L'Eduard, el germà de la Glòria, va ser el primer a avisar-nos. Una curta, però demolidora crítica amb un títol que no deixa cap dubte: Friky Cutrina Can Fanga (de Woody Allen).
La vaig veure per primera vegada divendres passat a TV3. Menys mal, doncs, que no vaig anar al cinema.
En una època on les noves tecnologies et permeten triar i remenar totes les opcions d'àudio possibles, TV3 només ens van deixar veure-la en un doblatge infecte.
Però que l'excusa de la llengua no tapi aquest autèntic insult signada --ai!--per un mestre com Woody Allen.
Pot un sol actor esdevenir l'autèntic protagonista, erigir-se magistralment com una torre de vori i salvar ell sol una pel·lícula? La resposta és sí, absolutament. L'actor és Jeff Bridges i la pel·lícula "Crazy Heart" (Cor salvatge).
Una bonyiga és l'excrement del bestiar boví i popularment s'usa com a sinònim de merda. "Crazy heart" és una bonyiga sobirana.
Aquest apunt també podria anar a la categoria Els cracks perquè bàsicament és un elogi al fantàstic Jeff Bridges.
Al senyor Baz
Lurhmann li feia il·lusió fer una pel·lícula èpica sobre el seu país, on
sortissin elements típics (aborígens, vaquers, els bombardeigs de la Segona
GuerraMundial, cangurs...). Però així
com la seva reinterpretació del musical a Moulin Rouge era original (un pastichekitsch, sí, però diferent de la resta) o el seu Romeu i Julieta en
un context modern era, si més no, curiós (un altre pastiche kitsch també), en aquest cas ha triat les fórmules més
trillades dels gèneres cinematogràfics que hi barreja: el western, el bèl·lic i
el romàntic amb un toc de comèdia a l’inici que es volatilitza en breu.
Quantum of Solace
Sí, sí, ja sé què pensareu: On vas a parar? Què esperaves d’un Bond? La veritat sigui dita, no sóc gaire fanàtica de les pel·lícules de James Bond i mai no n’havia vista cap al cine; per acabar-ho de rematar el Daniel Craig ni tan sols em sembla atractiu. Però el cas és que vaig veure Casino Royale en DVD i em va agradar força – l’escena inicial de persecució parcourt és fantástica- i vaig pensar que Quantum of Solace, essent una continuació, es mantindria dins la mateixa línea. M’equivocava.
No sé per què aquesta pel·lícula ha guanyat tants premis, especialment els de festivals tan prestigiosos com el de Sundance. Vejam, m'explicaré...El film no és creïble en cap moment; jo anava pensant: "L'únic que està bé d'aquesta castanya és la música, certament espectacular. Quan arriben els crèdits mires els actors i són perfectes desconeguts: es tracta de Glen Hansard i Markéta Irglová. Bé, desconeguts del tot no, Glen Hansard apareixia a The Commitments, ja fa molts anys. Bé, la cosa em va quedar més clara quan llegeixo els extres. Tant Hansard com Irglová són dos músics de reconegut prestigi. Ell pertany al grup The Frames i ella és una gran compositora txeca. A més a més ara mateix són parella i viuen junts a Dublin.
Potser ja no hi sóc a temps, però no me'n puc estar d'avisar-vos que la ditxosa pel·lícula del Woody Allen, que vaig anar a veure ahir, és francament dolenta. L'argument ja de per sí és bastant xorra, però encara sembla més xorra
per culpa de la manera com està plantejat: amb una veu en off,
absolutament irritant, que ho va explicant tot com si els espectadors
fossin
subnormals.
És una barreja del narrador dels dibuixos del Kevin Spencer i
l'audioguia per a invidents.
Les relacions entre els personatges evolucionen tan ràpid que acaben
semblant esquemàtiques i superficials: com si haguessin agafat un
serial de la tele de centenars de capítols i l'haguessin intentat
resumir en una hora i mitja.
Només sé que és una estafa: en vaig tenir prou quanper intentar explicar-nos la reacció del cos humà a l’excitació sexual, la nostra protagonista arriba a la feina i es troba el seu cap, rollo Benny Hill, mirant-li el cul a la seva secretària després de llançar-li un paper a terra per a què el reculli.
Apunts i entrades relacionades amb Argentina, un país amb el qual m'uneix una química molt especial i pel qual sento una estima profunda per la seva terra i sobretot per la seva gent.
Pel·lícules totalment prescindibles i que tenen un punt d'irritant per la decepció que suposen. Pel·lícules que són al llindar de Quina merda!, però hi ha aspectes que les salven.
Comentaris sobre obres que no consten al cànon de la literatura catalana, i que generalment no mereixen de no ser-hi. La paraula "anticànon" vol dir això, que sóc en contra d'un cànon que oblida autors de la talla dels que tracto.
La Fundació Palau es va inaugurar al mes de maig de l’any 2003 i té com a vocació conservar, exhibir i difondre el fons artístic i documental de Josep Palau i Fabre.
Pot un sol actor esdevenir l'autèntic protagonista, erigir-se magistralment com una torre de vori i salvar ell sol una pel·lícula? La resposta és sí, absolutament. L'actor és 
Quantum of Solace
Sí, sí, ja sé què pensareu: On vas a parar? Què esperaves d’un Bond? La veritat sigui dita, no sóc gaire fanàtica de les pel·lícules de James Bond i mai no n’havia vista cap al cine; per acabar-ho de rematar el Daniel Craig ni tan sols em sembla atractiu. Però el cas és que vaig veure Casino Royale en DVD i em va agradar força – l’escena inicial de persecució parcourt és fantástica- i vaig pensar que Quantum of Solace, essent una continuació, es mantindria dins la mateixa línea. M’equivocava. 
No sé per què aquesta pel·lícula ha guanyat tants premis, especialment els de festivals tan prestigiosos com el de Sundance. Vejam, m'explicaré...El film no és creïble en cap moment; jo anava pensant: "L'únic que està bé d'aquesta castanya és la música, certament espectacular. Quan arriben els crèdits mires els actors i són perfectes desconeguts: es tracta de Glen Hansard i Markéta Irglová. Bé, desconeguts del tot no, Glen Hansard apareixia a The Commitments, ja fa molts anys. Bé, la cosa em va quedar més clara quan llegeixo els extres. Tant Hansard com Irglová són dos músics de reconegut prestigi. Ell pertany al grup The Frames i ella és una gran compositora txeca. A més a més ara mateix són parella i viuen junts a Dublin.
Potser ja no hi sóc a temps, però no me'n puc estar d'avisar-vos que la ditxosa pel·lícula del Woody Allen, que vaig anar a veure ahir, és francament dolenta.
