliberats, és a dir, en una espècie de síndrome d'Estocolm que em permet afirmar "l'heretgia" següent: Los detectives salvajes és millor --o m'ha agradat més o totes dues coses alhora -- que el llibre 2666 del mateix autor. És una heretgia personal dir això perquè a mi 2666 és un llibre que em va ajudar a sobreviure, em va mantenir en vida, em va fer sentir molt viu. De seguida entendreu perquè ve a tomb aquesta confessió. Los detectives salvajes (LDS) de Roberto Bolaño també és un clàssic com Crim i càstig. Encara diria més: Roberto Bolaño va escriure l'últim clàssic del segle XX --amb LDS -- i el primer del segle XXI amb 2666.  Sosté Toni Soler, el director del Polònia i del Crackòvia, que cada persona ha de llegir durant un any, com a mínim, un llibre dels considerats clàssics. Doncs bé, el clàssic que m'he llegit aquest 2010 és la magnífica Crim i càstig de Dostoievski. I serà probablement la millor lectura de l'any -- amb el permís del llibre que m'estic llegint en aquest moment el títol del qual de moment no revelaré--. Us explico l'argument sense descobrir-ne res de res: un home jove, acuitat per la necessitat econòmica i un punt de genialitat mal entesa, es carrega una vella i la seva germana. Les assassina. A partir d'aquí es va descabdellant la trama principal de la novel·la mentre que, paral·lelament, es van embolicant altres subtrames, més secundàries, però terriblement intenses. Les sis-centes dues pàgines són devorades a ritme trepidant sota la batuta de la novel·la psicològica, l'exemple més impressionant de la qual deu ser aquesta Crim i Càstig.  El títol de l'apunt és el que crec personalment que pretén Una execució ordinària, excel·lent novel·la de l'escriptor francès nascut al Senegal, Marc Dugain. L'eix central que tot ho vertebra és l'accident del submarí nuclear Kourks que es va enfonsar al mar de Barentzs l'agost de l'any 2000 i en el qual van morir 177 persones. La novel·la fa un recorregut fraccionat en parts diverses que ens transporten a diferents moments de la història de Rússia. Una de les parts del llibre, intitulada "Només sóc Stalin" li va servir de base a Josep Maria Flotats per adaptar la seva obra de teatre Stalin que es va poder veure a Catalunya fa tres anys enrere. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosENLLAçOS
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
