La unió entre l’educació i les eines TIC (Tecnologia de la Informació i la Comunicació) dóna resultats extraordinaris en l’àmbit de l’aprenentatge d’adults.
Un exemple ben clar és el blog del cursos de català a distància de Gavà, tutelat pel Consorci per a la Normalització Lingüística i dirigit pel Jaume Sans, docent dels cursos i responsable pedagògic del CNL Eramprunyà.
En Jaume va triar dos poetes que marquen dues generacions ben diferents i contrastades, i va treballar amb els alumnes des de les eines TIC. Alguns alumnes s’havien de declarar fans de Josep Palau i Fabre i els altres, del malaguanyat Salvador Iborra. Des d’una posició activa, treballaven els autors i van confegir un qüestionari.
Em van demanar que contestés les preguntes del qüestionari referent a l’Alquimista. Per a mi fou, com sempre, tot un honor, però una gran responsabilitat.
En aquest apunt hi ha el qüestionari dels alumnes de català de distància de Gavà i les meves respostes. Qualsevol rectificació, esmena o puntualització per part dels lectors d’aquesta categoria -- reputadíssims experts en Josep Palau i Fabre – serà acceptada i afegida, i mantindrà aquest esperit de col·laboració, de donar i rebre, que representen les eines TIC.
La nacionalització de Bankia per part d’España, amb la consegüent inserció de diners públics per rescatar aquesta entitat financera és generar Violència.
1961-2011. La revista Cavall fort va fer 50 anys i aquest inici de 2012 ho celebra com cal: amb tota mena de luxes. Diumenge dia 22 d'abril van fer una festa commemorativa al parc de l'Estació del Nord de Barcelona que fou tot un èxit.
Em trec el barret amb el fet que una revista infantil i juvenil en català arribi als 50 anys. No només és miraculós, sinó que fa ressaltar la meravella de la fita. Són uns autèntics cracks.
Vaig estar subscrit a Cavall fort quan era petit. És un regal d'aquells de la vida del qual en reculls els fruits molt temps després.
Quines vivències vaig experimentar amb aquesta revista mítica?
Gosa poder ser fort, i no t’aturis: gosa poder ser vell, que si tens fills un testament els fermarà ben curt. Gosa poder que no t’agradi massa d’anar testat per un món que s’espera. Si et sobren fills, avia’ls una guerra.
Gosa poder donar feina a xarnegos. Amb el teu sou, compraran vi prou agre perquè en tres anys els podreixi les dents. No et faci por: tu pren l’opi dels rics (d’opi, te’n ve d’Escòcia i de Roma). Gosa poder tenir enemics a sou.
Tu, vailet nou, confia en anys futurs. Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis que et llegaran eneides a salvar. Gosa poder fer-te persona augusta quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi, gosa poder degollar Ciceró.
Barbat Alfons, emperador d’Espanya, cosí d’un Sant i Savi tu mateix, mira-t’hi bé, que en vindran de més savis a historiar-te, i diran que ets mal rei: els has perdut una bruta batalla que ells han gosat poder-se-la fer seva.
Mira-t’hi bé, general, que una pàtria gosa posar molta esperança en tu. No gosis, no, poder perdre batalles. Però tampoc no et cal guanyar-les totes. Si tens napalm per sembrar camps del Nord, gosa poder perdre guerres del Sud.
Gabriel Ferrater. Les dones i els dies. Barcelona: Edicions 62, 1979, p.147
Veient l'obsessió malatissa d'algunes persones ("Hay personas...") pel Barça no he pogut evitar fer aquest encreuament friki. Per als que no capteu d'on ve la referència, us enllaço el vídeo...
Foto: Espiell de la casa de Josep Palau i Fabre al carrer del Bruc de Barcelona. Fixeu-vos les marques negres de les seves ditades, espiant gelós qui gosava importunar-lo de la seva feina. Foto cedida per Anet Duncan.
Potser ha arribat l’hora a què em refereixi al perquè d’aquesta passió per Josep Palau i Fabre. Les passions són incontrolabes, indefinibles i arrauxades, fugen del seny i són inexplicables.
Per això ens agraden tant.
Els meus 50 moments #palauifabre
(per ordre cronològic i amb els desgavells propis de la lluita amb la memòria)
He acabat de llegir el meu segon e-book. 709 pàgines dels Llibres 1 i 2 de 1Q84 d’Haruki Murakami. Estic desconcertat. Profundament. No us puc dir si m’ha agradat o no.
A estones és trepidant, ple de ritme i excel·lent; i alhora és avorrit, lent i molt pesat. Una pregunta que constantment m’he fet mentre llegia: si aquest senyor es digués Jaume Comes i fos de Manlleu, me’l compraria i me’l llegiria? No n’estic gens segur.
A sobre, com bé sabeu els incondicionals de Murakami, quan acabeu els Llibres 1 i 2 ho deixa tot embastat, tot en el seu punt àlgid de màxima incertesa amb el que passarà i és clar, suposo que hauria de córrer a llegir el Llibre 3. Doncs, ara per ara, per molt que la intriga sigui molt forta, no en tinc gens de ganes.
No se m'acut una millor manera d'homenatjar i recordar el meu pare en l'aniversari de la seva mort que penjar alguns dels seus quadres. La pintura era una de les seves passions. L'olor d'aiguarràs inundant el menjador de casa, una de les olors de la meva infància. Llibres d'història de l'art a les prestatgeries, pinzells i esbossos a carbonet, el cavallet amb una tela que anava prenent forma i color, la paleta incrustada amb les barreges, els olis. I quadres omplint les parets de casa. Quadres, per tot arreu.
El geni, poema de Josep Palau i Fabre, el darrer dels poemes del llibre Càncer inclòs dins els Poemes de l'Alquimista.
foto: pais.com
El geni
¿Geni? Quin nom més estrany!
Jo sóc un geni: única forma possible de conjugar aquest mot.
¿Què vol dir geni? ¿Per què geni? ¿I per què no una altra cosa? ¿Per què no pilota o aire o baldufa? Però, precisament, geni! El nom més espès, més isolat, més irrespirable. No, no és una atmosfera dolça: de cap manera! Que callin els qui encara no ho creuen, si és que algú ho creu.
Hi ha els peixos, hi ha els ocells, els simis, els homes i les dones, i hi ha els genis.
Hom no ha estudiat aquesta darrera espècie.
No hi ha geni sense crim.
Cal inventar el crim, un nou crim, un crim diferent. No és tan fàcil com sembla! El propi crim, l’únic: el que només puc fer jo.
L’olor de sang m’omple els narius, em taca les mans…
¿On ets, Lady Macbeth, que no et conec encara? Oh, sí, vine, vine, ajuda’m! Sigues el meu braç fort… ¿Quin nom té, digues, el meu crim? Digues el nom… Lady Macbeth, amiga, dolça amiga…
Fragment de The Waste Land de T.S. Eliot traduït per Agustí Bartra l’any 1951
Terra eixorca
A Ezra Pound il miglior fabbro.
I. L'ENTERRAMENT DELS MORTS
El més cruel dels mesos és l'abril: engendra lilàs que broten de la terra morta, mescla records i anhels, somou les rels enterques amb ses pluges vernals. L'hivern ens escalfà cobrint la terra amb neu oblidadissa, nodrint un xic de vida amb secs tubèrculs. L'estiu ens sorprengué caient amb im ruixat sobre el Starnbergersee, i ens vàrem deturar sota els pòrtics; amb sol anàrem pel Hotgarten, i vam beure cafè i xerràrem una hora. Bin gar Keine Russin, stamm'aus Litauen, echt deutsch. I quan érem infants, l'arxiduc cosí meu se'm va endur a passejar amb son trineu. En veure'm espantada, ell va dir-me: «Maria, Maria, arrapa't fort!» I cap a avall! A les muntanyes un hom se sent lliure. Llegeixo fins molt tard i a l´hivern me'n vaig cap al Sud.
Era dia de mercat. Els infants jugaven a guerra. Les dones triaven les verdures, els ous, l’aviram, les patates. El repertori era una mica limitat, perquè era temps de guerra. Era dia de mercat.
Dos quarts de cinc de la tarda. Els infants jugaven a guerra quan de sobte, del cel, d’on vénen, diuen, els àngels i els ocells, queia un xàfec de foc, el cel era l’infern, l’ordre s’havia capgirat.
Tres hores com una eternitat i aquell joc s’extingia. Els infants ja no jugaven a guerra: la guerra els havia exterminat. Ara tothom pensava igual, perquè tots els cadàvers pensen el mateix. I així començava la gran uniformitat.
Mil sis-cents cinquanta-quatre morts i vuit-cents vuitanta-nou ferits. Quina gesta, senyors, quina gesta! Que el món prengui model, ja sap el que l’espera. ¿No habitaven als Andes, els còndors? ¿Per què escullen aquestes contrades?
I l’arbre allí, al bell mig, també nafrat, però dempeus. I encara no ha ressuscitat!
M’agrada el món del còmic encara que n’hauria d’haver llegit molts més per poder parlar del tema amb propietat.
Sóc un bon afeccionat, i a ratxes. El que sí que em vaig llegir – em sembla que no completament del tot – va ser L’Incal. Em va fascinar i em va deixar gravat per sempre a la memòria el nom del dibuixant: Moebius.
Dissabte passat es va morir Jean Giraud, la persona. Perquè el dibuixant era en Moebius.
Fa molts i molts anys, en un país anomenat França, una classe alta formada per nobles i reis tenia el poder al país. Ho aprofitava per viure fantàsticament bé mentre un poble cada cop més empobrit passava gana.
Fa molts i molts anys, a la Rússia tsarista, una classe alta formada per.... sí, el mateix, tampoc cal fer un “copiar i enganxar”.
Al cole, als llibres d’història, a la Wikipèdia, a Hollywood i a tot arreu es consideren les dues revolucions com fites històriques de la humanitat, un pas cap a la llibertat, una cosa positiva, un canvi necessari on els poderosos eren els dolents i el poble tenia tot el dret del món a revoltar-se. Així és com ens ho han ensenyat des de petits.
Apunts i entrades relacionades amb Argentina, un país amb el qual m'uneix una química molt especial i pel qual sento una estima profunda per la seva terra i sobretot per la seva gent.
Pel·lícules totalment prescindibles i que tenen un punt d'irritant per la decepció que suposen. Pel·lícules que són al llindar de Quina merda!, però hi ha aspectes que les salven.
Comentaris sobre obres que no consten al cànon de la literatura catalana, i que generalment no mereixen de no ser-hi. La paraula "anticànon" vol dir això, que sóc en contra d'un cànon que oblida autors de la talla dels que tracto.
La Fundació Palau es va inaugurar al mes de maig de l’any 2003 i té com a vocació conservar, exhibir i difondre el fons artístic i documental de Josep Palau i Fabre.
