No és ficció, s'ha fet realitat... però amb fina i mordaç ironia.
|
Por i fàstic a... No és ficció, s'ha fet realitat... però amb fina i mordaç ironia.  Avui és el dia per escoltar Campanades a morts. Tot i així deixeu-me que us presenti en Charly García. Charly García és probablement el milllor cantant argentí que hi ha actualment a l'Argentina. Charly García és un geni per a bé i per a mal. Ell mereix tot un apunt (un altre dia). Una cançó seva serveix d'homenatge a totes les víctimes dels assassins, que afortunadament també moren. Assassins que mai van ser jutjats ni condemnats. Pobres cucs, quina indigestió! Avui 16 de gener al món s'hi viu una miqueta millor, sense el tuf apestós dels assassins. EPNoD  Fact: A l'Ajuntament de Barcelona, quan accedeixes a un càrrec, t'obliguen a guardar el teu cervell dins un congelador. No hi trobo cap altra explicació possible. L'Ajuntament de Barcelona augmenta la despesa en els llums de Nadal, que estaran encesos més horeshttp://www.ara.cat/societat/Ajuntament-Barcelona-augmenta-Nadal-llums_0_599340219.htmlEl pitjor del cas és que encara hi ha qui ho defensa. No tinc ganes de perdre el temps donant dades sobre el consum energètic, el canvi climàtic, la MAT, les nuclears, els horribles parcs eòlics... Qui no sigui capaç d'adonar-se de la gran bestiesa que és malbaratar energia ja pot deixar de llegir-se aquest bloc. Encara recordo els típics comentaris penosos de "si tanques les empreses papereres deixes sense feina la gent" i bla, bla, bla, bla, bla quan vaig escriure un post contra el paper de regal (aquest símbol del consum pel consum innecessari i del malbaratament de recursos). De totes maneres, pensant-ho bé, el problema s'haurà acabat d'aquí a dues generacions: ja no hi haurà llums de Nadal perquè ja no quedarà res! La nena del pou  Tota? Gràcies a Déu, no.  No puc evitar fer aquesta reflexió veient la crispació general, cada cop pitjor, diria jo, de la gent. Es nota, sobretot, a Internet, en fòrums i al twitter, que s’està convertint en l’eina preferida per desfogar-se de la gent a base de matxacar i insultar qualsevol cosa, entitat o persona que no els agradi. Tot el contrari de la tolerància i del “viu i deixa viure” d’una persona tranquil·la, relaxada i feliç. Només cal seguir qualsevol hashtag una mica polèmic (a vegades ni tan sols cal que sigui polèmic) per veure l’agressivitat, la ràbia i l’odi latent en comentaris (el tema de l’ortografia el deixaríem per un altre dia, potser).
 Por i fàstic al...barri de Ciutat Vella de la ciutat de Barcelona durant la matinada de divendres 30 de setembre de 2011. Jo no coneixia en Salvador Iborra, però des d’ahir que sento una ràbia i un dolor profunds. No diré el que penso perquè segurament cauria en una demagògia i un populisme ranci i barat. L’únic que diré és:
Quina puta merda! Molt sovint Barcelona sembla una ciutat dement habitada per ciutadans dements i governada per dirigents dements. Em comprometo a fer córrer i escampar els mots d’en Salvador Iborra per la terra. «Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn,aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles, el cristall i la boira dibuixada en la finestra, l'herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada, el consol de saber que podíem haver estat feliços.» Salvador Iborra (Els cossos oblidats) Foto: Carles Domènec (per al Diari de Balears)  Por i fàstic a les terres de trista mentalitat unilingüe. Una interlocutòria del TSJC dóna un ultimatum al govern per a què apliqui la sentència del TS d'Espanya. Balances Oktoberfest recupera el manifest Som Escola i ens hi adherim incondicionalment. No acatem la sentència contra el català. BALANCES OKTOBERFEST Gòria Barrobés & Sergi Borges Manifest. SOMESCOLA.CAT El Tribunal Suprem espanyol ha dictat tres sentències que qüestionen el paper del català com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya. Aquest fet atempta clarament contra un dels elements bàsics de l’escola catalana, un model que ha funcionat amb èxit els darrers 30 anys i gràcies al qual la nostra societat gaudeix d’un bon nivell d’educació i cohesió social. Davant d’això, les persones, entitats i centres educatius sotasignants AFIRMEM:  Reprodueixo aquí una carta que va ser publicada ahir dissabte dia 16 al diari Avui. El que ja fa temps que succeeix al País Valencià en relació a l'auge del neofeixisme i el neonazisme és summament preocupant. Peró, és clar, amb el senyor president que tenen, feixista i (presumptament) corrupte, el desgovern i la violència dels seus dòbermans és més que present.
 Crec que ja li vaig dedicar un post però de tant en tant està bé recordar-la. És la darrera illa descoberta al Pacífic, no fa gaires anys. No és habitable ni colonitzable i ni tan sols té un un nom oficial: en català se la coneix, entre d'altres, com l'Illa de plàstic, en anglès és the Great Pacific Garbage Patch o the Pacific Trash Vortex i en castellà en diuen la Gran mancha de basura del Pacífico... –com veieu cap dels seus noms és gaire afavoridor. Però sí descriptiu. Tot i que potser ho és més "La sopa de plàstics".
L'Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA) dels Estats Units ja en va predir l’existència el 1988. Però lògicament, com a hipòtesi tampoc se'n va fer gaire cas. Ja sabem que moltes hipòtesi es queden en no res... teories, prediccions... El problema és que aquesta es va acabar fent realitat, i de quina manera!
Va ser l’investigador oceànic Charles Moore qui, tornant a casa a través de la Deriva Septentrional amb el seu vaixell, va topar amb ella. I l’oceanògraf Curtis Ebbesmeyer va tenir el trist honor de posar-li el primer nom: Eastern Garbage Patch (Taca oriental d'escombreríes). No cal ser gaire llest per saber com s’ha format, oi? Els corrents oceànics arrosseguen els plàstics que suren al mar (80% provinents de terra ferma i 20% dels vaixells), que s’acumulen allà on les corrents convergeixen formant remolins que atrapen les escombraries en una espiral per sempre més.
 Foto: Plaça Catalunya, tres quarts de set de la tarda. 27/05/11. Sergi Borges Por i fàstic a la ciutat de Barcelona el matí del 27 de maig de 2011. Segons diu una etiqueta del twitter, de por res de res, però de fàstic, us ho ben asseguro, un munt. Em fa fàstic la violència policial injustificable, desmesurada i salvatge. Podem estar més o menys d'acord amb els indignats, ens poden causar millors o pitjors sensacions, però desallotjar la plaça Catalunya de Barcelona com s'ha fet aquest matí produeix fàstic. I indigna. Un indignat més. I el que també fa fàstic és que ens prenguin el pèl o ens considerin ximples o babaus. Senyor conseller Puig, la gent no es mama el dit. No ens vulgueu fer creure que anaveu a netejar res; no involucreu el FC Barcelona com a excusa en nom de la seguretat --i encara que això fos cert, heu tingut força dies per prevenir una situació perillosa quant a seguretat--, i per últim, no menyspreeu i massegueu el noble i necessari art de la mediació, utilitzant-la a destemps i per curar-vos en salut, fet que ha fet més evident el ridícul que estaveu fent. A la tarda, els indignats omplien a vessar la plaça de Catalunya. I havien recuperat la seva infrastructura en un obrir i tancar d'ulls. Amb més gent, i més indignada. La força de la gent ha triomfat. I la barbàrie de les porres no ha servit de res. Només per fer mal. Perquè aquesta setmana toca, sí. És així, 23F. Una data que amaga molts secrets foscos que algun dia sortiran a la llum, símbol de moltes coses més aviat ràncies, de temps difícils, de mentalitats que per desgràcia encara continuen vigents. Es podria analitzar políticament, sociològicament, econòmicament... des de molts punts de vista. És un tema que dona molt de sí, lògicament. Però per a mi, senzillament, el 23F és un record d’infantesa, en el qual aquell sinistre element del barret ridícul esdevé un personatge més dels records innocents que la meva memòria guarda al mateix sac que el Naranjito. Fins i tot arriba a ser temptador presumir d’haver viscut un cop d’estat en directe – televisat pas per pas (amb amics de països civilitzats amb democràcies antigues i consolidades que associen un fet així amb repúbliques bananeres i tercermundistes). Sí, perquè la gràcia d’aquella sessió parlamentària és que està gravada i la vam poder seguir tots! I d’això ja en fa 30 anys! Us imagineu si hagués existit el Twitter? Lluny de qualsevol anàlisi profunda i seriosa, el meu record, amb 7 anyets, és aquell home grotesc cridant el famós “todos al suelo” que l’endemà havia esdevingut el crit de guerra al pati de l’escola. És la meva mare plorant, de nervis i de por, suposo. Llavors jo no entenia res. M’ho mirava fascinada sense saber per què -el millor reality que ha passat mai una cadena-. I per sort, per a mi i per tota la meva generació, continuarà essent, per sempre, un record d’infantesa –una broma de pati d’escola. El rerefons tenebrós el deixo per a analistes i historiadors.  #volemtv3 La detenció de Julian Assange i el posterior assetjament que pateix WikiLeaks és l'escàndol més gran que fa trontollar totes les lletres de la paraula 'democràcia'.El cas 'WikiLeaks' demostra que no existeix ni la democràcia ni la llibertat d'expresió ni la llibertat econòmica ni la llibertat en general. Diuen els analistes internacionals que WikiLeaks posa en risc la seguretat mundial. Mentida: qui posa en risc la seguretat mundial són els dirigents que emeten i disposen les opinions i fets que revelen els documents que WikiLeaks treu a la llum pública. Menys mal que ens queden els 'miralls' de wikileaks. El món és avui una mica més fosc i tot em remet a la cèlebre novel·la de George Orwell. Benvinguts a 1984! Emesa la meva opinió, només em resta donar la paraula a l'autèntic protagonista de tota aquesta pel·lícula de terror amb el vídeo següent... sergi borges  Aquestes eleccions 2010 han estat les eleccions 2.0. Va ser una jornada electoral on des del Twitter, per exemple, es van anar escolant dades minut rere minut. Hi va haver alguns moments durant la tarda que es van deixar anar les dades següents, basant-se en suposades filtracions de les enquestes a peu d'urna de TV3: CIU 66; PSC 23; ERC 15; PP 13; IC-V 10; SI 5; C's 2; ReCat 1. Semblava quasi irreal. Després ja vam saber ls resultats finals que es van produir.
Si més no, aquest seguiment 2.0 va ser molt més entretingut que la llarga espera d'altres comicis.A continuació, donaré el meu parer sobre les eleccions 2010.  Al gairebé dos milions de persones que no han sortit a votar perquè “passen” de política, perquè no “estan d’acord” amb el sistema, perquè “tots els polítics són iguals i corruptes i blablabla”.... IL·LUSOS!!! Per no dir-los una cosa pitjor. Què us penseu, que no us afecta a les vostres vides el panorama polític? Ah, no esteu d’acord amb el sistema.... PERÒ HI HEU DE VIURE, LLESTOS!
I ara què? Tenim un ressorgiment anticatalà de la dreta més recalcitrant i ultra (l’esglai que ens va donar l’Anglada al final es va queda ren no res però no treu que el van votar un munt desgraciats feixistes i xenòfobs), tenim la morros de cony en tercera posició i creient-se representant la voluntat dels catalans, tenim els “ciudadanos” escarxofats que no els traurem ni amb aigua calenta! Vosaltres, els desencantats, no aneu a votar. SEGUIU AIXÍ, SEGUIU! ARA, AL PRIMER QUE SENTI QUEIXAR-SE DE LA POLÍTICA ELS PROPERS 4 ANYS, LI ENTAFORO LES 25 PAPERETES QUE EM VAN SOBRAR PEL CUL! Ha quedat ben entès? La nena del pou  I encara en diuen informatius i al sistema que els crea democràcia. És increïble. No hi ha realment paraules per definir com n’és de vergonyosa la cobertura de la campanya electoral per part dels mitjans. Resulta que hi ha una llei audiovisual que no permet que els partits no representats puguin sortir per la televisió a fer propaganda. Ja de per sí, això és injust i totalment parcial al servei de les forces polítiques consolidades, escarxofades i viciades en el seu tron de poder. Però el més nefast, el més ridícul d’aquesta campanya de total obliteració de les forces noves és que senzillament, per als mitjans no existeixen fins a extrems que ratllen, no tan sols el ridícul, sinó que es podria considerar -hauria de ser- denunciable com a delicte de desinformació i manipulació (encara més del que es habitual als grans mitjans). Perquè ja no és que no surtin els seus espots i els seus líders a les notícies, és que quan els informatius ens parlen dels sondejos i enquestes sobre la intenció de vot TAMPOC existeixen. El pastís dels formatgets de colors se’l continuen repartint els de sempre. No han tingut ni la decència mínima de crear un color que representi “altres formacions”. I no em digueu que serà que no es reflecteixen a les enquestes. Perquè tan sols que UNA persona digui que té intenció de votar una d’aquestes noves formacions, ja ha de representar un petit percentatge del pastís. És a dir, si normalment les enquestes ja no són gens fiables, en aquest cas són absurdes, perquè bàsicament, qui les recopila ens menteix d’una manera flagrant i de cap manera podran acostar-se mai al resultat real de les eleccions. No entenc com no els cau la cara de vergonya directament –els presentadors dels TN de fet, expliquen que no hi estan d’acord-. És que pràcticament és un frau pre-electoral!!! No sé expressar-ho d’una altra manera, és indignant totalment.  Senyor papa de Roma, Els Balances Oktoberfest no l'esperem. No és benvingut ni ben rebut ni a Barcelona ni a Catalunya. Li explicarem el per què encara que vostè ja ho deu saber perfectament. En primer lloc li explico que estem en temps de crisi. Això vostè no sap què és, per moltes homílies i sermons que faci al món. Estar en crisi és perdre la feina, no arribar a final de mes, patir angoixes per tirar endavant el que vostè considera la 'sacrosanta' família, passar amb molts pocs diners al mes, no rebre cap ajut o ben minso per part de les institucions, fer mans i mànigues per sobreviure. I com estem en crisi vostè no és benvingut perquè la seva visita ens costarà molts diners, massa diners, una quantitat indigna de diners. I no em vingui amb l'excusa que la paguen els fidels; els fidels en paguen una part, però un altre gran gruix de la despesa que costa el seu passeig per Barcelona la paguem tots i totes, molts dels quals no el volem. Sap quant ens costarà que vostè vagi en cotxe 10 minuts per la nostra ciutat? Més d'un milió d'euros. Vergonya, santedat, vergonya! Vostè no sap que és la crisi perquè viu rodejat de marbre. Diuen que vostè rebrà honors de cap d'estat. Com a cap d'estat del Vaticà. I això justifica que mitja ciutat de Barcelona quedi cap per avall per a què vostè faci el seu passejet. Això justifica que en nom de la seguretat --la seva, és clar, inseguretat per als ciutadans -- es tallin carrers, s'hi inverteixin els ordres de circulació, es tanquin estacions de metro, s'encerclin illes de cases senceres d'on no es podrà entrar i sortir, s'inhibeixi la cobertura dels telèfons mòbils, etc. Com un estat d'excepció. Més propi de temps passats que dels actuals. Tot això per posar el poble als seus peus. Molt medieval, sí senyor. Vostè no és benvingut. A vostè no l'esperem ni a tot allò que vostè representa. Perquè no s'enganyi i no enganyi ningú: vostè no representa els valors del cristianisme. No sap ni què diuen les paraules de Jesús. I li diré els tres motius principals perquè ni és benvingut ni l'esperem: 1- Encobreix i protegeix els clergues i capellans pederastes que van sortint com bolets i clou el tema amb un simple 'perdó'. Porti els pederastes i els seus encobridors --vostè mateix, doncs-- davant la justícia, especialment el primat de l'església catòlica de Bèlgica, l'individu André-Joseph Léonard, un primat en el sentit més estricte de la paraula, és a dir, un simi. 2- Estigmatitza, discrima i persegueix les persones per la seva condició sexual encara ara en ple segle XXI. 3- Obstrueix, prohibeix i censura l'ús del preservatiu per prevenir la pandèmia del VIH, especialment al continent africà. Vostè i els seus adlàters, com el seu monstre primat de Bèlgica, gosen afirmar que la sida és un càstig diví. Això només ho poden afirmar els ignorants o els dolents. I vostès no són ignorants, per tant són més dolents que la tinya. Pensin en els milions de nens orfes que ha deixat aquesta pandèmia i actuiïn amb responsabilitat en comptes d'infondre temor i superstició infames. Però n'hi ha molts més no ho dubti: la seva obtusa i obsessiva repressió en el tema de l'avortament --deixi actuar lliurement les dones i prendre les decisions que vulgui sobre el seu propi cos--; obstaculitzar el dret de l'apostasia com un dret fonamental de la persona un cop hem vist i comprovat les barbaritats perpetrades en nom de la religió catòlica --participar i silenciar molts dels holocausts que han colpejat la història de la humanitat, per exemple--; fomentar la superstició i la irracionalitat; menjar el coco als infants amb els dogmes de fe; etc... I també ni l'esperem ni el rebem degut als acords firmats per la Santa Seu que vostè representa amb l'Estat espanyol, acords establerts amb un règim feixista moribund i decrèpit i firmats amb els primers governants de la democràcia a l'Estat espanyol i que malauradament encara són vigents avui dia. Acords que blinden els privilegis de l'ésglésia catòlica i que van ser firmats sota l'amenaça de perjudicar la transició democràtica. Encara que digui el contrari vostè no és el representant de Crist a la Terra. Vostè no respresenta a Jesús ni en les soles de les sabates. Ja ni parlem de Déu. La seva visita és pornogràfica per la quantitat de milers i milers d'euros que ens costarà a tothom en uns temps ben crus per a l'economia. I sàpiga, senyor papa de Roma, que diumenge ve a Barcelona, Catalunya, i que la nostra llengua és el català, que és la llengua que sempre s'ha parlat aquí malgrat totes les traves i punyalades que ha rebut, rep i rebrà; si fóssim un país normal, diumenge parlaria el català i el llatí, però malauradament no ho som. Li explico tot això perquè sembla que encara hàgim de donar les gràcies perquè vostè parli en català a la missa de diumenge. I finalment els Balances Oktoberfest no l'esperem ni el rebem perquè vostè no significa res per a nosaltres. I punt. Cordialment, Balances Oktoberfest Glòria Barrobés i Sergi Borges  Ara s’acaben de filtrar els 400.000 documents que detallen la mort, l’execució, l’abús i la tortura sistemàtica de milers d’iraquians per part de l’exèrcit dels Estats Units, en una guerra inventada pels poders econòmics per acabar amb un senyor que no es rendia a les multinacionals. Sí, Saddam Hussein no seria un model de líder a seguir, però tots sabem que n’hi ha de molt pitjors recolzats econòmicament i militar pel mateix país que va engegar la croada contra Irak amb l’excusa de les armes de destrucció massiva. Parlem del mateix país (o millor dit poder a l’ombra) que va corrompre o assassinar (en fallar la primera via) presidents a Equador, Panamà, Nicaragua, Xile, països africans diversos, entre altres (la llista és massa llarga) per poder espoliar sense barreres els recursos naturals del món pel bé de quatre multinacionals. El somriure del dofí és l’engany més gran de la natura
Richard O’Barry s’encarregava d’entrenar els dofins per a una sèrie americana anomenada Flipper. D’aquí li ve el seu amor pels dofins. De les nefastes conseqüències que va tenir el posar de moda els espectacles aquàtics amb aquests cetacis va néixer el seu activisme que l’ha dut a lluitar per l’alliberament i la causa dels dofins arreu del món. Però a The Cove, va un pas més enllà. Ell i els seus col·laboradors arrisquen la seva integritat per mostrar al món una de les atrocitats més bèsties que té lloc cada any en un petit poble japonès, en secret, dins un parc nacional, i sota l’esguard protector del govern japonès i la seva indústria pesquera balenera. Ja no es tracta de pescar i matar dofins, és una cosa molt més bèstia i d’implicacions molt greus per a la població. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosENLLAçOS
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|