Suposo que mai no es tard per descobrir Andrei Tarkovski. Jo ho vaig fer l’altre dia en una sobretaula de diumenge amb Stalker, clàssic de la ciència ficció russa dels anys 70. Que quedi ben clar que he dit “russa” per entendre que no seria típica sobretaula de diumenge que us programaria TV5 -ni cap altre canal per desgracia-. Ciència ficció sense efectes especials, tan sols insinuada en les paraules per a imaginació de l’espectador. Acció mínima. Filosofia pura i simbologies per a tots els gustos. Stalker és, sobretot: hipnòtica; una classe magistral en fotografia on cada plànol és una postal, de la qual se’ns permet gaudir pausadament. Molt pausadament. I reflexionar sobre la condició humana amb el ulls clavats a la pantalla en les bellíssimes imatges que Tarkovski aconsegueix transmetre tot i mostrar-nos un paisatge desolador, amb l’inestimable contribució de la banda sonora d’Eduard Artemiev.
Sens dubte, pel·lícula antològica d'aquest genial director nord-americà. Una autèntica joia de cine negre on, en una primera impressió, així a raig, us diré que comença pel final i algú podria pensar: vaja, ja ens ho diuen tot. Sí, però algú més perspicaç, i encara més tractant-se d'un film de Billly Wilder, pot afirmar amb tota tranquil·litat: aquí hi haurà marro.
Aquesta entrada té forçosament molts anys de retard. Ahir la nit, i en DVD, vaig veure la primera de les pel·lícules de la saga Saw, que ja té sis entregues.
Des de fa temps que vaig veient al metro els cartells susccessius d'aquesta saga, els títols de la qual tenen la particularitat de ser inscrits en números romans (Saw II, Saw III, Saw IV, Saw V i Saw VI). Finalment em va caure la primera a les mans, i encara més finalment per fi la vaig veure.
La meva expectativa era errònia. Jo m'havia fet la idea d'una pel·lícula gore o alguna cosa així, tipus La matança de Texas o el típic argument de sobres conegut: un xalat va matant un a un tota la penya que se li posa pel davant. A Saw sí que hi ha un xalat, només faltaria, però ni de bon tros és una pel·lícula de terror típica i tòpica: un gran argument que es va desenvolupat sota una angoixa in crescendo amb cop d'efecte final, magnífic per preparar la continuïtat de la saga.
Abans de continuar llegint heu de tenir en compte que no he vist cap Saw més, per tant perdoneu-me incoherències o ignorància respecte a altres esdeveniments que encara no conec. També agrairia que no se'ns revelés cap dada de les pelis següents.
Ahir divendres 9 d'octubre La 2 va emetre l'excel·lent pel·lícula documental Joe Strummer: The Future is Unwritten (2007) dirigida per Julien Temple. Em va encantar i em va permetre endinsar-me en el món de The Clash, i només això, sinó de descobrir un "altre" Joe Strummer, el de post The Clash i la seva sincera, pertorbadora i rebosant humanitat.
Fill d'un diplomàtic anglès, va néixer a Ankara (Turquia) i va viatjar i viure a força països com per exemple Mèxic, la pròpia Turquia, Egipte i altres països africans. La crua realitat social d'aquests indrets li va fer prendre una forta consciència social d'injustícia.
La pel·lícula gira entorn la persona de Joe Strummer. La seva etapa a The Clash es tracatada dins de la seva vida com una etapa certament important i memorable. L'etapa The Clash marca indefectiblement la vida d'Strummer, però el documental va molt més enllà dels The Clash.
(Re)Descobreixo Joe Strummer un cop s'acaben The Clash.
Una pantalla negra dona pas a la imatge fixa d’un frondós palmeral tropical al compàs d’un batec d’hèlices a càmera lenta. Les palmeres s’alcen, majestuoses, exuberants, mentre comença a sonar una música de fons: són els primers acords de The End, dels Doors. Un núvol de fum groguenc s’escampa per la pantalla ennuvolant-nos la vista. Part de la silueta d’un helicòpter creua la pantalla com una exhalació, i de sobte les palmeres esclaten en flames mentre Jim Morrison ens canta “This is the End”...
Hi ha bones pel·lícules; hi ha obres mestres del cinema; hi ha pel·lícules que mereixen un lloc d’honor en la història del setè art; hi ha pel·lícules totalment imprescindibles... I hi ha Apocalypse Now (amb Redux o sense).
Aquest matí es commemoren els 10 anys exactes de la terrible matança que van provocar dos estudiants alienats a l'institut Columbine de la petita població de Littleton a l'estat de Colorado, USA.
En efecte, el 20 d'abril de 1999, Eric Harris i Dylan Klebold, de 18 i 17 anys respectivament, van entrar a l'institut Columbine i van matar 12 alumnes i un professor, a part de ferir irreversiblement molta altra gent. Un cop van acabar es van suïcidar.
Arran d'aquests fets, el cineasta i escriptor nord-americà Michael Moore va elaborar el documental "Bowling for Columbine", un retrat dur, mordaç, punyent i irònic sobre un dels estats de la qüestió més controvertits als USA: l'ús i la possessió d'armes de foc.
"Bowling for Columbine" és una pel·lícula de culte, un documental de capçalera, un film que hauria de ser a les nostres tauletes de nit, com un bon llibre. Us adjunto uns fragments del documental que he trobat a youtube. Després us l'aneu a llogar al videoclub. O encara millor: la compreu. Imprescindible.
Com es diu en català peliculón? Pel·liculassa? Pel·liculot? Filmàs? (de Filmazo)... Elegy d'Isabel Coixet és un tros de pel·lícula el tema central del qual és la maduració de les persones. Què vol dir madurar? Què vol dir fer-se gran? No es pot ser un nen/adolescent tota la resta de la vida? Si tot això es interpretat per gent com Ben Kinsgley (Gandhi entre moltes d'altres), Dennis Hooper (la mítica Easy Rider és seva) o Deborah Harry i tot plegat és amanit i conjuntat per la cada cop més gran Isabel Coixet, el resultat és una grandíssima pel·lícula. Fins i tot, l'espanyola P, Pe, Pene o Pedrooooooo!!!, Miss Cruz, fa un paper genial interpretant Consuela Castillo.
Balances Oktoberfest ha trigat, però m'he adonat de què fàcil és penjar un vídeo al bloc. Dins la secció antològiques i patològiques, i per començar a aprofitar aquesta mina que són avui dia els vídeos a la xarxa, que millor que posar el final d'una pel·lícula, els títols de crèdit de Dogville del director (i salvatge) danès Lars von Trier. Si no heu vist la pel·lícula, recomanem que ho feu; només amb aquesta cançó d'un altre crack, Young Americans de David Bowie, us podeu fer una idea de què bona pot ser. Molta i molta i molta qualitat. Només una pista: recomanada per a tots els amants del cinema...i del teatre!!!
Apunts i entrades relacionades amb Argentina, un país amb el qual m'uneix una química molt especial i pel qual sento una estima profunda per la seva terra i sobretot per la seva gent.
Pel·lícules totalment prescindibles i que tenen un punt d'irritant per la decepció que suposen. Pel·lícules que són al llindar de Quina merda!, però hi ha aspectes que les salven.
Comentaris sobre obres que no consten al cànon de la literatura catalana, i que generalment no mereixen de no ser-hi. La paraula "anticànon" vol dir això, que sóc en contra d'un cànon que oblida autors de la talla dels que tracto.
La Fundació Palau es va inaugurar al mes de maig de l’any 2003 i té com a vocació conservar, exhibir i difondre el fons artístic i documental de Josep Palau i Fabre.
Sens dubte, pel·lícula antològica d'aquest genial director nord-americà. Una autèntica joia de cine negre on, en una primera impressió, així a raig, us diré que comença pel final i algú podria pensar: vaja, ja ens ho diuen tot. Sí, però algú més perspicaç, i encara més tractant-se d'un film de Billly Wilder, pot afirmar amb tota tranquil·litat: aquí hi haurà marro.
Aquesta entrada té forçosament molts anys de retard. Ahir la nit, i en DVD, vaig veure la primera de les pel·lícules de la saga 
Ahir divendres 9 d'octubre La 2 va emetre l'excel·lent pel·lícula documental Joe Strummer: The Future is Unwritten (2007) dirigida per Julien Temple. Em va encantar i em va permetre endinsar-me en el món de The Clash, i només això, sinó de descobrir un "altre" Joe Strummer, el de post The Clash i la seva sincera, pertorbadora i rebosant humanitat.
Com es diu en català peliculón? Pel·liculassa? Pel·liculot? Filmàs? (de Filmazo)... Elegy d'Isabel Coixet és un tros de pel·lícula el tema central del qual és la maduració de les persones. Què vol dir madurar? Què vol dir fer-se gran? No es pot ser un nen/adolescent tota la resta de la vida? Si tot això es interpretat per gent com Ben Kinsgley (Gandhi entre moltes d'altres), Dennis Hooper (la mítica Easy Rider és seva) o Deborah Harry i tot plegat és amanit i conjuntat per la cada cop més gran Isabel Coixet, el resultat és una grandíssima pel·lícula. Fins i tot, l'espanyola P, Pe, Pene o Pedrooooooo!!!, Miss Cruz, fa un paper genial interpretant Consuela Castillo.
